dissabte, de novembre 04, 2006

Soldats | Anàlisis

Soldats a Oaxaca
:
nom Foto: Reuters
:
M'ha quedat força estona, aquest matí, mirant-me aquesta magnífica fotografia que publicava El País (a més d'un no menys qualificable article de Jorge Volpi sobre la crisi a l'estat mexicà d'Oaxaca). M'ha recordat els soldats que pinta en Perecoll: cromatisme poc variat però intensitat variable del negre al blanc, varietat de textures, el cos tapat per la capa translúcida del material antiavalots, el fum ambivalent, el terror però també la seva fragilitat des del moment que és descrit. És una gran foto per posar a primer pla uns fets que són massa oblidats per les nostres urgències de cambra (parlamentària).
:
Anàlisis post-electorals
:
Fa tres dies de les eleccions i, si no ens endrecem, hi haurà un munt d'anàlisis que probablement ens confondran més que no ens aclariran. Bé, ara deu tocar això, però ben aviat tocarà la fase de síntesi. Sempre passa, i és bo no precipitar-se, que cal desplegar l'acordió del brainstorming, però és sempre molt més complicat, però més necessari que mai, reduir les anàlisis (i les propostes) a un breu corol·lari d'accions a fer. Com a país, com a partit, com el que es vulgui.
:
De moment, proposo de llegir-ne alguns, molt modestament i de forma evidentment reduïda. Entre les anàlisis de la blogsfera socialista, per exemple, teniu un complet resum al post de Saül Gordillo. I voldria destacar alguns articles més. El primer, un excel·lent editorial de l'associació Nou Cicle (pels menys avesats, al que s'havia anomenat el corrent obiolista del PSC). El segon, que fou publicat el mateix dia de les eleccions (quasi com una premonició) ,és una magnífica reflexió sobre el fenomen de la política i els seus dirigents (i les seves crisis, etc.) que fa Salvador Cardús a La Vanguardia. Transcric:
Cierto es que la política no es nada popular y que tiene mala prensa (quizás sea, sugiero, porque tiene demasiada prensa). Pero, paradójicamente, una de las principales causas de tan mala fama se debe también a una de sus mayores grandezas: es, quizás, la única actividad profesional en la que la lucha por el poder es transparente y, además, el combate en público es el instrumento fundamental que permite al ciudadano tomar partido para que, finalmente, el vencedor pueda ejercer el poder de manera legítima.
(...)
Cada vez se vota menos a grandes ideas o a buenas intenciones y se prefiere elegir a quien reduzca la incertidumbre o, por lo menos, nos convenza de su capacidad para domesticar el futuro, sea el que fuere. (...) No tengo la menor duda de que las elecciones siempre las gana quien parece más capaz de comprender el futuro y no tanto de tener controlado el presente o haber organizado el pasado.
Els dos següents són d'ahir i d'avui, respoectivament, a El País. Xavier Vidal-Folch analitza les paradoxes de la política catalana, dsprés de les eleccions, de les quals em quedo amb una idea que em rondava ja pel cap: el fenomen del pluripartidisme, lluny del que sembla a primera vista, elimina la tensió electoral i, per tant, facilita l'abstenció (o la confusió). Transcric:
A más pluralismo, menos participación. La alta abstención, alegan los líderes, es un problema global, difuso. Se despachan añadiendo que requiere una "profunda reflexión". Y aquí paz, y después gloria. Una pista paradójica: quizá un sistema de partidos más plural (el catalán que el español) y por tanto, en teoría más participativo porque recoge más matices ideológicos, genere necesariamente menos participación en las urnas. Porque a más pluripartidismo, menos dualización, menos polarización blanco / negro, menos confrontación, menor tensión. Ergo, menor contraste, menor incentivo a votar, por la sospecha de que tu papeleta no modificará radicalmente los resultados, que siempre serán matizados. Y también: desconfío de lo que harán después con mi voto, a la hora de forjar alianzas, no quiero regalarles un cheque en blanco. Colorario: aceptación pasiva del resultado, nunca imaginado como dramático. El llamado "oasis catalán" no florecía, pues, sólo a causa del liderazgo poliédrico de Jordi Pujol, tradición de una derecha democrática frente a la otra, autoritaria. Traía sobre todo causa del pentapartidismo (hoy, hexapartidismo). La presunta crispación interna de la escena política catalana (pese al polémico DVD y otros trucos) respecto de la global española, es de juguete, si las comparaciones no resultan odiosas.
El darrer d'avui és del mateix diari i el fa Pilar Rahola a propòsit de l'entrada del nou partit Ciutadans al Parlament, entrada que, com a ella, a mi no em fa cap por sinó una mica de regust a cosa coneguda: la reaparició del mite de la disjuntiva Catalunya-Espanya com a eix central del debat polític, cosa que els d'esquerres tendim, almenys, a posar a segon terme davant una disjuntiva que ens sembla més pròpia del país que som: dreta-esquerra. Els nacionalismes (ja ho sabia Aznar) es retroalimenten. En fi, aquí va la darrera transcripció d'avui:
¿Peligrosos? Nadie es peligroso en democracia, si es demócrata, y ello no lo dudo. En su caso, además, me parecen bastante ingenuos, muy pagados de sí mismos y sin otro debate que el susodicho, con lo cual van a quedar descolgados de casi todo. No. Yo no soy de los que temen la llegada de la marabunta. Sólo soy una ciudadana que está a hasta el cogote de todos estos pesados que sólo saben hablar de la lengua, la identidad y la nación, cuando la gente no puede ni comprarse una casa.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Rafael de Campalans deia que la política és pedagogia.
Amb quina cara els nens a les escoles estudiaran la llengua si el President no sap ni dir dues frases? Es el candidat del PSC el digne succesor de Macià-Companys-Irla-Tarradellas-Pujol-Maragall? Té la talla que s'exigeix a un President d'una nació?
Catalunya no és Múrcia,amb tots els respectes,i no pot tenir un President del nivell d'una comunitat Autònoma. Pot anar Montilla per Europa a representar-nos? No els cau la cara de vergonya?
He votat Esquerra,cal dir-ho.I estic profundament dolgut amb el PSC.No vull polítiques de dretes.Però no puc suportar de veure de President a José Montilla (no pas pel seu origen,ni nom) sinó perquè no té la talla que ens mereixem.El pare de Carod era aragonès.No és sang.Es qualitat i nivell cultural i intelectual.
Si no ténen a ningú més digne al PSC,m'hauré de creure les veus de que el PSC ha mort i el PSOE a Catalunya no té nivell i C's són de fet la renovació.

Anònim ha dit...

Del president de la Generalitat bàsicament espero (hi ja és molt) que sigui un bon gestor de la cosa pública. També una persona honesta, treballadora, sèria, humil, de paraula, educada..., és a dir, totes aquelles característiques que a alguns com a mi ens fan dir d'algú que és un Senyor. I certament, ara per ara en Montilla em sembla tot un Senyor, i un bon exemple en aquest sentit. Potser tot això que comento no està gaire de moda, potser avui es valora més en algú la seva carrera (titulitis), la lleugeresa de llengua (nivell C), el pedigrí (com els gossos), la sang (com els vampirs)...

En Montilla serà un president tan o més digne que el militar (Macià), el colpista (Companys), el desconegut (Irla), l'arribista (Tarradellas), l'estafador (Pujol) o el somia truites (Maragall). I els respecto a tots, però en aquesta vida, ningú és perfecte.

Ramon Bassas ha dit...

- Anònim,
Comença a fer-te'n a la idea, i no per Montilla, sinó per tota una generació de persones que fan l'esforç de parlar en català i enriquir el nostre país. Preocupa't, potser, del que proposen fer, no?

- Vladimir,
Tens raó, ningú no n'és. I acostumo a fiar-me més de qui no s'amaga els defectes...