Ulleres

Foto: Las Provincias

Mireu-vos-el, ara. Sembla un meritori angelical. Poseu-li un parell d'uleres fumades i quan les criatures el vegin es posaran a xisclar.

G. K. Chesterton, L'home que fou dijous, Quaderns Crema (Barcelona, 2005), trad. Pau Romeva, p. 219. 

Picasso, reinventor

La pasión de Picasso por construir nuevas formas sólo era equivalente a la de reinventar formas arcaicas. La máscara, el tótem, los iconos del instinto y de la fecundidad, los símbolos de la muerte, de la lucha y del sexo: era la reinvención del pasado. (...)

El procedimiento utilizado por Picasso es decididamente cubista, no necesariamente como estilo pero sí como método; eliminación de lo epidérmico, identificación de las estructuras subyacentes, recomposición depurada de las formas. (...)

Brassaï acierta a definir [Picasso] como pocos lo han hecho: "El que confronta todo lo que existe con todo lo que puede existir".

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 180-182.
Il·lustració: "Paisatge amb pont", de P. Picasso (1909).

Enigmes

quan obres
les capses
les capses
es tornen
secretes

• 
  

i aquests
secrets
un cop
oberts
devenen
enigmes

• 
  

respostes

• 
  

respostes
que pregunten

• 
  

que responen

• 
  

lucreci
en diu
simulacres

• 
  

epicur
ídeoles

• 
  

nosaltres
imatges

• 
  

el món
és el món
de la imatge

• 
  

no dibuixos
la imatge
real


Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, pp. 118-119.
Il·lustració: Antoni Tàpies, Capsa desplegada (1962), foto: Gasull Fotorgafia.

¿I si hem d'anar a votar a la consulta?

És imminent, sembla, la signatura d'un decret presidencial convocant la consulta que quatre partits van pactar i el Parlament de Catalunya va alentar al redòs de la Llei de Consultes que s'ha aprovat avui mateix. A banda que, com ha recordat avui el grup socialista, la llei no preveu aquesta mena de consultes i a banda de la reacció judicial i política que es prepara per impedir-la des de l'Estat, coses no menors, crec que repetiria fil per randa el que vaig dir quan es va sgnar aquest pacte, aquí. Els dubtes continuen sent els mateixos.

Ara, però, imaginem-nos que, no sé com, la consulta es fa i els meus dubtes sobre la transparència del procés (autoritat electoral independent sot la tutela del poder juicial, censos legals, etc...) queden completament resolts, tampoc no sé massa com. Queda un tercer problema, la pregunta. 

Jo, per exemple, no sabria què votar. Estic contra la independència i també en contra de l'actual statu quo. I voldria un estat federal, i una Europa federal, un món federal i, si m'apures, un univers federal. A casa meva voldria que hi imperés un esperit federal i al meu carrer i a la meva ciutat. Jo, amb aquest bagatge que acabo d'explicar, ara vaig a votar i em trobo amb la primera pregunta... "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" Si només ens plantegessin aquesta pregunta, jo tindria clar que votaria que no i santes pasqües. Com que no crec en els estats-nació no vull això per la meva nació. Vull més i, sobretot, més modern. O sigui que votaria que no, faria campanya pel no i aprofitaria per reivindicar el que vull per la meva nació que, com dic, és alguna cosa més útil i moderna que un estat. Fins aquí, bé.

Però hi ha un segona part. "En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?", ens pregunta. Ep. ¿Aleshores, de quin "Estat" m'estaven parlant a la primera pregunta? ¿És que hi ha estats no independents? ¿Es refereix als estats federals o federats? Si és així, ¿com és que no ho especifica i, en canvi, sí que ho diu a la segona pregunta ("independent")?

Em diran, fixa't que diu "en cas de resposta afirmativa". Sí, diré, però és que a veure si resulta que la meva resposta havia de ser afirmativa i la segona, així, negativa. Com que no em diuen exactament a què es refereixen i, efectivament, si miro els diccionaris encara aprofundeixo més en el dubte. De fet, cap federalista ha defensat votar sí a la primera pregunta, per la qual cosa diria que la confusió és total. No deuen referir-se a això, penso, i es tracta de dues preguntes idèntiques, com aquestes que fan algunes mares (o pares) als seus fills quan no accepten un "no" per resposta: "¿Vols llet?; en cas negatiu, ¿vols llet blanca?". O més contundent: "¿Fill meu, vols anar-te'n a dormir d'una vegada? En cas negatiu, ¿vols anar-te'n a dormir o et clavo una gleva?".

Ara he fet una mica d'humor, però la meva reflexió és sincera i gens filibustera. Perquè en els primers problemes que comentàvem (la legalitat de la consulta...) hi ha bona part de responsabilitat atribuïble als que, enlloc de veure un problema polític, només busquen com aplicar la llei en contra (parlo del govern del PP). Però en el segon cas em sento timat pels quatre partits que, enlloc de permetre'm votar, em plantegen una pregunta impossible, inintel·ligible, absurda. A banda que l'únic camí factible -afegeixo aprofitant l'avinentesa- que ens pot ajudar a resoldre aquest atzucac (l'entesa federal), ni tan sols s'esmenta.

Així que deixin per un moment de pensar amb el Tribunal Constitucional i dediqui'ns cinc minuts a aclarir-nos això, diria ara mateix al president Mas si me'l trobés pel carrer. Si ho entenc, voto, no en tingui cap dubte; per mi, votar és una cosa molt seriosa. Si els ciutadans som tan importants bé devem merèixer aquest respecte. Si no, escolti'm, això no és una consulta seriosa i, per tant, no li diguin "democràtica".

Pla a Girona, Barcelona i Madrid

L'any passat, com anunciava en aquest mateix bloc, vaig decidir fer-me el ferm propòsit de recuperar Pla, que feia molt de temps que no llegia. De moment, he decidit cada estiu cruspir-me un volum de l'Obra Completa, potser saltant-me el que ja havia llegit, o no, ja ho veurem. De moment, aquesta vegada tocava Primera volada (Ed. Destino, Barcelona 1972[2]), el tercer volum, on Josep Pla, on hi recull llibres que relaten les seves primeres estades a Girona, com a estudiant, i a Barcelona o Madrid, fent les seves primeres feines com a periodista, a principis dels anys vint, tot i que publicats caps als cinquanta (i al 1966 a l'obra completa). El llibre, que me'n vaig endur de viatge, no decep en absolut. De fet, Pla parla poc del que estudia o treballa, li interessa ben poc, òbviament. D'aquest llibre destacaria la gran capacitat descriptiva de l'autor, que és senzillament sublim, i la multiplicitat d'interessos que, amagats darrere un humor implacable i una falsa exhibició de mandra, mostren un Pla atent i lúcid davant un munt d'aspectes de la nostra vida social i d'un món impostat que Pla dissecciona amb el bisturí de la ironia i el posat menfotista.

L'obra conté entrades molt bones, amb paràgrafs d'emmacar. És on Pla parla dels "amics, coneguts i saludats" o dels famosos "asuntos que el temps resoldrà", que són de les coses més citades d'ell. Les descripcions de Pla contenen comparacions i hipèrboles desconcertants, com quan assigna els colors o els estats d'ànim. N'hi ha com aquestes, parlant de monuments: "És agradable de passar el palmell de la mà per les pedres d'una muralla romana. És com tocar unes anques femenines -sense les conseqüències que de vegades comporten aquestes actes" (p. 226). O "les ciutats guanyen molt si les senyores hi acompanyen" (p. 272). O "una ciutat és exactament el contrari d'una aglomeració" (p. 300). Amb un parell de frases, i amb l'ajut de l'humor, es poden dir moltes coses.

Però per mostrar les dues característiques de les que parlava, us recomano un parell de capítols de la tercera part, relativa a Madrid. L'enorme capacitat descriptiva queda de manifest a "Madrid, 4 d'abril. Ortega y gasset ex cathedra" (p. 547 i ss.) en la que narra una conferència del filòsof madrileny, a la que Pla va assistir. En tot el relat no esmenta ni una sola de les idees que hi va expressar, com si no li importessin. En canvi, la descripció del cos, de la cara, de la veu, de la classe, de l'ambient... ens dóna probablement molta més informació, i més amena, que un resum de la conferència. Aquesta descripció dels "marges" que ens està fent, en ralitat, del "centre". 

En canvi, una genial mostra dels interessos de Pla és a "Maig: La vida de l'empleat" (pp. 579 i ss.) en la que l'autor escriu una peça que podria ser, lamentablement, aplicable als nostres dies. I, si hagués conegut la nostra administració autonòmica (tot i que és injust generalitzar), li haurien sobrat les comparacions amb Catalunya, que, potser amb les ganes ara ja poc dissimulades de semblar madrilenys (és a dir, tenir un estat "propi"), ja fa temps que ha copiat els mals costums a l'administració. És on parla dels "asuntos" (p. 580) i on acaba amb un dels paràgrafs que em semblen més lúcids, referits a la (potser impossible) reforma de l'administració (p. 583):

Ara bé, precisament perquè la burocràcia és una manera natural de viure, una activitat espontània, un tarannà perfectament habitual, les formes que adopta són plàstiques, liquides, sovint gasoses. És impossible de trobar-hi el cos. L'home que s'encarés amb el problema i el resolgués seria el més gran estadista que hauria tingut mai Espanya.

El que volen dir les ítaques

Ulisses i les sirenes, 480-470 aC, British Museum

En Marc Sellarès em va demanar que fe un text breu sobre les il·lusions i esperances que em genera el fet de la imminent independència de Catalunya, al voltant del mite de l'Odissea interprtetat pel famós poema de Kavafis, adaptat després per Lluís Llach, com a referent. Després d'advertir-lo del meu escàs entusiasme amb la causa i sincer pessimisme respecte al "procés", em va convidar, en tot cas, a escriure'l. Aquí teniu el que he fet.

Era el camí i no Ítaca

La política no es fa d’emocions, però les inclou, inevitablement. De fet, el seu rol és contenir-les, tota cultura és contenció. Tampoc té a veure amb el mite, tot i que hi és. ¿Quina Ítaca havíem imaginat? La dels homes i dones lliures, la que exclou exclusions, la que iguala. La que agermana tot el món. Ulisses (i Kavafis, i Llach) ens recorda que és el camí, i no la fi, on la vida s’ho juga tot. De fet, Ítaca, el compliment de la utopia, és la mort, o la no-vida. La vida és tot lo altre. 

Jo vull viure a Catalunya, és la meva contingència. La meva barca. A Ítaca no ens caldrà, la barca. Per molts anys, doncs, cíclops i espanyes, pujols i sirenes, que ens diran que som vius. I que ens facin veure que arribar-hi abans d’hora és morir-se “sense saber què volen dir les itaques”.

Metròpoli tribal

Las metrópolis europeas todavía deben experimentar en el siglo XXI los que las megáoplis americanas ya han experimentado del siglo XX: la ciudad como territorio de fusión general de todas las tradiciones, de sincronía entre idiomas, de lucha entre religiones, de cruce entre futuro y pasado, de tribalización universal. La Metrópolis Tribal.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pàg. 170.

La V

Foto: Vilaweb

I cada lluminària de la terra,
cada foguera encesa, significa
la insensata esperança
de la unió darrera en un sol foc
o la total destrucció.

Joan Vinyoli, Les fogueres, fragment


Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.
Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l’empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.

Joan Maragall, Oda nova a Barcelona, fragment

Més fang que sabata

els sabatots
ja van essent
més fang
que sabata

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 117
Il·lustració: Antoni Tàpies, "Sabata" (1995)

Tardor amb Weiwei i Casagemas

El panorama de les exposicions a Barcelona, aquest curs que comença, sembla d’antuvi força esperançador. A l’octubre, la Fundació Joan Miró inaugurarà "Barcelona, zona neutral (1914-1918)", una mostra sobre el període de la I Guerra Mundial a través de l’ art, la fotografia, la premsa, la publicitat, els cromos i el cinema. El mateix mes, el Museu Picasso obre l’exposició de 163 fotos donades pel fotògraf David Douglas Duncan, amic de Pablo i Jacqueline Picasso. A Caixafòrum, a més de seguir mostrant obres de petit format del Prado fins el 5 de gener, obrirà a la tardor l’exposició de la sèrie "Gènesi" de Sebastião Salgado, amb 200 fotos de la natura en estat pur arreu del món. Al MACBA podrem veure les obres de la italiana Carol Rama amb peces de 1936 a 2006, amb les seves aportacions al sensurrealisme, l’art visceral-concret, el porno brut i l’abstracció orgànica. I més endavant, una mostra de l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales. I unes quantes més.

Però les dues exposicions que voldria destacar avui són, d’una banda, la que acollirà el palau de La Virreina a partir de l’octubre, "On the Table", una retrospectiva ambiciosa de l’artista xinès Ai Weiwei, dissenyada expressament per ell. De l’altra, al MNAC, la que per primera vegada mostra a fons l’obra de Carles Casagemas, amic íntim de joventut de Picasso que va suïcidar-se quan aquest tenia 19 anys, marcant definitivament la seva trajectòria artística amb l’inici de l’època blava. Sens dubte, tot i la importància de la relació de Casagemas amb el jove Picasso, a Barcelona i a París, segurament no ha estat prou estudiada, però la figura del pintor fill de diplomàtic encara és un enigma.

D’Ai Weiwei, potser l’artista contemporani més famós de la Xina, coneixem sobretot el seu paper de dissident del règim comunista de Pequín el qual, tot i encarregar-li el disseny del seu estadi olímpic, va emprendre una persecució contra ell. Aquí a Occident diríem que Weiwei és un artista “dialèctic”, tant per aquestes relacions duals amb el poder com, sobretot, per la capacitat de transitar en els llenguatges més moderns bevent de la tradició artística xinesa. Les seves obres, des de performances a vídeos, de pintures a escultures, són d’una imaginació i ambició desbordants.

Article per a la revista Valors (setembre 2014)Foto: Ai Weiwei.

Déu?

"Però quan tot desvari i tot engany s'esvaeix, quan s'enfronten a ell en l'aïllada foscor i ja no diuen 'ell, ell', sinó que sospiren 'tu, tu'...". La frase de Martín Buber de la cita que obre aquest magnífic llibret de trenta pàgines de José Ignacio González Faus (Déu?, Cristianisme i Justícia, Barcelona, 2014) resumeix perfectament el missatge que hi recull, em sembla. La qüestió, en Déu, és deixar de veure'l com un "ell" per viure'l com un "tu", de manera que, en la primera circumstància, Déu sempre és lluny, insuficient, inabastable, sospitós, incert, objecte, i en la segona esdevé present, ens fa capaços de plenitud, transforma, és subjecte. Que no es tracta, doncs, de parlar de Déu sinó de viure'l.

Aleshores, ¿per què parlar-ne, si no és d'això, del que es tracta? Sospito que precisament perquè, d'una banda, hi ha massa xerrameca al respecte; xerrameca buida. I, de l'altra, perquè el llenguatge actual té poc espai pels significants de paraules com "Déu", que no és ni una cosa que es pugui medir ni un concepte abstracte, els únics paràmetres a què està reduït el llenguatge actual. Malgrat tot, els significants de la paraula són aquí, entre nosaltres, maldant per trobar un nom que els designi. ¿Com en direm, del nostre fonament últim, si el descobrim, o quan l'anhelem? ¿Com anomenarem aquesta experiència que ens trasbalsa (i se'ns "escapa", ens "transcendeix") en determinats moments de la nostra vida on hi reconeixem la seva plenitud? ¿Què seran aquells ressons de la nostra veu, o potser ja respostes, quan parlem amb nosaltres mateixos? ¿Com ens explicarem el que ens passa quan, contra tot càlcul, ens entreguem a algú sense mirar si s'ho mereix o no? ¿De quina manera mencionarem que hi ha un desig pel damunt de tots els desitjos? N'hi ha moltes, esclar, però "Déu" és, de moment, la millor invenció que ha trobat la nostra espècie per intentar donar nom a una cosa que no podem pas ni arribar a imaginar però que, d'una manera o altra, tothom l'hi veu ("alguna cosa hi ha d'haver"... diuen molts, com bé ens recorda González Faus). Una cosa que l'hem tractat d'"Algú", perquè el tracte que hi tenim, com deia Buber, només pot ser de tu a tu, personal. 

En el cas dels cristians, a més, sabem que és possible una intimitat amb Déu i una vida en consonància amb aquesta intimitat que, enlloc d'esperar-la, compta amb nosaltres per fer-se real. Ho sabem perquè ens ho han dit, eh? No perquè siguem més espavilats.

De manera que potser sí que cal, de tant en tant, mirar què redimonis hi ha darrere d'aquesta paraula, entre el seu "concepte" i la seva "experiència". González Faus fa, així, una aproximació a la idea de Déu des de les "vies de coneixement" de la nostra civilització, com si fos Tomàs d'Aquino. La ciència, la filosofia, l'ètica, l'estètica i la mística, totes amb una gran capacitat d'aproximació però, també totes, des de la primera perpsectiva de l'"ell". La segona part entra a fons amb el Déu cristià, el que et fa veure, per començar, que tu no ets ni pots ser déu, i que aquesta negativa obre tota una altra dimensió, precisament (3.1). El que fa desaparèixer la distinció entre sagrat i profà (3.21b). El Déu del qual parla Jesús, que no s'entretén en dir com és Déu, si és un o tri, sinó que en comparteix la seva experiència (3.2.5); el que es presenta "despullat, aclaparat, humilat" (Fl 2, ss), el que mira no què fas a ell sinó als altres, especialment als "més petits". El Déu que "surt" de la religió (M. Gauchet).

Així que, com que és curt i el podeu baixar directament de la xarxa, us convido a llegir-lo. Com haureu vist, no cal ser pas "creient". Jo, si no ho fos, m'agradaria saber en què coi diuen que creuen, els que ho són. En realitat, però, sóc un pèssim creient, de manera que també em va bé de submergir-m'hi.

Per últim, una bona troballa. Als primers paragrafs de les pàgines 22 i 24 hi ha una manera molt resolutiva de presentar un dels dogmes més complicats, el de la Santíssima Trinitat. En primer lloc, per dir que l'Absolut "no és una Soledat Absoluta sinó una Comunió Absoluta", de manera que el "tu a tu" amb Déu no és més que una analogia amb els altres "tu a tu". En segon lloc, per associar cada un dels lemes de la Revolució Francesa a les persones de la Trinitat. La Llibertat, com el Pare creador, la Igualtat, com a fills que som tots de Déu (el Fill), i la Fraternitat, aquesta expansió de l'Esperit. Bravo.

Rothko i el paisatge

No entendí la radicalidad de la propuesta abstracta de Mark Rothko hasta que advertí que no podía separarse de su vieja educación rusa en la estepa y de su nueva educación americana en las grandes llanuras.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pàg. 168.
Il·lustració: "Taronja, verrmell, groc", de Mark Rothko, 1961, col·leció particular.

El "montañés" (Cantàbria - i 5)

Néstor Luján i Joan Perucho, quan van escriure El libro de la cocina española (Ed. Tusquets, Barcelona, 2005 [1970]), no devien haver sentit parlar mai de Cantàbria, com a tal. Ells parlen de La Montaña (en realitat, d'així se'n diria una part de Cantàbia) i la situen dins de Castella la Vella, que és com jo la vaig estudiar, a la província de Santander. El text és a les pàgines 444 i 445 i el recomano, així com tot el llibre, del que s'aprenen moltes coses i està admirablement escrit. Abans d'entrar en matèria i proposar alguna recepta, els dos autors, en un parell de pinzellades, defineixen amb molta precisió aquesta terra. Històricament de Castella, diuen,  la regió difereix d'ella quant al clima i el paisatge, "de un verde húmedo y pastoso" i destaca la independència gastronòmica de Santander respecte a la resta de Castella, donat el seu caràcter pesquer. "Situada entre Asturias y el País Vasco, no deja de sufrir, en cierto modo, la influencia de sus cocinas, singularmente la vasca", diuen, tot citant l'Arcipreste de Hita, que ja menciona "el pescado de Sant Ander". Deu ser cosa del vessant atlàntic, com deia l'altre dia.

De les propostes que fan sobre menjars, en vam provar potser la meitat. Els rabas o les anxoves, dels quals ja he parlat, el bacallà i una sèrie de productes dolços, com els famosos sobaos. Em permeto afegir la qualitat dels seus mariscos i un contundent cocido montañés que el meu estómac encara recorda com es recorden les ressaques heroiques. El vaig menjar a Santander, on el cambrer va obsequiar-nos amb tota la cassola i no vam pas quedar gens malament. Sort que després vam fer la Magdalena caminant.

Al restaurant em vaig interessar per alguns girs lingüístics que havia notat i vaig preguntar, ignorant com sóc, si hi havia algun idioma propi. El cambrer va dir que no i la Wikipèdia va dir que sí. La seva situació tant de família lingüística com del seu mirgat ús s'assembla al lleonès o l'asturià i té, segons diuen, particularitats curioses com les de canviar el gènere de l'adjectiu respecte el substantiu, cosa que he sentit fer a algú en castellà. A mi aquestes coses em fan molta gràcia i sospito que a Santander no tant, per la reacció del cambrer.

Quan vaig fora m'agrada comprar premsa local. O que no llegeixo habitualment. El primer diumenge vaig comprar el vallisoletà El Norte de Castilla; algun dia més el Diario Montañés, líder a Cantàbria, i quan baixava, diumenge, El Correo, basc. Tots de Vocento, els d'ABC. La veritat, em van agradar força, trobo que tenen una gran dignitat i alguns reportatges em van semblar molt ben fets. Els diumenges reparteixen l'XL Semanal, que és el dominical més llegit d'Espanya. En aquests diaris hi vaig trobar articles de fons, per exemple, sobre els assassinats dels que parlava el primer dia, o sobre el cas Pujol. Sí, "la ciutat, on tu vagis anirà", com deia Kavafis, un jueu grec que vivia en una altra costa que mirava al Nord, a Alexandria, molt lluny de Cantàbria.

Anteriors: 1. Doble assassinat 2. Chochitos ricos 3. Un pipí a la muntanya 4. La Pantoja

Sense re

la persona
que ve sola
sense re
què pot fer
sinço re-
volucionar
les vides
al poble
de tots

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 115
Il·lustració: Miquel Barceló, Contraportada del número 10 de la revista "Pèl capell", dedicat a Miquel Bauçà. 

La Pantoja (Cantàbria 4)

¿Sabeu què és la pantoja? És una mena d'argot fet servir pels picapedrers de la comarca de Trasmiera, a Cantàbria, famosos pel seu mestratge en l'època de construcció de grans catedrals gòtiques i, molt probablement, fins el barroc. El feien servir perquè on anessin que se'ls cridés, arreu d'Espanya i fins i tot a Amèrica, no els entenguessin quan parlaven i, així, no revelessin els secrets del seu know how, que es diu ara. Consistia, alerta, en afegir sufixos i prefixos del basc a paraules en castellà. D'abans de Galíndez sembla que el basc sempre ha tingut un bon ús per encriptar missatges.

Quan vols fer un museu i no hi tens gairebé res per posar-hi, n'hi dius centre d'interpretació i quedes com un senyor. Algú ho deuria posar de moda i som-hi. Sobretot a Cantàbria, pel que sembla. Un dia que feia mal temps i no teníem ganes de voltar gaire vam visitar la zona d'Arnuero, on ens allotjàvem, a la comarca de Transmiera, aquesta que es va inventar la pantoja. Gràcies al centre d'interpretació vam saber totes aquestes coses i les tècniques constructives de catedrals, retaules, campanes i altres utenisilis. Com a curiositat, el centre disposa d'un petit quadre de joventut d'Antonio López, molt bonic.

Vam visitar força esglésies, totes de gran valor arquitectònic i molt ben conservades, i de diversos estils, des del romànic al neoclàssic. I cap a la tarda, reservant-ho abans, vam visitar el molí de santa Olaja (Eulàlia), a la maresma de Soel, a Soano, que funcionava amb les marees. Ara l'han reconstruït, un cop abandonat a mitjan del segle XX, i serveix, com no podria ser d'una altra manera, com a centre d'interpretació. A mi m'admira que hi hagi gent que davant l'enrenou de les marees, enlloc de queixar-se com faria jo, en sàpiga treure tant de profit.

Del periple pels centres d'interpretació i per les magnífiques esglésies de la comarca, com a catalans que som, ens queda la pregunta de si encara se'n treu o no prou rendiment turístic de tot plegat, en comparació amb la sobreexplotació de les costes càntabres. Jo, aquest tros de món, el trobo interessantíssim, amb peces de gran valor, i no en sabia res fins que no hi he anat. Per contrast, Santillana del Mar, fora de la seva majestuosa col·legiata romànica, que val molt la pena, em va semblar aquests típics llocs sense ànima en què els turistes convertim els nostres destins, fent del món un parc temàtic, un simple decorat. Els problemes recorrents sobre aquest tema a Barcelona, ara la Rambla, ara la Barceloneta, mostren un debat ben viu, i ben proper, sobre aquesta qüestió.

Al mig hi trobem el model que es desenvolupa a "El Capricho", l'obra de Gaudí a Comillas, una de les tres úniques fora de Catalunya. Una molt bona rehabilitació i una "interpretació" molt correcta del modernisme, just abans que exlpotés a Barcelona, per cert, provoca milers de visites l'any. Els propietaris, fa un temps, van decidir tancar el restaurant que s'hi regentava per dedicar l'edifici íntegrament a les visites. I són uns privats, japonesos. Un bon model.

Anteriors: 1. Doble assassinat 2. Chochitos ricos 3. Un pipí a la muntanya

Sobiranisme Novell

Si no ho he entès malament, el bisbe de Solsona ha publicat, a la seva última carta dominical, que està a favor de la consulta del proper dia 9 de novembre, cosa de la qual no tinc res a dir perquè em sembla perfecte que un bisbe, màxim servidor de la seva diòcesi, expressi les opinions que li doni la gana, així com els seus fidels, fins i tot quan no les comparteixo. No sé si és exactament la seva feina, però tant me fa, tampoc és la feina de molts altres que en parlen dia sí i dia també.

Ara bé, que ho digui un bisbe no vol dir pas que "vagi a missa". A l'escrit referit, hi ha un parell o tres de coses que jo, modestament i sense voler fer-ne cap polèmica, no acabo de veure clares. Com que som de la mateixa edat, ja em perdonarà que gosi replicar-lo. Comencem pel que sí que veig bé. Per exemple, jo també trobo que, sigui quina sigui la solució a l'atzucac institucional on estem, aquesta ha de ser votada. No hi veig cap altra alternativa, en una democràcia. També comparteixo bona part de la diagnosi, que afirma que a Catalunya hi faltaria encara «un clima d’autèntica llibertat», en paraules de Joan Pau II, i que la política del Govern espanyol a no oferir cap alternativa i a menysprear la consideració de Catalunya com a nació aboquen el país a pensar en exercir, ara, el dret a l'autodeterminació.

No estic massa segur si Catalunya forma part dels països que les Nacions Unides pensaven quan van aprovar les resolucions que l'emmarquen, aquest dret, tot i que, com dic, només veig que això ho resolguem incloent una votació al full de ruta. El que no crec, i aquí ve la primera cordial discrepància amb el bisbe, és que el de l'autodeterminació sigui "un dret fonamental que és anterior i superior a l’ordenament jurídic vigent”, almenys al dret civil, que és del que parlem, i no de la metafísica. De fet, els drets fonamentals que ens afecten vénen recollits a la Constitució (si no, a on?) i, sens dubte, emanen d'una llarga tradició emancipatòria (amb bisbes a favor i en contra, tot sigui dit), però, a banda del dret d'elecció, no veig què tenen a veure amb l'autodeterminació, que no s'hi recull. Deu ser molt important, sens dubte, però no "fonamental". Jo, si de cas, deixaria que ho discutissin els entesos abans de fer servir cap adjectiu com aquest.

La segona discrepància és més subjectiva. Jo, per exemple, veig que tant una discreta resposta a La Vanguardia del papa Francesc a una pregunta al respecte, com les citades declaracions de Joan Pau II, com el text «Arrels cristianes de Catalunya» dels bisbes catalans (1985), si ho llegim de dalt a baix, més aviat proposen prudència i avalarien una secessió només en casos excepcionals. Però tot són interpretacions, esclar. Només m'empipa que s'utilitzin aquests noms per fer-los dir una altra cosa. Ah, i constato, una vegada més, la impossibilitat de trobar a la font, a l'Evangeli, cap excusa "sobiranista".

I la tercera discrepància és al final, quan el bisbe ens demana "que no resteu aliens a aquest procés i, amb esperit democràtic i pacífic, escolliu amb tranquil·litat de consciència aquella opció davant la consulta que cregueu millor per al bé de Catalunya". Bé, en cas de celebrar-se la consulta en els termes que s'ha plantejat, cosa que dubto, resulta que l'opció que jo votaria (una Espanya federal, confederal o com en vulguin dir) no hi és. Que faran una pregunta que és un nyap, en una consulta com de broma. Jo, si em vull autodeterminar, amb aquesta consulta no ho podré fer. Sort que no és un dret fonamental, l'autodeterminació. Però el de votar sí que ho és, i a la meva opció no li deixen fer. Bé, no sé si el senyor bisbe hi té res a dir a aquesta exclusió.

Al Cèsar, el que és del Cèsar

Però el més important, per mi, no recau en l'àmbit del dret "fonamental" sinó en el de la política . És a dir, la pregunta que em faig, davant el procés independentista, no és si tenim dret com a nació a optar-hi, sinó una d'una mica més fenícia, més punyetera i menys metafísica: si ens convé. I sóc dels que sospito que, en el món on som, no convenen més micro-estats europeus embolicats entre ells mentre la Xina i Rússia, per exemple, fan el que els plau al nou escac mundial. O que la ruptura entre els catalans i la resta d'espanyols (entre els quals hi ha uns cinc milions més de catalanoparlants) sigui una bona idea tant per la nostra supervivència com a nació com per la nostra llengua. O que enviar a Can Pistratus el 30% de les exportacions catalanes sigui la millor manera d'encarar la crisi. Sí, això no és tan èpic, no mou masses, però a mi em preocupa més. Per això, potser seria més cristià deixar les coses del Cèsar pel Cèsar i les de Déu per Déu i no embolicar més la troca (en vaig parlar fa poc aquí). I a cal Cèsar ja discutirem d'aquestes coses.

Dues postil·les finals. Una, arran d'això últim que dic. És exactament com acaba un mesurat i prudentíssim article del Dr. Salvador Pié a La Vanguardia, que adverteix contra l'"integralisme" (no confondre amb l'"integrisme", encara que també n'hi ha) dels que volen fer un totum revolutum de la Doctrina de l'Església amb el Dret a Decidir, respectant aquesta última opció. Per mi, és el millor que ha dit fins ara un representant de l'Església (tot i que a títol personal) sobre el procés. A dreta i esquerra, la identificació de l'Església en corrents polítics temporals ha estat sempre un greu error. ¿El repetirem?

I l'útima té a veure amb la seu solsonina, que fou ocupada durant molt de temps per l'enyorat cardenal Tarancón, valencià, que va deixar-se la pell per comprometre l'Església en la reconciliació i en un marc democràtic i de llibertats comú, i no per atiar un conflicte "de drets". A mi, allò, sí que em sembla "superior".

Publicat a CatalunyaReligió.cat en català i castellà.

P.S. Poques hores després d'escriure això, l'amic Cinto Amat ha escrit, com sempre fa, una molt més ajustada aproximació al tema, que us recomano vivament, aquí.

Visca l'humor

No és el primer cop que s'associa pensar i riure (recordeu El nom de la rosa, d'Umberto Eco), però potser és la primera vegada que algú en fa un tractat tan complet com el que Josep M. Sala-Valldaura ha fet a Pensant el riure (Obrador Edèndum, Santa Coloma de Queralt, 2013) on l'autor analitza, des de tots els punts de vista possibles, la relació entre pensament i humor, el desenvolupament de l'operatiu comunicacional en cada gènere, les capacitats intel·lectuals que desplega el fet de riure i els productes, sobretot literaris, al voltant de la comicitat. L'obra, que no estalvia divertidíssims exemples, ha requerit a l'autor, diu, una tasca d'estudi complementari (ell és expert en el teatre popular de la Decadència) que li permeti fer una àmplia dissecció del tema a tractar.

Dues curiositats, absolutament marginals, però que valguin com a exemple. Primera: en analitzar el Renaixement, l'autor ens recorda que el castellà servia per a les composicions d'ús amorós i el català, per fer-ne burla (p. 68), en una dissociació d'usos entre les dues llengües (la culta i la popular), de la que ja parlaven Riquer i Comas, que ha dut a anomenar el període que s'obria amb el nom de Decadència oblidant que la transmissió de la llengua fins avui, doncs, ens ha vingut per la potent cultura popular catalana (¡i sense estat propi!).

Segona: Sala afirma sàviament (p. 207) que "al costat de l'atracció física i, fins i tot, d'encantar físicament en un primer cop d'ull, la seducció depèn en un grau més o menys alt de la capacitat de fer riure a l'altre". Au, això va pels guapos. Als que Nostre Senyor ens va donar altres virtuts sap Ell molt bé fins on hem hagut d'aguditzar el nostre humor per menjar-nos alguna rosca.

Un pipí a la muntanya (Cantàbria 3)

Calculo que passat el parc natural de Gorbeia, a l'alçada del port d'Altube, a l'AP-68, encara al País Basc, es produeix un dels fenòmens més importants de la geografia peninsular. Jo anava mirant el vessant de la carretera, tant anant com venint, i hi ha un punt on s'acaba la pujada i comença la baixada, és a dir, on se separa el vessant cantàbric del vessant mediterrani. Cantàbria encara té una altra "frontera" de vessants, cap al Sud-Oest, amb Astúries, Lleó i Palència, tot i que encara no veurà néixer alguns afluents del Tajo, que, com sabeu, mor a l'Atlàntic, a Portugal. De fet, el vessant mediterrani entra a Cantàbria al voltant de Reinosa, que acull un magnífic embassament. Però no el vaig visitar. Jo, com un babau, seguia la pendent basca, que és la que els catalans agafem si volem anar a Cantàbria.

"Si ara fes un pipí aquí", vaig dir fent-me el mestre-tites, "abans arribaria una gota a Catalunya que a Bilbao, que és a tocar". D'acord, hauria de ser un senyor pipí, però la llei de la gravetat juga a favor meu. La trasformació, com dic, és brutal. És perceptible especialment en el paisatge, degut al canvi de clima. On hi havia pins hi ha avet, desapareixen els terrosos i, per tant, el tipus de sembra. ¿Haurà influït, això, en la cultura, en la llengua, en l'arquitectura, en la política, en la història?, em pregunto. No ho sé, el canvi de vessant no fa pas intansitable els territoris d'una banda i l'altra. Però a Cantàbria, sí que es nota la influència asturiana i basca potser fins i tot per sobre de la castellana; en parlaré l'últim dia d'aquestes cròniques a propòsit de la gastronomia.

El que sí que sé és que un dels principals actius de Cantàbria és el paisatge, d'un verd intens, habitat, a banda de les poblacions costeres, de petits nuclis i de moltes cases de pagès isolades molt pintoresques (casonas), envoltades de grans prats entre petits pujols, on hi pasturen vaques de diverses races, que van a parar a magnífiques platges, ries, maresmes i penya-segats de conte, i que sorgeixen de muntanyes plenes de roures, avets (això cap amunt) i eucaliptus. Molts eucaliptus. Els eucaliptus, els quals coneixo per les bones mostres al Parc Central de Mataró (el vell), tenien molt mala fama quan jo era petit perquè deien que es plantaven per prouduir ràpidament la fusta i que vampiritzaven el terreny, no deixant viure altres espècies. Ho ignoro.

La composició geològica de les muntanyes i l'activitat a l'era del desglaç han creat multitud de cavitats subterrànies que, tot i descobertes en temps relativament recent, algunes foren habitades pels humans de fa milers d'anys. Nosaltres vam visitar la Cueva de las Monedas, a Puente Viesgo, al costat d'algunes altres. La del Castillo, també visitable, ens la vam perdre perquè ja no admetien ningú més. En totes dues s'hi han trobat pintures rupestres. A la de las Monedas, que la vam visitar, s'hi poden apreciar dibuixos de rens (era glacial), cavalls i altres animals, amb un carbó que es conserva negríssim, probablement un ritual per desitjar una bona caça. A la del Castillo hi ha mans de totes les edats dibuixades col·locant-les a la paret i espargint pintura, pintura paleolítica, s'entén. A mi, quan em pregunten "¿i l'art, per què serveix?" o, encara pitjor, "¿i això, què coi vol dir?", penso si l'espècie haurà evolucionat tan com sembla des que els utilitaris avantpassats de la prehistòria ja li trobaven totes les virtuts.

Una cova no habitada, i preciosa, és la del Soplao, on les excavacions mineres van topar-se amb una enorme cavitat amb múltiples passadissos i sales plenes d'estalagmites i estalagtites i tot el que vulgueu, on s'hi produeix un fenomen gairebé únic al món (i, de moment, sense cap teoria definitiva), la de les formacions excèntriques. És a dir, ramificacions d'estalagtites que, enlloc de seguir la verticalitat de la gravetat, apunten a mil i un horitzons.

Anteriors:
1. Doble assassinat 

2. Chochitos ricos

Plenitud

Es un lugar común afirmar que los "occidentales" odian el vacío, sienten horror vacui. Tal vez lo sintamos los europeos, propensos a llenar todos los escenarios y a llamar plenitud a la felicidad.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pàg. 100.
Il·lustració: Foto del Museu de la Miniatura, a Banyoles

Chochitos ricos (Cantàbria 2)

Les referències sexuals explícites, senyors i senyores, no cal anar-les a buscar a internet, ni als sex-shop ni a cap local d'amagatotis. Almenys a Cantàbria. Des del cartell més innocent d'un bar d'aficionats al futbol local, dels anys setanta, amb un senyor amb la pipa dreta (la de fumar) mirant una turista en biquini a San Vicente de la Barquera, fins el sàtir de la porta romànica de la cripta de la catedral de Santander. No es creguin que ve d'ara, això. De fet, quan baixàvem, a la preciosa localitat de Nájera (La Rioja), vam veure un monjo ensenya els seus atributs sexuals tallats en fusta al cor del monestir de Santa María la Real. Deia la guia que es tractava de petites llicències dels talladors, molts d'ells jueus conversos, que es venjaven per a la posteritat de la hipocresia catòlica.

És a Castro Urdiales, l'última ciutat abans d'arribar al País Basc, que vaig trobar l'exemple més descarat. Una mena de rosquilles o galetes, farcides de fruits del bosc al forat, es venen com a "Chochitos ricos". A la mateixa botiga, a sota, s'anunciaven unes altres galetes amb el nom d'"Orgasmos" i advertien que seguien les receptes de les àvies, que es veu que són unes expertes. Deuen anar bé quan s'enllesteixen els "chochitos".

¿Com pot ser que una església tan maca estigui tan mal feta? Això és el que pensa tothom quan entra a la Col·legiata de Santa Maria de Castro Urdiales, amb peces de Zurbarán i de Gregorio Fernàndez. Com que és dels primers edificis gòtics d'aleshores, i copiant el que es veia més amunt, van oblidar d'aplicar alguns dels principis de l'arquitectura respecte a les estructures i aquestes, poc després, van fer una panxa perillosa. Uns arcs posteriors l'aguanten amb un règim de manteniment que ha donat resultat: la panxa no creix. De moment. Queda un gòtic tort, que no deixa de ser original. Sort de la bellesa dels seus arcs, del color de les pedres, de la distribució dels espais. Tan maca com mal feta.

La catedral de Santander, deia, té una cripta romànica (més aviat de transició), alhora construïda sobre temples més antics, que era l'anterior seu episcopal. La "nova", gòtica, que ha hagut d'estar refeta per diversos enderrocs, és un punt de referència de la història castellana. Per primera vegada hi trobem l'escut del nou regne de Castella i Lleó, de la mà de Ferran III el Sant.

Nájera, a La Rioja, era la seu d'un dels regnes oblidats de l'edat mitjana hispànica, del de Nájera-Pamplona, dividit més tard, i ja inexorablement, entre La Rioja i el que avui és Navarra. El monestir, l'església del qual està incrustada a la cova on el rei Garcia Sánchez va trobar una marededéu, val molt la pena, a banda del cor citat, amb influències històriques -com la descoberta d'Amèrica- més enllà de les lúbriques. Val la pena el seu claustre plateresc, les tombes reials, i la combinació inigualable del rectilini i auster gòtic amb el generós, daurat i giragonsat (¿orgàsmic?) barroc.

Anterior:
1. Doble assassinat

Només existeix

em recordes
la bellesa
del rellotge
del costat
del campanar
d'agullana

• 
  

un bastó

la busca

i una ombra

hi passa

• 
  

no gasta

energia 

ni solar

• 
  

només existeix

ni moure's

li cal

• 
  

i

quan hi

toca el sol

parla l'ombra

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, pp. 110-111.

Foto: Trumfa

Doble assassinat (Cantàbria 1)

En aquesta platja tan maca, poques hores més tard de fer-ne la foto, es va produir un doble assassinat. Un home de 52 anys, infermer, sense precedents i aparentment sense cap motiu, clavava onze ganivetades a una dona de 42 anys, produint-li la mort instantània, i al seu pare, de 71, que la pretenia defensar. Era a Laredo, Cantàbria, una població on milers de treballadors, molts d'ells bascos -com els protagonistes d'aquest crim- hi passen les vacances.

Era la primera localitat que visitàvem de Cantàbria, fora de la que ens acollia per dormir-hi, va costar molt aparcar i va ser tan lluny que no vam poder visitar el poble, que queda a tres quarts o una hora a peu d'aquest punt de la platja, immensa, amb unes dunes que servirien d'amagatall, poc temps després, a l'assassí, que devia passar per un vouyer, com deia algú a la premsa.

Per refer-nos una mica, vam anar cap a Santoña, al port, a fer un vermut d'anxoves, amb un oli de bona qualitat i un punt de sal inferior al que estem acostumats, acompanyades de les millors "rabas" (potes o trossos de calamar) que haurem menjat en tota la ruta. Comparat amb Laredo, al port de Santoña, envoltat de maresmes, no hi havia gairebé ningú. Hi tornaríem, dies més tard, a comprar anxoves per endur-nos-les, adquirides a l'establiment la pripietària del qual, que vam saludar, protagonitza una novel·la de Jesús Ruiz Mantilla, un periodista d'El País. Aquell dia vam descobrir que la vida de Santoña és, sobretot, dins del poble, amb carrers vivíssims i una esglési magnífica, com totes les que vam visitar.

A l'hora de dinar vam cometre, de nou, l'error de visitar una platja turística a l'hora que més plena està. A Somo, a l'altra banda de la badia de Santander; tot i que vam dinar bé, vam fugir de seguida. On? A l'única platja de la que la metereologia ens permeté en tot el viatge, a Langre, amb l'ombra dels penya-segats i la marea esperant que els últims banyistes marxin. Feia una mica de fred. Tot i així, tornant, podem visitar (per fora) una església més o menys barroca, que té un hospital de pelegrins del Camí de Santiago al costat i un cementiri, a Isla.

Encabat, a sopar i a dormir. Rebo un whattsapp amb un enllaç a la notícia del doble assassinat. "¿Què has fet, Ramon?", em diu l'irònic emissor, ignorant que, de fet, ben bé podria haver presenciat el crim, com les desenes de transeünts que van quedar-se paralitzats, excepte l'ertzaintza de vacances que va reduir-lo només amb el crit de "Policia, deténgase". L'endemà hauria escrit aquesta història en primera persona, un cop refet del trauma. Però, de fet, el més inquietant de tot és que el mort hauria pogut estar ben bé jo mateix. I, sabeu què, ja en vaig quedar una mica tip de sortir als diaris.

Sóc curt

A mi em sembla que els aforismes tenen bona acollida entre el públic, però no tinc cap dada objectiva per sostenir-ho. Crec que m'ho sembla perquè, a mi, m'agraden. M'agrada la capacitat de síntesi, la seva provocació, la seva funció salpebradora... Sospito, a més, que m'agraden perquè, home com sóc del temps de Twitter, a vegades em fa mandra llegir segons qui o segons què i, a manera de resum, ja en tinc prou amb quatre pinzellades. Per mandra, vaja. I, també ho he de dir, si m'agrada, aleshores sóc capaç de llegir tota l'obra completa. Em va passar amb Argullol i amb Wittgenstein, que em van seduir mostrant-se una miqueta i ara ja ens ho hem vist tot. Tinc, així, multitud de llibres d'aforismes, cosa que confirma que, efectivament, sóc un mandrós. O curt.

També m'agrada, esclar, la capacitat de síntesi, la paradoxa, l'acudit, el mestratge que demostren aquests autors.

Parlant d'això, entre els últims articles de Jorge Wagensberg a El País, al suplement "Babelia", n'hi ha uns quants plens d'aforismes propis que són una meravella i que us recomano. Trobo que són a mig camí entre els teoremes, la poesia, la metàfora, la lingüística i tot el que vulgueu.

Així que no us estranyarà si us dic que em va seduir l'antologia Pensar lo breve, feta per José Ramón González (Ed. Trea, Gijón, 2013), que comprèn els principals autors del gènere entre 1980 i 2012 (curiosament, hi falta Wagensberg). González és autor d'una magnífica introducció on, a banda de destacar els trets característics del fenomen en la literatura espanyola, dissecciona la multitud de subgèneres, no sempre fàcils de classificar. 

No en destacaré cap, ni d'autor ni d'aforisme, perquè n'hi ha molts de bons i no acabaríem mai. Només diré que val la pena sotmetre la nostra lectura aquesta centelleig de píndoles per pensar, amb temes del més profund (l'existència, Déu, l'amor) fins al més instrumental, és a dir, la pròpia reflexió lingüística sobre l'aforisme.

(Típic llibre, tant pel format físic com de contingut, per portar al damunt i desafiar esperes absurdes, temps de viatge en tren, interval entre parades de metro i aturades episòdiques en bancs de l'espai públic).

La natura

[La] exaltación de la "naturaleza" (...), bien reciente, es una consecuencia directa del asentamiento de una civilización urbana que proyecta sus carencias y sus malas conciencias en el espacio que apaece como más antagónico al de la propia ciudad. (...).

La única naturaleza que interesa al Renacimiento y al Barroco es la naturaleza humana. Cuando los artistas renacentistas pintan paisajes lo hacen siempre como el marco necesario para resaltar la centralidad del hombre. (...)

Poussin pinta esa Arcadia que los racionalistas intentarán atrapar en sus jardines; Vivaldi pone música al ciclo de las estaciones que envuelven al ser humano. (...)

El mito de la Naturaleza no existe antes del Romanticismo. Existe el mito del Hombre, lanzado por el humanismo florentino, y el miro de Dios ue abraza toda la Edad Media.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 157-159.

Travessar-lo

caldrà
cercar
cobert

• 
  

(...)

el dolor
travessar-lo

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, pp. 110-111.
Foto: Dieter Appelt, Aus Erinnerungsspur (Body), 1978

La vida de Sepúlveda

Veig que va ser el 2007 que vaig parlar de Luis Sepúlveda, arran d'un conte que li havia llegit. Això vol dir que feia almenys set anys, crec, que no llegia aquest magnífic contador xilè resident a Gijón fins que ha arribat Historias de aquí y de allá (Ed. La otra orilla, Barcelona, 2010), un conjunt de vint-i-cinc articles i reportatges escrits en premsa dels vint anys previs a la seva publicació. Molt ben escrits i amb una fina ironia que els fa encara més deliciosos. 

Els articles permeten repassar, també, la vida de l'autor marcada per l'exili, l'inici d'una nova vida a Hamburg i la seva estada a Espanya. L'exili i el retorn, les anècdotes categoritzades o les necrològiques més entranyables són motiu d'un deliciós relat, ben narrat i dotat del gruix de l'experiència, tant persaber romandre fidel als ideals com per mirar críticament la pròpia trajectòria. Per exemple, quan, després de queixar-se del cop abrupte a la democràcia perpetrat per Pinochet, reconeix:

Y recordé, también, con una mezcla de dolor y de vergüenza, que yo fui también uno de los que, con las más dudosas interpretaciones del marxismo en una mano y las más nobles de las intenciones en otra, dieron los primeos goples mortales a esa vida democrática y sana.
(p. 12)

P. S. He deduït que la societat editora d'aquest llibre s'ha extingit. No sé si queden exemplars ni qui s'ha quedat els fons, en el seu cas, o els drets. És una pena. És un bon llibre i l'autor, amb més de 18 milions d'exemplars venuts d'El viejo que escribía canciones de amor, se l'ha de conèixer.

Chirico

Hay una modernidad espectral, no menos importante que la dinámica y revolucionaria, cuyas señas de identidad son la inmovilidad y la introspección. Es una modernidad poco confiada en el progreso, históricamente descreída y escéptica ante la capacidad de transformación ética del arte. (...)

Para De Chirico, el arte apenas guarda relación con la realidad, a no ser que se le considere un receptáculo de sus escombros. (...)

Quizá (...) pueda aludirse a un arte metafísico, voluntariamente desgajado del escenario en el que nace, sin una determinada carga simbólica ni psicológica, sin el odio al pasado del expresionismo y sin la fe en el porvenir del futurismo. (...)

Su lenguaje lleva a ser tan desconcertametemente objetivo porque expresa el triunfo de los objetos sobre las emociones. (...)

"Todo lo que existe en el mundo está puntado como un enigma" [Giorgio de Chirico]

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 146-156.

No pots parar

el ca
cada dia
s'enamora
de coses
insignificants
o no

• 
  

esclaten
brots
i més brots
de vida
pertot

• 
  

no pots
parar

• 
  

i tu en
quin cin-
te de fades
creus?

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, pp. 109-110.
Il·lustració: Francisco de Goya, Perro semihundido, 1819-1823

Hersch o la bellesa de viure

Em sembla que la millor aportació de la filòsofa Jeanne Hersch (1910-2000) a la humanitat ha estat la bella manera d'escriure, és a dir, de copsar la música de fons del pensament i la història i fer-ne una cançó nova, per nosaltres. Acantilado va publicar, amb El nacimiento de Eva (2008, prefaci de Jean Starobinski, trad. Rosa Rius), una compliació d'escrits diversos, alguns d'ells centrats en mites religiosos o culturals (si és que hi ha diferència) que fugen de l'enfarfagament intel·lectual i l'acosten, més aviat, a la creació literària.

El primer dels assajos, per exemple, "Dios contra Dios", explica com a ningú mai no li he llegit, l'origen de l'home com al "buit" de Déu (ei, no a l'inrevés). Del sofriment post-creador a la carència. "La carencia, la fisura, la ausencia. La carencia permitió que Dios creara fuera de Sí" (p. 12), una creació que du a l'home i, alhora, a l'amor. Quina lliçó, penso, davant el que fem cada dia, tot queixant-nos del que no tenim. El que no tenim ens fa humans i amorosos, diu Hersch contemplant Déu. El segon reflexiona sobre l'origen del temps contemplant una escultura medieval, en el tercer sobre el drac (dedicat a Carl Scmitt). Després, una altra reflexió sobre el temps a propòsit de cap d'any, reivindicant el present (cada hora és l'hora zero, diu, p. 44); etcètera. 

Destaco el capítol dedicat a la festa i a reivindicar el seu caràcter simbolic, més que lúdic (pp. 49 i ss.), absolutament necessària per al sentit davant un món amorf. I també el dedicat a la mort (pp. 63 i ss.), una invitació radical a viure, a estimar la materialitat de les relacions, el que és mortal i podem perdre, perquè justament això és el que mereix ser estimat. I, així, l'hamor transforma el que és mortal. "Para nosotros que sabemos que vamos a morir, vivir ahora adquiere un valor absoluto y, a la vez, no definitivo" (p. 74).

A viure, doncs, ara que l'estiu ens ho reclama de manera tan evident.

Publicat avui a CatalunyaReligió en català i castellà.

Toni Sala i Jordi Pujol

"Per protestar contra l’homologació de les matrícules espanyoles amb una E, era moda en aquells moments enganxar-se un burro al darrere del cotxe, el burro català – en aquestes coses es distreu la gent: avui tenim les estelades". - Toni Sala - Actualització ocasional (5)

El dia que vaig caure en la temptació mundana de parlar del cas Pujol en aquest blog (aquí), tot i fer-ho per defensar una proposta sobre el manteniment del Centre d'Estudis que duu el seu nom, vaig recomanar un esplèndid post de l'escriptor Toni Sala. Uns dies més tard vaig comprovar que era el primer d'una magnífica sèrie en què el calellenc (instal·lat a Sant Feliu de Guíxols) desgrana, no tan sols la seva minsa però molt reveladora relació personal amb l'expresident, sinó que, a través del fet, dissecciona amb un fi bisturí els pitjors mals de la nostra estimada Catalunya. Alguns fins i tot que no ens agrada que ens en parlin, amb una mestratge que, també parlant d'això, utilitzava amb gràcia a la seva última novel·la, que vaig atrevir-me a glossar en aquest minúscul racó (aquí). De moment, el del seu blog, és el millor relat que he llegit sobre el tema, sense tòpics, amb cites shakesperianes molt eficaces i amb molta lucidesa. Com en tot, per acabar d'entendre on som, ens cal relat. Alguns comentaristen els esbossen i alguns, com Sala, l'enfilen una mica. Del tema tinc la premonició que poden sortir-ne bones reflexions en forma de llibre. Sisplau, Sala, un esforcet més i fes-nos aquest favor. De moment, vegeu-ho aquí.

Viatge a la confusió

Lo que denominamos literatura es la metaforización ilimitada del viaje -limitado- de la vida. (...) 

La literatura es un único viaje al que retornamos constantemente, no para alcanzar un determinado país sino para atesorar miles de mapas de un país inexistente. (...)

La larga tradición del "viaje al sur" o del "viaje a oriente" - a menudo yuxtapuestos- no es sino la expresió espectacular de ese deseo de lo otro, y de ser otro, que invade la literatura europea. (...)

Todo auténtico viajero emprende el viaje con la esperanza de confundir lo vivido con lo soñado.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 130-135.
Il·lustració: Herbert James Draper, Ulisses i les sirenes, 1909

Disfressats

a ciutat
mentrestant
els inferns
van disfressats
de paradisos
i ho són.

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 108.
Il·lustració: Aleksander Deineka, Marxa de l'esquerra (1941)