Recomanacions pel cap de setmana

Faig avui algunes recomanacions per aquest cap de setmana, absolutament subjectives i sense incloure'n d'altres molt atractives (concerts de Nadal, teatre...), per si us ve de gust anar-hi. En alguns llocs potser ens hi veiem i en d'altres no, ja que em coincideixen vàries coses a l'hora.

Dissabte al matí, a les 12 (abans ja hi ha activitats, vegeu aquí), s'inaugura la casa Capell, un espai per a la sostenibilitat promoguit per l'Ajuntament i per la regidora Quiitèria Guirao especialment. La idea més rellevant és que s'ha recuperat una peça arquitectònica (cataliogada) clau per entendre el moviment modern i d'un autor mataroní a l'hora que s'ha dissenyat un centre per donar a conèixer les iniciatives per a la sostenibilitat del nostre entorn. Jo no hi aniré perquè caso enlloc de l'Alcalde.

A la tarda, a les 6,  hi ha la segona de les visites programades a l'església de Santa Anna de Mataró amb motiu del 50 aniversari dels frescos de Jordi Arenas a la capella del Sagrament, fet que ahir em féu compartir taula amb un brillant Amador Vega (foto). A les 6:30, però, també hi ha la celebració de les vespres del convent de les Carmelites descalces, a l'Av. Torner, a la que -com cada any abans de Nadal- s'hi afegiran una colla de militants de l'Aco. serà un bona estona per compartir amb pregària i visitar l'estimat monestir. Vegeu Facebook.

Dissabte a les 6 de la tarda fins les 9 i diumenge a les 9 del vespre fins les 10, pessebre vivent a l'Hermandad del Rocío-Divina Pastora, a la Torre Palauet (vegeu Facebook), que repetiran per sant Esteve de 7 a 10 del vespre. I el diumenge a les 6 de la tarda a la Parròquia de Maria Auxiliadora, n'hi ha un altre amb els nois de la Mijac.

Per últim, a les 12 del migdia de diumenge teniu dues possibilitats. D'una banda, podeu anar a a la celebració de la Missa de la M. de Déu de l'Esperança a la parròquia que porta el seu nom i el titular de la qual és Mn. Joan Sabé, lector d'aquest bloc. De l'altra, a Les Esmandies (Rda. O'Donnell), hi ha un molt recomanable concert de The Hanfris Quartet (vegeu acte a Facebook i grup al MySpace i també a Facebook), un quartet de cantants mataronins a capella, de l'estil barbershop, que ho fant molt i molt bé i que fa així la seva primera actuació oficial. Us en deixo un vídeo de referència.

13 abr 2010

The Hanfris Quartet | Myspace Music Videos

Quintà adverteix sobre Madí

Us recomano l'article que publica avui el Diari de Girona [aquí] en les que el veterà periodista Alfons Quintà desvela quins podrien ser els propòsits del noble pas de David Madí, cap de campanya de les tres darreres d'Artur Mas i que plegà del darrer Govern de CiU per haver manipulat enquestes, a l'empresa privada, com ha anunciat el mateix dia que se sabia que el secretari de finances de CDC, implicat en el cas Palau, també sortia de l'executiva del partit. Passos, passos, passos al Mas Duran.

Quintà, home informadíssim i que ha treballat tant per la Generalitat de CiU com pel grup Godó (vegeu biografia) destapa l'enfrontament que han viscut la Corporació Catalana de RTV sota el Govern d'esquerres i el grup Godó i, davant, d'això, un ambiciós pla del nou executiu de Mas pel control dels mitjans públics i per la constuitució d'un gran grup informatiu amb la participació d'una manera o altra del grup editor de La Vanguardia, diari que ha estat especialment crític amb el Govern Montilla. I és aquí on situa el paper de Madí gallinablanca els propers mesos. Els propers passos del Mas Duran.

L'esquerra, una secta cristiana

Sort que tenim Sánchez Dragó perquè ens quedin les coses clares a les dretes i esquerres que encara veuen contradicció entre ser cristià i ser d'esquerres. Llegia diumenge a El País que "No puedo ser de izquierdas porque es una secta del cristianismo, ya que recoge la más delirante idea que jamás se haya formulado: el igualitarismo". Així que, "¿En pie los parias de la tierra? ¡Pues anda, que si sucediera eso, estábamos aviados!".

El pare PlayStation

No hay treguas en elmundo on line. Internet es un espacio público, pero sólo en parte porque también está disponible para el linchamiento, el fraude, la extorsión, el golpismo y la ciberguerrilla. Con un clic el internauta se convierten en tricoteuse. Los circuitos para la ciudadanía y el horror se entrecruzan. Ángeles y demonios también batallan en las fronteras galácticas de internet. ¿Cómo iba a ser de otro modo? La tecnoutopía es otro de esos sueños prometeicos que acaban mal (...).

Teóricos de la cibercultura como Pierre Lévy sostienen que con la televisión participamos todos juntos, pero sin podernos poner de acuerdo –en el sueño o la pesadilla– con los demás, mientras que en el ciberespacio ya entramos en la interacción de un universo de informaciones, según procesos que no excluyen el conflicto. En ambos casos, seremos multitud, pero no siempre inteligente y capaz de distinguir entre irrealidad y realidad. Sustitutas de la familia como transmisoras de información y valores, la televisión e internet mantienen en alto grado de exposición a niños y adolescentes. La violencia virtual acaba por anular la real. La PlayStation suplantará la figura del padre. Los intentos por adecuar el acceso de menores a la televisión o a internet raramente mantienen la debida vigencia, entre otras cosas porque la familia ya es el teclado, la red. Entonces el mundo portentoso que representa la red de redes ensancha sus franjas oscuras, pasa de ser una vía de conocimiento y comunicación a una servidumbre de multitudes en estampida.

Valentí Puig, "La sorpresa de cómo somos" (fragment), a La Vanguardia, 12.12.2010.

Jesús i la política

Jesús "no creu en la política". El seu missatge és que el món ha de ser diferent, radicalment diferent, però en aquest canvi que ell proposa i promou no hi intervenen els poders públics ni espera d'ells cap mena d'intervenció que l'afavoreixi (...) i precisa que l'intent de transformar el món per la via de controlar el govern de les nacions era la via pròpia del diable, perquè és el diable el dipositari d'aquest poder (...). [Vegeu-ho a] (Lc 4, 5-7; també Mt 4, 8-9).

(...) Ell denuncia la injustícia, però no proposa cap alternativa social que l'elimini o la redueixi. Sinó que el que proposa és que, en la societat tal com està, cadascú es converteixi, de manera que la seva vida esdevingui un combat contra la injustícia, contra la hipocresia i contra tota mena de dolor i de mal.

(...) Mauro Pesce: "Si bé no era polític en els mètodes, el missatge de Jesús esdevenia polític en els continguts i en les conseqüències indirectes"*.

Josep Lligadas, La política dels cristians, Ed. Cruïlla, Barcelona 2008, pp. 12-14.

Il·lustració: Massys Quentin, Ecce Homo c. 1515, Museo del Prado, Madrid

* Corrado Augias / Mario Pesce, Inhiesta su Gesù, Ed. Mondadori, Milà, 2007, p. 69.

Ara en sabrem la profunditat *

A Catalunya tenim un problema greu amb la cultura de la postguerra i, sobretot, la que van protagonitzar les generacions actives creativament durant el franquisme. Probablement, el mateix fet que les féu valorar més enllà del seu àmbit de creació és la mateixa força que durant molts anys ha restat silenciada. L'oblit d'Espriu i en bona part de la Nova Cançó sembla com un triomf 'post mortem' de l'immobilisme i la manca de sentit crític que el franquisme imposava, i que havia estat un dels motors que impulsaven a la recerca de nous llenguatges, a la d'alternatives fàcilment més suggerents o a la de subterfugis que convidaven a un dels camins més genuïns de la cultura: el de tornar a dir les coses des de perpsectives que ens les facin més profundes, potser més complexes, potser més interessants del que se'ns presenta a simple vista.

Un dels fets més rellevants de la posada en marxa del futur Museu d'Art Contemporani de Mataró, que comptarà amb mil peces provinents de la Col·lecció Carmen i Lluís Bassat, i de la que aquests mesos es pot veure'n un impressionant tastet a la Nau Gaudí, és aquest. Hi ha altres aspectes (les potencialitats de la col·laboració públic / privat, la importància del del col·leccionisme, la suma importància de les ciutats de l'Arc Metropolità en el futur de la regió de Barcelona al món, el paper de l'urbanisme en la cultura, etc...), però per raons òbvies, hi estic massa implicat, preferiria no fer-ho des d'aquí. En termes eminentment artístics, ara podem recuperar un fil conductor del que aporta l'art català d'aleshores lluny de la 'rabiosa actualitat' que mata tot el que és gras.

Un magnífic catàleg que inclou escrits -entre d'altres- de la comissària i directora Núria Poch i del crític José Corredor-Matheos, ja ens dóna idea d'aquesta lectura. I sorprèn, així, un art que encara pot dir moltes coses en una cultura postmoderna mancada justament de referents fiables. Es tracta d'un autors que, sense renunciar a l'esperit d'avantguarda dels seus 'pares' (Miró i Picasso, fins i tot Torres-Garcia, diria, també presents a la col·lecció), i conscients que justament aquesta tradició (encara en la seva etapa més creativa) els porta a formar part dels grans moviments artístics de la segona meitat del segle XX, emprenen tots ells la recerca d'un estil, d'un llenguatge i una poètica pròpies. Amb poques peces, per exemple, veiem el trajecte de Tàpies, de Ràfols-Casamada, Clavé, Guinovart o Hernàndez Pijuan, un trajecte curull de bones mostres de recerca i del caràcter inquiet d'aquesta generació. I podem recuperar personatges com Joan Brotat, molt oblidat i -en canvi- absolutament necessari, o no permetre que li passi el mateix a Joan Ponç.

El temps passa molt de pressa i ho fa en forma d'imatges que se succeixen com en un carrusel imparable i inabastable. O que senzillament il·lustren, o són utilitzades, per determinades urgències que ho deixen de ser... com veiem cada dia als centenars de canals de TV, al Twitter o al Facebook. L'àncora del repòs que ha de significar tota proposta museística, un repòs necessari per a l'entusiasme, fa bé de recuperar un art que fou molt útil i que ara és l'hora de veure'l com a profund.

* Article per la revista valors (desembre 2010)

L'exposició Col·lecció Bassat. Art Contemporani de Catalunya 1947-1969 es pot veure a la Nau Gaudí de Mataró fins el 15 de maig de 2011. Foto: Bedmar.

Weber a la transició

Javier Cercas, a Anatomía de un instante, elogia l'actitud dels dirigents polítics de la transició. "Ese pacto no incluía olvidar el pasado: incluía aparcarlo, soslayarlo, darlo de lado; incluía renunciar a usarlo políticamente, pero no incluía olvidarlo", diu, "como si todos hubieran leído a Max Weber y pensaran como él que no hay nada éticamente más abyecto que practicar una ética espúrea que sólo busca tener razón, una ética que, 'en lugar de preocuparse de lo realmente corresponde al político, el futuro y la responsabilidad frente a él, se pierde en cuestiones, por insolubles políticamente estériles, sobre cuáles han sido las culpas en el pasado'".

* op. cit. Ed. Mondadori, Barcelona 2009, pp. 108-109. Foto: Paco Paredes.

Se senten passos al Mas Duran

Una de les coses positives del debat post-electoral és que es parla més del PSC que de CiU. Hi ha molta lectura interessada, alguna molt interessada en rompre en "dues ànimes" l'insrument més eficaç perquè a Catalunya no s'hagin constituït dues comunitats homogènies, lectura a la que no hauríem de caure amb la millor de les intencions cap dels que ens apreciem el PSC. Però també hi ha preocupació soncera per refer el projecte del PSC, per fer-lo més útil al poble de Catalunya i per demostrar-ho amb més ganes que mai. Hi ha expectació al país; si la tractem amb compte (no donant pa a les oques i essent nosaltres mateixos els qui elevem el debat), sabrem respondre-hi al Congrés de la propera tardor.

Però això evita que les anàlisis passin per veure quins són els primers passos d'Artur Mas previs a la seva investidura. I n'hi ha de significatius. D'una banda, poques hores més tard de celebrar-se les eleccions, CiU es desdeia del 'concert econòmic' i apostava per un model de finançament 'en la línia del concert'. Hem passat de concert a solo de bandúrria. La vegada que més ràpidament s'ha volatilitzat una promesa electoral. L'única promesa electoral. Encara he de sentir que tots els plumilles convertits en entesos del PSC en digui res.

De l'altra, hem conegut que el candidat a la Presidència dissenya un Govern en funció de si Duran i Lleida, que havia estat conseller de Pujol en un breu temps, acceptava o no tenir-hi un paper. De manera que el lloc de conseller en cap del futur Govern depenia de si l'ocupava el soci democristià o no. També sorprèn la manca de reacció davant un esquema de Govern que és vàlid o no en funció de quins noms l'ocupen. Si fa falta la figura de Conseller en Cap, farà falta tant si Duran n'és el titular com si no, suposo... A menys que els càlculs tàctics que han presidit les relacions entre els dos socis anys enrere tornin ara.

Veurem com evolucionen els següents passos de Mas. Sóc dels que pensa que s'ha de deixar prendre les primeres decisions sense atabalar massa (els duies de gràcia, en diuen), però també crec que cal deixar constància ja des d'ara de quin pot ser l'estil del nou Govern de CiU. Nou? Bé, nou per alguns, per Mas i Duran, no.

Imprevist

En suma, la vida tiene un elemento de diabólica coincidencia que las personas demasiado inclinadas hacia lo prosaico no llegarán a percibir nunca. Tal como lo expresó muy bien Poe con su paradoja, la sabiduría tendría que contar con lo imprevisto.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 15.
Il·lustració: Fra Angelico, Anunciació, 1430-1435, Museo del Pardo, Madrid.

No és l'Estat, és la societat

La recent crisi a rel de la vaga encoberta dels controladors aeris espanyols a l'inici del pont, d'una gravíssima irresponsabilitat, m'ha fet pensar en una de les coses que va dir Zapatero en el moment de liderar el PSOE i presentar el seu programa proper al 'nou republicanisme' de Philip Pettit. Deia que una de les injustícies contra les que cal lluitar és la del propi Estat contra el ciutadà. Ara que es parla tant de les ànimes del PSC, sempre dic que un dels corrents que inspiren el meu partit és e que gira al voltant del cooperativisme i proper a cert pensament llibertari. És lògic, suposo, que els socialistes d'un lloc on s'ha vist sempre llunyà l'Estat en desconfiïn i apel·lin a la societat. Al cap i a la fi socialisme té la mateixa arrel que societat, no pas d'Estat (vegeu la meva nota L'Estat, aquí).

Però em va soprendre gratament que una idea així vingués de l'aleshores nou dirigent socialista espanyol. A parer meu, la renovació de la socialdemocràcia hauria de partir també d'aquesta idea. Delors deia que era a la política "per moure la societat". I Obiols ja advertia fa poc que "crec que ens podem acomiadar de la socialdemocràcia (és a dir del reformisme centrat en l’Estat i en un sol Estat) i que hem de fer tot el possible per a desenvolupar i expandir un socialisme nou, que sigui a la vegada local, nacional i internacionalista i que s’adequï als reptes i característiques de la situació present i del futur (o millor, dels futur possibles) que tenim al davant".

La crisi econòmica, a la que sovint es respon amb receptes de dreta, hauria d'ajudar a emprendre iniciatives des d'aquesta direcció per part de l'esquerra. Més subsidiarietat i no tan sols insititucional. Més qualitat i fluïdesa en les relacions amb l'administració. Més confiança amb les iniciatives que surten 'de sota'. I que no facin por les polítiques que desmunten 'tinglados' si generen un millor servei públic (compte: no caiguem en l'altre fonamentalisme, pensant que les privatitzacions sempre milloren la gestió, és empíricament incorrecte). I una certa revisió de la política fiscal i redistributiva que faci sostenible el nostre sistema.

El pòquer de la Immaculada Concepció

:

Demà dia 8 és el dia de la Immaculada Concepció, de manera que no us demoreu en felicitar totes les que fan el sant amb un estol de noms que no són ni Immaculada ni Concepció ni molt menys les dues coses juntes. I que són moltes. Dit això, us recomano el text d'un comentari a un post de Maria Escalas sobre la Immaculada Concepció (aquest dogma tan estrany, ell en sí mateix i pel fet de ser dogma) que va fer una tal Judith. Diu així:

:

Hola Maria,

:

Estic un any vivint a Boston i , per sort, he anat a parar a una comunitat que ens ha acollit molt bé.

:

El dia de la Mare de Déu d'Agost l'homilia feia així:

:

"Qui no ha jugat mai al pòquer? Guanyar o perdre no depèn de les cartes que et toquin sinó de com les jugues. La vida és com una partida de pòquer. (...) A Maria li van tocar unes cartes molt dolentes: primer se li apareix un àngel i li diu que quedarà embarassada sense home i sense estar casada...com ho devia viure en aquella època si encara ara ens escandalitzem de les mares solteres?...li toca parir amb els animals, enmig la porqueria...l'amenacen que li mataran el fill...(...) i quan el fill es fa gran i ja pot descansar de la tasca de mare, el fill li diu que ara ell ha de fer la feina que li demana el seu pare de debò (qui?!)...i a sobre li demana ajuda!...no entèn el fill, ell renega d'ella com a mare i al final ha de veure com el maten (...) Les cartes que li van tocar a Maria van ser molt dolentes, però les va saber jugar tan bé que el resultat és Jesús, és el cristianisme, l'humanisme, som nosaltres. Maria va guanyar la partida, la vida"

:

Se li pot afegir a la meva traducció abreujada un to americà de venedor de cotxes i encara queda curt. Gairebé ofenia que tota la feina de Jesús era per la bona partida de Maria...però, és clar, és que el Father Peter pertany a la congregació dels Oblates de la Virgin Mary.

:

Em va agradar molt la seva versió dels fets, certament contrastant amb la imatge submissa i passiva que sovint interpretem.

:

Petons,

:

Judith

:

Foto: Imatge d' El buscavidas (1961)

:

Tothora prenent comiat

Qui ens ha girat de tal manera que,
fem el que fem, tenim l posat
d'un que se'n va? Com qui
des d'un darrer puig que li mostra un cop encara
tota la vall, es gira, s'atura, s'entreté-,
així vivim nosaltres, tothora prenent comiat.

Rainer Maria Rilke, Vuitena elegia de Duino, fragment (trad. Jaume Medina).
Il·lustració: Caspar David Friedrich,Posta de sol (germans), c. 1835

Refer el projecte - 4

Fets, sí; paraules, també

Era ocorrent el lema "Fets, no paraules" per emfasitzar la voluntat de posar mans a l'obra l'acció del Govern Montilla i, especialment, del PSC. Ho era també per destacar en positiu un dels defectes que s'atribueixen al president sortint: la seva poca loquacitat (encara que en política abunden els xerrameques...). Però també amaga, premonitòriament, la 'manca de relat' que molts aprecien en el Govern catalanista i d'esquerres que, a parer meu, ha afectat més al PSC que als altres. Per pragmatisme, per ser el principal partit, per la prioritat en els 'fets' (la referència contínua a l'obra de Govern amb xifres, per exemple), pels 'sobreentesos', per la buidor d'algunes paraules o, potser, per la seva poca eficàcia semàntica al món on vivim (cohesió, laïcitat, federalisme, per posar-ne algunes). I encara apunto algun fet més: la pèrdua de prestigi dels grans relats (premoderns o moderns) i, contradictòriament, la recerca quasi angoixant de nous relats. Tan angoixant que, o bé pequen de simples (independència) o bé s'agafen a qualsevol lleugeresa que passa. Ho dic jo que sóc catòlic i veig més o menys el mateix al si de l'Església, i perdoneu la comparació.

L'emparaulament

George Steiner diu que la paraula (i qui diu paraula diu tota forma d'expressió) és la "casa familiar" de l'home ja que amb el seu concurs va alliberar-se de la matèria. El procés d'emparaulament és, així, un procés emancipatori de la humanitat en tant que pot expressar-se, denominar el seu entorn i, fins i tot, el que no forma part del món sensible. Els fets sense paraules, doncs, tenen un dèficit molt gran perquè els allunyen de la seva humanització.

I encara hi ha un altre aspecte. El llenguatge actual es redueix pràcticament a la seva dimensió racional-argumentativa, bandejant la dimensió simbòlica o emocional, per exemple. Justament per això, sospito un desig d'omplir aquesta buidor i que això també té expressió en la política.

Tenim paraules per dir el que hem fet (mossos, mestres, metges...) però difícilment les trobem per assenyalar el camí que fem, els valors que ho impulsen o les emocions que ens acompanyen. Les propostes polítiques, almenys les del socialisme, a l'hora de ser emparaulades, han de tenir aquestes tres dimensions, també: la racional/argumentativa que més o menys dominem ("Política és pedagogia" diria Campalans); la que té a veure amb els valors que la impulsen (sense caure en obsolescències o en pensar que hi ha valors irrecuperablement a la dreta: seguretat, iniciativa individual, família, tradició...) i l'emocional, que no defuig de l'impacte interior, profund, que té el que fem.

La combinació d'aquests tres elements, i la seva presentació al·legòrica i històrica és el que en diem 'el relat'.

Fins aquí arribo avui.

Debat socialista

En Miquel Iceta ha tingut la gran idea de fer un web que reculli les aportacions que des de diferents nivells i sectors s'estan fent a aquest debat. El podeu trobar aquí.

Catalunya, i Mataró, en xifres

Des d'ahir, la Generalitat de Catalunya -a través de l'Idescat-, posa en marxa el nou servei web “El municipi en xifres”, que substitueix l’antic producte d’informació local, anomenat “Fitxes municipals”. Entre les principals millores del nou servei destaquen: una major informació (190 indicadors de 8 àmbits temàtics); una millor actualitat (es prioritzen fonts registrals o enquestes periòdiques quan és possible), una major cobertura territorial (el 88% de la informació s’ofereix per a tots els municipis de Catalunya i una gran accessibilitat. En aquest apartat de l’accés a la informació destaca que el servei està totalment disponible en quatre idiomes (català, occità, castellà i anglès) i que es pot accedir, a més del nivell web convencional, a un servei personalitzat per municipi o comarca, que permet seleccionar la informació desitjada per exportar-la a d’altres adreces i rebre l’actualització automàtica de la mateixa. A més, el projecte s’insereix en la lògica de les Dades Obertes i ofereix una aplicació que permet que programes de tercers puguin obtenir la informació i integrar-la en altres serveis. D'entrada, aquest widget que s'actualitza a mesura que van integrant-se dades al sistema. Per cert, les dades de Mataró són aquí.

La prostitució no existeix

Avui El Punt publica que l'Ajuntament de Cabrera de Mar (amb CiU al govern) ha autoritzat la reobertura d'un conegut prostíbul, a pocs metres de Mataró, de dimensions considerables. No m'atreviré a dir que és un macroprostíbul, ni que Cabrera de Mar serà la capital del sexe o que el seu ajuntament ha treballat activament per aconseguir aquesta obertura. No ho diré perquè seria una animalada i perquè el pobre Ajuntament de Cabrera, amb una valenta decisió del seu anterior Alcalde, Carles Rocabert (ERC), ja ha hagut de patir-ho prou. I perquè el marc legal, instaurat per Artur Mas l'any 2002 [vegeu el meu recent post], no dóna més marge als ajuntaments, excepte algunes iniciatives com les que hem emprès (en solitari i sense precedents) a Mataró amb l'aprovació d'un Pla Especial urbanístic.

Però animalades com aquestes les hem sentit a Mataró en tot aquest procés. El cap de CiU, Joan Mora, que viu a Cabrera de Mar, no ha cessat de culpar l'Ajuntament de Mataró de l'intent d'obrir dos prostíbuls i d'insinuar el recolzament actiu a aquesta activitat. Veurem ara si, en un ajuntament on governa el seu partit i del que és veí, en piula alguna cosa. Els veïns hem de ser responsables en primer lloc del que passa al nostre municipi, no al del costat. A veure què fa.

Segurament farà el que CiU ha fet en aquesta darrera campanya electoral: ignorar el problema. Per CiU, la prostitució no existeix. No és que en campanya no n'hagi parlat gens, és que el seu programa no inclou ni una ratlla relativa a la prostitució (busqueu aquí). Es veu que el canvi no arriba, aquí (tampoc), i la situació d'indefensió dels municipis, de moltes dones i del conjunt dels ciutadans davant aquest fenomen persistirà amb un Govern de CiU, amb precedents molt reveladors.

Refer el projecte - 2

No és senzill

El debat que caldrà fer al si del PSC no és senzill i, en canvi, el seu resultat hauria de poder-se dir amb senzillesa. No és senzill, en primer lloc, perquè el mètode que cal seguir no ho és: pensar què ens falla i què ens va bé (això darrer també compta), compartir aquestes reflexions (i sovint el debat intern exposat al públic s'aprecia com una feblesa), proposar els canvis adequats, discutir-los força i tornar-los a compartir, resumir-los i, al final de tot, 'encarnar-los', és a dir, posar noms i cognoms i començar a aplicar el que pensem.

En segon lloc, no és senzill perquè les causes de la derrota electoral de diumenge tampoc no ho són gens. Des de la meva humil posició, m'al·lucina veure anàlisis excessivament parcials que s'assemblen molt al que un pensa passi el que passi i que ja pensava abans.  El primer que cal fer és deixar enrere una mena d'egoisme intel·lectual que tots practiquem i fem l'esforç d'anar més enllà. 

En tercer lloc, perquè hi ha unes eleccions municipals a la vista. No hauria d'afectar. Els projectes municipals del PSC tenen una força i una credibilitat -grosso modo, ja sé que en alguns llocs estan en entredit- que són la base d'una nova victòria, si ens ho treballem. I hi ha un precedent: previ a les eleccions municipals de 1999, un crisi oberta al PSOE amb la dimissió de l'aleshores candidat Josep Borrell, no impedí majories absolutes del PSC i una derrota sense pal·liatius l'any següent del candidat Almunia. No matem tot el que és gras.

En tercer lloc, pels riscos que cal assumir. Per mi, el més important és el de l'entotsolament: massa mirada endins que deixi per un altre dia la tasca d'oposició que inclou propostes alternatives a la iniciativa del Govern, o que ens allunyi d'una societat que n'està farta d'incerteses mentre perdem el temps amb les nostres coses. O que ens acabem creient que la política es redueix a una mena de lluita pel poder d'uns quants o d'uns 'sectors' sobre els altres. Caldrà combatre aquests riscos amb missatges ja des d'ara ben clars, adreçats a la majoria que volem retornar al nostre projecte. 

I caldrà, finalment, prendre's-ho amb la seriositat però també amb la il·lusió que significa tot començament. Perquè el socialisme, ja ho deia Willy Brandt (vegeu notes d'Obiols), és sempre un nou començament.

Foto: Obra de Marc Llacuna (2007)

Quaranta dos

Refer el projecte - 1

Encara és massa d'hora per fer tant les més fines avaluacions sobre el resultat de les Eleccions d'ahir al parlament, un desastre pel PSC i una inapel·lable victòria del nostre rival, CiU, com -sobretot- traçar propostes per refer el projecte del Partit a la Catalunya contemporània, a la qual el PSC respon a vegades de forma excel·ent però a vegades, com veiem, amb dèficits importants. És massa d'hora, dic, i tampoc no seria bo que entréssim en una fase de reducció dels factors que han conduït al resultat. Treball serè i sincer, és el que cal, parar més els pàmpols que mai i, d'entrada, ser fidels a les nostres promeses electorals.

Així, fer d'oposició -com hauem de fer, amb l'exigència i el rigor que ens caracteritza- no ha d'estar renyit en oferir acords en àmbits importants del país, àmbits que ho reclamen i en què podem trobar algunes coincidències amb la nova majoria. I també anar descobrint, o redescobrint millor dit, el "pathos" d'una majoria que -quan vol- confia plenament amb nosaltres i que ara ens ha dit que no. Formulant les nostres propostes, la nostra oferta, al costat mateix dels que volem representar, i activant també les nostres fortaleses (i no tan sols resolent les febleses). Si fem els deures en aquest ordre, en arribar al moment de parlar de les persones per liderar el nou PSC sabrem millor cap on cal liderar-lo. No fa falta (en molts llocs, el procés ha estat invers), però és molt millor des de tots els punts de vista fer-ho així.

Per començar, el nostre Primer Secretari i candidat fa un pas enrere. Per donar espai a l'"energia creativa" (amb paraules de Montilla) que el PSC farà aflorar. De dins i de fora del Partit.

Foto: Danny Caminal.

Els resultats

Aquí podreu anar seguint els resultats electorals amb aquesta aplicació d'El País, que s'aniran actualitzant:



I aquí podeu trobar, també en procés d'escrutini fins el final, els de Mataró.

El Papa, el sexe i els lobbies

Confesso que espero que passin les eleccions i que conclogui algunes lectures per llegir-me el nou llibre-entrevista que Pter Seewald fa a Benet XVI, que publica Herder a Espanya i que ha fet parlar tant per una veladíssima excepció doctrinal sobre l'ús del preservatiu en el cas de l'exercici de la prostitució. Sense desmerèixer la importància del fet, i tenint en compte -siguem sincers- que els catòlics som els primers en fer cas omís a la casuística sexual de la doctrina vaticana (vegeu què en diu Jordi Llisterri), hi ha alguns aspectes més dels que han avançat els mitjans de comunicació, així d'esquitllada, que m'han cridat força l'atenció.

Moral sexual

Un d'ells també sobre moral sexual (el morbo ens hi fa caure sempre). El Papa recomanaria als capellans homosexuals que no "practicar activament" aquesta tendència. El primer que vaig pensar és "caram, això també deu anar pels heteros, oi?", ja que -que sàpiga jo- el celibat es manté per als sacerdots i religiosos. El més destacat d'aquest punt seria el reconeixement de l'homosexualitat no tan sols a l'Església, sinó també entre el clergat, un dels temes tabú, que no passa en cap moment per la condemna. I, més encara, insisteix Benet XVI en què el sacerdoci no ha de ser un refugi a causa de la sexualitat.

En el cas de l'ús dels anticonceptius (és a dir, de la consideració de la sexualitat més enllà del seu fet procreatiu, com -de fet- ja accepta tímidament la doctrina actual) i també en aquest, ningú ha d'esperar un canvi copernicà ni revolucionari al si de l'Església; però sí que podem explorar els camins que apunta. El reconeixement a la dignitat humana, un dels lemes del papat, s'allunya de la consideració dels éssers com a matèria sexual, com fa la cultura actual (només cal que mireu els anuncis de les marquesines dels autocars ara que s'acaba la campanya). Però també ha d'incloure la humanització i la dignificació del plaer, les capacitats comunicatives i d'entrega personal de la sexualitat i la inviolabilitat del propi espai sexual, fins i tot quan s'és gai. No hi arribarem demà, però hi arribarem si el discurs és el de la dignitat. Fins i tot en els partits que han liderat l'ampliació dels drets dels homosexuals s'ha hagut de vèncer reticències internes, us ho dic perquè ho conec.

Contra els lobbies

El segon element cridaner del que he llegit als mitjans és que el propi papa, alhora que admet que no és infalible i que dimitirà quan no es vegi amb forces (fa quatre dies l'haurien acusat d'heretge), reconeix també que entitats de dubtosa trajectòria com els Legionarios de Cristo han tingut una excessiva protecció del poder vaticà. I que aquest fet ha retardat la mà dura contra la pederàstia d'alguns clergues, com després ha estat possible. Després d'apartar el seu líder, Marcial Maciel, també. L'altra línia del mandat, sembla, consisteix en desmuntar l'excessiu paper de determinats lobbies de poder, fet que no estaria exempt de les dificultats en què es troba el propi Papa per exposar el seu programa. Lògic: es defensen.

De manera que ens trobem en un camí, en un bon camí. Alguns voldríem que anés més de pressa, jo el primer. Però també em recordo d'un exemple que fa uns mesos explicava un capellà salesià en una homilia: Som com aquells que caminem i que, de tant en tant, hem de mirar enrere per esperar els altres, ja que el valor d'arribar-hi junts, al final, és superior al d'arribar-hi d'hora.

[N'han parlat Jordi López Camps a seu bloc, aquí, Marta Nin a CatalunyaReligió, aquí, i Reyes Mate a El Periódico, aquí]