dilluns, d’octubre 14, 2019

Els catòlics i la sentència


Si vostè és cristià catòlic i troba que aquesta sentència contra els líders del procés s'ha d'acatar, estigui tranquil, ja som dos. Potser fins i tot alguns més. Encara que sembli mentida, és exactament el que diuen els bisbes catalans a la nota conjunta que han publicat avui: "El Tribunal ha dictat sentència i, encara que hi haguessin legítims recursos i es puguin fer valoracions distintes, cal respectar la sentència emanada del poder judicial d’un Estat de dret, així com les eventuals decisions que puguin venir dels tribunals europeus. En un estat democràtic, les lleis fonamentals que regulen el sistema polític i que han estat votades i aprovades pels ciutadans, constitueixen un referent bàsic de l’ordenament social." Diu més coses, esclar. Demana rebaixar la confrontació, reconèixer la diversitat política de Catalunya, impulsar el diàleg polític ("dialogar significa renunciar en part al que un voldria per tal d’aproximar-se a l’altre i imaginar entre tots una solució satisfactòria")... I, per últim,  treballar per "construir una societat justa, solidària, respectuosa de la igualtat de les persones, propera als qui passen necessitat, que s’inscrigui en el món global i no es refugiï en un petit món local". Jo en conec més d'un que mirarà d'oblidar-ho amb ratafia.

Si vostè és catòlic, dic, i no és independentista, és a dir, no compra el relat de falta de democràcia, dels presos polítics i totes aquestes excuses per amagar que s'han saltat la llei, no pateixi més per la mala consciència que uns quants clergues, escolanets i laics li han fet passar. De mala consciència en tindrem sempre (malament qui pensa que sempre ho fa tot bé), però no serà per no haver participat de cap pregària idolàtrica, per evitar fer servir els símbols religiosos per causes polítiques o per trobar que els llacets grocs dins i a les façanes dels nostres temples mereixen la resposta evangèlica que van rebre els mercaders de Jesús. 

Li caldrà demanar perdó per moltes coses, però no per pensar que la llei democràticament legitimada s'ha de complir i fer complir i que sense la seva sanció no és possible la vida democràtica i civilitzada, fins i tot per quan cal reformar-la. O per com quan cal fer política, que ha estat la gran absent. No caldrà que s'avergonyeixi de pensar que els condemnats volien imposar-nos un estat sense drets democràtics elementals, com es deduïa de la Llei de Transitorietat, sense cap instrument jurídic nacional o internacional, ni cap suport de cap institució mundial i, el que és pitjor, amb la majoria de catalans en contra. I que això deu ser el que sigui, però cristià no ho sembla.

Si vostè pensa que aquests senyors van abusar, doncs, de seu poder, extralimitant les seves funcions per forçar al conjunt a fer el que ells desitgen, potser fins i tot creurà que això té alguna cosa a veure en fer caure els poderosos del soli. I ara té unes ganes tremendes d'exaltar els humils. Que és l'única manera de posar-s'hi, com sap bé la Moreneta, negra perquè ningú l'entén. L'única manera de posar-s'hi davant la crisi catalana i davant de tot.

divendres, d’octubre 11, 2019

Toni Comín té raó


Hi ha hagut una mica d'enrenou (d'altra banda necessari si un no vol quedar enterrat en l'ostracisme) amb les declaracions de l'exconseller Toni Comín a El Periódico aquesta setmana. L'enrenou ve perquè, enmig de la retòrica habitual, hi afegeix que la resposta del poble de Catalunya a la imminent sentència del Tribunal Suprem passa pel desgast econòmic d'Espanya, tot i el risc de perdre la feina. No sé si és la ignorància la que li fa dir que els autònoms no la perdrien. No sé de què es pensa que viuen, els autònoms. És possible que s'estigués referint als funcionaris. Tot i que en una situació hipotètica com la que descriu, ni els que tenen la nòmina més blindada la podrien assegurar, em temo.

Però, com deia Emma Riverola al mateix mitjà, l'exconseller té raó. Comín sosté a l'entrevista que "si considerem que la república catalana és la condició d’una ciutadania plena, que no ets lliure si no ets plenament ciutadà, la pregunta –injusta i desagradable, però inevitable– és quin preu estem disposats a pagar per la nostra llibertat". El procés independentista ha consistit, entre d'altres desgràcies, a convertir la independència de Catalunya en un sinònim de llibertat i, per tant, en un fi enlloc d'un mitjà. Un fi transcendent, diríem, que val més que els altres, que passa per sobre dels nostres interessos (ergo, de la política), i que fins i tot condiciona la moral d'un poble, com s'evidencia en la parafernàlia de suport als presos. Si aquest objectiu és tan important, si val tant la pena, aleshores té raó Comín en dir que els costos s'han d'assumir.

Recordeu com, abans de perpetrar els fets de setembre i octubre de 2017, l'aleshores president Puigdemont va remodelar el govern, arran de les declaracions i posterior destitució del conseller Jordi Baiget. L'home es va limitar a dir una cosa molt sensata, però que evidenciava que no tothom a l'independentisme considerava la independència un bé superior, per exemple, al patrimoni personal o al somni d'enviar les nenes als EUA. Part del problema de l'independentisme en no saber mesurar les forces consisteix en què part dels seus dirigents ignoren que, tot i el suport de tanta gent, la independència no es troba en el mateix nivell d'importància ales seves vides. I part encara més gran és no haver informat des del primer dia que, com tot, sobretot quan més meravellós t'ho pinten, té costos directament proporcionals. Que li diguin al mateix Comín, que s'haurà de fer vell a Brussel·les, anant bé.

És lògic, per tant, que digui als seus, als que li riuen les gràcies i se solidarizen "de tot cor" amb ell, que s'hi solidaritzin d'una manera més efectiva i similar. Alguns l'hi han retret que, vivint lluny i gaudint d'una situació personal relativament acomodada, demani sacrificis que no haurà de patir. Però això, essent cert, no li treu ni un tros de raó. "¿Quin preu estem disposats a pagar?". El que no respongui aquesta pregunta més val que deixi de molestar.

Per últim, hi ha els que, seguint amb les frases de Comín, no considerem que la "república catalana és la condició d’una ciutadania plena", ni molt menys. Que, de fet, considerem la democràcia com el reconeixement de la impossibilitat de cap plenitud en cap comunitat política, ni tan sols la "plenitud" ciutadana, ja que tota promesa de plenitud comporta retalls democràtics (com ells mateixos van aprovar a la nefasta llei de transitorietat). I que ens sembla que els independentistes, com van fer els comunistes, han d'aprendre a viure en un sistema, que es diu democràcia, en el qual una part no pot imposar la ideologia al conjunt. Que és exactament el que es vol fer, sigui com sigui. Fins i tot enviant una de les economies més desenvolupades d'Europa, però no exempta de riscos, a Can Pistraus. ¿Però què és la bruta i egoista economia davant el paradís d'una Catalunya catalana i lliure? Típica pregunta d'una religió desencarnada, pija i inhumana amb dissimul kumbaià, com la que ara per ara domina l'establishment a casa nostra. Els que no en som correligionaris, que per més inri som més, ¿per què ho hauríem de patir?

Foto: Jordi Cotrina (El Periódico)

dissabte, d’octubre 05, 2019

Arrencat


Te debo tantas cosas
que no sabría decírtelo
si no escon el silencio,
o con aquel grito
que sólo es verdadero
si lo arrancamos al silencio mismo:
nuestra proclamación de amor.

Rafael Argullol, poema "29-VII-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 96.
Il·lustració: Joan Miró, Blau I-III (tríptic,detall), 1961.Centre Pompidou, París.

dissabte, de setembre 28, 2019

Huracà


La plenitud
-creo-
consiste en vivir el huracán
y al mismo tiempo
experimentar la calma
que habita en el ojo del huracán.

Rafael Argullol, poema "14-VII-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 954.

dimarts, de setembre 24, 2019

La coartada


Hi ha poques frases que trobi tan idiotes com, “jo no hi podré ser, però hi seré en esperit”. Ja sé que serveix per donar ànims i per intentar esmorteir que se’t trobi a faltar, a tu i a les teves mans, en algun lloc on “hauries de ser”. Però, a força de repetir-ho, és com si ens hagués quedat enganxada i acceptem alegrement que el nostre cos i el nostre esperit poden viure dissociadament. Així, mentre el nostre cos descansa ben alimentat i sense privar-se de res, des del mateix sofà ens apuntem a totes les causes justes, quant més bones i autèntiques millor, que hi ha a Facebook o on sigui. Mentre el nostre cos és entregat íntegrament a la feina i es relacions socials, per exemple, diem als fills que “en esperit” érem amb ells quan ens necessitaven per fer els deures. 


L’esperit, així tal qual, és una bona coartada. Et permet evadir-te de l’engorrosa vida diària, dona sentit a les teves emocions, desplega un ventall implacable de consideracions morals, és higiènic i permet una aparent reconciliació entre tu i el desgavell mundial, o personal. No el critico, perquè l’esperit (etimològicament, el que no es veu) és molt més important i inabastable que les nostres aparences corpòries a les quals diuem “jo” ‒o “tu”‒ per més atractives que ens resultin. Però la seva característica és que només és possible si va acompanyat de cos. El cos i les seves limitacions. Seguint la famosa frase de Joan-Carles Mèlich (“L’important no és ser, sinó ser-hi”), l’esperit va configurant, o descobrint, el que som, mentre que el cos ens permet “ser-hi”; sense ser-hi, doncs, el que som no deixa de ser postureo. Té l’avantatge de la seva puresa, aquesta actitud, però també la seva infecunditat.


Ser-hi. Més entre les tribulacions de les nostres imperfectes famílies que en les postures sobre la família. Menys maniqueus en els conflictes del món i potser més realistes a l’hora d’afrontar-los en sèrio. Més a prop dels nostres avis malalts que ens desordenen l’agenda i les prioritats. Més a prop de solucions parcials, però factibles, que d’heroïcitats aplaudides que no arreglen res. Potser descobrirem que, contra el que pensàvem, en realitat tenim una pobresa d’esperit que espanta. Com aquells que van ser benaurats al Sermó de la Muntanya amb la mirada inquisidora dels líders espirituals d’aleshores.

Article a la web de la revista Valors. Il·lustració: Béla Onódi, El sermó de la muntanya.

dissabte, de setembre 21, 2019

Cop de puny



La epifanía brota
cuando uno percibe
que el amor propio no se alimenta
de la fatigosa tarea de quererse
sino de la alegre elección de aceptarse.
Puede que se produzca por revelación,
o simplemente por un puñetazo del destino
que te noquea en el momento oportuno.
Sea como sea
-revelación o puñetazo-,
empiezas a amarte
y, sin apenas esfuerzo, amas.

Rafael Argullol, poema "8-VI-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 918.

dissabte, de setembre 14, 2019

Beure


La alegría del bebedor es una gracia;
la sordidez del borracho, una condena.

Rafael Argullol, fragment del poema "30-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 909.

dissabte, de setembre 07, 2019

El camí contrari



Con todo, es cierto, Aquiles, que, como hombre libre,
puedes emprender el camino contrario.
Entrega a Príamo el cadáver de su hijo,
y serás conocido en el futuro por algo más grande que la gloria.

Rafael Argullol, fragment del poema "29-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 908.
Il·lustració: Gavin Hamilton, "Príam suplica Aquil·les que li permeti enterrar el cos d'Hèctor" (c. 1775), Tate, Londres.

dissabte, d’agost 31, 2019

Venècia i el poder


Ninguna ciudad, como Venecia,para perderse
Extraviarse en Venecia es un estado natural.
[...]

En la Scuola Grande di San Rocco
[...] el arte nos revela lo que la vida nos oculta:
confundidos en el vértigo de las cosas
olvidamos que es en la quietud donde habita el poder.

Rafael Argullol, fragments dels poemes "21-V-2014" i "22-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 900-901.
Il·lustració: Fragment del sostre de la Scuola Grande di San Rocco (Venècia), pintura de Tintoretto (1564).

dissabte, d’agost 24, 2019

Mort a l'agost


Las malas noticias son más veloces que las demás.
Los mensajeros que las llevan nunca duermen.
Los negros corceles cabalgan
la entera rueda del mundo
para llegar,puntuales, a los desarmados corazones.
Y siempre nos sorprende la irrupción del dolor
como si,hijos del goce, fuera injusta su llegada.


Rafael Argullol, poema "17-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 896.
Il·lustració: Pablo Picasso, Evocació (El funeral de Casagemes),1901, Museu d’Art Modern de la Cituat de París

dissabte, d’agost 17, 2019

La fe


Necesitamos la fe [...]
Esa fe [...] se presenta cuando todo lo demás se desvanece.
Nos arrastra hasta el centro de nuestra existencia
con un ímpetu al que no nos resistimos,
mientras nos envuelve con un manto de seductora suavidad.

Rafael Argullol, fragment del poema "13-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 892.
Jean-François Millet, Àngelus, (1857-1859), Museu d'Orsay, París.

dissabte, d’agost 10, 2019

Interrogant


El arte es el espectro que interroga a la eternidad.

Rafael Argullol, fragment del poema "8-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 887.
Il·lustració: Caspar David Friedrich, Paisatge vespertí amb dos homes (1830-35). Museu de l’Ermitage, Sant Pétersburg.

dissabte, d’agost 03, 2019

El savi i el tonto


El sabio es difícil de reconocer:
lleva muchas máscaras
y va por mil caminos.
Al tonto le reconocemos de inmediato:
va por un único camino,
a cara descubierta,
rumbo a ninguna parte.

Rafael Argullol, poema "5-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 884.

dijous, d’agost 01, 2019

La paraula i el silenci



Aquest estiu m’he endut a la platja dues novetats. D’una banda, el premi Anagrama d’Assaig (Daniel Gamper, Las mejores palabras) i de l’altra, un dels últims llibres d’Alain Corbin (Història del silenci, a Fragmenta; en castellà, a Acantilado), dues propostes molt suggerents per enfrontar-se al moment actual de les dues expressions més característiques de la nostra particular espècie: la paraula i el silenci. Cert, som persones (etimològicament, màscara “per sonar”, per fer passar el so de la paraula) perquè hem estat capaços d’articular la nostra comunicació, i amb ella el món, inventant i encadenant paraules. I perquè hem apreciat, tot i així, la textura, la densitat, l’amplitud i les conseqüències del silenci entre nosaltres.

De tot això, i de la seva salut actual, parlen tant Gamper com Corbin, molt encertadament i curosa. Però als lectors de Foc Nou no se’ls escaparà que paraula i silenci són constitutius també de l’homo religiosus i, més concretament del cristianisme. Tampoc se’ls escapa a tots dos autors, que fan no poques referències a aquest llegat. Com recorda el filòsof català, ja diu l’Evangeli de Joan que “al principi hi havia la Paraula”, paraula que és alè, com l’alè de la vida que rep Adam però també l’alè de la vanitat del Cohèlet. L’historiador francès ens convida a repassar, en canvi, els silencis de l’Evangeli, començant per sant Josep, així com els de Maria o els eloqüents de Jesús (davant l’adúltera a punt de ser apedregada, o davant Pilat, per exemple).

Us recomano que feu aquest repàs amb aquests dos oportuns textos, amb es quals, a més, us ho passareu molt bé. Encabat haurem de pensar una mica amb les nostres comunitats “parladores”, fins i tot amb les noves propostes espirituals “siencioses” que pugui oferir el cristianisme, una tradició que segueix la frase citada de Joan “...i la Paraula es va fer carn i habita entre nosaltres”. Són, paraula i silenci, avui, condicions de possibilitat de la “carn” anunciada? I, si no, com ho haurien de ser?

Article publicat a Foc Nou (juliol-setembre 2019)

dimarts, de juliol 30, 2019

El banquet etern


Aunque nada impedirá tu viaje
hacia el implacable crepúsculo,
no olvides, mientras puedas,
la escalera de auroras que subiste alegremente
al depositar tus días en la tierra.
Cuando el último de los azules
se sumerja, suave, en la tiniebla,
retén en tu mente
la emoción más poderosa
y el más dulce de los pensamientos
una humilde centella crece en lo oscuro,
y en su seno, abrazadas para siempre,
yacen las horas que te faltaron,
entregadas ahora a ti,
cálidas y sensuales,
en el banquete eterno.

Rafael Argullol, poema "22-IV-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 871.

dissabte, de juliol 13, 2019

Mestres de mal


Una vez más, en la pinacoteca de Bolonia,
compruebo que los visitantes
apenas prestan atención a las representaciones del Paraíso.
Por el contrario, el Infierno, qué atractivo es siempre,
con su sensualidad cruel, con sus monstruos,
con sus tormentos increíblemente refinados.
Los artistas han sido los portavoces de nuestros fantasmas:
¡qué escasa imaginación procura el bien!,
y en cambio el mal
-o lo que, hipócritamente, en nuestras conversaciones,
  llamamos mal-,
¡qué alimento infinito para nuestros sentidos!
El mal lo dominamos con maestría
pero somos sólo aprendices al pintar el bien.

Rafael Argullol, poema "9-IV-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 858.
Il·lustració: Paradís o infern, Mestre d'Avicena (segle XV). Pinacoteca Nacional de Bolonya.

dilluns, de juliol 08, 2019

Si vultur es, cadaver expecta



Tu se descendere.
Davallar al'interior d'un mateix.
Persi. Sàtires 4.23

Non uidemus manticae quod in tergo est.
No ens adonem de la motxilla que portem a l'esquena.
Catul. Poesies 22.21

Ne quid nimis.
Res en excés.
Eurípides. Hipòlit 264-265; Terenci, Àndria 61

Nescis quid serus uesper uebat.
No saps què et pot portar la darrera hora del vespre.
Varró = Gel·li, Nits àtiques 13.11.1

Si uultur es, cadauer expecta
Si ets un voltor, espera un cadàver.
Sèneca, Lletres a Lucili 95·43

In uino ueritas.
El vi fa aflorar la veritat.
Plató, Banquet 217e; Plini el Vell, Història natural 14.141.

Omnia idem puluis.
Tot és la mateixa pols.
Llucià, Diàlegs dels morts 1·3.

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 75-76.

dissabte, de juliol 06, 2019

L'ocult



Deberíamos buscar en nuestra mente
los pensamientos ocultos
con la misma delicadeza que el zahorí
busca en el agua del subsuelo.
(...)
Lo que no nos atrevemos a ejecutar,
lo que evitamos pronunciar,
lo que ni siquiera sabemos que exista
porque su existencia nos anonada.
No obstante, como el agua,
dependemos de esos pensamientos
para saciar nuestra sed.

Rafael Argullol, fragment del poema "19-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 809.

dijous, de juliol 04, 2019

La vida secreta de les paraules


El mateix dia que sortia la notícia de la recent publicació d'una "guia inclusiva" de l'Ajuntament de Barcelona que recomana l'ús d'eufemismes per no ofendre "col·lectius oprimits o vulnerabilitzats”, llegia una entrevista a una diputada del PP en la qual afirmava que "la correcció política és, alhora, un narcòtic, una mordaça i el preludi d'una reacció. Jo no accepto els seus dogmes i censures. Reivindico la meva llibertat: el meu dret a ofendre i a ser ofès. És a dir, a pensar".

Us he de dir que, no fa pas tants anys, el discurs tòpic de l'esquerra i el de la dreta estaven intercanviats. En nom de la llibertat d'expressió, en ambients esquerranosos, la provocació també era entesa com una invitació "a pensar", tot i els esgarips dels sectors més conservadors, que -de fet- eren part de l'atractiu. Certament, les víctimes són els imaginaris contraris, el burgès d'una banda i el "progre" de l'altra. Però el que ha canviat d'amo, em temo, són els mètodes. El desacomplexament contra la casuística de la urbanitat benpensant i socialment admesa ha passat de ser una característica més aviat d'esquerres per ser-ne una de dretes, sembla. La frase que he citat de la diputada s'assembla molt a la definició que Marx feia de la religió, per exemple. I podríem dir que la pancarta del "prohibit prohibir" del maig del 68 ha canviat de mans, ara més enjoiades.

Per mi, però, en les dues actituds hi trobo a faltar l'altre com a subjecte i no com a mer objecte. Un objecte que cal modelar, corregir i, diguem-ho tot, reprimir, per un cantó, o un objecte que podem ofendre gratuïtament (excepte en "ser ofès", diu), que ens apressem a etiquetar o denigrar, de l'altra. Enlloc apareix com a subjecte amb capacitats pròpies, amb contradiccions i ambivalències, amb respecte a la seva autonomia. El problema amb l'altre és que sempre arribarà un moment que ens fa nosa, encara que l'haguem triat com a amic o cònjuge. Viure amb els altres és admetre la ineluctibilitat del conflicte. Uns hi aniran amb el manual de correcció i els altres amb el fuet, però tots amb l'objectiu de guanyar-lo, de treure-se'l del mig al més aviat possible; és a dir, de fer desaparèixer l'altre.

No sé dir LGTBi+

Posem un altre exemple recent. Aquests dies s'ha celebrat el Dia de l'Orgull LGTBi+. A mi, aquesta sopa de lletres inintel·ligible, enlloc de "donar visibilitat", em sembla que tapa. El que no es pot dir en paraules no existeix. Si no fos un acudit fàcil, diríem que "és a l'armari". Alguns proposen utilitzar la paraula anglesa "queer", que ara es fa servir, de fet, per qualificar una de les orientacions sexuals. El seu origen (vol dir "rar" en anglès) era un insult contra els gais o les lesbianes o el que no s'adeia a la"normalitat" patriarcal i heterosexual. Hi ha qui va reivindicar aquest insult, crec que intel·ligentment,  com a paraula normal, de la mateixa manera que alguns activistes antirracistes de les comunitats afroamericanes revindiquen ser titllats de "negres". Sí, soc rar; o soc negre. Soc diferent a tu. "Invertit", que es deia abans, el que va "del revés". El que et provoca un conflicte quan em veus, perquè soc l'altre. El que fa nosa. I he vingut a quedar-me.

El contrari, com passa amb les paraules càncer, moro, disminuït o cec, que estan passant a ser insults o víctimes de l'eufemisme, acaben invisibilitzant problemes i, sobretot, persones. Com si canviant-ne el nom, a banda de tranquil·litzar la nostra consciència, arregléssim el problema, o el conflicte subjacent a aquestes denominacions. Ja sabeu quina és l'arma preferida de la psicoanàlisi per combatre repressions, atzucacs i neurosis: la paraula. La que hem amagat o ens tortura i que, en pronunciar-la, ens comença a alliberar. La paraula ha de ser dita, senyors d'esquerres, per poder fer que les coses siguin. Fiat, que deia Aquell. I la paraula no pot ser segrestada sempre per a l'ofensa o l'insult del que no ens agrada, senyors de dretes. O viceversa.

Foto: CCMA
Article per a la web de la revista Valors (juliol 2019)
També en parlo a


dilluns, de juliol 01, 2019

Gladiator in harena consilium capit



Gladiator in harena consilium capit
El gladiador pren la decisió al lloc del combat.
Sèneca, Lletres a Lucili 22. I.

Qualis uir talis oratio
Tal mena d'home, tal mena de parlar.
Sèneca, Lletres a Lucili 114. I.

Facile, cum ualemus, recta consilia aegrotis damus.
Quan tenim salut, donem bons consells als malalts fàcilment.
Terenci, Àndria 309.


Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 73-74.