divendres, setembre 17, 2004

Les tres mirades sobre la immigració

Quan parlem d’immigració, de fet, estem parlant, almenys, des de tres perspectives diferents. La primera, òbvia, la dels propis immigrants. La segona, dels processos d’adaptació i acolliment que ha de fer la societat que els rep. I la tercera, no l’oblidem, la dels països emissors.
:
No sabrem mai prou els que no hem emigrat mai l'experiència de trencament interior que suposa haver de marxar. No et dic res si, a més, les condicions del pas són d'extrema duresa i les condicions per establir-s'hi són d'una incertesa galopant.
:
Sovint centrem el debat només en la primera, potser per la seva urgència, perquè és el més evident. Potser perquè en l’imaginari de molts hi ha l’experiència viscuda de la immigració que, conscientment o no, es projecta. Però com que es tracta d’un fenomen relativament nou, especialment per l’origen (extracomunitari, majoritàriament musulmà, bàsicament àrab...) segurament a molts els costa acceptar el que és obvi a molts llocs del món: la regulació de l’estrangeria i dels fluxos, el debat polític sobre els límits, la reflexió econòmica, la reivindicació dels trets democràtics però també dels bàsicament identitaris (ostres, de nou la identitat...) com a vehicle bàsic de la integració.
:
Per centrar tant el debat en aquesta primera perspectiva, segurament fem créixer les angoixes de la segona, la de la capacitat d’acolliment i d’integració. És clar, per molts (sovint els que, a banda de tenir-ho gairebé tot, també tenen més accés als mitjans de comunicació) el fenomen és fins i tot graciós, de fireta. Fireta de la diversitat, exaltació d’allò que ens diferencia, o sigui, de la identitat del bon salvatge front la nostra, massa coneguda, massa usada, massa pervertida, massa occidentalitzada... Gràcia per uns que és desgràcia per altres. Per molts, això, més que una festa és una gaita. La concentració d’immigració en determinades zones incrementa la sensació d’impotència, d’amenaça, de depressió, de nou, de desarrelament (quin ja, el segon, el tercer?). Aleshores, és fàcil que el cultiu de la figura del bon salvatge esdevingui justament el motor dels nous mites de la salvatgia, però de rebuig. (vegeu nota meva al blog del 13 d'agost).
:
És a dir, no paren de preguntar-me si és cert que els immigrants tenen avantatges en les subvencions al material escolar, al menjar, a l’habitatge; si tenen 5 anys de carència amb els impostos. Temen que després de la invasió dels bàrbars vingui la síndrome d’Estocolm. Ens hem esgargamellat de dir a tort i a dret que això no és així, que algú fa córrer (en tinc testimonis) just això per crear aquesta angoixa. És evident que hi ha qui en treu rèdit d’aquesta angoixa, rèdit econòmic per la immigració il·legal (que pot provocar un nivellament a la baixa dels costos salarials) i rèdit polític pel desencís de les classes populars. O sigui que, a banda de polítiques de regulació de fluxos d’estrangeria, cal fer un esforç per fer més eficaces, més properes als problemes de la gent (i per tant, més personalitzades), en les polítiques socials adreçades especialment a aquelles situacions que, precisament, es veuen més amenaçades. I no titubejar en el compliment dels deures.
:
La tercera perspectiva és la de les relacions internacionals, la diplomàcia i els acords de cooperació, acords que no passen sempre, ni majoritàriament, per l’ajut directe amb diners. Però és una perspectiva que, com deia, no podem oblidar. Fa esfereir pensar que l’acció més valenta del Govern Aznar al Magrib, enmig del major increment d’immigració il·legal que hi ha hagut mai a Espanya, fos el rescat de Perejil. Quina diferència amb Zapatero: aquests dies ha clos ja el cicle de tres viatges clau, al Marroc, a Algèria i a Tunísia (darrere hi va Maragall, sí senyor), i em temo que hem redreçat les coses per on cal: pel seu desenvolupament i modernització, pels sus processos de democratització, per l’adopció de polítiques més responsables sobre la seva joventut.
:
En el cas dels tallers il·legals xinesos es donen molt clarament les tres perspectives: burlen la política de fluxes (entre altres coses, i no és per riure, perquè els veiem massa iguals entre ells i costa d'identificar-los), provoquen destrosses en els teixits industrials petits, i es produeixen diversos delictes flagrants amb els quals l'actuació policial ha de ser contundent. I unes relacions internacionals molt més complexes (riu-te’n del Magrib).
:
Bé, em sembla que no ens poden dir, a Mataró, que no hi hem actuat. I esperona certament que el nou Govern espanyol vagi pel mateix camí.
:
PER PARLAR-NE MÉS
Publica un comentari a l'entrada