On és el tresor?
:
Dels diaris del cap de setmana, l'últim del Fòrum (llegiu la declaració final), detaco un excel·lent article de Rafael Argullol ("La isla del tesoro") de dissabte a El País, en el que posa de manifest que el realisme és també una il·lusió, una coartada: "La realidad es así: Una fórmula que, meditada un segundo, no significa absolutamente nada pero que se ha convertido en la justificación universal a la que todos recurren". A la publicitat, a la política, a la televisió... Una coartada per a la qual no hi pot haver distància, i que procura respostes pertot. "Si preguntáramos seguramente empezaríamos a recordar", diu. Respostes que tornen el món eixordidor: "Por eso, a veces, ante la imposibilidad de habitarlo, tenemos nostalgia del silencio. Quisiéramos vivir un instante sin el ruidoso cerco de las respuestas. Y entonces, sin coacciones, poder enuncar alguna pregunta. Pero no como ascetas que se alejan y renuncian, sino como aventureros que intuyen que el tesoro no es el proclamado y que el otro, el que aguarda en la isla, exige afrontar un camino más arriesgado y más libre."
:
I és que una cosa és apostar per la contingència, acceptar que és dins els límits del món que habitarem el món, i l’altra és caure en el seu abisme d’inacció i peresa, de renunciar a relacionar-nos "més enllà dels límits", d’acceptar que tot ja està dit, i fet.
:
D’El País, vull d’avui destacar l’experiència individual de tres monges catalanes "de clausura", de diferents generacions, en un excel·lent reportatge de Juan G. Bedoya (recomana aquesta web) Tres dones a la recerca de la plenitud, que reflexionen sobre creure "després d’Auschwitz, de l’11-S i de l’11-M". La mare Mª Lourdes Solé, abadessa durant 20 anys del convent de Sant Pere de les Puel·les respon més o menys com Argullol: "Ante la atrocidad del mal no cabe la resignación o la pasividad, sinó que hay que luchar contra todo lo inhumano". Per cert, l’Evangeli d’aquest diumenge (Lluc 16, 19.31) és la paràbola del ric i el pobre Llàtzer, que acaba amb un prec del ric que, un cop mort, demana a Abraham que torni a la vida per advertir els seus germans del turment de la riquesa. Abraham respon "Tenen Moisès i els profetes: que els escoltin". Bé, diguem que en la veu d’Argullol i de la mare Solé ressona la dels profetes. Escoltem-la.
:
A propòsit de la paràbola, sempre recordo, d’una ambigüitat estimulant, de les primeres lectures que vaig fer de Marx, la cita que feia de Ludwig Feuerbach: "Quant més buida és la vida, tant més ple, tant més concret és Déu. El món real es buida quan la divinitat s’emplena. Només l’home pobre té un Déu ric" (Karl Marx, Manuscritos: Economía y Filosofía. Alianza Ed., Madrid, 1984 (12), p. 106.
:
Enquesta, sms, rituals, empalagositats i la vida.
:
Més lectures estimulants dels diaris d’avui. Una enquesta d’El País dóna una nova victòria als socialistes en cas d’eleccions i amplia les distàncies amb el PP fins a nou punts, am uin electorat conservador bastant despistat. Voldria destacar també l’article a El País Semanal de Javier Marías, una crítica a la ideologització de la literatura o el cinema en forma d’al·legat a les bones causes, que fa sospitosa tota crítica. Espero que aviat ho publiquin al web de Marías. La Vanguardia conté un interessant article sobre les capacitats comunicatives dels SMS del professor Ricard V. Solé, que són enormes, i que escapen de les grans marques perquè es basen en la proximitat de l’emissor i el receptor. També destaca un informe sobre l’increment del consum de drogues entre els adolescents, que inclou una reflexió sobre l’angoixa de l’absència de rituals de pas en els adolescents. Em refereixo a rituals culturals, institucionals. L’auto-ritual (en forma de piercing, consum de drogues o viatge d’Erasmus, per exemple) no sempre compleix la funció de pas que els rituals antics tenien, mal que bé.. Per últim, una cita que recull Enric Juliana de la darrera obra que representa Flotats (La cena), on Telleyrand li diu a Fouché: "La vida política? La vida política no existeix, només existeix la vida".
:
Dels diaris del cap de setmana, l'últim del Fòrum (llegiu la declaració final), detaco un excel·lent article de Rafael Argullol ("La isla del tesoro") de dissabte a El País, en el que posa de manifest que el realisme és també una il·lusió, una coartada: "La realidad es así: Una fórmula que, meditada un segundo, no significa absolutamente nada pero que se ha convertido en la justificación universal a la que todos recurren". A la publicitat, a la política, a la televisió... Una coartada per a la qual no hi pot haver distància, i que procura respostes pertot. "Si preguntáramos seguramente empezaríamos a recordar", diu. Respostes que tornen el món eixordidor: "Por eso, a veces, ante la imposibilidad de habitarlo, tenemos nostalgia del silencio. Quisiéramos vivir un instante sin el ruidoso cerco de las respuestas. Y entonces, sin coacciones, poder enuncar alguna pregunta. Pero no como ascetas que se alejan y renuncian, sino como aventureros que intuyen que el tesoro no es el proclamado y que el otro, el que aguarda en la isla, exige afrontar un camino más arriesgado y más libre."
:
I és que una cosa és apostar per la contingència, acceptar que és dins els límits del món que habitarem el món, i l’altra és caure en el seu abisme d’inacció i peresa, de renunciar a relacionar-nos "més enllà dels límits", d’acceptar que tot ja està dit, i fet.
:
D’El País, vull d’avui destacar l’experiència individual de tres monges catalanes "de clausura", de diferents generacions, en un excel·lent reportatge de Juan G. Bedoya (recomana aquesta web) Tres dones a la recerca de la plenitud, que reflexionen sobre creure "després d’Auschwitz, de l’11-S i de l’11-M". La mare Mª Lourdes Solé, abadessa durant 20 anys del convent de Sant Pere de les Puel·les respon més o menys com Argullol: "Ante la atrocidad del mal no cabe la resignación o la pasividad, sinó que hay que luchar contra todo lo inhumano". Per cert, l’Evangeli d’aquest diumenge (Lluc 16, 19.31) és la paràbola del ric i el pobre Llàtzer, que acaba amb un prec del ric que, un cop mort, demana a Abraham que torni a la vida per advertir els seus germans del turment de la riquesa. Abraham respon "Tenen Moisès i els profetes: que els escoltin". Bé, diguem que en la veu d’Argullol i de la mare Solé ressona la dels profetes. Escoltem-la.
:
A propòsit de la paràbola, sempre recordo, d’una ambigüitat estimulant, de les primeres lectures que vaig fer de Marx, la cita que feia de Ludwig Feuerbach: "Quant més buida és la vida, tant més ple, tant més concret és Déu. El món real es buida quan la divinitat s’emplena. Només l’home pobre té un Déu ric" (Karl Marx, Manuscritos: Economía y Filosofía. Alianza Ed., Madrid, 1984 (12), p. 106.
:
Enquesta, sms, rituals, empalagositats i la vida.
:
Més lectures estimulants dels diaris d’avui. Una enquesta d’El País dóna una nova victòria als socialistes en cas d’eleccions i amplia les distàncies amb el PP fins a nou punts, am uin electorat conservador bastant despistat. Voldria destacar també l’article a El País Semanal de Javier Marías, una crítica a la ideologització de la literatura o el cinema en forma d’al·legat a les bones causes, que fa sospitosa tota crítica. Espero que aviat ho publiquin al web de Marías. La Vanguardia conté un interessant article sobre les capacitats comunicatives dels SMS del professor Ricard V. Solé, que són enormes, i que escapen de les grans marques perquè es basen en la proximitat de l’emissor i el receptor. També destaca un informe sobre l’increment del consum de drogues entre els adolescents, que inclou una reflexió sobre l’angoixa de l’absència de rituals de pas en els adolescents. Em refereixo a rituals culturals, institucionals. L’auto-ritual (en forma de piercing, consum de drogues o viatge d’Erasmus, per exemple) no sempre compleix la funció de pas que els rituals antics tenien, mal que bé.. Per últim, una cita que recull Enric Juliana de la darrera obra que representa Flotats (La cena), on Telleyrand li diu a Fouché: "La vida política? La vida política no existeix, només existeix la vida".
:
Joan Salicrú cau malalt..
:
..de blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada