dimarts, de novembre 18, 2014

Religió i violència



"Según Freud, el monoteísmo nació en Egipto a consecuencia de la política mundial de los reyes tutmósidas y habría sido impuesto por el faraón Akhenatón. Moisés, un fiel de Akhénatón, aportó a los hebreos la nueva religión", diu Jan Assmann a Violencia y monoteísmo (Fragmenta , 2014, intr. de Lluís Duch, trad. Mayka Lahoz, p. 52), idea que més endavant rebat, tot i que, sens dubte, l'experiència egípcia del poble jueu és determinant en la formulació monoteista i el seu impacte en la civilització occidental. ¿Com és possible, es pregunta el prestigós egitptòleg alemany, que el monoteisme nodreixi una "semàntica violenta"? ¿És l'exclusió d'altres divinitats la base del fonamentalisme? Tot i que sembin preguntes, diguem-ne, acadèmiques, el cert és que són tremendament actuals. ¿No justificava Bush Jr. la seva guerra contra Saddam Hussein en nom de Déu? ¿No hi ha darrere la política hiperbel·licista d'Israel la imaginació de ser 'poble escollit'? ¿No hi veieu en la barbàrie de l'Estat Islàmic simplement l'ofuscació violentíssima del fonamentalisme religiós desbocat? És fàcil, doncs, atribuir a les religions que tenen un sol Déu l'arrel de la intransigència contra els que n'adoren d'altres. Potser massa fàcil.

L'assaig d'Assmann, per qui la violència religiosa és una contradicicó en els termes (p. 122), ve a demostrar just el contrari. L'impuls del monoteisme, diu, és "el impulso de liberar a los hombres de la omnipotencia del cosmos, del Estado, de la sociedad o de cualquier otro sistema de pretensiones totalizantes" (p. 123). La violència, doncs, pertany al món de la política i la religió que l'usa deixa de ser religió i passa a ser política, defensa Assmann. El monoteisme, per al poble que deixa de banda les grans explicacions cosmològiques (ortodoxia) i es declara tan sols subjecta a la Llei (ortopraxi "se trada de actuar, no de creencia", p. 119), inaugura una nova relació amb Déu on el jo és més gran que la vida mateixa (p. 112).

Però no només els conflictes a l'Orient Mitjà revelen la modernitat d'aquesta reflexió sobre el monoteisme. De fet, la vida actual se'ns presenta, de nou, com un estol de déus en forma de seducció (la sexualitat, el poder, els diers, etc...) i, en aquest context, l'afirmació d'aquest jo inarrossegable, irreductible, potser contra-corrent, que es relaciona amb un "Déu únic" precisa d'un llenguatge de ruptura, segurament violent (p. 119). Un llenguatge arrencat del llenguatge civil, polític, de la violència, segurament per aïllar-lo, per eliminar tota divinització i vassallatge al poder dels reis i els senyors "poniendo un Dios fuerte ante un Estado fuerte" (p. 83). En realitat, un llenguatge de "violència interna", amb paraules d'Assmann, ja que la veritable batalla, una batalla dura i sense pal·liatius, es lliura a l'interior dels homes (p. 109). 

¿No serà això, pregunto jo, aquesta tria no sempre fàcil, sovint amarga, entre les coses que divinitzem sense que ho mereixin i allò que, de fet, sí que val la pena? Doncs almenys des de Moisès algú s'està fent aquesta pregunta sabent que es tracta d'actuar, no pas de creure.

Assmann a Barcelona

No passa sovint que tinguem oportunitat que, junt amb l'aparició del llibre, puguem sentir l'autor, sobretot quan viu a l'estranger. O sigui que tenim una portunitat d'or, aquesta setmana, de poder-lo escoltar en tres ocasions, que us deixo aquí. 
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , ,
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)