dilluns, setembre 13, 2004

Diumenge al cine

Cada dia més malalts de blog
Fa uns dies parlava del weblog d'en Francesc Amat. Bé, doncs dos mataronins més també tenen el seu. Són joves periodistes, força inquiets, i que tenen uns weblogs de força interès: la Judith Vives i en Ramon Radó. Tots tres tenen l'amabilitat de citar aquest humil weblog a la seva plana. Gràcies. Precisament avui en Francesc publica un article a capgros.com molt clarificador sobre el procés de participació en els Pressupostos. També és recomanable.
"Mar adentro"
Ahir al matí vam homenatjar Pau Casals. Al migdia, érem quatre a dinar. Com que tinc feina pendent, i per no perdre temps, me'l porten fet de casa. Deliciós. A la tarda, aprofito per pencar una mica més i al vespre, J. i jo anem al cine. La pel·li, "Mar Adentro", d'Alejandro Amenábar.
És un film molt bell i emotiu, molt ben fet i molt ben interpretat. A la nit, després de sopar, tornant a casa, penso en el ridícul que queden els que estan contra l'eutanàsia, a la pel·lícula (més enllà dels éssers més propers), tant els jutges com el jesuïta (curiosament, a la història real, el capellà era de l'Opus, una prova de com es pot arribar a manipular tot plegat...). I jo, que segurament tendeixo a ser més favorable que desfavorable al dret a l'eutanàsia, també crec que diu molt a favor dels éssers humans que tinguem reticències fondes a ajudar a interrompre la vida dels altres, malgrat tot. Com en moltes altres coses, dubto molt dels que ho tenen tan clar.
Ara bé, el que més m'interessa d'aquest debat, i el que és als rostres dels personatges, és que tracta sobre dos temes que avui per avui són tabú, ningú en vol parlar. L'un, de la mort, i l'altre, del sofriment i la malaltia. És a dir, dels límits. Crec que, més que un debat sobre l'eutanàsia, urgeix més un debat sobre els límits. Sembla com si tot ho puguem abastar, que res no es pugui interposar en el pas del progrés i de la raó: l'enginyeria genètica o la cirurgia plàstica, la participació ciutadana en qualsevol tema o la demanda comercial... sembla que tinguem tots els intruments a mà per traspassar els límits del possible. Aleshores, les mancances, els fracassos, les lletjors, l'ordre, esdevenen rareses, aigua al vi de la felicitat dels tòtils anomenada èxit.
No sabem viure amb el sofriment, amb les crisis. El món ideal d'avui és un món on no hi ha passos enrera. Per això ens costa tant afrontar-los. Posar davant les càmeres una experiència de dolor i fracàs, una reflexió sobre la llibertat i els seus límits, parlar obertament de la "germana mort" (que diria Francesc d'Assís) i situar la finitud com a clau per transformar la vida en un lloc més habitable, em sembla el mèrit més gran d'aquest film.
Bibliografia
  • Torralba, Francesc. El sofriment, un nou tabú? Ed. Claret. Barcelona, 1995.
Publica un comentari a l'entrada