Si fes cas de les xarxes socials, i de la immensa majoria de la gent amb qui parlo, la discussió no és possible. Tothom coincideix en reclamar una República, sobretot el dia que s'ha anunciat la imminent abdicació del rei Joan Carles, que ho és des de 1975. Jo dec ser burro, o extremadament desconfiat, però sóc dels que pensa que és molt millor seguir amb el sistema de monarquia parlamentària que el d'una república, entre d'altres coses perquè la mena de millores a les que aspiro pel meu país no tenen res a veure amb això. Un debat que desvia energies i atencions, crec, molt necessàries, per altres prioritats. Trobo que, moltes vegades, és un debat massa fàcil, exclusivament teòric. O erròniament "moral". En tot cas, apunto algun motiu per la la meva defensa.
- La monarquia espanyola és una institució simbòlica. Per alguns, que s'han quedat a Almansa o Alcoi (on el retrat del rei Felip V penja del revés), símbol de tot el mal. Per altres, justament per això (no m'agrada la puresa), com a símbol del lloc d'encontre, de la terra de ningú, de la rectificació del passat, de les transicions.
- Pot ser útil al complicat moment polític que vivim. Perquè hi ha d'haver canvis, i profunds, en el sistema democràtic, justament per afiançar-lo. Potser amb una reforma de la Constitució. La figura del rei, que necessitarà estar ben representada (això segur que ha pesat en l'abdicació), ha de jugar aquest paper. De tradició i memòria, d'equilibri, de voluntat de superar l'estigma de fracassos que viu Espanya. De punt impossible, però possible, entre "espanyes" sempre a la brega.
- A Catalunya ens pot ser molt més útil, encara. Pels mateixos motius que a l'anterior punt (a Catalunya hem de fer la niostra particular transició, també). Per representar les "dosis" d'unitat que faran incompleta (i per tant, exitosa) la ruptura per a la qual i ha tantes esperances. El pacte, si n'hi ha, passarà per definir els vincles amb Espanya, i no la separació. El cap d'Estat en pot ser un.
- La monarquia espanyola actual és l'hereva de la corona catalana i aragonesa, la del Casal de Barcelona. A molts adamistes això els importa un rave, però penseu-hi i veureu que això pot significar més oportunitats de pacte que no d'enfrontament. L'Espanya que volem (i el món que volem) és una mica el que duu a la corona el monarca espanyol: una suma d'antics regnes que són més forts junts que per separat, però que no volen dissoldre's, en un centre que "reina pero no gobierna".
- Amb una cara nova, amb un Felip que tregui el mal gust de l'últim que es va dir igual, que esmeni el "pecat original" del primer de la seva dinastia, pot contribuir, també simbòlicament, a la idea del nou projecte que li cal a Espanya. Generacional, prospectiu, confiat, modern. Vinga, rei Felip VI d'Espanya i V de Catalunya-Aragó, rei de les Espanyes, fot-te a pencar.
Ara veig que aquest tema em preocupa prou, almenys, per haver-.hi dedicat cinc escrits més els últims temps que, si teniu paciència i bona voluntat, us convido a rellegir. Allà hi tinc una mica més desenvolupats els arguments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada