Tura obre bloc

Avui vull donar la benvinguda al nou bloc de la consellera de Justícia, la companya Montserrat Tura [aquí], amb qui valdrà la pena compartir les seves reflexions. Amb la consellera hem tingut força tractes i molt positius per la ciutat, fins i tot abans de ser al Govern. Ha estat sempre disponible per al PSC de Mataró, amb qui hem compartit no pocs actes, i , ja de consellera, hem seguit sempre de molt a prop els temes de la seva competència: coordinació policial (amb els índexs més baixos que mai havíem conegut de delinqüència), la nova caserna dels Bombers de Mataró, el traspàs de les competències en espectacles, etc.. i ara en Justícia.

No escriu massa als mitjans, però té bon discurs en el fons i la forma. Sospito que haurà de penjar més d'un vídeo-post que permeti recollir les seves intervencions en nombrosíssims àmbits, que mai deixen indiferent. S'ha estrenat fa poques setmanes al twitter, on hi té ja més de mil seguidors, i ara al bloc. Enhorabona.

Independentisme ulcerós

Una de les característiques de la deriva independentista d'una part del catalanisme (i, crec jo, per tant, de l'intent de supressió del caràcter transversal -nacional- de la proposta catalanista) consisteix en haver fugit de les 'ideologies amables' i més complexes, allò que Obiols en deia les semi-ideologies (socialdemocràcia, democràcia cristiana...), a les més agressives i simples. D'una banda, el pol "revolucionari", absolutament minoritari però clau en la instigació i promoció de l'altre, i el pol del liberalisme salvatge, amb la contradicció que essent una mena de pseudoanarquisme postmodern, tots dos reclamen un Estat nacional, aquell invent del segle XIX que no serveix per resoldre cap dels problemes reals que tenim...

Antoni Puigverd, a propòsit de l'afer Tremosa, el descriu així a La Vanguardia de divendres: "Un liberalismo que debe más al dudoso Carl Schmitt que a Isaiah Berlin. El liberalismo humanista reconoce al otro como parte imprescindible del ágora, pero esta versión agresiva del liberalismo niega el pan y la sal al adversario, convertido en enemigo. Es un liberalismo con úlcera de estómago. La misma úlcera que traduce el rostro de Aznar reaparece en el exabrupto de Tremosa", diu, tot i reconeixent -d'entrada- les capacitats intel·lecturals de l'eurodiputat i, per tant, explicant que no hauria de ser habitual en una persona així aquesta sortida de to. Excepte per aquestes raons.

"Jordi Pujol", diu Puigverd, "alimentó, junto al viejo PSUC, el catalanismo de posguerra. Un catalanismo cuyo renacimiento podríamos situar en 1947, en Montserrat, cuando Josep Benet consiguió el primer acto de reconciliación entre los catalanes de uno y otro bando de la guerra. Una parte de la nueva generación de CDC (y de los nuevos independentismos) cree superada aquella transversalidad. Cierto: el resto de los partidos catalanistas se aliaron para expulsar a CiU de la Generalitat, pero el resentimiento histórico y este liberalismo de úlcera de estómago que expulsa del ágora catalana al adversario no sé si ayudarán a reconstruir el pal del paller que CiU necesita para regresar. Precisamente, el fracaso de la experiencia tripartita arranca de su incapacidad para integrar elementos del pujolismo vencido. Aquel defecto parece rebrotar ahora en algunas zonas de CDC. La hegemonía no se recupera humillando al rival, sino salvando una parte de su legado".

Fer com si...

És tan bo, aquest article, que us recomano que el llegiu sencer aquí. L'escriu Gustavo Martín Garzo a El País d'ahir i parla sobre la necessitat de 'fer com si', és a dir, de situar-se en el pla de la ficció, o del relat, per retornar a la realitat allò que ha perdut, o allò que no ha acabat de desplegar, o la seva culminació, o la nostra felicitat. Quelcom que fa més real el real. Aquests dies que, a propòsit de Hawking, penso fins a quin punt hem abandonat la capacitat simbòlica a favor de l'argumentació científico-tècnica (i aleshores es fa menys comprensible tot plegat, de fet), trobo que ve més encertat que mai aquest article, ple de referències, com la que dóna sentit al títol: l'enamorament en directe d'Iker Casillas.

Aquí en teniu alguns trossets:

Desde un punto de vista racionalista el pueblo de los dogón es un pueblo de grandes mentirosos, ya que no tienen ningún reparo en apropiarse de las historias que les gustan haciendo como si les hubieran sucedido a ellos. Por ejemplo, alguien escucha la historia de un dios que protege a las vacas, e inmediatamente adoptan a ese dios como propio. (...)

Y para llevarla a cabo hablan con las raíces de las que obtienen el veneno, con las plantas con que fabrican sus arcos, con el fuego que debe fundir el hierro para las flechas. Y, en su término, piden perdón al león por haberle tenido que matar. Así reestablecen la armonía rota por el acto de violencia. Cada gesto, cada tarea que emprenden, está acompañada de palabras y cantos. Y hablan como si raíces, ramas, fuego y animales pudieran entenderles.

¿Somos tan diferentes a ellos? El químico habla con sus probetas y cultivos y les pide en secreto la solución a sus experimentos, el adolescente pide al genio de los botellones que lleve a sus brazos el chico o la chica que desea, al montarnos en un tren confiamos en que nos conduzca a nuestro destino. Todo el arte se basa en ese principio misterioso de "hacer como si". (...) Y vivimos como si tuviéramos un alma que guardar y a la que escuchar.

(...) También don Quijote se rige por la filosofía de los dogón. Se lanza en busca de aventuras como si realmente fuera un caballero andante. Y así, se enfrenta a las injusticias y defiende a los débiles y los oprimidos por el poder. Se pone de parte de la pastora Marcela, reivindicando el derecho a elegir de las mujeres, defiende a un pobre siervo apaleado, libera a los presos, trata a unos pobres pastores como si fueran grandes señores, lo que da lugar a su bello discurso sobre la Edad de Oro, y tratar a las criadas de la fonda como si fueran delicadas damas, y así modifica la realidad.

En política el principio del "como si" estaría en contra de cualquier forma de intolerancia, porque rechaza toda centralidad. (...) Las personas religiosas creen que hay un dios, una vida más allá de la muerte, y que los justos antes o después serán amados y tendrán su recompensa, lo que no está nada mal. Pero el problema no es vivir de una manera determinada, sino creer que es la única posible. (...)

Las madres suelen enloquecer con sus recién nacidos, pero también se los toman a broma, pues si no ¿cómo podrían ayudarles a crecer? Sin ironía seríamos devorados por la tiranía de nuestros ideales y deseos.

(...) Al comienzo del Mundial surgió un problema con Iker Casillas. Su novia, una guapa e inteligente periodista, fue nombrada corresponsal y algunos medios la criticaron por pensar que le distraía de su tarea. (...) El gol parecía cantado, pero Casillas hizo una de esas paradas que se quedan para siempre en la memoria. Y en el bar en que estábamos viendo el partido sucedió el milagro: todos se pusieron a gritar el nombre de Sara Carbonero, la guapa periodista. Solo ella podía haber inspirado en Casillas ese momento de magia suprema y permitirle parar un balón inalcanzable. Y todos nos comportábamos como si cosas así, gracias al amor, fueran posibles en el mundo.

(...) Eso queremos, vivir como si fuera posible un mundo más justo, generoso y noble, como si fuera posible la felicidad. Y lo extraño es que, al creer en ello, logramos ser misteriosamente felices alguna vez.

 

La ruptura postmoderna

Una de les millors coses que he llegit a la premsa aquest agost ha estat una 'contra' (La Vanguardia, 18 d'agost 2010), -llegiu l'entrevista sencera aquí- al sociòleg francès Michel Maffesoli (foto: Dani Pozo), tant per la seva precisió com per la capacitat de sintetitzar què hi ha al fons dels valors actuals. El fenomen del reencantament (en la natura, en el fragment...), els ídols i els usos de l'home postmodern, la primacia de l'emoció sobre la raó, la religiositat difusa versus "el racionalismo agustiniano, encaminado a la unidad, lo uno, lo doctrinal, dogmático" de Ratzinguer, que "no encaja con el péndulo del momento", etc.
:
Maffesoli és a Espanya per promocionar el seu llibre Iconologías. Nuestras idolatrías postmodernas (Ed. Península). Destaco el que diu sobre el canvi de paradigma de l'home postmodern: "Desde el siglo XVII, el modo occidental de socializarte era educare (educar): sacarte de un estadio (animalidad, barbarie) para conducirte a otro (humanidad, civilización). ¡Pero el modo posmoderno es otro (es premoderno, de hecho)!: la iniciación". És a dir "¡Contienes un tesoro interior, que aflorará mediante acompañamiento de un maestro, gurú o coach...o un libro de autoayuda!".
:
I posa també l'exemple de Harry Potter: "Es una historia de iniciación, como también El señor de los anillos: Potter se enfrenta con la muerte, con símbolos... Este personaje es un icono posmoderno", ja que "el moderno buscaba la perfección: buscaba desembarazarse de su parte oscura para ir a la luz. El icono posmoderno, en cambio, busca la completitud: integrar su parte oscura, homeopatizar el mal".
:
Recomanable.
:

Mostrar i amagar el cos

El passat 22 d'agost, La Vanguardia publicava un article del profesor Alfons Puigarnau que oferia un enfoc absolutament diferent de l'habitual a l'hora de parlar del burca. Un enfoc, diem-ne, antropològic o estètic, sobre el paper que assignem al cos a l'Orient i a l'Occident. Donant per fet que el fenomen de la secularització ha arribat al cos, de manera que dificultem el següent procés:

:

Todo cuerpo humano se identifica hacia afuera; pero fundamentalmente se experimenta hacia adentro. Posiblemente, la identidad corporal es exteriorizada como consecuencia de un sentimiento íntimo, no visible, que experimenta la persona ante sí misma y que eventualmente manifiesta. La estética corporal bascula entre un esconderse y un mostrarse. Es un resquicio abierto entre la afirmación de una intimidad pudorosa y la negación impúdica del escaparatismo.

:

Així, la dona que tapa el cos evita mostrar-lo al que el desitja sense legitimitat, alhora de evita la seva realització personal. Alhora, la qui el mostra nu, sembla mutilada de la seva intimitat: "Al explicitarlo casi todo, poco queda para una comunicación más profunda", de manera que la intimitat "queda eclipsada por la propia presencia corporal" (vegeu Monzó, també).

:

De tota manera, diu l'autor, professor d'Estètica i Teoria de les Arts a la UIC, "algo de sagrado tiene esta conexión entre mostrar i esconder", com si fos un dels jocs del Barroc, on l'art es mostra tapant (la nuesa dels blancs de Zurbarán, per exemple) o s'amaga mostrant, molts cops. De manera que "el oriental burka (que enseña lo físico y esconde lo anímico) y el occidental desnudismo (que muetsra lo físico y esconde lo íntimo) se deban a la progresiva secularización del cuerpo. Ese mismo que en oriente de desacraliza negándose y en Occidente de seculariza mostrándose", diu.

:

Que parli

Enlloc que una actitud criticada per tothom li porti a  qüestionar-se si tot el que ha fet ha estat prou correcte, el nostre paladí de l'ètica atribueix aquesta crítica a una campanya orquestrada per l'alcalde i per un servidor (vegeu aquí); en una "estratègia barroera". Vaja. Una conspiració. Ja hi som.

Segurament el preocupa més la imatge d'unitat del seu Partit (teló de fons i reacció òbvia) que el tema en sí, recordem-lo: la instal·lació d'un CRAE (un centre on s'acull menors en situació de desempar) provinent del Mas Sant Jordi (de trajectòria impecable) en uns locals de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, a Mataró. Enlloc de fer pedagogia i evitar la confrontació, Mojedano va optar per donar difusió a un comunicat que posava en dubte la tasca dels seus promotors, el Centre de Formació i Prevenció, entitat social privada sense afany de lucre, de provada solvència, que compleix els requisits legals per obtenir una llicència per aquesta activitat.

Però el més rellevant ve aquí: “A mi l’alcalde Baron no em farà callar ni em guanyarà en una disputa per la transparència”, diu. Bé, justament el que l'Alcalde baron li demana és que no cali, que digui si dóna ple suport al Mas Sant Jordi, com diu a la notícia ressenyada, o el dóna al grup de persones que s'hi oposa, com recollia aquesta altra notícia el passat 2 d'agost. Que digui quines són les "raons tècniques" que addueix per demanar una altra ubicació del centre (i amb quina Llei...), així com en quin altre lloc de la ciutat no hi hauria aquestes raons. Que digui quines són les "entitats manipulades" que formen part del "pessebre socialista", com ell anomena. Totes les que no pensen com ell? I que faci que el PP, junt amb la Falange, no sigui un dels únics partits que han volgut treure profit d'aquesta situació.

Mares i filles, pares i fills

Aquest estiu passat va coincidir que vaig veure la pel·lícula Madres&hijas (Rodrigo García, EUA, 2010) i vaig llegir el darrer llibre de John Irving, L'última nit a Twisted River (Ed. 62, BCN 2010, vegeu anàlisi aquí), ambdues coses molt recomanables, per cert. Una idea comú del film i del llibre és el rol de fil, de cadena imívoca, que estableixen bé les dones, en el primer cas, o bé els homes, com una mena d'existència vertical, de columna, mentre que les seves parelles gairebé són circumstancials -importants, sí, almenys en el cas d'Irving, però no centrals), més aviat horitzontals, tranversals, com la decoració de la columna.

Sens dubte, sospito que en la cosmovisió que es forja en la societat actual, en crisi profunda dels llocs de transmissió i socialització  com a tals (família, església, classe,  sindicats, parits, etc...), sembla emergir un nou estadi de fidelitats fortes, de transmissions fins i tot més enllà del contacte (en el cas del film) atribuïts al vincle de sang que s'estableix (en plena època d'igualtat sexual) en un dels sexes, en un dels rols de procreació. Enmig una desconfiança creixent de la cultura que assegurava aquest paper de transmissió de la identitat i del coneixement, busquem refugi en la natura. O davant dels vincles febles, en reivindiquem de més forts.

Un darrer apunt, a propòsit. Els vincles forts no exclouen els sacrificis, ben al contrari. Pares i mares han d'aprendre a fer-ne, descobreixen que llur funció no és cap joc. Una d'elles, ho fa just abans de donar el seu fill en adopció, una altra  ho fa en el moment que queda embarassada i opta per no avortar, fet que és posat com a primera opció per l'asèptica ginecòloga. S'agraeix una lectura positiva de l'esforç, de la contingència desfavorable com a repte, de la descoberta de les possibilitats de la vida just abans que comenci o quan és (literalment) embrionària. En el llibre passa quelcom semblant. S'agraeix.

El 'Ministerio' papanata

Hi ha uns quants candidats a ocupar-lo. Em refereixo als que, en parlar en català de qualsevol organisme d'abast espanyol, s'hi refereixen citant-lo en castellà. "Ens hem posat en contacte amb la Federación Española de Badmington", o "he anat al web ecològic del Grupo de Ciudades por la Diversidad Agripecuaria", o "m'ha vingut a veure una senyoreta de la Liga del Alterne Español", o "estem adaptant la fàbrica als requeriments del Ministerio de la Crisis", posem per exemple.

:

Això sovinteja. Ho he vist en molts expedients, informes oficials, articles, discursos. La majoria amb la més bona de les intencions. A mi se m'acut que potser alguns consideren que així, canviant la llengua, es dóna idea de la seva estranyesa, de la seva naturalesa "estrangera", obviant que fan un ridícul espantós.

:

D'entrada, empobreixen la llengua. El català té les paraules adequades per referir-s'hi; és una llengua completa i moderna. Ho fa tant amb les institucions pròpies com amb les alienes (és a dir, si ets independentista, no cal que facis el ridícul) i no diem Ministeri de Defensa Rus en rus, ni President dels Estatut Units en anglès o Govern Belga en francès i flamenc. Les úniques excepcions són els noms singulars (Foreign Office, Lehendakari, Ombdusman, Politburó...).

:

Si us plau, senyors polítics, funcionaris i periodistes (i corifeus), no fem més el ridícul i tracteu com adulta la nostra llengua. Si no, parleu  directament en una altra llengua adulta, el castellà, al que tampoc hem de ridiculitzar.

:

Per cert. El Ministeri d'Educació ha fet un esforç per fer el seu web amb les llengües oficials d'Espanya, no tan sols el castellà. I s'autoanomena 'Ministeri' a les notes i els escrits (no al logotpip, cosa que podrien adaptar perfectament). Vegeu aquí. Això també és Espanya plural.

:

Foto: Demi Anello.

:

Amb l'Estatut i amb La Roja

El passat 21 d'agost, en una d'aquestes entrevistes sense massa transcendència de l'època, l'actor català Quim Gutiérrez (foto de Julio Lozano) responia a El País amb absoluta naturalitat el munt de tòpics que els separadors i els separatistes, cada dia més semblants, fan caure sobre els pobres catalans, quan (estic convençut), una gran majoria pensa com aquest noi. Reprodueixo aquí un fragment de l'entrevista (de Ramón Muñoz):

:

P. Participó en culebrones para la TV3. ¿No le suena un poco a culebrón todo esto del Estatut, que si España no nos quiere, que si nos vamos?

R. Para mí el culebrón es decir que España se rompe. Ni se rompe en una dirección ni en la otra.

P. ¿Y cómo se sintió un catalán de pro haciendo de héroe de la independencia española en Sangre de Mayo?

R. Garci y todo el equipo me trataron muy bien. En cuanto al personaje, no tuve ningún problema. Como no lo tuve en ir a la manifestación del Estatut y al día siguiente salir a celebrar la victoria de la Selección española de fútbol.

:

L'última de Mojedano

Ho va tornar a fer. El regidor Paulí Mojedano va difondre als mitjans una nota de premsa apòcrifa als mitjans en què titllava de 'negoci' el Centre de Formació i Prevenció (CFP) i ha sembrat sospites sobre el trasllat d'un centre d'acollida de menors als locals de la parròquia de la Mare de Déu de Montserat, a Mataró. Un centre de menors fins a 14 anys que presenten quadres de desestructuració familiar per diversos motius que es desdobla del Mas Sant Jordi, un equipament gestionat pel CFP fa més de vint anys al barri de Cerdanyola de forma modèlica (en parlen Capgròs i El Punt). El CFP, una entitat nascuda al anys setanta de la mà de Caritas i un grup de professionals que han fet una tasca lloablíssima que ara vol posar-se en entredit.

Mojedano, contra l'opinió de bona part del seu partit -ens consta-, per sort ,ha estigmatitzat aquest centre. Ho ha comparat amb la instal·lació d'un prostíbul, ha demanat mesures de seguretat (quin és exactament el risc? estar desemparat?), ha demanat que l'Ajuntament forci un canvi d'ubicació a una activitat perfectament compatible i legal (i d'iniciativa social privada), ha ngeat que hi hagi possibilitat de presentar al·legacions quan ha ventat els fantasmes enlloc de fer pedagogia.

Ahir va quedar clar al Ple, amb l'Alcalde Baron (i la regidora Carme Esteban) encapçalant la fermesa que hem mostrat la resta de forces polítiques en la defensa dels valors més elementals que haurien de presidir la convivència i la democràcia. Vegeu El Tot Mataró, Capgròs, El Punt i MataróNotícies (inclou àudio, molt recomanable, de la picabaralla dialèctica Baron-Mojedano)., que també ha fet editorial (aquí) N'estic molt orgullós, d'ells dos. Assumint, si cal, que podria haver-se millorat en alguns aspectes comunicatius (bo i que el detonant de la protesta fou precisament una comunicació municipal), això no treu que hi hagi barra lliure per denostar aquesta activitat.

Ja ho vam advertir. Se li ha de parar els peus. Ho vam dir quan intentava relacionar immigració i delinqüència també estigmatitzant barris de Mataró. Ho hem dit quan ha intentat polititzar un club de futbol; quan ha tingut actituds ambigües sobre els promotors de prostíbuls (fent veure que hi està en contra i mantenint al seu equip persones vinculades a aquest món d'una manera o altra, bo i la dimissió del seu número 2 demanada pel seu partit); quan s'ha ficat amb les creences religioses de l'Alcalde, etcètera. Aquest cabdill de l'ètica ha de canviar. O que el canviïn. O deixar-lo a la mínima expressió política a les properes eleccions.

En parlen Javier Naya, Joan Antoni Baron i Glòria Figuerola.

Foto: Albert Canalejo

El 68 i Sarkozy

André i Raphaël Glucksmann, pare i fill, filòsof i periodista escriuen a dues mans un llibre* que reflexiona sobre la vigència del Maig francès, a rel de l'elecció de Nicolas Sarkozy com a President de la República, a qui van recolzar. El llibre s'estructura a partir d'un diàleg entre pare i fill i dues reflexions del jove periodista separades per una del polèmic pensador que, formant part de les mobilitzacions estudiantils que marquen un abans i un després en els usos culturals, socials i polítics del món occidental, ha virat cap a posicions més heterodoxes (denúncia dels crims a Txetxènia o Ruanda, elogi de l'armament nuclear, etc.), essent un dels pensadors de referència de la cultura postmoderna.

El llibre, potser massa centrat en els exemples de la societat i política franceses, aporta -però- una visió original sobre la deriva dels 'fills del 68', quaranta anys més tard, alhora que defensa la vigència d'una deriva de revolta contra una societat avorridíssimament equilibrada i inamovible. Pels Glucksmann, el propi Sarkozy, que prometia en un míting de campanya 'acabar amb l'herència del 68', és el perfecte producte del Maig parisenc: contra corrent de la correcció política, trencant els límits del conegut (en la vida personal, en la moral, en l'economia i l'Estat, en l'ambició, en el consum de masses...), el que el fa atractiu a l'electorat de 2007. Ja veurem al 2014. Aquest retrat i furgar en els canvis (també a Catalunya) que dugué el nou paradigma és el més atractiu d'aquest volum.

Comentari per la revista Valors de setembre

* André i Raphaël Glucksmann, El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy, Ed. Mina, Barcelona, 2008.

El fil d'Ariadna

:

Ningú no sap massa bé què va originar la creació d'aquest estrany artefacte, segurament ja en el Neolític com demostren les troballes arqueològiques a Galícia. Diuen que potser pretenien conèixer el trajecte de les estrelles, és a dir, de comprendre el cel. Dèdal, refugiat a Creta, inclou el laberint entre els seus múltiples invents, que permet a Teseu d'abatre el Minotaure (salvant-se també pel fil d'Ariadna), però on el propi constructor hi és confinat, fugint amb un nou artilugi que no evita la mort del seu fill, Ícar. Però n'hi ha arreu, a l'Edat Antiga de la nostra civilització: els egipcis, els etruscos, els grecs. Les cultures celta, germànica i romànica enllacen la simbologia de la creu amb aquests accessos entre protectors cel centre (M. Eliade) o -pel contrari- allunyadors i creadors de l'inconscient (P. Diel). Fascina els constructors de catedrals (en algunes, especialment al Nord de França, encara se'n conserven a les naus centrals) i sembla que inspiri els urbanitzadors medievals, on encara avui podem experimentar-hi sensacions laberíntiques. Fa un gir al Reneixement, amb la perspectiva i més tard, amb els girs que no duen enlloc. I l'home modern, gràcies a la proposta del Romanticisme (Piranesi, Escher), reviscola els laberints a l'hora d'expressar el seu desordre intern, la presó diabòlica de l'home, la seva angoixa tancada front el món obert, etc. I així fins avui, on diverses expressions artístiques ens proposen veure, fins i tot viure, aquesta experiència: parlo dels jardins amb laberint (Horta), de la literatura (Kafka, Eco, Dürrenmat) o del cinema (Kubrik, Welles...), per exemple.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ens proposa un viatge com el que he descrit, més o menys, als que hi afegeix maquetes, videos, quadres, escultures, jocs, reflexions, invents (la relació entre un formiguer i un laberint, on pereixen 'en directe' unes abnegades formigues que encara no han prohibit), reflexions (“la imaginació serveix per sortir de casa, la memòria per tornar-hi”), exemples diversos de la capacitat humana que es desplega al voltant d'aquest mecanisme d'origen -i final- misteriós. Artefacte que ens inquieta, sobretot, perquè el caos i el desordre té una aparença formal d'ordre. Talment és el paper de la cultura, de fet.

Artísticament (tampoc l'objecte de l'exposició és artístic, però), la mostra no presenta peces ni autors rellevants, abocada com està a exemplificar. La bellesa d'algunes ill·lustracions de llibres antics sembla compensar aquesta mancança, omplerta amb alguns autors més contemporanis. En tot cas, interessa més -crec jo- per la capacitat suggeridora (també artística) dels nous mons de l'experiència laberíntica (no ho oblidem, és interior), així com l'ambigüïtat de les formes perfectes, de manera que ens permetin interpretar a una nova llum algunes de les peces que ja coneixem, com un nou fil d'Ariadna al laberint de Creta. Jo -mataronista com sóc- hauria proposat fer-ho amb l'obra de Marc Llacuna o amb la sèrie de laberints que, ja fa uns anys, ens va obsequiar en Josep Mª Codina.

Article per a la revista Valors (setembre 2010)
Per Laberints és una exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB, Montalegre 5, Barcelona) oberta fins el proper 9 de gener.
Foto: Laberint d'Horta, Barcelona, per Camil.

Corro | Blogday 2010

Frases d'agost - i 31
:

:
Corro per no sentir que m'he estat quieta, esperant,
corro darrere un somni, que no sé si tinc davant,
corro per l'aventura de córrer darrere algú,
corro per l'energia que em fa venir cap a tu.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop,
i una, que no t'escoltes, que et diu vés a poc a poc,
algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar
però, potser, si s'escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te atrapar.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d'arribar
i veure en els teus ulls si el record segueix allà.
Corro perquè ja arribi el moment de descansar
i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te marxar.
:
Anna Roig i L'ombre de ton chien, Corro sota la pluja.
:
Blogday 2010

Seguint el costum de celebrar, cada 31 d'agost (a banda d'un sant magnífic), el BlogDay, us recomano 5 blocs que em vénen de gust, que llegeixo habitualment, al marge que em sembla que alguns ja us els he recomanat alguna altra vegada:

• 
  
  Antilógicas, de Marcelo A. Moreno; argentí. Comencem amb la proposta més fresca. A banda de reflexions sobre la marxa del seu país, ens presenta gairebé cada dia un nu, una obra d'art que conté un nu, amb una referència sobre l'autor. Una manera de conèixer gent :)
• 
  
  El café de Ocata, de Gregorio Luri, que potser ja us he recomanat un centenar de vegades però que no puc deixar de llegir ni de recomanar. Preocupat pel papanatisme educatiu, apassionat de Plató i fan de les coses ben fetes, de l'esforç i de l'humor.
• 
  
  Notes de Brussel·les, de Raimon Obiols. Sempre interessant, sempre atinat. Lúcid i culte. Un oasi de reflexió enmig de la cridòria.
• 
  
  Javier Velasco, un comentari setmanal sobre les lectures bíbliques -i no clerical- que ajuda a seguir un camí (en el marc dels nostres referents culturals) cap a la felicitat.
• 
  
  Primum Vivere, de Francesc Torralba, un dels pensadors més fecunds i interessants del país, no massa gran (té un any més que jo) i enllaç entre el pensament elaborat i la vida quotidiana.

Ciències ocultes | Màrius Torres #MTorres

Frases d'agost - 30

: :

La mentalitat que avui anomenem "alternativa" (naturisme, orientalisme, esoterisme, etc.) va tenir un marcadíssim protagonisme en el si de la cultura nazi (...). Pura cultura pop de la República de Weimar. Els seus membres van desembocar amb entusiasme en el mateix cor del nazisme (...). Eren una primera passa en la construcció de l'home nou, el subjecte del reich que havia de durar mil anys. Volien deslliurar-se de l'existència inautèntica que duien, i per això pensaven en el futur mirant cap a un passat inventat (aquest és justament el ressort mental e la utopia).

:

Ferran Sàez, Els bons salvatges, Ed. Mina, Barcelona, 2008, p. 93-94.

:

El pont

Només un arc. I quanta saviesa!

Empresona l'aigua. L'aigua que el besa.

Màrius Torres, "El pont" a Poesies de Màrius Torres, a cura de Margarida Prats i Ripoll; Ed. Pagès, Lleida, 2010, p. 153; vegeu [aquí]. Aquest apunt el faig en commemoració del centenari del poeta Màrius Torres. El poema és inèdit al llibre citat. Precisament (i casualment) avui que tenia previst de parlar de ciències ocultes, i ell que -contra la pràctica familiar. va voler distanciar-se'n...)

Omar Khayyam

Frases d'agost - 29
:

Bebe porque eres feliz, pero nunca porque eres desdichado. (...) Bebe porque no lo necesitas, porque ese es un beber irracional, y la antigua salud del mundo (...)
:

La religión del carpe diem no es la de las personas felices sino la de gente muy infeliz. (...) La felicidad es un misterio, como la religión, y nunca debería ser racionlizada. (...) El enamorado disfruta delmomento, pero, precisamente, no por el momento en sí: lo disfruta por la bandera (...). Para el enamorado el amor es algo que no puede tener fin.

:

Para cualquier tipo de placer se requiere un espíritu totalmente diferente; cierta timidez, cierta esperanza indeterminada, cierta expectación juvenil. La pureza y la simpliccidad son esenciales para las pasiones. hasta el vicio requiere una especie de virginidad.

:

Si hemos de ser alegres, tenemos que creer que hay cierta alegría eterna en la naturaleza de las cosas. (...) Nadie puede ser realmente cómico, más que el hombre serio. "El vino", dicen las Escrituras, "alegra el corazón del hombre", pero sólo del hombre que tiene corazón. Lo que se llama "estar en la gloria" sólo es posible para quien tiene algo de espiritual (...).

:

"Bebe", dice [Omar], "porque todo el mundo está tan rojo como este vino, con el escarlata del amor y la ira de dios. Bebe porque las trompetas están llamando a la batalla y ésta es la copa del estribillo. bebe porque ésta es la sangre de nuevo testamento, que se derrama por ti. bebe porque yo sé de donde vienes y por qué. bebe porque yo sé cuándo vas, y adónde".

:
G.K. Chesterton, Herejes, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, pp. 77-84
:

Definitiu

Frases d'agost - 28
::

No la veo insegura de su atractivo, no es eso, aunque ninguno de los dos seáis ya muy jóvenes. Sinó más bien temerosa de ir a empezar 'lo definitivo' demasiado tarde. Ell a te tuvo evidentemente por eso, por lo definitivo, durante muchos años, y darse cuenta de que no lo eres no la ha llevado a pensar que eso no existe, sinó que os habíais equivocado y que ella había perdido un precioso y larguísimo tiempo. Tanto que ahora debe apresurarse a encontrar eso definitivo, a lo que no ha renunciado de momento.

:
Javier Marías. Tu rosotro mañana. 3. Veneno y sombra y adiós. Ed. Alfaguara, Madrid, 2007, p. 351-352. Il·lustració: quadre d'Edward Hopper.
:

Demà és Sant Agustí | Montilla a m1tv

Frases d'agost - 27

:

Què és el temps? Si ningú m'ho pregunta, ho sé; però qua algú m'ho pregunta i li ho vull explicar, aleshores no ho sé

:

Agustí d'Hipona, Confessions XI, XIV, 17.

Foto: Representació més antiga de St. Agustí (s. VI), a St. Joan Laterà, Roma.

:

Montilla a m1tv

:

:

Moda solidària?

Frases d'agost - 25

:

No hi ha modes amb consciència social sinó dissenyadors amb do d'oportunitat i fins i tot de l'oportunisme. Res a recriminar-los. Ben al contrari. Fan ben fet, si la gent és incapaç de diferenciar les causes suposadament nobles o solidàries de la bandera que, inspirada en aquestes causes, enarboren els baliga-balagues que, després, passen a vendre-la a tant el metre.

:

Quim Monzó, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quadrens Crema, Barcelona, 2010, p. 196.

Foto: Model de Miguel Adrover (TNYT)

:

Banalitat del bé

Frases d'agost - 24
:

Hannah Arendt va ecunyar una expressió fortunada: la banalitat del mal. En el cas de Sartre hauríem de parlar més aviat de la banalitat el bé, del compromís polític i moral entès com un simple posat estètic, allunyat de qualsevol diàleg substantiu amb la realitat (...)

:

Els bons salvatges no pateixen les misèries dela vida quotidiana. No passen pels carrers i les places, com fa tothom: transiten directament les dreceres de la utopia.
:

Ferran Sàez, Els bons salvatges, Ed. Mina, Barcelona, 2008, p. 56-58.

:

Allarga les cordes

Frases d'agost - 23
:
Crida d'alegria, Jerusalem,
tu que eres estèril,
que no havies infantat.
:
Esclata en crits de goig i celebra-ho,
tu que no donaves a llum,
perquè ara té més fills l'abandonada
que la dona amb marit,
diu el Senyor.
:
Eixampla la teva tenda,
que estenguin els teus envelats.
No ho impedeixis.
Allarga les cordes.
:
Isaïas 54, 1-2
:

Auguste Comte

Frases d'agost - 22
:

Vio que si bien las bestias tienen todas las cosas útiles, las cosas verdaderamente humanas son las cosas inútiles. Vio la falsedad de esa idea hoy cuasi universal: la idea de que los ritos y las formas son algo artificial, adicional y corrupto. En realidad, el ritual es mucho más antiguo que el pensamiento: es muchomás simple y salvaje que el pensamiento. (...).
:

No ha habido ningún festival racionalista, ningún éxtasis racionalista. Los hombres todavía van de negro por la muerte de Dios. (...)

:

Es difícil ver a primera vista por qué algo tan humano como el ocio o la diversión debería tener siempre un origen religioso. (...) En realidad, los hombres sólo se ponen ávida y gloriosamente materiales acerca de algo espiritualista. (...) Eliminad lo sobrenatural, y lo que queda es lo antinatural.

:
G.K. Chesterton, Herejes, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, pp. 69-76.
:

Anonimat

Frases d'agost - 21
:

Nada es tan simple como sacar del anonimato a una persona. Muchos individuos luchan y se desviven por salir de él ellos mismos, ya sabes, y ofrecen su cotidianidad en Internet, venticuatro horas, maquinan escándalos o estafas sonadas, intentan tirarse una celebridad aunque sea la más fea, se inventan chismes disparatados para que los inviten a reltarlos en el más mísero y recóndito programa de madurgada, buscan el contagio indirecto de cualquier fama ajena aunque sea nefasta, o se pelean en el estudio de telecisón y se insultan, y procuran hacerse estúpidas e inanes fotos en compañía de un actor, un futbolista, un cantante, un millonario, un político, un miembro de la relaeza, una modelo (...). Y lo peor que puede pasarle a la gente es que no la mire nadie.

:
Javier Marías. Tu rosotro mañana. 3. Veneno y sombra y adiós. Ed. Alfaguara, Madrid, 2007, p. 113-114.
:

Roma més carnal

Frases d'agost - 20
:

La Capilla Sixtina parece nutrir a otras figuras de los Modi. Como "ignudi" enfrentados semejan la pareja del número IV y nuevamente la bóveda podría encontrarse en otras posturas: el hombre que se echa sobre la mujer, escorzado, conectaría con el Padre Eterno en una escena de la creación del mundo.

:

Pietro Aretino - Romano, Giulio - Raimondi, Marcantonio - Waldeck, Jean-Frédéric-Maximilien, Los Modi y los Sonetos Lujuriosos. Ed. Siruela, Madrid, 2008, p. 77.

Il·lustració: Agostino Carracci dels gravats de Giulio Romano, El sàtir i la nimfa (Dels I Modi, s. XVI).

:

Les lleis de conviure

Frases d'agost - 19
::
Si toques les tisores
deixa-les tancades.

No encenguis els mistos
cap a tu.

No vagis amb les mans
a la butxaca.

No contestis. Contesta
quan et parlen.

Respectivament, la negra por,
el seny prudent, el pal dret
i les lleis de conviure.
:
Enric Casasses, "Fil i cotó", a Calç, Ed. Proa, 1996, p. 49.
:

Esborrar

Frases d'agost - 18
:

:

No sé si va ser alguna frase seva llegida en alguna entrevista o l'experiència personal que aviat em va fer arribar a la convicció que, cada cop que Monterroso reeditava un llibre, el llibre era més prim, amb menys pàgines. Com si, per comptes d'escriure cada cop més, busqués esborrar fins i tot allò que havia escrit abans, en una ànsia de perfecció que només satisfà el silenci.

:

Quim Monzó, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quadrens Crema, Barcelona, 2010, p. 122.

:

Drogues

Frases d'agost - 17
: :

La vida només és vida si som capaços d'experimentar. Aquest verb ja ha sortit (...) quan m'he referit a la Romania de Ceausescu (...).

:

Lou Reed els ho deia en vers, to això. Aquella veu gutural i opaca els xiuxiuajava a través dels altaveus del eu equip de música el mateix secret fàsutic: podrien volar, podrien escapar, podrien transcendir aquella vida monòtona i miserable, sense sentit, que havien dut els seus pares i els seus avis. Eris sicut diis, scientes bonum et malum, deia la serp al Paradís (...): "sereu com déus, coneixedors del Bé i el Mal".

:

(...) El problema real que plantegen les drogues té ben poc a veure amb els components químics, i molt, en canvi, amb els seus components rituals (...).

:

Vivim immersos en el paradigma cultural e la transgressió banal, que no és altra cosa que una relació anòmala, autopunitiva i infructífera amb la tradició. (...)

:

En les societats arcaiques, la construcció e la identitat personal obeïa -i en molts llocs del món encara obeeix- a une pautes prefixades, rígides i asfixiants, però alhora senzilles; en l'actual tot és obert (bona notícia) i per això tot és difícil (aquesta n'és la dolenta).

:

Ferran Sàez, Els bons salvatges, Ed. Mina, Barcelona, 2008, p. 36-46.

;

Guerra civil

Frases d'agost - 16

:

Hay que vivir en Madrid los meses de julio y agosto para llegar a la conclusión de que con aire acondicionado, un cierto margen de libertad sexual y la posibilidad de insultar al prójimo en los foros de internet, España muy posiblemente se habría ahorrado el amargo trance de la Guerra Civil. Cuando el aire del Rif penetra en la meseta, hay algo en la atmósfera que invita a la sublevación. Y al desvarío.

:

Enric Juliana a La Vanguardia, 29.7.2010. Foto: Robert Capa, Milicià ferit de mort (1936).

:

Bernard Shaw

Frases d'agost - 15
:

Parece excéntico y grotesco porque no acepta la creencia general de que lo lanco es amarillo. Ha basado toda su brillantez y su solidez ene el hecho muy manido, pero siempre olvidado, de que la verdad es más extraña que la ficción. Por supuesto, la cerdad tiene que ser necesariamente más extraña que la ficción, porque la ficción la hemos hecho nosotros a nuestra medida. (...)
:
Decía que los ideales conservadores eran malos no porque fuesen conservadores, sino por ser ideales (...) que la regla de oro es que no hay regla de oro.
:
Lo valioso y amable a nuestros ojos es el hombre, el viejo hombre que bebe cerveza, inventa credos, lucha, fracasa, el sensual y respetable hombre. (...) Cuando Cristo, en un momento simbólico, estableció su gran sociedad, eligió como piedra fundamental no al brillante Pablo ni al místico Juan, sino a un confuso, un esnob y un cobarde: en una palabra, un hombre. Y sobre esa roca construyó Su Iglesia.

:
G.K. Chesterton, Herejes, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 41-50
:

Tot val

Frases d'agost - 14

:
Es lo malo de las ideas, que les salen representantes de bajo las piedras, en todas partes, y todos pueden adherirse a ellas de acuerdo con su orfandad o convenincia, y proclamar que las defienden con lo que sea, bayoneta y delación, persecución y tanque, mortero y difamación, o saña y daga, todo vale.

:
Javier Marías. Tu rosotro mañana. 3. Veneno y sombra y adiós. Ed. Alfaguara, Madrid, 2007, p. 113-114.
:

Ulls i llum

Frases d'agost - 13
:
:
Et l'on voit de la flamme aux yeux des jeunes gens,
Mais dals l'oeil du veillard on voit de la lumière
:
[Als ulls dels joves hi veiem el foc encès,
però en la mirada de l'ancià és la llum el que hi veiem]
:
Victor Hugo, "Booz Endormi" (vegeu impactes Google aquí). Foto: Fotograma de El curioso caso de Benjamin Button (2008)
:

Salvatges

Frases d'agost - 12
:

El nazisme, l'estalinisme, el règim de Pol Pot o la revolució cultural xinesa tenien en comú una mateixa pretensió abstracta: adequar la naturalesa humana a una determinada fantasia social, o bé construir una societat en funció d'una revolució fantasmal de l'essència de l'home (...).

:

tendir a un món on hagi estat eradicada la fam, per exemple, no és cap utopia, tendir a un món on hagi estat eradicada la infelicitat, sí. (...) Hi havia una drecera que conduïa directament a la utopia de l'autoengany, i els seus resultats han estat sinistres (...).

:

El mur de Berlín no va caure perquè l'economia estigués mal planificada, sinó perquè l'economia sempre esplanifica per a algú, en funció d'algú, i aquest "algú" era una entitat irreal, fruit dela vella fantasia literària que es va començar a gestar al segle XVI.

:

Ferran Sàez, Els bons salvatges, Ed. Mina, Barcelona, 2008, pp. 19-22.

:

Ordenacions pel civil

Frases d'agost - 11
:

Des de fa temps, alguns ajuntaments proposen "batejos pel civil", dela mateixa manera que hi ha casaments pel civil. Tot i que, si cntinuem per aquest camí delirant, algun dia n'hi haurà algun que proposarà eucaristiespel civil, confirmacions pel civil, extremuncions pel civil i qui sap si ordenacions sacerdotals pel civil.

:

Quim Monzó, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quadrens Crema, Barcelona, 2010, p. 86.

:

Ho sento molt

Frases d'agost - 10
:

:
Ho sento molt si m'adormo amb Ventdelplà, ho sento molt,
ho sento molt si deixo péls a la dutxa, ho sento molt,
ho sento molt si trepitjo la cuina fregada ho sento molt,
ho sento molt si tolero la brutícia ho sento molt.

Jo et faria una cançó d'amor
però qualsevol cosa que et digués
no seria original.
Ja ho haurien dit els Beatles
en el Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band.

I a vegades els ocells fan cagarades.
I a vegades t'estimo però no m'agrada.
I a vegades penso si mai no la cagues.
I a vegades va i se'm cremen les torrades,

però això últim només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant.

Ja n'aprendré de somriure a ca te mare, ja n'aprendré,
ja n'aprendré a fer aquell plat que t'agrada, ja n'aprendré,
ja n'aprendré a canviar el paper de vàter, ja n'aprendré,
ja n'aprendré a tirar-te algún "piropo", ja n'aprendré.

Jo et faria una cançó d'amor
pero qualsevol cosa que et digués (no, no)
no seria original.
Ja ho haurien dit els Beatles
en el Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band.

I a vegades els ocells fan cagarades.
I a vegades t'estimo però no m'agrada.
I a vegades penso si mai no la cagues.
I a vegades va i se'm cremen les torrades,

però això últim només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant.

En una tribu apache,
(...)
:

Els amics de les arts, "A vegades", a Castafiore Cabaret . Vegeu fitxa del Prega-rock, aquí.
:

Laberint

Frases d'agost - 9
:

El cervell es va inventar per sortir de casa i la memòria per tornar a casa.

:

La memòria serveix sobretot per arxivar errors. Per això, resoldre una ruta laberíntica és un exercici continu de renovació i error, un exercici d'intuïció i memòria.

:

Frases de l'exposició Per Laberints, al CCCB (Montalegre 5, Barcelona) fins el 9 de gener de 2011. Foto. Fresc amb laberint, església Santa Maria de Taüll (MNAC, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona).
:

Rudyard Kipling

Frases d'agost - 8
:

Admira Inglaterra, pero no la ama; porque admiramos cosas por razones, pero las amamos sin razones (...).
:
Domina perfectamente esa suave melancolía del hombre que recuerda haber sido miembro de muchas comunidades, esa suave melancolía del hombre que recuerda haber amado a muchas mujeres.

:
G.K. Chesterton, Herejes, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 36
:

Després

Frases d'estiu - 7
:
:

Compartir una cama despiertos marca la frontera entre la discreción y la confianza, ntre el secreto y las revelaciones, entre el diferente silencio y las preguntas con sus respuestas o con sus evasivas a veces, como si entrar en un cuerpo de otro con brevedad suprimera, además d elas físicas, otras barreras de paso: biográficas, sentimentales, (...).
:
Hay quienes follan con alguien sólo ara rajar luego a destajo, como si se hubieran ganado una patende en etrecruzamiento.
:
Javier Marías. Tu rosotro mañana. 3. Veneno y sombra y adiós. Ed. Alfaguara, Madrid, 2007, p. 57. Il·lustració: Cagnaccio di San Pietro, Després de l'orgia, 1928.

:

Evolució

Frases d'agost- 6

:
Siempre he tenido una gran simpatía por los pueblos cazadores-recolectores y no soporto que se les critique. Hace 13.000 años la estatura media de la especie humana era de 1,70, un récord que ni el siglo XXI ha superado; hace 6.000, con la instauración de la agricultura, se redujo a 1,54. Los cazadores-recolectores eran más altos, más fuertes, estaban mejor alimentados y, sobre todo, trabajaban solo entre 12 y 19 horas a la semana; el resto del tiempo lo dedicaban a sus cositas.
:
Luis Magrinyà, "Fumar es un placer sensual" (fragment), a El País, 28.7.2010.
:

Orgasme

Frases d'agost- 5
:

:
Les dones són capaces de fingir un orgasme, però els homes poden fingir una relació sencera.
:
Sharon Stone. Vídeo de Cuando Harry encontró a Sally (1989)
:

La mirada dels escollits

Frases d'agost - 4

::
Avui que -afortunadament- el cos humà s'exhibeix sense gaires problemes, no hi ha res més habitual que un cos moreno fins als racons més recòndits. Per això és una delícia descobrir cossos en què algunes zones s'han reservat a la mirada dels escollits.

:

Quim Monzó, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quadrens Crema, Barcelona, 2010, p. 58.

:

Pensament d'estiu

Frases d'agost - 3
::
El pensament i la nit són
una mateixa cosa
però el primer es presenta cada estiu
a fer niu al mateix lloc
i la segona
viu sempre aquí.
:
Enric Casasses, "El rau-rau de les esferes" (fragment), a Calç, Ed. Proa, 1996, p. 50.
Foto: Woodchuck, de Jesse Burke.
:

Roma carnal

Frases d'agost - 2
:

Al parecer tampoco se consideraba conveniente la circulación de grabados con parejas copulando, daada la compleja situación histórica en que vivía el papado, pues los Modi podían exacerbar los ánimos del partido imperial y de los luteranos contra Roma, insistiendo en su imagen de depravación moral.

:

Pietro Aretino - Romano, Giulio - Raimondi, Marcantonio - Waldeck, Jean-Frédéric-Maximilien, Los Modi y los Sonetos Lujuriosos. Ed. Siruela, Madrid, 2008, p. 116.

Il·lustració: Marcantonio Raimondi dels gravats de Giulio Romano, Mart i Venus (Dels I Modi, 1524).

:

Je t'aime

Frases d'agost -1
:

:
Je t'aime, t'ho dic amb francès
si vols pots fer veure que no m'has entès

Je t'aime, t'ho dic però ja ho saps
saps tot el que passa per dins del meu cap.

Je t'aime, i sé que tu a mi, ho veig els teus ulls
t'ho estalvio dir.

Je t'aime, i això em fa feliç
saber que el que sento també
ho sents per mi!
:

Anna Roig i L'ombre de ton chien, Je t'aime.

: