El banquet etern

Aunque nada impedirá tu viaje
hacia el implacable crepúsculo,
no olvides, mientras puedas,
la escalera de auroras que subiste alegremente
al depositar tus días en la tierra.
Cuando el último de los azules
se sumerja, suave, en la tiniebla,
retén en tu mente
la emoción más poderosa
y el más dulce de los pensamientos
una humilde centella crece en lo oscuro,
y en su seno, abrazadas para siempre,
yacen las horas que te faltaron,
entregadas ahora a ti,
cálidas y sensuales,
en el banquete eterno.

Rafael Argullol, poema "22-IV-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 871.

Mestres de mal

Una vez más, en la pinacoteca de Bolonia,
compruebo que los visitantes
apenas prestan atención a las representaciones del Paraíso.
Por el contrario, el Infierno, qué atractivo es siempre,
con su sensualidad cruel, con sus monstruos,
con sus tormentos increíblemente refinados.
Los artistas han sido los portavoces de nuestros fantasmas:
¡qué escasa imaginación procura el bien!,
y en cambio el mal
-o lo que, hipócritamente, en nuestras conversaciones,
  llamamos mal-,
¡qué alimento infinito para nuestros sentidos!
El mal lo dominamos con maestría
pero somos sólo aprendices al pintar el bien.

Rafael Argullol, poema "9-IV-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 858.
Il·lustració: Paradís o infern, Mestre d'Avicena (segle XV). Pinacoteca Nacional de Bolonya.

Si vultur es, cadaver expecta

Tu se descendere.
Davallar al'interior d'un mateix.
Persi. Sàtires 4.23

Non uidemus manticae quod in tergo est.
No ens adonem de la motxilla que portem a l'esquena.
Catul. Poesies 22.21

Ne quid nimis.
Res en excés.
Eurípides. Hipòlit 264-265; Terenci, Àndria 61

Nescis quid serus uesper uebat.
No saps què et pot portar la darrera hora del vespre.
Varró = Gel·li, Nits àtiques 13.11.1

Si uultur es, cadauer expecta
Si ets un voltor, espera un cadàver.
Sèneca, Lletres a Lucili 95·43

In uino ueritas.
El vi fa aflorar la veritat.
Plató, Banquet 217e; Plini el Vell, Història natural 14.141.

Omnia idem puluis.
Tot és la mateixa pols.
Llucià, Diàlegs dels morts 1·3.

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 75-76.

L'ocult

Deberíamos buscar en nuestra mente
los pensamientos ocultos
con la misma delicadeza que el zahorí
busca en el agua del subsuelo.
(...)
Lo que no nos atrevemos a ejecutar,
lo que evitamos pronunciar,
lo que ni siquiera sabemos que exista
porque su existencia nos anonada.
No obstante, como el agua,
dependemos de esos pensamientos
para saciar nuestra sed.

Rafael Argullol, fragment del poema "19-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 809.

La vida secreta de les paraules

El mateix dia que sortia la notícia de la recent publicació d'una "guia inclusiva" de l'Ajuntament de Barcelona que recomana l'ús d'eufemismes per no ofendre "col·lectius oprimits o vulnerabilitzats”, llegia una entrevista a una diputada del PP en la qual afirmava que "la correcció política és, alhora, un narcòtic, una mordaça i el preludi d'una reacció. Jo no accepto els seus dogmes i censures. Reivindico la meva llibertat: el meu dret a ofendre i a ser ofès. És a dir, a pensar".

Us he de dir que, no fa pas tants anys, el discurs tòpic de l'esquerra i el de la dreta estaven intercanviats. En nom de la llibertat d'expressió, en ambients esquerranosos, la provocació també era entesa com una invitació "a pensar", tot i els esgarips dels sectors més conservadors, que -de fet- eren part de l'atractiu. Certament, les víctimes són els imaginaris contraris, el burgès d'una banda i el "progre" de l'altra. Però el que ha canviat d'amo, em temo, són els mètodes. El desacomplexament contra la casuística de la urbanitat benpensant i socialment admesa ha passat de ser una característica més aviat d'esquerres per ser-ne una de dretes, sembla. La frase que he citat de la diputada s'assembla molt a la definició que Marx feia de la religió, per exemple. I podríem dir que la pancarta del "prohibit prohibir" del maig del 68 ha canviat de mans, ara més enjoiades.

Per mi, però, en les dues actituds hi trobo a faltar l'altre com a subjecte i no com a mer objecte. Un objecte que cal modelar, corregir i, diguem-ho tot, reprimir, per un cantó, o un objecte que podem ofendre gratuïtament (excepte en "ser ofès", diu), que ens apressem a etiquetar o denigrar, de l'altra. Enlloc apareix com a subjecte amb capacitats pròpies, amb contradiccions i ambivalències, amb respecte a la seva autonomia. El problema amb l'altre és que sempre arribarà un moment que ens fa nosa, encara que l'haguem triat com a amic o cònjuge. Viure amb els altres és admetre la ineluctibilitat del conflicte. Uns hi aniran amb el manual de correcció i els altres amb el fuet, però tots amb l'objectiu de guanyar-lo, de treure-se'l del mig al més aviat possible; és a dir, de fer desaparèixer l'altre.

No sé dir LGTBi+

Posem un altre exemple recent. Aquests dies s'ha celebrat el Dia de l'Orgull LGTBi+. A mi, aquesta sopa de lletres inintel·ligible, enlloc de "donar visibilitat", em sembla que tapa. El que no es pot dir en paraules no existeix. Si no fos un acudit fàcil, diríem que "és a l'armari". Alguns proposen utilitzar la paraula anglesa "queer", que ara es fa servir, de fet, per qualificar una de les orientacions sexuals. El seu origen (vol dir "rar" en anglès) era un insult contra els gais o les lesbianes o el que no s'adeia a la"normalitat" patriarcal i heterosexual. Hi ha qui va reivindicar aquest insult, crec que intel·ligentment,  com a paraula normal, de la mateixa manera que alguns activistes antirracistes de les comunitats afroamericanes revindiquen ser titllats de "negres". Sí, soc rar; o soc negre. Soc diferent a tu. "Invertit", que es deia abans, el que va "del revés". El que et provoca un conflicte quan em veus, perquè soc l'altre. El que fa nosa. I he vingut a quedar-me.

El contrari, com passa amb les paraules càncer, moro, disminuït o cec, que estan passant a ser insults o víctimes de l'eufemisme, acaben invisibilitzant problemes i, sobretot, persones. Com si canviant-ne el nom, a banda de tranquil·litzar la nostra consciència, arregléssim el problema, o el conflicte subjacent a aquestes denominacions. Ja sabeu quina és l'arma preferida de la psicoanàlisi per combatre repressions, atzucacs i neurosis: la paraula. La que hem amagat o ens tortura i que, en pronunciar-la, ens comença a alliberar. La paraula ha de ser dita, senyors d'esquerres, per poder fer que les coses siguin. Fiat, que deia Aquell. I la paraula no pot ser segrestada sempre per a l'ofensa o l'insult del que no ens agrada, senyors de dretes. O viceversa.

Foto: CCMA

Article per a la web de la revista Valors (juliol 2019)

També en parlo a

• L'escàndol d'un "streaptease" (maig 2017)
• La por a l'altre (juliol 2013)
• Elogi de l'insult (juny 2012)
• Els gais, malalts? (juny 2012)
• De moros i de cabrons (febrer 2012)

Gladiator in harena consilium capit

Gladiator in harena consilium capit
El gladiador pren la decisió al lloc del combat.
Sèneca, Lletres a Lucili 22. I.

Qualis uir talis oratio
Tal mena d'home, tal mena de parlar.
Sèneca, Lletres a Lucili 114. I.

Facile, cum ualemus, recta consilia aegrotis damus.
Quan tenim salut, donem bons consells als malalts fàcilment.
Terenci, Àndria 309.


Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 73-74.

Viure, saber

Tienes derecho a saber;
también tienes derecho a ignorar.
Pero si de lo que se trata es de vivir
la elección es clara:
¡Apuesta por saber!

Rafael Argullol, poema "12-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 802.
Foto: Carmen Secanella (El País)

Dicendo dicere discunt

Dii facientes adiuuant
Els déus ajuden els qui actuen.

Varró, Del camp 1.1.4

Nequicquam sapit qui sibi non sapit
Coneix en va qui no s'aplica les coses a simateix.

Plató, Hipias major 283b; Llucià, Apologia 5

Dicendo dicere discunt
Aprenen a parlar parlant

Eurípides, fr.333 TrGF

Gladiator in harena consilium capit
El gladiador pren la decisió al lloc del combat

Sèneca, Lletres a Lucili 114.1

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 73-74.

Fe i venjança

Hay un fulgor especial
en los ojos de los hombres
que derriban una estatua.
Esa mirada nos indica que hubo fe
donde ahora aflora la venganza.

Rafael Argullol, fragment del poema "10-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 800.

Sub omni lapide scorpius dormit.

Sub omni lapide scorpius dormit.
Sota qualsevol pedra, hi dorm un escorpí.

Sòfocles, fr. 37; *Diogenià, Parèmies 8.59

Paupertas sapientiam sortita est.
La pobresa té la sort d'estimular la saviesa.

Aristòfanes, Plutus 509-516; Zenobi, Epítome 5.72

Alii sementem faciunt, alii metent
Uns sembren, uns altres cullen.

Livi, Història de Roma 10.24.5; *Apostolius, Parèmies 2.24

Vnus uir ullus uir
Un home sol no és cap home

Eurípides, Fenícies 745; Zenobi, Epítome 3.51

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 70 - 72.

L'amant

El amante, y no el amado,
es el dios, aseguraban los antiguos filósofos.
(...)
No concedían ninguna virtud al receptor.
Ser amado es recibir una gracia,
un regalo no siempre merecido,
a menudo sin compromiso alguno.
El que otorga el don, por el contrario,
tiene que estar dispuesto a todo,
incuso al extremo sacrificio,
como precio a su prodigalidad.

Rafael Argullol, poema "4-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 794.
Foto: Reuters, davant dos quadres de Lucien Freud.

Si em necessites, xiula

A Mataró, a la crida de la festa major de les Santes de l'any passat, potser confosos pel nom de l'activitat, un grup d'independentistes van organitzar una escridassada per intentar tapar l'habitual discurs de l'alcalde. Almenys no van ser els ous contra l'alcalde Manuel Mas, el 1999 (l'any de l'última majoria absoluta) o el pastís a la cara al seu primer tinent d'alcalde, dos anys més tard, però la cosa va ser sonada. El precedent de com les gasten els independentistes durant les Santes després d'una majoria socialista fa témer nous episodis. Però tornem a l'any passat. La cosa s'anava escalfant feia dies, com vaig escriure aquí. El caràcter depredador dels humans no deixa passar l'ocasió d'una festa multitudinària per aigualir-la amb les seves propagandes. 

L'èxit aparent de l'operació no va passar desapercebut. Ni el d'altres actes festius amb clares reivindicacions independentistes (que a mi ja m'agafen dormint). El que va passar els següents mesos ja ho coneixeu. Mobilitzacions per demanar a l'alcalde David Bote que "permetés" el referèndum del dia 1 d'octubre, com si depengués d'ell, i mobilitzacions per denunciar "la repressió" i "el 155", també amb requeriments adreçats a l'alcalde, abans i després de la data esmentada. La pressió era tal que CiU va decidir trencar l'acord de govern tot just després de vacances (aquí ho explicava) i fins i tot va intentar una moció de censura, finalment fallida.

Les calculadores treien fum

Així que les calculadores dels partits independentistes, a pocs mesos de les eleccions municipals, treien fum. Totes aquelles persones mobilitzades i actives són vots. A més, el discurs independentista sembla l'únic que té una articulació comprensible i positiva, a dia d'avui. I fora d'alguna manifestació radical, amb molta menys participació, no s'albirava cap reacció semblant en el sentit contrari, o en un atre sentit més favorable a l'alcalde. Si hi havia una calculadora que treia més fum que les altres era la d'ERC. Ja disposava d'una enquesta que li feia doblar en regidors (com finalment ha estat), pràcticament empatats amb el PSC, que també pujava, però molt menys del que ha aconseguit. Tant la situació general de l'independentisme com els errors propis dels seus contrincants interns (la decepció d'una llista unitària que va portar a una candidatura independentista amb un magre resultat o el canvi d'última hora del candidat de Junts per Mataró) presagiaven la possibilitat d'obtenir l'alcaldia concentrant el vot útil independentista. I confiant en el desgast i l'aparent poca mobilització del votant de l'altre bloc.

Aquesta era l'estratègia de l'equip de Francesc Teixidó. Just després de dir que volia ser l'alcalde "de tothom", demanava sobretot el vot "dels que van anar a votar l'ú d'octubre". Així va començar el seu "minut d'or" al debat de Mataró Audiovisual. És obvi que es va equivocar. 

ERC, tres fracassos en dos mesos

El resultat ha donat 13 regidors al PSC, de 27, quan partia de sis, i ha rebaixat el nombre de regidors independentistes. El 2015 n'hi havia 12 (si no comptem els de Volem, que no sé massa on situar-los) i ara n'hi ha 10. ERC tampoc va guanyar les eleccions europees, on va quedar en tercer lloc i a les quals també el PSC va triomfar. I, diguem-ho tot, també va perdre les eleccions generals a Mataró davant una nova victòria socialista. En menys de dos mesos, Teixidó i el seu equip han fracassat tres vegades.

A parer meu, els càlculs d'ERC van obviar un parell de coses, com a mínim. Una, que de vegades el que no veiem també existeix. Un nombre no poc important de ciutadans, davant "els carrers sempre seran nostres", van pensar que "doncs nostres seran les urnes". L'oposició implícita i soterrada al discurs dominant (oposició, opino, més a aquesta situació estèril que viu la política catalana que no tant a la independència) pot tenir molta més força que l'explícita, i fer-se notar quan toca. I la segona, que hi ha un desig de discurs global i transversal, de ciutat, que superi els antagonismes tòpics o les identificacions parcials. Això, Bote, i el PSC, em sembla que ho van entendre una mica més. La diferència del vot socialista a les municipals respecte a les europees, molt més gran, i la recuperació de la segona plaça en les seccions que li són més adverses, després d'una dècada, ho expiquen perfectament.

És clar que possiblement, si no fan una lectura crítica dels resultats i es conformen mirant-se el melic, pot ser que tinguem unes Santes calentes i plenes de xiulets. Cosa que, com s'ha vist, hauria de tranquil·litzar l'alcalde Bote, que dissabte que ve prendrà per segon copla vara d'alcalde. Com Bacall, el votant acudirà encantat tot just sentir es xiulets de Bogart. 

Foto: @matarocat

Veritatis simplex oratio

Feras, non culpes quod uitari non potest.
Suporta, i no ho desaprovis, el que no pot ser evitat.

Publi Sirius, Sentències F11; Gal·li, Nits àtiques 17.14.4

Noles uolens
Voli no vol.

Eurípides, Hècuba 566.

Generosiris arboris statim planta cum fructu est.
L'esqueix d'un arbre molt noble dona fruit immediatament.

Quintilià, Institució oratòria 8.3.76

Veritatis simplex oratio
El discurs de la veritat és senzill.

Eurípides, Fenícies 469

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 68 - 70.

Pentecosta

Morimos, Espíritu,
sin saciar nuestra sed,
sin gozar hasta la extenuación,
sin traspasar la frontera del misterio,
sin conocer la raíz primera.
¿Cómo no vamos a necesitar, Espíritu,
que nos regales otra vida
para empezar de nuevo?


Rafael Argullol, poema "17-I-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 776.
I·lustració: El Greco, Pentecosta, 1597-1600, Museu del Prado, Madrid.

Testimoni d'avi

Alguns amics més grans que jo, jubilats de no fa massa, estan estrenant la seva condició d'avis. Malgrat les aparents queixes sobre les noves obligacions de cangur, t'ho diuen amb un somriure d'orella a orella. Reviure l'etapa de cuidar infants, sense l'estrés de la compaginació amb la feina i sense tantes reponsabilitats com quan eren pares, és una perspectiva magnífica. També patiran el distanciament de l'adolescència, segurament, però es disposen a viure aquest dejà vu amb un sincer entusiasme. A mi em fan molta enveja i participo amb ganes quan expliquen les seves anècdotes rejovenidores.

Pel que veig, els pares d'avui són una mica més tiquis-miquis que els que ens van tocar a a nostra generació, en matèria educativa. Potser reneguen dels deures, però omplen el temps dels seus fills de nombroses activitats extraescolars. Per poc que puguin, participen activament a les reunions i en les seqüel·les que provoquen als endimoniats grups de whatsapp. I hi ha aquest model de família perfeccionista, com tan bé critica Gregorio Luri, que sovint desplega un excés de protecció i teorització sobre l'educació dels fills, en nombre cada cop menys nombrós, per cert.

Tot i aquest control, és inevitable la influència de multitud de factors, en l'educació dels fills, a banda de la dels mestres o pares. A més de la indomable informació via pantalles o de la lògica imitació dels companys de classe, entre d'altres, a mi em sembla importantíssima la que proporcionen els avis, sovint sense adonar-se'n.

Els meus avis, per exemple, sobretot els materns, que vivien a casa, estic segur que han tingut una influència decisiva en la meva formació. La transmissió de la tradició, per exemple, un factor que a les generacions actuals els sembla completament prescindible però sense el qual no tenim ni tan sols res contra el que viure, a mi m'ha vingut fonamentalment per ells. O la riquesa d'una llengua apresa abans de la guerra, o entendre algunes actituds que aleshores em semblaven marcianes, o la passió per la lectura o l'art (si un té la sort que vaig tenir jo) i altres interessos relacionats. O l'aventura de descobrir amb ells l'òpera o alguns viatges. Quan hi penso, m'impressiona i només em sap greu haver-me'n adonat abans d'haver-los-hi agraït. Un dels motius, aquest de l'agraïment, pel qual val la pena creure en la vida eterna, una altra cosa en la que ells creien incondicionalment.

Els meus amics que ara són avis tenen, de fet, aquest repte. Més enllà de contribuir explícitament a l'educació dels seus nets, responent quan pregunten o ajudant-los en la funcionalitat del món que descobreixen a cada minut (tot i que amb la tecnologia segur que és al revés), el que més influirà sobre la seva vida serà el seu testimoni, el que fan i el que no fan, i com ho fan, el que diuen i el que callen, el que valoren o rebutgen. No necessàriament seran un exemple (ja he dit que la tradició serveix també per refutar-la, almenys en part), però sí un referent. I la seva absència, seria una pobresa que no ens podem permetre. Això sí, que s'oblidin de veure'n els resultats i més encara de cap agraïment. Senyal que els nets tindran una vida llarga i envelliran i, per poc que puguin, faran el mateix a altres nets. I si hi ha cel, ja comentarem la jugada.

Article per a la versió digital de la revista Valors. 

Ex aspectu nascitu amor

Ex aspectu nascitu amor
L'amor neix a partir de la mirada

Virgili, Bucòliques 8.41; Diogenià, Parèmies 4.49.

Posterioribus melioribus
Els segons intents surten millor.

Plató, Lleis 7 2 3d-e; Zenobi, Epítome 3.15

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 67, 69.

Dues sèries

Això d’estar abonat a una plataforma de televisió ha de tenir els seus avantatges. Un d’ells és poder veure senceres dues sèries de que tenen com a comú denominador la vida d’una parròquia i un clergue i amb les seves contradiccions. Totes dues són d’excel·lent factura, se situen clarament al món contemporani (pèrdua de fidels inclosa) i tracten el tema amb respecte i seriositat.

La primera és “Algo en que creer” (2017; 20 episodis, 2 temporades), danesa, del mateix director de la gran sèrie política “Borgen”. Se centra en una família d’un pastor protestant (religió majoritària, d’Estat) de vida no massa catòlica, diríem si fos un acudit, però enormement rica en matisos en les seves contradiccions. Hereu d’una nissaga de pastors, veu amb angoixa la dificultat de la transmissió, tant a la seva família com al conjunt de la societat, on ha de competir amb ofertes més atractives, amb noves espiritualitats i religions (atenció a tractament de l’islam), amb nous models de vida personal i amb un llenguatge desconfiat de l’herència cristiana, començant per la mateix concepte de Déu. A banda, et pots fer una idea bastant aproximada de com funciona l’Església del Poble Danès i el seu rol cultural, social i polític, i del luteranisme en general.

La segona és anglesa, “Broken” (2017, 6 episodis,1 temporada), el protagonista de la qual és un capellà catòlic (religió minoritària) de la regió industrial del Nord d’Anglaterra, en un barri de classe obrera. El fil conductor és la indagació interior sobre si el pare Michael Kerrigan és digne o no de seu sacerdoci. Amb un passat de tronera i una infància marcada pels abusos sexuals (d’un capellà), amb una mare malalta i un barri amb seriosos problemes que acaben passant per la sagristia, com a rector pren decisons sense saber si són les encertades, s’implica sense saber mai on rau el límit, i dubta de vegades sobre la confiança amb Déu a la qual deriva els seus dubtes.

Res, que us les recomano i en parlem. Per exemple, a la parròquia.

Article a la revista Foc Nou (maig 2019)

Apassionadament atents

Y lo mismo sucede a los pueblos,
apasionadamente atentos a lo superfluo,
pero ciegos frente a los pequeños fuegos

que el viento de la Historia

transformará en grandes incendios.

Rafael Argullol, fragment del poema "20-I-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 779.

Foto: AFP

L'independentisme i les rendes

(Quadre: Santi Demajó)

S'ha tornat a repetir (i es repetirà). Si vinculem les dades electorals de diumenge de les seccions censals de Barcelona, per exemple, amb les útimes dades sobre renda familiar disponible d'aquestes mateixes seccions, segons ha publicat a Twitter en Santi Demajó (vegeu també aquest fil d'Àlex Tarroja o aquest gràfic de Marçal Farré), en podem treure aquestes conclusions tal i com ell mateix descriu:

- BComú i PSC amb màxims a rendes baixes

- ERC, CUP i BCAP amb màxims a rendes mitges

- JxCat i CsV amb màxims a rendes altes

- PP i VOX amb mínims a rendes mitges

Les enquestes del CEO revelen també la diferència entre el nivell de renda i les preferències polítiques per per partits o per la independència: a més renda, més favorabes.

La revolució de la classe mitjana

El periodista especialitzat en demoscòpia Carles Castro, ja advertia el 2012 a La Vanguardia, a l'inici explícit del procés, i just abans de les eleccions al Parlament, que l'independentisme consistia en una "revolució de la classe mitjana". I hi afegia "este grupo lo forma una clase media hiperparticipativa (y la mejor muestra de ello fue la manifestación del 11-S); es decir, una suerte de minoría determinante (ese concepto que con tanta perspicacia maneja el historiador Ucelay-Da Cal), cuyo peso cualitativo en el devenir político y social desborda el meramente cuantitativo".

Podem pensar que el fenomen es dona a Catalunya (i d'alguna manera a Espanya) per les circumstàncies evidents del cansament de model polític i territorial vigent, accelerats per la duresa i la durada de la crisi econòmica de fa dotze anys. Sense deixar de ser cert, només que obrim el zoom veurem fenomens sembants arreu del món, sobretot l'occidental, amb conseqüències polítiques i econòmiques de gran magnitud. Francis Fukuyama deia a The Wall Street Journal (trad. aquí). el 2013, que l'aparició d'una nova classe mitjana global de la qual els estudis prediuen que pot arribar a ser més de la meitat de la població mundial el 2030. A banda de fer salivera als operadors econòmics per aquest nou mercat gobal, Fukuyama reconeixia que "la classe mitjana ja no vol només tenir seguretat sinó també opcions i oportunitats. És més probable que optin per l'acciós si la societat no aconsegueix complir amb les seves expectatives de millores econòmiques i socials, que creixen amb rapidesa". Tot això just abans del trumpisme i derivats (Bolsonaro, Brèxit, etc.) i en plena efervescència de la nostra epopeia catalana.

Dos advertiments

Ja sé que la lectura materialista dels fenòmens polítics no està de moda, però m'ha semblat interessant deixar-ne humilment constància en aquest blog. Almenys, per dos motius. El primer, per contextualitzar sense tòpics el moviment independentista, per explicar el miratge de"majoritari" i els seus límits evidents quan pretén sense èxit eixamplar-se electoralment, més enllà dels sentiments de pertinença o les absurdes apel·lacions morals endogàmiques (referents a la "repressió". a la pressumpta manca de llibertats i drets,etc...). 

I, en segon lloc, per advertir a tots aquells que pensen que en poden prescindir, de la classe mitjana; sobre la necessitat de donar respostes a les expecatives de fons de les quals parlava Fukuyama dins d'un projecte global que no exclogui aquests sectors. Amb el risc que els exclosos, finalment, siguin ells i els sectors que representin. La màxima que Jaume Balmes dirigia als conservadors espanyols em sembla avui ben aplicable, tant per conservadors com per progressistes: "Si no vols revolucions, fes evolucions".

Però la vella aliança socialdemòcrata que uneix els interessos de les classes populars amb les classes mitjanes, que no oposa la seguretat al dinamisme sinó tot el contrari, i que renuncia al poder d'una classe sobre una altra, em sembla avui més vigent que mai. Més necessària que mai.

Un mal amagat

Malum bene conditium ne moveris
No remoguis un mal que està ben amagat
Diogenià, Parèmies 6·54;

Ignem igni ne addas
No afegeixis foc al foc
Plató, Lleis 666a; Plutarc, Moralia 123e

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, p. 63.