diumenge, de maig 01, 2011

'Ars amatoria'


El catedràtic Jordi Llovet escrivia dijous passat a El País un bon article a rel d'una nova edició en català de l'Ars amatoria d'Ovidi i feia evident que la idea de l'amor que tenim avui, malgrat que "les antigues identitats s'hagin diluït darrerament (...) és encara conseqüència d'una teoria i una pràctica de l'amor que es va posar en circulació, a tot Europa, arran de la poesia dels trobadors, la dels stilnovisti italians, Dante i Petrarca: allò que aquests dos poetes van sentir per Beatriu i per Laura, respectivament, no és cosa que succeís a Roma. Els romans, com els grecs, consideraven les dones una mena d'accessori domèstic al servei de tres coses principals: la satisfacció del desig —de l'un i l'altra, certament, com puntualitza Ovidi en aquest llibre—, la procreació i l'administració quotidiana del casal", diu. Al temmps de la Roma imperial "parlar de l'amor equivalia a tractar un sol tema: esbrinar de quina manera un home podia seduir i emportar-se al llit una dona per casar, i fins i tot casada".

Segons Llovet, són perfectament adaptables les estratagemes i tàctiques que ell mateix cita amb el temps actual. Sens dubte, el tractament del fet amatori (de lligar, com bé diu el professor) com una 'ars' (un ofici, un coneixement, un art, una disciplina, una ciència), absolutament deslligada de l'amor com l'entenem avui (invent 'cristianoromàntic insisteix Llovet), també perviu d'una manera impressionant. Llibres, programes de televisió, professionals especialistes i seccions als diaris més seriosos (al costat de la gastronomia, el disseny d'interiors, les cremes maxil·lofacials, els consells de psicologia o la moda) s'hi dediquen amb fruïció i, pel que sembla, amb demanda.

No em sembla malament. Però em miro sospitosament aquesta dèria de deslligar l'amor del sexe i, per tant, també de les estratègies de desig que generen. Trobo que, més que una traba, el lligam de l'amor amb el sexe hauria de veure's com un alliberament, com un 'regal' superior. En primer lloc, perquè l'amor precisa de l'Altre en la seva integritat, no tan sols les seves parts. I se'l posa al mig, en calculem les distàncies (per la mirada, pel desig que no s'acabi, pel respecte, per veure'l bé) i podem començar junts una aventura de goig. No sempre fàcil, és clar. Aquesta visió permetria, per exemple, reivindicar el lloc de la dona en una societat com la que -com bé diu Llovet- la tenia relegada a un pla instrumental.

En segon lloc, perquè podríem afirmar que el desig, l'espurna de la sexualitat davant una oportunitat de desig, és previ a l'enamorament. Neixen 'deslligats', podríem dir. I potser no sempre s'aconsegueix passar del primer pla de desig a un de més profund. Però és una llàstima. Deia Teresa Forcades un dia que aquesta espurna (mirar-nos una altra persona amb desig, per exemple), "és allò que ens dóna Déu perquè no ens quedem tancats en nosaltres mateixos, que sortim a l'experiència de la donació i de l'amor". De manera que benvingudes siguin les arts amatòries que em permetran sortir de la vergonya o de l'autocomplaença, o de les seguretats de qui mai no es relaciona, que em permetran descobrir algú altre començant a les palpentes... Però benvinguda sigui, després, tot just, l'experiència que se m'obre "de donació i d'amor", la capacitat immensa de viure-ho a través -com deia- de l'Altre, el repte de fer-ho créixer, reviure-ho i recuperar-ho quan hi ha atzucacs. I d'això, Ovidi, no en parlava. Potser és que no n'hi pot haver manuals.

Il·lustració: fresc de Pompeia.
Publica un comentari a l'entrada