Aprendre dels més grans

Sóc tan babau que l'entrevista que m'ha agradat més del llibre que parlarem avui és una de la que ja vaig ser-ne testimoni. Ara deu fer uns dos anys i mig, la periodista Cristina Hernández em va demanar que la posés en contacte amb l'Eulàlia Bofill, una de les entrevistades al llibre Monges, de Laia de Ahumada (Fragmenta, 2008), que viu al monestir de les Carmelites de Mataró. Vaig acomanyar l'equip de TVE a Catalunya i en va sortir un reportatget molt maco. Ara, llegint-la completa, un temps més tard, impressiona notablement la lucidesa, la profunditat i la perspectiva de l'Eulàlia, com de tota la resta d'entrevistats.

Bailar con los ojos cerrrados (Plataforma Editorial, Barcelona, 2014) és el recull d'onze entrevistes que la seva autoa ha fet, la majoria per raons professionals, a persones grans, alguns ja lamentablement traspassats, en els últims anys. Es tracta de Moisès Broggi, Eulàlia Bofill, Neus Català, Marcos Ana, Claudio Naranjo, Alicia Alonso, Ramiro Pinilla, Ana M. Matute, Eduard Punset, Salvador Pániker i Antonio López. És un bon llibre. L'autora s'ha preparat bé cada personatge, crea un clima que propicia la reflexió i demostra que no cal ser agressiu per fer una bona entrevista, ben al contrari.

No sé si, a banda d'endolcits discursos, sabem apreciar prou bé el llegat vital que tenim amb les persones grans, l'avantatge que tenim que siguin entre nosaltres. Crec que no. L'envelliment és avui, encara, un problema per tothom. Per l'estat, per les famílies. Per un mateix. Jo, que encara sóc prou jove, tinc el convenciment que el poc que sé ho sé perquè em faig gran. Tenim tresors de saviesa, doncs, pertot...

L'Eulàlia parla molt de la necessitat de conèixer-se un mateix per poder "polir-se" i estimar-se; estimar-se com a primer pas per poder estimar els altres. Diu que creunen un Déu, ella, que acull cadascú com és, ella inclosa. Des de perspectives i vides molt diferents, les persones d'aquest llibre tenen en comú una enorme vitalitat, la capacitat narrativa per poder enfrontar amb difnitat la vida que han viscut i una serenitat envejable davant l'hora que, en realitat, saben més o menys propera. La de la mort que ja no temen. Us asseguro que és una delícia.