La llum

Más importante que la luz
es la luz de unos ojos
que nos conducen a la luz.

Rafael Argullol, poema "12-IX-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 649.
Il·lustració: Detall de La noia de la perla, de Vermeer de Delft (1665-1667), Museu Mauritshuis, La Haia.

Baños, Reguant i el feixisme

Amb això de Vox s'ha posat de moda parlar de "com combatem la ultradreta". A Mataró ja ens ho vam preguntar fa vuit anys amb la irrupció de PxC a l'Ajuntament, de manera que portem una mica de carrerilla. Ara no us sabria dir si hi ha una bona manera, o n'hi ha més d'una, o si depèn. Però sí que penso que el que cal fer, en una societat democràtica, és utilitzar arguments i que, en canvi, una mala manera, és la d'evitar-los. Exactament que amb qualsevol altre adversari polític, sobretot si fan propostes concretes. I no tenir por d'admetre arguments aliens, o la perspectiva de l'altre, en la defensa dels propis. 

Si preocupen els efectes de la immigració i la ultradreta té una proposta maximalista (o, senzillament, impossible), la pitjor resposta és dir-los xenòfobs, tot i que segurament sigui aquest el valor que les impulsa. El resultat és que al damunt de la taula dels que han expressat la preocupació hi haurà una sola proposta (descabellada, potser, però proposta) i un adjectiu que tanca tota possibilitat de diàleg i, per tant, de contra-propostes. 

Exactament passa així amb la resta de preocupacions políticament incorrectes que de sobte troben un canal d'expressió, un marc mental que s'hi adequa. El temor a les conseqüències no previstes dels canvis culturals, econòmics i de costums són, crec jo, el principal cau de cultiu d'aquest creixement. Ho hem vist amb el recent conflicte del taxi, o amb la perplexitat del rol masculí davant l'empoderament de les dones o dels gais, o amb l'estupenda Dinamarca del sud que els espanyols ens estan prohibint. I ho veurem cada vegada més amb exemples quotidians. "¿Com és que la gent no creu en el que creiem els moderns si és tan bo?", ens preguntarem abans de proferir els devaluats epítets que resolen la incògnita, per dir que encara, pobrets, no ho han entès. I nosaltres sí, per favor. Sempre passa el mateix: que no mirem la factura del món collonut que ens pensem que tenim a la cantonada. No en calculem els costos i, quan algú ens porta la nota a la taula, el culpem de no afegir-se a la festa.

Un exemple de tot això que dic es va produir ahir en aquest judici que retransmeten com si fos un reality pels fets del setembre i octubre de 2017. Dos exdiputats de la Cup, Antonio Baños i Eulàlia Reguant, no sé si premeditadament o no, van negar-se a respondre l'acusació popular que exerceix Vox en l'esmentada causa. En temps de Twitter (aventures heroiques de deu segons), el gest té la seva gràcia. Però la llei, aquí i en les democràcies més lluents de l'Univers, negar-se a respondre fent de testimoni està prohibit, t'agradi o no qui fa l'acusació popular. D'entrada, se'ls ha aplicat una sanció de 2.500 euros  a cadascú i, en cas de negar-se a rectificar, les conseqüències penals poden continuar. 

La causa dela negativa és el seu desacord amb que s'admeti l'acusació popular d'un "grup feixista", desacord que, processalment, tocava fer-lo quan se l'admeté. Però el que trobo més important, jo, és que ens neguem a respondre algú només perquè és un feixista. A mi em sembla, en canvi, que si la confiança en el propis arguments és sòlida, no ens ha de fer por ni basarda respodre un feixista. Ni al mateix diable, interlocutor privilegiat de Nostre Senyor al desert, recordem-ho ara que ve la Quaresma. No sigui que els seus acabin sent els únics arguments sobre la taula dels que tenen més preocupacions que orgull (o això que ara en diuen dignitat) i facin la tria que tots sabem que ens perjudica. Per això deia que potser sí que era premeditat.

Barroc

La joventut és limitada i impertinent, però en aquest punt per a mi no han passat els anys: no he pogut mai digerir el barroc, que considero l’essència de la superfluïtat més tòpica, més esbravada, més pretenciosa, més limfàtica. La seva falsa passió m'exaspera. La seva teatralitat em fatiga. La seva buidor em deprimeix. El seu verisme de cartóem produeix una hilaritat sarcàstica. El barroc és l’única forma d’especulació artística indiferent a la sensibilitat humana. Si el barroc no hagués existit, Europa tindria més pes, més gravetat, més gràcia, seria molt menys sofisticada. El barroc ha estat una desviació que ha contribuït a desfigurar i a mistificar l'autenticitat esvelta de l'home del Mediterrani.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 496.

Foto: Retaule barroc de Santa Maria d'Arenys de Mar (Pau Costa, 1638)

Mites i faules

Ellos, los mitos, son los habitantes de la realidad
mientras nosotros, los hombres,
con nuestros pensamientos, con nuestras emociones,
somos los pálidos héroes de las antiguas fábulas.

Rafael Argullol, poema "8-IX-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 645.

Vint-i-dos

LP - Lost on you (2016)

Les marqueses i les alcavotes

Anatole France [...] es vantava de confondre les marqueses amb les alcavotes i viceversa. La confusió es pot fàcilment demostrar, és un fet innegable. És deguda al fet que davant tres o quatre coses -la bellesa, el diner, la crueltat, la feblesa- l'aiguabarreig humà es produeix d'una manera fàcil i expeditiva. Cauen les plomes, les màscares i les diferències. Tothom és, si fa o no fa, de la mateixa fusta. Tots som, homes i dones, igualment i sinistrament deformes, bonyeguts, xuclats. Som lleigs, perfectament lleigs...

Ventura que, de tant en tant, sense abusar-ne, som simpàtics...

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 474.

Il·lustració: Jan Saudek, Study for final image.

Rosseau i Hobbes guanyen els Goya

He vist les dues pel·lícules que van triomfar als últims premis Goya, que no s'assemblen gens. Parlo de Campeones, de Javier Fresser, i d'El Reino, de Rodrigo Sorogoyen. Dic que no s'assemblen gens ni pel gènere, ni per les intencions, ni de res. Només coincideixen que són del mateix any i, potser, que pretenen una mirada sobre la realitat espanyola actual. El film de l'equip de bàsquet de discapacitats desplega tots els arguments possibles d'una tendència (en principi molt positiva) en reivindicar el rol normalitzador de col·lectius que aixequen el dit per dir "sóc aquí". La cinta sobre la corrupció política, elaborada amb un guió compilat de situacions ben reals i conegudes, recull la tendència de la indignació i de la "causa general" contra els estaments de poder. Aquestes són dues tendències importants a l'opinió pública espanyola i el principal mèrit dels dos títols que comentem consisteix en donar-los forma, relat. 

Convé fixar-s'hi una mica, em temo, si volem treure l'entrellat tant dels motius com, sobretot, dels riscos d'aquestes dues tendències. A parer meu, sí que coincideixen, per exemple, en una cosa: en la desconfiança radical amb l'ambigüitat moral, que per mi és intrínseca als éssers humans, i en el reclam de més "autenticitat". Campeones té un discurs optimista, com Jean Jacques Rosseau, creu que els homes som bons per naturalesa, i que és la societat i els seus peatges el que ens fa malbé. La mirada innocent (anava a dir "infantil") d'un grup de discapacitats intel·lectuals i la voluntariosa del seu responsable són el reclam de la vida inicial, encara immaculada, que malda per triomfar. D'aquest triomf són campions.

En canvi, El Reino és tot el contrari. La conclusió del film és que "no hi ha res a fer". L'home és dolent per naturalesa i no hi ha un pam de net. Aquí s'imposa el discurs pessimista de Thomas Hobbes. Els amors, cínics i professionals. Les lleialtats, mentida. Fins i tot les figures adolescents semblen ja preses de la fatalitat (acceptant acríticament el rol corrupte del pare, o immersos en festes nihilistes).

El problema és que, com hauríem d'haver comprovat després de dos segles d'Il·lustració, les dues premisses són mentida. De fet, Blaise Pascal ja havia advertit que "l'home no és ni àngel ni bèstia, i qui fa d'àngel fa de bèstia". El que trobo a faltar en aquests dos relats i, per tant, en les dues tendències de les quals parlava, és aquesta mirada pascaliana, menys contundent, més matisada i més ambígua sobre les persones i les societats que hem anat construint. Menys definitiva, vaja.

Perquè la mirada rosseuniana i la hobbesiana tenen riscos enormes. De desprotecció davant els mals del món, l'una, com l'enyor de solucions autoritàries, l'altra. A més, sovint són intercanviables: en estar tan segurs del que és "bo", tendim a imposar-ho sense miraments a tot el que ho qüestioni. Ara mirin la societat espanyola (aquí hi incloc la catalana, esclar) i diguin-me si no és normal que l'Acadèmia del Cine s'hagi vist atreta per aquestes dues històries. A mi em sembla que la descriu perfectament. La qual cosa és una bona notícia. Només quan ens mirem al mirall ens veiem les tares.

Publicat a la web de la revista Valors.

Ningú no és profeta a la seva terra

Diumenge 3 de febrer (Evangeli: Lluc 4,21-30)

Si sou dels que no aneu a missa gaire sovint, us recomano que aquest diumenge feu una excepció. S’hi llegiran tres dels textos més bonics de la Bíblia. Un fragment del Llibre de Jeremies en el qual Déu segella l’aliança amb els homes. “Abans de formar-te a les entranyes de la teva mare, jo ja et coneixia”, hi diu. “Jo seré al teu costat per alliberar-te”, acaba. El segon text és un tros de la carta de sant Pau que es llegeix en molts casaments, fins i tot en casaments civils: “L’amor és pacient, és bondadós…”, etcètera. “L’amor no passarà mai”, diu. Però adverteix que la vida és foscor, també, i que la nostra esperança consisteix en conèixer del tot l’amor, el més gran dels dons, diu Sant Pau.

I l’Evangeli, de Lluc, mostra que, d’entrada, la predicació de Jesús no va començar precisament amb bon peu. És on hi ha el famós adagi “ningú no és profeta a la seva terra”. Entra a la sinagoga i llegeix un fragment del profeta Isaïas. Si hem estat atents per Nadal, ens sonarà. És la que diu que el Regne de Déu (aquest amor la promesa del qual se segellava a la lectura anterior) consisteix en què els coixos caminin, que els cecs hi vegin i que els pobres es vegin rescabalats. No té massa a veure amb novel·les roses, aquest amor. Aquesta ressonància de Nadal, ara sense tants llums ni àpats, més fredament, també sense les nostàlgies, ens recorda on és la clau del Regne: que ningú no sigui exclòs del món, que es resolguin les mancances, que ens posem mans a l’obra enlloc d’indignar-nos o, potser, ajornar-ho fins el dia de la revolució, de la independència, de la loteria, del miracle o ves a saber què. Jesús diu que no, sinó que “avui (ara i aquí, en el present de les nostres vides) es produeix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar”.

Potser per això els fidels de la sinagoga, que el coneixien perquè era a Natzaret, el seu poble, van decidir llençar-li pedres i ell va haver d’escapolir-se. “Ningú no és profeta a la seva terra” va ser la seva reacció. Efectivament, tres anys més tard, els mateixos que el rebran amb crits d’”Hossanna” a l’entrada de Jerusalem trigaran una setmana en abandonar-lo. D’Hossana a Barrabàs.

Hi ha un altre adagi antic, que en llatí fa “Vox populi, vox Dei”, que ve a divinitzar això que n’hem dit “opinió pública”. En temps de les “fake news”, la profusió de milers i milers d’impactes diaris a les xarxes i l’eclosió dels anomenats “populismes” (que es basen en dir allò que “el poble” diuen que vol sentir) potser s’entén més bé la perversió d’aquest principi. El Déu que proclama Jesús de Natzaret no és la veu acomodatícia del pensament dominant, sovint expressat amb cridòria perquè no se sentin els que el qüestionen. I, sovint, el pensament dominant prové de qui ja domina.

Dit d’una altra manera, si hi ha coixos, cecs i pobres (en sentit real i figurat) és, sobretot, perquè ho consentim. I proclamar que “la voluntat de Déu” (en llenguatge modern: el més important que pots fer en aquesta vida) és aixecar el cul del sofà i mirar de canviar-ho, toparà amb aquest consentiment, el de “la societat”, però també el nostre, el de cadascú, que formem part d’aquesta societat. Bé, com a mínim, us convido a deixar el sofà aquest diumenge per una estona i llegir de nou aquestes tres lectures. A veure si ens agafen ganes de llençar pedres. Per alguna cosa es comença.

Diumenge 10 de febrer (Evangeli: Lluc 5,1-11)

A l’Evangeli d’aquesta setmana s’explica una aventura de Jesús amb els seus deixebles i, com en tot l’Evangeli, una aventura de la qual Jesús mateix converteix en exemple del que és la seva missió. Encabat de predicar, Jesús diu a Pere que tregui les barques i es posi a pescar. Veient com havia anat la jornada, Pere (que aleshores encara es diu Simó) ho desaconsella. Però veient com Jesús inisteix, ho fa i en recull dues barques plenes. És aleshores quan Jesús li diu “No tinguis por. Des d’ara seràs pescador d’homes”.

L’analogia entre pescar peixos i “pescar homes” és tan pedagògica, tan eficaç, que no sé si val la pena comentar res més. Però com que ja sóc aquí, faré un parell de comentaris breus.

Primer, sobre la pressa. Ara que ha passat Nadal, potser haureu observat que algunes famílies no s’esperen a Reis per fer-se els regals, si és que tenen aquesta sort. Diuen que així els nens tenen més temps per jugar o disfrutar dels regals. A mi sempre m’ha semblat, en canvi, que una ocasió com aquesta és molt interessant per educar en l’espera, que és -potser- de les coses més importants que els adults hem d’ensenyar als infants. Freud diu que el que presideix l’etapa edípica és aquest sentiment que ho volem tot, i ara, de cara a satisfer el nostre “principi de plaer”, i hi oposava el “principi de realitat”. Bé, doncs a mi, aquest relat de l’Evangeli em sembla una bona mostra de l’”eficàcia”, per dir-ho d’alguna manera, de l’espera i de la confiança. De les vegades que hem llançat la xarxa i aparentment hem fracassat i ens impedeixen tornar-hi. A casa, a la feina, a l’Església, o als assumptes públics. I també un bon correlat de com acaben, de malament, les presses i la desconfiança. La vida que val la pena, ve a dir, és la que hi torna i la que confia.

I la segona reflexió va sobre la qüestió de pescar els homes (o dels homes i de les dones, pels que tingueu manies), que a mi em sembla una bona manera d’explicar què ha de fer l’Església i, de pas, de quina manera proposa que es visqui en aquest món, dins i fora de l’Església. Em refereixo que no es tracta que la seva tasca sigui “industrial”, o de veure els altres com una mercaderia, com “les nostres” o “els altres”, com una xifra, com a “danys col·laterals”, com a gent posada sota el judici moral permanent, com els “amics” de Facebook… Sinó de descobrir-hi persones amb noms i cognoms, amb pors i anhels, amb història i projectes, amb èxits i fracassos. Gent imperfecta com vostè i jo. I amb capacitat i iniciativa pròpies. La pesca del que ens faci autènticament persones.

• Comentaris de les lectures del'Evangeli als programes de Creure Avui dels dies 1 i 8 de febrer, a Mataró Televisió.
• Foto: Ruïnes de la sinagoga de Cafarnaüm

Només presència

No hay palabra.
No hay luz.
No hay música.
No hay siluetas.
No hay aromas.
No hay colores.
No hay sonidos.
No hay movimiento.
No hay latidos.
No hay respiración.
No hay aire.
Nada hay.
Sólo presencia.

Rafael Argullol, poema "25-VII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 620.
Il·lustració: Petjada, d'Antoni Tàpies.

L'esport

L'esport està dirigit per metges i per higienistes, això és, per persones que tenen professionalment la funció de torturar la humanitat. L'esport està dirigit per metges i higienistes, i en realitat hauria d'estar dirigit per cuiners. La finalitat de l'esport és obrir la gana i contribuir a fer que l'espècie humana, posada davant d'una dotzena d'ostres, s'estiri els cabells i es reparteixi un joc de plantofades.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). pp. 473.

Res per dir

No para de hablar.
Infatigablemente.
Avasalladoramente.
Irremediablemente.
Sentenciosamente.
Infaliblemente.
Enérgicamente.
Infinitamente.
No tiene nada que decir.

Rafael Argullol, poema "25-VII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 600.

Un animal que s'enyora

Posat a l'estranger --vaig dir-- el català és un animal que s'enyora, i quan un català s'enyora noés pas d'un tracte còmode, sinó que, en troar-lo, més val passar per l'altre carrer. (...)

El Mediterrani s'enyora. La persona que ha tastat les seves costes pobres, magres, esprimatxades, no l'oblida mai més. És un mar que smebla fet exprés per ésser mirat. És un mar a la mida de l'home. És un mar que no pertorba ni tendeix a despertar els mostres de la imaginació, sinó més aviat a adormir-los amb el soporífer de l'interès que suscita la realitat.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). pp. 354 i 439.

Perdre el centre

Como a menudo hacemos con las hormigas,
interrumpiendo su marcha hacia el hormiguero,
un dedo gigantesco debería también
apartarnos a nosotros de nuestros senderos
para depositarnos en otro lugar,
en un camino desconocido
que nos obligara a buscar de nuevo el rumbo.
Perder el centro, nacer otra vez,
verse obligado a recomponer el mundo,
es la condición necesaria
para sentir renovadas
nuestras dudas y nuestras elecciones.
Con frecuencia el dedo invisible
que nos obliga a extraviarnos
pertenece a la mando que nos devuelve a la libertad.

Rafael Argullol, poema "24-VII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 599.

La Constitució en quarantena

Aquest mes de desembre farà quaranta anys del referèndum de la Constitució espanyola. S’escau en un escenari de crisi global de la democràcia que, al nostre país, es tradueix, entre d’altres coses, en una revisió crítica del pacte constitucional al qual s’al·ludeix amb tota la intenció com a “règim del 78”. Si d’una banda li cauen les crítiques per haver perpetuat una certa continuïtat amb el franquisme (monarquia, judicatura, elits econòmiques, centralisme), també n’hi ha que creuen que s’ha anat massa lluny (excés d’administracions i de despesa o centrifugació). I totes dues bandes miren sospitosament els que fan un balanç més ponderat que, sense retreure cap de les crítiques, posa l’èmfasi en les transformacions positives que hi ha hagut en tots els àmbits i en la fortalesa dels seus pilars.

Els avenços en la universalització de l’estat del benestar, la transformació de l’exèrcit (que es veia a si mateix com a corrector de les desviacions democràtiques els últims 200 anys), el reconeixement dels drets de les minories, la incorporació massiva de dones al mercat laboral, l’absorció de milions d’immigrants, l’adaptació de la nostra economia al mercat global i el disseny gairebé federal de l’administració dels serveis públics, per exemple, en son una mostra. Si s’ha pogut fer tot això, diuen aquestes veus més ponderades, ¿per què no podem afrontar els evidents reptes (o resoldre les mancances) que tenim al davant?

A parer meu, el principal obstacle no és exactament aquest o aquest altre límit del text constitucional, o el fatalisme amb el qual es justifiquen les posicions contràries (“amb aquests no hi ha res a fer”), sinó l’absència de l’imperatiu de consens que sí que tenien les formacions polítiques de 1978. Tampoc és propi d’Espanya, això. La ruptura dels consensos amb els quals el món posterior a la II Guerra Mundial va fer passos de gegant té ja els seus avisos amb l’onada conservadora Reagan-Thatcher-Wojtila als anys vuitanta. Per una sèrie de circumstàncies, sembla que l’opinió pública actual torna a ser seduïda pel “tirar pel dret” (si ho desitges, ho tens… ja ho diu la publicitat), enlloc de la lenta i poc glamourosa (però més efectiva) entesa amb l’altre.

El més important de la Constitució és que no ens agradi del tot, és a dir, que recollís bé l’imperatiu de consens com a antídot contra la història fraticida d’Espanya. Monarquia (constitucional) i salut pública per tothom, propietat privada i estat social, nació i nacionalitats, tradició i secularització. Amb una mala salut de ferro, ha estat el text constitucional més durador que hem tingut. ¿No creieu que valdria la pena que algú digués que el que cal ara és tenir -de nou- una actitud així?

Article a la revista Valors (desembre 2018)

Els subjectes

Les dones m'apassionen. (...) En certa manera, la finalitat de la meva vida s'ha desenfocat: abans m'agradava l'objecte de la cultura; ara me n'agraden sobretot els subjectes...

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 306.
Il·lustració: Diego Velázquez, Venus del mirall, (1647-1651), National Gallery, Londres.

Foc i misteri

Necesitamos que un fuego
arda en nuestros corazones,
necesitamos que un misterio
nos interrogue con sus secretos.
Podemos existir sin fuego y sin misterio.
pero no podemos vivir.

Rafael Argullol, poema "2-VII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 577.

Cristians del segle XXI

Un amic meu de Mataró, que és on visc, que és ateu, sempre em diu, mig admirat i mig decebut, “els únics que feu debats interessants a la ciutat sou els catòlics”. El grup “Cristianisme al Segle XXI”, que no hem de confondre amb el que es diu exactament igual i opera a Barcelona, és un dels exemples que em posa. Organitza des de fa anys un cicle de periodicitat mensual i ha portat conferenciants molt bons. Per posar un exemple al desembre parlen sobre la “gestació subrogada” i al gener sobre l’eutanàsia. Si no m’erro, cap d’aquests tres temes ha merescut ni un sol acte públic a la ciutat. Té raó el meu amic, doncs. 

 Sobta, perquè hi a al Congrés dels Diputats diverses iniciatives presentades que tard o d’hora acabaran en una llei i em temo que, fora dels apriorismes habituals, no ho haurem debatut prou. Ens haurem llençat els plats pel cap, això sí, haurem fet milers de likes a les ocurrències de les xarxes, però no tinc tan clar que haguem pogut debatre sobre les opcions polítiques, a banda de les consideracions morals, que atenyen aquestes dues qüestions.

Per més inri, valgui la redundància, la doctrina de l’Església catòlica respecte aquestes dues qüestions sembla molt clara (no i no) i potser, enlloc de debats, als seus membres els interessaria mobilitzar-se per impedir l’aprovació de lleis que facilitin els dos casos. Però aquest grup de feligresos (val a dir que al marge de cap tutela clerical), han decidit que volen parlar-ne, i que ho volen fer en públic. Volen conèixer de què es tracta, exactament, de quins entrebancs hi ha plantejats, de quines alternatives hi ha. Com bons ciutadans “al segle XXI” no es conformen amb el que diu la potestas perquè coneixen la capacitat de la pròpia autorictas. Però primer ho volen tenir clar. De fet, sí que és inaudit que enlloc de propaganda es faci debat.

Article publicat a la revista Foc Nou (desembre 2018)

Calvados

En aquest país de França, que de portes enfora és tan fred i unitari, totes les coses fines, exquisides, són provincials, per no dir locals.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 291.
Imatge: Copa de Calvados.

Mil mentides

(...) el arte
es siempre el recuerdo de una verdad
que ha necesitado ocultarse
bajo la máscara de mil mentiras.

Rafael Argullol, poema "26-V-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 539.

L'hora dels nàufrags

El naufragio, de Lola García (Península, Barcelona, 2018) és un llibre demolidor. Està escrit com una successió narrativa dels fets que es coneixen com a "procés", sense entrar massa en avaluacions ni en opinió, i aportant significatius detalls, en algun cas inèdits. 

La primera conclusió que n'extrec és que el periodisme és més vigent i necessari que mai, precisament contra la aquesta mala versió contemporània que pretenen construir els algoritmes que organitzen (o no) els milions i milions d'impactes, sobre la base de l'explotació emocional. Algú ha de dir "ara t'explicaré la història" i apostar per un fil narratiu basat exclusivament en els fets, amb acotacions mínimes i diferenciades d'avaluació personal, si s'escau. Com diu en Joan-Carles Mèlich, no podem fugir del perspectivisme (sempre tot té més d'un punt de vista), però sí del relativisme (ideologia on tot val exactament el mateix). I, sobretot, no podem renunciar a buscar el fil conductor que tria els esdeveniments, els enllaça i els il·lumina. Tot això és periodisme i té amenaces serioses.

La clau de la segona conclusió me la va donar un recent article de Javier Cercas a El País ("Dos lenguas, dos literaturas y un golpe", 2-12-2018), també sobre aquest omnipresent tema: "no olviden que el narcisista no es el que se adora a sí mismo, sino el que se desprecia tanto que construye una máscara adorable para intentar protegerse tras ella del desprecio de los demás; no olviden que Narciso se suicida ahogándose al reconocer, horrorizado, su propio rostro en el agua", hi diu. La tècnica de despullar els fets de les farragoses (però abrigadores) robes de l'èpica, la moral, el patriotisme i les "divines paraules" (vegi's Valle-Inclán) amb que acostumem a vestir-los, ens diuen de manera molt eloqüent que "el rei va nu". També això és periodisme, tot i que ens pugui fer més o menys mal haver-ho de dir. Freud en diu "principi de realitat", que sovint lluita contra el "principi de plaer", d'antuvi molt més satisfactori.

I el que veiem, doncs, com Narcís a l'estany, no és gens agradable. El retrat que fa de nosaltres, no tan sols dels nostres "polítics" (aquesta reducció que també fem sovint per espolsar-nos les responsabilitats), com deia al principi, és demolidor. L'espiral inversa que hem construït, pensant-nos que era cap amunt, ens ha deixat orfes de projectes polítics viables, de capacitats d'entesa a tots els nivells i una enorme frustració, sovint amagada amb noves disfresses, cada vegada més patètiques. Refer-nos em temo que costarà Déu i ajuda. I a l'esforç per fer-ho hi estem tots convocats. He dit tots.

Article publicat a la web de la revista Valors.

Bon any

Gener és el mes en què oferim els nostres millors desitjos als bons amics. Els altres són els mesos en què no es realitzen.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 245.

Les xarxes

Hemos entregado nuestra libertad.
Cada uno de nuestros gestos es vigilado;
cada uno de nuestros actos, juzgado.
Muy pronto nuestros pensamientos
serán ofrecidos en sacrificio al verdugo.
Únicamente el que esté dispuesto a permanecer solo,
invisible a las miradas, opaco al mundo,
sobrevivirá para contarlo a los hombres futuros.

Rafael Argullol, poema "20-V-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 533.

La llufa

Al llarg de la meua vida he pogut comprovar que el caràcter d'algú no es pot conèixer amb tanta seguretat com, a falta d'altres mitjans, a través d'una broma que aquest es prengui malament.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 283-284.

Un bell misteri

La novel·la de Louise Penny, Un bello misterio (Ed. Salamandra, Barcelona, 2018), exemplifica perfectament dos fenòmens. D’una banda, la novel·la negra com a metàfora de l’aproximació a la veritat, sempre “a través de l’altre”. De l’altra, el deteriorament de la cultura religiosa en societats com la canadenca francòfona, com podria ser ben bé la nostra.

Josep M. Ballarín quan li preguntaven sobre la pregària, deia que Simenon feia  comissari Maigret “s’impregnés de realitat”. Loiuse Penny insta ara el comissari Armand Gamache a tenir els ulls oberts “per veure l’inesperat”; tant “de fora” com dedins, com es veu després. Lluís Duch --també fan de les policíaques-- insistia sobre la diferència entre la incògnita (que es resol, al final) i el misteri. No compta tant qui ha comès el crim, sinó el llarg, fecund i sempre inacabat camí del misteri humà. “Entre les escletxes, a les ranures i en les coves. On viuen els éssers obscurs”, descriu Penny.

La novel·la se situa en un monestir apartat, especialitzat en el cant gregorià, on cau com una llosa el verset de Mateu 10:36: “Els enemics de l’home seran els de la teva pròpia casa”. Efectivament, hi ha un assassinat i un dels monjos n’és el causant. L’actitud dels dos policies, Garmand i el seu ajudant Jean-Guy Beauvoir, d’una generació posterior, davant la religió són reveladores. Tant de la incapacitat lingüística per interpretar el llegat del cristianisme de les noves generacions, com de la incapacitat de l’Església per fer-hi front.

I al final, però, la necessitat de donar resposta al buit existencial, en la figura de Beauvoir, la solitud de l’home incapaç de fer el salt de les seves dependències i pors, emergeix com el gran interrogant que ni dos mil anys de cristianisme han erradicat i que, en canvi, exactament per respondre-hi, és aquí.

Article a la revista Foc Nou (octubre 2018)

Lletraferit

Considerar que un degustador de les lletres és en certa manera un ferit implica un fons de barbàrie primigènia i popular delirant. Això no vol pas dir que el poble hagininventat pas la paraula. La paraula fou inventada per la força ciclòpia dels qu han entrabancat l'existència, en aquest país, d'una cultura pròpiaent civil, absolutament profana. En el dramatisme despectiu d'aquesta paraula de poble, les famílies, hi han col·laborat. I així han anat les coses i així van.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 277.

Diable

La obra maestra del diablo
es habernos convencido
de que el diablo no existe,
y de que, en consecuencia,
tampoco existe un dios,
ni el mal ni el bien,
ni las preguntas sobre la muerte,
ni las preguntas sobre la vida.
Ni siquiera exisitimos nosotros,
aunque, como mercancías vivientes,
tengamos un precio fijado en el mercado
por el gran maestro de los tramposos.
Es decir, incrédulos, por el diablo mismo.

Rafael Argullol, poema "21-IV-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 504.
Foto: Satanàs, el torró de Ca l'Uñó (Mataró), d'enguany, de Jordi Prat (El Tot Mataró)

Déu i el cèsar carioca

Dins de la inquietud mundial per la irrupció de majories al voltant de líders ultraconservadors que condensen tots els tòpics, ara li ha tocat el torn al Brasil, un dels països més grans del món. Al marge de les consideracions de caràcter polític o geoestratègic, que són molt rellevants, de l’elecció de Jair Bolsonaro voldria fer notar el suport que ha obtingut de potents nuclis d’una branca del protestantisme, sensible a determinades mesures del candidat “en defensa de la família”. El nou president deia que la seva victòria va ser cosa de Déu. El candidat d’esquerres, derrotat, en canvi, prové d’una cultura en la qual el catolicisme --avui en declivi-- havia jugat a fons la carta de la “teologia de l’alliberament”.

Lluny del que pronosticaven els moderns, la religió no ha desaparegut del mapa, i molt menys del mapa polític. Lluny també del mandat evangèlic, la divisió entre el Cèsar i Déu sembla que no acaba de ser possible del tot, fins i tot en societats democràtiques. Lluís Duch* diu que això passa perquè totes dues estan “co-implicades”: trepitgen terrenys comuns, parteixen d’esquemes semblants, conviuen com a dimensions indestriables de la condició humana… Val més, doncs, que en siguem conscients abans de fer qualsevol escarafall o de pretendre murs infranquejables entre els dos mons.

De tota manera, comprendre no vol dir pas assumir acríticament qualsevol interferència del món religiós a la política. Aquesta sovint apareix com una mena de “bé superior” que justifica danys col·laterals ben poc justificables. No és nou, aquest conflicte, ni propi només dels tirans. Recordeu l’apel·lació d’Antígona a les “lleis dels déus” per sobre de les dels mortals que, certament, sí que són apel·lables. Una d’elles, però, el segon manament de les taules de la Llei, funda a Occident la prohibició d’apel·lar a Déu en va. Un Déu que ha expulsat la humanitat del paradís té com a condició no confondre cap món, cap ideologia, cap sistema de govern amb el propi paradís, tampoc. La nostra civilització ja ens adverteix des dels inicis que l’ús d’arguments religiosos per part dels dirigents polítics s’ha de posar sempre sota sospita.

Acabo amb dues consideracions. La primera és que no cal anar massa lluny per veure exemples com els citats. Algunes propostes polítiques s’han situat a casa nostra talment com una nova religió, indiscutible, i alguns dels seus dirigents han arribat a abusar del llenguatge religiós, fins al punt de titllar unes eleccions de la lluita del Bé contra el Mal (ell, esclar, era el Bé). I la segona és que, com totes les dimensions humanes, la religiosa s’ha d’educar (conèixer, contenir, criticar, respectar, “normalitzar”), encara que no sigui perquè el primer cantamanyanes de torn ens enredi.

Article a la revista Valors (novembre 2018)* Quan vaig escriure això, encara era viu.

Tot ve del fred

Quan baixa el termòmetre els cors s'entendreixen i els cossos tendeixen a gravitar uns sobre els altres. D'aquestes aproximacions se n'originen les societats humanes.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 300.

Pàtria

Sé demasiado de la patria
para que vengan
los patriotas a adoctrinarme.
la patria, extranjero,
es el mañana de la muerte,
es el resplandor del retorno.
Nada más. Nada menos.

Rafael Argullol, poema "15-IV-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 498.

De Mataró

La senyora Fabregat era de Mataró i sentia per aquesta ciutat un entusiasme que esdevenia un esgarip de seguida que algú s'atrevia a criticar-ne el més lleu detall. Era absolutament admirable.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 266.
Foto: Mataró des de l'aire, 1950.

Terra ferma?

Creíamos habitar la tierra firme,
pero era otra de las ficciones
que nos otorgaba, por nacimiento,
nuestra condición de ilusos.
Y, al despertar, supimos
que únicamente éramos náufragos
porque las tierras firmes no existen.
Y que en este conocimiento,
terrible al principio,
es nuestro tesoro más valioso.

Rafael Argullol, poema "29-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 481.
Il·lustració: Théodore Géricault, El rai de la Medusa, 1819, Musée du Louvre, París.

Coit matrimonial

La jeia matrimonial, comportant una continuada confessió deslliuradora, pot ensopir i cloroformitzar el dolor del pensament i cicatritzar, en certes persones, el fracàs de la vida.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 221.

Gratias

Nosotros, al parecer, ya no tenemos
a nadie a quien agradecer nada.
Tomamos alegremente el botín
sin que se nos ocurra
ofrecer regalos de gratitud.

Rafael Argullol, poema "6-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 458.
Vídeo: Deo gratias, Johannes Ockeghem - (c. 1410-1497)

Planiana

I és aleshores quan, si teniu ús de raó, formuleu el programa mínim de la vida, que té l'avantatge de poder servir per emplenar la pedra de la tomba: "No va desitjar, per no patir; no va estimar, per morir". (...)

L'ascendent rural dels meus avantpassats informa tots els meus actes, la meva vida, els meus pensaments. Em sembla tenir de pagès el gust de les coses directes i de les coses una mica vagues, la reserva, la sornegueria, el sentit comú i la necessitat de fer, a vegades, una francesilla. Vaig les tèrboles agitacions dels homes i de les dones, des d'un punt de vista grotesc, remarco la seva menuderia enfebrada perquè porto a la sang l'admiració avial dels fenòmens naturals, del sol i de les llunes, les collites i les estrelles, el beure i el menjar. No puc sofrir els éssers primaris, les criatures, les dones, els artistes ni els personatges màgics: els sacerdots, els prínceps, els grans homes. Em repugnen els declamadors, sobretot aquells que exalten fins a l'aparent adoració la plataforma de material humà, suau i conformat, i sobre la qual exerceixen el parasitisme més àvid".

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). pp. 217, 218.

Apple

Perdido el fraor de la caza y de la guerra,
la humanidad masculina sólo se seinte segura
en los refugios que le defienden de la vida.

Rafael Argullol, poema "5-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 457.

Els pactes, aquí i a la Xina

El mes d'octubre va ser notícia l’acord al qual van arribar el Vaticà i la República Popular de la Xina segons el qual es reprenen les relacions diplomàtiques entre tots dos països, trencades el 1951, és a dir, fa 67 anys! L’acord, que no es va fer públic del tot, obliga el Vaticà a reconèixer els bisbes nomenats pel règim, en una mena d’Església catòlica oficial, i treu de la clandestinitat l’Església fidel a Roma, que no haurà de témer més per la repressió a la llibertat religiosa. Els bisbes xinesos que el Papa nomeni, segons s’ha pogut saber, hauran de tenir el vist-i-plau del govern xinès.

Com el propi Francesc va reconèixer, l’acord provoca dues reaccions. La dels catòlics resistents, alguns d’ells a l’exili a Taiwan, que poden sentir-se profundament decebuts i la dels que, tot i així, hi veuen l’esperança de la reconciliació i, siguem sincers, menys dolor. Els més crítics diran que és, per tant, “anestèsic” (de fet, no era la religió “l’opi del poble”?), i se sumaran si ja no ho han fet a l’onada conservadora per fer fracassar les reformes de l’actual Papa, que cada vegada és més explícita. I que retorna a Roma com un boomerang escàndols com els dels abusos sexuals dels clergues.

Però no és del Vaticà que volia parlar, sinó sobre la naturalesa dels acords i la tendència cada vegada més creixent de l’opinió pública, en general, de malfiar-se’n o decididament de rebutjar-los. Per exemple, el resultat del referèndum sobre els acords de pau a Colòmbia o, sense anar més lluny, les posicions frontistes que manté actualment la política catalana, on qualsevol incursió al terreny de l’altre, o neutral, és llegit com a traïció o quintacolumnisme. Els pactes sempre decebran, sempre. Aquest que vèiem de la Xina, posem per cas, als ulls d’aquí seria inconcebible. Però el pacte no parteix mai de l’ideal, sinó del contingent: què fem amb el que tenim i no què desitgem (el desig, la trampa amb la qual triomfa el capitalisme, sempre acaba tenint danys col·laterals). Òbviament, si s’han carregat els neulers en el desig, molt normal quan l’escenari és de confrontació i s’exigeixen sacrificis, l’exercici de racionalitzar-lo i negociar-lo és, almenys, desencisador.

Daniel Innerarity, al seu últim* assaig (Política para perplejos, Galaxia Guttenberg, Barcelona, 2018), fa una lectura al revés. Si la lògica de la confrontació només permet que un dels dos bàndols guanyi, fent que l’altre se sotmeti (a la força o per majoria, tant és), ¿no és millor un escenari de pacte en el qual totes dues parts allunyen el risc de la submissió i, sobretot, poden introduir els seus principals objectius implícits? De fet, ¿no s’hi guanya més que no pas en el primer escenari, on els problemes subsegüents poden fer la teva victòria pírrica? La diplomàcia més antiga del món ho va tenir claríssim.

• Publicat a la revista Valors (octubre 2018)
• * quan ho vaig escriure era l'últim, ara ja no ho és.

Periodisme

El periodisme, amb la seva vàcua i innecessària xerrameca, us arriba a industrialitzar la intuïció, us cataloga el món de manera esquemàtica i us dona en tot moment el mot just per a fer la impressió que esteu al punt de dalt.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 215.
Fotograma: Primera plana, de Billy Wilder (EUA, 1974)

Ratzinger

No serás recordado, Ratzinger, por tus teologías
ni por el ardor guerrero de que careces;
será tu adiós que cautivará el futuro.
probablemente morirás en un silencio hermoso
y, como sabes, "un bel morir tutta una vita onora".

Rafael Argullol, poema "27-II-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 451.

El purità

Pero entonces, en la decisión fatal,
ansioso de la perfección absoluta,
el puritano también degüella su sombra.
Y retumba en el cielo la carcajada de las víctimas.

Rafael Argullol, poema "24-II-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 448.

El ball

Cuando nos rodea el desaliento
porque las puertas aparecen cerradas
u el futuro, vacío,
es cuando nos debemos invitar
a una inminente celebración.
Sobre el filo de una navaja
se baila mejor que sobre alfombras.

Rafael Argullol, poema "5-I-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 397.