Just un any després de la seva mort i de la gran exposició retrospectiva al MOMA de Nova York que la consagrava com una gran artista que, fins que no va tenir vuitanta anys llargs, no se li va reconèoixer aquest honor, Barcelona acull una important mostra de la pintora austríaca Maria Lassnig, exposició que no us deixarà indiferents. Lassnig fa, essencialment, una lectura del jo. A vegades tendra, sovint sarcàstica. Reivindicativa i poruga, entotsolada i relacional, el “jo” de Lassnig pren com a punt de referència el propi cos, que retrata una i altra vegada amb una eloqüent expressivitat, amb una desvergonyida nuesa, amb un combat permanent contra el canon. Formada en plena II Guerra Mundial, Lassnig sembla haver-se pres al peu de la lletra representar l’objecte de la croada “estètica” del nazisme contra l’art “degenerat”. Salvant les distàncies ¿no era això el que la tradició pictòrica espanyola (Velázquez, Greco i Goya) descobreix en el “somni de la raó”? ¿No és aquesta la millor aportació de l’art contemporani, que trenca en mil bocins l’antropocentrisme proporcionat de Viturbi?
Hi ha, doncs, un discurs “ideològic” o simbòlic embastat durant unes quantes dècades d’experiència: sobre el matrimoni i la maternitat, sobre les relacions de parella, sobre les relacions amb els animals i la natura, sobre la feminitat, sobre els límits del llenguatge… S’hi entrellaça, alhora, un altre interessant discurs estètic: les formes i les distorsions, les relectures del cos, la disposició cada vegada més centrada en l’objecte, la magnífica combinació de colors (quin és, en realitat, el “color de pell”?). Però, hi ha, sobretot, una mirada molt clara cap a l’espectador, aquest home del segle XXI, un “jo” atrapat entre la hiperconnexió i la hipersaturació d’un fals “jo” a base de selfies. Una mirada que et trenca a mil bocins amb la intenció que et reconeguis en la pols, en la distorsió que en resta. Si sou valents, doncs, la Lassnig us espera a la vella editorial del carrer Aragó.
(L’exposició es complementa amb un recull d’obres de Tàpies, que sempre va bé de tornar a veure. Amb tot, us recomano un senzill text escrit pel propi Tàpies a la revista infantil Cavall Fort -núm. 82; gener de 1967; recollit a Antoni Tàpìes, En blanc i negre, Galàxia Gutenberg, Barcelona 2008, p. 43*- que és del millor que s’ha escrit sobre l’art o, en definitiva, sobre com mirar el món, sobre com ser al món).
Article per a la revista Valors (maig 2015)L’exposició “Maria Lassnig” estarà oberta fins el 31 de maig de 2015 a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.Foto: Du oder Ich (Tu o jo), 2005.Vídeo: Fundació Antoni Tàpies
* també a Antoni Tàpies, L'experiència de l'art, Ed. 62, Barcelona, 1996, p. 133-134.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada