Informe ateu (any 2104)

Era una civilització sense Déu, ni déus. De fet, no existia la paraula "déu". Alguns diccionaris antics encara recollien aquesta paraula, que havia estat utilitzada darrerament només en la intimitat per petits nuclis anònims. Sabem, això sí, que tenia quelcom a veure amb les antigues civilitzacions, retardades, i en tenim poques mostres per poder-ho il·lustrar: un vell que projecta el seu dit sobre el dit d’un jove, trobats en un sostre d’un palau romà que ara no recordo com es diu. N’hi ha algunes col·leccions al que fou Grècia o la Índia. Segurament devia ser la seva dificultat per concretar-ne una imatge, per definir-lo, el que provoqués que avui ja no se n’usi la paraula.
:

I ara, segurament, no sabem com dir-ne d’aquest buit, d’aquest silenci profund que, malgrat tot, sembla que parli. De l’espatlla imaginària a la que ens abracem que -i això deu ser un deliri- ens conforta. I tampoc no sabem com dir-ne d’una mena de crida interna, l’abast de la qual deu ser la felicitat, que ens impulsa a fer el que no toca, a compadir-nos dels altres, a indignar-nos del que fan als altres o a celebrar aquells moments tan dolços. Cal trobar-li un nom i sí, les civilitzacions antigues ens inspiren... però estaven tan retardades...
:

Aquesta buidor ens mena a la recerca de quatre coses. Sí, quatre coses tan sols per poder viure sense que ens pesi:

• M’agradaria que la meva vida tingués un sentit, una direcció, un perquè, un paràmetre pel qual guiar-me. Estic tan desorientat, a vegades. Perquè sé que no tot és possible, que hi ha el mal: l’he vist aquest matí a la CNN, en un reportatge sobre la guerra al Golf Pèrsic, i m’ha commogut. I perquè, en canvi, hi ha coses que em reconforten, que contrapesen aquest mal.

• Per fer-ho necessito una narració, una referència, un relat a través del qual vehicular aquesta recerca. Com aquestes invencions de les civilitzacions antigues, encara que em costin d’entendre, o com aquestes pel·lis en les que de cop dic: sí, jo voldria ser com ell, de fet, jo sóc ell, i em passen coses inexplicables, i jo també busco què hi faig aquí, i m’indigno, i busco "més enllà" de la realitat com moure’m-hi, en la realitat.

• La recerca d’aquest sentit la faig en aquest món, és clar. Però necessito estones de recolliment i d’intimitat, de deixar fluir el que em passa pel cap i pel cor. Necessito tancar els ulls, com em demana el futuròleg de Ràdio Tele Taxi, o silenci, o música de fons ben baixeta i desestressant, com em va oferir el massatgista l’altre dia. O dir "t’estimo" a l’orella, abans de fer l’amor, com tant ens agrada a la meva parella i a mi. Aleshores, sembla que sí, que tot tingui sentit.

• I, per últim, no m’agradaria gens fer aquest camí tot sol, sé que aquesta melangia la comparteix més gent, en parlem al xat. Hem de quedar, no m’ho puc reservar només per mi, tot això. Ho vull explicar i compartir. Segurament, compartir-ho, ni que sigui veure’ls de cara, em servirà. La comunitat, diem-ne, em farà també que aquest món sigui més acollidor. Ho necessito.