Plens de mi

Em tenen i em rebutgen. Perquè estan plens de mi i no en volen saber res. I aquest no voler saber-ne res és una crosta, que també la tinc, i que ha agafat aquest nom: «jo».

Enric Casasses, "Poema", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 89.
Il·lustració: Antoni Tàpies, "Infinit" (1988)

No disfressa: revela

Perquè aquestes disfresses no disfressen: revelen

G. K. Chesterton, L'home que fou dijous, Quaderns Crema (Barcelona, 2005), trad. Pau Romeva, p. 219. 

Tenir-los per corbata

Les empreses amb més èxit al món d’internet (Google, Facebook, Apple) tenen com a característica comuna, entre d’altres coses, la imposició de vestir informal. L’horitzontalitat de les seves estructures jeràrquiques (que combinen amb un fort hiperlideratge) s’ha de plasmar també en la indumentària i en l’aspecte extern de les oficines. Pocs despatxos, a simple vista no saps qui “mana” ni qui fa què… i cap corbata. Les empreses han tret la “sotana” als seus “capellans” en un procés de “secularització” que pretén eliminar o diuminar  els trets jeràrquics, en un ambient de canvi de la percepció de les relacions laborals que tan bé ha descrit Byung-Chul Han a La sociedad del cansancio. L’esborronament de les relacions empresari / treballador (amb l’increment dels autònoms, per exemple) tendeix a autoculpabilització i l’autoexplotació d’aquest últim, ve a dir.

Tothom, però, sembla encantat amb aquest paradigma. Al món de la política passa exactament el mateix. Fa encara no deu anys, ens estranyava veure tot un conseller en cap que no duia corbata i ara, la urgència de la “proximitat” imposa la progressiva desaparició d’aquesta prenda a tots els polítics (homes), associada precisament a la “distinció” (que fa distint, o potser distant), a la jerarquia i a una certa solemnitat. El govern grec n’és l’abanderat i d’aquí a quatre dies dur corbata serà un anacronisme, potser. Hi ha prejudici ideològic, doncs, i hi ha també una coartada contra l’”uniforme” de polític. Això sense advertir que tothom vagi de “casual” és una altra uniformització.

La forma com vestim és un llenguatge, fins i tot quan ens entestem en vestir com “no toca”. Si tinc una cita amorosa m’afaitaré, em vestiré i perfumaré de manera molt diferent que si surto a buscar bolets. Si tinc un casament, no aniré com si anés a la platja. Si tinc una entrevista de feina procuraré fer una mica de goig, si treballo en una cereria segurament vestiré diferent que si reparteixo copes en una barra americana... Aquests usos de llenguatge implícit, que facilita notablement la comunicació (què sóc, què vull, quin respecte tinc…), van sofisticant-se a les mil casuístiques que ens ofereix la vida.

El problema, doncs, no és tant la desaparició, o la minimització en els seus usos, de la corbata, com ha passat amb el barret, sinó la progressiva desaparició de signes visibles en la indumentària per a usos determinats, el que crea, per tant, problemes lingüístics i, amb ells, alguna desorientació preocupant, que és el que passa quan no hi ha llenguatge. Per exemple: ¿Realment subratllem que la sobirania popular és tan important quan anem al lloc on s’exerceix amb samarreta? ¿Tindré confiança davant una operació si veig el metge que m’ha de remenar per dins amb bermudes i xancletes? O ¿com podrem apretar els poderosos si ja no els hi podem posar per corbata?

Article per a la revista Valors (gener 2016)

Sofregit

Per fer que la ceba es transformi en melmelada, fa falta un ingredient que ara és, de tant escàs, raríssim: serenor benignitat, mansuetud, és a dir, una destil·lació del caràcter que s'aconsegueix després de dedicar, com feien les nostres àvies, una gran part del temps propi a algú que no sigui un mateix.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 382.

Tan a prop

Sou tan a prop que no hi arribo: faig un pas i ja he passat.

Enric Casasses, Fragment de "Figueres", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 73.
Il·lustració: A line made we walking, per Richard Long (1967), Tate Gallery, Londres.

Rengle, game over?

Podeu veure aquí que ahir vam rebre una bona notícia. Com hem defensat des del principi els que n'érem responsables, del sobrecost de les obres de l'edifici del Rengle, al costat del TecnoCampus Mataró (TCM), no se'n pot deduir cap delicte, segons afirma el fiscal que rebé la informació recavada per l'Oficina Antifrau a partir d'una denúncia anònima. Una de les coses que vam saber ahir, per cert, és que no era anònima, sinó que provenia dels mateixos que no els acaba d'agradar l'Oficina Antifrau. Ja en parlarem.

Entre l'any 2007, just després de l'adjudicació de l'obra (amb els vots favorables dels representants de tots els grups municipals, si no estic mal informat), i el 2011, just l'any que s'obria al públic l'edifici, en ser regidor d'Urbanisme a l'Ajuntament de Mataró, vaig ser president del consell d'administració de PUMSA, la societat municipal encarregada de desenvolupar el sector, d'urbanitzar-lo i de construir-hi aquest edifici. Seré breu, tranquils. Però anem per parts.

1. L'edifici. L'edifici del Rengle és un element clau per al desenvolupament d'aquest sector i, sobretot, de l'impacte econòmic que volíem que tingués el TCM tant en la creació de nou teixit econòmic com, de retruc, en el suport al teixit existent. Contra el que demanaven els que avui hem conegut com a denunciants, el Govern d'aleshores va decidir no aturar les obres i, tot i les dificultats financeres que s'albiraven, començar a comercialitzar-lo al més aviat possible. Diria que avui s'entén perfectament el perquè d'aquella decisió i que, en canvi, no entendríem un edifici a mitges. L'operació del trasllat de l'Abanderado a aquella zona (salvant uns cent vint llocs de treball localitzats a la ciutat) és emblemàtica del que vull dir. No oblidem, doncs, quins eren els objectius d'aquesta operació. I tampoc oblidem que és exactament pel que està servint. 

2. El sobrecost. L'edifici, caríssim, va tenir un sobrecost considerable en la seva fase d'execució, certament. No tinc a mà tota la documentació al respecte, però recordo dos motius que ens preocupaven notablement. El primer lloc, l'adaptació física de l'edifici (especialment la neteja del subsòl), ubicat en un antic abocador. Sí! Un abocador a cent metres del mar! Convertir en habitable i urbana una zona que s'havia utilitzat com a niu de porqueria, a banda de ser un lloable objectiu polític, costa molts quartos. Unes deu vegades més del que s'havia previst, d'acord amb les prospeccions. En segon lloc, coincidint amb la crisi econòmica, va haver-se d'adaptar a una demanda canviant, minvant, incrementant la seva flexibilitat arquitectònica i el seu atractiu. Les dificultats financeres de l'obra, doncs, van provocar unes difícils negociacions amb els adjudicataris i els creditors que van durar més enllà del meu mandat, per cert. I que crec que es van resoldre prou bé, tot i les enormes dificultats (no em vull imaginar com hauria estat amb un edifici a mig fer). La resolució del fiscal, per cert, no es fica en aquestes raons perquè entén que no són de la seva competència.

3. La informació. No cal dir que, de tot el que acabo d'explicar i del que vulgueu, el consell d'administració, amb presència de representants de tots els grups polítics presents a l'Ajuntament, en va tenir informació puntual. En algun moment s'ha dit que potser faltava algun tràmit administratiu (que es pot solventar, crec), cosa que no sé, però sí que sé que l'evolució de l'obra era tractada a bastament al si del consell, tant com a punt individual com en la informació trimestral sobre els comptes de la companyia. No tan sols perquè m'ho demanaven els grups de l'oposició, cosa que trobo perfectament raonable, sinó perquè tenia d'ofici des del principi del meu mandat que hi hagués en tot llums i taquígrafs, màxima transparència i obert a donar explicacions. Si algú es pensa que m'estic penjant medalles, que vagi a veure les actes de les sessions.

4. Les irregularitats. Contra el que diu l'amic José Manuel López (lo cortés no quita lo valiente), portaveu del PP a l'Ajuntament, la resolució del fiscal no detecta cap irregularitat, ni tan sols administrativa. Diu que, de ser-hi, no hi hauria tampoc causa penal, cosa una mica diferent, i que, en tot cas, no seria cosa d'ell de resoldre-la. A mi no em fa res reconèixer un error, meu o dels que aleshores eren subordinats, i seria el primer de demanar que s'esmeni. De fet, com dia abans, si n'hi hagués cap, molt em temo que no passaria d'un simple tràmit burocràtic sense més conseqüències. Però hi estic obert, òbviament. Ara bé, tampoc estic disposat a posar en dubte la meva honestedat i la dels meus companys, i també la dels treballadors que hi van dedicar molts esforços, i, sobretot, la seva professionalitat, senzillament perquè una resolució d'un fiscal no acaba d'agradar a un regidor amb una típica reacció del "cuanto peor, mejor".

5. El prurit judicial. Acabo. No voldria semblar un neuròtic amb mania persecutòria però el cert és que, des que vaig ser nomenat regidor d'Urbanisme fins avui, que fa gairebé cinc anys que no sóc ni electe local, hi ha qui ha tingut molt d'interès en buscar-me una condemna penal. O, en el seu defecte, una condemna moral, cosa que m'importa bastant menys. A mi i a altres persones honorables, pel mateix preu. Si fos una qüestió personal, ni en parlaria. Hi ha gent que t'agafa mania i no hi ha manera de treure's-els del damunt. I el millor és fer veure que no els fas cas. Potser és el tema, però la veritat és que, en tots els casos, per cert sense cap èxit de moment, sempre hi ha un epicentre d'objectius aparentment polítics. Com deia avui l'exalcalde Baron, el portaveu de CiU a l'anterior mandat deuria mentir (o estar mal informat, dic jo) si va dir que la seva formació no tenia res a veure amb aquesta denúncia. No ho sé (també és amic meu, em sembla, i no voldria importunar-lo). En tot cas, l'espicentre no crec que sigui ell, personalment, i segur que tant ell com jo, i segurament que vostès, sabem exactament de qui parlem. Processos penals fallits, imputacions desimputades, denúncies sense recorregut, cares i repetitives auditories per trobar el que no existeix... No els hi desitjo pas tenir els enemics que tinc, ni tan sols a ells. Només espero que aquest sigui l'últim capítol i deixin de covar la seva úlcera, pel seu bé.

Foto: AIDA SL

¿Per què tenim tanta por?

L'admirable Spinoza dedica una part de la seva Ètica a reflexionar sobre les relacions entre por i esperança. L'esperança sense por, ve a dir, és il·lusa; però la por sense esperança és ingovernable. Hem perdut l'esperança, per això les nostres pors són tan intenses.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 403.

Fora d’haver-te acariciat...

Fora d’haver-te acariciat, em penedeixo de tot, de la meva vida i del meu nom, de qui sóc i del que faig, de tot em penedeixo menys d’haver-te acariciat, encara que pugui resultar que les carícies mosseguin i trenquin l’espinada.

Enric Casasses, "Perdona?", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 59.
Il·lustració: Ema - Nu en una escala, de Gerhard Richter (1966), Museum Ludwig, Colònia.

¿Qui és per mi Jesús de Natzaret?

A mi em passa una mica com als deixebles d'Emaús. Conec la figura de Jesús per l'Evangeli, sobretot, fins i tot em fascina i el prenc de referència.... però em costa reconèixer-lo com a ressuscitat. Ara, quan ho faig, és com si la meva vida canviés del tot. Sovint em ve al cap aquella llegenda del sant que recollia un pobre per dur-lo a l'hospital, que es trobava en què en tot el camí el pobre l'insultava i blasfemava i que, just en arribar a l'hospital, el pobre es transformà en Jesús. L'amor que es dóna sense límits, inclosos els límits de l'insult que encapsulen més, si s'escau, el nostre "jo", l'amor que descentra, l'amor que es fixa "en els més petits", és aquest rostre de Jesús desvelat als deixebles, al sant i a mi mateix quan em tregui les lleganyes de la mandra i em resolgui a viure de veritat aquesta vida que tinc. Aquest és Jesús.

Article aparegut a la revista Creure i saber (octubre 2015)

Morir. I viure.

Morir per engendrar, aquesta és la funció de l'hivern: la funció primordial de la vida. les generacions que provenen del 1968 com la meva no poden entendre-ho.

S'ha imposat, amb l'únic contrapès dels obstinats nostàlgics del vell ordre, una visió estrictament cultural de l'existència, oposada del tot a l'ordre natural. (...) Després d'aquesta vida, no en quedarà res. Només un pot de cendra infèrtil.

(...) La idea de la vida humana com una fulla caiguda per engendrar nova vida és percebuda, no ja  com una extravagància, sinó com una gran estupidesa. ¿Viure per donar (facilitar, alimentar, concedir) la vida a altres persones? Quina ximpleria! Viure per xarrupar, cremar, esgotar la vida pròpia; i prou.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 387.

Amb les mans i amb els déus

(...) Qui sap bullir sap la carícia suau del perfum de la fumera, qui sap que encara manca un punt al punt sap tenir paciència i remenar l'olla.

      Qui governa les eines obre camí, si no l'obre l'esclafen les eines.

      Obre camí qui va perdut i qui va perdut va sol per la selva, qui va sol troba la clariana on l'espera l'amat, i qui troba l'amat és prudent i atrevit amb les mans i amb els déus.

Enric Casasses, Fragment de "Fer fera fe", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 59.

Creure en l'espagueti volador

Un dels trets més característics de l’actual fase de secularització (la pèrdua de referents i influència de la religió a la cultura i societats contemporànies), almenys als països occidentals, consisteix en el que molts ja en diuen el “reencantament del món”. Si -en paraules de Max Weber- la religió era “encantament”, que dota d’elements mítics la realitat per fer-la comprensible, i la modernitat és “desencantament”, amb la substitució del mite per la raó, el que vivim ara és una mena de “retorn”, de “retrocés”. Però, en general, enlloc de treure la pols i fer reviscolar estructures pre-modernes, apareixen sota noves formes que tenen una característica comú: la religió passa de ser explícita a implícita.

Dic en general perquè també hi ha ressorgiments religiosos explícits, esclar, sobretot després de la fase “desencantadora” (i necessària) del Concili Vaticà II. Però el més curiós i abundant és la reaparició de trets religiosos, diguem-ho així, en multitud d’objectes, creences, etc… L’estructura cerebral religiosa sembla que es posa en marxa tan si rep estímuls explícits com si els rep implícits. 

No és ben bé d’ara, això. Per exemple, els règims polítics més durs contra la religió han tendit a repetir les seves formes de forma també més dura. L’adoració als líders i el conseqüent messianisme, la idea de comunitat com a base espiritual, l’establiment d’un ferri codi de pecats i indulgències, o la pretensió d’un cel “definitiu” instal·lat a la terra són símptomes d’un nou paradigma religiós on en teoria s’hi havia fet el buit.

Ara, però, aquest implícit religiós s’assembla molt a una mena d’”animisme” postmodern. Més enllà, fins i tot, de les experiències espirituals més o menys difuses i eclèctiques que estan sortint pertot, algunes de gran dignitat. Els columbaris on deixar les cendres de socis d’un equip de futbol, per exemple, ens indiquen fins a quin punt la identitat d’un club pot arribar a dotar de “sentit” una vida que s’acaba. Algunes referències que sento a vegades respecte a l’”esperit” d’unes runes sense cap valor arqueològic, posem per cas, fan més riure que la sandàlia que s’adora a La vida de Brian. I les recents apel·lacions a la xarxa als morts en alguna campanya electoral (“voto per tu”) no tenen res a envejar a l’esperitisme més tronat.

En realitat, aquests mecanismes (mentals, rituals o cuturals) que fan possible tot això, tant les religions com els seus succedanis, serveixen per fer-te una pregunta: per tu, ¿què és el més important en aquesta vida? I serveixen, després, per poder-t’hi “relacionar”. Si el més important de la vida passa exclusivament per la raó, com pretén la modernitat, gairebé que ho convertim en una estadística i no en una experiència. I l’experiència fonamental la defuig. Ara, si no hi passa, també, si no sabem relativitzar o diferenciar llenguatges, si no la respectem (amb falta de rigor, per exemple) correm el risc de creure en un espagueti volador, que és una de les creences religioses reconegudes a Austràlia, la dels pastafaris.

Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors de desembre de 2015.

N'estem fins els borbons

Es veu que ERC de Mataró presentarà al proper ple municipal una proposta per canviar el nom a tots els carrers que porten el d'un membre de la dinastia borbònica a la ciutat. Coi, ¿que en són gaires? em pregunto mentre faig un càlcul mental... Ells mateixos diuen a la proposta que són ben pocs: la ronda Alfons XII, el carrer Isabel II, el carrer Cristina i carrer Amàlia. Pels amics d'ERC, "la dinastia dels Borbons no destaca com a estendard de cap d’aquests valors [es refereix als que parlava aquí] i sí, en canvi, s’ha caracteritzat històricament per la negació dels drets individuals i col·lectius dels ciutadans de Catalunya i ha estat representativa també de la cara més fosca de l’Estat com a estructura política contra tot el poble espanyol".

No tinc a mà (no el trobo i ara no tinc temps de buscar-lo) el meravellós llibre de Ramon Salicrú Mataró, carrer a carrer, on sí que recordo que desmitificava (senzillament sense parlar-ne) algunes històries tan divertides com potser falses dedicades, sobretot, als origens del nomenclàtor dels carrers Cristina i Isabel (només més tard batejat amb el II), que atribuïen a les mestresses d'alguns dels burdells que havien caracteritzat aquesta zona de Mataró fins fa relativament poc. La llegenda també diu que Josep Pla n'havia freqüentat algun. Com que ho desmitifica, segurament tenen raó en atorgar el caràcter de borbònics a aquests dos pobres carrers. Ni discutirem, per tant, aquest "ominós" origen. El que no acabo d'entendre és la proposta en sí.

En primer lloc, cal anar molt en compte, crec, en els canvis de carrer que, sobretot, tenen afectació postal. És un enrenou considerable a tots els efectes que jo, almenys, no voldria passar si fos veí d'algun d'aquests carrers el om dels quals, en alguns casos, és absolutament popular, cosa que no passava amb els dels carrers franquistes, per exemple. En segon lloc, mentre que trobo adequada la substitució dels noms franquistes dels carrers, cosa que a Mataró ja es va fer el 1979, no m'ho sembla, però, afegir-hi altres períodes o grups. El que a l'inici de la democràcia es va identificar com la voluntat de fer punt i a part amb el règim franquista, no amb la resta de la història mundial, no sé massa ara què significaria. L'al·lusió als valors em sembla una mica agafada pels pèls... Ja ho sé que ERC creu que estem vivint un canvi de règim i que probablement vulgui emular el 1979... Però ¿el canvi que proposa es deu exclusivament a la dinastia de la persona que ens fa de rei?

En tercer lloc, hem de dir que ara hi ha una moda respecte al nomenclàtor, moda que l'ajuntament de Barcelona ha adoptat com a un dels signes d'identitat del nou govern (a mi me n'agradaria de més útils, però què hi farem) i que podria ser que aquí vulguéssim repetir com uns lloros provincians. No ho sé.

Aleshores, doncs, no hi veig massa la gràcia. A veure. Com que afegeixen l'adjectiu "republicana" al nom del seu partit, posats a fer, no caldria que ens centréssim en la dinastia borbònica, oi? ¿O és que som uns carlistes reprimits i volem distanciar-nos-en d'ençà de les simpaties liberals d'Isabel II? Podríem ampliar-ho, doncs, a les altres dinasties del regne d'Espanya, fins i tot el conjunt de reis, inclosos els del Casal de Barcelona, que tampoc eren uns xaiets. Mig Pla d'En Boet hauria de canviar de nom. ¿Per què només els Borbons? ¿És que ERC creu que la dolenteria també s'hereta i que hi ha pecats dinàstics que passen de pares a fills, com defensen els més obscurantstes? O també podríem treure els noms relatius a dinasties mataronines de nobles, com Onofre Arnau. O de presidents de caixes d'estalvi. Fora. O mercenaris, com els almogàvers. Fora. A veure, o som republicans o no ho som, oi? Esclar que Lucius Marcius, ara que hi penso, tampoc devia ser un gran demòcrata. Fora. Com us podeu imaginar, la recerca de noms immaculats, genuïnament republicans, seria llarga i àrdua. Però l'endemà, així, com per art de màgia, tots ens omplirem de valors fantàstics. Ostres, que fàcil que era i fins ara no ens n'havíem adonat.

Una altra de les coses importants de la denostada Transició va ser, precisament, que molts vam aprendre que volia dir republicà. I sí, tenia més a veure amb els valors que amb els símbols, més amb el dia a dia amb el qual s'aconsegueixen els drets i llibertats que anhelem que no amb confiar amb la màgia de la paraula, encara que sigui abracadabra, o d'un cap de guix que cau des d'un balcó.

Pensar lliurement

Montaigne va descobrint, durant el seu itinerari d'escriptor, que pensar lliurement és molt difícil. Intentar pensar sense crosses ideològiques és un treball tan exigent que, de fet, no s'acaba mai. El pes de les convencions asfixia la reflexió; i la pressió de l'entorn la condiciona.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 384.

Zona erògena

El món és una zona erògena insensibilitzada pel fregadís continu de les rodes dels tancs.

Enric Casasses, Fragment de "Figueres", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 79.

Eleccions al març? Un nou escenari

Si CDC no cedeix a última hora i canvien de candidat, el Parlament haurà esgotat totes les possibilitats per a l'elecció del President de la Generalitat i, per tant, com marca la Llei, caldrà convocar noves eleccions. Aquest inaudit escenari, tragicòmic, la conveniència partidària del qual ja va ser analitzada fa pocs dies per Oriol Bartomeus a El Periódico, ¿realment pot resoldre alguna cosa de l'atzucac on ens han ficat els partits que van pactar per convocar les eleccions del passat 27 de setembre, convertir-les en un plebiscit, i perdre'l? Potser sí o potser no.

Si tots anem a votar exactament el mateix que vam votar el dia 27 de setembre (potser hi ha qui ja ni se'n recorda) i els partits no canvien ni una coma de la seva oferta, òbviament no avançarem gens i serem on érem. És evident que no serà així. En aquests mesos hi ha hagut altres eleccions d'àmbit general (de resultat també molt incert, inexplicablement desaprofitat pels partidaris de canvis), algunes modificacions (el més recent, la dimissió del cap de llista de la Cup) i una opinió pública entre decebuda, astorada o directament divertida.

Si algú comet l'error, però, de considerar-les de nou plebiscitàries, de repetir "el vot de la teva vida", i de creure's la fantasia de crear una República Independent com a resultes de la victòria dels aliats de l'actual president, i donat que els blocs imaginaris del sí i del no van empatar (amb més vots pel no, però, cal recordar-ho tot i que fos un plebiscit de broma), la incertesa és quin dels dos blocs té l'electorat més mobilitzat, menys "decebut". I, de retruc, quin partit liderarà cadascun dels bàndols. Podem fer moltes hipòtesis, però jo no ho tinc tant clar. Ara, totes elles són d'altíssim risc pels que, com deia, van decidir (per segona vegada) no acabar la legislatura i convocar-nos a les urnes per perdre una dotzena d'escons a cada bugada.

¿I si canviem d'escenari?

Ara bé, hi ha un tercer escenari possible, en la línia del que apuntava ahir Antoni Puigverd a La Vanguardia. Llegiu-lo a ell perquè té raó. Però jo em permeto de formular-ho així, amb un excurs inicial que voldria que disculpéssiu.

1. Com bé deia diumenge passat Joan-Carles Mèlich a El Punt Avui, la característica de la democràcia és que no podem apel·lar a cap déu per saber què és legítim davant el que és legal i que atorgar-se la legitimitat (fer com els déus) és un error. Ell citava una sentència del TC que rebutja la declaració paper-mullat sobre la independència que el nou Parlament sí que ha tingut temps de fer. Però la crida a la indepèndència es fa, també, sobre legitimitats més o menys etèries, en qualevol cas més que no una carta magna escrita i aprovada. Ara, ¿en què es fonamenta la llei, sigui quina sigui? Té raó el TC quan diu que en la Constitució, aquesta imperfecta i gens divina eina, i té raó quan diu que no li compet a ell canviar-la, si s'escau.

2. La independència, doncs, que pot ser perfectament vàlida com a argument polític (com ho pot ser per un altre el socialisme) no està prevista per aquesta Constitució ni per cap altra. Està previst que els programes màxims d'uns i altres es puguin defensar però els hi impedeix de realitzar-los. Un socialista sap que mai hi haurà socialisme amb aquesta Constitició i no per això renuncia ni al socialisme ni a les reformes que la seva ideologia impulsa en aquest marc compartit. Perquè el més important de la Constitució no és el text sinó el consens. En la història d'una Espanya partida per la meitat almenys els últims dos o tres segles, amb el colofó sagnant d'una guerra civil i d'una dictadura llarguíssima, el denostat consens té un valor incalculable que qui no veu o bé és cec o bé és un cínic. Aquest valor és en què es basa la Llei fonamental espanyola i les seves subsidiàries.

3. Catalunya va participar d'aquest consens. Arreu d'Espanya, i de forma molt especial a casa nostra amb la mobilització independentista, ha entrat en crisi per diferents motius. I potser ja toca que sigui així, no n'hem de fer escarafalls. L'aportació de Catalunya, deia, a aquest consens va ser determinant. Primer, per la col·laboració conjunta de les forces democràtiques (vegi's Assemblea de Catalunya) i, després, per la decisiva aportació de diversos ponents constitucionals (Miquel Roca o Jordi Solé Tura) a l'entreixinat final.

4. ¿En quina legitimitat es basarà el que podem fer a partir d'ara? Seguint l'article de Mèlich, en cap. Però seguint-lo també a ell, la base podria ser la "mala consciència" d'una llei limitada i sempre provisional que no culmini les nostres expectatives però que ens permeti un nou marc ampli de convivència per a les properes generacions, com va fer la dels nostres pares. Un consens només pot ser bescanviat per un nou consens. Una proposta que paretixi per la meitat el país i que deixi a demòcrates a una o altra banda no és cap consens. És una partida de guanyadors i perdedors. Qui s'estimi veritablement la nació que diu defensar... la vol així?

5. L'escenari nou que proposo, que ja veig dormint massa aviat el somni dels justos, consisteix en fer, veritablement, un "procés constituent", però exactament al contrari de com es planteja fins avui. Enlloc d'un procés "de baix a dalt" (del desig a la seva provisió, com si anéssim de compres al súper amb els quartos del dèficit fiscal), en proposo un de costat a costat, conscient dels límits, conscient d ela pluralitat del país, conscient que la vida és i serà sempre imperfecció. O no serà vida. Els partits catalans, aquest esmicolament potserior a una matança de Texas que les ha deixat tallats per la meitat i amb la sang empastifada per tot arreu menys a les venes, hauran de fer l'esforç de veure què els pot unir enlloc de què els pot diferenciar, sense renunciar a les diferències, esclar.

6. I això ¿com es fa? No ho sé, però proposo que els partits plentegin en aquestes previsibles eleccions de març quina podria ser la seva aportació al Nou Consens de Catalunya, les seves prioritats bàsiques (que no concretin gaire que si no després serà més difícil). Si no hi renuncien ara, perquè queda una mica lleig, els partits independentistes ho podrien portar com a pla B, tant en cas d'un nou atzucac com aquest (anècdota: ¿a que no sabeu com es diu el bar que freqüenten els líders de la Cup, a Mataró?), com en cas que tinguin més llibertat per elegir uns socis una mica més fiables i madurs. Amb un consens ampli, en una Espanya amb problemes similars, tot plegat farà una altra cara. Oi?

(Aquest post té el precedent d'un altre escrit meu, dos dies abans de les eleccions de setembre, que podeu llegir aquí).

Fotos: Junqueras, Baños i mas (Reuters) / Antígona davant el cadàver de Polinices (Nikiforos Lytras, 1865) / Solé Tura, Suárez i Roca (ABC), 

Fum, fum, fum

Aquests laïcistes contribueixen a convertir l'estrident mitologia nadalenca en una deliciosa mostra de la diarrea global (...).

El Niàgara de llums d'aquests dies fabrica més tedi que consumidors.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 37, 46.
Foto: El País.

Els cors dels sense cor

Les formigues fan niu als cors de la gent de cor de formiga.  

  El buit omple els cors dels sense cor, i les queixes trenquen els cors de la gent de cor queixós.  

  Els buròcrates donen permís de vida als cors de la gent de cor buròcrata, i els partits es reparteixen els cors de la gent de cor repartit, o sigui que:  

  Vigila què fas amb la vida que la vida t'ho farà a tu, que les rates es mengen els cors de la gent de cor de rata i el buit omple els cors dels sense cor. 

Enric Casasses, "Cor de cors", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 56.

Viatge al Regne de Carrère

Mentre llegia El Regne, d'Emmanuel Carrère (Anagrama, Barcelona, 2015), anava pensant en molta gent a la qual recomanar-li, tant pel conjunt de l'obra com per alguns passatges brillants. Em refereixo a biblistes, teòlegs, exegetes i altres espècies que tinc el plaer de conèixer, a d'altres de llegir, amb qui voldria compartir aquesta lectura. Com que sé que molts d'ells segueixen CatalunyaReligió.cat, m'estalvio de trucar-los un per un i dir-los que corrin a llegir aquesta apassionant aventura de cinc-centes pàgines construïdes des d'almenys tres fronts. 

D'una banda, l'anàlisi dels textos del Nou Testament. ¿Què pretenien els qui ho van escriure, a vegades tan contradictòriament? ¿Com es conforma el cristianisme des de la mort de Jesús?. De l'altra, de la recerca històrica sobre el seu context (la tensió entre Jerusalem i Pau, sobretot, però també la relació amb els romans, etc..). I, de l'última, el de la pròpia vida de l'autor. Un escèptic que un dia es converteix al catolicisme, amb una pràctica litúrgica molt habitual i intensa, que ho abandona del tot al cap de poc temps i que ara, des de l'agnosticisme, i amb més experiència al damunt, hi torna amb un respecte i una profunditat que, sincerament, impressiona. 

Com és habitual en l'autor, domina el llenguatge narratiu sobre un entreixinat de reflexió teològica, d'introspecció, d'analogies (més o menys encertades) i d'experiències personals. De manera que el resultat no és només un acostament intel·lectual, una recerca teòrica, sobre el missatge de Jesús de Natzaret i el seu llegat, sinó que fa l'atreviment de barrejar-hi la vida, de partir de la seva experiència (amorosa, psíquica, laboral, etcètera) i també a través de la participació en la pràctica religiosa, més enllà de la litúrgica. El text és una veritable recerca (cal el text i cap endins d'un mateix) sobre l'essencial, sobre el missatge absolutament novedós, radical i emancipador de Jesús.

La pregunta que plana sobre el llibre, el fil que cus aquests elements, és "¿i què caram és el Regne ofert per Jesús, seguit per tanta gent, i que jo no vaig acabar d'assumir?". L'últim paràgraf ho resumeix perfectament (i sé que no traeixo el llibre si ara goso de reproduir-lo; p. 514):

Aquest llibre que acabo aquí, l'he escrit de bona fe, però allò a què intenta acostar-se és més gran que jo, que sé que aquesta bona fe és irrisòria. L'he escrit afeixugat pel que sóc: un intel·ligent, un ric, un home de dalt: tres desavantatges per entrar al Regne. Però ho he intentat. I el que em pregunto, en el moment de deixar-lo, és si traeix el jove que vaig ser, i el Senyor en el qual vaig creure, o si, a la seva manera, m'hi he mantingut fidel. 

No ho sé.

Jo sí que ho sé. O m'ho sembla.

Crítica al diari 'Ara' (Damià Alou)

Crítica a 'El Periódico' (Domingo Ródenas)

Crítica a 'Núvol' (Gerard E. Mur)

Cítica a 'El País' (Lorenzo Silva)

Crítica a Catalunya Ràdio (Màrius Serra)

Crítica a 'El Punt Avui' (Carlos Zanón)

Crítica a 'La Vanguardia' (Màrius Serra)

Entrevista a Emmanuel Carrère a Tria 33 (Canal 33, Anna Guitart)

Publicat a CatalunyaReligió.cat
Foto: Telerama

Les dues dones

Mentre els anuncis de perfums aconsegueixen sacralitzar el poder de la sensualitat, el Nadal ja va esgotar fa anys l'aroma del sagrat. (...)

L'ideal renaixentista i el cristià convergeixen en aquesta idea: la bellesa i la bondat són l'anvers i el revers de la mateixa fulla. D'aquí prové el tòpic de la cara com a mirall de l'ànima. (...).

Nietzsche va posar ordre a aquesta diversitat d'imatges distingint entre bellesa apol·línia (fonamentada en el control atlètic i en l'harmonia) i bellesa dionisíaca o descontrolada (la dels cossos ebris, sadollats i excessius, l'atractiva sensualitat de les flors del mal).

(...) Al televisor, aquestes dues concepcions de bellesa, encarnades per dos arquetips femenins, hi són actualment representades. D'una banda, les vampiresses dominants que anuncien els perfums i, amb ells, tots els plaers de la carn; de l'altra, les entranyables mares abraçant els fills que tornen a casa per Nadal.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 31, 399.

No es movia

(...) S'ho proposava cada dia però no es movia d'allà esperant que l'altra girés els ulls i el mirés.

(...)

Li agrada l'acció però no fa res. Té interessos, però no se n'ocupa. va al llenguatge però no parla. Palpa un poder que no mou. Demana passió quan no sap patir-la. Viu a un ritme molt fort, però és un ritme sense veu cantant.

Enric Casasses, Fragment de "Poeta" i "Adversativa", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, pp. 34, 37.
Il·lustració: escultura de Fernando Pessoa a Lisboa.

Nadal, la llum pels que perden

L'hivern representa la mort, erò comença per Nadal, que és promesa de llum. La llum ara és curta i feble, però triomfarà d'aquí a uns mesos. El Nadal promet aquesta llum no als que sempre guanyen, només; sinó sobretot als que sempre perden. Sobre aquesta promesa arrelava la nostra civilització, que ara és en crisi. La civilització humanista.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 401.
Imatge: Fotograma de Il Vangelo secondo Matteo, Pierpaolo Pasolini (Itàlia, 1964)

Aprofita el temps

Aprofita el temps ara que estàs malalt i vergonyosament malalt perquè d'aquí a tres dies et trobaràs bé, sense res per amagar, i t'obldaràs de les molses tristes del trist amagatall que t'has hagut de fer per reconciliar-t'hi amb les capsetes d'ungüents, fórmules i cadenetes sacílegues, o sigui, dic, aprofita el temps i fes-ne alguna bandera que potser, quan esiguis bo, farà servei a algun desventurat.

Enric Casasses, "Sincerament", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 29.

¿A qui beneficia la fava a Rajoy?

Ara posem-nos cínics i preguntem-nos a qui beneficia electoralment que un brètol hagi propinat una fava al president Rajoy a quatre dies de les eleccions on s'hi juga el lloc. Deixo per descomptat que és un acte reprovable i, tot s'ha de dir, excepcional. I poso de manifest que de la mateixa manera que va rebre un cop de puny podria haver rebut una ganivetada, com va passar fa poc amb la candidata (i finalment guanyadora) a l'alcaldia de Colònia o, també a Alemanya, com va patir fa uns quants anys Oskar Lafontaine, que va estar a punt de morir. La "proximitat" té aquests riscos i potser hauríem de dir de tant en tant que la seguretat personal dels alts càrrecs, una certa "distància", doncs, no és cap caprici ni cap privilegi.

Però anem al que anàvem. En campanya tot influeix. També, o molt especialment, el que no està previst: provoca sentiments d'adhesió i rebuig, ens diu moltes coses sobre les reaccions dels propis interessats o dels responsables polítics, etcètera. Si l'imprevist són un acte de violència contra un dels candidats, i el candidat reacciona bé (com crec que ha estat), la reacció pública general serà d'empatia amb l'agredit. Els que se'n foten per Twitter no sé si acaben de veure per qui treballen, doncs.

Hi ha encara un parell de coses més que pensava ahir metre veia les imatges d'aquesta agressió. La primera és que no estic d'acord amb els que creuen que només apel·lant als bons sentiments o, encara pitjor, a "eliminar la violència" de la vida política, n'hi ha prou per -efectivament- treure-la. Jo sóc dels que penso que la violència és connatural, primària i perfectament lògica en situacions de conflicte. I la vida, sobretot la vida col·letiva, és un niu de conflictes. Més val que no ens enganyem. M'estimo més que la política es dediqui a gestionar els conflictes que no a pretendre eliminar-los, perquè aquesta última boníssima intenció acaba amb totalitarisme. La vida diversa, lliure, és conflictiva o no és ni diversa ni lliure. De manera que gestionar-los suposa enfrontar-se a la violència explícita o latent amb estratègies que, enlloc d'amagar-la "a l'armari", la converteixin en una opció clarament marginal o es transformi en simulacre. Així com l'esport sorgí del simulacre (la manera de tenir entrenats els soldats) en temps en què no hi havia guerres, em temo que la política és més útil quan actua de simulacre d'enfrontament ("indecente" vs "ruín") que quan es pretén plàcida i versallesca, ja que l'obliga a expressar-se amb signes més explícits. El no-llenguatge, com diria Duch, és la violència. O sigui que crec que és "la pau" i no "la bronca" la que genera més violència, contra el que diuen tantes ments reprimides de sucre pacifista.

I la segona cosa que volia dir és que aquest procés de pacificació per assimilació via simulacre serveix a dreta i esquerra. Quan veig gent d'esquerres que riu les gràcies d'aquesta bretolada que dèiem o d'alguna altra penso que si fóssim permissius amb els actes de violència, els primers a rebre seríem nosaltres. O els més febles, que són exactament els que en teoria estem defensant. La dreta acostuma a ser més forta i, com deia, millor que la tinguem domesticada que mossegant. Ja ho he dit, que avui em posaria cínic. No es que ens haguem d'oposar a la violència perquè no esta bé, consideració moral que respecto però que trobo insuficient. És que ens hi hem d'oposar perquè no ens convé, raó que ja trobo més de tocar de peus a terra. Que és exactament el terreny on es mou la política. desconfieu del contrari.

El símptoma Rufián

Quan algú em diu que li costa votar l'un o l'altre perquè el candidat és dolent, o no li cau bé, tot i que l'entenc perfectament (a mi també em costa), li explico el meu mètode, per si li pot ser útil. Li recordo que a més de la passiva, que exercirem aquest diumenge els qui ho vulguem, tenim reconegut el dret a la democràcia activa. Si no t'agrada el qui han posat, ¿per què no t'hi poses tu?, pregunto. I, si no et va bé o creus que no en saps prou o veus que és complicadíssim... ¿per què no ens ajudes a tots plegats promovent un candidat alternatiu quan els partits els trien? No vull pecar de càndid, sé que això també és complicadíssim i que la majoria de les vegades, tot i l'avenç de les primàries, els candidats són triats girebé per cooptació. Però crec que som al moll de l'os: hem d'estar disposats a criticar aquell que es presenta a unes eleccions si som capaços de plantar-li cara als processos interns, agrupar els que pensen més o menys com nosaltres, organitzar-nos i fer veure a la majoria que som millors... (som millors?, sí?). Jo ho practico moltes vegades o si no no votaria gairebé mai. Per mi, quan demanem més moral a la política penso exactament en que la primera virtut moral de la política és la de participar i -si no t'agrada el que hi ha- organitzar-te per canviar-ho.

També penso que té molt de mèrit presentar-se a unes eleccions. Certament, el desig de notorietat, l'addicció al poder i altres motius no gaire nobles juguen un paper clau, en força casos. O en tots, bo i que en menys o més mesura. Però, tot i així, tenir el coratge de demanar als ciutadans que els representis per sortir de l'actual atzucat polític i, si pot ser, governar una mica, em sembla molt meritori i crec que ho he de dir.

Rufián i Terricabras, un vertigen

Ara, fetes aquestes dues prèvies, una de les sorpreses que he tingut en aquesta campanya ha estat descobrir el candidat d'ERC, un perfecte desconegut (per mi) que es diu Gabriel Rufián (i que, pel que he pogut veure, retrata tan bé Cristian Segura en aquest perfil, o aquest altre de Sergi Pàmies), que es veu que principalment es dedica a fer tuits. L'heu sentit? La meva part magnànima i optimista creu que el que li passa a aquest senyor és que li falta mili, i que potser uns quants anys fixant-s'hi i contenint-se ho podran arreglar. Estic segur que els dirigents d'ERC ho pensen així. Només afegiré que m'agafa vertigen si comparo aquest candidat (o el segon) amb el que el mateix partit, ara fa un any i mig, a les eleccions al Parlament Europeu que, ves per on, van guanyar.

A mi em va semblar que aquella victòria, a banda de situar-se en el context de màxima efervescència independentista, les qualitats humanes, intel·lectuals i polítiques de Josep M. Terricabras, que destacaven bastant damunt de la resta, hi van influir. O m'agradaria pensar-ho. Em va semblar, aleshores, una decisió intel·ligent que Terricabras encapçalés la llista d'ERC. Ara bé, ni en aquell moment ni ara el meu vot serà cap a ERC, de manera que tampoc he de dir que m'influís gaire, a mi.

Representativitat o capacitat

Però no voldria parlar de Rufián ni d'aquesta comparació, que segurament serà odiosa, sinó d'una reflexió que em volta des de fa uns quants anys a propòsit dels mèrits o les característiques dels candidats en unes eleccions. Fonamentalment, la pregunta que no tinc resolta és la següent: ¿què és prioritari, la capacitat o la representativitat? Sí, ja sé que la resposta adequada ha de ser que s'ha de saber combinar, sí... Però quan has de triar, ¿què va primer?

No ho tinc clar a mitges, si hem de ser sincers. Jo prefereixo que els lideratges s'assumeixin des de les capacitats pròpies d'un líder i relegar en el seu equip les quotes representatives... Però d'un temps ençà, potser perquè es fa tan evident l'enorme crisi de representativitat de l'actual societat (associacions, sindicats i partits febles; preeminència de nous imaginaris representatius per la via ètnica, de tendències, etc.; no consciència de classe...), que porta a ridícules exhibicions i fitxatges, m'ha fet veure que on tenim, de fet, la veritable crisi és en les capacitats. O que van juntes.

Per exemple: sóc dels que pensa que les capacitats del candidat socialista Miquel Iceta, el passat 27 de setembre, van salvar de la catàstrofe electoral el PSC (o la va ajornar, no ho sé). I no em refereixo a les seves capacitats de ball, òbviament. També com Terricabras l'any anterior, el candidat Iceta estava per damunt dels seus contrincants. No parlo ara, doncs, tot i que Terricabras sigui catedràtic, de les capacitats reconegudes des del camp econòmic o empresarial, sinó a les que ha de tenir algú que es dedica a la política: nas, capacitat d'empatia (amb els teus, sobretot... si saps qui són els teus, clar), saber què dius i com dir-ho, cintura, reflexos, visió unes quantes jugades més enllà, saber d'on véns, etc.

Evidentment, això no s'improvisa. Tampoc sé si el conjunt de partits són massa conscients d'aquestes mancances (o dels seus actius), però us puc ben assegurar que no ho sembla. D'una banda, persones que tindrien unes capacitats magnífiques per dedicar-se a la política, per moltes raons, n'estan completament al marge. Ho deleguen i, ves per on, sempre hi ha gent per omplir forats. De l'altra, els paradigmes circumstancials del moment que vivim reclamen, o així ho sembla, altres qualitats. Per exemple, ser "nou".

No seria cap problema si es tractés d'anar fent. Però resulta que el món on vivim és complicat, molt complicat. Que l'atzucac polític reclama més finura que traca i mocador... i ja ho veieu. Que la dispersió d'opcions (de camins, de criteri) sembla clamar per camins i criteris sòlids que no troba. O sigui que la cosa -em temo- no hauria de quedar-se com un simple lament. Si els més capacitats per fer-ho no es dediquen a la política tindrem la política mediocre... per més èpica que es vesteixi.

Fotos: Ara, ERC. La Sexta.

El símptoma Rufián:
Posted by Ramon Bassas Segura on dimecres, 16 / desembre / 2015

Solstici d'hivern

El cristianisme va transformar aquest anunci de la naturalesa en esperança metafísica. A diferència de les religions de l'Extrem Orient, que proposaven solucions fatalistes per a la condició humana basades en l'ordre natural, el cristianisme é sla primera formulació popular de l'optimisme humanista: el patiment humà no és inútil, té sentit. En nen Déu oferia un regal inèdit: al cor de la nit hivernal encenia la llum del sentit. Era un Déu humanitzat, sofrent i amb biografia tràgica. Però triomfava sobre la mort.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 390.

Ni grossa ni petita

Entre tantes rialles una vida ni grossa ni petita, una vida com tantes que n'hi ha, entre la cridòria dels uns i les apostes dels altres, sí, una vida sense jugar a cartes ni buscar raons però contemplant les partides i mig rient les bromes, entre bíceps cridaners i cuixes escandaloses, entre els esfoços i treballs dels uns i la ganduleria i deixadesa dels altres, una vida de prima a poc a poc i amb constància es va engrunant i desfent i es torna un rierol de tinta que s'sseca, es resseca, s'esquerda i s'esborra.

Enric Casasses, "Del tinter a la claveguera", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 27.

Al·leluia, Händel

La suggestió musical d'El Messies, recorda Zweig, s'alimenta d'una doble ressurecció: la d'un Déu crucificat i la d'un músic deprimit. Al·leluia!

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 383.

La Convergència im-possible

No vull passar per un expert en res, i menys per un psicoanalista, però -després de soprendre'm amb la gesta ortogràfica del PP- aquesta campanya em depara una nova descoberta amb enjundia. Em refereixo a l'original eslògan de Democràcia i Llibertat, la marca amb què CDC es presenta en aquestes eleccions: la paraula "impossible" amb una tènue creu que, en teoria, tapa el prefix "im", de manera que, pel que dedueixo, es tracta de demostrat com, senzillament negant-ho, el que fins ara era impossible ara és possible.

La primera pregunta que em faig és si, realment, és això el que ens volen dir. En realitat, com es pot veure als mítings i als cartells, la paraula sencera que apareix impetrèrrita és "impossible". El gruix del retolador no és prou contundent per acabar d'anul·lar en principi de realitat, diríem. Per acabar-ho d'adobar, just a la síl·laba molesta s'hi col·loquen les banderes, com solemnintzant-la. I, finalment, davant del prefix obsessiu s'hi situen els oradors, inclòs el president en funcions de la Generalitat, tapant-la. El que em porta a la següent conclusió pregunta: ¿el que és impossible es fa possible o és que senzillament volen amagar-nos que continua sent impossible?

¿Què és impossible?

Bé. I exactament, ¿què és el que és tan impossible que es resisteix tant a esdevenir possible? El primer que et ve al cap, òbviament, és la independència. Efectivament, és impossible. Fins ara ho hem tapat amb impressionants manifestacions, amb furtives consultes governamentals, amb molta poesia patriòtica batuda amb un aparell mediàic considerable. Però la realitat és tossuda i la paraula impossible s'imposa, al final. Al marge de la llei, al marge del món, al marge de la meitat (o més) dels catalans, al marge d'explicar-nos com s'hi arriba... la independència aguanta el que aguanta un discurs o una guixada en un mur fet amb les lletres ben grans de l'impossible. ¿És això del que ja ens prepara Convergència? Bé, doncs gràcies per avisar.

També podria passar que tot fos més senzill. Potser es deu referir simplement a la investidura de Mas com a president. ¿És possible o impossible? Ep. Potser també pot al·ludir a la supervivència del propi projecte polític de CDC, procés de decadència que afecta als altres grans partits del sistema sorgit de la Constitució de 1978 i al qual creien despistar amb l'efímer i pírric Procés. ¿És possible o impossible? 

Camí al buit

Perquè no se m'acut de què més deu anar, això. A veure. Si una gràcia tenia el projecte convergent, precisament, era que fugia dels impossibles. Que, fundat per un llest fill de l'Espanya i Europa de la postguerra, sabia que la clau de totes les nostres desgràcies ha estat, precisament, l'entestament en fer possible l'impossible. Com dirien els freudians, en fer prevaldre el principi de plaer per damunt del de realitat. Esclar que tot és possible. Però ja sant Pau ens advertia que això no vol dir que tot ens convingui. En el marc democràtic, per exemple, les coses són possibles no tan sols amb una sòlida aliança amb la realitat (no pas amb els somnis), sinó també amb els propis límits que s'ha imposat per a les seves reformes. Sense límits, sense agafadors, l'impossible cau al buit.

Ara tot és potes enlaire, em direu. Ara, el perspicaç fundador és a les portes de l'Audència Nacional, a Madrid per més inri, a punt per un vergonyós procés judicial. Ara som en uns altres temps i una nova generació demana fer net. Esclar. Però la raó de ser dels partits que acumulen memòria i que, malgrat això, pretenen donar respostes realistes i eficaces als reptes del segle XXI, és precisament en advertir contra els impossibles, contra els sopars de duro, i a favor de la realitat a la que cal servir. On, de tant en tant, s'agraeix que algú se surti del guió hiperoptimista i fal·laç i et digui: "no, noi, això no pot ser".

Foto: diari Ara.

El meu nom

                  Quines són les emocions
de Déu? No hi havia contenció en la meva moderacó,
ni tan sols cap suggeriment de recompensa
per la meva paciència.
Només que s'hagués permès
una paraula: el seu nom, per exemple,
dit sempre tan obliquament.
El meu que, malgrat la majestat d'ell,
va reconèixer la meva existència.

R. S. Thomas, fragment del poema "Silenci", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 425; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Pantocràtor de Sant Climent de Taüll

L'"España" independentista del PP

L'eslògan triat pel PP a Catalunya, i també a les Illes, per aquestes eleccions per a les quals avui és el primer dia de campanya és "España amb seny", una traducció en principi encertada -crec- del que serveix en castellà en tot el PP: "España en serio". El que grinyola i fa poc seriós l'eslògan, precisament, és l'ortografia. Sembla com si la idea que tenen d'Espanya sigui tan inalterable que no es pot ni traduir. En català podem dir perfectament Espanya, tenim un idioma ben equiparable a qualsevol altre i, per tant, paraules per designar realitats (per no dir països, estats o nacions i així no ens emboliquem) com aquesta.

Direm Regne Unit i no United Kingdom, Grècia i no El·làda (o Ελλάδα, per ser més precisos), Mèxic i no México, posem per cas. Dins d'Espanya, parlarem d'Astúries, d'Andalusia o el País Basc sense necessitat d'haver de canviar al castellà per anomenar-ho, com si la nostra llengua fos coixa, auxiliar o complementària. O aldeana. ¿És aquesta la sensació que ens vol transmetre el PP? Espero que, senzillament, sigui ignorància, que és més fàcil de resoldre.

També podria ser que l'autor d'aquest enginy tingués la intenció de fer una frase bilingüe. De fet, a la literatura catalana hi ha una bona mostra d'usos plurilingües en un mateix text, fins i tot en una mateixa frase o vers (vegeu Albert Rossich i Jordi Cornellà, El plurilingüisme en la literatura catalana, Vitel·la, 2014), de manera que tindria un digne precedent. En aquest cas, però, ¿és bo que sigui precisament el mot "Espanya" el que sigui intraduïble, el que sembli inassumible de pronunciar en llengua catalana? ¿No és precisament la incompatibilitat entre Espanya i la seva diversitat (també lingüística) el que addueixen tants i tans independentistes per fonamentar la seva proposta?

En cas que s'hagués fet amb rintintín, doncs, s'assemblaria molt a una tàctica que he vist molt estesa al món independentista. No tan sols en citar "Espanya" sempre amb pronúncia o grafia castellana, com si parlessin d'un lloc recòndit que encara no hem pogut incorporar a la llengua. O ometre la paraula dient-ne "Estat", com tant li agradava a a Franco. També passa en citar els organismes públics (els Ministerios, per exemple) o altres institucions com els Premios Nacionales de Cultura. Em sembla oibservar que la intenció dels que parlen així, a part dels que ho repeteixen com lloros perquè no tenen cap criteri, és la de deixar clar que tot el que prové d'Espanya és inassumible en llengua catalana, que és estrany i estranger. El que provoquen, en canvi, és l'empobriment de la llengua, confirmar el caràcter subsidiari que li volen els seus detractors, identificar la llengua amb el combat independentista tot allunyant-ne els que no en som... i, també, fer el ridícul.

Als que volem que el català sigui una llengua tan normal com ja és, perfectament útil per qualsevol circumstància i ocasió, ens dóna la sensació que uns i altres es retroalimenten. Que, de fet, practiquen exactament el mateix. I, estirant una mica l'argument, veiem dolorosament com es confirmen els nostres pitjors auguris: a més independentisme, menys nació i més enfortiment de l'eix espanyolista a Catalunya.

En vaig parlar també a El 'Ministerio' papanata, 5.9.2010.

Jonc

Lao Tse, ara fa uns 2.500 anys, ja recomanava l'empatia per ser fidel a les reflexions i creences pròpies: "SIgues flexible i et mantindràs recte"

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 371.