El peu d'Adam

:

Aquest Retaule de l'Anyell Místic dels germans Van Eyck (1432), que és a la Catedral de Gant, és una obra magnífica tant per la seva enorme qualitat com per la capacitat simbòlica de les seves escenes. No devem imaginar-nos, avui, quin efecte deuria fer, probablement espectacular, tan a la primera impressió com l'endinsament als detalls i les escenes amb la nova mirada renaixentista emergint amb tota la seva contundència.
:

A mi, però, un dels detalls més curiosos del políptic és la posició del peu d'Adam. Tinc la mania de mirar-me les mans i els peus, dels quadres, i també les mirades. Procuro seguir el rastre dels angles imaginaris que projecten i de les relacions que s'insinuen entre les figures. De seguida em vaig fixar amb els peus d'aquest quadre monumental (que tan sols he vist en fotografies, per desgràcia) i destacava així, gairebé sortint del marc, el peu dret d'Adam. Amb els dits enlaire, sembla iniciar el camí que inexorablement haurà de fer amb Eva, un cop descoberta la vergonya (que el fa més nu, més sol, més conscient) fora del Paradís.
:
El camí que projecta Adam, però, és llarg: tal sols quan el políptic es tanca retornarà a la intimitat amb Eva. El dia serà ple de vida, d'entrebancs però també d'anuncis de la terra abandonada, de la promesa efectuada. I encara ens diu alguna cosa més. No sé si és exactament cap a Eva on va, mirant-m'ho bé, sembla que vingui a nosaltres, a mi, a la recerca d'aquells que -com ell- vaguem pel món extrets de l'úter confortable i encaminats no sé on amb força advertiments i l'esperança de renéixer, un dia, potser cada dia, sortint d'aquest úter, d'aquest marc que sembla infranquejable, del nostre propi polítpic.
:

Les Santes: botiga i internet

La bogeria de la Festa Major (bogeria o 'reeducació' de la bogeria?) ja es palpa a la ciutat. Tant, que presagio les cues de rigor a la botiga de Les Santes, que enguany obre demà dimecres dia 21. Podeu trbar els productes aquí i ja es poden fer compres on line des d'aquí.

:

Si els productes digitals han anat incorporant-se a la Festa Major de Mataró els darrers anys, potser aquest serà el més 2.0. De fet, ho presagien ja les diferents webs que s'han anat publicant amb el temps, webs no oficials, dic. L'oficial és http://www.lessantes.cat/ però ja hi havia fa temps http://www.lessantes.net/ i també he trobat un bloc. O iniciatives publicades a internet com la de la Bilbioteca Pompeu Fabra, o la de Mataró Retro, on hi podeu recuperar Santes de fa ja unes dècades... com aquestes de 1965 amb en Quirze Perich!

:

Dic que seran les més 2.0 perquè la quantitat de 'pujades' col·lectives d'apunts, fotos o el que sigui pot ser impressionant. Al Twitter, per exemple, els 'piuladors' ja han consensuat #lessantes com a hagstag i tot allò que vulgueu ho podreu seguir de s de la plana del Twitter, sense que us en feu usuari. També en aquesta xarxa social hi ha el perfil de Les Santes d'enguany. I a Facebook és innombrable la quantitat d'esdeveniments, fotografies o comentaris que s'arribaran a penjar... I no us penseu que la gent és davant l'ordinador, l'èxit dels aplicatius de xarxes socials per als mòbils fa que aquest fenomen estigui ara per ara en ple creixement. També per cridar Glòria a les nostres patrones.

:

Seguim creient

Només unes ratlles per recomanar-vos que mireu el vídeo-resum de la Conferència Nacional del PSC amb una breu intervenció de José Montilla, a Lleida, celebrada el passat cap de setmana, en la que vam aprovar el Programa Marc del PSC. La fortalesa de les conviccions combinada amb la serenor i la tranmquil·litat de saber-se el partit del seny, que fuig de les aventures de frustració. Debat a fons i ganes, moltes ganes, de guanyar. L'amic Joan Ramon, a més, signa una cançó de creients. Alguns ja sabem que el que mou muntanyes (o 'pujols') és això, justament.

Sant Pere Més Alt

:

Amb Les Santes, enguany, coincidirà la Col·lectiva d'Art al carrer de Sant Pere Més Alt, a mataró. Us deixo la invitació perquè us la poseu tots a l'agenda. És el dia que l'art s'arrenca de les parets de les cases o els museus, o dels tallers, i retorna a les parets del carrer. Al revés.

:

Com són els periodistes

Aquests tres que veieu a la foto són els autors del programa Com són els alcaldes coproduït entre Com Ràdio i Mataró Ràdio, que, segons diuen "pretén descobrir el vessant humà de trenta alcaldes i alcaldesses de Catalunya". En Joan Salicrú, l'Eli Solsona i l'Oriol Burgada, a banda de ser amics, són uns bons professionals sorgits dels mitjans locals de la ciutat i que ara treballen per separat. No sempre, com es veu. El rellevant de la producció del programa, però, no és pas la seva professionalitat (que a aquestes alçades se'sl suposa a l'abast) sinó les dificultats pròpies de fer una gira, concentrada, que fa que deixis pràcticament de viure res més en aquests dies de 'reclosió'. S'han de tenir unes circumstàncies vitals molt determinades i, alhora, molta i molta fe per fer això, aprofitant dies de vacances per treballar... Vocacional, més que vacacional.

:

Veurem aviat el resultat. Cada programa s’ha enregistrat en un indret escollit pel propi entrevistat en funció d'una obra recentment executada per l'Ajuntament o de la seva pròpia trajectòria. El programa s’emetrà de dilluns a divendres de 13.00 a 14.00h, des d'aquest mateix dilluns dia 19. Tenen pàgina al facebook i ben aviat, diuen, un bloc. Serà pels que a la una del migdia ens semba una hora intempestiva, encara :)

:

Us deixo la notícia de Mataró Ràdio [aquí], on ho expliquen una mica més.

:

Suite101

Llegeixo al suplement Ciberpaís d'ahir (aquí) l'experiència del web www.suite101.net (en anglès, amb més experiència www.suite101.com) que permet combinar almenys tres coses al món d'internet: continguts de qualitat, compartir coneixement i cobrar per la feina. Fugen de l'opinió i tenen un sistema rigorós de repàs dels articles, que es financen amb publicitat, sensiblement més cara.
:
Algú preguntava on pot anar el món dels blocs. I com és possible reivindicar la qualitat i el rigor a la xarxa. Una idea és aquesta. I molt bona, per cert.

:
Foto: Peter Berger i Eva Fontiveros, de Suite 101- Autor: Carlos Rosillo.
:

Joan Majó i la independència

La sentencia y la respuesta del sábado [...] demuestra claramente que el TC ha conseguido convertir la desafección en rechazo, irritación y hartazgo. Hay que reflexionar, porque a esto hay que darle una salida.

La salida independentista es seguramente la más atractiva emocional e intelectualmente, pero creo que (como ocurría hace 40 años con el marxismo) plantearla ahora como solución no es lo más adecuado desde un punto de vista político, ni por las condiciones externas ni por las internas. Un proceso de segregación, hoy, en Europa necesita una voluntad mayoritaria interna y una disposición externa al pacto. Hace falta que una mayoría de los ciudadanos de Cataluña lo quiera y que el Estado esté dispuesto a discutirlo. No ocurre ni una cosa ni la otra.

Lo primero, por la creciente complejidad de la sociedad catalana. Los sondeos indican que una gran mayoría de los ciudadanos se sienten "catalanes y españoles". Algunos, como es mi caso, incomparablemente más catalanes que españoles, pero no anti-españoles. Otros, por nacimiento, raíces y afectos, "tan catalanes como españoles". [...] No creo que el independentismo nos resuelva nada a corto plazo, y sin mayoría, podría conducir a la fractura social.

Entiendo perfectamente que se me haga la pregunta, que yo también me hago: ¿todavía crees que es posible un pacto? Esta es mi respuesta: soy catalán por naturaleza y lo seguiría siendo aunque no quisiera. Soy español porque necesito un Estado (mientras estos existan) y, aunque con algunas incomodidades, el Estado democrático que se configuró en la Constitución me amparaba y me permitió, hasta mediados de los noventa, pensar que avanzaríamos en su desarrollo. Estoy dispuesto a ser español siempre que no se me obligue a ser menos catalán de lo que soy y mientras el Estado me defienda a mí, mi nación, mi lengua, el futuro de mis nietos y todo aquello con lo que me identifico. Ahora no veo que sea así.

Si la España futura es lo que deja entrever la ideología del PP, lo que ha destilado una gran parte de los medios de comunicación de Madrid y lo que ha teorizado, sin que nadie se lo haya pedido, el TC, la Cataluña de la que yo formo parte no cabe en este Estado. Si hay una España posible plural y abierta, como la que me describió en 2003, en una conversación privada en Mataró, José Luis Rodríguez Zapatero, recién elegido secretario general del PSOE, creo que sigue habiendo acomodo.

:

Joan Majó, "Sudando catalanismo", El País, 14.7.2010, aquí sencer. Foto: Pere Virgili.

:

Tempesta de pasta i pizza

Un dels desavantatges de fer el festival Shakespeare per aquestes dates és que probablement només podré assistir a l'acte inagural, ahir dimarts, amb una magnífica i personal representació adaptada de La tempesta, la darrera de les obres de l'autor. La direcció de la producció francesa anà a càrrec d'Irina Brook, de la que l'any passat ja en vam conèixer una refrescant adaptació d'El somni d'una nit d'estiu.

:

La idea de l'adaptació és molt bona. Res de 'modernors' impostades, o d'actualitzacions forçades a un altre context polític, o una crítica "al sistema"o al que sigui que ni tan sols Shakespeare somniés. El nou context simplifica la trama, la poètica i el llenguatge (salvant, això sí, bona part dels versos més bells que foren escrits) fent que el ducat de Milà sigui una pizzeria napolitana, i que el duc es transformi en el rei de la pizza i la pasta. La combinació d'elements de dansa o de circ, la seva particular relació amb la música popular, l'escenografia de xiringuito de platja... són elements que atorguen popularitat, senzillesa, sense atacar el nucli essencial de l'obra.
:

El tribut al teatre clàssic

:

I al nucli de La tempesta hi ha tres referents, almenys; repassem-los breument. Un, el tribut al teatre clàssic, cosa freqüent en tota l'obra shakesperiana, que en beu per reinventar-lo en el teatre modern, barroc. El teatre sorgeix a Grècia per la necessitat de l'home, abandonat pels déus a la seva sot a la terra, descobreixi els seus límits mirant-se, descobrint que les virtuts i els vicis conviuen sense massa remei a cada una de les ànimes emmascarades (la paraula persona prové de 'màscara'). La renúncia de Pròsper a la màgia remet a les divinitats (com Crist mateix) que es convertien en homes i dones per poder viure a fons l'experiència apassionada de la humanitat... a costa de la mort. I també a Ulisses que, contra l'oferta de l'eterna joventut que li fa Calipso, s'estima més reemprendre el seu retorna Ïtaca, amb Penèl·lope i el seu fill Telèmac.

:

La raó basta?

:

Dos, la reflexió sobre els límits de la raó. Reflexió que sorgia a principis del segle XVII, m'imagino, pels nous contactes amb les tribus americanes, talment també com del contacte amb les cultures de l'entorn atenenc en sorgeix la filosofia presocràtica. I, d'altra banda, de la pròpia experiència amb el costum (el proscrit i el no proscrit) relatiu a allò sobrenatural o màgic. El que es posa de manifest, aquí, no és tant el valor o no de l'irracional, sinó el límit de la pròpia raó: és suficient per a la conquesta d'altres món no coneguts (físics, intel·lectuals, etc...)? La raó ens basta?

:

Això ens porta al tercer punt, el catolicisme, en una societat anglicana que s'hi enfrontava. Certament, la raó no basta, i aquest era l'advertiment catòlic, a qui Shakespeare pica l'ullet amb la primacia del perdó sobre la lògica dels enemics, que ha estat la que ha imperat al llarg de l'obra, demostrant també les seves costures malgirbades: l'amor de Miranda a Ferdinando, l'embriaguesa, els dubtes de Caliban... no l'irracional, sens dubte, sinó allò d'intensament humà, de profundament alliberador, que conviu també amb la llum de la raó... de la qual també a vegades ens n'hem d'alliberar. Per trobar, a Ítaca, després del llarg viatge, la Penèl·lope i el Telèmac als que implorarem perdó.
:

En parlen Glòria Figuerola, La Vanguardia, El Periódico i Comas-Soler a El Tot Mataró.

:

A la mateixa escala

Haurem d'arrencar els obstacles al camí ineludible de l'entesa, o passar-los per alt, amb intel·ligència. I haurem de respondre amb serenor i també amb intel·ligència a la crida de les sirenes per repetir el Sis d'Octubre, a l'atracció per l'aïllament i la simplicitat que els cansats abraçaran de seguida. Haurem de reconèixer la nostra pluralitat, camí primer de l'Espanya plural que volem. Haurem de governar un país de sentiments nacionals que viuen a la mateixa escala, que s'expressen el mateix cap de setmana i que es respecten. Perquè continuï així i la diferència sentimental (i la solidesa d'altres valors comuns) sigui un atractiu i no un problema per la identitat del nostre país.
:
Haurem de fer, de refer, la proposta per Espanya, aquest projecte inconclòs llaurat després de segles de fracàs dels projectes unitaris (sí, han fracassat tots), després d'una història audaç i melangiosa alhora (Amèrica... la pèrdua d'Amèrica...), després que Catalunya -inclòs el seu projecte nacional- ha crescut més amunt que mai... justament junt a Espanya, amb els seus somnis i els seus fracassos. Espanya també haurà de mirar al seu horitzó, de nou, i saber quines amèriques vol conquerir, amb quins fills i filles, amb quins valors. I aquí hi ha camp per córrer. Junts. Amb entrebancs, ferides i desconfiances, però compartint ja tantes coses, tants mals també, que només junts podrem avançar, no?
:
L'altra via és donar-los la raó als que han volgut tombar l'Estatut i l'han escapçat.
:

Foto: Un balcó a l'Eixample mataroní aquest diumenge.

:

Benet XVI es fixa en Catalunya

Pel que anem coneixent, la vinguda del Papa a Espanya aquesta tardor fa pensar algunes coses molt positives de context (ja veurem, però, com queda al final). Em centraré tan sols en un aspecte d'aqust context, a fil que Sa Santedat visita Barcelona i Santiago, és a dir, dos indrets que, bo i trobar-se als mateixos orígens de la cristianització d'Hispania, pertanyen a la perifèria política que tants maldecaps d'encaix porta al centre, amb la tensió incrementada per la recent sentència del TC contra l'Estatut i la contundent resposta del poble de Catalunya.

:
Fora de la visita a Compostel·la (recordem que l'actual ambaixador d'Espanya al Vaticà ha estat molts anys alcalde de Corunya), la part catalana del viatge pontifical denota encara alguna cosa més de la via perifèrica: No és d'estranyar que el Vaticà estigués pensant en altres estratègies de cara a Espanya, una de les seves principals preocupacions. L'antic aliat papal a la Contrareforma és vist avui punta de llança del paradigma laïcista, i no tan sols per les lleis que ha anat aprovant el Govern Zapatero amb disgust vaticà: la pèrdua de pes específic del paradigma catòlic a la vida i costums dels espanyols preocupa com a exemple de la decadència europea del cristianisme com per la possible 'contaminació' als països de llengua espanyola, on ja s'està 'competint' amb esglésies protestants de clara tendència conservadora, per cert.
:
Nova estratègia
:
Les estratègies, fins avui, no han funcionat massa. L'aliança amb els sectors més tronats del conservadorisme espanyol, el caràcter permanent de queixa o el miratge de les mobilitzacions contra les esmentades lleis, no han fet més que allunyar les possibles propostes de l'Església del gruix de la societat espanyola, més aviat còmoda amb el nou paradigma laïcista (ja veurem fins on, però...). L'estratègia sembla haver canviat, a tenor dels canvis del nou pontificat: el nou Secretari d'Estat té les seves pròpies opinions sobre Espanya (amb devoció montserratina inclosa), el nou Nunci ha pres decisions ben clares per desmarcar-se de l'anterior estratègia,, hi ha hagut una exitosa visita de Zapatero a Roma i una exitosa col·laboració diplomàtica amb Espanya per l'alliberament dels presos cubans, etc. No en va ha passat el que ha passat a la Cope. Ni tampoc és en va que la dreta es mobilitzi en apropiar-se de la iniciativa papal i de la representativitat de l'Església espanyola, seguint la caricatura que justament el papat actual vol eliminar.
:
El missatge de Barcelona sembla aquest: mireu, l'Església proposa un testimoni al món on viu, li agradi o no: el testimoni de relació amb la cultura (la recerca comú de la Bellesa) i el del servei als més desafavorits de la societat. La Sagrada Família il'Obra del Nen Déu són els símbols d'aquesta nova proposta de l'Església a la societat espanyola, i des de Catalunya!
:
Catalunya, una oportunitat
:
Dues pinzellades més, si em permeteu, per acabar aquesta pintura ràpida del context. D'una banda, estic segur que els organitzadors volen evitar també l'espectacle indecent que ha lligat l'anterior visita del Papa a Espanya, a València, amb el cas Gürtel, quan le autoritats polítiques valencianes van encarregar a aquesta trama els actes de la visita, emportant-se, sembla, un bon pessic del pastís. Mereixerien l'excomunió!
:
I de l'altra banda, Catalunya. El cardenal Martínez Sistach pot mostrar-se satisfet de les seves excel·lents relacions amb la cúria actual, que troba en l'arquebisbe de Barcelona un interlocutor moderat, més equànime (i perifèric, recordem-ho) i molt més en línia dels objectius del pontificat que altres interlocutors més habituals, com el President de la Conferència Episcopal Espanyola. I d'altra banda, a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya, tant el President Montilla com el conjunt de forces polítiques del país (o potser no tots), poden reclamar una via catalana de relacions entre els poders democràtics i l'Església. Concretament Montilla, amb una particular sensibilitat sobre el tema que ja m'agradaria que s'estengués al conjunt del PSOE, pot ser la via perifèrica d'una nova entesa entre l'esquerra espanyola (i europea) amb el fenomen religiós i el catolicisme en particular. (quan acabi amb el federalisme, és clar, que ja serà complicat): De manera que potser l'esquerra del país (o un aiguabarreig) pugués signar una carta més realista, més plural també, que la que han fet els de sempre sobre l'Espanya que visitarà Benet XVI, que ni tan sols han tingut el valor d'esmentar la crisi econòmica que viuen les famílies del país. No les seves, és clar.
:

article publicat a CatalunyaReligió.cat

:

Willy a Santa Maria

Dimarts comença el Festival Shakespeare, per tercera vegada a mataró, per vuitena vegada al Maresme i per primera vegada celebrant la majoria d'espectacles a l'Hort del Rector de Santa Maria (de fet, a l'Hort del Campaner), un dels racons més amagats de la ciutat, que forma part d'un trajecte imaginari, o no tant, que va des de l'antic casalot de Can Sissternes, que treu el nas pel Fossar Xic i que arriba fins a la Plaça d'en Peric: el Mataró del segle XVIII (i de molt abans, i de molt després) que viu sota les parets majestuoses de ela nostra basílica mil·lenària.
:
Allà arriba Shakespeare, amb un programa (us el poso sota d'aquest escrit) que sembla prou interessant. També canvia de dates, amb els avantatges i els inconvenients de fer-ho a tocar Les Santes. En tot cas, és un festival més mataroní, més urbà, més popular potser, que permet revisitar de nou el geni del teatre, les peces del qual fonamenten, sens dubte, bona part del nostre imaginari. L'estrena és dimarts, amb un nou muntatge d'Irina Brock, que l'any passat ja ens va entusiasmar.

:

13/07 - TEMPÊTE! / COMPAGNIE IRINA BROOK

14/07 - HAMLETAS / OSKARAS KORSUNOVAS

14/07 - CITES AMB SHAKESPEARE / COMPANYIA A4MANS

15/07 - EL REI LEAR / OVLIAKULI KODAKULIJEV. ANNA MELE

16/07 - EL GOS GEOMÈTRIC / XAVIER ALBERTÍ

16/07 - WILLIAM SHAKESPEARE´S...ROMEO&JULIETA...AD AETERNUM / CIA. WALTZING TEATRE

17/07 - PRÓSPERO SUEÑA JULIETA (O VICEVERSA) / J. SANCHIS SINISTERRA, MARÍA RUIZ

17/07 - LA COMÈDIA DELS ERRORS / COMPANYIA PARKING SHAKESPEARE

17/07 - EL SOMNI D'UNA NIT DE PRIMAVERA / COR CIUTAT DE MATARÓ

18/07 - MASSA SOROLL PER A SHAKESPEARE / DANI NEL·LO, CARME PORTACELI

18/07 - JUAN ROMEO Y JULIETA MARÍA / COMPANYIA EL CHONCHÓN (teatre familiar)

13-18/07 - HAVE A HAMLET / ARNAU VILARDEBÒ

Morir fins a estimar

:
T'oblido cada dia vint vegades
i vint cops cada dia et veig entrar
portant o no portant les arrecades

al circuit terminal que el condemnar
comprèn del viure meu, de com m'agrades,
a prendre'm en morir fins a estimar.
:

Enric Casasses, "Declaració" (fragment), a No hi érem, Ed. Empúries, 2009 (1991), p. 46. Foto: "Two nude lovers with apple", d' AXEHD.

:

La Ronda de Mataró i la Línia Orbital: més a prop *

:

Abans d'acabar 2010, la Generalitat de Catalunya presidida per José Montilla començarà les obres de la “Ronda de Mataró”, un conjunt de nous accessos i vies alternatives que descongestionaran els trams de la C32 que ho pateixen, alliberaran els carrers de la ciutat de trànsit de ronda (especialment dels barris més propers a la carretera, que es concentraria pel trànsit de pas) i permetran, a mig i llarg termini, recuperar del tot l'antiga N-II com a avinguda cívica del Maresme, acostant la ciutat -que reforça el seu paper de capital- al mar. Començaran aleshores 2 anys d'obres, repartides en 2 fases, la darrera de les quals es procurarà fer coincidir amb la finalització de la primera, amb un cost total de 115 milions d'euros. El finançament prové del conveni signat amb el Ministre de Foment, el socialista José Blanco, que aportava 400 milions d'euros amb el traspàs de competències de l'N-II a la Generalitat. El projecte, presentat fa quatre anys, ha incorporat diverses millores gràcies a les al·legacions i el treball conjunt que ha tingut l'Ajuntament de Mataró, amb l'Alcalde Joan Antoni Baron (http://www.baron.cat/) al capdavant.

Aquestes darreres setmanes, l'Ajuntament ha promogut una sèrie de sessions informatives per conèixer l'abast de l'obra. Alhora, ha complementat la informació amb els detalls del Pla per a la reserva de sòl de la Línia Orbital Ferroviària, el darrer tràmit urbanístic per poder construir, en el futur, una línia de tren que enllaci les ciutats de l'arc metropolità (Mataró, Granollers, Terrassa, Sabadell, Martorell, Vilafranca, Vilanova...) i que, amb la variant de l'actual línia, aconsegueixi passar d'una a cinc estacions, mutiplicant per 7 la cobertura ferroviària de la ciutat.

Les dues infrastructures són clau per posar Mataró més endavant a tots els nivells. Una millor mobilitat de la ciutat amb l'Àrea de Barcelona, una de les regions econòmiques i industrials més potents d'Europa, ens fa sens dubte més competitius per acollir empreses d'alt valor afegit o d'oportunitats per la feina. L'aposta del Govern de la Generalitat (després dels anys en què CiU no ho va ni pensar) pel ferrocarril a Catalunya és tan important que farà variar els hàbits i minimitzar els riscos de l'abús del cotxe (ambientals, de seguretat, etc...). I la Ronda, ja ben a prop, ha de fer-nos guanyar en fluïdesa, en pacificació del trànsit dins la ciutat i en una connectivitat que també ens serà molt útil.

* article que signo com a portaveu del Grup Municipal Socialista a la revista MésMataró (juliol 2010)

Més informació sobre les infrastructures, a aquest enllaç.

Fotos:
1. Plànol de la Línia Orbital i de la Ronda de Mataró

2. El Secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, l'Alcalde Baron i la regidora de Mobilitat, Núria Aguilar, en la presentació del projecte. Foto: G. Ariño (El Punt)

:

Ibern parla de Mataró

Fa dies que volia recomanar-vos l'entrevista que Manuel Cuyàs fa a Josep Ibern (a la foto, de l'Avui), Director General de Caixa Laietana, que esdevé la primera valoració del directiu després de la fusió via SIP amb un grup de caixes liderada per CajaMadrid, a El Punt del passat dia 5. A banda d'explicar quina ha estat la seva opció i per què, Cuyàs li pregunta "Vostè que per ofici n'està al cas. Com veu la situació econòmica a Mataró i el Maresme?" i ell respon un resum que comparteixo i que veig també molt aclaridor:
:

"Mataró, que ja havia fet la transformació industrial del tèxtil i que ha optat per una indústria lleugera però molt puntera, molt tecnificada, està més ben situada que altres ciutats per superar la crisi. A més, tant a la ciutat com a la comarca la construcció es pot activar d'aquí dos o tres anys perquè hi haurà de nou demanda de pisos. La Generalitat i els Ajuntaments catalans, a diferència d'altres de l'Estat, han sabut planificar bé. No hi hagut la febre constructiva d'altres llocs i per tant els pisos ara buits van tenint sortida i aviat se'n necessitaran més".

:

L'Espanya possible

Un article senzill, eficaç i clar (i que prové del País Valencià, cosa fantàstica), publicat a El País del dia de sant Joan, em permet besllumar quin pot ser el projecte federal, en un tema tan sensible a la qüestió nacional com és l'ús de la llengua, de les llengües, a Espanya. El signa Ángel López Garcia-Molins, catedràtic de la Universitat de València i diu coses interessantíssimes, començant per estendre l'ús de les llengües a les cambres espanyoles (i demanar als seuse membres que les aprenguin, almenys les romàniques).

:

Des d'aquí, l'autor creu que tot passa per considerar 'espanyoles' el conjunt de llengües, i no tan sols la castellana, consideració que troba constutucional, malgrat que en demana algun canvi per fer-ho així plenament. En fi, considerar espanyol allò divers, reconèixer la seva complexitat, i allunyar-se de la interpretació unívoca del que significa la identitat espanyola. Jo ho signo ara mateix. De fet, sempre he pensat que aquesta consideració unívoca en provoca d'altres igualment unívoques: sense anar més lluny el caràcter quasi monolític de l'imaginari català que expressa l'independentisme a casa nostra. Deixem, però, que parli l'autor:

:

El problema -o, mejor: la excusa para no cambiar- nace de la Constitución de 1978, la cual distingue entre lengua oficial -el español-, lenguas cooficiales en su comunidad autónoma y otras lenguas. No toda lengua histórica hablada en España es de interés general, otras son regionales, pero las tres lenguas cooficiales sí lo son. Permítanme que les recuerde algunas obviedades. El catalán/valenciano era el idioma mayoritario de la Corona de Aragón, el Estado que dio lugar a España al unirse a Castilla en tiempos de los Reyes Católicos: o sea que si el español es la lengua de España por ser la de uno de los dos reinos fundacionales, el catalán/valenciano debería serlo por la misma razón. El gallego fue el origen del portugués, la lengua del otro Estado peninsular, y constituye el puente natural para garantizar cualquier acercamiento iberista en el futuro. En cuanto al euskera, se ha venido considerando durante siglos como el símbolo de la Península Ibérica por ser la lengua de sus primeros pobladores. Y no me vengan con el cuento de que se trata de lenguas minoritarias: el catalán/valenciano tiene más usuarios que media docena de lenguas oficiales de la UE; ¿cómo quieren que sus hablantes se conformen? Al gallego y al vasco, aunque en menor medida, les sucede otro tanto.

:

(...) Lo del Senado debería ser tan sólo el primer paso hacia la convivencia plurilingüe de los españoles, aunque, cuando uno lee objeciones como la de que estando la sede en Madrid, sólo puede usarse el español, le entran ganas de exiliarse o de contestar irónicamente que, si este es el problema, que la pongan en una ciudad bilingüe y todo arreglado (bien mirado, es una idea). Y los siguientes pasos en pos del pluralismo lingüístico, ¿acaso serán una vuelta de tuerca más hacia la disgregación? Pues no, al contrario, son medidas que reforzarían la cohesión de los ciudadanos españoles, actualmente bastante alicaída.

:
No estoy propugnando que las cuatro lenguas sean oficiales en toda España: esto tal vez fuera lo justo, pero es inviable y el camino del infierno está sembrado de buenos propósitos. Lo que sí creo que podría lograrse en un par de generaciones es que la presencia del catalán/valenciano y del gallego en los medios de comunicación y de estas dos lenguas junto con el euskera en la enseñanza de toda España se fuera incrementando progresivamente hasta lograr que cuando un político habla en catalán o una escritora es entrevistada en gallego todos los españoles los entiendan sin más, que el euskera vuelva a ser el símbolo de la especificidad peninsular, como reclamaba Astarlos, y que los hispanohablantes de las comunidades bilingües dejen de ser los chivos expiatorios de las culpas del Gobierno central.

:

Fer parlar roca vivent

:
Quin pensament, la raó, quan s'emprenya,
la fe quan trenca els límits del convent
i el seny que fa parlar roca vivent
per aixecar d'amor ben alta ensenya.
:
Vostra lliçó no passarà per ull,
senyor Gaudí Pitàgores i Llull.
:

:

Enric Casasses, Fragment d'"El pensament de Gaudí", a No hi érem, Ed. Empúries, 2009 (1991), p. 100.Foto: Mosaic Work Called Trencadis by Gaudi at Park Guell, de Carlos Lorenzo

Per la represa econòmica, en sèrio *

:

La situació econòmica actual és molt difícil, certament. Per plantar-li cara des de l'Ajuntament hi ha dos fronts, tampoc gens fàcils. D'una banda, continuar amb les apostes estratègiques de la ciutat que poden generar ocupació i ens poden situar molt millor competitivament. Dos exemples: Parlo del TecnoCampus o l'edifici d'empreses del Rengle, que obriran aquesta tardor, i que obre un nou districte industrial, tecnològic i de serveis d'alt valor afegit amb la Universitat com a centre. La "nova fàbrica" de Mataró, diuen alguns. O parlo de l'arribada d'"El Corte Inglés", que suposaria 1000 llocs de treball directes i indirectes.

El segon front és el de l'atenció a les famílies que abruptament s'han vist a l'atur, mermats notablement els seus ingressos, i que entren en situació de risc social. Atenció immediata, racionalització de recursos, increment dels ajuts, acompanyament per resituar-se, acció coordinada de l'Ajuntament i les entitats que s'hi dediquen, etc... Aquestes han estat les premisses del segon front.

Per finançar tot això, i comptant que la crisi fa rebaixar els ingressos públics i alerta sobre l'endeutament, hem fet ja algunes coses: refer les prioritats pressupostàries, rebaixar al límit aquelles despeses no prioritàries en temps de crisi, rebaixar tots) els sous públics d'acord amb el Decret de Mesures, refinançaments, vendes d'actius, etc.

Ara CiU proposa rebaixar el nombre de regidors al Govern, pel que es veu (de fet, ho hem llegit a la premsa), en una clara concessió a la galeria. És ara quan més cal posar l'esforç de tothom, també dels regidors i regidores (els de l'oposició inclosos), en una tasca que -si no fessin ells- algú hauria de fer. I de cobrar. I que, ves per on, seria xocolata del lloro: fa falta molt més per fer front a la crisi. De fet, CiU no fa pas això als ajuntaments on governa... Sembla la típica proposta d'algú quan no té idees. I quan fins ara s'ha negat a recolzar tant el TecnoCampus com l'arribada d'El Corte Inglés, els dos exemples d'apostes estratègiques en les que CiU no creu, que poden generar llocs de treball i, per tant, més activitat més ingressos públics i menys necessitats d'atenció social. Represa econòmica, en fi. Diguin el que diguin, els fets canten: mai no hi ha votat a favor. Potser que comencéssim per aquí, no?

* Article en tant que 1r Tinent d'Alcalde i Portaveu del Grup Municipal Socialista a l'Ajuntament de Mataró, a la revista Tribuna Maresme de juliol de 2010.

:

L'animal que no s'agrada

:

Som l'únic animal que no s'agrada (...),
però hem après a dir no passis ànsia...
no t'hi capfiquis... no té importància...
:

Enric Casasses, "Sem", a No hi érem, Ed. Empúries, 2009 (1991), p. 54.

Il·lustració: Rembrandt, Autoretrat, 1659, Galeria Nacional d'Escòcia, Edimburg.
:

Màrius Torres i Hal·lâg a Caldetes *

El festival "Poesia i +", que fa 5 anys que se celebra a recer de la Fundació Palau, a Caldes d'Estrac, pren cada vegada una volada més important. Enguany compta amb la remeoració del "Price dels poetes", del 1970, amb nombrosos recitals i un programa a Barcelona. El certamen coincideix amb l'aparició de dues novetats literàries de les que, d'una manera o altra, se'n fa ressò. Una amb un recital de cançó i l'altra amb una audició acompanyada de dansa i música.

La primera novetat correspon a un recull de poemes de Màrius Torres, aprofitant el centenari d'aquest poeta lleidatà, mort prematurament als 32 anys. Va a càrrec de la professora Margarida Prats i és editat per Pagès. L'edició compta amb peces inèdites i es completa amb un epistolari un recull d'articles de l'autor. Hi podrem seguir, així, l'itinerari de Torres, un itinerari de recerca personal enmig de renúncies, malalties i decepcions a les que el poeta respon emmirallant-se amb la natura i el paisatge, amb la claredat, amb la tendresa. Claredat que traspua també el seu llenguatge, sense artificis ni excursos. Aquest és el repte del grup EnVers en l'adaptació musical que ens oferirà a Caldetes.

La segona novetat ens la presenta l'arriscada editorial Fragmenta, en la seva determinació per oferir-nos textos espirituals i religiosos d'altres tradicions a la nostra llengua. En aquest cas, ens porta la poesia del missioner errant Husayn ibn Mansur al-Hal·lag (858-922), una mostra fidel de l'apassionament de l'amor total en la millor tradició sufí, aquest corrent místic de l'Islam del qual Hal·lag en seria exponent. També ens permet conèixer més de la riquesa d'una de les religions més rellevants de l'actualitat, tant pel seu nombre de seguidors com pel seu lligam a les teocràcies modernes que tants mals de cap ens donen. Veureu quina diferència amb Hal·lag. I tot això també ho podrem sentir a Caldes, prop del mar que no sabem si ens uneix o ens separa.
:

:

- Poesies de Màrius Torres, a cura de Margarida Prats i Ripoll; Ed. Pagès, Lleida, 2010
- Hal·lag, per Diwan, edició, traducció i cal·ligrafia àrab de Halil Bárcena; Ed. Fragmenta, Barcelona 2010
- Diumenge 4 de juliol, a les 21 h, "Com la veu de l'aigua", EnVers canta Màrius Torres, al Parc de Can Muntanyà, al Festival Poesia i + 2010, més informació: http://www.fundaciopalau.cat/
- Dissabte 17 de juliol, a les 19 h, "Diwân, Poesia sufí de Hal·lâg", lectura i comentaris de Halil Bárcena, amb acompanyament musical i de dansa del grup Ushaq, més informació: http://www.fundaciopalau.cat/.

* article per a la revista Valors (juliol 2010)

:

Nau Minguell, la resposta *

:

Objectius estratègics

1. Refer el Llevant de Mataró
· Risc per l’impuls de Ponent (Via Europa – Mataró Parc- Hospital, El Corte Inglés, Rengle – TCM)
· Connexió de barris Palau-Rocafonda-Escorxador amb el Centre Històric (Pla Integral - Can Gassol - Nova Biblioteca Escorxador – Espai Capgrossos – Eix Herrera – Plaça Moragas – Forn del Vidre – Madoz/Puigblanc [recuperarem nau Minguell bessona i farem un nou micro-pool econòmic just aquí al davant])
· Espais que generin atracció, massa crítica: Museu de Can Marfà, aquestes reformes que he dit, Can Xammar, Plaça Havana, escoles Montserrat Solà i Joan Coromines....

2. Substituir teixits obsolets per teixits cívics i competitius
· Nau Minguell (efervescència s. XIX, primer tren...: 1850 Cª Planell i Bonet 1854 edifici 1960 tancament: fàbrica de tint, filatura i confecció; després, Joaquim Llorens) n'és un exemple- indústries extensives en m2, en mà d’obra, en capital.
· El Llevant mataroní n’estava ple: Can Marfà, Can Marot, Can Gassol i moltes més, algunes aguanten
· Mataró (i aquesta zona) no renunciarà a l’activitat econòmica, ben al contrari, la renovarà i la posarà al dia, però amb les caracerístiques actuals
a. indústries intensives en coneixement, en mà d’obra qualificada, en entorns complexos (per això no és una zona industrial) amables (ja em direu si l’entorn no ho és, d’amable) i creatius
b. Nau Minguell, també n’és un bon exemple (recordeu les ciutats creatives de les que parla Richard Florida?)
i. Integrat a la trama urbana
ii. Rodejat d’activitat (per viure, per treballar, per l’oci i la cultura, diversa, tolerant)
iii. Sinèrgies de coneixement (indústria audiovisual / artistes de pinzell...)

3. Recuperar el Patrimoni arquitectònic
· Protegint, sí, però sobretot recuperant en nostre passat (en aquest cas industrial, però no tan sols aquest, també el romà, el medieval, el barroc, el modernista) per als nous usos, que el facin viu (tb atractiu, generador d’identitat, de ciutat de memòria):
a. Econòmics (Les 2 Minguell, Fàbregas i de Caralt),
b. escolars (Fàbregas del paper, Can Fontdevila),
c. administratius (Vapor Gordils),
d. culturals (Nau Gaudí, Farinera Ylla...) etc...

Pumsa, eina de reactivació econòmica

Dimarts al vespre vam tenir Junta General d’Accionistes de la societat municipal PUMSA

Vam dir:
a) instrument per desenvolupar els objectius estratègics de l’Ajuntament
b) eina per impulsar la reactivació econòmica de la ciutat (quan no estàvem en crisi, perquè havíem de renovar la base productiva; quan hi ha crisi, justament perquè es fa més urgent)

I vam dir també
a) per assolir els objectius que ens proposem cal ambició, esforços, riscos i sacrificis [qui no vulgui pols que no vagi a l’era]
b) vindran temps difícils [Minguell: inversió de 3M€ / préstec interès zero 2,% M€ Plan Avanza Ministeri Indústria / amortització més llarga que el lloguer, és a dir, perdrem –o invertirem- diners els primers anys; diners de PUMSA; diners de tots]
c) disjuntiva (i més davant la crisi): ho aturem o ho enllestim? Pràcticament pel mateix preu, ho enllestim i avancem la recuperació econòmica, assumint els costos que això té. – avui, aquí, en tenen la resposta.

:

* esquema per a la meva intervenció, avui al migdia, a la inauguració de la Nau Minguell, a Mataró.

Nota de premsa, aquí.

Enllaços a El Tot Mataró, Capgròs, MataróNotícies.cat, El Punt.

Fotos de la inauguració, de Mercè Mulet, al Facebook, aquí.

Entrada al bloc de Joan Antoni Baron, aquí

Entrada al Bloc de l'Associació Sant Lluc per l'Art, aquí

: