La Plaça Primer d'Octubre de Mataró

El principal problema de la proposta del grup de CiU (o com es digui) a l'Ajuntament de Mataró per canviar el nom de la plaça d'Espanya per plaça de l'1 d'octubre no és, posem per cas, l'afectació postal i documental (notaris, etc...) que hauran de patir una colla de ciutadans que no en tenen cap culpa. Tampoc ho és la introducció de més combustible innecessari a la ja tensa relació entre el bloc independentista i la resta de partits que hi ha a la nostra ciutat. Tampoc crec que sigui el principal problema la fixació neuròtica amb el concepte "Espanya" (un dia ens roba, l'altre l'estimem, etc.). Ni tan sols el és que la proposta recorda massa, especialment als més grans, al primer d'octubre que cada any se celebrava amb motiu del Día del Caudillo, amb l'entusiasta participació d'alguns dels ancestres dels que ara el celebren per altres raons, com bé sabem els mataronins de tota la vida.

No, el risc més gran, per mi, és que s'ha obert la veda a saltar-se el consens que, des de la restauració de la democràcia municipal, hi havia hagut a Mataró per designar el seu nomenclàtor. De fet, ja es va obrir amb la insensata proposta d'ERC, un altre dels del bloc, ara fa dos anys, per desborbonitzar els carrers (no deien res de les altres dinasties). L'ús partidista (és a dir, que només satisfà una part) dels símbols té també els seus episodis en la col·locació de pancartes i llaços a la façana de l'ajuntament, amb acords de ple inclosos, que l'alcalde, tant perquè n'és ell el competent i no el ple com perquè sap que és l'alcalde de tots, omet. Aquest consens, que ha anat funcionant fins fa ben poc, permet que, sigui quina sigui la majoria de torn, i almenys en el més simbòlic, la institució representi el conjunt dels ciutadans i no tan sols una part. Ara imagineu-vos que les majories absolutes de les esquerres haguessin impedit el nom de prohoms de dretes als nostres carrers, per exemple. O que els socialistes haguessin imposat una plaça 28 d'octubre perquè recorda la primera vegada que van guanyar a Espanya.

Bé. I això és un gran problema? Sincerament, si només fos que es toquen els noms dels carrers, ho seria, però no gran, esclar. El problema de fons és el de la ruptura de la idea de consens. Sobretot, perquè pot girar-se en contra. Per exemple, jo sóc dels que penso que el més crític de la victòria de Ciutadans a les eleccions autonòmiques de desembre, també a Mataró, és que aquest partit no està només en contra de la independència, sinó, sobretot, que torpedina la majoria de consensos bàsics en què s'ha sustentat la societat catalana des de la democràcia ençà. Bàsicament el model cultural (des de les subvencions a les associacions a TV3), el model educatiu i la normalització lingüística. Si el principi de consens no impera ni en el camp simbòlic (la façana, el nomenclàtor...), ¿voleu dir que durarà massa en el camp de la cohesió social que aquests tres models han intentat perseguir? Dit d'una altra manera, ¿la politització dels carrers no crearà la mateixa desafecció cap al catalanisme que han aconseguit -a parer meu- la politizació de la televisió pública o la llengua?

Doncs això. Ensabonen tant Catalunya que els rellisca. I així estem.

Aquest article es publica a l'edició digital de Capgròs i aquest divendres ho farà a l'edició en paper. També d'aquest mitjà és la foto.

Promoció de la lectura

Cal que no recomanem a la gent jove llibres qiue vulguem que llegeixi, sinó que en parlem bé davant seu. després els aniran a buscar, segons he vist.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 171.

Covardia

Em commou sentir en mi la seva covardia.

Joan Margarit, Fragment del poema "Familiaritats", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 23.

Ara ve el que costa més

Com veus la situació política actual de Catalunya?

Constato una triple crisi. La més evident, la de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, ergo alhora amb la Unió Europea i, per tant, amb un món amb grans actors a escala global en el qual si no reforcem l’únic dels blocs amb llibertat de mercat, drets socials i llibertat política, tot plegat pinta molt malament. La segona, la crisi institucional, la d’una democràcia representativa amb partits febles, fins a l’atemptat jurídic i democràtic perpetrat pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre i acabant per la ineficaç i sovint contraproduent resposta de l’Estat. 

Per últim, la pitjor, la crisi de relació entre els ciutadans de Catalunya, que s’expressa gràficament en l’abandonament de símbols comuns (pancartes als ajuntaments, estelades vs. banderes espanyoles, l’ús del català com a llengua comú no només a l’escola) i que, com hem vist en altres escenaris de radicalització identitària, enormement perillosa. Per tant, la veig molt malament.

Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?

Les eleccions del 21 de desembre, si bé no han configurat una majoria parlamentària gaire diferent, i tot i repetint una majoria de vots no independentistes, i coincidint amb la presó preventiva i fuga del Govern Puigdemont, sí que han servit, em sembla, per alguna cosa. D’entrada, si bé el discurs de la majoria continua reivindicant una República que ha estat incapaç ni de preparar, els fets mostren un replegament. Cares noves al front del Parlament, per exemple, o dimissions com al de l’exconseller Mundó i altres, preocupació sobre els processos judicials i un debat soterrat, a banda de la lluita eterna pel poder entre ERC i l’antiga Convergència, sobre la “via unilateral” (aquí no ha passat res) i una altra cosa que encara no se sap què és.

Però no serà fàcil ni curt. El grau d’escalfament a banda i banda dels blocs continua sent alt. El risc dels partits independentistes en reconèixer la realitat també és altíssim, però imprescindible si volen sortir galdosos de la Justícia, per exemple. Segons la meva modesta opinió, tot i que no va ser guanyadora a les urnes, cal demanar pacte i concòrdia. Incansablement. Uns han d’aprendre a viure amb la realitat (quan es van despertar, Espanya era allà) i han de ser conscients que darrere la independència s’està esmicolant per dins la nació que volien protegir. Els altres han de ser conscients que l’alt índex de desafecció espanyola és una dada irrefutable, absolutament necessària a tenir en compte en qualsevol política que es vulgui fer a Catalunya i a Espanya. Com deia Raimon Panikkar, de qui ara celebrem el centenari, quan un no vol dialogar només hi ha una opció: esperar. Paciència, doncs.

Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

En les situacions límit apareix sempre el pitjor i el millor de nosaltres mateixos. Jo, per exemple, he viscut els últims mesos amb certa angoixa i molt mala bava. Hi afegiria que encara m’encrespa més la superioritat moral de l’independentisme: apel·lacions al Bé i el Mal, atribucions repressores a adversaris polítics, absència d’assumpció de responsabilitats polítiques i penals i, fins i tot, justificacions doctrinals catòliques a la independència. És el meu particular infern. Ara, és sempre des d’aquí, des de ben fosc, quan es veu més clara la llum de Déu. “On hi hagi odi, poseu-hi pau” (Sant Francesc) o, des del Crist, “ja no hi ha espanyols ni catalans, tabarnesos ni carlistes” (versió lliure de Sant Pau). És exactament això el que hem de fer. Que, sincerament, costa tant. Ajudem-nos-hi.

Respostes a un qüestionari de la revista L'Agulla (gener 2018, núm. 106), reproduïda després a Catalunya Religió.

El cap i el cor

Senten amb el cap i pensen amb el cor.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 171.

Cremar i plorar

                              Verdaguer és l'alzina
qe en aquest país nostre sempre hem necessitat:
primer hi calem fic i, de seguida,
la plorem durant anys. Cremar i plorar.
la desolació de la rancúnia.

Joan Margarit, Fragment del poema "Verdaguer", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 21.

L'elixir de Les Santes

Els mataronins que encara no hagueu anat al Liceu a veure L'elisir d'amore, de Gaetano Donizetti, dirigida per Mario Gas, feu-vos un favor i aneu-hi. Jo ho vaig tenir fàcil, perquè m'ho van regalar, però val la pena tant sí com no. Com que hi vaig poc, sempre que surto del Liceu em penso que ha estat meravellós. En aquest cas, no em va decebre. L'espectacle operístic, en general, m'embolcalla i emociona; en aquest cas, també. La història és una magnífica representació de la barreja d'engany i de passió molt poc romàntica però des del romanticisme, i la posada en escena, d'un festiu in crescendo, em va entusiasmar. Jo, ja veieu, sóc molt pepa, de furtiva llàgrima, no hi entenc gens però em va agradar molt.

Però dic els mataronins perquè, un cop allà, vaig recordar que en Joan Vives (ho vaig dir aquí), el musicòleg, músic i divulgador musical més simpàtic i intel·ligent que hem produït fins ara a la ciutat, ens va explicar que hi ha fragments de la Missa de les Santes, un dels puntals del nostre patrimoni cultural, que són còpies exactes d'algunes parts d'òperes de Donizetti. Es veu que mossèn Manuel Blanch, l'autor d'aquesta magnífica mostra del romanticisme religiós que cada any (gràcies a una butlla papal) s'interpreta a la missa de glòria per les patrones mataronines, que la va composar força jove, era assidu a les representacions de la nova òpera italiana de l'època. 

Efectivament, L'elisir d'amore, veig al programa, es va estrenar a Barcelona el dia 8 de maig de 1833 al Teatre de la Santa Creu, i la Missa citada porta data de 1848. Recordo que Vives va dir que amb tota probabilitat, Blanch havia assistit a alguna d'aquestes representacions. Bé, doncs a mi em va semblar, almenys un parell de vegades, certament, sentir parts exactes de la nostra Missa. No devien anar amb punyetes, aleshores, ni tampoc es devien pensar que els mataronins assistirien mai a cap òpera ni que les podrien sentir o veure reproduïdes. També Blanch era, doncs, un "divulgador". 

Sense treure, ni molt menys, cap mèrit a la seva creativitat, el que realment em fa gràcia és l'ús apedaçat de fragments d'una òpera gairebé bufa per una missa solemne de festa major. Ho trobo magnífic. Quina energia i quina passió d'intueix, darrere Blanch, quines ganes de viure i quines ganes de desafiar els límits excessius i les fronteres del sagrat i el profà, de celebrar la vida i de foragitar el món decadent i violent que envoltava el seu pas per la història. I quines ganes em venen de fer exactament el mateix.

Creure per etapes

Primer hi ha una època en què creiem en tot sense motius, llavors una altra en què creiem salvant les distàncies, llavors una altra en què creiem salvant les diferències, i finalment ja no creiem en res; més tard tornem a creure en tot, encara que donant motius per creure en tot.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 170.

El cansament d'haver estimat

Tot es refreda, i necessitem
el cansament d'haver estimat.
per així desitjar el que es va acostant.
Tan diferent.

Joan Margarit, Fragment del poema "Dona fent-se les mans", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 17.
Il·lustració: fotograma del film Amor, de Michael Haneke (França, 2012).

Menys crisi, més pobres

El mes passat, Creu Roja va alertar, en la presentació del seu anuari de 2016, que la pobresa crònica s’havia triplicat a Catalunya els últims tres anys. El mes de juny Càritas denunciava també l’increment de la precarietat en aquest període. És el mateix temps en què el PIB està ininterrompudament en expansió, deu anys després de la caiguda de Lehman Brothers. És a dir, la “sortida de la crisi”. La primera conclusió òbvia d’aquests informes, que passen sense pena ni glòria pels mitjans de comunicació i les activíssimes “xarxes socials”, és que per les capes socials més pobres no hi ha cap “sortida de la crisi”, ans el contrari. La segona conclusió és que l’increment de les distàncies socials no es deu deure, doncs, a la crisi.

El primer que ens ve al cap, i fem bé, quan se’ns alerta d’aquest increment de la desigualtat són les polítiques socials i la seva ineficiència. Des del suport a les pròpies entitats citades (sort d’elles), que són al peu del canó, fins a preguntar-nos per les dotacions de pensions mínimes, per la tramitació parlamentària de la renda universal, o pels acords del Ple de la Pobresa de 2016, o per les pròpies partides d’Afers Socials (a Catalunya, per cert, desviades cap a muntar una Agència Tributària nova). El que fem primer quan veiem que la gent “cau” és mirar la “xarxa”. Fem bé, dic.

Però hi ha dos àmbits més, apunto, on crec que hauríem de prestar més atenció. El primer d’ells correspon als famosos “canvis estructurals” que tothom deia que calia fer a la nostra economia “per quan sortim de la crisi”. Els que en parlaven, mai deien quins i, segurament, parlaven de coses diferents. Ni els que pretenien liberalitzar (més) el mercat de treball, ni els que proposaven reconversions sectorials, per exemple, no s’atrevien a dir-ho. Però és evident que la feina ha quedat per fer i les víctimes dels sectors en crisi encara ho estan patint. És urgent. N’apunto només un breu inici: ¿què en farem, de la gent, quan els robots substitueixin el 80% de les nostres feines actuals, d’aquí a pocs anys?

I la segon àmbit on caldria parar esment és en el polític. I ara no vull caure en el típic discurs ploraner sobre “el polítics”. No. Ara vull posar un mirall. Aquest tema, de veres, ens preocupa? ha mobilitzat ningú, aquests últims anys? Estem disposats a reconèixer “dèficits fiscals” per atendre la població amb menys nivell de renda? Hem parat a pensar un moment cap on volem que vagi, la nostra economia? I, amb quins aliats, amb quins costos personals i col·lectius i amb quins competidors mundials? Quan dic política vull dir respondre, cadascú de nosaltres, a preguntes com aquestes. Cada dia sense resposta són dotzenes de pobres més.

Article per a la revista Valors (desembre 2017).Foto: cadena de muntatge a Renault (El País)

Respice finem

La ilntel·ligència de cadascú pot mesurar-se per la cura amb què reflexiona sobre el futur o el límit. Respice finem [para atenció al límit].

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 168.

A contemplar-me

En este instante
yo soy la humanidad
y por mí pasa
toda su historia ciega
a contemplarme.

José Emilio Pacheco. Fragments del poema "José Luis Cuevas hace un autorretrato" a Alta traición. Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 30.
Il·lustració: Diego Velázquez, Adoración de los Reyes Magos, 1619, Museo del Prado, Madrid.

Calais

Aquests dies no deixo de recomanar a qui em trobo l'últim llibre d'Emmanuel Carrère, Calais (Anagrama, 2017, trad. Laura Salas), que es llegeix en menys d'una hora, en el que fa una aproximació no tant a la vida dels milers de refugiats que van fer estada en aquesta ciutat francesa de forma vergonyosa fins fa més o menys un any, sinó a la població autòctona. "Se estrella uno al comprobar que esta ciudad no funciona. Que está todo paralizado: los progres en su burbuja, los ingenuos en sus torres, los políticos en sus poses de político y los profesionales de las alambradas a lo largo de la circunvalación y del túnel" (p. 39), descriu una carta anònima que l'autor trobà i que es converteix en el fil conductor del llibre, escrit inicialment com un reportatge d'una revista. 

Carrère veu com des de tot arreu hi ha un ambient d'amenaça: "Los promigrantes con temor, los antimigrantes con esperanza, todo el mundo aguarda la catastrofe que lo hará explotar todo" (p. 56). Aquests últims, "piensan que el gobierno está a favor de los migrantes y en contra de los autóctonos" (p. 57), sensació que em va semblar inquietantment familiar i que l'autor no gosa tractar amb superioritat moral i parisina. "Está claro que tiene razones para pedir apoyo, y no me veía echándole a la vecina el sermón de 'Francia, tierra de asilo' ni citándole Mateo 25, 35: 'Fui extranjero, y me acogísteis'" (p 60).

La comparació amb casa nostra no s'aguanta, no tenim camps de refugiats (i ben pocs refugiats, tot i els compromisos del Govern i la gent que està disposada a acollir-los) i, per tant, no és el mateix. Però les reaccions de la població, com deia, m'eren familiars. I el que passa a les nostres ciutats, o als electorats europeus, té molt a veure amb aquestes reaccions "a peu de carrer". No és el mateix, no, opinar sobre la immigració en un barri que no en té que fer-ho en un barri on hi ha una presència massiva d'immigrants. I, com deia Carrère, els sermonets no serveixen. Gairebé són insultants.

Tampoc sap si serveixen de massa, tot i reconèixer que el seu paper resol moltes coses, les actituds optimistes i una mica encapsulades dels progres. Com si afavorissin la reacció, de fet. A mi, també, sempre m'ho ha semblat. És molt difícil, el camí del mig, i sovint és erm. Però segurament és el que li toca fer a la política, a Calais i a tot arreu. Ni tan ingènua que deixi a l'extrema dreta les solucions habituals quan se'ns acabi la paciència, ni tan populista per vendre's la dignitat per un plat de llenties. O una urna plena. Què passa, em temo? Que mentre ho estem estudiant o bé s'acaba la paciència o bé s'acaben els vots. Una mica barroerament, em sembla que és això el que passa a Europa amb els refugiats. I amb tot. Ja va bé que la lupa d'un perpicaç escriptor com Carrère ens porti a Calais a veure el que sovint costa tant de veure.

Pràctic

Una de les comoditats del matrimoni és presentar a la dona una visita que no podem suportar.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 163.

Una vegada i l'altra

El motiu tant és.
cal buscar entre les restes el que ha sobreviscut.

(...)

Perquè estimar no és enamorar-se.

És tornar a construir, una vegada i l'altra,

el mateix pati on escoltar les merles

quan la primavera encara és de nit.

Joan Margarit, Fragment del poema "Treballs d'amor", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 15.

No vull ser estranger a casa meva

Dies estranys. Són ben estranys, aquests dies. Després de les eleccions del dijous 21 -que vaig comentar breument aquí- em sembla veure des de tot arreu una sensació estranya. Tant des dels partits que no poden formar govern (amb alguna patacada que sembla greu) com dels que, en teoria, amb l'aritmètica parlamentària a la mà, sí que ho poden fer. Excepte, esclar, que les excepcionals condicions adverses dels seus líders i alguns dels seus diputats electes (en presó provisional o fugats de la justícia) ho posin tan difícil com sembla (i com és, de fet). Aquest "principi de realitat" obre alguns possibles escenaris, que ja veurem. O fer córrer la llista (també la llista de candidats a la presidència), o seguir amb el vodevil (fent president in absentia a algun dels citats), o ves a saber com. Ja ho veurem, però, per desgràcia, no té pas pinta d'arreglar-se, la situació a Catalunya, ara per ara.

Dues Catalunyes? Ja ho veurem, dic. Mentre tant, entre els galets i les neules, segur que més d'un deu haver pensat, com jo, en un dels riscos que ha tingut la polarització cap a Ciutadans de la majoria del vot no independentista en aquests comicis. Si ells mateixos no són prou conscients de l'heterogeneïtat del seu cos de votants, com penso que hi ha, o si és que aquesta ja no hi és tant, el principal risc és el de la ruptura dels principals consensos del catalanisme. Per moltes raons, però sobretot per salvaguardar la unitat civil del poble de Catalunya del risc de dualitzar-se (com passa en altres indrets similars, per cert), com apuntava fa unes setmanes aquí, els principals partits des de la transició fins ara van forjar consensos bàsics implícits i explícits. Ciutadans, amb la seva crítica a l'"escola catalana" com a símptoma, representa bàsicament la Catalunya que no se sent vinculada a aquells consensos. I, per tant, el perill d'anar a una societat de cultura dual impermeable aflora de nou. La conya de Tabàrnia, a més, ho dibuixa al mapa.

Els consensos caduquen. Enlloc d'abocar totes les invectives que vulgueu, des del catalanisme faríem bé d'admetre algunes de les raons, o almenys escoltar-les, que ens han fet arribar fins aquí. N'hi deu haver moltes. Jo n'apunto dues. Una, que és bastant evident, és que els consensos són renúncies, són fets en un temps i amb uns actors determinats, i en uns contextos favorables a l'entesa, de manera que el pas del temps, el canvi generacional, algun dels seus desencerts i la crisi del sistema polític (en el qual "consens" s'associa a traïció o casta) els anquilosen. Ens desvinculen. Com els iogurts, caduquen. Fan necessari un nou consens, per entendre'ns. I les espases encara estan desembainades.

Inependentisme anticatalanista. La segona causa -i ja dic que n'hi ha més- penso que es basa en una altra ruptura del consens, basada en l'aporopiació per part de l'independentisme dels pilars bàsics del catalanisme. Em refereixo als que identifiquen tot el poble, independentment del seu origen, usos, residència o llengua materna, amb els seus símbols, la seva tradició cultural, la seva llengua pròpia, el seu territori comú. Quan tot això s'ha posat a l'únic servei d'una causa, s'hi acaba identificant i, per tant, deixen de ser vehicles útils als que no la compartim.

També són meus. Quan veig a la televisió pública any rera any que s'identifica El Cant de la Senyera amb la bandera independentista, amb el públic dempeus, al Concert de Sant Esteve des del Palau de la Música, m'estan robant l'Orfeó Català, Joan Maragall, el Palau de la Música i la diada de Sant Esteve. Quan veig l'Òmnium Cultural, l'entitat que tenia per objecte fer créixer i prestigiar "per a tothom" l'ús de la llengua catalana, posar-se al servei dels partits independentistes, sento que el català ja no deu ser per a tothom, doncs. I determinades "unanimitats" independentistes en determinats centres educatius, parròquies, televisions públiques, façanes d'ajuntaments o espectacles teatrals (per parlar només d'algunes despeses públiques), fan que molts ens sentim exclosos, doncs, d'aquest espai públic que ja no podem compartir del tot. Si això em passa a mi, que em sento part de tot això, de Maragall a l'Òmnium inclosos, i que em sento catalanista com el que més, imagineu-vos com es deu sentir algú que tingui altres referents. Directament estranger, com, de fet, el món independentista qualifica els partits que no en són.

La nacionalitat catalana. Recuperar, doncs, la nacionalitat catalana, és deixar de sentir-nos estrangers, estranys, als referents culturals que ens haurien d'unir. I això passa per alliberar-los (anava a dir "desintoxicar-los", però no vull malentesos) de la seva connotació militant. En cas contrari, tot i que ara pot semblar a l'inrevés, el català i la seva tradició cultural estaran seriosament amenaçats... per nosaltres mateixos.

De cadascú

"Quina llàstima que beure aigua no sigui pecat", exclamà un italià, "que bona que seria".

(...) Cada cosa té el seu costat laborable i el seu costat de diumenge.

(...) D'allò que ha d'ésser l'home, els millors de nosaltres no en saben res amb certesa. D'allò que és, se'n pot aprendre alguna cosa de cadascú"

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 160-161.

D'aquest no res

En otro giro de la procesión
o de la tribu errante que somos,
henos aquí sin nada como al principio.
sapos y lagartijas nuestro alimento.

Sal nuestra vida, polvo nuestra casa.

Añicos y agujeros en la red,

    nuestra herencia en ruinas.

    Por fin tenemos

    que hacerlo todo a partir

de esta nada que por fin somos.

José Emilio Pacheco. Poema "Crónica mexicáyolt", a Alta traición. Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, pp. 111-112.

Post 21-D. Apunts brevíssims.

Doble impotència

La de l'independentisme: no poder superar mai el cinquanta per cent dels vots, no poder fer cap República. No tenir pla B.

La de l'Estat: no poder imposar-se, perdre tot l'atractiu possible, potestas sense auctoritas. No tenir pla B.

Nosaltres, al mig. No tenim pla B.

Coses bones de la campanya que haurien de seguir, fos com fos. 

Les notes del diari de campanya de Raimon Obiols.

L'aposta radical per la reconciliació de l'espai que representava el PSC en aquestes eleccions.

Deixa-ho estar: tot és narrativa, relat, històries. Risc: un cuentu, en forma d'Història. El vedell d'or.

Coses que passaran, segurament.

Els partidaris de mantenir els concerts a les escoles que segreguen per sexe tenen una majoria absolutíssima. És només un exemple.

Carles Puigdemont i la resta de consellers fugats de la justícia seran detinguts quan trepitgin territori espanyol. Cap d'ells ni els que mantenen presó preventiva podran de facto ser candidats a president de la Generalitat. No sé si podran acabar fins i tot sent diputats.

Els judicis als processats, d'aquí a pocs anys. El rosari de l'Aurora que ens hi porta. L'excés d'emotivitat que -amb la judicialització, que uns i altres fan inevitable- eliminen el lloc de la política.

El President de la Generalitat no demanarà l'indult si finalment hi ha condemnes per les il·legalitats comeses en la preparació, execució i desenvolupament posterior de l'1-O. No, encara que la mona es vesteixi de groc, no són presos polítics.

Coses que no passaran.

La independència. La República. Ítaca.

Coses que haurien de passar.

Els plans B, un horror pels que no volen córrer riscos.

Un full de ruta que reconegui que no serem independents (bé, que reconegui la realitat) i que inclogui un pla de govern pels propers quatre anys. Seguretat jurídica, estabilitat política, calma a les empreses.

O consens o Catalunya deixa de ser un sol poble. Aquest pla, òbviament, pot recuperar els 45 dels 46 temes plantejats al Govern de l'Estat, sense negociació, que tindrien un ampli consens a la cambra. Més enllà dels fronts que estan enterrant el catalanisme. Consens. O ja no volem una Catalunya d'un sol poble? A vegades penso que no.

Que els Comuns i el PSC s'entenguessin. Començant per Barcelona.

Que els independentistes (tipus Oriol Junqueras) llegissin més Descartes ("Perquè no n'hi ha prou de tenir l'esperit bo, sinó que el principal és aplicar-lo bé", Discurs del Mètode, part 1, per exemple).

Que els racionalistes (tipus Josep Borrell) llegissin més Pascal ("Dos excessos: excloure la raó, no admetre res més que la raó", Pensaments, 253, posem)

Eliminar la paraula "fàstic" adreçada a les persones a les xarxes socials. I a tot arreu. I, si no, visca la gent que fa fàstic.

Deixar d'enviar propaganda als grups de Whatsapp. A hores d'ara, ja estem tots convençuts.

Enfortir els partits polítics (la història és un llarg camí) front els "moviments" espasmòdics (fem història cada cap de setmana).

Que Salomó proposés tallar Catalunya per la meitat. La Catalunya Nova i l'Àrea de Barcelona, posem, escindides de la Catalunya Vella. Hi ha més opcions possibles.

Coses que passen.

Gir a la dreta i gir nacionalista com a resposta a l'enorme crisi política que viu Occident des de fa deu anys. De Polònia a Trump. D'Hongria al Brèxit. De Puigdemont a Arrimadas.

Majories conjunturals que pretenen canvis estructurals per convertir-se en majories estructurals. De Turquia a Veneçuela. De Rússia a Catalunya.

Classes mitjanes consumidores de despesa pública (de TV3 a l'escola catalana) que volen imposar la seva hegemonia, amenaçada per la crisi, entre d'altres. Internament (Ciutadans, forta als barris amb menys rendes, on l'independentisme és anecdòtic) o externament (dèficit fiscal). Tampoc és exclusiu de Catalunya, però a Catalunya les classes mitjanes pesen molt.

I que venen els robots.

Repositori dels savis

• Francesc Trillas: Les meves eleccions catalanes, en perspectiva (L'Hora)
• José Luis López Bulla: Terremotos en Cataluña, valoración de urgencia de las elecciones autonómicas (blog)
• Oriol Bartomeus: La victòria dels ofesos (Ara)
• Cinto Amat: Rajoy, l’independentisme i els seus fantasmes (blog)

Dades

• Resum dades Catalunya (Gesop)
• Resum dades Mataró (Ajuntament)

Warhol

Fins l’últim dia de 2017, al Caixafòrum de Barcelona, es pot veure una magnífica retrospectiva d’Andy Warhol amb el lema “L’art mecànic” (per cert, coincideix amb una altra bona exposició sobre la Reforma protestant). Quan la vaig anar a veure, hi havia cues. Per la raó que sigui, Warhol dialoga bé amb la cultura de masses que ell mateix va saber copsar en tota la seva plenitud. Uns anys després de la II Guerra Mundial, efectivament, Europa anava construint el seu propi model d’estat del benestar, que atacava un dels fonaments de la divisió europea i dels nous riscos, entre ells el veí comunisme, és a dir, la pobresa d’amplis sectors de la classe obrera. Paral·lelament, la millora del poder adquisitiu d’aquests milions de persones fa entrar el capitalisme en la fase que hem conegut fins a la digitalització, la del consum massiu el qual, alhora, garanteix la producció industrial i l’economia de mercat. Warhol, dic, va ser pioner en fer-nos avinent el canvi profund que el consum de masses produïa en la cultura, en la nostra manera de viure i de pensar. Potser per això fascina, perquè ens hi reconeixem.

Al programa de mà que reparteixen a l’exposició, curiosament, els textos són precedits d’un verset del Salm 144 (el quart), que diu: “L’home és un sospir; la seva vida passa com una ombra”. Hi ha molt textos de la Bíblia, de fet, que parlen de la fugacitat de la nostra vida i la vanitat del que hi fem (vanitat etimògicament vol dir “el que s’esvaeix com un baf”). Warhol, en realitat, reprèn aquest fil amb els símptomes del món que neixia aleshores i ens el planta. La lògica de la moda i els seus cicles, que envaeix la resta de facetes vitals (també la política?). El mètode de la fama per sortir de la vida insignificant de milions de consumidors de vida fotocopiada. El valor de les llaunes per pobres al costat del de les joies. Només em pregunto si, a banda de fer bonic, avui, no ens inquieta una mica, Warhol. Espero que sí.

Article per a la revista Foc Nou (desembre 2017)

Foto: La Vanguardia.