Quatre reflexions després de la festa dels súpers

Unes quantes coses. La primera, que algunes novetats introduïdes al weblog no es deuen pas a la meva destresa (és molt poca) sinó al temps que em dedicà en Xavier. Gràcies! De moment, sé posar fotos, algunes, i he activat un programa de visitants. Si hi ha alguna ànima caritativa que m'ensenyi a fer més agradable aquest racó del ciberespai, i compta amb la meva ignorància, ho agraïré

:

La segona és que he estat tota la tarda a la Festa del Club Super 3, més per raons paterno-filials que res més, però vaja, no me'n penedeixo. Avís pels que sou pares (o un dia ho sigueu), i que haureu de pagar peatges, de fet, molt pitjors que aquest. Sort que compensa. I molt (més del que em pensava). Una de les coses que he après força avui és com, a través del Club, els infants penetren en un imaginari amb dinàmiques pròpies, històries, llenguatges, valors. Referents que els comencen a explicar de què va el món i què hi fan aquí. Neixem a la recerca d'aquests referents; creixem superant-los, negant-los fins i tot. Però sempre és la mateixa història, sempre tornem a la necessitat de representar per explicar, i de formar part d'aquesta representació, no en tenim prou de ser-ne espectadors. I no en tenim prou, més aviat ens angoixa, amb l'abstracció.

:

(Foto: Club Super 3)

:

La tercera és que, induït per en Joan, i a causa de triar una exposició per comentar al proper Valors, he visitat aquest cap de setmana un parell de mostres. La primera, in extremis (s'acabava ahir o avui, no recordo) de Josep Mª Trias, a Espai 28, un dissenyador que pinta precisament molt lluny de l'abstracte, amb un to clarament hiperrealista. M'interessen dues coses: d'una banda, la reivindicació de la grandesa de l'objecte petit o insignificant, i de l'altra, de retruc, la idea que l'hiperrealisme no es distancia tant de l'art abstracte, o del que alguns en diuen així. és a dir: una escultura de Tàpies que són unes sabates és -icònicament- tan diferent que les bambes de Trias? Llegiu la crítica d'en Pere Pascual. La segona, a Can Palauet, la que recull laa 1ª Triennal d'Arquitectura i Interiorisme del Maresme i la 10ª Edició dels premis Puig i Cadafalch, obres, les d'aquesta darrera, que es poden votar. Bé, us haureu d'esperar que surti la revista perquè aquesta darrera serà la que comento.

:

La quarta seran algunes recomanacions de la premsa d'avui. Destaco el debat obert a les planes d'opinió d'El País sobre els catòlics i les primeres decissions del Govern socialista. Una aportació més crítica, però igualment recomanable, del professor jesuïta Norberto Alcover. I l' altra, entusiasta especialment de la legalització del matrimoni homosexual a la llum de la fe cristiana, a càrrec del dominic i capellà de Babilafuente Quintín García. Déu l'escolti!

:

També surt a diversos diaris una crònica de l'anomenada "Llei de Barris" i la notícia que 50 municipis hi han presentat els seus projectes. Mataró ho ha fet amb un de molt iteressant pel barri de Cerdanyola, a partir d'un treball integral de reforma. destaco el que diu l'amic Oriol Nel·lo, secretari de Planificació Territorial del Govern a La Vanguardia, diari que diu: "Según Nel·lo, la convocatoria contiene un triple mensaje. En primer lugar, a los vecinos, "para decirles que no se permitirá que ningún barrio se deteriore y que se rompa la convivencia". En segundo lugar a los ayuntamientos, "para transmitirles que el Govern no les dejará solos antes las nuevas problemáticas sociales". Y, finalmente, al mercado, "para dejar claro que no se permitirá que se produzca un deterioro de patrimonio de las familias y la colectividad"". Bé.. potser també fa falta que Déu l'escolti.

Premsa digital

Ahir al vespre vaig anar al debat sobre la premsa digital i la premsa escrita que, amb motiu d'aquesta mensual o vastíssima Setmana s'ha organitzat a l'espai Capgròs. L'Aina en parla avui al seu blog (per cert, seré jo un polític de la vella escola?).

:

Foto: O.F. (http://www.capgros.com) Sóc el dipositari d'aquesta magnífica coronilla.

:
Dues aportacions molt breus: la primera, un temor (sempre que innovem parlem de temors, ho sento) tant en la premsa digital com en l'escrita, les enormes possibilitats de la Xarxa em temo que potencien un dels vicis actuals del periodisme (i en qualsevol professional): la mandra, el fet que ningú trepitgi la realitat, que ningú revisi arxius de paper ni consulti biblioteques, que ningú vagi al front, que ningú respiri l'ambient, que no es reculli tot allò que no ha estat encara digitalitzat. I, en fi, si això es consolida, si les úniques fonts són digitals, l'enorme risc de l'engany absolut.

:

Jo treballo cada dia almenys en un 80% sobre informació que m'arriba digitalitzada. Però d'un tema, d'una preocupació, d'una situació, no me'n faig ben bé càrrec fins que no la trepitjo, fins que no parlo amb els seus actors. No sé.

:

La segona, és que em penso que la posada en marxa de nous productes digitals a vegades amaga la trransformació industrial de la producció tradicional, també en l'àmbit informatiu. I, així, crec que ens vam deixar d'explorar aquest àmbit (ja ho farem) que em sembla enormement atractiu, especialment per als àmbits locals. És a dir, avui per un diari o una tele, les innovacions tecnològiques permeten formats més particulars, més locals o temàtics, més petits (més catalans?)... i aquí hi té molt a dir l'àmbit local.

Civisme i seguretat

Ahir al vespre vaig ser a la seu de la Federació d'Associacions de Veïns de Mataró per explicar-los la nova Ordenança de Civisme de l'Ajuntament, va ser una xerrada molt agradable que va derivar en moltíssimes coses més que, d'una manera o altra, hi tenen a veure. Em sembla que serà un bon instrument, ara per al debat, i després, per millorar la vida quotidiana dels mataronins.

:

I, aquest matí, he estat una bona estona en una reunió sobre seguretat de la Federació de Municipis de Catalunya, presidida pel seu vicepresident, l'Alcalde d'El Prat, Lluís Tejedor. Temes com el desplegament dels Mossos d'Esquadra, la nova Llei de Policia de Catalunya o altres relatives a protecció civil m'hi han tingut fins a migdia. Com que abans de la reunió m'he despistat, he anat directament a la seu de la Federació, on he saludat Pilar Figueras, la secretària general, amb qui he intercanviat una breu però profitosa conversa.

:

Al despatx, urgències, presses, e-mails, visites, contactes, telefonades. Coses que semblen un gran problema i no ho són. Coses que no en semblen cap, i ho són. Desxifrar el que proposo en aquestes dues frases podria definir, de fet, la meva feina com a regidor. Això i la discreció.

El PP i els impostos; Zapatero i el seny

PP: Més impostos i més de dretes

:

Avui s'han publicat les dades de l'evolució de la pressió fiscal dels països de l'OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament d'Europa) corresponents al 2003, que revelen un important increment de la pressió fiscal a Espanya durant els governs del PP, que ha pujat tres punts del Producte Interior Brut (PIB), totalment en contra del que ens van vendre. L'únic període en què van baixar fou del 2000 al 2001, unes dues dècimes ràpidament superades. La majoria de països europeus, inclosos els governats per l'esquerra, si bé la majoria amb un percentatge més alt sobre el PIB, han fet polítiques de rebaixa fiscal amb l'objectiu d'animar l'economia. És clar que, a Espanya, no tan sols han pujat, sinó que s'han redistribuït les càrregues, essent les rendes mitjanes-baixes les més afectades per l'increment, i les altes les més beneficiades, segons estudis recents. Recomano el recent estudi sobre fiscalitat i opinió pública del CIS. D'altra banda, la fiscalitat sobre les rendes del treball, amb el PP, s'ha situat per primera vegada en molts anys per damunt de la de les rendes de capital. Més impostos i més de dretes.

:

Relacions Església-Estat: Zapatero actua amb seny

:

Entre els que pensen que, per exemple, aquest blog té una tendència missaire insuportable i els que pensen que els socialistes practiquem el fonamentalisme laïcista, què us sembla si sentim què va dir Zapatero ahir al Congrés dels Diputats. El President del Govern espanyol va respondre una pregunta d'Izquierda Unida dient que "La revisió global dels acords amb la Santa seu no figura entre les prioritats del Govern. No va figurar al discurs d'investidura. No va figurar al programa electoral". També va assegurar que no modificaria l'actual sistema de finançament. Ben fet.

:

Certament, ni els acords de 1976 i 1979 (per cert, alguns clarament superats per les circumstàncies) són el millor del món, ni el finançament de l'Església el desitjable. Però, de moment, són la base de la no confrontació i l'entesa. I també ho són pel manteniment d'un conjunt patrimonial (físic i intangible) i, d'alguna manera, se servei a la comunitat, que difícilment s'aguantaria sense ells. És que hi ha Església més enllà dels capellans pederastes d'Almodóvar. En fi, la de Zapatero em sembla una estratègia prudent. Espero que hi hagi la mateixa prudència a l'altra part, tant a la Conferència Episcopal, com als cristianíssims del PP o UDC (dels hooligans, ni en parlo).

:

L'anunci apareix el dia que el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) dóna dades aparentment contradictòries: l'Església apareix com una de les institucions que inspira menys confiança (compte: la policia i l'Exèrcit unes de les que més) i, en canvi, un 73,7% dels espanyols es declaren catòlics. Només un 0,6% diuen que són ateus o agnòstics. A mi, aquestes dades, em semblen un repte per l'Església, bàsicament. Tenen la clientela sense confiança. A què esperen?

L'entrevista a Tignali, el llibret de Florida i Tele Taxi TV

Bé, això d'internet és una joia: El TecnoDiari, una experiència brutal d'uns quants als que conec força bé, publica una entrevista de Maria Coll a Irene Tinagli (vegeu post d'ahir), que permet complementar el que us deia. I el PSC de Mataró ha volgut il·lustrar la notícia al seu web publicant l'estudi que ahir no trobava a la xarxa, del professor Richard Florida.

:

Matí productiu. Àrea de Via Pública, a l'Ajuntament, enllestint força temes i preparant la Comissió Informativa de la setmana que ve. Després, m'entrevisten a Tele Taxi TV sobre l'Ordenança de Civisme, per als informatius. Ha estat molt agradable. A continuació, reunió de la Comissió especial Informativa del Reglament Orgànic Municipal (quin nom!) per enllestir la proposta sobre el Consell de Ciutat i per avançar en el debat sobre els consells territorials dels plans integrals (quins noms!), on ha regnat un clima de força entesa entre els grups municipals.

Un dia estimulant

En Joan Soler em fa adonar d'un altre article sobre el tema del civisme que ahir em va passar per alt, a El País, del professor Antonio Argandoña ("La teoría de las ventanas rotas"), que ve a dir que tant en temes d'incivisme a la via pública, com els de l'ètica corporativa i personal, tenir les coses desendreçades facilita les actituds també incíviques d'altri fins a la degradació.

:

Avui ha estat un dia intens i molt estimulant, gràcies a la Setmana de les Noves Tecnologies per Tothom. Al migdia, la professora Irene Tinagli ha parlat sobre la classe creativa, teoria desenvolupada per Richard Florida, de qui Tinagli és deixeble, al context europeu. Ens quedem amb la idea que un entorn estimulant, que acull oportunitats de realització personal, és més propici per als actuals assentaments industrials, els de la nova economia, perquè atreu els treballadors creatius, bàsics per aquestes empreses. Fa uns mesos vaig llegir un resum de les tesis de Florida (2002) que va elaborar la Diputació de Barcelona (2004), i en vaig recomanar la seva lectura a unes quants persones. Ho recomano de nou (no l'he sabut trobar a internet, però tinc còpia en pdf. Si algú el vol, que me'l demani).

:

Al vespre, hem anat a sentir l'amic Francesc Grané, en una conferència també molt interessant sobre la necessitat de la recuperació de la llibertat, de la identitat, del sentit, enmig del magma estimulant de la xarxa i de la cultura actual. Hem quedat per trucar-nos un dia i dinar. Espero vivament que un dia ho reculli per escrit, és d'aquelles conferències que has de rellegir, deixar reposar.. i el cap es posa a bullir. N'hem parlat una mica, tot sopant un bocata, amb M., M. i J., amb qui, anant cap a casa, li he clavat un rotllo que vol dir que tinc el cervell fent xup-xup.

:

Entremig, un dinar també profitós, i una reunió a l'escola, de tots els pares amb les mestres del curs. Un dia complert.

:

Un aclariment. És que algunes persones m'adverteixen sobre la imprudència d'algunes referències personals que faig al blog. He d'advertir que en faig ben poques, o que m'en guardo les més interessants (per això ho són), i que sovint algú interpreta reflexions generals en clau d'experiència personal. No sé si és un elogi, però ho adverteixo bàsicament a morbosos o xafarders, no pas als que m'han avisat que, malgrat tot, espero que m'adverteixin de nou si se me'n va l'olla.

Zapatero | Magris | Rojas Marcos | Longué

Desl diaris d'ahir i d'avui destaco unes quantes coses. En primer lloc, d'El País d'ahir, l'entrevista a Zapatero, en la que repassa els avenços que s'han produït en els darrers mesos a Espanya, que ell creu que ja són irreversibles (en matèria de lluita antiterrorista, de llibertats individuals, de necessitat d'acudir a les Corts per anar a la guerra) i anuncia més canvis en temes sensibles com els continguts en televisió, per exemple, o tot un paquet de mesures socials. Diu que no té cap ganes d'entrar en conflicte amb l'Església i parla de l'aliança contra la fam (d'aquí una estona hi torno). Ah, i que el concepte de nació catalana no li produeix cap rebuig: "Algunos, en la lógica unitarista y nacionalista, quieren una España en división permanente y yo quiero una España de la diversidad, de la rica, plural y compleja diversidad, que es sin duda la España integradora y no la España de la división." Us recordeu d'Aznar?

:

En segon lloc, una altra a Claudio Magris, en la que diu que el laïcisme europeu, més que per les religions, és amenaçat pel nacionalisme "que sacraliza la nación y que exalta los 'valores calientes' de que hablaba Norberto Bobbio, en contrapsición a un 'valor frío' como el del estado. Nadie se enamora de un Estado, pero hace falta un Estado para que podamos exaltarnos tranquilamente por lo que no sdé la gana".

:

D'avui és curiós l'article de Luis Rojas Marcos sobre l'elecció presidencial, en la que presagia una victòria de Bush d'acord amb els missatges polítics, bo i que el considera enganyós i que confia que, finalment, la gent faci el contrari. La tesi és que guanyen sempre els optimistes. "Bush comunica al electorado machaconamente que espera que pasen cosas buenas y que él es el único que puede hacer que esas cosas pasen". I que la tàctica de Bush de comparar-se sempre amb algú pitjor que ell, li evita de fer-ho amb altres presidents anteriors, molt millors que ell. Sembla parlar de Zapatero quan diu "el talante positivo es más popular y atractivo, y genera más seguridad y esperanza de victoria en los ciudadanos que la personalidad lacónica, severa o derrotista".

:

Però el que realment recomano de veres és la "Contra" de La Vanguardia, ahir, una entrevista a Olivier Longué, director a Espanya d'Acció contra la Fam. Clarament, identifica la fam com un problema polític. I que hi ha raons endògenes, i no tan sols de les relacions Nord-Sud, que espliquen el subdesevolupament. Aquí en teniu alguns fragments:

• "Sí, en muchos conflictos el hambre ha dejado de ser una consecuencia. Se ha convertido en una forma muy barata de imponerse a los enemigos y en la mejor manera de silenciarlos (...). El hambre, desgraciadamente, es un arma muy barata".
• "La única forma que tiene [Eritrea] de conseguir ayuda extranjera es a través de la ayuda humanitaria, que sólo se consigue en una situación de crisis. Cada año, Eritrea hace un llamamiento anunciando que van a padecer una hambruna, pero esa es una realidad totalmente forzada".
• "La ficción de que los países del norte van a solucionar todo dando dinero es falsa. El hambre, al ser una consecuencia directa de la violencia, tiene mucho que ver con la calidad de la democracia, con el buen gobierno".
• "La ONU (...) está planteando iniciativas interesantes. (...) Sí, esa iniciativa lanzada hace un mes por España, Chile, Francia y Brasil, que pretende poner el hambre como prioridad. Se habla de invertir 50.000 millones de dólares para volver a reactivar esta lucha. Me parece muy interesante".
• "La ONU es una herramienta que se debe mejorar, pero es una herramienta muy válida. Cuando se aplica, el sistema del derecho internacional tiene buenos resultados."
• "[Hay que] tener claro que la culpabilidad no funciona. Esa idea de que nuestro estilo de vida perjudica al Tercer Mundo creo que es muy equivocada. De hecho, cuando hay recesión en Occidente, el Tercer Mundo se resiente. No debemos sentirnos culpables, sino responsables, y a partir de ahí actuar en consecuencia".

Darrer dia del Congrés del Maresme i 2 coses més

Tot el dia de Congrés. Avui ha estat el dia clau. Tot el matí, hem estat debatent les esmenes que s'havien presentat a les ponències. En Josep Jo i un servidor hem estat els ponents de la d'acció municipal. A mi m'ha tocat defensar la part relativa al funcionament i impuls polític dels grups municipals socialistes. Hem anat ràpid, ens hem posat aviat d'acord. Als congressos veus molta gent que feia temps que no veies, i te'n presenten molta que no coneixies, i sempre té regust de poc. El Maresme té una gent collonuda, i molt desconeguda, treballant fermament al seu municipi. Al migdia hem dinat al Sorrall i, a continuació, hem presentat els treballs de les ponències. Són unes molt bones resolucions, a les que hem d'afegir la de la JSC que ha llegit en Ferran Asencio, secretari d'Organització a la comarca, mataroní i un bon amic meu. Ens permetran de fer un treball de veritat. Elles, i no els noms, són les reals protagonistes d'aquesta jornada. L'eurodiputada Maria Badia ha parlat sobre la propera fita: aconseguir el màxim suport possible a la nova Constitució Europea.

:

A continuació hem votat. La Comissió Censora de Comptes. La Presidència del Consell de Federació, aquest "parlament" del PSC al Maresme, amb Esteve Terradas. Els consellers nacionals, entre els quals tinc l'honor de comptar (gràcies per la confiança). I, finalment, la Comissió Executiva, la direcció, amb en Santi Fontbona al capdavant com a Primer Secretari, amb una executiva que inclou els mataronins Manuel Mas (Política Institucional), Consol Prados (Acció Parlamentària), Ivan Pera (Comunicació) i Pilar Gonzàlez, a més de Carles Fernàndez, com a Primer Secretari de la JSC del Maresme.

:

En Santi serà un molt bon Primer Secretari. És un paio pencaire i honest, té les coses clares i s'escolta molt a la gent. He estat treballant amb ell en tant que tots dos ens dedicàvem a l'Organització (ell al Maresme, jo a Mataró). Després, en aquest llarguíssim cicle electoral en el que hem compartit treballs, fatigues i èxits. I també ha estat un plaer ser al seu costat en el procés congressual que hem acabat avui. Només li veig dos defectes: És d'Arenys de Mar i de l'Espanyol.

:

Ha estat un molt bon Congrés. La feina que ens hem encomanat, molta. Santi hi ha dit molt clar: "Tenim tres objectius: fer partit i fer-ho bé; governar per la majoria dels ciutadans i ciutadanes del Maresme i guanyar les eleccions del 2007". Endavant!

:
Per acabar
:

Dues coses més que m'havia deixat: Una, que finalment vaig valorar públicament en nom del Grup Socialista l' Audiència Pública sobre el Pressupost i Programa Municipals del 2005, aprofitant per respondre amb una mica de canya, només una mica, a les crítiques una mica previsibles que ens han fet els de l'oposició. Dues, que avui es posa en marxa el TecnoDiari, una iniciativa conjunta de TecnoCampus Mataró i capgros.com per festejar la Setmana de les Noves Tecnologies per Tothom. Realment, és molt bona. Felicitats!

Detenció | PSC Maresme | créixer

Tot el dia he estat feliç perquè finalment s'ha fet pública la detenció, per part dels Mossos d'Esquadra, procés en què ha participat la Policia Local de Mataró i la de Badalona, dels pressumptes assassins del vigilant de La Sal, homicidi del que en vaig parlar en aquest blog (vegeu post del 25 d'agost). El tema es troba sota secret de sumari i no m'agradaria dir res que ho distorsionés, però he de dir que em sento, de nou, molt orgullós del treball dels membres dels cossos policials que operen a la nostra ciutat. Avui podem estar més segurs que ahir, us ho puc ben assegurar. I, amb paciència, els pressumptes criminals han caigut.

:

He estat bona part del vespre al IV Congrés del PSC del Maresme, on regna l'entusiasme i les ganes d'avançar. La delegació mataronina ens hem reunit una hora abans. A mi m'ha tocat el torn d'explicar quins van ser els acords de la Comissió Executiva davant aquest Congrés, dimecres passat, que han tingut una total acceptació per part de la resta de delegats. Sobre això, hem preparat la intervenció positiva de Joan Antoni Baron, en qualitat de Primer Secretari de Mataró, com a rèplica a l'nforme de Gestió que al cap d'una estona seria posat a votació. Ha començat el Congrés. La companya Montse López, regidora de Mataró, ha estat elegida la Presidenta (ella és ara per ara la màxima autoritat fins que no es designi una nova direcció). Hem tingut una sessió d'obertura amb la salutació de l'Alcalde de Mataró, "ciutat que és un dels bressols del socialisme català i espanyol", segons ha recordat. A continuació, han intervingut els presidents comarcals d'ICV i d'ERC. I després el Secretari d'Organització del Partit, en José Zaragoza, amb un irònic discurs.

:

Fialment hem escoltat l'Informe de Gestió de la Comissió Executiva sortint, que ha llegit Esteve Terradas. Les intervencions posteriors, unànimement, han demanat el vot positiu i, unànimement, així s'ha votat. Ha estat, de fet, un emocionat i sincer reconeixement a Esteve, a la seva trajectòria durant aquests darrers quatre anys, plens d'èxits electorals i polítics pel Partit a la comarca, però també de la vintena que porta d'una manera o alta a la direcció política del Partit al Maresme. Diu que els 44 anys, li "pesen", i que té ganes que altra gent prengui el relleu. Tantdebò tots nosaltres sapiguem donar el relleu amb la mateixa dignitat, amb els mateixos resultats. Demà l'elegirem president del Consell de Federació, el "parlament" comarcal del PSC. Val la pena no dilapidar el seu mestratge, la seva experiència i la seva capacitat de veure sempre més enllà de les evidències. Ah... i malgrat la mala llet que té a vegades, la gent se l'estima. Un partit també és això, un lloc de vincles afectius.

:

A la nito sopo fora amb el meu fill, ens hem vist poc, avui, i ens veurem poc aquest cap de setmana. A veure si diumenge podem anar al teatre. Parlem de moltes coses, especialment dels seus descobriments "científics" a l'escola. La cambrera el coneix (a ell, no a mi), cosa que trobo fantàstica. Ell té tot un món, que comença a ser diferent del meu, amb actors diferents, amb experiències que són d'ell i prou. M'admira veure'l créixer.

Audiència | PSC Maresme | Radó | Parelles gais

Vinc de l'Audiència Pública, la segona que es fa amb motiu dels Pressupostos municipals d'enguany. Una mica més relaxat que altres anys (en les que havia tingut un paper més actiu en tant que responsable de la Hisenda municipal. Ha anat prou bé, la majoria de temes que preocupaven els assistents tenen la seva resposta, agradi o no; es nota el projecte, la idea central, que mou aquest Govern. I també es nota que s'ha avançat en el procés de participació. Demà segurament en faré una avaluació com a protaveu del Grup Socialista.

:

Demà també comença el 4t Congrés del PSC del Maresme, del qual he format part de la comissió que rdacta les ponències, especialment la relativa a política municipal, amb en Josep Jo, alcalde de Dosrius. Els de Mataró hi acudim amb la responsabilitat de ser-ne els més nombrosos, de tenir al nostre si al Primer Secretari sortint, Esteve Terradas, i els dos diputats que representen la comarca al Congrés i al Parlament de Catalunya. Si la proposta de Comissió Executiva en la que hem treballat prospera, hi tindrem també uns quants membres. També hem fet unes quantes esmenes a les ponències. En fi, hem treballat força, especialment en el projecte que oferim als ciutadans i ciutadanes del Maresme, a aquesta majoria que volem representar. Sens dubte, l'espectacle de CDC fa uns dies, la mateixa comarca, és a anys llum de l'ambient en què demà acudirem a l'Escola Universitària Politècnica de Mataró.

:

En Ramon Radó pensarà el que vulgui, i no sempre coincidirem, però escriu rematadament bé, el cabronàs. Mireu si no el post del dia 12 al seu blog.

:

Per últim, una reflexió. sempre he pensat que una escletxa per la qual podem trobar punts comuns entre la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe i la postura oficial de l'Església tindria dos principis d'acord. El primer: la primacia de la família per damunt d'altres projectes de convivència en comú, cosa que la proposta de matrimoni gai reforça. La família és el millor espai per rebre i compartir l'afectivitat des del primer moment, per ser feliç o per deixar-ho de ser. Per trobar-se amb el món, des de ben a prop. El segon: certament, les relacions amoroses tenen límits sexuals, sí. I legals, és clar, especialment si es volen legitimar. Més enllà de la lliure acceptació entre els membres que la composen. El problema seria dir fins on, fins on la societat vulgui o més o menys toleri? El cert és que els bisbes, ni la dreta, no es queixen, oficialment, de la convivència entre persones del mateix sexe, sinó que aquesta se'n digui matrimoni. És a dir, ja accepten que és normal que hi hagi persones homosexuals i que dues d'elles tinguin ganes de compartir un projecte vital. OK. Estem parlant de matisos? Però tornem a la segona premissa, sí, segurament tots ens posarem d'acord en què no s'hi val tot en les relacions sexuals i afectives, per més ganes que en tinguem. Llegeixi's incest, poligàmia, etc. Ep! No totes les societats actuals ho consideren inacceptable. Però l'occidental sí. Progre o carca. Sobre aquesta base, doncs, progres i carques, a l'Església i fora d'ella, segurament tenim camp per córrer.

La llibertat | el mal | la postmodernitat

Avui s'ha de comprar La Vanguardia. Destaco 3 temes. Dos d'ells que contribueixen a les tesis sobre la necessitat de la intervenció sancionadora en temes de civisme, precisament en nom de la Llibertat. Són els de Salvador Cardús, ("Libres, es decir, responsables") i de Francesc-Marc Álvaro, ("El Mal") aquest darrer potser més abstracte. Com que els autors que recomano d'aquest tema són més aviat d'adcripció nacionalista (l'altre dia Rahola, avui aquests dos), adverteixo que no me n'he tornat. Però m'agrada beure en fonts alienes, encara que en algun cas, tampoc tan llunyanes... El tercer correspon a un record sobre l'aparició del terme "postmodernitat" i els seus debats, amb algunes referències. Ho fan al suplement Culturas. Els de la meva generació ens hem format al voltant d'unes idees, més aviat semi-idees, o atmosfera, que podríem anomenar postmoderna. La crítica a les grans respostes del segle XIX i XX, la revisió del racionalisme, la reivindicació de la feblesa... em sembla que en aquest context m'hi sento molt bé. Però també ha portat nous riscos: el relativisme cultural, l'absència de referents, etc.

:

Libres, es decir, responsables, de Salvador Cardús (fragments):

• "Uno tiene la impresión que la suma de, primero, la ineficiencia del sistema judicial, trenzada por graves retrasos y ciertos errores, con quizás un exceso de garantías para los condenados en un marco de estrechez presupuestaria y posibilidad de control de tales garantías y, finalmente, con una concepción verdaderamente ingenua acerca de la condición humana está dando resultados poco satisfactorios."
• !Creo que la hegemonía ideológica de un cierto pensamiento pseudoprogresista que ha partido del supuesto de una bondad humana intrínseca siempre puesta en peligro por el sistema social, en cuanto ha llegado a puestos de responsabilidad, ha empezado a dar resultados dramáticos, de consecuencias en muy buena parte contrarias a las esperadas. (...) [que] podría hacerse extensivas a los problemas de civismo y convivencia, y muy especialmente al campo de la educación."
• "La tradición judeocristiana había resuelto la cuestión de una manera inteligente a partir del mito de la expulsión del Paraíso. El hombre y la mujer habrían accedido a su libertad mediante la asunción de la responsabilidad moral sobre sus actos (la expulsión después de tener acceso al conocimiento, por definición, crítico) y, en consecuencia, se convertían en pecadores por naturaleza, condición expresada con la idea del pecado original."
• "Espero que siendo conocida mi condición de sociólogo nadie dudará de hasta qué punto puedo saber si las condiciones sociales dan cuenta de nuestras conductas individuales. Pero nunca he aceptado que la sociología sirviera como excusa para desresponsabilizar al individuo. Las condiciones sociales sólo son una parte de una realidad más compleja donde el individuo puede y debe jugar también su parte de manera activa, y hay que educarlo para ello. Y mi opinión es que nos hemos pasado de vueltas en el fácil recurso a los argumentos que eximen de toda responsabilidad individual".
• "Particularmente, sigo creyendo en el mito del pecado original -no, por supuesto, en su literalidad-, porque lo creo necesario para defender mi libertad, asociada inequívocamente a la posibilidad de ser moralmente responsable. Y veo muy necesaria una reflexión profunda sobre qué tipo de educación podría resituar la responsabilidad individual en su lugar, como garantía de una sociedad más libre y menos bárbara. Dígase como se quiera, pero afortunadamente, la nuestra es una condición abierta al pecado, es decir, a la responsabilidad moral."

El Mal, de Francesc-Marc Àlvaro (fragments):

• "La violencia es noticia perenne en el retablo de la actualidad, así que nadie se extrañaría si estuviéramos insensibilizados, como lo estamos tan a menudo. (...) los primeros detalles de estos casos nos enfrentan a la pregunta radical sobre el porqué de un mal cuya explicación choca con lo más oscuro de la condición humana."
• "Durante muchos años no tuvo buena prensa hablar del mal, pues el lenguaje común estaba demasiado connotado por las imágenes de un catolicismo oficial que amenazaba con infiernos y demonios terribles. Palabras como mal, honor o amor eran inservibles, pues habían sido arrasadas en la batalla descarnada entre un conservadurismo torpe que no sabía leer los cambios sociales y un progresismo alelado que confundía la revolución con la destrucción de la gramática. Hoy debemos retomar la pregunta sobre el mal sin complejos, la realidad nos fuerza a hacerlo desde la política, desde los medios, desde la economía o desde la religión. No para obviar las causas de un mundo complejo, sino para admitir que hay una enorme zona de abismo de la que sabemos muy poco.
• "Sigue siendo válida la definición de Kant según la cual el mal no es un producto inevitable de la naturaleza, sino el uso defectuoso que el hombre puede hacer de su libertad. De ahí la necesidad de imaginar límites efectivos que ataquen el mal donde surge. Por eso, en medio del estupor del crimen, miramos hacia los políticos, los legisladores y los jueces."
• "Cuando el crimen nos golpea, únicamente la ley puede rescatarnos de la desesperanza. En democracia, frente al mal está la ley, pero ha de ser seriamente."

La confusión postmoderna (de Joan Pipó), fragments:

• "Se cumplen ya 25 años de la aparición en otoño de 1979 de la obra La condición posmoderna. (...) En estos momentos de aniversario puede entonces resultar tentador plantearse si este tiempo perdido ha conseguido llevarse para siempre aquella designación terminológica con la que Lyotard quiso hablar de una determinada y particular sensibilidad contemporánea.
• "Esa primera gran defensa de la modernidad fue realizada por el filósofo alemán Jürgen Habermas en una conferencia leída en Francfort el 11 de septiembre de 1980 dentro del marco de la recogida del premio Adorno. Tras recordar que a propósito de la sección de arquitectura de la Bienal de Venecia de 1980 el crítico W. Pheint había escrito “la posmodernidad se presenta claramente como una antimodernidad”, Habermas afirmó que este juicio constituía un certero diagnóstico de nuestro tiempo que daba perfecta cuenta de la irrupción de una nueva corriente emocional conservadora capaz de “colocar en el orden del día teorías de postilustración, posmodernidad e incluso posthistoria”. "
• "Era preciso diferenciar entre la idea de modernidad tal como había sido vivida en el arte a partir de la segunda mitad del siglo XIX (la modernidad estética) y el proyecto de la modernidad tal como había sido concebido por los ilustrados desde el siglo XVIII. Si bien estos últimos se propusieron la emancipación y liberación de la humanidad respecto del peso del pasado y comprendieron que para lograrlas se tenían que poner en marcha una serie de transformaciones que desembocasen en la consecución de una total organización racional de la vida cotidiana, no se podía olvidar que este noble objetivo aún no se había conseguido.
• "Pero fue ante todo la descreencia ante los metarrelatos el rasgo que consiguió retener más la atención de los lectores. La razón que ayuda a explicarlo es que la de Lyotard fue la crítica del marxismo que se prestó a ser más universalmente conocida: los metarrelatos han muerto; el marxismo es un metarrelato; luego el marxismo está muerto. Esa manera tan rápida de expedir al marxismo explica la resonancia que pudo alcanzar este libro una vez pasó a beneficiarse de la publicidad otorgada por la explosión de la querella de modernos y posmodernos."
• Altres articles sobre el tema:
• Una nómina posible J.P.C.
• Envoltorio versus contenido ÀNGEL QUINTANA
• Las Vegas, ciudad ideal JORGE MESTRE / IVAN BERCEDO
• Breviario de admoniciones antiposmodernas

Elogi del mestratge

D'acord amb el post d'avui de JS, sé que em llegeix perquè té por que si, enlloc de fer una ullada al weblog, em truca per saber què penso, em cregui que m'empaita sexualment. Es veu que li passa igual amb en RR. Bé, com diria un bon fenici, tot depèn de l'oferta... (és broma, no t'excitis).

:

Però en tot cas una de les coses que crec que han fet créixer les tecnologies de la comunicació és precisament la necessitat de comunicació. I, en fi, en general crec que per bé, almenys per aquests quatre pirats que obrim blogs. (Benvinguda AF; benvingut AD).

:

Descobreixo de mica en mica, a més d'alguns pecats reconeguts (exhibicionisme, imprudència, etc.), algun ús més que jo faig d'aquests invents, i és la transmissió d'informació o, més aviat, que necessito explicar a qui sigui, ni que sigui el ciberespai, que he descobert alguna cosa. Ingènuament, quasi de forma infantil, encara em meravella aprendre coses, descobrir alguna mirada, assenyalar algun vici. Com diuen de Màrio Cabré quan va haver acabat la feina amb Ava Gardner, ho he d'explicar a tothom. Hi ha alguna cosa de petulància (observo en els ulls la mirada dels altres dient "mira-te'l el seciències de pacotilla") però també de recerca de complicitat. No pot ser que només em pugui interessar a mi.

:

En el fons, no dic res de massa original. Quan repasso les meves idees, els meus gustos, les meves fòbies, sempre ho he d'agrair a algú, sempre m'ha vingut rebut, transmès. Ens costa d'acceptar-ho, en aquests temps d'idealització de l'espontaneïtat i de meyspreu per la feina docent, però necessitem mestres. Necessitem qui, amb la seva presència i amb dosis de saviesa, de retopades, de correccions, d'encontres i desencontres, de conversa, de respecte, ens transporti pels primers camins de la nostra vida.

:

He dit respecte, sí. Si sabéssim que aquests mestres llegeixen el que escrivim, potser ens hi miraríem més i segurament no penjaríem alguna de les tonteries que diem. Sens dubte, si haguéssim respectat més els nostres mestres, no ens penediríem tant d'aventures precoces o, almenys, de no haver-hi portat la xarxa ("Quan siguis gran te'n penediràs" deien els més savis). Però també els hem d'agrair que hi fossin quan els neguem, quan prenem el camí contrari, quan els blasmem, quan ens fiem més de la nostra intuïció que de la seva experiència. Sabien que la vida, en el fons, és un camí de retorn. I en el retorn els retrobem.

:

Valguin les reflexions d'aquest weblog com un discretíssim homenatge als mestres que, a banda de recórrer a ells imaginàriament (què pensaria d'això? què diria davant d'aquest fet? com resoldria aquest conflicte?), ens han llegat la passió pel descobriment, l'exaltació del nou i l'enamorament del vell, que diria J.V.Foix.

A propòsit del 12 d'octubre (o replicant Radó)

No vull parlar-ne gaire, perquè és un tema que tampoc m'apassiona (i que com que és políticament incorrecte, ja se sap...), però a rel del comentari d'en Ramon Radó al seu weblog amb data 11.10.2004, i com que no he pogut penjar-li un comentari, m'agradaria dir el següent:

1. Respecte a la polèmica per la presència d'un soldat de la División Azul a la desfilada de demà, al costat d'un altre de la Divisió Leclerc que alliberà París dels nazis, he de fer notar el fet altament simbòlic que la República torni a l'Exèrcit (i la Generalitat, el president de la qual fins ara se n'havia auto-exclòs). I que hi torni en forma de reconciliació, de l'abraçada de dues persones vives, de les dues espanyes que ja n'estan fartes de partir el cor de la gent. Fa uns dies, el mateix Radó ens obsequiava amb una bonica reflexió sobre el perdó. Bé, demà és un dia per posar-la en pràctica. (Ei, la comparació amb lo d'ETA suposo que és una broma macabra, no? Aquests assassins no tenen res a veure amb el conflicte civil...).
2. Respecte a les desfilades militars i l'Exèrcit, algun dia caldrà parlar-ne. Certament, a Catalunya l'Exèrcit ha fet una bona campanya de màrketing: no existeix. Però aquesta "entrada a l'armari" (seguint el símil de Radó) és tan absurda com injusta. Als catalans representa que no ens agraden els exèrcits, ni els militars, ni res d'això... però vivim protegits com reis i ens permetem de tant en tant opinar sobre política internacional. Bé, els exèrcits (per quan un d'europeu?) són una peça fonamental per tot aquell que, a més d'opinar, vulgui intervenir en el puzzle del món. I jo, que el món no m'agrada en moltes coses, sí que vull un exèrcit i, a poder ser, una mica més eficaç (ep! això vol dir car).
3. I respecte a la Festa Nacional (és com es diu, que tampoc m'agrada massa, la diada del 12 d'Octubre... però no li digueu més Festa de la Hispanitat ni de la Raça, això ja no se celebra! Nacional, almenys, alguns ho traduïm per Cívica), crec que també partim de tòpics una mica sobats. Dir que el descobriment d'Amèrica fou un genocidi és una temeritat. Jo sempre he cregut que es tracta d'una aventura nacional (per alguns cívica, per alguns altres, d'avarícia...) que, té la gràcia, per primera vegada potser, de buscar més enllà. Més enllà de les pròpies fronteres, de l'espai conegut, de les seguretats de l'Imperi, dels dominis de la llengua, de la Nació... Espanya és en tant que surt, i no que es tanca; en tant que s'exposa i no que es protegeix. La idea que Espanya és (una nació?) per fer, que mai no estarà prou acabada (no és un debat molt actual/federal/europeu, aquest?). Amb totes les seves mancances i ombres -que també n'hi ha, és clar-, el resultat, per mi, va ser més positiu que negatiu. Els espanyols, a banda de tot el que s'explica, també hi van portar la fi dels sacrificis humans, a més d'una sèrie d'aportacions valuosíssimes en el respecte a la dignitat humana. Només per això, i contra l'apropiació nacional-feixista d'aquest símbol, crec que val la pena de celebrar-lo, de recuperar-lo, de reinterpretar-lo, de deconstruir-lo (Au revoire, Derrida).

BIBLIOGRAFIA

• Xavier Rubert de Ventós, El laberinto de la Hispanidad. Ed. Planeta, Barcelona, 1987.

El meu article a 'Valors' d'aquest mes

Super-Art
:

El més interessant d’aquesta mostra és també el més empipador: la diversitat. Dic que és el més interessant perquè, en acabat de veure-la, t’adones que l’ Associació Sant Lluc per l’Art és capaç de donar un mosaic d’estils i de generacions realment considerable, i que és capaç de trobar-lo a la nostra ciutat o als sus entorns. A parer meu, encara podria ser més atrevida, introduint nous formats i, segurament, amb més noms de relleu. Perquè sí, el millor d’aquesta diversitat, és que acull veterans als quals no se’ls cauen els anells i, de tant en tant, alguna sorpresa realment destacable. Aquesta combinació et permet, doncs, burxar i remenar, com en un mercat o un súper, aquelles peces que destaquen.

:
Però també dèiem que la diversitat és també el més empipador. Es tracta, si no he comptat malament, de 119 autors! Això implica perdre enegries en el tria i remena. Evidentment, hi ha peces absolutament prescindibles. En canvi, d’algun autor desitjaries conèixer més, que et continués proposant una aventura que tan sols intueixes. Implica també una absència de lectura, d’ordre, de criteri no tan sols d’admissió de les peces sinó també de penjar-les (bé, jo no l’he sabut trobar). Tant per evitar-ne algunes com per, sobretot, poder disfrutar millor de la majoria. Per exemple: és una mostra de "novetats"?, bé, doncs seria bo investigar una mica sobre tendències. L’Associació anuncia una segona exposició en la que segurament resoldran algunes d’aquestes mancances. Malgrat tot, aneu a veure aquesta primera i feu la vostra tria. Qui ha dit que no hi ha coses bones als súpers?

• Mostra col·lectiva Sant Lluc 2004, Ateneu Caixa Laietana (Bonaire 3-5, Mataró), fins el 18 d’octubre de 2004.
  
• Crítica de Pere Pascual a capgros.com.
  

Animals i delinqüents (articles d'avui)

Obro El País - Catalunya i, a l'esquerra, trobo un magnífic article d'Empar Moliner ("Cuando despierte Ángel Cristo"), i a la dreta un altre igualment magnífic de Pilar Rahola ("Mafalda está preocupada"). Bé, els trobo magnífics perquè, en general, expressen idees que jo també tinc, i ho fan molt millor que jo.

:

En el primer cas, sobre el fals debat moral en torn als drets (?) dels animals, amb una ironia molt exemplificadora. La segona, sobre la reivindicació de l'ordre públic i la seguretat com a valors de l'esquerra. (Discrepo de la visió condesecendentment progre de la consellera Tura crec que ha demostrat més fermesa que no d'altres contra la delinqüència, al prostitució, etc...; però tota la resta, la subscric). Un debat que, de forma incipient, i segurament no tant brillant, en to versallesc, el regidor Paulí Mojedano i jo mateix, dijous passat, manteníem al Ple al voltant de l'aprovació de l'Ordenança de Civisme. Comprovo com, quan l'esquerra tracta com a seus valors que la dreta creu patrimonialitzar (la seguretat, l'ordre, la família, etc...), aquesta queda perplexa. I és que el món dual, matusserament dialèctic, protomarxista, és més de dretes que d'esquerres...

:

"Cuando despierte Ángel Cristo", fragments:

• "Ya lo habrán oído. Con la llegada a Barcelona del Circo Mundial, se ha aplicado por primera vez la normativa del Ayuntamiento que prohíbe los espectáculos en que los animales 'pudieran ser objeto de cualquier tipo de burla o sufrimiento'"
• "El caso es que el decreto me parece injusto porque no se aplica a todos los animales, sino sólo a los fieros. Y eso es como abolir la esclavitud excepto para los negros, con la excusa de que ya están acostumbrados. veamos: un loro en un bar cantando el himno del Barça no está prohibido, ¡y anda que no es objeto de burla! Tampoco lo están los delfines y focas que saltan en pos del pescado en un zoo como el de Barcelona. En cambio, los leones del Circo Mundial sí lo están. Me gustaría saber por qué un león marino tiene menos derechos que un león terrestre. Que un perro actúe en la tele, en el circo o en el teatro no es vejatorio, y para muestra tenemos al can Trasto".
• "Y por una razón parecida, el espectáculo dque ofrece Karlos Arguiñano cada vez que parte una langosta viva por la mitad no es vejatorio ni constituye un delito de torturas hacia el colectivo de crustáceos. ¿Será vejatorio y contituiría un delito de torturas que Arguiñano partiese por la mitad un perro con ánimo de cocinarlo, como hacen en Corea?"
• "En cambio (...) podremos disfrutar de la visión de menores de edad haciendo malabares sobre un monociclo. En defensa del arte diré que no reciben palizas; al contrario, para ellos doblar el espinazo en dos y meterse dentro de un tubo de colores, pongamos por caso, es como un juego. Lo hacen desde que nacieron. Están acostumbrados."

"Mafalda está preocupada", fragments:

• "He tenido ocasión de reflexionar, en televisión, sobre la libertad y sus límites. Y también sobre la pésima relación que el progresismo establece con esos límites: prostitución callejera, top manta, drogas en los after hours, mafias extranjeras y actuación policial, etcétera."
• "De hecho, la actitud mayoritaria en la cultura de izquierdas, cuando hablamos de prostitución, mendicidad, prisiones, actuación policial, todo aquello que tiene que ver con los viejos conceptos vinculados a la seguridad y al orden. El concepto de orden incomoda a la izquierda."
• "La democracia se garantiza no sólo por aquello que permite, sino especialmente por aquello que prohíbe, y como dijo alguien, la ley nos hace libres. Además, (...) por qué (...) tiene que ser de derechas (...) el orden, la familia o la seguridad. Muy al contrario, sólo una visión solidaria de la sociedad puede garantizar un orden estable. A partir de esta convicción, esbozo algunas reflexiones impertinentes."
• "La primera, que hay que comenzar a reivindicar el concepto de seguridad con la boca grande y, en consecuencia, hay que dejar de militar en la moda arraigada del desprecio policial. La seguridad es importante para el bienestar social y el debate no está en su necesidad, sino en qué políticas defendemos para garantizarla."
• "Temas como las mafias de la prostitución, que alegremente campa por las calles de nuestras ciudades (...), o el aumento de las drogas entre los jóvenes, ante nuestra notoria pasividad, son cuestiones que plantean la salud moral de una sociedad. Existe un liberalismo que milita con la convicción de que la prostitución es comprensible o de que la cuestión de la droga es una cuestión individual. Muy al contrario, reclamo la visión contraria: la prostitución es incomprensible y, por supuesto, terrible. Y la droga es un problema colectivo."
• "El orden, la seguridad, la policía, la cárcel, no son de derechas. Garantizarlos no significa traicionar ningún ideario de progreso. Garantizarlos significa garantizar el progreso."

Una mica més del Ple

Del Ple de l'altre dia em queda una altra idea, a rel del que havia comentat en aquest weblog, i que consisteix en l'estratègia (?) de CiU. Van entrar amb les espases en alt, demanant la dimissió del regidor d'Urbanisme, i van sortir havent-la retirat i amb una oferta de pacte sobre el tema del procés de debat del PAUM. Van fer bé. El camí que havien emprès era una bogeria.

Després del Ple

Vinc del sopar de després del Ple. Crec que ens ha anat molt bé. Avui hem fet passos de gegant, especialment en el tema urbanístic. Dues dades d'inters: amb l'aprovació del Pla del Rengle, `aquest sector redueix la densitat un 35% i pot guanyar 500 llocs de treball en empreses d'alt valor tecnològic que són a punt d'instal·lar-s'hi. L'Arcadi, com sempre, brillant.
:
A mi m'ha tocat defensar l'aprovació inicial de l'Ordenança de Civisme, en la que hem tingut un debat interessant, especialment amb el PP. Com que són uns marxistes de pa-sucat-amb-oli es creuen que ells, la dreta, són dipositaris dels valors de l'ordre públic, i que l'esquerra és el desgavell. Quan l'esquerra es posa a legislar i a posar en solfa l'ordre públic, es descol·loquen. En el fons, ells s'estimen més el desordre, la desregulació... una llibertat sense límits que -com totes les coses sense límits- acaba per deixar de ser llibertat.
:
Avui vaig ràpid, però no m'estaré de comentar l'excel·lent operació policial hispano-francesa contra ETA, amb la desarticulació de la direcció i d'arsenals a punt. Pels socialistes, pels demòcrates en general, és ua gran notícia. Demà sortiré al carrer més segur. Dues reflexions: la primera, que la treva era una trampa: en ella van reorganitzar.-se, comprar míssils terra-aire, etc... La segona, que el pacte per les Llibertats i contar el Terrorisme, a iniciativa de Zapatero, ha propiciat la fi d'ETA, o quasi la fi, i el seu respir. Si encara hi havia algú que es pensés que aquell no era el camí, ara què diu?

Una pàgina guarra

Si a Internet hi ha una pàgina guarra, però guarra, que tot el dia estan obsessionats pel sexe i els homosexuals, és la que he trobat després de sentir ahir el seu promotor en un debat sobre el matrimoni dels gais, a La 2 (Enfoque). El que la fa (em sembla que només és un de sol, com Onan) és un aficionat al sadisme, que va començar centrat, va continuar hiperconvergent i ara és dels hardcore-heavymetal, com a mínim (la prova que quan ens fem grans ens radicalitzem, al contrari del que es diu).

:

Ha criticat les perversions de polítics conservadors. La seva propera acció pornogràfica pretén prevenir els infants contra la família, parlant-los de perversions sexuals i barrejar-lo amb la religió, que dóna més morbo. Això sí que és educació!.

:

Es diu E-Cristians i el promotor és el senyor Miró i Ardèvol.

Resposta a CiU

La cursa cap a la marginalitat de CiU a Mataró té tints patètics. D'una banda, assumint les tesis de grups radicals respecte al PAUM, amb absurda petició de dimissió inclosa, i de l'altra, amb l'abandonament del cap de CiU, Joaquim Esperalba, de les seva presència a l'Ajuntament (m'atreviria a dir a la ciutat) més enllà del Ple. No ens hem fet esperar i avui mateix hem sortit a dir les coses pel seu nom. Aquí ho teniu:

________

:

Ramon Bassas: "CiU vol aturar el progrés de la ciutat".
:
El PSC recolza Arcadi Vilert i l'oferta d'eixamplar el període pel diàleg del Govern sobre el PAUM.

:
El portaveu socialista a l'Ajuntament de Mataró, Ramon Bassas, ha afirmat avui que, en cas d'aprovar-se la resolució que CiU ha plantejat al ple de dijous que ve, "es paralitzaria a Mataró la instal·lació de noves empreses i posaria en perill la creació de nous llocs de treball". CiU, que proposa que la suspensió el procés del PAUM (Programa d'Actuació Urbanística Municipal), "vol aturar el progrés de la ciutat", ha declarat.

:

El regidor ha manifestat "tot el suport dels regidors del PSC al company Arcadi Vilert que està essent injustament atacat. Vilert, com a membre d'aquest Govern, serà recordat com el regidor gràcies al qual Mataró es dotarà de més zones verdes, més equipaments, més habitatge social i més ocupació en l'actual planificació urbanística; és just per això", continua el portaveu, "que CiU demana la seva dimissió. El regidor d'Urbanisme que ha hagut de dimitir és el de Tarragona, de CiU, per les irregularitats en el cas Terres Cavades", ha recordat.

:

Esperalba vota a favor d'Iveco-Renfe i després fuig corrents.

:

Ramon Bassas ha posat de manifest "la hipocresia del grup de CiU, que critica la constitució d'una empresa mixta per desenvolupar el sector d'Iveco-Renfe després que el senyor Esperalba, el seu cap, ho hagi votat al consell d'administració de la societat municipal PUMSA. És clar que, en acabat, ha sortit fugint", referint-se a la pràctica desparacició del regidor Joaquim Esperalba dels òrgans municipals, també de PUMSA, que el grup de CiU ha anunciat i que es començarà a materialitzar al Ple de dijous.

:

Sí al diàleg

:

Per últim, el portaveu socialista ha manifestat el seu suport a l'allargament del període del debat públic sobre el PAUM que es tractarà al ple de dijous i que "permetrà mantenir l'oferta sincera de diàleg del Govern amb tots els sectors sobre el document estratègic, a través de tots els canals de comunicació possibles, incloses dues audiències públiques específiques". Bassas ha recordat que el PAUM "no afecta a decissions prèvies, com el cas de la modificació del Pla General al Rengle, ja que el document incorpora criteris de caràcter global que es volen concretar justament a partir del diàleg amb tot els ciutadans. Diàleg que, pel que veiem, interessa tothom excepte a CiU".

:

D'altra banda, ahir dilluns es van reunir els integrants de la candidatura socialista de les Eleccions Municipals de 2003, els membres de la Comissió Executiva del PSC de Mataró i els representants del Grup Municipal Socialista (GMS) als consells municipals, organismes autònoms i societats de l´Ajuntament de Mataró, que conformen el Consell Municipal Socialista de la ciutat. El Consell, presidit per l'Alcalde Joan Antoni Baron, va conèicer els trets generals del Pressupost i Programa Municipals de 2005, a l'espera de les aportacions provinents de la participació ciutadana.

Preparant el Ple i el Pressupost | Més d'ahir

Avui ha estat un d'aquells dilluns que ja he anat relatant, amb hores i hores de reunió (només al matí, 6 hores seguides). El matí ha començat amb una Junta de Govern Local, en la que hem aprovat el Pla de Nova Ciutadania 2004-1007, una interessant eina d'integració dels immigrants als drets i deures de la ciutadania. A continuació, el Govern ens hem reunit, després, el seu plenari, que es reunirà de nou a la tarda fins al vespre. Són dies d'enllestir propostes, un cop escoltades les primeres aportacions dels ciutadans en Audiència Pública, per presentar un Programa i Pressupost municipal pel 2005.

:

Enmig, hem tingut reunió de Junta de Portaveus per preparar el Ple de dijous. Els socialistes hi aportàvem dues propostes de resolució. La primera s'insereix en el debat sobre la Constitució Europea. Lluny de CiU (amb un lio que no s'aclareixen, ni a rel del seu Congrés extraordinari), o d'ERC (que sí que tenen clara la seva posició), els del PSC defensem que els ciutadans puguin pronunciar-se obertament en el referèndum del proper dia 20 de febrer. hem quedat que no en presentarem cap de les tres i que el proper ple mirarem de porar-ne una de sola. La nostra proposta, en línia de la resolució que va aprovar el Parlament, suggereix la neutralitat institucional i la promoció del coneixement i el debat públic sobre aquest nou tractat.

:

La segona proposta, per a la qual hem parlat amb els companys de la Unió General de Treballadors, va en la línia d'apretar perquè el conjunt d'administracions públiques avancin en l'atenció a les persones dependents. Com diu el meu company, el regidor Oriol Batista, "Amb l'Agència de la Gent Gran i Persones Dependents, l'Ajuntament de Mataró ha estat pioner. La cobertura social a persones majors de 65 anys a la nostra ciutat és del 5% mentre que al conjunt de Catalunya és del 1'7%". Amb els nous governs, que estan enllestint els pressupostos, amb un gir eminentment social, això és cada vegada més possible.

:

Després, al vespre, tindrem reunió del Consell Municipal Socialista, el conjunt de representants del Grup Socialista a diferents òrgans i consells municipals de participació. Ajustant-ho tot, en fi, per fer un bon Pressupost.

:

Abans hem parlat del lio de CiU, millor CDC (Convergència Desorientada de Catalunya), que, a banda de no decidir res al Congrés extraordinari sobre la Constitució Europea, han tancat les ferides l'Assemblea del Maresme amb la derrota del sector de Joaquim Fernàndez. Em sap greu per ell, és una persona honesta, a banda d'un amic. No sé si podem dir el mateix del flamant president, a tenor de les acusacions de falsificació que ha rebut dels seus correligionaris. Pel que he llegit, la nova direcció comarcal no inclou cap mataroní.

:

Més Borges

:

No me'l puc treure del cap. Una de les coses que més em va fer gràcia del debat de dissabte a la nit (mireu post d'ahir) és que van ensenyar un escrit original de Borges. Era al·lucinant, semblava un mapa, un tractat de cabalística, no sé... i la lletra. La lletra era petita i cada una d'elles era aïllada. Semblava la de Salvador Espriu. Carme Riera va explicar les diferències: La de Borges tenia potes com de mosquit, mentre que la d'Espriu semblava un cal·ligrama de formigues (com els de Salvat-Papasseit).

:

Més Marías

:

Javier Marías diu en una entrevista a El País d'ahir que treurà una segona part del cicle Tu rostro mañana anomenada Baile y sueño. Anuncia una tercera part i un llarg període sense novel·la. Surt el novembre. Marías parla de les seves digressions. L'altre dia deia que Borges aspirava a dir el tot ammb poques paraules. Malgrat tot, les digressions de Marías són, com diu ell, "dar presencia al tiempo que no percibimos", allargar-lo com un xiclet, perquè a vegades el temps pesa més, dura més, que el que dura en realitat. Descriure aquest espai, arreplegar-ne tots els matisos, permetre'ns-hi la reflexió, pràcticament ens pensàvem que era en mans dels científics que compten els nano-segons. Diu: "Me gustaría ser el tipo de escritor como los que me gustan a mí: que me da igual de qué hablen, quiero sólo que sigan hablando". Segueix escrivint, Javier.

:

Més rostres

:

Del mateix diari, però en el suplement semanal, hi havia un excel·lent reportatge signat per Francisco Calvo Serraller sobre l'exposició que obrirà el proper dia 20 el Museu del Prado (Madrid) dedicat al retrat espanyol a través de grans pintors dels darrers 5 segles. Entre ells, (molts barrocs, com aquest) la gran peça, "Las Meninas", de Diego Velázquez, els retrats de la qual tenen força per si sols. Si hi sumem llur distribució, composició, diferència de plans, de situacions, de punts d'interès... és potser la millor obra feta mai.

Sang | Borges | Símbols

Escric això després d'haver fer una complicadíssima (per mi) instal·lació d'un router d'ADSL nou a casa... a veure. Després d'uns quants anys, Internet torna a casa. (Ara, al CD, la Maria del Mar Bonet diu "Viure sense tu, quin dur aprenentatge", deu ser això).

:

La sang indestriable

:

Enmig de la instal·lació vaig poder acudir a un simpàtic i emotiu acte d'agraïment als donants de sang que feien el Banc de Sang i l'Hospital 2 de maig (Creu Roja). L'acte estava dividit en dues parts, una primera de parlaments d'agraïment i una segona amb un concert de Primavera per la Pau, una coral mataronina amb 21 anys de trajectòria.

:

De la primera part, a banda de l'anunci fet per l'Alcalde d'encarregar una "Agenda 21 de la solidaritat" a Mataró, una gran idea, es va reflexionar sobre el fet imprescindible de la col·laboració cuiutadana en la provisió de sang. És un exemple de com ni l'Estat ni el mercat poden resoldre aquest greu problema de la nostra salut. Socialisme és confiança amb la societat, sobretot, més enllà dels instruments que aquesta ha creat que, com veiem, són insuficients. Ni que l'Estat (o el mercat) resolgués totes les mancances que sempre li atribuïm ens podríem desentendre de la responsabilitat de contribuir a reoldre problemes.

:

Sortint de la sala, una persona que conec em deia que, després de cada concert de Primavera per la Pau, se sent "molt bona persona". Jo li feia broma dient que això em neguitejaria una mica, a mi, ja que sé que no sóc tan bona persona i em sento una mica desubicat amb tant de pacifisme.

:

Curiosament, un dels parlaments destacava la importància de la donació de sang pel fet que d'aquesta avui se'n pot separar els seus tres elements (les plaquetes, el plasma i els glòbuls vermells) multiplicant-ne els seus usos per 3. De cada donant, tres atencions, qui sap si tres vides salvades. Em va impressionar.

:

Bé, tornant al sentiment de pau i de ser bona persona, pensava que el cor de la gent, a diferència de la sang, no es pot partir segons els seus elements. El cor de veritat, vull dir, en el qual el Bé i el Mal, i tots els seus matisos, esdevenen indestriables. Sense ambdós components, no hi hauria vida. de fet, la tria dels elements sanguinis es deu a la necessitat de compensar la sang amb mancances d'altri.

:

Amb això vull dir que difícilment la vida es desenvolupa en espais de puresa. En fi, tenim massa exemples que el mal sorgeix sovint en les bones intencions com en les millors famílies. En les "divines paraules" (gràcies, Valle-Inclán) o en les ideologies de fortalesa. El gulag marxista, l'apartheid nacionalista, la inquisició cristiana...

:

El nostre cor és la sang indestriable, per entendre'ns. I a vegades, enmig de les nostres imprefeccions, enmig de la vida mundana, en les prohibicions, i també enmig del mal, resplandeix el bé en forma de tendresa, o de lluita. Ara em ve de gust una cançó de Roberto Cantoral i Francisco Dino López Ramos, que canten La Lupe, Serrat i Moncho:

:

SOY LO PROHIBIDO
:

Soy ese vicio de tu piel

que ya no puedes desprender

soy lo prohibido.

Soy esa fiebre de tu ser

que te domina sin querer

soy lo prohibido.

Soy esa noche de placer

la de la entrega sin papel

soy tu castigo.
Porque en tu falsa intimidad

en cada abrazo que le das sueñas conmigo.
Soy el pecado que te dio

nueva ilusión en el amor

soy lo prohibido.

Soy la aventura que llegó

para ayudarte a continuar en tu camino.

Soy ese beso que se da

sin que se pueda comentar

soy ese nombre que jamás

fuera de aquí pronunciarás.

Soy ese amor que negarás

para salvar tu dignidad

soy lo prohibido.
Soy tu castigo

porque en tu falsa intimidad

en cada abrazo que le das sueñas conmigo.

Soy el pecado que te dio

nueva ilusión en el amor

soy lo prohibido.

Soy la aventura que llegó

para ayudarte a continuar en tu camino

soy ese beso que se da

sin que se pueda comentar

soy ese nombe que jamás

fuera de aquí pronunciarás

soy ese amor que negarás

para salvar tu dignidad.

Soy lo prohibido.

:

A propòsit que El País ha repartit avui un DVD de La mala educación (èxit total: a mig matí s'havia exhaurit), ahir el diari publicava un article de Gustavo Martín Garzo en el que recordava una escena d'un relat de Flannery O'Connor (Un hombre bueno es difícil de encontrar). Diu: "En él, un criminal y sus secuaces van eliminando a todos los miembros de una familia, incluidos los niños. La abuela es una mujer egoísta y malhumorada que poco antes de morir se ve arrebatada por un momento súbito de ternura y tiende su mano para acariciar la mejilla del criminal. Éste dispara tres veces contra ella y, aún confuso por aquella caricia, añade: 'Habría sido una buena mujer, si hubiera tenido alguien cerca que la matara a tiros cada minuto de su vida'". Em sembla una manera original d'il·lustrar el que volia dir.

:

Somniant amb Borges

:

Ahir a la nit, al programa Millenium (C33) van dedicar-lo a Jorge Luis Borges. En primer lloc, un debat que, entre d'altres, comptava amb la seva vídua, Maria Kodama, Carme Riera o Lluís Izquierdo. Tant el debat com el documental posterior, una entrevista de Soler Serrano amb Borges (1976) que és boníssima. L'escriptor parla del seu món, dels seus laberints i els seus tigres, de la seva vida i de la vida, així en general, de l'art d'escriure ("dir-ho tot en poques paraules"), de la literatura, dels secrets de l'etimologia.

:

Quan va acabar, tard, abans d'anar a dormir, vaig fer zàpping. A Tele 5 encara feien Salsa Rosa. Però a les altres cadenes, semblava que Borges hagués deixat pas a un món orgànic, espàsmic i realment laberíntic: un strip-tease masculí a Flaix TV, una pel·li diem-ne eròtica a City TV i una altra diem-ne porno a Tele Taxi TV. Ostres, quin contrast. Com a regal, aquí va el poema que va triar María Kodama per llegir en directe (el trobareu a Jorge Luis Borges, Antología poética, Alianza Editorial, Madrid, 1983 (2), p. 127).

:

EIN TRAUM
:

Lo sabían los tres.
Ella era la compañera de Kafka.
Kafka la había soñado.
Lo sabían los tres.
El era el amigo de Kafka.
Kafka lo había soñado.
Lo sabían los tres.
La mujer le dijo al amigo:
Quiero que esta noche me quieras.
Lo sabían los tres.
El hombre le contestó: Si pecamos,
Kafka dejará de soñarnos.
Uno lo supo.
No había nadie más en la tierra.
Kafka dijo:
Ahora que se fueron los dos he quedado solo.
Dejaré de soñarme.

:

Tauletes d'argila

:

I per acabar aquest llarguíssim post d'estrena d'adsl, recomanar la lectura de la profecia d'Habacuc, un desconegut cant de la Bíblia, que té uns 2.600 anys, del què avui se'n llegeix un fragment (1,2-3; 2-14) a totes les esglésies del món. Hi ha un fragment que, per mi, sintetitza com no faria el millor expert en marques el que és un símbol. Diu: "Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d'argila, que es puguin llegir corrents". I Després dels elements, diguem-ne, bàsics, físics, continua amb el sentit final i la seva eficàcia actual: "És una visió per un moment determinat, que aspira al seu terme i no fallarà. espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada".

:

No ho trobeu fantàstic? No dèiem, fa una estona, que Borges aspirava a dir-ho tot en poques paraules? Bé, el millor no és això, sinó com comença el fragment, quin era el motiu d'aquesta recomanació tan estranya que en diem símbol: "Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m'escoltareu, cridaré 'violència' i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes?". Bé, del dubte, de l'experiència tràgica, en sorgeix la necessitat de diàleg amb el Terme. Així, acabem com hem començat, snense poder destriar l'angoixa de l'esperança.

PSC de Mataró, entre l'homenatge i el futur

Escric impressionat encara del bon rotllo general que vaig trobar ahir al sopar d'inici de curs del PSC de Mataró.

:

En el sopar hi havia molts companys i companyes amb qui sempre t'agrada de parlar. Alguns aprofiten per comentar-te algun tema de l'Ajuntament i, certament, val la pena que ho facin (acostumen a tenir sempre la raó). En el sopar hi havia l'Alcalde de Mataró i Primer Secretari del PSC local, en Joan Antoni Baron, el delegat del Govern a Catalunya i Secretari de Relacions Institucionals del PSC, en Joan Rangel i els diputats Consol Prados i Manuel Mas, entre d'altres, i també uns homenatjats i els seus familiars. Eren dos veterans socialistes, com Domingo Coll i Alfonso Ciller, que estaven com uns xínxols de contents i agraïts. Nosaltres sí que els hem d'estar agraïts. També vam fer un emocionat homenatge a en Quico Oller, recentment traspassat i del que en vaig parlar els primers dies d'aquest weblog.

:
Unes hores abans, a la Sala de Pintures de Can Palauet, s'havia presentat l'edició del llibre Francesc Oller, Passió per la vida, dedicat a l'històric militant socialista recentment traspassat, amb presència de la vídua d'Oller i de l'Alcalde de Mataró. El llibre, coordinat per l'escriptor Josep Puig Pla, inclou textos de Joan Antoni Baron; els seus amics Rafael Montserrat, gerent d'Aigües de Mataró SA, Agàpit Borràs, arquitecte, i Xavier Manté, enginyer. També hi ha escrits de la seva cosina, Trini Rovira, la seva amiga Ana Podadera, de la 1ª Tinenta d'Alcalde, Pilar Gonzàlez, del propi Josep Puig Pla, i de Manuel Mas. La majoria d'aquests escrits foren llegits a l'acte de comiat. El llibre es clou amb una biografia del propi Quico Oller, un dels fundadors del PSC a Mataró, amb una llarga trajectòria política que comença en l'antifranquisme.

:

Ahir també vam anunciar la creació d'una beca d'estudis sobre el socialisme mataroní (un dels bressols del socialisme espanyol i català, al segle XIX) que portarà el nom de Francesc Oller.

:

Tot va anar força bé, i també estic content de la capacitat de cooperació davant un acte així. Des de la Joana i la Noemí, que s'han esforçat fins l'últim moment per a fer un bon acte, fins l'Anna i en Pep, coordinant la part dels homenatges, etcètera. Moltes gràcies. (Un record per en David, que, el dia que recollia el carnet -perquè també en vam repartir- un paio li va destrossar un tros de cotxe quan tot estàvem sopant a dins... esperem que se'n surti amb l'assegurança. També un record per la Mª Carme, convalescent).

:

Bé, alguns dels comensals em preguntaven (?) coses sobre el futur del PSC de Mataró, ja sabeu, el 27 de novembre fem Congrés local. Potser no s'adonaven que la resposta la tenen ells. No és cap recurs retòric, ni de pixar fora de test, si dic que ara per ara estem centrats en dues coses: en el IV Congrés del PSC del Maresme, que pinta molt bé (a diferència de CDC, amb una impresentable lluita fraticida); i en la preparació de les ponències del nostre Congrés local. Realment és apassionant. Hem d'intentar cercar en la nostra ciutat, en el nostre Partit, en les persones que confien amb les idees de progrés, les noves respostes que la pròpia ciutat precisa. I fer-ho avui, amb desigualtats que cuegen encara, i de noves que emergeixen. Enmig d'oportunitats, més que mai, que les hem de posar al servei de tothom, al servei del que cadascú vulgui fer de la seva vida.

:

Mataró, aquesta vella ciutat crescuda a cops d'industrialització i immigració en els darrers cent anys, ha confiat als socialistes el seu projecte de millora contínua de les condicions de vida dels seus habitants. Hi hem correspost amb l'ajut de tothom i tenim, avui per avui, una gran ciutat, potent, amb moltes oportunitats per a la realització personal i professional. Pensàvem l'altre dia, els que treballàvem les ponències, que tenim com dos fronts al davant. L'un, el de fer abastables aquestes oportunitats a tothom, lluitant contra l'exclusió i la discriminació, que això no s'ha acabat. I l'altre, situar la ciutat al capdavant del món, situant-nos de nou al costat de la innovació i del progrés. Per últim, fer del Partit una eina útil al projecte, tant per la seva capacitat d'innovar i d'avançar-se als problemes, com per la seva representativitat de la majoria. No creieu que val la pena detenir-s'hi, aquestes properes setmanes? No creieu que és bo que ens posem a concretar una mica? Bé, doncs en això estem (resposta als que pregunten).

Vi d'honor a l'Avinguda Gatassa

Avui m'ha tocat de presidir, en substitució de l'Alcalde, la festa commemorativa el Dia de la Policia, a la Comissaria del Cos Nacional de Policia de Mataró. L'Alcalde havia d'atendre la visita del Conseller en Cap a Mataró i, per tant, el primer que he fet ha estat excusar-lo. Ens acompanyaven representants dels altres cossos de seguretat a Mataró, el cap de l'ABP dels Mossos, el cap de la Policia Local i el comandant d ela Guàrdia Civil de la zona; també hi havia representants de Bombers, Creu Roja o d'entitats com el Col·legi d'Advocats i la Caixa Laietana. Alguns representants dels grups municipals també hi han assistit.

:

Ha estat una festa senzilla però digna, amb dues condecoracions: a un jove subinspector i a una jove agent de Policia.

:

Em sembla que encara duren els efectes del desgavell amb què el govern del PP va tractar el tema policial, especialment a Catalunya, amb l'excusa del desplegament de la policia autonòmica. Han estat uns anys de plantilles sota mínims i d'un risc, abans de l'aribada dels Mossos, que no ens mereixíem els ciutadans. Però bé, els policies de Mataró, almenys. són persones d'una gran preparació i avui creia que era el missatge que els havia de transmetre.

:

Aquest i el del reclam que els ciutadans ens fan de més seguretat, tant en el vessant pal·liatiu, de lluita contrala delinqüència, com en el vessant preventiu, al servei de la seguretat dels nostres barris i carrers, coneixent i participant de l'entorn, i acceptant, tots plegats, que al costat dels nombrosíssims avantatges de viure junts (a les ciutats) hi ha també alguns desavantatges, alguns límits, que la societat (i la policia al seu servei) ha de procurar que no es traspassin.

:

També he fet esment a la necessitat de coordinar l'entrallat competencial (complexitat dels cossos per atendre la complexitat dels riscos): a Mataró hem comprovat que això funciona, ja que han baixat els índexs de delinqüència.

:

Departint una estona amb el Comissari, una persona donada a la reflexió i al sentit comú, i també una mica amb la resta d'assistents, comprovant que sovint la tasca de policia és molt poc reconeguda, hem arribat a l'hora de dinar que ja no calia que dinéssim. Tot el meu agraïment.