¿Què ho fa, que col·leccionis quadres? ¿Com és que, tenint-ne per això a una altra cosa, atresoris obres d’art en quanitat tan respectable? ¿Per què tries aquests i no altres autors? I, finalment ¿quines raons et porten a compartir-ne el gaudi amb el públic? Aquestes són algunes de les preguntes marginals (perquè les substancials són les que et plantegen les obres d’art) que alguna vegada m’he fet en sortir de veure una de les exposicions del magnífic fons d’art de 1.700 unitats, fons que no para de créixer, sobretot art contemporani català, propietat de Lluís i Carmen Bassat, que, d’acord amb l’Ajuntament de Mataró, ha decidit donar a conèixer amb l’objectiu d’un museu de referència. No cregueu que la resposta sigui fàcil, segurament ni pel propietari. Bassat ha dit que, senzillament, li agraden les peces que compra (“me n’enamoro, de sobte”) i que troba que val la pena donar-les a conèixer. Efectivament, el lloc de les obres d’art no és un magatzem, tot i que a la majoria de museus n’hi ha més al magatzem que exposades. També hi ha explicacions malèvoles a l’abast, sí, però em sembla tan malèvol creure-hi com practicar-les. Em temo que no és el cas.
Podríem fer una prova visitant la cinquena exposició que acull la Nau Gaudí de Mataró, l’última en què repassa el fons amb l’aportació d’obra col·lectiva, sota tres o quatre criteris. El d’aquesta ocasió, com diu Bassat, és el de mostrar “els artistes amb els quals hem cregut”. Comissariada per Núria Poch, és la més gran que s’ha fet i hi inclou, per primera vegada –i juntes!– peces d’autors fora de Catalunya. reuneix un total de 93 obres –de les quals 22 són escultures– de més de cinquanta artistes entre els quals figuren noms tan rellevants com: Eduardo Chillida, Christo, Antonio Saura, Manolo Millares, Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Joan Brotat, Erwin Bechtold, Fernand Léger, René Magritte, Alexander Calder, o Karel Appel.
Jo apunto dues possibilitats. Primer, la fascinació pels nous llenguatges i l’aventura per capacitar-los d’expressió, aventura que inclou inevitablement una seducció estètica en la que cau el col·leccionista. Segon, la contemporaneïtat de la majoria dels artistes que, compartint doncs les coordenades de temps i espai amb tu, en canvi són capaços d’aportar una perspectiva o interpretació, a la realitat que vius, enormement original i suggeridora. I això genera la fascinació de posseir-ho. I de compartir-ho immediatament. Feu-ne la prova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada