Un animal que s'enyora

Posat a l'estranger --vaig dir-- el català és un animal que s'enyora, i quan un català s'enyora noés pas d'un tracte còmode, sinó que, en troar-lo, més val passar per l'altre carrer. (...)

El Mediterrani s'enyora. La persona que ha tastat les seves costes pobres, magres, esprimatxades, no l'oblida mai més. És un mar que smebla fet exprés per ésser mirat. És un mar a la mida de l'home. És un mar que no pertorba ni tendeix a despertar els mostres de la imaginació, sinó més aviat a adormir-los amb el soporífer de l'interès que suscita la realitat.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). pp. 354 i 439.

Perdre el centre

Como a menudo hacemos con las hormigas,
interrumpiendo su marcha hacia el hormiguero,
un dedo gigantesco debería también
apartarnos a nosotros de nuestros senderos
para depositarnos en otro lugar,
en un camino desconocido
que nos obligara a buscar de nuevo el rumbo.
Perder el centro, nacer otra vez,
verse obligado a recomponer el mundo,
es la condición necesaria
para sentir renovadas
nuestras dudas y nuestras elecciones.
Con frecuencia el dedo invisible
que nos obliga a extraviarnos
pertenece a la mando que nos devuelve a la libertad.

Rafael Argullol, poema "24-VII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 599.

La Constitució en quarantena

Aquest mes de desembre farà quaranta anys del referèndum de la Constitució espanyola. S’escau en un escenari de crisi global de la democràcia que, al nostre país, es tradueix, entre d’altres coses, en una revisió crítica del pacte constitucional al qual s’al·ludeix amb tota la intenció com a “règim del 78”. Si d’una banda li cauen les crítiques per haver perpetuat una certa continuïtat amb el franquisme (monarquia, judicatura, elits econòmiques, centralisme), també n’hi ha que creuen que s’ha anat massa lluny (excés d’administracions i de despesa o centrifugació). I totes dues bandes miren sospitosament els que fan un balanç més ponderat que, sense retreure cap de les crítiques, posa l’èmfasi en les transformacions positives que hi ha hagut en tots els àmbits i en la fortalesa dels seus pilars.

Els avenços en la universalització de l’estat del benestar, la transformació de l’exèrcit (que es veia a si mateix com a corrector de les desviacions democràtiques els últims 200 anys), el reconeixement dels drets de les minories, la incorporació massiva de dones al mercat laboral, l’absorció de milions d’immigrants, l’adaptació de la nostra economia al mercat global i el disseny gairebé federal de l’administració dels serveis públics, per exemple, en son una mostra. Si s’ha pogut fer tot això, diuen aquestes veus més ponderades, ¿per què no podem afrontar els evidents reptes (o resoldre les mancances) que tenim al davant?

A parer meu, el principal obstacle no és exactament aquest o aquest altre límit del text constitucional, o el fatalisme amb el qual es justifiquen les posicions contràries (“amb aquests no hi ha res a fer”), sinó l’absència de l’imperatiu de consens que sí que tenien les formacions polítiques de 1978. Tampoc és propi d’Espanya, això. La ruptura dels consensos amb els quals el món posterior a la II Guerra Mundial va fer passos de gegant té ja els seus avisos amb l’onada conservadora Reagan-Thatcher-Wojtila als anys vuitanta. Per una sèrie de circumstàncies, sembla que l’opinió pública actual torna a ser seduïda pel “tirar pel dret” (si ho desitges, ho tens… ja ho diu la publicitat), enlloc de la lenta i poc glamourosa (però més efectiva) entesa amb l’altre.

El més important de la Constitució és que no ens agradi del tot, és a dir, que recollís bé l’imperatiu de consens com a antídot contra la història fraticida d’Espanya. Monarquia (constitucional) i salut pública per tothom, propietat privada i estat social, nació i nacionalitats, tradició i secularització. Amb una mala salut de ferro, ha estat el text constitucional més durador que hem tingut. ¿No creieu que valdria la pena que algú digués que el que cal ara és tenir -de nou- una actitud així?

Article a la revista Valors (desembre 2018)

Els subjectes

Les dones m'apassionen. (...) En certa manera, la finalitat de la meva vida s'ha desenfocat: abans m'agradava l'objecte de la cultura; ara me n'agraden sobretot els subjectes...

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 306.
Il·lustració: Diego Velázquez, Venus del mirall, (1647-1651), National Gallery, Londres.

Foc i misteri

Necesitamos que un fuego
arda en nuestros corazones,
necesitamos que un misterio
nos interrogue con sus secretos.
Podemos existir sin fuego y sin misterio.
pero no podemos vivir.

Rafael Argullol, poema "2-VII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 577.

Cristians del segle XXI

Un amic meu de Mataró, que és on visc, que és ateu, sempre em diu, mig admirat i mig decebut, “els únics que feu debats interessants a la ciutat sou els catòlics”. El grup “Cristianisme al Segle XXI”, que no hem de confondre amb el que es diu exactament igual i opera a Barcelona, és un dels exemples que em posa. Organitza des de fa anys un cicle de periodicitat mensual i ha portat conferenciants molt bons. Per posar un exemple al desembre parlen sobre la “gestació subrogada” i al gener sobre l’eutanàsia. Si no m’erro, cap d’aquests tres temes ha merescut ni un sol acte públic a la ciutat. Té raó el meu amic, doncs. 

 Sobta, perquè hi a al Congrés dels Diputats diverses iniciatives presentades que tard o d’hora acabaran en una llei i em temo que, fora dels apriorismes habituals, no ho haurem debatut prou. Ens haurem llençat els plats pel cap, això sí, haurem fet milers de likes a les ocurrències de les xarxes, però no tinc tan clar que haguem pogut debatre sobre les opcions polítiques, a banda de les consideracions morals, que atenyen aquestes dues qüestions.

Per més inri, valgui la redundància, la doctrina de l’Església catòlica respecte aquestes dues qüestions sembla molt clara (no i no) i potser, enlloc de debats, als seus membres els interessaria mobilitzar-se per impedir l’aprovació de lleis que facilitin els dos casos. Però aquest grup de feligresos (val a dir que al marge de cap tutela clerical), han decidit que volen parlar-ne, i que ho volen fer en públic. Volen conèixer de què es tracta, exactament, de quins entrebancs hi ha plantejats, de quines alternatives hi ha. Com bons ciutadans “al segle XXI” no es conformen amb el que diu la potestas perquè coneixen la capacitat de la pròpia autorictas. Però primer ho volen tenir clar. De fet, sí que és inaudit que enlloc de propaganda es faci debat.

Article publicat a la revista Foc Nou (desembre 2018)

Calvados

En aquest país de França, que de portes enfora és tan fred i unitari, totes les coses fines, exquisides, són provincials, per no dir locals.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 291.
Imatge: Copa de Calvados.

Mil mentides

(...) el arte
es siempre el recuerdo de una verdad
que ha necesitado ocultarse
bajo la máscara de mil mentiras.

Rafael Argullol, poema "26-V-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 539.

L'hora dels nàufrags

El naufragio, de Lola García (Península, Barcelona, 2018) és un llibre demolidor. Està escrit com una successió narrativa dels fets que es coneixen com a "procés", sense entrar massa en avaluacions ni en opinió, i aportant significatius detalls, en algun cas inèdits. 

La primera conclusió que n'extrec és que el periodisme és més vigent i necessari que mai, precisament contra la aquesta mala versió contemporània que pretenen construir els algoritmes que organitzen (o no) els milions i milions d'impactes, sobre la base de l'explotació emocional. Algú ha de dir "ara t'explicaré la història" i apostar per un fil narratiu basat exclusivament en els fets, amb acotacions mínimes i diferenciades d'avaluació personal, si s'escau. Com diu en Joan-Carles Mèlich, no podem fugir del perspectivisme (sempre tot té més d'un punt de vista), però sí del relativisme (ideologia on tot val exactament el mateix). I, sobretot, no podem renunciar a buscar el fil conductor que tria els esdeveniments, els enllaça i els il·lumina. Tot això és periodisme i té amenaces serioses.

La clau de la segona conclusió me la va donar un recent article de Javier Cercas a El País ("Dos lenguas, dos literaturas y un golpe", 2-12-2018), també sobre aquest omnipresent tema: "no olviden que el narcisista no es el que se adora a sí mismo, sino el que se desprecia tanto que construye una máscara adorable para intentar protegerse tras ella del desprecio de los demás; no olviden que Narciso se suicida ahogándose al reconocer, horrorizado, su propio rostro en el agua", hi diu. La tècnica de despullar els fets de les farragoses (però abrigadores) robes de l'èpica, la moral, el patriotisme i les "divines paraules" (vegi's Valle-Inclán) amb que acostumem a vestir-los, ens diuen de manera molt eloqüent que "el rei va nu". També això és periodisme, tot i que ens pugui fer més o menys mal haver-ho de dir. Freud en diu "principi de realitat", que sovint lluita contra el "principi de plaer", d'antuvi molt més satisfactori.

I el que veiem, doncs, com Narcís a l'estany, no és gens agradable. El retrat que fa de nosaltres, no tan sols dels nostres "polítics" (aquesta reducció que també fem sovint per espolsar-nos les responsabilitats), com deia al principi, és demolidor. L'espiral inversa que hem construït, pensant-nos que era cap amunt, ens ha deixat orfes de projectes polítics viables, de capacitats d'entesa a tots els nivells i una enorme frustració, sovint amagada amb noves disfresses, cada vegada més patètiques. Refer-nos em temo que costarà Déu i ajuda. I a l'esforç per fer-ho hi estem tots convocats. He dit tots.

Article publicat a la web de la revista Valors.

Bon any

Gener és el mes en què oferim els nostres millors desitjos als bons amics. Els altres són els mesos en què no es realitzen.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 245.

Les xarxes

Hemos entregado nuestra libertad.
Cada uno de nuestros gestos es vigilado;
cada uno de nuestros actos, juzgado.
Muy pronto nuestros pensamientos
serán ofrecidos en sacrificio al verdugo.
Únicamente el que esté dispuesto a permanecer solo,
invisible a las miradas, opaco al mundo,
sobrevivirá para contarlo a los hombres futuros.

Rafael Argullol, poema "20-V-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 533.

La llufa

Al llarg de la meua vida he pogut comprovar que el caràcter d'algú no es pot conèixer amb tanta seguretat com, a falta d'altres mitjans, a través d'una broma que aquest es prengui malament.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 283-284.

Un bell misteri

La novel·la de Louise Penny, Un bello misterio (Ed. Salamandra, Barcelona, 2018), exemplifica perfectament dos fenòmens. D’una banda, la novel·la negra com a metàfora de l’aproximació a la veritat, sempre “a través de l’altre”. De l’altra, el deteriorament de la cultura religiosa en societats com la canadenca francòfona, com podria ser ben bé la nostra.

Josep M. Ballarín quan li preguntaven sobre la pregària, deia que Simenon feia  comissari Maigret “s’impregnés de realitat”. Loiuse Penny insta ara el comissari Armand Gamache a tenir els ulls oberts “per veure l’inesperat”; tant “de fora” com dedins, com es veu després. Lluís Duch --també fan de les policíaques-- insistia sobre la diferència entre la incògnita (que es resol, al final) i el misteri. No compta tant qui ha comès el crim, sinó el llarg, fecund i sempre inacabat camí del misteri humà. “Entre les escletxes, a les ranures i en les coves. On viuen els éssers obscurs”, descriu Penny.

La novel·la se situa en un monestir apartat, especialitzat en el cant gregorià, on cau com una llosa el verset de Mateu 10:36: “Els enemics de l’home seran els de la teva pròpia casa”. Efectivament, hi ha un assassinat i un dels monjos n’és el causant. L’actitud dels dos policies, Garmand i el seu ajudant Jean-Guy Beauvoir, d’una generació posterior, davant la religió són reveladores. Tant de la incapacitat lingüística per interpretar el llegat del cristianisme de les noves generacions, com de la incapacitat de l’Església per fer-hi front.

I al final, però, la necessitat de donar resposta al buit existencial, en la figura de Beauvoir, la solitud de l’home incapaç de fer el salt de les seves dependències i pors, emergeix com el gran interrogant que ni dos mil anys de cristianisme han erradicat i que, en canvi, exactament per respondre-hi, és aquí.

Article a la revista Foc Nou (octubre 2018)

Lletraferit

Considerar que un degustador de les lletres és en certa manera un ferit implica un fons de barbàrie primigènia i popular delirant. Això no vol pas dir que el poble hagininventat pas la paraula. La paraula fou inventada per la força ciclòpia dels qu han entrabancat l'existència, en aquest país, d'una cultura pròpiaent civil, absolutament profana. En el dramatisme despectiu d'aquesta paraula de poble, les famílies, hi han col·laborat. I així han anat les coses i així van.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 277.

Diable

La obra maestra del diablo
es habernos convencido
de que el diablo no existe,
y de que, en consecuencia,
tampoco existe un dios,
ni el mal ni el bien,
ni las preguntas sobre la muerte,
ni las preguntas sobre la vida.
Ni siquiera exisitimos nosotros,
aunque, como mercancías vivientes,
tengamos un precio fijado en el mercado
por el gran maestro de los tramposos.
Es decir, incrédulos, por el diablo mismo.

Rafael Argullol, poema "21-IV-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 504.
Foto: Satanàs, el torró de Ca l'Uñó (Mataró), d'enguany, de Jordi Prat (El Tot Mataró)

Déu i el cèsar carioca

Dins de la inquietud mundial per la irrupció de majories al voltant de líders ultraconservadors que condensen tots els tòpics, ara li ha tocat el torn al Brasil, un dels països més grans del món. Al marge de les consideracions de caràcter polític o geoestratègic, que són molt rellevants, de l’elecció de Jair Bolsonaro voldria fer notar el suport que ha obtingut de potents nuclis d’una branca del protestantisme, sensible a determinades mesures del candidat “en defensa de la família”. El nou president deia que la seva victòria va ser cosa de Déu. El candidat d’esquerres, derrotat, en canvi, prové d’una cultura en la qual el catolicisme --avui en declivi-- havia jugat a fons la carta de la “teologia de l’alliberament”.

Lluny del que pronosticaven els moderns, la religió no ha desaparegut del mapa, i molt menys del mapa polític. Lluny també del mandat evangèlic, la divisió entre el Cèsar i Déu sembla que no acaba de ser possible del tot, fins i tot en societats democràtiques. Lluís Duch* diu que això passa perquè totes dues estan “co-implicades”: trepitgen terrenys comuns, parteixen d’esquemes semblants, conviuen com a dimensions indestriables de la condició humana… Val més, doncs, que en siguem conscients abans de fer qualsevol escarafall o de pretendre murs infranquejables entre els dos mons.

De tota manera, comprendre no vol dir pas assumir acríticament qualsevol interferència del món religiós a la política. Aquesta sovint apareix com una mena de “bé superior” que justifica danys col·laterals ben poc justificables. No és nou, aquest conflicte, ni propi només dels tirans. Recordeu l’apel·lació d’Antígona a les “lleis dels déus” per sobre de les dels mortals que, certament, sí que són apel·lables. Una d’elles, però, el segon manament de les taules de la Llei, funda a Occident la prohibició d’apel·lar a Déu en va. Un Déu que ha expulsat la humanitat del paradís té com a condició no confondre cap món, cap ideologia, cap sistema de govern amb el propi paradís, tampoc. La nostra civilització ja ens adverteix des dels inicis que l’ús d’arguments religiosos per part dels dirigents polítics s’ha de posar sempre sota sospita.

Acabo amb dues consideracions. La primera és que no cal anar massa lluny per veure exemples com els citats. Algunes propostes polítiques s’han situat a casa nostra talment com una nova religió, indiscutible, i alguns dels seus dirigents han arribat a abusar del llenguatge religiós, fins al punt de titllar unes eleccions de la lluita del Bé contra el Mal (ell, esclar, era el Bé). I la segona és que, com totes les dimensions humanes, la religiosa s’ha d’educar (conèixer, contenir, criticar, respectar, “normalitzar”), encara que no sigui perquè el primer cantamanyanes de torn ens enredi.

Article a la revista Valors (novembre 2018)* Quan vaig escriure això, encara era viu.

Tot ve del fred

Quan baixa el termòmetre els cors s'entendreixen i els cossos tendeixen a gravitar uns sobre els altres. D'aquestes aproximacions se n'originen les societats humanes.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 300.

Pàtria

Sé demasiado de la patria
para que vengan
los patriotas a adoctrinarme.
la patria, extranjero,
es el mañana de la muerte,
es el resplandor del retorno.
Nada más. Nada menos.

Rafael Argullol, poema "15-IV-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 498.

De Mataró

La senyora Fabregat era de Mataró i sentia per aquesta ciutat un entusiasme que esdevenia un esgarip de seguida que algú s'atrevia a criticar-ne el més lleu detall. Era absolutament admirable.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 266.
Foto: Mataró des de l'aire, 1950.

Terra ferma?

Creíamos habitar la tierra firme,
pero era otra de las ficciones
que nos otorgaba, por nacimiento,
nuestra condición de ilusos.
Y, al despertar, supimos
que únicamente éramos náufragos
porque las tierras firmes no existen.
Y que en este conocimiento,
terrible al principio,
es nuestro tesoro más valioso.

Rafael Argullol, poema "29-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 481.
Il·lustració: Théodore Géricault, El rai de la Medusa, 1819, Musée du Louvre, París.