dimarts, d’abril 27, 2010

El vel

:
Reconec que sobre la prohibició en una escola que una alumna hi assisteix amb vel tinc els meus dubtes. De la banda restrictiva, crec que sí que una escola pot posar límits a la indumentària. La tasca que tenen és impossible sense mesures disciplinàries, i la manera d'anar vestit n'és una. Anar com si anessis a la platja o d'excursió, brut fins a les celles, ensenyar la roba interior o tapar-se de manera que no puguis identificar l'alumne em semblarien mesures pràctiques i respectuoses. I que no és el mateix portar penjat del coll una creu cristiana que duur a la samarreta una creu gamada.
:
Crec, a més, que la cultura (això que en diuen cultura, en aquest cas, que no passa de ser un tret distintiu en una determinada comunitat de referències) no és un valor suprem, de manera que en nom d'aquesta no cal justificar-ho tot. Tapar-se el cap amb un vel, en el cas de les noies musulmanes, és un distintiu cultural, no pas un precepte religiós (des d'una societat aconfessional, de fet, s'assimilen). Recomano un recent article de Montserrat Domínguez La Vanguardia i un altre a WebIslam en què parla de tot això. En el cas que fos preceptiu, fins i tot, opino que el més accessori de les religions són els seus preceptes, molt menys els seus signes exteriors, encara que a la nostra societat multicultural es tendeix a valorar el contrari. És clar que jo provinc de la cultura que l'home és al servei del sàbat i no al revés.
:
De la banda permissiva tinc alguns arguments més. Per exemple, que no estic gens d'acord que un element d'indumentària tingui sempre efectes simbòlics. Els tindrà per la comunitat de referència que els comparteix, però no pel conjunt de la societat, suposo. A mi no em diu res un nano amb una samarreta de marca, però interpreto que sí als que comparteixen aquesta cultura, oi? Tampoc em queda clar que aquest símbol de tapar-se el cap (la burka seria una altra cosa), en cas de les dones i no en els homes, sigui sempre i automàticament un element de discriminació sexual. Com deia la Mercè Solé l'altre dia, a la indumentària occidental n'hi hauria uns quants més...
:
La discriminació sexual són altres coses, una mica més fotudes i menys 'simbòliques', que no s'assenyalen amb el vel. De manera que, avaluades una i l'altra posició, la meva és d'acceptar que la noia pugui anar amb el mocador a l'escola. Tinc connixement de realitats properes, a la meva ciutat, que recomanen la màxima normalitat en un fet que -com s'ha pogut comprovar, no comporta la presència dels dimonis que es convoquen.
:
Els detractors del vel, finalment, són acusats de xenòfobs o fins i tot de racistes. N'hi ha que deuen ser-ho, sí senyor; però proposo que veiem els seus arguments amb la mínima honestedat intel·lectual del dubte. Comprenc perfectament els que creuen que la integració de les persones que provenen d'altres llocs del món, amb altres costums i pautes culturals, no passa per esborrar o assimilar els costums o pautes culturals del país que els acull costums i pautes que han estat -d'altra banda- molt útils per a la pròpia integració. Jo, en això, els dono la raó.
:
En canvi, no els dono als que creuen que tota simbologia religiosa (comptant que el vel no n'és) ha de desaparèixer de l'escola, també dels seus alumnes. Que les creus penjades al coll (no se me n'acut cap altra) malmeten l'espai de convivència i de respecte a la pluraluitat de creences. Òbviament, ningú es fica mai amb les marques de les assuadores, amb les amarertes de l'equip vencedor l'endemà d'un derby, o un mocador palestí, o en un pin del yin i el yan. Senzillament, crec que s'està mutilant la capacitat simbòlica, la dimensió religiosa de les persones i el paper normal de la religió a la nostra vida quotidiana en la que, per ser mostrada, no ha pas de sentir-se com una imposició per la resta. Finalment, recomano l'article de l'amic Jordi López.
:
Publica un comentari a l'entrada