dijous, d’abril 01, 2010

És la mort la que mor

:
(demà és Divendres Sant)
:
Avui us proposo un magnífic article [aquí] d'Eugenio Trías que l'any passat va publicar El Mundo (9.4.2009) a propòsit dels passatges evangèlics el moment de la mort de Crist, adobat amb les interpretacions musicals (Bach) i pictòriques (Velázquez, Greco) més precises. On parla de la fisura, de la 'ruptura del vel' que simbòlicamet acompanya l'expiració mortal, trencament fundador de la cultura i la civilització, i de la reconciliació. On reconeix l'hora fosca en cada un dels passatges bíblics de retrobament amb Déu.
:
I on, en aquest món on prima l'absència de la idea de Déu com a concepte compartit i present al llenguatge modern, arriba a dir: "Dios ha muerto: pero al morir es la muerte la que muere. Dios es sinónimo de Vida. Es el Señor de la Vida. Dios ha muerto: pero no es su cadáver el que hiede, como afirma el insensato (Der Narr) en La ciencia jovial de Friedrich Nietzsche".
:
Il·lustració: Esperant, de Lucio Fontana (1960), Tate Gallery, Londres.
:
Publica un comentari a l'entrada