Les referències sexuals explícites, senyors i senyores, no cal anar-les a buscar a internet, ni als sex-shop ni a cap local d'amagatotis. Almenys a Cantàbria. Des del cartell més innocent d'un bar d'aficionats al futbol local, dels anys setanta, amb un senyor amb la pipa dreta (la de fumar) mirant una turista en biquini a San Vicente de la Barquera, fins el sàtir de la porta romànica de la cripta de la catedral de Santander. No es creguin que ve d'ara, això. De fet, quan baixàvem, a la preciosa localitat de Nájera (La Rioja), vam veure un monjo ensenya els seus atributs sexuals tallats en fusta al cor del monestir de Santa María la Real. Deia la guia que es tractava de petites llicències dels talladors, molts d'ells jueus conversos, que es venjaven per a la posteritat de la hipocresia catòlica.
És a Castro Urdiales, l'última ciutat abans d'arribar al País Basc, que vaig trobar l'exemple més descarat. Una mena de rosquilles o galetes, farcides de fruits del bosc al forat, es venen com a "Chochitos ricos". A la mateixa botiga, a sota, s'anunciaven unes altres galetes amb el nom d'"Orgasmos" i advertien que seguien les receptes de les àvies, que es veu que són unes expertes. Deuen anar bé quan s'enllesteixen els "chochitos".
¿Com pot ser que una església tan maca estigui tan mal feta? Això és el que pensa tothom quan entra a la Col·legiata de Santa Maria de Castro Urdiales, amb peces de Zurbarán i de Gregorio Fernàndez. Com que és dels primers edificis gòtics d'aleshores, i copiant el que es veia més amunt, van oblidar d'aplicar alguns dels principis de l'arquitectura respecte a les estructures i aquestes, poc després, van fer una panxa perillosa. Uns arcs posteriors l'aguanten amb un règim de manteniment que ha donat resultat: la panxa no creix. De moment. Queda un gòtic tort, que no deixa de ser original. Sort de la bellesa dels seus arcs, del color de les pedres, de la distribució dels espais. Tan maca com mal feta.
¿Com pot ser que una església tan maca estigui tan mal feta? Això és el que pensa tothom quan entra a la Col·legiata de Santa Maria de Castro Urdiales, amb peces de Zurbarán i de Gregorio Fernàndez. Com que és dels primers edificis gòtics d'aleshores, i copiant el que es veia més amunt, van oblidar d'aplicar alguns dels principis de l'arquitectura respecte a les estructures i aquestes, poc després, van fer una panxa perillosa. Uns arcs posteriors l'aguanten amb un règim de manteniment que ha donat resultat: la panxa no creix. De moment. Queda un gòtic tort, que no deixa de ser original. Sort de la bellesa dels seus arcs, del color de les pedres, de la distribució dels espais. Tan maca com mal feta.
La catedral de Santander, deia, té una cripta romànica (més aviat de transició), alhora construïda sobre temples més antics, que era l'anterior seu episcopal. La "nova", gòtica, que ha hagut d'estar refeta per diversos enderrocs, és un punt de referència de la història castellana. Per primera vegada hi trobem l'escut del nou regne de Castella i Lleó, de la mà de Ferran III el Sant.
Nájera, a La Rioja, era la seu d'un dels regnes oblidats de l'edat mitjana hispànica, del de Nájera-Pamplona, dividit més tard, i ja inexorablement, entre La Rioja i el que avui és Navarra. El monestir, l'església del qual està incrustada a la cova on el rei Garcia Sánchez va trobar una marededéu, val molt la pena, a banda del cor citat, amb influències històriques -com la descoberta d'Amèrica- més enllà de les lúbriques. Val la pena el seu claustre plateresc, les tombes reials, i la combinació inigualable del rectilini i auster gòtic amb el generós, daurat i giragonsat (¿orgàsmic?) barroc.
Anterior:
1. Doble assassinat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada