Si no fos perquè tot plegat no té la més mínima gràcia, l'episodi de fa uns dies amb l'organització d'una paella popular al barri mataroní de Rocafonda podria servir de guió d'aquesta famosa sèrie de títol tan eloqüent o la seva versió "La que se avecina", també de títol molt adequat. Faig els lectors coneixedors dels fets (si no, vegeu
aquí) per compartir amb vostès, segur, que un conjunt de despropòsits han donat com a resultat un lamentable espectacle. Tot i així, no hi ha mal que per bé no vingui, la que esperem que sigui una anècdota val la pena per parlar de coses que, segurament, no tenim prou resoltes. Dic parlar, no insultar, prejutjar a tort i a dret o calcular qui hi guanya o perd, com sovint passa quan parlem d'immigració i de conviència. I parlar de tot, ja que em temo que fa més mal sempre el que callem per prudència que el que diem per imprudents, com bé saben els psicoanalistes.
¿Quines coses? A mi se me n'acudeixen unes quantes. Com que no acabaria mai, i ja m'ha sortit llarg, les apunto i prou i ja em perdonaran si, per tant, no queden prou clares. La primera, com és obvi, és que l'arribada d'immigrants, la majoria del Magrib i de religió musulmana, a cavall de la dècada dels noranta i dos-mil, principalment a l'arc mediterrani espanyol, ha generat als barris més afectats una colla de tensions que encara no s'han resolt. L'amenaça del terrorisme islamista, que busca en comunitats semblants arreu del món occidental els seus agents, afegeix més tensió encara. I a Mataró, a Rocafonda, també ens passa.
La segona és que les solucions polítiques al que acabo de descriure són bastant més complicades del que estem disposats a reconèixer. Primer, en el control de la immigració, que fou un caos en temps d'Aznar (en aquella època va triplicar-se la immigració il·legal), i no és casual. Segon, en la lluita efectiva contra el terrorisme. Tercer, en la gestió de les noves realitats culturals i religioses i la seva compatibilitat amb el nostre sistema de drets i deures, i també amb la nostra tradició cultural. O, quart, les polítiques de reforma integral, no tan sols urbanística, dels barris receptors de més immigrants, encara que no sigui perquè no caiguin o recaiguin en la marginalitat. Que siguin complicades no vol dir que puguin eludir-se posicions clares i accions decidides. Per exemple, en aquest últim cas, des de la caiguda del govern d'esquerres el 2010, no hi ha tornat a haver cap convocatòria pública de la Llei de Barris. Però, de fet, de tot el que he dit en aquest paràgraf, ¿veieu que n'haguem parlat en els successius processos electorals que anem acumulant? Doncs cal parlar-ne. El silenci genera insults, com veiem a les xarxes socials, tal i com el somni de la raó provoca monstres, que deia Goya.
La costellada de Divendres Sant
El tercer debat que es planteja és el de la convivència. Aquí és on veig els despropòsits dels que deia al principi. Una anècdota. Cada Divendres Sant, dia que els catòlics, entre d'altres coses més importants, no mengen carn, hi ha qui penja fotos de la costellada a Facebook. Evidentment, és una provocació. Amb el grau de secularització que hi ha al nostre país, no sé si algú entén la jugada. El fet és que ningú ja no s'escandalitza. I fan bé. En realitat, ja sabeu que Jesús diu a l'Evangeli que l'home val més que el dissabte, de manera que els cristians de debò deuen ser els que relativitzen més els preceptes. I aquí pau i després glòria.
Aquest crec que és l'error que ha comès, segurament amb la millor de les intencions, l'associació de veïns del barri. Segurament acompanyada d'encerts que no vull deixar passar. Organitzar un dinar popular amb ingredients propis de la nostra cultura no exclou ningú, de la mateixa manera que no pretén excloure ningú una celebració ciutadana del Barça al carrer, una fira gastronòmica africana, una festa de barri amb música i decibels discutibles, o una processó. El que és públic no és uniforme, sinó divers. I perquè sigui divers, ningú ha de renunciar a fer els dinars com sempre els hem fet. Si es dóna el cas que, per motius religiosos, d'opció alimentària o de salut, algú demana un canvi, ja s'entendran, si volen. I, si no, aquí pau i després glòria, com deia. La condició de la convivència no és imposar-la per decret sinó l'assertivitat, el reconeixement mutu. No "deixar de ser jo".
En realitat, la convivència no va d'harmonia, o d'estimar-se, per sort o per desgràcia. La clau de la convivència és com ens ho fem per viure en el mateix país, la mateixa ciutat o el mateix carrer que aquell que ens molesta, o que no comprenem, o que ens cau fatal. Sí, seria millor que no ens molestéssim, que ho entenguéssim tot i que tothom ens caigués bé, però mentre l'Arcàdia no arriba, més val que busquem solucions assertives. Probablement, pel que he llegit de l'associació de veïns, l'actitud dels organitzadors tampoc no era la més propícia, per dir-ho suaument, i no sé si el rebombori ha resolt alguna de les inquietuds que mostren o més aviat les ha avivat....
Fer el porc
Per últim, el que hem trobat a faltar, doncs, és la política, que és la que proposa solucions (sempre provisionals) al problema de conviure. Ja ho deia més amunt, les propostes polítiques a nivell europeu, espanyol i català, o són reactives o no hi són. I a nivell local, una tímida "
crida" de l'Alcalde ha estat l'única resposta, que coneguem, a aquest conflicte. Recordo que hi ha plans, funcionaris, consells i algun regidor que potser podrien fer-hi alguna cosa. D'entrada, mirar de fer les paus.
El que sí que han fet alguns polítics és mirar de treure'n algun rèdit, aprofitant que les aigües estan mogudes. És més fàcil que fer propostes, esclar. I propostes que arreglin problemes, no que els empitjorin. És més fàcil seguir el corrent i fer-se el simpàtic que deixar-se la pell per evitar que la gent, qualsevol dia, es llenci les paelles pel cap i després preguntar-se com ha estat, això... Els polítics que tenen per objectiu crear problemes enlloc de solucionar-los sí que fan el porc, perdonin, i no els de la paella amb les costelles de l'animal.
Foto: Capgròs.com
