Una mica més del Ple

Del Ple de l'altre dia em queda una altra idea, a rel del que havia comentat en aquest weblog, i que consisteix en l'estratègia (?) de CiU. Van entrar amb les espases en alt, demanant la dimissió del regidor d'Urbanisme, i van sortir havent-la retirat i amb una oferta de pacte sobre el tema del procés de debat del PAUM. Van fer bé. El camí que havien emprès era una bogeria.

Després del Ple

Vinc del sopar de després del Ple. Crec que ens ha anat molt bé. Avui hem fet passos de gegant, especialment en el tema urbanístic. Dues dades d'inters: amb l'aprovació del Pla del Rengle, `aquest sector redueix la densitat un 35% i pot guanyar 500 llocs de treball en empreses d'alt valor tecnològic que són a punt d'instal·lar-s'hi. L'Arcadi, com sempre, brillant.
:
A mi m'ha tocat defensar l'aprovació inicial de l'Ordenança de Civisme, en la que hem tingut un debat interessant, especialment amb el PP. Com que són uns marxistes de pa-sucat-amb-oli es creuen que ells, la dreta, són dipositaris dels valors de l'ordre públic, i que l'esquerra és el desgavell. Quan l'esquerra es posa a legislar i a posar en solfa l'ordre públic, es descol·loquen. En el fons, ells s'estimen més el desordre, la desregulació... una llibertat sense límits que -com totes les coses sense límits- acaba per deixar de ser llibertat.
:
Avui vaig ràpid, però no m'estaré de comentar l'excel·lent operació policial hispano-francesa contra ETA, amb la desarticulació de la direcció i d'arsenals a punt. Pels socialistes, pels demòcrates en general, és ua gran notícia. Demà sortiré al carrer més segur. Dues reflexions: la primera, que la treva era una trampa: en ella van reorganitzar.-se, comprar míssils terra-aire, etc... La segona, que el pacte per les Llibertats i contar el Terrorisme, a iniciativa de Zapatero, ha propiciat la fi d'ETA, o quasi la fi, i el seu respir. Si encara hi havia algú que es pensés que aquell no era el camí, ara què diu?

Una pàgina guarra

Si a Internet hi ha una pàgina guarra, però guarra, que tot el dia estan obsessionats pel sexe i els homosexuals, és la que he trobat després de sentir ahir el seu promotor en un debat sobre el matrimoni dels gais, a La 2 (Enfoque). El que la fa (em sembla que només és un de sol, com Onan) és un aficionat al sadisme, que va començar centrat, va continuar hiperconvergent i ara és dels hardcore-heavymetal, com a mínim (la prova que quan ens fem grans ens radicalitzem, al contrari del que es diu).

:

Ha criticat les perversions de polítics conservadors. La seva propera acció pornogràfica pretén prevenir els infants contra la família, parlant-los de perversions sexuals i barrejar-lo amb la religió, que dóna més morbo. Això sí que és educació!.

:

Es diu E-Cristians i el promotor és el senyor Miró i Ardèvol.

Resposta a CiU

La cursa cap a la marginalitat de CiU a Mataró té tints patètics. D'una banda, assumint les tesis de grups radicals respecte al PAUM, amb absurda petició de dimissió inclosa, i de l'altra, amb l'abandonament del cap de CiU, Joaquim Esperalba, de les seva presència a l'Ajuntament (m'atreviria a dir a la ciutat) més enllà del Ple. No ens hem fet esperar i avui mateix hem sortit a dir les coses pel seu nom. Aquí ho teniu:

________

:

Ramon Bassas: "CiU vol aturar el progrés de la ciutat".
:
El PSC recolza Arcadi Vilert i l'oferta d'eixamplar el període pel diàleg del Govern sobre el PAUM.

:
El portaveu socialista a l'Ajuntament de Mataró, Ramon Bassas, ha afirmat avui que, en cas d'aprovar-se la resolució que CiU ha plantejat al ple de dijous que ve, "es paralitzaria a Mataró la instal·lació de noves empreses i posaria en perill la creació de nous llocs de treball". CiU, que proposa que la suspensió el procés del PAUM (Programa d'Actuació Urbanística Municipal), "vol aturar el progrés de la ciutat", ha declarat.

:

El regidor ha manifestat "tot el suport dels regidors del PSC al company Arcadi Vilert que està essent injustament atacat. Vilert, com a membre d'aquest Govern, serà recordat com el regidor gràcies al qual Mataró es dotarà de més zones verdes, més equipaments, més habitatge social i més ocupació en l'actual planificació urbanística; és just per això", continua el portaveu, "que CiU demana la seva dimissió. El regidor d'Urbanisme que ha hagut de dimitir és el de Tarragona, de CiU, per les irregularitats en el cas Terres Cavades", ha recordat.

:

Esperalba vota a favor d'Iveco-Renfe i després fuig corrents.

:

Ramon Bassas ha posat de manifest "la hipocresia del grup de CiU, que critica la constitució d'una empresa mixta per desenvolupar el sector d'Iveco-Renfe després que el senyor Esperalba, el seu cap, ho hagi votat al consell d'administració de la societat municipal PUMSA. És clar que, en acabat, ha sortit fugint", referint-se a la pràctica desparacició del regidor Joaquim Esperalba dels òrgans municipals, també de PUMSA, que el grup de CiU ha anunciat i que es començarà a materialitzar al Ple de dijous.

:

Sí al diàleg

:

Per últim, el portaveu socialista ha manifestat el seu suport a l'allargament del període del debat públic sobre el PAUM que es tractarà al ple de dijous i que "permetrà mantenir l'oferta sincera de diàleg del Govern amb tots els sectors sobre el document estratègic, a través de tots els canals de comunicació possibles, incloses dues audiències públiques específiques". Bassas ha recordat que el PAUM "no afecta a decissions prèvies, com el cas de la modificació del Pla General al Rengle, ja que el document incorpora criteris de caràcter global que es volen concretar justament a partir del diàleg amb tot els ciutadans. Diàleg que, pel que veiem, interessa tothom excepte a CiU".

:

D'altra banda, ahir dilluns es van reunir els integrants de la candidatura socialista de les Eleccions Municipals de 2003, els membres de la Comissió Executiva del PSC de Mataró i els representants del Grup Municipal Socialista (GMS) als consells municipals, organismes autònoms i societats de l´Ajuntament de Mataró, que conformen el Consell Municipal Socialista de la ciutat. El Consell, presidit per l'Alcalde Joan Antoni Baron, va conèicer els trets generals del Pressupost i Programa Municipals de 2005, a l'espera de les aportacions provinents de la participació ciutadana.

Preparant el Ple i el Pressupost | Més d'ahir

Avui ha estat un d'aquells dilluns que ja he anat relatant, amb hores i hores de reunió (només al matí, 6 hores seguides). El matí ha començat amb una Junta de Govern Local, en la que hem aprovat el Pla de Nova Ciutadania 2004-1007, una interessant eina d'integració dels immigrants als drets i deures de la ciutadania. A continuació, el Govern ens hem reunit, després, el seu plenari, que es reunirà de nou a la tarda fins al vespre. Són dies d'enllestir propostes, un cop escoltades les primeres aportacions dels ciutadans en Audiència Pública, per presentar un Programa i Pressupost municipal pel 2005.

:

Enmig, hem tingut reunió de Junta de Portaveus per preparar el Ple de dijous. Els socialistes hi aportàvem dues propostes de resolució. La primera s'insereix en el debat sobre la Constitució Europea. Lluny de CiU (amb un lio que no s'aclareixen, ni a rel del seu Congrés extraordinari), o d'ERC (que sí que tenen clara la seva posició), els del PSC defensem que els ciutadans puguin pronunciar-se obertament en el referèndum del proper dia 20 de febrer. hem quedat que no en presentarem cap de les tres i que el proper ple mirarem de porar-ne una de sola. La nostra proposta, en línia de la resolució que va aprovar el Parlament, suggereix la neutralitat institucional i la promoció del coneixement i el debat públic sobre aquest nou tractat.

:

La segona proposta, per a la qual hem parlat amb els companys de la Unió General de Treballadors, va en la línia d'apretar perquè el conjunt d'administracions públiques avancin en l'atenció a les persones dependents. Com diu el meu company, el regidor Oriol Batista, "Amb l'Agència de la Gent Gran i Persones Dependents, l'Ajuntament de Mataró ha estat pioner. La cobertura social a persones majors de 65 anys a la nostra ciutat és del 5% mentre que al conjunt de Catalunya és del 1'7%". Amb els nous governs, que estan enllestint els pressupostos, amb un gir eminentment social, això és cada vegada més possible.

:

Després, al vespre, tindrem reunió del Consell Municipal Socialista, el conjunt de representants del Grup Socialista a diferents òrgans i consells municipals de participació. Ajustant-ho tot, en fi, per fer un bon Pressupost.

:

Abans hem parlat del lio de CiU, millor CDC (Convergència Desorientada de Catalunya), que, a banda de no decidir res al Congrés extraordinari sobre la Constitució Europea, han tancat les ferides l'Assemblea del Maresme amb la derrota del sector de Joaquim Fernàndez. Em sap greu per ell, és una persona honesta, a banda d'un amic. No sé si podem dir el mateix del flamant president, a tenor de les acusacions de falsificació que ha rebut dels seus correligionaris. Pel que he llegit, la nova direcció comarcal no inclou cap mataroní.

:

Més Borges

:

No me'l puc treure del cap. Una de les coses que més em va fer gràcia del debat de dissabte a la nit (mireu post d'ahir) és que van ensenyar un escrit original de Borges. Era al·lucinant, semblava un mapa, un tractat de cabalística, no sé... i la lletra. La lletra era petita i cada una d'elles era aïllada. Semblava la de Salvador Espriu. Carme Riera va explicar les diferències: La de Borges tenia potes com de mosquit, mentre que la d'Espriu semblava un cal·ligrama de formigues (com els de Salvat-Papasseit).

:

Més Marías

:

Javier Marías diu en una entrevista a El País d'ahir que treurà una segona part del cicle Tu rostro mañana anomenada Baile y sueño. Anuncia una tercera part i un llarg període sense novel·la. Surt el novembre. Marías parla de les seves digressions. L'altre dia deia que Borges aspirava a dir el tot ammb poques paraules. Malgrat tot, les digressions de Marías són, com diu ell, "dar presencia al tiempo que no percibimos", allargar-lo com un xiclet, perquè a vegades el temps pesa més, dura més, que el que dura en realitat. Descriure aquest espai, arreplegar-ne tots els matisos, permetre'ns-hi la reflexió, pràcticament ens pensàvem que era en mans dels científics que compten els nano-segons. Diu: "Me gustaría ser el tipo de escritor como los que me gustan a mí: que me da igual de qué hablen, quiero sólo que sigan hablando". Segueix escrivint, Javier.

:

Més rostres

:

Del mateix diari, però en el suplement semanal, hi havia un excel·lent reportatge signat per Francisco Calvo Serraller sobre l'exposició que obrirà el proper dia 20 el Museu del Prado (Madrid) dedicat al retrat espanyol a través de grans pintors dels darrers 5 segles. Entre ells, (molts barrocs, com aquest) la gran peça, "Las Meninas", de Diego Velázquez, els retrats de la qual tenen força per si sols. Si hi sumem llur distribució, composició, diferència de plans, de situacions, de punts d'interès... és potser la millor obra feta mai.

Sang | Borges | Símbols

Escric això després d'haver fer una complicadíssima (per mi) instal·lació d'un router d'ADSL nou a casa... a veure. Després d'uns quants anys, Internet torna a casa. (Ara, al CD, la Maria del Mar Bonet diu "Viure sense tu, quin dur aprenentatge", deu ser això).

:

La sang indestriable

:

Enmig de la instal·lació vaig poder acudir a un simpàtic i emotiu acte d'agraïment als donants de sang que feien el Banc de Sang i l'Hospital 2 de maig (Creu Roja). L'acte estava dividit en dues parts, una primera de parlaments d'agraïment i una segona amb un concert de Primavera per la Pau, una coral mataronina amb 21 anys de trajectòria.

:

De la primera part, a banda de l'anunci fet per l'Alcalde d'encarregar una "Agenda 21 de la solidaritat" a Mataró, una gran idea, es va reflexionar sobre el fet imprescindible de la col·laboració cuiutadana en la provisió de sang. És un exemple de com ni l'Estat ni el mercat poden resoldre aquest greu problema de la nostra salut. Socialisme és confiança amb la societat, sobretot, més enllà dels instruments que aquesta ha creat que, com veiem, són insuficients. Ni que l'Estat (o el mercat) resolgués totes les mancances que sempre li atribuïm ens podríem desentendre de la responsabilitat de contribuir a reoldre problemes.

:

Sortint de la sala, una persona que conec em deia que, després de cada concert de Primavera per la Pau, se sent "molt bona persona". Jo li feia broma dient que això em neguitejaria una mica, a mi, ja que sé que no sóc tan bona persona i em sento una mica desubicat amb tant de pacifisme.

:

Curiosament, un dels parlaments destacava la importància de la donació de sang pel fet que d'aquesta avui se'n pot separar els seus tres elements (les plaquetes, el plasma i els glòbuls vermells) multiplicant-ne els seus usos per 3. De cada donant, tres atencions, qui sap si tres vides salvades. Em va impressionar.

:

Bé, tornant al sentiment de pau i de ser bona persona, pensava que el cor de la gent, a diferència de la sang, no es pot partir segons els seus elements. El cor de veritat, vull dir, en el qual el Bé i el Mal, i tots els seus matisos, esdevenen indestriables. Sense ambdós components, no hi hauria vida. de fet, la tria dels elements sanguinis es deu a la necessitat de compensar la sang amb mancances d'altri.

:

Amb això vull dir que difícilment la vida es desenvolupa en espais de puresa. En fi, tenim massa exemples que el mal sorgeix sovint en les bones intencions com en les millors famílies. En les "divines paraules" (gràcies, Valle-Inclán) o en les ideologies de fortalesa. El gulag marxista, l'apartheid nacionalista, la inquisició cristiana...

:

El nostre cor és la sang indestriable, per entendre'ns. I a vegades, enmig de les nostres imprefeccions, enmig de la vida mundana, en les prohibicions, i també enmig del mal, resplandeix el bé en forma de tendresa, o de lluita. Ara em ve de gust una cançó de Roberto Cantoral i Francisco Dino López Ramos, que canten La Lupe, Serrat i Moncho:

:

SOY LO PROHIBIDO
:

Soy ese vicio de tu piel

que ya no puedes desprender

soy lo prohibido.

Soy esa fiebre de tu ser

que te domina sin querer

soy lo prohibido.

Soy esa noche de placer

la de la entrega sin papel

soy tu castigo.
Porque en tu falsa intimidad

en cada abrazo que le das sueñas conmigo.
Soy el pecado que te dio

nueva ilusión en el amor

soy lo prohibido.

Soy la aventura que llegó

para ayudarte a continuar en tu camino.

Soy ese beso que se da

sin que se pueda comentar

soy ese nombre que jamás

fuera de aquí pronunciarás.

Soy ese amor que negarás

para salvar tu dignidad

soy lo prohibido.
Soy tu castigo

porque en tu falsa intimidad

en cada abrazo que le das sueñas conmigo.

Soy el pecado que te dio

nueva ilusión en el amor

soy lo prohibido.

Soy la aventura que llegó

para ayudarte a continuar en tu camino

soy ese beso que se da

sin que se pueda comentar

soy ese nombe que jamás

fuera de aquí pronunciarás

soy ese amor que negarás

para salvar tu dignidad.

Soy lo prohibido.

:

A propòsit que El País ha repartit avui un DVD de La mala educación (èxit total: a mig matí s'havia exhaurit), ahir el diari publicava un article de Gustavo Martín Garzo en el que recordava una escena d'un relat de Flannery O'Connor (Un hombre bueno es difícil de encontrar). Diu: "En él, un criminal y sus secuaces van eliminando a todos los miembros de una familia, incluidos los niños. La abuela es una mujer egoísta y malhumorada que poco antes de morir se ve arrebatada por un momento súbito de ternura y tiende su mano para acariciar la mejilla del criminal. Éste dispara tres veces contra ella y, aún confuso por aquella caricia, añade: 'Habría sido una buena mujer, si hubiera tenido alguien cerca que la matara a tiros cada minuto de su vida'". Em sembla una manera original d'il·lustrar el que volia dir.

:

Somniant amb Borges

:

Ahir a la nit, al programa Millenium (C33) van dedicar-lo a Jorge Luis Borges. En primer lloc, un debat que, entre d'altres, comptava amb la seva vídua, Maria Kodama, Carme Riera o Lluís Izquierdo. Tant el debat com el documental posterior, una entrevista de Soler Serrano amb Borges (1976) que és boníssima. L'escriptor parla del seu món, dels seus laberints i els seus tigres, de la seva vida i de la vida, així en general, de l'art d'escriure ("dir-ho tot en poques paraules"), de la literatura, dels secrets de l'etimologia.

:

Quan va acabar, tard, abans d'anar a dormir, vaig fer zàpping. A Tele 5 encara feien Salsa Rosa. Però a les altres cadenes, semblava que Borges hagués deixat pas a un món orgànic, espàsmic i realment laberíntic: un strip-tease masculí a Flaix TV, una pel·li diem-ne eròtica a City TV i una altra diem-ne porno a Tele Taxi TV. Ostres, quin contrast. Com a regal, aquí va el poema que va triar María Kodama per llegir en directe (el trobareu a Jorge Luis Borges, Antología poética, Alianza Editorial, Madrid, 1983 (2), p. 127).

:

EIN TRAUM
:

Lo sabían los tres.
Ella era la compañera de Kafka.
Kafka la había soñado.
Lo sabían los tres.
El era el amigo de Kafka.
Kafka lo había soñado.
Lo sabían los tres.
La mujer le dijo al amigo:
Quiero que esta noche me quieras.
Lo sabían los tres.
El hombre le contestó: Si pecamos,
Kafka dejará de soñarnos.
Uno lo supo.
No había nadie más en la tierra.
Kafka dijo:
Ahora que se fueron los dos he quedado solo.
Dejaré de soñarme.

:

Tauletes d'argila

:

I per acabar aquest llarguíssim post d'estrena d'adsl, recomanar la lectura de la profecia d'Habacuc, un desconegut cant de la Bíblia, que té uns 2.600 anys, del què avui se'n llegeix un fragment (1,2-3; 2-14) a totes les esglésies del món. Hi ha un fragment que, per mi, sintetitza com no faria el millor expert en marques el que és un símbol. Diu: "Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d'argila, que es puguin llegir corrents". I Després dels elements, diguem-ne, bàsics, físics, continua amb el sentit final i la seva eficàcia actual: "És una visió per un moment determinat, que aspira al seu terme i no fallarà. espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada".

:

No ho trobeu fantàstic? No dèiem, fa una estona, que Borges aspirava a dir-ho tot en poques paraules? Bé, el millor no és això, sinó com comença el fragment, quin era el motiu d'aquesta recomanació tan estranya que en diem símbol: "Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m'escoltareu, cridaré 'violència' i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes?". Bé, del dubte, de l'experiència tràgica, en sorgeix la necessitat de diàleg amb el Terme. Així, acabem com hem començat, snense poder destriar l'angoixa de l'esperança.

PSC de Mataró, entre l'homenatge i el futur

Escric impressionat encara del bon rotllo general que vaig trobar ahir al sopar d'inici de curs del PSC de Mataró.

:

En el sopar hi havia molts companys i companyes amb qui sempre t'agrada de parlar. Alguns aprofiten per comentar-te algun tema de l'Ajuntament i, certament, val la pena que ho facin (acostumen a tenir sempre la raó). En el sopar hi havia l'Alcalde de Mataró i Primer Secretari del PSC local, en Joan Antoni Baron, el delegat del Govern a Catalunya i Secretari de Relacions Institucionals del PSC, en Joan Rangel i els diputats Consol Prados i Manuel Mas, entre d'altres, i també uns homenatjats i els seus familiars. Eren dos veterans socialistes, com Domingo Coll i Alfonso Ciller, que estaven com uns xínxols de contents i agraïts. Nosaltres sí que els hem d'estar agraïts. També vam fer un emocionat homenatge a en Quico Oller, recentment traspassat i del que en vaig parlar els primers dies d'aquest weblog.

:
Unes hores abans, a la Sala de Pintures de Can Palauet, s'havia presentat l'edició del llibre Francesc Oller, Passió per la vida, dedicat a l'històric militant socialista recentment traspassat, amb presència de la vídua d'Oller i de l'Alcalde de Mataró. El llibre, coordinat per l'escriptor Josep Puig Pla, inclou textos de Joan Antoni Baron; els seus amics Rafael Montserrat, gerent d'Aigües de Mataró SA, Agàpit Borràs, arquitecte, i Xavier Manté, enginyer. També hi ha escrits de la seva cosina, Trini Rovira, la seva amiga Ana Podadera, de la 1ª Tinenta d'Alcalde, Pilar Gonzàlez, del propi Josep Puig Pla, i de Manuel Mas. La majoria d'aquests escrits foren llegits a l'acte de comiat. El llibre es clou amb una biografia del propi Quico Oller, un dels fundadors del PSC a Mataró, amb una llarga trajectòria política que comença en l'antifranquisme.

:

Ahir també vam anunciar la creació d'una beca d'estudis sobre el socialisme mataroní (un dels bressols del socialisme espanyol i català, al segle XIX) que portarà el nom de Francesc Oller.

:

Tot va anar força bé, i també estic content de la capacitat de cooperació davant un acte així. Des de la Joana i la Noemí, que s'han esforçat fins l'últim moment per a fer un bon acte, fins l'Anna i en Pep, coordinant la part dels homenatges, etcètera. Moltes gràcies. (Un record per en David, que, el dia que recollia el carnet -perquè també en vam repartir- un paio li va destrossar un tros de cotxe quan tot estàvem sopant a dins... esperem que se'n surti amb l'assegurança. També un record per la Mª Carme, convalescent).

:

Bé, alguns dels comensals em preguntaven (?) coses sobre el futur del PSC de Mataró, ja sabeu, el 27 de novembre fem Congrés local. Potser no s'adonaven que la resposta la tenen ells. No és cap recurs retòric, ni de pixar fora de test, si dic que ara per ara estem centrats en dues coses: en el IV Congrés del PSC del Maresme, que pinta molt bé (a diferència de CDC, amb una impresentable lluita fraticida); i en la preparació de les ponències del nostre Congrés local. Realment és apassionant. Hem d'intentar cercar en la nostra ciutat, en el nostre Partit, en les persones que confien amb les idees de progrés, les noves respostes que la pròpia ciutat precisa. I fer-ho avui, amb desigualtats que cuegen encara, i de noves que emergeixen. Enmig d'oportunitats, més que mai, que les hem de posar al servei de tothom, al servei del que cadascú vulgui fer de la seva vida.

:

Mataró, aquesta vella ciutat crescuda a cops d'industrialització i immigració en els darrers cent anys, ha confiat als socialistes el seu projecte de millora contínua de les condicions de vida dels seus habitants. Hi hem correspost amb l'ajut de tothom i tenim, avui per avui, una gran ciutat, potent, amb moltes oportunitats per a la realització personal i professional. Pensàvem l'altre dia, els que treballàvem les ponències, que tenim com dos fronts al davant. L'un, el de fer abastables aquestes oportunitats a tothom, lluitant contra l'exclusió i la discriminació, que això no s'ha acabat. I l'altre, situar la ciutat al capdavant del món, situant-nos de nou al costat de la innovació i del progrés. Per últim, fer del Partit una eina útil al projecte, tant per la seva capacitat d'innovar i d'avançar-se als problemes, com per la seva representativitat de la majoria. No creieu que val la pena detenir-s'hi, aquestes properes setmanes? No creieu que és bo que ens posem a concretar una mica? Bé, doncs en això estem (resposta als que pregunten).

Vi d'honor a l'Avinguda Gatassa

Avui m'ha tocat de presidir, en substitució de l'Alcalde, la festa commemorativa el Dia de la Policia, a la Comissaria del Cos Nacional de Policia de Mataró. L'Alcalde havia d'atendre la visita del Conseller en Cap a Mataró i, per tant, el primer que he fet ha estat excusar-lo. Ens acompanyaven representants dels altres cossos de seguretat a Mataró, el cap de l'ABP dels Mossos, el cap de la Policia Local i el comandant d ela Guàrdia Civil de la zona; també hi havia representants de Bombers, Creu Roja o d'entitats com el Col·legi d'Advocats i la Caixa Laietana. Alguns representants dels grups municipals també hi han assistit.

:

Ha estat una festa senzilla però digna, amb dues condecoracions: a un jove subinspector i a una jove agent de Policia.

:

Em sembla que encara duren els efectes del desgavell amb què el govern del PP va tractar el tema policial, especialment a Catalunya, amb l'excusa del desplegament de la policia autonòmica. Han estat uns anys de plantilles sota mínims i d'un risc, abans de l'aribada dels Mossos, que no ens mereixíem els ciutadans. Però bé, els policies de Mataró, almenys. són persones d'una gran preparació i avui creia que era el missatge que els havia de transmetre.

:

Aquest i el del reclam que els ciutadans ens fan de més seguretat, tant en el vessant pal·liatiu, de lluita contrala delinqüència, com en el vessant preventiu, al servei de la seguretat dels nostres barris i carrers, coneixent i participant de l'entorn, i acceptant, tots plegats, que al costat dels nombrosíssims avantatges de viure junts (a les ciutats) hi ha també alguns desavantatges, alguns límits, que la societat (i la policia al seu servei) ha de procurar que no es traspassin.

:

També he fet esment a la necessitat de coordinar l'entrallat competencial (complexitat dels cossos per atendre la complexitat dels riscos): a Mataró hem comprovat que això funciona, ja que han baixat els índexs de delinqüència.

:

Departint una estona amb el Comissari, una persona donada a la reflexió i al sentit comú, i també una mica amb la resta d'assistents, comprovant que sovint la tasca de policia és molt poc reconeguda, hem arribat a l'hora de dinar que ja no calia que dinéssim. Tot el meu agraïment.

Més participació ciutadana

Ahir a la nit vam celebrar la primera audiència pública de cara a recollir el màxim de suggeriments i propostes pel Pressupost Municipal d'enguany. El nivell de les propostes, amb la consciència que "no tot hi cap" i que el que caldrà, precisament això és la política, és prioritzar, va ser molt bo. Més d'un centenar de persones representant-ne a uns quants milers parlant de les preocupacions i les millores que els fan moure.

:

Aquest matí, a més, hem celebrat una nova sessió de la Comissió Especial d'Organització, al si de l'Ajuntament, amb un debat franc i serè sobre el que serà el Consell de Ciutat, una altra figura de participació. Les propostes dels grups, tant del govern com de l'oposició, també han estat molt raonables i il·lusionants. D'aquí a uns dies, a més, parlarem de la figura dels Consells territorials, una altra manera de promoure la participació des dels barris.

:

Em dóna la impressió que és així, serenament, avançant sense pressa però sense pausa, que anem trobant les maneres de fer més dialogant, més flexible i més compartit el procés de decidir les prioritats, bé anyals be estratègiques, d ela nostra ciutat.

:

Tot just comencem. Per anar-ho seguint, i per dir-hi la vostra, aneu a aquest web.

2005 | Safont | Riscos

Ahir i avui han estat dies també de molta feina. Potser crec que cal destacar, d'ahir, ua nova sessió plenària del Govern municipal en la que vam enllestir els darrers tocs del document que avui serà presentat en Audiència Pública i que emmarca les línies fonamentals del que serà el Pressupost i Programa d'Actuació Municipal pel 2005, a partir de les quals volem rebre tots els suggeriments possibles. És l'any en què aquest procés es presenta més obert i participatiu i, efectivament, estem molt esperançats de poder parlar-ne a l'abast amb els ciutadans aquest propers mesos.

:

No vull caure en l'endogàmia, però em plau de comentar que he rebut alguns comentaris a aquest weblog, algun anònim i els altres coneguts. En qualsevol cas, per dir que els ho agraeixo. Un d'ells és de l'amic Joan Safont, que s'apunta a l'epidèmia dels bloggers mataronins. Benvingut.

:

Avui al migdia he estat força estona amb els delegats de prevenció de l'Ajuntament i amb la Junta de Personal, hem anat a la nova seu de l'Àrea de Via Pública, per comprovar in situ les mesures de seguretat per les quals s'havien inquietat. Ha estat un diàleg franc i espero que fructífer. Enmig, algunes reflexions en veu alta sobre els riscos actuals en el món de la seguretat que fe trobat molt interessants. Un dels membres de la Junta deia, amb raó: "és que després de l'11-S tots ho veiem d'una altra manera". Una de les conseqüències més nefastes del terrorisme és, i en això ens guanya, que et canvia la percepció de la realitat, que marca l'agenda de les pors i les angoixes. Aquí i als Estats Units.

:

BIBLIOGRAFIA

• VVAA, Risc, incertesa i estat regulador, Fundació Rafael Campalans, Barcelona, 2004.

Informe ateu (any 2104)

Era una civilització sense Déu, ni déus. De fet, no existia la paraula "déu". Alguns diccionaris antics encara recollien aquesta paraula, que havia estat utilitzada darrerament només en la intimitat per petits nuclis anònims. Sabem, això sí, que tenia quelcom a veure amb les antigues civilitzacions, retardades, i en tenim poques mostres per poder-ho il·lustrar: un vell que projecta el seu dit sobre el dit d’un jove, trobats en un sostre d’un palau romà que ara no recordo com es diu. N’hi ha algunes col·leccions al que fou Grècia o la Índia. Segurament devia ser la seva dificultat per concretar-ne una imatge, per definir-lo, el que provoqués que avui ja no se n’usi la paraula.
:

I ara, segurament, no sabem com dir-ne d’aquest buit, d’aquest silenci profund que, malgrat tot, sembla que parli. De l’espatlla imaginària a la que ens abracem que -i això deu ser un deliri- ens conforta. I tampoc no sabem com dir-ne d’una mena de crida interna, l’abast de la qual deu ser la felicitat, que ens impulsa a fer el que no toca, a compadir-nos dels altres, a indignar-nos del que fan als altres o a celebrar aquells moments tan dolços. Cal trobar-li un nom i sí, les civilitzacions antigues ens inspiren... però estaven tan retardades...
:

Aquesta buidor ens mena a la recerca de quatre coses. Sí, quatre coses tan sols per poder viure sense que ens pesi:

• M’agradaria que la meva vida tingués un sentit, una direcció, un perquè, un paràmetre pel qual guiar-me. Estic tan desorientat, a vegades. Perquè sé que no tot és possible, que hi ha el mal: l’he vist aquest matí a la CNN, en un reportatge sobre la guerra al Golf Pèrsic, i m’ha commogut. I perquè, en canvi, hi ha coses que em reconforten, que contrapesen aquest mal.

• Per fer-ho necessito una narració, una referència, un relat a través del qual vehicular aquesta recerca. Com aquestes invencions de les civilitzacions antigues, encara que em costin d’entendre, o com aquestes pel·lis en les que de cop dic: sí, jo voldria ser com ell, de fet, jo sóc ell, i em passen coses inexplicables, i jo també busco què hi faig aquí, i m’indigno, i busco "més enllà" de la realitat com moure’m-hi, en la realitat.

• La recerca d’aquest sentit la faig en aquest món, és clar. Però necessito estones de recolliment i d’intimitat, de deixar fluir el que em passa pel cap i pel cor. Necessito tancar els ulls, com em demana el futuròleg de Ràdio Tele Taxi, o silenci, o música de fons ben baixeta i desestressant, com em va oferir el massatgista l’altre dia. O dir "t’estimo" a l’orella, abans de fer l’amor, com tant ens agrada a la meva parella i a mi. Aleshores, sembla que sí, que tot tingui sentit.

• I, per últim, no m’agradaria gens fer aquest camí tot sol, sé que aquesta melangia la comparteix més gent, en parlem al xat. Hem de quedar, no m’ho puc reservar només per mi, tot això. Ho vull explicar i compartir. Segurament, compartir-ho, ni que sigui veure’ls de cara, em servirà. La comunitat, diem-ne, em farà també que aquest món sigui més acollidor. Ho necessito.

El tresor del diumenge

On és el tresor?
:
Dels diaris del cap de setmana, l'últim del Fòrum (llegiu la declaració final), detaco un excel·lent article de Rafael Argullol ("La isla del tesoro") de dissabte a El País, en el que posa de manifest que el realisme és també una il·lusió, una coartada: "La realidad es así: Una fórmula que, meditada un segundo, no significa absolutamente nada pero que se ha convertido en la justificación universal a la que todos recurren". A la publicitat, a la política, a la televisió... Una coartada per a la qual no hi pot haver distància, i que procura respostes pertot. "Si preguntáramos seguramente empezaríamos a recordar", diu. Respostes que tornen el món eixordidor: "Por eso, a veces, ante la imposibilidad de habitarlo, tenemos nostalgia del silencio. Quisiéramos vivir un instante sin el ruidoso cerco de las respuestas. Y entonces, sin coacciones, poder enuncar alguna pregunta. Pero no como ascetas que se alejan y renuncian, sino como aventureros que intuyen que el tesoro no es el proclamado y que el otro, el que aguarda en la isla, exige afrontar un camino más arriesgado y más libre."
:
I és que una cosa és apostar per la contingència, acceptar que és dins els límits del món que habitarem el món, i l’altra és caure en el seu abisme d’inacció i peresa, de renunciar a relacionar-nos "més enllà dels límits", d’acceptar que tot ja està dit, i fet.
:
D’El País, vull d’avui destacar l’experiència individual de tres monges catalanes "de clausura", de diferents generacions, en un excel·lent reportatge de Juan G. Bedoya (recomana aquesta web) Tres dones a la recerca de la plenitud, que reflexionen sobre creure "després d’Auschwitz, de l’11-S i de l’11-M". La mare Mª Lourdes Solé, abadessa durant 20 anys del convent de Sant Pere de les Puel·les respon més o menys com Argullol: "Ante la atrocidad del mal no cabe la resignación o la pasividad, sinó que hay que luchar contra todo lo inhumano". Per cert, l’Evangeli d’aquest diumenge (Lluc 16, 19.31) és la paràbola del ric i el pobre Llàtzer, que acaba amb un prec del ric que, un cop mort, demana a Abraham que torni a la vida per advertir els seus germans del turment de la riquesa. Abraham respon "Tenen Moisès i els profetes: que els escoltin". Bé, diguem que en la veu d’Argullol i de la mare Solé ressona la dels profetes. Escoltem-la.
:
A propòsit de la paràbola, sempre recordo, d’una ambigüitat estimulant, de les primeres lectures que vaig fer de Marx, la cita que feia de Ludwig Feuerbach: "Quant més buida és la vida, tant més ple, tant més concret és Déu. El món real es buida quan la divinitat s’emplena. Només l’home pobre té un Déu ric" (Karl Marx, Manuscritos: Economía y Filosofía. Alianza Ed., Madrid, 1984 (12), p. 106.
:
Enquesta, sms, rituals, empalagositats i la vida.
:
Més lectures estimulants dels diaris d’avui. Una enquesta d’El País dóna una nova victòria als socialistes en cas d’eleccions i amplia les distàncies amb el PP fins a nou punts, am uin electorat conservador bastant despistat. Voldria destacar també l’article a El País Semanal de Javier Marías, una crítica a la ideologització de la literatura o el cinema en forma d’al·legat a les bones causes, que fa sospitosa tota crítica. Espero que aviat ho publiquin al web de Marías. La Vanguardia conté un interessant article sobre les capacitats comunicatives dels SMS del professor Ricard V. Solé, que són enormes, i que escapen de les grans marques perquè es basen en la proximitat de l’emissor i el receptor. També destaca un informe sobre l’increment del consum de drogues entre els adolescents, que inclou una reflexió sobre l’angoixa de l’absència de rituals de pas en els adolescents. Em refereixo a rituals culturals, institucionals. L’auto-ritual (en forma de piercing, consum de drogues o viatge d’Erasmus, per exemple) no sempre compleix la funció de pas que els rituals antics tenien, mal que bé.. Per últim, una cita que recull Enric Juliana de la darrera obra que representa Flotats (La cena), on Telleyrand li diu a Fouché: "La vida política? La vida política no existeix, només existeix la vida".

:

Joan Salicrú cau malalt..

:

..de blog.

"Calla, burro"

Quan algú compara els animals i les persones, i no és etologia, sinó moral, o "drets", sospito que m’insulta.

Blanc/Negre

Quan la peça és blanca, la llum actua de forma passiva, és l’ombra la que contorna i defineix, la que posa ordre davant la matèria que es desborda. Però quan és negra, la llum esdevé activa, lluita contra l’agonia. Aleshores, la matèria és la passiva, coneix l’ombra des del principi, ja hi és fa segles desafiant la llum.
:
(Per anar-ho comprovant...)

Blanc

• Miquel Barceló, Pedra blanca sobre pedra negra (1988), tècnica mixta sobre tela, col·lecció particular (Anglaterra)
• Pierre Moliner, Skin d’Amourdo (c. 1970), impressió en gelatina de plata, Musée National d’Art Modèrne, Centre Georges Pompidou, París.
• Pierre Radisic, Marilou (1984), impressió en gelatina de plata, col. particular (Brussel·les).
• Le Corbusier, església de Notre-Dame du Haut, Ronchamp.
• Gian Lorenzo Bernini, Èxtasi de Santa Teresa, 1647-52, Cappella Cornaro in Santa Maria della Vittoria, Roma.
• Miquel Àngel Buonarotti, David (1503/4), marbre, Galleria Uffici, Florència.

Negre

• Perecoll, Pintura negra 6 (1997), oli sobre tela, col·lecció particular (Mataró)
• Alexander Rodchenko, Negre sobre negre, (1918)
• Robert Motherwell, Elegia a la República Espanyola (1970)
• Francisco de Goya, Buen viaje, Los caprichos (1799), Biblioteca Nacional, Madrid.
• Man Ray, Tors (c.1930), impressió en gelatina de plata, Houck Firedman Gallery, Nova York.
• Dianora Niccolini, sense títol (1975), impressió solaritzada en gelatina de plata, col. particular (Nova York)
• Donatello, David (1430), bronze, Museo Nazionale, Florència.
  

La veu primordial

"busco la veu
primordial allà on els homes
fan més fressa i la puresa al mig
de l’escàndol com tothom"

• Enric Casasses, Que dormim? Ed. 62 / Empúries. Barcelona, 2002, p. 41.
  

L'efecte Baron i dues recomanacions

Avui el PSC és notícia pels seus processos congressuals al Maresme i a Mataró. Ja deia ahir que ens ve feina al damunt. Feina, sobretot, per fer un partit més útil, d'una banda, als interessos de la majoria, i de l'altra (barrejats amb els primers), els ideals de progrés. Ideals de sempre amb formes noves. I en realitats tan properes com la de la nostra ciutat o comarca. El socialisme que es comença a fer a casa, a la cantonada, al barri. A veure si som capaços d'unir, doncs, vida i idees, interessos i ideals, que és per això que hi ha partits polítics. Tot això, a més, en un procés de renovació a ambdues direccions que ha d'aportar sang nova i moltes ganes de seguir treballant.

:

Ramon Radó parla de l'efecte Baron al seu weblog. Es traspua també en les declaracions del propi Alcalde en la visita a capgros.com, i en les reaccions en forma d'editorial que hi dedica aquest mitjà ahir i avui. L'aposta per la proximitat i el diàleg, la claredat en els objectius polítics i una certa modèstia marquen aquest estil que, per cert, agrada força. N'hi ha, però, que no canvien, en coherència amb ells mateixos, no varien mai de posició. Tot el món es mou excepte ells. Però el diàleg i la transparència també s'ha de fer amb els inamovibles.

:

Tot és a punt per la primera de les audiències públiques que l'Ajuntament de Mataró ha organitzat per obrir l'elaboració del Programa i Pressupost de l'any que ve a la participació ciutadana., un tema d'aquells que tothom hi entén, que sempre hi ha qui veurà l'ampolla mig buida, però, en definitiva, en el que compta és la capacitat que tinguem tots plegats de fer propostes, de dialogar, de fer renúncies també, exposant les raons sense pensar-nos que tenim la raó. No serà senzill i, especialment per la gent més compromesa i avesada, segurament serà insuficient. Senyal que som en camí.

:

Dues recomanacions

:

La primera, la plana web d'uns amics que aquest cap de setmana passat han estat a Mataró amb les seves autocaravanes i han estat encantats amb la ciutat. Parlen de la sortida i m'ha fet gràcia (exageren amb els agraïments, més aviat penso que els vam atabalar amb els permisos i tota la pesca).

:

La segona, gràcies a Miquel Iceta, l'article de Salvador Milà, exregidor mataroní, conseller de la Generalitat i militant d'ICV, que es pronuncia obertament a favor de la Constitució Europea, com han fet companys seus com Josep Lluís López Bulla, Antoni Gutiérrez Díaz o Joan Coscubiela, en consonància amb els sindicats europeus o Daniel Cohn-Bendit. A veure si al final posem una mica de sentit comú.

Força feina

Deia ahir que aquests dies eren intensos. Dilluns, dia de funerals, vaig tenir temps encara de fer les reunions corresponents de Junta de Govern Local i de Govern, que es reuní plenàriament també a la tarda. Total: unes 7 hores i mitja només de reunions. De tota manera, vam enllestir moltes coses, algunes d'elles força importants, que aviat veuran la llum. D'altres, ens les hem de repensar una mica. A la premsa surten canvis, en forma de "dolors de part" que, òbviament, si no es materialitzen poden semblar el que no són. Em refereixo al replantejament firal -fires joves incloses- o del Dia sense Cotxes. La primera acció valenta és determinar que tot això havia de canviar. La segona serà determinar accions més clares, més eficaces, per a la promoció de la ciutat i els seus valors. I tot va per bon camí.

:

Avui també hem tingut reunió d'Àrea, tot preparant la Comissió Informativa de Via Pública de la setmana que ve i enllestint també altres temes que teníem pendents. He pogut treure el nas en un parell de reunions més, tècniques, només per saludar els que ens visitaven i intercanviar algunes impressions. Els temes: la millora d'algunes ordenances i la millora d'alguns aspectes tecnològics relacionats amb la Policia.

:

Enmig, hi ha la polèmica sobre la seguretat de l'Edifici de Via Pública, on en els propers mesos traslladarem les dependències de l'Àrea. És una polèmica que, com bé ha dit la meva companya Pilar Gonzàlez, no té fonament: anirem a un edifici dels més segurs que es pugui concebre. El que més "canta" és la utilització oportunista del PP en aquest assumpte, com els ha recordat l'editorial de capgros.com. De nou, creen alarma social en torn la seguretat i, després, en fan un ús partidista (sort que són conservadors). A banda de ser uns irresponsables, han de fer tot el possible per amagar que, si els haguéssim fet cas, la Policia encara seria a les cutres instal·lacions de Can Xammar, una zona que no tindria ni els aparcaments, ni la plaça, ni la dignitat que ara té (amb el vot en contra del PP, aquí sí que van anar de conservadors, de conservar el pitjor...).

Alzheimer, assemblea i endreces.

Acabo de veure a TV Mataró fragments (el zapping...) d’un debat sobre la malaltia de l’Alzheimer, amb motiu del Dia Mundial d’aquesta malaltia de la que se’n sap tan poc, excepte que té molt de futur. M’encanta l’empenta de la presidenta de l’associació de malalts de Mataró, l’Ascensió Miró, les ganes dels professionals. I el meu company Oriol Batista, regidor de Benestar Social, anunciant que (també) el canvi arribarà a la salut mental al Maresme, sector que la Generalitat es comença a prendre en sèrio des de l’arribada de Marina Geli al Govern. Ha recordat els 1200 milions de pessetes que l’Ajuntament ha hagut d’aportar per suplir la manca de recursos sòcio-sanitaris a la ciutat, i les oportunitats que s’obren amb la posada en marxa de l’hotel d’entitats del C. Sant Pelegrí i d’altres projectes. Un dia ja m’estendré (ara és tard) però m’agrada reflexionar sobre la salut mental des de dues perspectives. L’una, per la necessitat de dignificar-la. En Valentí Agustí, psiquiatre i alcalde de Palafolls (no és conya), més aviat menja-capellans, criticava fa un o dos anys en un article el tractament despectiu que rebia l’emmalaltiment de Joan Pau II i la sospitosa reclamació de renúncia per incapacitat, etc... I té raó: el nostre imaginari és ple d’assassins "psicòtics", de situacions "esquizofrèniques" i d’altres exemples. I l’altra perspectiva, que va exemplificar molt bé fa un any en Sebastià Serrano en una conferència a Mataró, és la de la comunicació. Un malalt d’Alzheimer, la relació conscient amb el qual es va deteriorant, pot aflorar un altre tipus de comunicació més atàvica però molt eficient (el tacte, la relació amb els animals, etc.). Bé, això darrer em fa pensar molt sobre si els límits de la vida, com pensen alguns, són els de la consciència. Sincerament, crec que no.
:
Assemblea del PSC

:
Vinc d’una assemblea del PSC. A mi m’ha tocat fer un breu informe sobre la delegació de Mataró al 10è Congrés del PSC. Objectius complerts i a treballar, per resumir. En Joan Antoni ha fet l’informe polític, anunciant els dos reptes interns més immediats, el Congrés socialista del Maresme i el de Mataró, i avaluant una mica aquests primers mesos amb ell com Alcalde, amb la circumstància feliç de comptar amb governs progressistes a Espanya i Catalunya, que desbloquegen molts dels temes pendents amb la ciutat. La sensació de ritme cala entre els afiliats, i s’encomana. L’aposta per la proximitat ens dóna a tots moltes ganes, i en volem més, és clar. En Joan Antoni confirma que no repetirà com a primer secretari de Mataró, seguint la tradició local de no compatibilitzar ambdues tasques. Tenim, doncs, molta feina a fer els socialistes de Mataró. Sort que ens agafa entrenats.

:
També aprovem 29 esmenes a les ponències del Congrés del Maresme, algunes de meves (a vegades penso que sóc un viciós) i elegim els 28 delegats que ens toquen als de Mataró. En Xesco, el primer secretari de la JSC de la ciutat, n’és el més votat. Només de veure’l ja transmet una energia que, segurament, ha estat la que ha portat a aquesta confiança. Felicitats. Això de les votacions és tan maco (vot secret, etc...) com bèstia. Però què hi farem...

:

Endreces

:
Algunes coses sobre aquest blog. Una primera: l’Aina em fa veure l’error que he comès d’identificar Acció Escolta de Catalunya amb l’escoltisme laic, en un link al blog que parlava de Joffre Villanueva, dissabte passat. Rellegint l’entrevista, a més, m’adono que el personatge va ser dirigent d’Esplais Catalans (Esplac), o sigui que res de l’escoltisme. Doble error. La confusió venia per l’anunci de la incorporació dels primers (Acció Escolta) al Moviment Laic i Progressista, del qual parlava l’editorial de la citada revista. Un embolic. O sigui que disculpeu-me. Gràcies, Aina.

:
El que més em va sobtar no va ser detectar un error meu (no costa tant, i no és per treure mèrits) sinó comprovar que em llegeix l’Aina (ella i el seu company, en Joan, són autors d’un magnífic reportatge sobre el PKK al Kurdistan turc aquest diumenge a Presència). Ostres.
:
Bé, doncs avui, després de l’Assemblea, en David L. em confessa que s’ha llegit tot el weblog meu. No sé si és una prova de resistència o una aposta, però, si recau, des d’aquí el saludo amb tot l’afecte.

Envia’m un àngel que sigui com tu

Dies intensos. Diumenge al migdia, mentre sóc a la Festa de la Rosa del PSC, la meva mare em truca per dir-me que la meva àvia, sogra seva, s’està morint. Ara va de veres. Sort dels mòbils, penso. Al cap d’una hora més o menys aconsegueixo marxar d’allà fins la residència on era. Però arribo massa tard, el metge ja ha certificat la defunció i torno amb els meus pares a Mataró. No per previsible, que ho era certament, es torna indiferent. En primer lloc, per aquesta sensació que se t’escapa, irreversiblement, algú que estimes i que t’estima, que mai no has demostrat prou aquest vincle. I que aquest amor, gràcies a tu, s’ha transmès més enllà de tu mateix, en les persones que ara més estimes. En segon lloc, perquè se t’escapa també tot el seu món, desdibuixat, entre divertit i misteriós, un pèl caòtic, ple de paraules en desús que tant t’agraden (com "petricó"), d’històries el fil de les quals es perd amb facilitat, de radical llibertat i respecte, de saber popular i invencions. I en tercer lloc perquè, de nou, et toca de prop la Vella Dama, que t’anirà visitant fins que sigui a tu que se t’emporti. Ho notes, notes que t’ha visitat, per com et mira la gent, per com et parla (just el que tu fas quan visita els altres). I perquè hi penses, perquè et sents acollit per la litúrgia i el cerimonial tan perfecte (però amb tanta mala fama) com el mortuori.
:
De nou, així, els funerals on se’t reclama i que, davant la delicadesa i senzillesa del P. Joan Herrero, no has de fer res més que recolzar-lo, llegint amb dignitat l’epístola paulina als cristians de Corint. Al cementiri retrobes la intimitat amb les ànimes, el lloc on reposa el record i on voldràs tornar per veure si els morts et diuen res de pendent, o per explicar-los com van les coses. Sovint penso que no seran els morts, sinó potser un àngel, un "àngel que sigui com tu", que un dia, com en l’Evangeli que ens llegia el P. Herrero fa una estona, em preguntarà "Per què busqueu entre els morts aquell que és viu?" (Lc 24, 5).

La vida laica i la vida cristiana

Qüestions de vida laica

:

Fullejo el darrer Espai de Llibertat (3r trimestre 2004) que edita el Moviment Laic i Progressista i que, d’entrada, anomena el seu monogràfic "Vicis públics, virtuts privades", una reflexió interessant, a parer meu encara a les baceroles, sobre la llibertat personal, sobre la manera d’exercir-la públicament, plena de prohibicions "pel nostre bé", i sobre els paràmetres morals de l’exercici privat, molt més laxes, que permeten la vida íntima com un refugi per la llibertat. Un refugi, però, que s’ha d’ensenyar, de mostrar fins la sacietat, potser per poder suportat aquesta mena de prohibicions (de fumar, de llençar residus, d’anar a una velocitat superior, de beure i drogar-se, d’insultar, etc...). Ja veieu que són prohibicions perfectament defensables, però, certament, incomoden i ressituen el lloc de la llibertat. Vaja, això crec jo. Curiosament, alguns pensadors cristians moderns reflexionen en una direcció semblant. Així, mentre Jordi Miralles, President de la Fundació Terra, acaba el seu article dient que "Alliberar el cos i l’orgull de la nostra inconsciència és imprescindible perquè el sexe sigui enriquidor i no pas sotmetidor. Potser ens manca ser més amics del nostre cos i no tant del sexe..." coneixem reflexions semblants, com les del teòleg Gaspar Móra en una recent conferència a Mataró, i que intentava arrodonir el cardenal Carlo M. Martini al seu llibre Elogi del cos (Ed. Claret, Barcelona, 2001).

:
De tota manera, destaca pel seu interès l’entrevista que es dedica a en Joffre Vilanueva, flamant secretari general del Moviment Laic i Progressista i expresident del Consell de Joventut de Barcelona, format en l’escoltisme laic. Simpatitzo amb les seves dificultats per trobar una paraula que el defineixi políticament (compte: no pas per definir-s’hi). Després de renunciar a dir-se "postmodern" (perquè "em fotreu fora") diu: "Crec que hi ha moltes tradicions i ideologies de les quals val la pena pessigar-ne coses. El liberalisme d’esquerres, el marxisme com a mètode d’aàlisi, la socieldemocràcia... són aportacions que poden partir de plantejaments teòrics diferents però que per mi són perfectament compatibles. El que sí estic més allunyar d’ideologies omnicomprensives". En podríem dir social-pessiguisme?.

:

Més coses interessants. Respecte a la laïcitat diu que és una "actitud col·lectiva contra els dogmatismes" (espero que també contra el dogmatisme laïcista, si hi fos). També reivindica els vells com a part dels projectes transformadors i diu coses molt sensates, en general.
:

Qüestions de Vida Cristiana

:
Canviem de terç. Passo el matí a Barcelona, on he anat a fer un examen. Passejo per la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió i per algunes llibreries. A la Llar del Llibre compro el penúltim número de Qüestions de Vida Cristiana, la revista de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (juny 2004) dedicat monogràficament a "Els qui tornen a la fe". Dins, hi ha articles molt interessants sobre "el retorn" (vegeu blog de diumenge passat), d’alguns amics com Xavier Morlans o Enric Termes, i d’altres com el de M. Claustre Solé Auguests, una especialista bíblica de primer ordre, que recomano del tot. Conclou recomanant obertura, assimilació per part del cristianisme dels fets positius de la cultura (o de les cultures, ara que s’acaba el Fòrum) ja que "si parem l’oïda sentirem com avui ressonen també avui ressonen aquelles preguntes que poden ser antigues però que no poden ser mai velles: On ets? On t’amagues? On és el teu germà?".

:
Com a resposta, he mirat la llista de llibres més venuts, destaquen els de Jorge Bucay i altres títols de l’estil d’El codi da vinci.