L'Evangeli és una narració

 

Fet i fet, el cristianisme es basa en una narració. La bona nova de l’Evangeli no és explicada de forma teòrica sinó narrativa. És una història amb plantejament, nus i desenllaç, que es relaciona alhora amb altres històries anteriors, les de l’Antic Testament, que d’alguna manera continua. I inclou altres breus històries, tant els episodis que protagonitzen Jesús o els seus deixebles com les paràboles que conté: petits relats de ficció (com en diríem ara) que sintetitzen molt finament la missió que Jesús vol per ell i per tothom i que té a veure amb el desig i el dret de ser feliç. Benaurat. 

Això és així, sobretot, per dues raons. Primer, perquè la teoria no és la forma comunicativa habitual de les persones: ho és la narrativa. És curiós que “teoria” i Déu provinguin de la mateixa paraula grega. La teoria seria com si miréssim un mapa, des de dalt (com un déu). I la narrativa és el que passa als carrers del mapa, entre nosaltres. I Jesús és l’Emmanuel, “déu amb nosaltres”, com diu l’Evangeli. I proclama que el seu Regne és “entre nosaltres”. Lluny, doncs, de la teoria.

I en segon lloc perquè la narració és una analogia de la realitat, és una manera de donar-li el sentit que no veiem a simple vista. No hi ha fets, deia Nietzsche, sinó interpretacions. Sí que hi són, en realitat, però sense la potestat de narrar-los és com si no tinguessin cap sentit, cap pes ni cap volum, cap relació amb res. No entendríem la realitat sense aquesta analogia, doncs.

Byung-Chul Han, un filòsof alemany d’origen coreà que té molta anomenada en aquests moments, apunta altra raó en un llibret meravellós que es diu La crisi de la narració, publicat a Herder. En la seva dotació de sentit, diu, “la narració ens obre futur, quan ens permet de tenir esperança”. “La felicitat no és un esdeveniment puntual”, segueix. “És com un cometa amb una cua molt llarga que arriba fins a passat. Per salvar el passat es necessita una força tensora narrativa que l’acobli al present i li permeti de continuar repercutint-hi i, fins i tot, ressuscitar-hi.”

Quan vaig llegir això vaig pensar que descrivia perfectament la força de la narració evangèlica: un astre com el dels reis que ens enllaça a la saviesa adquirida, un acoblament al present com el que fa aquest Emmanuel i ens convida a fer als altres. I l’esperança de la Ressurecció que només som capaços d’albirar si hem fet aquest procés amb l’ajuda de la narració. Una narració, diu Han, que crea comunitat, contra l’avassallament d’stories d’Instagram que ens enclaustra passivament, per exemple

No sé si heu pensat, aquesta Quaresma, en acompanyar el nostre pas amb la lectura. La de l’Evangeli, esclar, però potser també en algun altre llibre. En aquest cas, sense ser un llibre religiós ni explícitament cristià, tampoc l’autor, diria que ens va molt bé per entendre les claus narratives tan rellevants que hi viurem, culminades amb els episodis tan especials de la Passió, mort i Ressurrecció de Crist. I, si algú dels que ara ens escolta no és cristià o no pensa fer res especial aquesta Quaresma, potser pot entendre millor l’atzucac que tanta gent, a la Modernitat, té amb el relat evangèlic i alguns elements molt aliens a la nostra cultura com les aparicions, les ressurreccions, els miracles o els àngels. Si l‘Evangeli és, sobretot, una narració, ha d’incloure fets i personatges narratius (que no vol dir falsos, sinó interpretats així). I que, després, comenci a mirar com s’assembla, tot plegat, a la narració de la nostra vida. I cap on apunten aquestes històries. 

_____________________

Intevrenció al programa Creure Avui, de TV Mataró, recomanant un llibre, emesa dissabte passat i que podeu veure al minut 17 d'aquí.

Vint-i-set

"Un padre es, en cualquier caso, un fantasma. Pues, lo que representa para el hijo siempre se encuentra más allá —y desproporcionadamente— de ese pobre hombre que, en definitiva, es."

Josep Cobo.

Carrers sense sants

 

De vegades tinc la sensació que ERC s'avorreix, a l'Ajuntament de Mataró. Ja sé que els plens municipals acostumen a ser bastant pesats, i això deu ajudar, però vaig cometre la imprudència de mirar-me un fragment de la sessió del mes de gener per internet, tot contemplant estupefacte la intervenció de la representant del partit esmentat prèvia a la votació de la nova composició de la Comissió del Nomenclàtor mataroní. La Comissió, sigui dit de pas, té persones de gran vàlua i ho faran molt bé. També tenen més paciència que un sant, que és el principal ingredient que cal, em temo, en aquestes reunions.

La regidora independentista demanava que la Comissió estengués la seva activitat a anomenar equipaments, escultures, dependències i altres espais no viaris, cosa que a mi em sembla excessiu (i absurd). Però, per si de cas aquesta feina no acaba d'omplir-los, va aconsellar que es fessin més canvis de noms a l'actual xarxa de carrers. Certament, l'única cosa que ha aconseguit aquest partit, almenys en l'última dècada al consistori local, que jo recordi, és haver canviat el nom d'un anodí borbó per un dels llibres de Plató. Els deu fer gràcia continuar amb el cuento.

No es quedava aquí. Aprofitava, com no pot ser d'altra manera, per demanar quina hauria de ser la nova orientació. Prioritzar la toponímia als noms de persones (criteri que no sé si agrada massa als pobres mataronins que viuen a la Plaça de la Morberia), per exemple, "perquè les persones acaben essent desconegudes per les generacions posteriors". Efectivament, ningú sap a qui es refereix realment el carrer d'en Pujol o el carrer Cristina. I afegia "no té cap sentit fer servir noms que no tenen cap mena de pes a la societat del segle XXI o cap relació amb la ciutat". Em fa pensar amb el passeig Ramon Berenguer o l'avinguda Francesc Macià, sí. Per si la cosa no quedava prou clara, el primer exemple que dona és revelador: "la importància de la religió cristiana" [sic] els referents de la qual "no serien els més importants a la societat actual". La regidora hi afegia esdeveniments bèl·lics, etc. M'ha convençut: cal retirar la plaça Onze de Setembre immediatament. "Té sentit que a Mataró hi hagi tants carrers de persones que no tenen res a veure amb Mataró?" es preguntava la representant nacionalista. I reclamava noms d'esportistes, per exemple, o que canviéssim els noms als carrers Solís i Castaños com aquell qui es canvia els calçotets (deuen tenir pocs votants a aquests carrers).

Fora conyes, no dic que en alguns casos no es pugui fer, sobretot si l'Ajuntament no té feina més urgent o important. Potser en alguns casos fins i tot seria bonic i emprenyar el ciutadà que hi viu tindria tot el sentit. Però el que em preocupa és el to de novolatria i de poc respecte als missatges més o menys entenedors que ens dona la nostra pròpia història local i les seves vicissituds. Hi ha noms liberals relacionats amb les guerres carlistes perquè això explica quin va ser el posicionament de la ciutat en un moment de la seva història, per exemple. N'hi ha que no sabem molt bé a què es refereixen (com la plaça dels Bous), però ens enllacen amb el nom històric. Hi ha algunes capgrossades simpàtiques (fetes per fer emprenyar els forasters, esclar) com posar Miquel Biada a un carrer, una plaça i un institut completament deslligats. Hi ha noms de filòsofs grecs (a proposta de l'estimat Santi Estrany) perquè un dia ens vam sentir molt noucentistes i deutors del passat clàssic. I ja hi haurà noms de "referents actuals" a les traces urbanes que s'obrin en el nostre temps que, contra el que sosté la regidora, encara n'hi ha per obrir en els nous sectors de desenvolupament urbanístic.

I també hi ha noms religiosos, sí. De sants, sobretot. D'una manera o altra, ens parlen també de la nostra història: del tipus de preocupacions dels nostres avantpassats, que es poden descobrir sabent quin patronatge amaguen aquestes devocions. O dels antics emplaçaments de convents (plaça de les Tereses, per exemple). És a dir, en primer lloc, parlen de nosaltres i de la nostra història. Del gruix d'una ciutat de dos mil anys que vol dialogar amb el seu passat a l'hora de viure el present, sense complexos. Però, en segon lloc, parlen del llegat cultural més rellevant que té la nostra cultura (sí, Mataró és Occident) que, malgrat el que li pugui semblar a la senyora regidora, encara serveix molts i molts mataronins per relacionar-se amb la dimensió transcendent i individual de les persones. Molts més que el nombre de votants d'ERC, per cert. Són referents actuals, a més, doncs.

No descobrim res, així, quan darrere una suposada ben intencionada iniciativa de "modernitzar" el nomenclàtor s'hi amaga sense massa embuts l'objectiu d'esborrar el conjunt de tradicions que ha configurat el que som, començant per la tradició catòlica, com si encara fóssim a les trifulques del segle XIX. No és només que esborrar les petjades d'aquesta tradició als nostres carrers i places emmudeix les aportacions intel·lectuals, emancipatòries o senzillament històriques implícites als personatges o fets recordats. És que el que no entenen, em sembla, és la importància de les narratives religioses de casa nostra per cultivar aquesta dimensió intrínseca dels éssers humans. Per això la menyspreen.

Millor el carrer Maradona que el carrer de Sant Bru, es veu. Contra el gruix de la ciutat del palimpsest (com diu l'urbanista Manuel de Torres del Mataró històric), la banalitat adamista i anti intel·lectual Republicana de Catalunya.

Article publicat a la web de Capgròs

Els Tres Tombs

A la meva ciutat hi ha hagut una mica de polèmica per la decisió de l’Ajuntament de deixar de fer els Tres Tombs per “falta d’arrelament” i perquè, diguem-ho clar, la Germandat que teòricament ho organitzava en realitat no existeix i perquè el cent per cent de les despeses, incloses els lloguers de cavalls (a la ciutat no en tenim), eren sufragades pel comú. Pel que he sentit, potser més endavant s’ho repensen. Una comissió (ai, Senyor) mirarà a veure com es pot “actualitzar” la tradició, segurament per la via de festa animalística. És lògic: el que devia començar com a desig de protecció de les eines de treball (com fan per exemple encara avui al Japó beneint ordinadors) avui és un anacronisme sense gaire sentit. Totes les festes tradicionals són, de fet, anacròniques. Però en alguns casos la seva força estètica i sentimental (és a dir, la permanència d’un cert sentit, encara que no sigui l’original) les fa robustes i actuals. Em temo que no passa, almenys en una ciutat com la meva, amb els Tres Tombs. La prova és que ningú vulgui revifar la Germandat i que sigui un problema de l’Ajuntament i prou.

¿I la benedicció? Bé, en algunes parròquies ja han muntat un petit acte posterior o anterior a la missa per beneir les mascotes, cosa que em sembla perfecta, encara que els usos i la nostra relació amb els animals està vivint un canvi estructural. I ja veurem on ens porta.

Quina cosa, les benediccions. Quan semblava que deixaven d’estar de moda, al Vaticà enceten una altra polèmica regulant les que es poden fer a les parelles homosexuals. Jo n’estic contentíssim, evidentment. He de dir que prefereixo la benedicció de persones a la dels bitxos, ja em perdonaran. Per això he estat a punt de demanar a l’Església catòlica de la meva ciutat que demani a l’Ajuntament el restabliment dels Tres Tombs. Però ara per parelles homosexuals. Podríem aprofitar i muntar el Dia de l’Orgull, fer una performance amb tres voltes i que, passant per la parròquia, el rector ho beneís amb aigua refrescant. Això sí que seria actualitzar-lo. I de cop passaríem del segle XIX al segle XXI.

Article aparegut a la revista Foc Nou (gener-febrer 2024)

L'autoritat i la potestat

Mc 1, 21-28

El gran tema de l’evangeli d’aquest diumenge és l’autoritat. Dèiem fa dues setmanes que el monjo Lluís Duch, que va morir fa pocs anys, preferia parlar de testimoni més que d’exemple. El testimoni, és a dir, el que fas amb la teva vida, és el que dona autoritat. I al món, deia Duch, el que li falta és autoritat.

Això pot sorprendre, sobretot als que heu viscut una part de la vostra vida en un règim autoritari. Jo, quan va morir Franco era petit, però un dels senyals d’identitat de la meva educació social i política és, precisament, la lluita contra l'autoritarisme. La imposició amb l’únic argument que “això s’ha de fer perquè ho dic jo i punt”. I fem bé, l’autoritarisme és la negació de la responsabilitat personal i sovint acaba provocant exactament el contrari del que pretén. L’Església, d’altra banda, és presa sovint com una institució autoritària cap els seus membres i en relació amb la societat. Potser injustament, però segur que trobaríem força casos que donarien la raó als qui l’acusen. O sigui que val la pena reflexionar-hi.

Quan es parla d’autoritat sovint s’invoca a la doble interpretació dels seus dos sinònims llatins. Una cosa és la potestas, que és el poder que et donen o que t’atribueixes per manar sobre algú o alguna cosa, i l’altra auctoritas, que és la capacitat d’influir en el conjunt gràcies, precisament, al teu testimoni: al que has fet, has dit, etc. I, sovint, algunes de les nostres autoritats tenen molta potestas però poca auctoritas. Això últim, com diu la saviesa popular, s’ha de guanyar. A Jesús, l’evangeli d’aquest diumenge li atribueixen que actua “amb autoritat”.

¿Per què deia Duch que al món li falta autoritat? ¿És que ja no hi ha ningú que se l’hagi gaunyat? No exactament. El que diuen els que hi entenen, i per motius que ara seria molt llarg d’explicar, hi ha una “crisi de les mediacions”. Per entendre’ns, passa com amb els viatges. Abans, la majoria anava a una agència de viatges i allà l’hi treien els bitllets, li contractaven els hotels i tot el que calgués. Amb internet, la majoria fa exactament el contrari i ja tria els bitllets, l’allotjament i el que calgui des del mòbil i segurament li surt molt més barat. Això que passa aquí, i no només gràcies a internet, passa en molts altres àmbits. En política, ens agraden o no unes idees, fins i tot uns líders, però abjurem de la resta de “polítics”. En religió, ens cau bé Jesús i potser el Papa, i poc més, però ens treuen de polleguera els capellans i els bisbes. En les arts o la literatura pesa més el que diu un illetrat tiktoker que un catedràtic en un suplement literari.

Tot el que és “mediador” entre jo i el que m’agrada és, com a mínim, una nosa: les institucions polítiques, els partits, les esglésies, els diaris, els crítics. Ni tenen el glamour, ni la satisfacció immediata, de poder accedir directament al que sigui. I, a més, aigualeixen la cosa: ja se sap que crisi i crític venen de la mateixa paraula grega. Després venen les desgràcies, esclar. Projectes polítics dels quals ningú s’ha dignat a llegir (de vegades ni a escriure) la lletra menuda, joies literàries que passen de llarg mentre que la banalitat és elevada, esglésies que es buiden si no hi ha espectacle…

Duch, com deia, sostenia que segurament aquesta crisi de mediació és guanyada: s'ha exercit la potestas sense l’auctoritas. I assenyalava que l’únic antídot és cadascú, el seu testimoni. La seva autoritat.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge, avui l'últim dels quatre que em van demanar) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí. 

Pescadors d'homes feliços

Mc 1, 14-20

“Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”— diu l’evangeli que va dir Jesús— “Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir”. A mi, aquest tros em sembla un dels més contundents de l’evangeli. Primer, per l’expressió “pescadors d’homes” en contraposició al que era la seva feina. I, després, perquè aquells deixebles ho tenen clar i es posen a caminar ves-a-saber-on.

Diguem que aquells deixebles van triar la seva prioritat, fins i tot per sobre de la seva vida quotidiana. Si la setmana passada Jesús preguntava als primers deixebles “què busqueu”, a aquests altres els diu “doncs veniu amb mi”. El que busquem, si de veritat ho busquem, ens crida. Hi ha una prioritat. Cosa que vol dir que hi ha coses que no són una prioritat. No és que siguin pecat ni necessàriament dolentes, és que passen a segon terme. Ara, vull fer notar que aquesta prioritat, aquesta crida cap al que busquem, és una crida també a la felicitat. No al turment, a la cara de pomes agres, a l’obligació patriòtica o “al que toca” que faci. És la felicitat. I l'alternativa a no fer el que busques és la infelicitat, esclar.

Ho dic perquè sovint associem la vida creient al compliment de preceptes, sobretot abans, o d’un posat greu i distant del món. Parlo tant pels creients pietistes, que sembla que vulguin que el món s’enfonsi mentre ells segueixen el rosari, com pels creients més progres, que sovint veuen el món com una enterenyinada trama d’interessos de la qual cal fugir com sigui. No, no: em temo que la cosa passa per estar al món tal com és (pescadors d’homes, no de super-homes, ens demana Jesús) i, alhora, fer créixer la joia d’aquesta prioritat com aquell que té un tresor i no el vol gaudir sol. No és per res que a les paràboles s’associa el Regne de Déu a una festa o a una taula parada. Els cristians anem a l’Església a ser feliços, i també anem al món a ser feliços. No feliçois, esclar. Exactament al contrari: ser feliç no és ignorar “el mal” del món, ni fugir-ne, sinó aconseguir que no domini la nostra existència.

Dic, de pas, que potser seria bo que el to de l’Església desprengués aquesta felicitat, començant pel que tenim més a mà: nosaltres mateixos. I seguint amb les nostres celebracions i activitats. Ningú diria, de vegades, amb la comoditat de la repetició amb la qual hem configurat la nostra litúrgia, que a la missa s’hi va a viure l’inesperat: la presència de Jesús a la nostra vida. O que, amb l’impressionant llegat musical, teològic i artístic que atresorem, les acompanyem amb tanta precarietat als cants, als sermons o a la configuració dels espais.

Que les persones podem alliberar-nos dels jous, que la vida de cadascú val més que res, que ha arribat l’hora de la felicitat, i que tot això és a les nostres brutes mans, coses que em semblen unes boníssimes notícies, ens hauria fer saltar d’alegria. Si és que realment ens ho creiem, esclar. Si no, almenys, que ho sembli. Jo, almenys, vaig a missa a ser feliç i, de fet, sigui com sigui, la nostra alegria ningú no ens la prendrà.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí. 

Foto: Monestir dels Jerònims (Belém, Portugal), 2018.

Vine i veuràs

Jn 1, 35-42

Al text d’aquest diumenge s’hi explica com Jesús va agrupant el seu nucli més íntim de deixebles. En veure que el miren els pregunta el mateix que ens podria preguntar a nosaltres “Què busqueu?” No és fàcil de respondre, la pregunta. No sé si sabem massa què busquem. Què és el que ens fa aixecar cada dia. Anar a la feina. Complir amb les rutines familiars. I, si m’apureu, ¿què busquem exactament quan lliguem, quan votem, quan viatgem? ¿Només “anar fent” i “qui dia passa any empeny”? Sempre, de fet, busquem alguna cosa més. Fent el dinar busco que mengin els meus fills, potser, però més coses. D’aquest plus de la recerca és d’on surt, entre d’altres, la qüestió religiosa. Tenim el que tenim i res més del que tenim, però no n’hi ha prou amb el que tenim.

I aquesta, què busquem, potser hauria de ser la pregunta que ens hauríem de fer íntimament en tota circumstància. Els creients tenim un “mètode” anomenat pregària per acollir aquesta intimitat perquè el més a prop de Déu, o de la idea de déu, que tindrem mai a les mans és la resposta a aquesta pregunta. Ara bé, no cal pas ser creient per fer-se-la. Tots, com dic, estem en posició de recerca, és el que ens fa humans. L’homo erectus, del que provenim, és aquell que descobreix que hi ha una cosa que es diu horitzó i ja mai més pot deixar de pensar-hi.

Tot i així, com deia, és una pregunta que costa. Com tot el que costa covint necessita ajuda, uns fòrceps. Com en tot, es hi poden ajudar els altres, que ens veuen des d’una altra perspectiva. I, dins dels altres, n’hi ha que tenen un especial do. Els deixebles, en aquest evangeli, diuen “mestre” a Jesús i, més endavant, “Messies”, que vol dir “ungit”. El mestratge, com bé saben els que l’exerceixen, té riscos: el messianisme, per exemple. O la manipulació. També l’evangeli pot ser llegir com un “manual del bon mestre”, doncs.

Ara bé, en realitat són els altres els que identifiquen un mestre. I sovint, tots nosaltres fem de mestre dels altres. De mestre, de catequista, de referent. Aprenem a parlar el que parlen els que ens envolten. I així amb tot. No sé si som prou conscients que el nostre comportament, el nostre capteniment, les nostres idees, són el material que conforma el comportament, capteniment i idees dels altres, almenys en part. De vegades el conforma en positiu, repetint-lo, i de vegades en negatiu, atacant-lo. De nou, fent i no parlant. ¿Quina és la millor manera de transmetre la importància de la lectura? Llegint. ¿Com podem inculcar les bones maneres? Practicant-les sempre. Etcètera.

Hi ha qui diu, doncs, que “hem de predicar amb l’exemple”. Al pare Lluís Duch això li semblava, com diríem ara, però, una mica de “postureig”. I deia que l’important en tot cas, sempre, és el testimoni. De nou, fer, sempre fer. I quan algú se’ns acosti, buscant, em sembla que li hem de dir el que Jesús diu en aquest evangeli: Vine i veuràs.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí. 

Foto: Zalamillas (Lleó), 2010.

Estant tan avall sento coses tan altes

 

Mc 1, 7-11

A l’evangeli que llegim l’endemà de Reis (l’endemà dels regals de Reis, també) va precedit d’un famós fragment d’Isaïas (42, 1-4.6-7) en el que s’anuncia un Regne de Déu ben particular: “els cecs recobraran la vista —diu— els captius sortiran de la presó i —compte— deixaran el calabós els que vivien en la fosca”. A l’evangeli, però, Joan el Baptista adverteix que ell només bateja amb aigua, però que ell —Jesús, que acaba de ser batejat— ho farà amb l’Esperit Sant. Amb aquesta doble lectura sembla que els textos d’aquest diumenge en vulguin dir que, efectivament, el fons i l’aparença (l’esperit i la carn, si voleu) no són el mateix, però també que són indissociables.

Nosaltres mateixos moltes vegades ens excusem dient que “no pateixis, que hi seré en esperit”. Bé, s’agraeix, però no és el mateix. La qüestió és ser-hi. No en fem res, de l’esperit, si ens han convocat a una mudança, a una festa o a consolar algú. O qui té gana o passa set. O a obrir els regals de Reis. S’hi ha de ser. S’ha de resoldre. I així amb tot. No serveix de res “ser” ecologista i no fer absolutament res a la pràctica per evitar el canvi climàtic, per exemple. Se n’és fent les coses, no proclamant-ho. Això ens vindrà a dir Jesús vàries vegades a l’evangeli, amb paràboles i miracles, davant una elit religiosa i política que es limitava a ser molt “espiritual”, elevada, al marge de la gent i dels seus problemes, massa baixos. I és fent les coses, és a dir, a posteriori (després de l’aigua ve l’Esperit, com diu el Baptista) que construïm el Regne (o com en diguem). A risc, esclar, que els que fan les coses són els que tenen més números per equivocar-se.

Hi ha, així, en la primera part del fragment d’Isaïas que llegirem diumenge, una altra important observació. El servent de Déu, diu, “no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la”, cosa que agraeixo, perquè (com a molts de vostès, suposo) m’hi sento identificat moles vegades. No sé si tenim tota la fe que podríem tenir, ni si som massa presentables com a cristians, o com a bons ciutadans, o com a bones persones. No sé si som gaire “espirituals” o si comprenem i compartim exactament tot l’aparell doctrinal o institucional de l’Església (o simplement dels llocs on som). Sovint a més, veiem al nostre voltant també molta pobresa espiritual. Isaïas ve a dir que és precisament en aquests subjectes on Déu posa el seu màxim interès: en la pobresa també espiritual (que després Jesús reivindicarà a les benaurances). És en aquest desert on es revela millor, on fa més falta. 

A mi, aquest text em va molt bé contra la temptació de considerar els altres, sempre els altres, poc cristians, o poc el que sigui. On hi ha poc ja hi ha molt. I és en el poc on es nota més, el molt. La Guillermina Motta tenia una cançó molt maca que feia: “Digueu-me per què / estant tan avall / sento coses tan altes”. Isaïas li respondria: precisament per estar tan avall. 

Cançó citada de Guillermina Motta, "Digueu-me per què", interpretada per Carlota Serrahima (veu), amb Gerard Segura a la guitarra i bateria i segona veu de Pol Serrahima.

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge) que vaig fer dissabte passat al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró (aquí minut 25:30h). "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí. 

Votaré que sí. Ens ho mereixem.

 

Soc militant del PSC i, per tant, he estat convocat a la consulta sobre l'acord del PSOE amb Sumar que, també, obre la porta als acords que poden permetre un govern de progrés a Espanya i estalviar-nos el risc de, repetint eleccions, tot plegat acabi amb un govern de la dreta i la ultradreta. Això és el que es vota. Segurament, el punt més polèmic d'aquesta estratègia, òbviament, és el que la majoria resultant d'aquests acords aprovi una amnistia que lliuri del procés judicial que encara tenen pendent alguns dels organitzadors de l'altre procés, el que ens va empantanegar tan irresponsablement.

Ja sé que potser no importarà a ningú, però votaré que sí a l'acord. En primer lloc, pel que deia al principi. A mi em sembla que al país li calen polítiques responsables i d'esquerres, que encara hem d'avançar força per assolir nivells de benestar per a la població, amb importants riscos de pobresa, tot i els avenços d'aquests anys. Certament, no m'ha agradat pas tot, el que ha fet el Govern de coalició del PSOE amb Podem, sobretot el que atribueixo a l'afany woke del soci minoritari. Però crec que són qüestions menors, sincerament. Els nivells d'afiliació a la Seguretat Social, la reducció de l'atur, l'evolució de l'energia renovable, la implicació activa en la política europea i internacional... em semblen presagis rellevants del que pot assolir aquest refotut país que de vegades sembla odiar-se tant. Jo voto sí, sobretot, perquè vull aquest objectiu i, quan no assoleixes prou diputats (i potser fins i tot aleshores), fer que el màxim d'energies possibles conflueixin cap aquest objectiu inclou peatges. No només a la política, per cert: mirin la seva vida, sisplau.

En segon lloc, també ho he dit. L'alternativa només és la dreta amb la ultradreta, delerosa d'un poder que se li escapa (no del tot, potser, però déu-n'hi do), amiga de perillosos invents econòmics que acaben amb desastre, també econòmic. I, referent a lo nostre, amiga de mantenir el foc viu de la confrontació tant com sigui possible. En això coincideixen amb els sectors més durs de l'independentisme. Segur que pensen amb el rèdit electoral, però posen perillosament en perill allò que diuen defensar: la unitat d'Espanya. Els dos referèndums independentistes, i la declaració (fallida, tot s'ha de dir), es fan amb governs del PP, impàvids, que només reaccionen a última hora i malament. Aquesta és l'alternativa a un govern presidit per Sánchez (pel malvat Sánchez). De moment, la dreta no ofereix res més i ja ho coneixem. Multiplicat per Vox, no ho vull ni pensar.

Jo entenc perfectament que molts ciutadans, a Catalunya i fora de Catalunya, pensin que una amnistia als inductors de la pitjor crisi política i cívica que hem tingut a Espanya des de l'adveniment de la democràcia sigui un preu excessiu. Els de fora, perquè no han viscut el procés en la pròpia carn. I tampoc el canvi substancial a la vida cívica i política que van suposar els indults, que també havien d'enfonsar Espanya (per cert, els que realment creiem que això d'Espanya és sòlid no li cantem les absoltes amb tanta facilitat com aquests que tot el dia la tenen a la boca). Els d'aquí, perquè, com em passa a mi, el cos ens demana exigir una reparació. No venjança, però sí reparació. Potser no cal que ens demanin perdó, gairebé m'estimo més que em deixin en pau, però els hauria de quedar ben clar (i català) que el que van fer ha fet mal al país i a la seva gent. Aquest és el principal escull, la principal resistència, que força gent amb la que parlo em manifesta. I ho compartiexo. L'altre és la desconfiança, perquè aquí tots ens coneixem.

Ara bé, les mesures de gràcia solen ser beneficioses per qui les concedeix, per més cara de babau que li quedi en primera instància. I en segona, quan ha d'aguantar la retòrica excessiva dels seus beneficiaris directes. No cal anar massa lluny. Objectivament, els indults han rebaixat (a Catalunya, esclar) el grau de suport a la independència i han premiat els partits que els van defensar. Anys enrere, per posar un exemple, els indults concedits per Aznar a membres de Terra Lliure (entre els milers que va concedir ense que ningú digués Llúcia), van contribuir decisivament a l'eliminació d'aquest brot de violència i similars. Gràcies, José María. I l'acostament de presos d'Eta al País Basc que el mateix Aznar va ordenar en algun moment, contra el que semblaria, va contribuir a forjar una societat capaç de sortir al carrer i combatre el terrorisme cívicament. Si amb els terroristes va funcionar, ¿per què no funcionarà amb aquests quatre galifardeus?

L'horitzó és la reconciliació, diuen. Bé, jo de moment em conformaria en desfer del tot el risc d'una societat trencada, dividida pel mig per la llengua o qualsevol altre element diferencial, com passa en totes les societats que no gestionen a temps crisis nacionalistes com aquestes. Gestió que implica el que semblen injustícies, avui, però que són guanys per tothom a mig i llarg termini. I gairebé sense que es noti, si aquest fantasma es redueix a la mínima expressió, tindrem una Catalunya capaç del que sigui, com sempre que ha anat unida. I això beneficia Espanya, indubtablement.

No sé si ells mereixen l'amnistia. Però nosaltres, sí, això segur. Sigui qui sigui nosaltres i ells.

Omella i el català

Es veu que van fer beneir una marededéu de Montserrat al Papa, en el recent pelegrinatge a Roma amb motiu del 800 aniversari de la Confraria corresponent i tothom va quedar la mar de satisfet, pel que sembla. Però després, en un vídeo que fa córrer l'abadia de Montserrat, es veu al Papa preguntant al cardenal Joan Josep Omella, que el tenia al costat, "no ho he de llegir en català?", i l'arquebisbe de Barcelona diu "No..." I li ha caigut el món a sobre.

Bé, no el món exactament, només el món de Twitter, ara X, que quan actua acompassadament és com un exèrcit dimoníac al servei del propi plaer (els recomanaria una manera menys dolosa de fer-ho, si no fos pel decòrum). Quan n'ets víctima, d'aquest atacs, sobretot si ets un paio normal, espanta. Hi ha ajudat el despatx d'una agència governamental (catalana) que van recollir Catalunya Religió i altres mitjans, que no s'ha preocupat de preguntar qui caram havia preparat aquella pregària, qui n'havia decidit l'idioma i qui li havia muntat tot allò. Que, malgrat afirmar la mateixa nota que «Tots els actes del pelegrinatge es van fer en català, entre ells l'eucaristia de diumenge a la basílica de Sant Pere del Vaticà en la que va predicar el cardenal Omella», presenta el cardenal com un censurador de la llengua catalana. Llengua que és la seva materna i que, per tant, necessitaríem tot un curs de psicoanàlisi per entendre. Si fos veritat, esclar.

Perquè avui, els de RAC 1 («vostè ara és a Roma en un sínode, oi?» ha dit un Basté una mica despistat) han fet el que s'ha de fer. Anar a la font i preguntar. I Omella, una mica atabalat per la polèmica, ha aclarit que "això ho han preparat els monjos de Montserrat, que són els que envien els textos a la secretaria d'Estat, i ho van fer en castellà. Entenc que és així perquè el Papa no sap parlar català. Això no passa per l'Arquebisbat". Ai caram. Quan ja li havien dit de tot, quan ja havien exhaurit tots els insults possibles dins la (limitada) llengua catalaníssima dels detractors, alguns de molt il·lustres, ara resulta que el text escrit en castellà prové de les mateixes muntanyes serrades que acullen la imatge original de la que sempre serà, "dels espanyols, Estrella d'Orient" com diu el Virolai. I, concretament, Omella desvela el nom del pare Joan M. Mayol. Per sort, em sembla que no té Twitter, o X o com es digui, i s'estalviarà aquesta guerra santa que, com totes, malmet l'objecte que creu defensar. Com que això del procés ara és mort i enterrat, continuarem la festa amb el català. Espero que no tingui el mateix èxit.

Omella, al punt de mira

O potser no. Perquè Montserrat no té la llufa que van assignar mans molt poderoses al cardenal. Més aviat el contrari. Un cardenal que, tot i ser d'un poble que parla català a la Franja, se li retreu no ser català dia sí i dia també exactament com fan els blaveros a València. I que, en realitat, se li fa pagar que no rendís pleitesia al poder l'any 2017, quan una colla de polítics van pretendre imposar les seves idees saltant-se totes les lleis que van trobar pel mig. Una esbroncada de Puigdemont a Omella després de missa, de la missa d'homenatge a les víctimes del 17-A, va obrir un foc que encara avui cueja i que té el cardenal, el primer català en presidir la Conferència Episcopal Espanyola i un dels homes més influents a l'entorn del papa Francesc, el principal objectiu.

I això que aquest home té una paciència de sant. No ha fet treure les estelades que tapen creus a algunes esglésies de la diòcesi, ni ha demanat explicacions per altres usos partidistes de temples catòlics durant el procés. No ha fet notar que les multes que li van posar durant la pandèmia per fer misses (tot i complir amb les restriccions) o la campanya per les immatriculacions, les dues accions instigades per l'ara president Aragonès, han acabat amb un fracàs absolut. No para de dir que Catalunya ha de triar el seu futur amb concòrdia i diàleg, que és, de fet, el mateix que diuen la resta de bisbes catalans. I, tot i fer el possible per evitar el desastre el mateix 2017, amb una important oferta d'intermediació, no ha retret a ningú el seu fracàs. Que seria amb noms i cognoms. Encara l'altre dia, Puigdemont assenyalava l'Església catòlica com a  enemic. Un ressentiment habitual entre els descendents del bàndol carlí, d'altra banda.

Aquesta és la qüestió, com alguns venim denunciant des de fa anys, no el català. Que vagi vestit de bisbe, tot i ser prim, no ajuda a trencar el prejudici d'un país amb propensió anticlerical. Que el tractem com si no fos català o digne de la càtedra que ocupa, tampoc massa, després d'un procés amb tocs marcadament etnicistes, sovint. I que en determinats temes mantingui de vegades una posició poc moderna (com la majoria de bisbes, tot s'ha de dir) predisposa als que som d'esquerres més aviat en contra, esclar. Però si enmig de tota aquesta caça de l'home queda un bri de dignitat, que serveixi per defensar l'honorabilitat del nostre estimat cardenal. Més que res, perquè estaran restaurant la seva, aquells que la perden amb teòriques defenses tan nobles com les de la llengua catalana. I davant la Mare de Déu. Negra en un país de blancs.

La llengua de missa

A la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), aquest agost, el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Carles Armengol, ha fet públiques unes dades sobre l’ús del català a les celebracions religioses. Són d’un baròmetre del CEO que incomprensiblement encara no s’ha fet públic a l’hora d’escriure això. El director Armengol em va facilitar via X (abans Twitter) un quadre que, resumint, diu que el 25,5% dels enquestats va a cultes només en català, el 33,3% ho fa en català i castellà i el 22,1% només en castellà. A la UCE tot van ser esgarips i exigències, però el cert és que l’ús exclusiu de la llengua catalana està per damunt del castellà. I, mireu qualsevol agenda, la immensa majoria dels actes no litúrgics, almenys els catòlics, es fan en català.

Si ho comparem amb l’últim baròmetre publicat pel CEO, a més, els catalans castellanoparlants són un 45% i els catalanoparlants un 43%. I, en tot cas, un contundent 88% considera totes dues llengües com a pròpies. En una altra filtració de l’estudi que dèiem donada a conèixer a El Punt Avui, es revela que, dels catòlics de missa setmanal, “el 25% s’expressen habitualment en català i el 54,2% només en castellà”. O sigui que la proporció favorable al català supera amb escreix la llengua dels fidels i una mica la del conjunt de catalans. Però es veu que això és un desastre i una amenaça per la llengua.

Tot el que es faci a favor del català em sembla perfecte, només faltaria. Però em temo que el problema, si n’hi ha, no és a les esglésies, precisament. Al contrari. Fa més o menys un any que vaig regularment a una missa bilingüe. Per la majoria d’assistents deu ser la vegada que senten (i resen o canten) més en català de la setmana. I de mica en mica s’omple la pica.

Tampoc sé si aquest és un dels principals problemes de l’Església. En català o en castellà, les paraules ressonen massa. I, en castellà o en català, sovint s’entenen poc. Diria que és més urgent això altre.

*article publicat a la revista Foc Nou (setembre 2023)

Al judici final no hi haurà amnistia

 

Ja ho sabeu. El bisbe auxiliar de Toledo, monsenyor Francisco César García Magán, que fa de secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, en ser preguntat en roda de premsa sobre la pressumpta amnistia que exigeixen els partits independentistes per no repetir les eleccions generals, ha manifestat els seus dubtes. Com que no som en temps de matisos, i menys en aquests temes (i menys si el que parla és un bisbe), la traducció periodística és que "hi està en contra". "O estàs amb mi o estàs contra mi", que diu la versió heavy de l'Evangeli (Lc 11:23, la que ens agrada, en canvi, diu "si no estàs contra mi, és que estàs amb mi", a Mt 12:30).

 

Com no pot ser de cap altra manera, ja ha rebut per totes bandes. Els més suaus li diuen que no fa cas del Parenostre i l'Evangeli. Aquests, que confonen una mesura política amb el perdó, sovint són els mateixos que proposen la presó com a mesura universal per tots els mals del món. Els altres ja l'han acusat d'encobridor de pedòfils (l'amnistia no deu ser pels pedòfils, doncs), de nacional-catòlic i altres gràcies. Es veu que expressar dubtes sobre l'amnistia deu ser pecat. Mortal! Però anem a pams.

 

Primer, el de sempre: els bisbes, i tothom, pot opinar del que li plagui. Fins i tot de política, que, com del futbol, tothom en sap. I, si no ens agrada, sobretot si s'ha fet amb respecte, podem criticar-ho amb la mateixa legitimitat. Però també amb el mateix respecte i mirant de fer-ho amb arguments i no amb fal·làcies ad hominem. Els que no ho fan, diguem-ho clar, són els que falten i els que no entenen de què va això de la democràcia.

 

Segon, té tota la raó el bisbe quan ens fa veure que, de moment, no hi ha cap proposta d'amnistia sobre la taula, ni tan sols una menció explícita del candidat socialista a la presidència del Govern (quan el designin), i que, per tant, no sabem de què parlem. I té també raó en expressar el seu dubte sobre l'aplicació d'una amnistia en plena democràcia o en una situació no excepcional. Que, en tot cas, diu, ja s'hi pronunciaran els "tècnics constitucionalistes", és a dir, els que hi entenen i no pas ell. Que jo sàpiga en cap moment s'ha mostrat contrari a mesures de gràcia: les aplicades fins avui i les que es puguin aplicar en el futur. Les del govern Sánchez amb els reus del procés i les milers concedides per governs anteriors, de tot signe, a altres malfactors.

 

Tercer. Deixem ara el pobre bisbe. Sigui el que sigui que estiguin planejant els dos partits nacionalistes catalans amb el PSOE per evitar la presó dels que van protagonitzar l'atropellament democràtic del 2017, i van fugir, serà en tot cas una decisió política. No moral. N'hi ha molts que pensem que mereixen passar comptes amb la justícia, que no pot quedar impune l'abús de poder i l'intent d'imposar-se al marge de la llei. Exactament com demanarien ells si fos el contrari. I podem arribar a perdonar-los, esclar, fins i tot quan no han tingut ni la dignitat de demanar-nos-ho. Compte amb els que fan servir l'Evangeli, que té frases molt dures contra els que abusen del poder: "Més li valdria que li pengessin del coll una pedra de molí i el tiressin al mar" diu Mc 9:45. 

 

Però, com deia, la cosa no va per aquí, em temo. La mesura és política perquè, com passa amb totes les mesures polítiques de veritat, tria entre dues opcions dolentes. L'una, que el procés (un monstre agonitzant, tot s'ha de dir) rebi energia, focus i revifalla amb la processó de judicis, persecucions i sumsum corda. Perdent un temps preciós per dedicar-se a les coses importants (la dependència energètica de Catalunya, el futur de la nostra indústria, el reforçament d'una educació perduda fa temps entre la plastilina i els informes...). L'altra, que una sèrie de delictes flagrants, que vam veure i viure en directe, comesos per polítics (que ja tenen la llufa que sempre se'n surten) quedin impunes.

 

Ja sé que no m'ho pregunten però, a mi, si em fan triar quin dels dos pecats cometre, segurament serà el de la segona opció. Sabent, com diu sovint Joan-Carles Mèlich, que les decisions polítiques, en democràcia, sempre afecten negativament la consciència. Ho faria per patriotisme, perquè prefereixo uns quants quinquis més al carrer, tot i que hauré d'anar amb compte que no me la fotin, que perdre més temps en salvar la pàtria retardant els reptes que té el meu país. Assumint potser que a Toledo (on no han viscut el clima irrespirable del procés als seus carrers, gràcies a Déu) això costi d'entendre. I sempre m'acompanyarà la mala consciència. Ja en parlarem al judici de debò que d'aquest, senyors i senyores, ni vostès ni jo ens en lliurarem.

* article escrit a Catalunya Religió

Cantar i col·leccionar goigs

Un 24 d’agost, dia de sant Bartomeu, els meus pares em van portar a la missa que feien en una ermita d’Òrrius. Al final, tothom cantava mirant un paper. Veient que no era cap de les cançons habituals de missa, vaig preguntar “¿què és això que canten?”. Així vaig descobrir els goigs. Des d’aleshores, n’agafava dels llocs que visitàvem amb la família en les mítiques excursions amb els sis-cents. I els vaig començar a col·leccionar. Ara en tinc milers, calculo, i quan em jubili ja els ordenaré. També em vaig fer dels Amics dels Goigs. No soc l’únic. Però la tradició perviu més enllà dels col·leccionistes. Encara se’n canten als aplecs, a les festes… Amb fe, sí, però també amb la ironia i distància  postmoderna amb la qual ara ens mirem tot el llegat premodern religiós, esclar.

Resumint ¿quin valor tenen? Primer, que pràcticament només n’hi ha a Catalunya. De fet, va ser un dels mitjans pels quals el català va mantenir la tradició literària als anys de l'anomenada Decadència, tot i que els seus orígens són medievals, ergo pretridentins. I se centraven en els “goigs” que l’àngel Gabriel descriu a Maria. Segon, que ens fa reviure, desfossilitzar, la fe barroca (el període més popular del gènere), una mica com les processons, tan sensual i contradictòria. Alhora, beu de la Llegenda Àurea i del ball rodó medieval, entre d’altres. Tercer, que repassa els anhels i les necessitats materials de tota la geografia, com amb una lupa (el Parenostre ja diu que la cosa va del pa de cada dia, de fet). I quan dic tota, dic tota: n’hi ha gairebé a cada parròquia, a cada santuari, a cada petita ermita. Quart, que és multidisciplinar: abasta poesia, música, arts gràfiques… I ho fa amb esquemes molt simples però estrictes (mètrica, estètica, etc.). Cinquè, que hi participen tant fonts populars com cultes, creences gairebé paganes amb dogmes sumaríssims. És un feed-back: Roma diu i ara jo et dic el que interpreto. Sisè, que es canta comunitàriament, sempre davant el sant o advocació al qual es dediquen els goigs, però sempre fora de la litúrgia, i sense direcció clerical: pura autogestió. Setè: que, almenys a mi, m’és útil per felicitar el sant, una pràctica que sigui com sigui hem de recuperar, junt amb la importància de dir-se d’alguna manera, de tenir nom, si pot ser, digne, i no només edat…

I continuaria. Però deixem-ho aquí. Qui en vulgui més, hi ha al mercat tres llibres molt bons: La paraula de l’àngel (Fragmenta, 2007), de Dominique de Courcelles. Estudis sobre els goigs, d’Ignasi Moreta, ed. (Mediterrània, 2002). I el recentíssim Els goigs, de Pep Vila (Diputació de Girona, 2023).

Article publicat a la revista Galilea 153 del Centre de Pastoral Litúrgica (juny-agost 2023). Aquí es reprodueix en jpg.

Casualment, avui 21 s'ha penjat el poodcast "Taula compartida" sobre els goigs, que condueix Ignasi Miranda, amb amb Lluís Santasusagna, president de l'Associació Amics dels Goigs, i un servidor. ▶️ https://tuit.cat/jknAs

Missa a la catalana

 

Les reaccions a Twitter de la notícia redactada per Anna Guimerà a Catalunya Religió sobre l'adaptació lingüística de les misses celebrades en municipis turístics durant la temporada alta, com si això fos un invent d'ara, demostren, sobretot ignorància. No tinc les dades a mà, però sospito és així des del principi de la indústria turística a Espanya (marcada com a estratègica als plans desarrollistas), que va coincidir més o menys amb l'inici de l'ús de la llengua vernacla a missa. I, a Catalunya, hi hem d'afegir una forta industrialització i la immigració que la va fer possible. Jo, que vaig néixer en aquella època, sempre he vist que les parròquies alternen misses en català i en castellà (o, com la que vaig ara habitualment, combinant els dos idiomes) i, tant a Barcelona com a la Costa Brava, he sentit dir que s'hi fan misses en els idiomes dels guiris. Però com que la història sembla que comença el dia que tu t'assabentes de les coses, ara tot són sorpreses.

 

És sorpresa per dues raons. La primera, perquè la immensa majoria dels que s'indignen fa bastants anys que no trepitgen un temple catòlic, si és que mai ho han fet. La segona, perquè la diversitat lingüística dels cultes no ha comportat mai cap problema ni cap conflicte. Funciona perfectament. I, com que a Catalunya ens avorrim si no veiem conspiracions contra a pàtria a cada plec del nostre bell país, només falta veure una cosa que funciona per mirar d'esguerrar-la una mica. Això sí, cap dels que es queixen han anunciat que si deixen de fer sermons en alemany a Calella fan la prometença de rebre setmanalment l'eucaristia i cantar amb veu de tenor el Virolai. La cosa és deixar els turistes alemanys igualment sols però sense entendre res. Una pastoral molt maca.

 

Des de fa un temps, un dels objectius de la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat, en coordinació amb la política lingüística de la mateixa institució, consisteix en fer incrementar l'ús de la llengua catalana al si de les diferents confessions. Sí, senyor. M'agradarà sentir els mufecins de la meva ciutat recitant les cinc convocatòries diàries amb la llengua, dicció i teatralitat de Josep Maria Flotats. En fi, que facin el que vulguin i, sense conyes, ja em sembla bé l'objectiu. Però, sisplau, que a ningú se li ocorri salvar el món trencant l'equilibri lingüístic de les nostres misses, incloses les adreçades a teutons o eslaus vermells com una gamba. Aquesta mostra genuïna de cosmopolitisme és el lloc més barat que tinc a prop per practicar llengües, a més. Contra els catalans que sempre, sempre, han d'estar emprenyats i prohibint coses per defensar el que és de tots, i es pensen que només és seu, trobo que està bé que hi hagi capellans amables que vegin perfectament compatible defensar el català i fer coses en altres llengües quan els hi surti dels cíngols.

 

Fins ara, tot això ha funcionat. No amb resignació cristiana sinó amb la joia de la diversitat que ja anuncia el mite de Babel. I que Catalunya sempre havia reclamat cap enfora. A fora et faran el que facis dins.

Article publicat a Catalunya Religió.

Enllaços relacionats

Adaptar les misses per a turistes: “Acollim sense oblidar el català”

Misses en anglès, la proposta d’estiu per a feligresos i turistes al bisbat de …

“Com a rector de Lloret de Mar, ja acostumo a fer ‘vacances’ tot l’any a la Cos…

Nova missa en anglès al centre de Barcelona

Les misses internacionals, acollir espiritualment els turistes