Atònits, milers de catalans vam veure els dies 6 i 7 de setembre de 2017, ara fa un any, en directe, com el Parlament de Catalunya vulnerava la Constitució i l’Estatut i els drets dels diputats de l’oposició, aprovant lleis que implantaven un estat sense separació de poders i força regressions democràtiques i garantistes. La degradació del Parlament, com sempre passa, anunciava un període degradació democràtica. Per sort, molts confiàvem en la fortalesa del nostre estat de dret, i en la feblesa de mitjans i suports de l’exígua majoria nacionalista per imposar-se, per revertir aquell immens error. Era el que dèiem als coneguts quan mútuament ens interpel·làvem, i ens mostraven la seva por. La por.
Dos mesos abans, encara no, el president Puigdemont va remodelar el Govern arran d’unes declaracions públiques d’un conseller que mostrava el seu neguit per les conseqüències penals del que anaven a fer, després d’uns quants advertiments del Tribunal Cosntitucional. Un per un, els consellers van confessar-se al president i tots aquells que compartissin el temor, que no estiguessin disposats a assumir penalment els seus actes, van ser cessats i susbtituïts. Tot i les revelacions que hem sabut després, segons les quals els col·laboradors del vicepresident Junqueras sabien perfectament que no hi havia absolutament cap mitjà ni estratègia ni suport internacional per portar a terme la secessió, hi havia motius per la por. Ens governava un equip de gent disposada a delinquir fossin quines fossin les conseqüències. Per ells i, òbviament, per nosaltres. Hi havia motius per la por, doncs.
Casualment, pocs dies més tard, per la Diada, vaig agafar el mateix autobús de línia que uns quants mataronins coneguts meus, gent que m’aprecio. Ells anaven a la manifestació, molt cofois i contents (la revolució dels somriures) i no em vaig estar de preguntar-los com era possible que, quatre dies més tard de la vulneració de la nostra democràcia, anessin tots ells a aplaudir i a riure’ls-hi les gràcies. Com que són molt educats i bons amics (i a Mataró tots ens coneixem) van deixar que m’esbavés fins que jo mateix ja vaig canviar de conversa. Abans, però, ja els vaig advertir que a mi no em dona la gana de callar-m’ho i d’empassar-me el gripau. No, no s’hi val a excloure la meitat de catalans de la nació. No s’hi val a fer por.
Vist amb la perspectiva d’un any, amb el munt de fets vertiginosos que s’han produït arran d’aquella funesta votació (amb els seus responsables empresonats i esperant un judici), no sé si els meus companys de bus creuen que va valer la pena. Si l’abandonament de la política per la imposició ens ha portat més mal que bé, com a mi em sembla, sobretot entre els ciutadans. Si seran capaços d’admetre que “una solució política del conflicte” significa, sempre, abandonar el propòsit d’imposar-se i, per tant, d’abandonar aquesta estratègia (per dir-ne d’alguna manera) suïcida, i explorar solucions parcials. Òbviament menys èpiques. Tan de bo, almenys, aquest dolor que viu Catalunya, els uns per una cosa, els altres per l’altra, com exemplifica el sainet grotesc dels llacets, serveixi a la llarga per teixir vincles més forts que els que hem desfet. A prova d’insensats. A prova de pors.
Article per a Capgròs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada