Huracà

La plenitud
-creo-
consiste en vivir el huracán
y al mismo tiempo
experimentar la calma
que habita en el ojo del huracán.

Rafael Argullol, poema "14-VII-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 954.

La coartada

Hi ha poques frases que trobi tan idiotes com, “jo no hi podré ser, però hi seré en esperit”. Ja sé que serveix per donar ànims i per intentar esmorteir que se’t trobi a faltar, a tu i a les teves mans, en algun lloc on “hauries de ser”. Però, a força de repetir-ho, és com si ens hagués quedat enganxada i acceptem alegrement que el nostre cos i el nostre esperit poden viure dissociadament. Així, mentre el nostre cos descansa ben alimentat i sense privar-se de res, des del mateix sofà ens apuntem a totes les causes justes, quant més bones i autèntiques millor, que hi ha a Facebook o on sigui. Mentre el nostre cos és entregat íntegrament a la feina i es relacions socials, per exemple, diem als fills que “en esperit” érem amb ells quan ens necessitaven per fer els deures. 

L’esperit, així tal qual, és una bona coartada. Et permet evadir-te de l’engorrosa vida diària, dona sentit a les teves emocions, desplega un ventall implacable de consideracions morals, és higiènic i permet una aparent reconciliació entre tu i el desgavell mundial, o personal. No el critico, perquè l’esperit (etimològicament, el que no es veu) és molt més important i inabastable que les nostres aparences corpòries a les quals diuem “jo” ‒o “tu”‒ per més atractives que ens resultin. Però la seva característica és que només és possible si va acompanyat de cos. El cos i les seves limitacions. Seguint la famosa frase de Joan-Carles Mèlich (“L’important no és ser, sinó ser-hi”), l’esperit va configurant, o descobrint, el que som, mentre que el cos ens permet “ser-hi”; sense ser-hi, doncs, el que som no deixa de ser postureo. Té l’avantatge de la seva puresa, aquesta actitud, però també la seva infecunditat.

Ser-hi. Més entre les tribulacions de les nostres imperfectes famílies que en les postures sobre la família. Menys maniqueus en els conflictes del món i potser més realistes a l’hora d’afrontar-los en sèrio. Més a prop dels nostres avis malalts que ens desordenen l’agenda i les prioritats. Més a prop de solucions parcials, però factibles, que d’heroïcitats aplaudides que no arreglen res. Potser descobrirem que, contra el que pensàvem, en realitat tenim una pobresa d’esperit que espanta. Com aquells que van ser benaurats al Sermó de la Muntanya amb la mirada inquisidora dels líders espirituals d’aleshores.

Article a la web de la revista Valors. Il·lustració: Béla Onódi, El sermó de la muntanya.

Cop de puny

La epifanía brota
cuando uno percibe
que el amor propio no se alimenta
de la fatigosa tarea de quererse
sino de la alegre elección de aceptarse.
Puede que se produzca por revelación,
o simplemente por un puñetazo del destino
que te noquea en el momento oportuno.
Sea como sea
-revelación o puñetazo-,
empiezas a amarte
y, sin apenas esfuerzo, amas.

Rafael Argullol, poema "8-VI-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 918.

Beure

La alegría del bebedor es una gracia;
la sordidez del borracho, una condena.

Rafael Argullol, fragment del poema "30-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 909.

El camí contrari

Con todo, es cierto, Aquiles, que, como hombre libre,
puedes emprender el camino contrario.
Entrega a Príamo el cadáver de su hijo,
y serás conocido en el futuro por algo más grande que la gloria.

Rafael Argullol, fragment del poema "29-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 908.
Il·lustració: Gavin Hamilton, "Príam suplica Aquil·les que li permeti enterrar el cos d'Hèctor" (c. 1775), Tate, Londres.

Venècia i el poder

Ninguna ciudad, como Venecia,para perderse
Extraviarse en Venecia es un estado natural.
[...]

En la Scuola Grande di San Rocco
[...] el arte nos revela lo que la vida nos oculta:
confundidos en el vértigo de las cosas
olvidamos que es en la quietud donde habita el poder.

Rafael Argullol, fragments dels poemes "21-V-2014" i "22-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 900-901.
Il·lustració: Fragment del sostre de la Scuola Grande di San Rocco (Venècia), pintura de Tintoretto (1564).

Mort a l'agost

Las malas noticias son más veloces que las demás.
Los mensajeros que las llevan nunca duermen.
Los negros corceles cabalgan
la entera rueda del mundo
para llegar,puntuales, a los desarmados corazones.
Y siempre nos sorprende la irrupción del dolor
como si,hijos del goce, fuera injusta su llegada.


Rafael Argullol, poema "17-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 896.
Il·lustració: Pablo Picasso, Evocació (El funeral de Casagemes),1901, Museu d’Art Modern de la Cituat de París

La fe

Necesitamos la fe [...]
Esa fe [...] se presenta cuando todo lo demás se desvanece.
Nos arrastra hasta el centro de nuestra existencia
con un ímpetu al que no nos resistimos,
mientras nos envuelve con un manto de seductora suavidad.

Rafael Argullol, fragment del poema "13-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 892.
Jean-François Millet, Àngelus, (1857-1859), Museu d'Orsay, París.

Interrogant

El arte es el espectro que interroga a la eternidad.

Rafael Argullol, fragment del poema "8-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 887.
Il·lustració: Caspar David Friedrich, Paisatge vespertí amb dos homes (1830-35). Museu de l’Ermitage, Sant Pétersburg.

El savi i el tonto

El sabio es difícil de reconocer:
lleva muchas máscaras
y va por mil caminos.
Al tonto le reconocemos de inmediato:
va por un único camino,
a cara descubierta,
rumbo a ninguna parte.

Rafael Argullol, poema "5-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 884.

La paraula i el silenci

Aquest estiu m’he endut a la platja dues novetats. D’una banda, el premi Anagrama d’Assaig (Daniel Gamper, Las mejores palabras) i de l’altra, un dels últims llibres d’Alain Corbin (Història del silenci, a Fragmenta; en castellà, a Acantilado), dues propostes molt suggerents per enfrontar-se al moment actual de les dues expressions més característiques de la nostra particular espècie: la paraula i el silenci. Cert, som persones (etimològicament, màscara “per sonar”, per fer passar el so de la paraula) perquè hem estat capaços d’articular la nostra comunicació, i amb ella el món, inventant i encadenant paraules. I perquè hem apreciat, tot i així, la textura, la densitat, l’amplitud i les conseqüències del silenci entre nosaltres.

De tot això, i de la seva salut actual, parlen tant Gamper com Corbin, molt encertadament i curosa. Però als lectors de Foc Nou no se’ls escaparà que paraula i silenci són constitutius també de l’homo religiosus i, més concretament del cristianisme. Tampoc se’ls escapa a tots dos autors, que fan no poques referències a aquest llegat. Com recorda el filòsof català, ja diu l’Evangeli de Joan que “al principi hi havia la Paraula”, paraula que és alè, com l’alè de la vida que rep Adam però també l’alè de la vanitat del Cohèlet. L’historiador francès ens convida a repassar, en canvi, els silencis de l’Evangeli, començant per sant Josep, així com els de Maria o els eloqüents de Jesús (davant l’adúltera a punt de ser apedregada, o davant Pilat, per exemple).

Us recomano que feu aquest repàs amb aquests dos oportuns textos, amb es quals, a més, us ho passareu molt bé. Encabat haurem de pensar una mica amb les nostres comunitats “parladores”, fins i tot amb les noves propostes espirituals “siencioses” que pugui oferir el cristianisme, una tradició que segueix la frase citada de Joan “...i la Paraula es va fer carn i habita entre nosaltres”. Són, paraula i silenci, avui, condicions de possibilitat de la “carn” anunciada? I, si no, com ho haurien de ser?

Article publicat a Foc Nou (juliol-setembre 2019)

El banquet etern

Aunque nada impedirá tu viaje
hacia el implacable crepúsculo,
no olvides, mientras puedas,
la escalera de auroras que subiste alegremente
al depositar tus días en la tierra.
Cuando el último de los azules
se sumerja, suave, en la tiniebla,
retén en tu mente
la emoción más poderosa
y el más dulce de los pensamientos
una humilde centella crece en lo oscuro,
y en su seno, abrazadas para siempre,
yacen las horas que te faltaron,
entregadas ahora a ti,
cálidas y sensuales,
en el banquete eterno.

Rafael Argullol, poema "22-IV-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 871.

Mestres de mal

Una vez más, en la pinacoteca de Bolonia,
compruebo que los visitantes
apenas prestan atención a las representaciones del Paraíso.
Por el contrario, el Infierno, qué atractivo es siempre,
con su sensualidad cruel, con sus monstruos,
con sus tormentos increíblemente refinados.
Los artistas han sido los portavoces de nuestros fantasmas:
¡qué escasa imaginación procura el bien!,
y en cambio el mal
-o lo que, hipócritamente, en nuestras conversaciones,
  llamamos mal-,
¡qué alimento infinito para nuestros sentidos!
El mal lo dominamos con maestría
pero somos sólo aprendices al pintar el bien.

Rafael Argullol, poema "9-IV-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 858.
Il·lustració: Paradís o infern, Mestre d'Avicena (segle XV). Pinacoteca Nacional de Bolonya.

Si vultur es, cadaver expecta

Tu se descendere.
Davallar al'interior d'un mateix.
Persi. Sàtires 4.23

Non uidemus manticae quod in tergo est.
No ens adonem de la motxilla que portem a l'esquena.
Catul. Poesies 22.21

Ne quid nimis.
Res en excés.
Eurípides. Hipòlit 264-265; Terenci, Àndria 61

Nescis quid serus uesper uebat.
No saps què et pot portar la darrera hora del vespre.
Varró = Gel·li, Nits àtiques 13.11.1

Si uultur es, cadauer expecta
Si ets un voltor, espera un cadàver.
Sèneca, Lletres a Lucili 95·43

In uino ueritas.
El vi fa aflorar la veritat.
Plató, Banquet 217e; Plini el Vell, Història natural 14.141.

Omnia idem puluis.
Tot és la mateixa pols.
Llucià, Diàlegs dels morts 1·3.

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 75-76.

L'ocult

Deberíamos buscar en nuestra mente
los pensamientos ocultos
con la misma delicadeza que el zahorí
busca en el agua del subsuelo.
(...)
Lo que no nos atrevemos a ejecutar,
lo que evitamos pronunciar,
lo que ni siquiera sabemos que exista
porque su existencia nos anonada.
No obstante, como el agua,
dependemos de esos pensamientos
para saciar nuestra sed.

Rafael Argullol, fragment del poema "19-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 809.

La vida secreta de les paraules

El mateix dia que sortia la notícia de la recent publicació d'una "guia inclusiva" de l'Ajuntament de Barcelona que recomana l'ús d'eufemismes per no ofendre "col·lectius oprimits o vulnerabilitzats”, llegia una entrevista a una diputada del PP en la qual afirmava que "la correcció política és, alhora, un narcòtic, una mordaça i el preludi d'una reacció. Jo no accepto els seus dogmes i censures. Reivindico la meva llibertat: el meu dret a ofendre i a ser ofès. És a dir, a pensar".

Us he de dir que, no fa pas tants anys, el discurs tòpic de l'esquerra i el de la dreta estaven intercanviats. En nom de la llibertat d'expressió, en ambients esquerranosos, la provocació també era entesa com una invitació "a pensar", tot i els esgarips dels sectors més conservadors, que -de fet- eren part de l'atractiu. Certament, les víctimes són els imaginaris contraris, el burgès d'una banda i el "progre" de l'altra. Però el que ha canviat d'amo, em temo, són els mètodes. El desacomplexament contra la casuística de la urbanitat benpensant i socialment admesa ha passat de ser una característica més aviat d'esquerres per ser-ne una de dretes, sembla. La frase que he citat de la diputada s'assembla molt a la definició que Marx feia de la religió, per exemple. I podríem dir que la pancarta del "prohibit prohibir" del maig del 68 ha canviat de mans, ara més enjoiades.

Per mi, però, en les dues actituds hi trobo a faltar l'altre com a subjecte i no com a mer objecte. Un objecte que cal modelar, corregir i, diguem-ho tot, reprimir, per un cantó, o un objecte que podem ofendre gratuïtament (excepte en "ser ofès", diu), que ens apressem a etiquetar o denigrar, de l'altra. Enlloc apareix com a subjecte amb capacitats pròpies, amb contradiccions i ambivalències, amb respecte a la seva autonomia. El problema amb l'altre és que sempre arribarà un moment que ens fa nosa, encara que l'haguem triat com a amic o cònjuge. Viure amb els altres és admetre la ineluctibilitat del conflicte. Uns hi aniran amb el manual de correcció i els altres amb el fuet, però tots amb l'objectiu de guanyar-lo, de treure-se'l del mig al més aviat possible; és a dir, de fer desaparèixer l'altre.

No sé dir LGTBi+

Posem un altre exemple recent. Aquests dies s'ha celebrat el Dia de l'Orgull LGTBi+. A mi, aquesta sopa de lletres inintel·ligible, enlloc de "donar visibilitat", em sembla que tapa. El que no es pot dir en paraules no existeix. Si no fos un acudit fàcil, diríem que "és a l'armari". Alguns proposen utilitzar la paraula anglesa "queer", que ara es fa servir, de fet, per qualificar una de les orientacions sexuals. El seu origen (vol dir "rar" en anglès) era un insult contra els gais o les lesbianes o el que no s'adeia a la"normalitat" patriarcal i heterosexual. Hi ha qui va reivindicar aquest insult, crec que intel·ligentment,  com a paraula normal, de la mateixa manera que alguns activistes antirracistes de les comunitats afroamericanes revindiquen ser titllats de "negres". Sí, soc rar; o soc negre. Soc diferent a tu. "Invertit", que es deia abans, el que va "del revés". El que et provoca un conflicte quan em veus, perquè soc l'altre. El que fa nosa. I he vingut a quedar-me.

El contrari, com passa amb les paraules càncer, moro, disminuït o cec, que estan passant a ser insults o víctimes de l'eufemisme, acaben invisibilitzant problemes i, sobretot, persones. Com si canviant-ne el nom, a banda de tranquil·litzar la nostra consciència, arregléssim el problema, o el conflicte subjacent a aquestes denominacions. Ja sabeu quina és l'arma preferida de la psicoanàlisi per combatre repressions, atzucacs i neurosis: la paraula. La que hem amagat o ens tortura i que, en pronunciar-la, ens comença a alliberar. La paraula ha de ser dita, senyors d'esquerres, per poder fer que les coses siguin. Fiat, que deia Aquell. I la paraula no pot ser segrestada sempre per a l'ofensa o l'insult del que no ens agrada, senyors de dretes. O viceversa.

Foto: CCMA

Article per a la web de la revista Valors (juliol 2019)

També en parlo a

• L'escàndol d'un "streaptease" (maig 2017)
• La por a l'altre (juliol 2013)
• Elogi de l'insult (juny 2012)
• Els gais, malalts? (juny 2012)
• De moros i de cabrons (febrer 2012)

Gladiator in harena consilium capit

Gladiator in harena consilium capit
El gladiador pren la decisió al lloc del combat.
Sèneca, Lletres a Lucili 22. I.

Qualis uir talis oratio
Tal mena d'home, tal mena de parlar.
Sèneca, Lletres a Lucili 114. I.

Facile, cum ualemus, recta consilia aegrotis damus.
Quan tenim salut, donem bons consells als malalts fàcilment.
Terenci, Àndria 309.


Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 73-74.

Viure, saber

Tienes derecho a saber;
también tienes derecho a ignorar.
Pero si de lo que se trata es de vivir
la elección es clara:
¡Apuesta por saber!

Rafael Argullol, poema "12-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 802.
Foto: Carmen Secanella (El País)

Dicendo dicere discunt

Dii facientes adiuuant
Els déus ajuden els qui actuen.

Varró, Del camp 1.1.4

Nequicquam sapit qui sibi non sapit
Coneix en va qui no s'aplica les coses a simateix.

Plató, Hipias major 283b; Llucià, Apologia 5

Dicendo dicere discunt
Aprenen a parlar parlant

Eurípides, fr.333 TrGF

Gladiator in harena consilium capit
El gladiador pren la decisió al lloc del combat

Sèneca, Lletres a Lucili 114.1

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 73-74.

Fe i venjança

Hay un fulgor especial
en los ojos de los hombres
que derriban una estatua.
Esa mirada nos indica que hubo fe
donde ahora aflora la venganza.

Rafael Argullol, fragment del poema "10-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 800.