Una nit de plaer amb la Teresa

Teresa Forcades: "El que és bo és de Déu; el que és plaent també" from Clack Produccions - Clack.ws on Vimeo.

Dissabte passat vam fer el sopar-debat sobre el plaer amb la germana Teresa Forcades, a Mataró, que fou un èxit de públic i, especialment, de conferència magistral. En el doble sentit de pedagògica i d'excepcional. La podeu veure clicant el vídeo del damunt. Us aviso: és llarg (tres quarts d'hora), però molt interessant. Molt.

Prenc de memòria quatre idees de la conferència:

1. L'anàlisi del cervell ens permet veure com 'funciona' el plaer: el moment actual hiperestimula els nostres mecanismes de plaer immediat i de por, la sang que els rega hipoestimula els mecanismes de llibertat/responsabilitat i els de la creativitat (sortir del marc que t'és donat). Exemples de la diferència d'estímul: les addiccions (plaer contra llibertat), els mecanismes de poder (el 'circ' i la seguretat... vegeu aquest articlet -del mateix dia- de Rafael Argullol).

2. Ser lliure o creatiu més enllà del plaer o la por. Aquest és el repte. Això no treu que allò que ens dóna plaer immediat (menjar, el sexe, beure una cervesa...) sigui bo o dolent (el que és creat -la carn- per Déu és 'ressuscitat', no pas el mal, en tant que 'no és' -la por, per exemple. Un cop enllestit cada element de la creació, Déu "veié que tot el que havia fet era molt bo", diu el Gènesi (1, 31).

Això no treu, doncs, que aquells impulsos d'entrada irreflexius (l'amor a primera vista, el desig de sexe o poder, el plaer pel joc i la competició, el gaudi estètic) siguin 'dolents': més encara, en paraules de Forcades, 'és allò que ens dóna Déu perquè no ens quedem tancats en nosaltres mateixos, que sortim a l'experiència de la donació i de l'amor'. Aquesta idea del pas de la 'sobreestimulació' dels sentits al progressiu buidament (fins a l'essencial) n'he parlat a rel d'un estudi d'Antonio Caddonna sobre els temples taoistes, relacionant-lo amb el Barroc i la idea d'horror vacui, aquí. En això, la nostra societat és plena de propostes sensorials i de por al buit (al silenci, a no fer res, a l'atenció perllongada...) ... però sense camí posterior, em temo. Per cert, Déu -també diu el Gènesi- descansà el setè dia (2, 3) i manà santificar les festes (Ex 20, 8).

3. Els cristians assumim el cos com a indissociable de l'ànima: el Déu és encarnat. El cristianisme no és un espiritualisme platònic que dissocia l'ànima del cos (creiem en la ressurecció de la carn, diu el Credo), sinó que comet el 'despropòsit' històric i teològic (inèdit en el panorama religiós de la Humanitat) d'identificar en la feblesa, el límit i allò efímer de l'experiència humana el veritable projecte de Déu. Només a través de límit (de la vida carnal com la que vostè i jo vivim, no pas en un altre pla) podem superar-lo i desplegar les nostres possibilitats d'amor, com el colom cauria sense el límit de l'aire (malgrat que pensa que sense arie volaria millor, seguint la paràbola de Kant). També el plaer és límit, és característica humana. És més: El Déu bíblic és aquell que promet llet i mel (Ex 3,8), el que identifica el plaer sexual de la parella amb el desig de Déu (Ct). Per cert, parella: dues persones, no necessàriament del mateix sexe [vegeu aquí, aquí, aquí i aquí.]

4. Les persones funcionem amb tres paràmetres: temps, espai i sexualitat. Quina és la resposta de Déu? En principi, cap de les tres coses sembla que hi tinguin a veure. El temps, diu Forcades, ens permet compartir-lo; l'espai ens dóna la possibilitat de la donació (contràriament a la teologia jueva moderna que afirma que 'només el temps és de Déu, no 'espai', propi d'una religió en la que Déu es manifesta en la història i d'origen errant); i la sexualitat ens porta a sortir de nosaltres mateixos i experimentar l'amor.

Imatges: dels Simpson, de Bernini, de Jordi Arenas, d'Alonso Cano.

Documents relacionats:

• vegeu post de l'acte i lincs sobre la conferenciant, aquí
• vegeu muntatge amb fotografies, aquí.
• vegeu notícia al web de Valors, aquí

: