dimecres, de setembre 29, 2004
Més participació ciutadana
dimarts, de setembre 28, 2004
2005 | Safont | Riscos
- VVAA, Risc, incertesa i estat regulador, Fundació Rafael Campalans, Barcelona, 2004.
dilluns, de setembre 27, 2004
Informe ateu (any 2104)
:
:
- M’agradaria que la meva vida tingués un sentit, una direcció, un perquè, un paràmetre pel qual guiar-me. Estic tan desorientat, a vegades. Perquè sé que no tot és possible, que hi ha el mal: l’he vist aquest matí a la CNN, en un reportatge sobre la guerra al Golf Pèrsic, i m’ha commogut. I perquè, en canvi, hi ha coses que em reconforten, que contrapesen aquest mal.
- Per fer-ho necessito una narració, una referència, un relat a través del qual vehicular aquesta recerca. Com aquestes invencions de les civilitzacions antigues, encara que em costin d’entendre, o com aquestes pel·lis en les que de cop dic: sí, jo voldria ser com ell, de fet, jo sóc ell, i em passen coses inexplicables, i jo també busco què hi faig aquí, i m’indigno, i busco "més enllà" de la realitat com moure’m-hi, en la realitat.
- La recerca d’aquest sentit la faig en aquest món, és clar. Però necessito estones de recolliment i d’intimitat, de deixar fluir el que em passa pel cap i pel cor. Necessito tancar els ulls, com em demana el futuròleg de Ràdio Tele Taxi, o silenci, o música de fons ben baixeta i desestressant, com em va oferir el massatgista l’altre dia. O dir "t’estimo" a l’orella, abans de fer l’amor, com tant ens agrada a la meva parella i a mi. Aleshores, sembla que sí, que tot tingui sentit.
- I, per últim, no m’agradaria gens fer aquest camí tot sol, sé que aquesta melangia la comparteix més gent, en parlem al xat. Hem de quedar, no m’ho puc reservar només per mi, tot això. Ho vull explicar i compartir. Segurament, compartir-ho, ni que sigui veure’ls de cara, em servirà. La comunitat, diem-ne, em farà també que aquest món sigui més acollidor. Ho necessito.
diumenge, de setembre 26, 2004
El tresor del diumenge
:
Dels diaris del cap de setmana, l'últim del Fòrum (llegiu la declaració final), detaco un excel·lent article de Rafael Argullol ("La isla del tesoro") de dissabte a El País, en el que posa de manifest que el realisme és també una il·lusió, una coartada: "La realidad es así: Una fórmula que, meditada un segundo, no significa absolutamente nada pero que se ha convertido en la justificación universal a la que todos recurren". A la publicitat, a la política, a la televisió... Una coartada per a la qual no hi pot haver distància, i que procura respostes pertot. "Si preguntáramos seguramente empezaríamos a recordar", diu. Respostes que tornen el món eixordidor: "Por eso, a veces, ante la imposibilidad de habitarlo, tenemos nostalgia del silencio. Quisiéramos vivir un instante sin el ruidoso cerco de las respuestas. Y entonces, sin coacciones, poder enuncar alguna pregunta. Pero no como ascetas que se alejan y renuncian, sino como aventureros que intuyen que el tesoro no es el proclamado y que el otro, el que aguarda en la isla, exige afrontar un camino más arriesgado y más libre."
:
I és que una cosa és apostar per la contingència, acceptar que és dins els límits del món que habitarem el món, i l’altra és caure en el seu abisme d’inacció i peresa, de renunciar a relacionar-nos "més enllà dels límits", d’acceptar que tot ja està dit, i fet.
:
D’El País, vull d’avui destacar l’experiència individual de tres monges catalanes "de clausura", de diferents generacions, en un excel·lent reportatge de Juan G. Bedoya (recomana aquesta web) Tres dones a la recerca de la plenitud, que reflexionen sobre creure "després d’Auschwitz, de l’11-S i de l’11-M". La mare Mª Lourdes Solé, abadessa durant 20 anys del convent de Sant Pere de les Puel·les respon més o menys com Argullol: "Ante la atrocidad del mal no cabe la resignación o la pasividad, sinó que hay que luchar contra todo lo inhumano". Per cert, l’Evangeli d’aquest diumenge (Lluc 16, 19.31) és la paràbola del ric i el pobre Llàtzer, que acaba amb un prec del ric que, un cop mort, demana a Abraham que torni a la vida per advertir els seus germans del turment de la riquesa. Abraham respon "Tenen Moisès i els profetes: que els escoltin". Bé, diguem que en la veu d’Argullol i de la mare Solé ressona la dels profetes. Escoltem-la.
:
A propòsit de la paràbola, sempre recordo, d’una ambigüitat estimulant, de les primeres lectures que vaig fer de Marx, la cita que feia de Ludwig Feuerbach: "Quant més buida és la vida, tant més ple, tant més concret és Déu. El món real es buida quan la divinitat s’emplena. Només l’home pobre té un Déu ric" (Karl Marx, Manuscritos: Economía y Filosofía. Alianza Ed., Madrid, 1984 (12), p. 106.
:
Enquesta, sms, rituals, empalagositats i la vida.
:
Més lectures estimulants dels diaris d’avui. Una enquesta d’El País dóna una nova victòria als socialistes en cas d’eleccions i amplia les distàncies amb el PP fins a nou punts, am uin electorat conservador bastant despistat. Voldria destacar també l’article a El País Semanal de Javier Marías, una crítica a la ideologització de la literatura o el cinema en forma d’al·legat a les bones causes, que fa sospitosa tota crítica. Espero que aviat ho publiquin al web de Marías. La Vanguardia conté un interessant article sobre les capacitats comunicatives dels SMS del professor Ricard V. Solé, que són enormes, i que escapen de les grans marques perquè es basen en la proximitat de l’emissor i el receptor. També destaca un informe sobre l’increment del consum de drogues entre els adolescents, que inclou una reflexió sobre l’angoixa de l’absència de rituals de pas en els adolescents. Em refereixo a rituals culturals, institucionals. L’auto-ritual (en forma de piercing, consum de drogues o viatge d’Erasmus, per exemple) no sempre compleix la funció de pas que els rituals antics tenien, mal que bé.. Per últim, una cita que recull Enric Juliana de la darrera obra que representa Flotats (La cena), on Telleyrand li diu a Fouché: "La vida política? La vida política no existeix, només existeix la vida".
"Calla, burro"
dissabte, de setembre 25, 2004
Blanc/Negre
Quan la peça és blanca, la llum actua de forma passiva, és l’ombra la que contorna i defineix, la que posa ordre davant la matèria que es desborda. Però quan és negra, la llum esdevé activa, lluita contra l’agonia. Aleshores, la matèria és la passiva, coneix l’ombra des del principi, ja hi és fa segles desafiant la llum.
:
(Per anar-ho comprovant...)
Blanc
- Miquel Barceló, Pedra blanca sobre pedra negra (1988), tècnica mixta sobre tela, col·lecció particular (Anglaterra)
- Pierre Moliner, Skin d’Amourdo (c. 1970), impressió en gelatina de plata, Musée National d’Art Modèrne, Centre Georges Pompidou, París.
- Pierre Radisic, Marilou (1984), impressió en gelatina de plata, col. particular (Brussel·les).
- Le Corbusier, església de Notre-Dame du Haut, Ronchamp.
- Gian Lorenzo Bernini, Èxtasi de Santa Teresa, 1647-52, Cappella Cornaro in Santa Maria della Vittoria, Roma.
- Miquel Àngel Buonarotti, David (1503/4), marbre, Galleria Uffici, Florència.
Negre
- Perecoll, Pintura negra 6 (1997), oli sobre tela, col·lecció particular (Mataró)
- Alexander Rodchenko, Negre sobre negre, (1918)
- Francisco de Goya, Buen viaje, Los caprichos (1799), Biblioteca Nacional, Madrid.
- Dianora Niccolini, sense títol (1975), impressió solaritzada en gelatina de plata, col. particular (Nova York)
- Donatello, David (1430), bronze, Museo Nazionale, Florència.
divendres, de setembre 24, 2004
La veu primordial
primordial allà on els homes
fan més fressa i la puresa al mig
de l’escàndol com tothom"
- Enric Casasses, Que dormim? Ed. 62 / Empúries. Barcelona, 2002, p. 41.
dijous, de setembre 23, 2004
L'efecte Baron i dues recomanacions
dimecres, de setembre 22, 2004
Força feina
Alzheimer, assemblea i endreces.
:
Assemblea del PSC
Vinc d’una assemblea del PSC. A mi m’ha tocat fer un breu informe sobre la delegació de Mataró al 10è Congrés del PSC. Objectius complerts i a treballar, per resumir. En Joan Antoni ha fet l’informe polític, anunciant els dos reptes interns més immediats, el Congrés socialista del Maresme i el de Mataró, i avaluant una mica aquests primers mesos amb ell com Alcalde, amb la circumstància feliç de comptar amb governs progressistes a Espanya i Catalunya, que desbloquegen molts dels temes pendents amb la ciutat. La sensació de ritme cala entre els afiliats, i s’encomana. L’aposta per la proximitat ens dóna a tots moltes ganes, i en volem més, és clar. En Joan Antoni confirma que no repetirà com a primer secretari de Mataró, seguint la tradició local de no compatibilitzar ambdues tasques. Tenim, doncs, molta feina a fer els socialistes de Mataró. Sort que ens agafa entrenats.
També aprovem 29 esmenes a les ponències del Congrés del Maresme, algunes de meves (a vegades penso que sóc un viciós) i elegim els 28 delegats que ens toquen als de Mataró. En Xesco, el primer secretari de la JSC de la ciutat, n’és el més votat. Només de veure’l ja transmet una energia que, segurament, ha estat la que ha portat a aquesta confiança. Felicitats. Això de les votacions és tan maco (vot secret, etc...) com bèstia. Però què hi farem...
Algunes coses sobre aquest blog. Una primera: l’Aina em fa veure l’error que he comès d’identificar Acció Escolta de Catalunya amb l’escoltisme laic, en un link al blog que parlava de Joffre Villanueva, dissabte passat. Rellegint l’entrevista, a més, m’adono que el personatge va ser dirigent d’Esplais Catalans (Esplac), o sigui que res de l’escoltisme. Doble error. La confusió venia per l’anunci de la incorporació dels primers (Acció Escolta) al Moviment Laic i Progressista, del qual parlava l’editorial de la citada revista. Un embolic. O sigui que disculpeu-me. Gràcies, Aina.
El que més em va sobtar no va ser detectar un error meu (no costa tant, i no és per treure mèrits) sinó comprovar que em llegeix l’Aina (ella i el seu company, en Joan, són autors d’un magnífic reportatge sobre el PKK al Kurdistan turc aquest diumenge a Presència). Ostres.
:
Bé, doncs avui, després de l’Assemblea, en David L. em confessa que s’ha llegit tot el weblog meu. No sé si és una prova de resistència o una aposta, però, si recau, des d’aquí el saludo amb tot l’afecte.
dimarts, de setembre 21, 2004
Envia’m un àngel que sigui com tu
:
De nou, així, els funerals on se’t reclama i que, davant la delicadesa i senzillesa del P. Joan Herrero, no has de fer res més que recolzar-lo, llegint amb dignitat l’epístola paulina als cristians de Corint. Al cementiri retrobes la intimitat amb les ànimes, el lloc on reposa el record i on voldràs tornar per veure si els morts et diuen res de pendent, o per explicar-los com van les coses. Sovint penso que no seran els morts, sinó potser un àngel, un "àngel que sigui com tu", que un dia, com en l’Evangeli que ens llegia el P. Herrero fa una estona, em preguntarà "Per què busqueu entre els morts aquell que és viu?" (Lc 24, 5).
dissabte, de setembre 18, 2004
La vida laica i la vida cristiana
De tota manera, destaca pel seu interès l’entrevista que es dedica a en Joffre Vilanueva, flamant secretari general del Moviment Laic i Progressista i expresident del Consell de Joventut de Barcelona, format en l’escoltisme laic. Simpatitzo amb les seves dificultats per trobar una paraula que el defineixi políticament (compte: no pas per definir-s’hi). Després de renunciar a dir-se "postmodern" (perquè "em fotreu fora") diu: "Crec que hi ha moltes tradicions i ideologies de les quals val la pena pessigar-ne coses. El liberalisme d’esquerres, el marxisme com a mètode d’aàlisi, la socieldemocràcia... són aportacions que poden partir de plantejaments teòrics diferents però que per mi són perfectament compatibles. El que sí estic més allunyar d’ideologies omnicomprensives". En podríem dir social-pessiguisme?.
:
Canviem de terç. Passo el matí a Barcelona, on he anat a fer un examen. Passejo per la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió i per algunes llibreries. A la Llar del Llibre compro el penúltim número de Qüestions de Vida Cristiana, la revista de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (juny 2004) dedicat monogràficament a "Els qui tornen a la fe". Dins, hi ha articles molt interessants sobre "el retorn" (vegeu blog de diumenge passat), d’alguns amics com Xavier Morlans o Enric Termes, i d’altres com el de M. Claustre Solé Auguests, una especialista bíblica de primer ordre, que recomano del tot. Conclou recomanant obertura, assimilació per part del cristianisme dels fets positius de la cultura (o de les cultures, ara que s’acaba el Fòrum) ja que "si parem l’oïda sentirem com avui ressonen també avui ressonen aquelles preguntes que poden ser antigues però que no poden ser mai velles: On ets? On t’amagues? On és el teu germà?".
Com a resposta, he mirat la llista de llibres més venuts, destaquen els de Jorge Bucay i altres títols de l’estil d’El codi da vinci.
divendres, de setembre 17, 2004
Dels diaris d'avui
Les tres mirades sobre la immigració
Sovint centrem el debat només en la primera, potser per la seva urgència, perquè és el més evident. Potser perquè en l’imaginari de molts hi ha l’experiència viscuda de la immigració que, conscientment o no, es projecta. Però com que es tracta d’un fenomen relativament nou, especialment per l’origen (extracomunitari, majoritàriament musulmà, bàsicament àrab...) segurament a molts els costa acceptar el que és obvi a molts llocs del món: la regulació de l’estrangeria i dels fluxos, el debat polític sobre els límits, la reflexió econòmica, la reivindicació dels trets democràtics però també dels bàsicament identitaris (ostres, de nou la identitat...) com a vehicle bàsic de la integració.
Per centrar tant el debat en aquesta primera perspectiva, segurament fem créixer les angoixes de la segona, la de la capacitat d’acolliment i d’integració. És clar, per molts (sovint els que, a banda de tenir-ho gairebé tot, també tenen més accés als mitjans de comunicació) el fenomen és fins i tot graciós, de fireta. Fireta de la diversitat, exaltació d’allò que ens diferencia, o sigui, de la identitat del bon salvatge front la nostra, massa coneguda, massa usada, massa pervertida, massa occidentalitzada... Gràcia per uns que és desgràcia per altres. Per molts, això, més que una festa és una gaita. La concentració d’immigració en determinades zones incrementa la sensació d’impotència, d’amenaça, de depressió, de nou, de desarrelament (quin ja, el segon, el tercer?). Aleshores, és fàcil que el cultiu de la figura del bon salvatge esdevingui justament el motor dels nous mites de la salvatgia, però de rebuig. (vegeu nota meva al blog del 13 d'agost).
:
:
- Diumenge 19 de setembre a les 7 de la tarda, xerrada amb Mohammed Chaïb a les Fires Joves de Mataró, al Parc Central (stand JSC).
dijous, de setembre 16, 2004
La política com a joc
El portaveu socialista creu que "CiU mareja la perdiu: no diu ni sí ni no ni tot el contrari".
dimecres, de setembre 15, 2004
Valors de setembre
100 anys de cartells santeros
Les Santes, cent anys de cartells i programes, Museu-Arxiu de Santa Maria (C. Beata Maria, 3, Mataró, obert divendres i dissabtes de 18 a 21 h. fins el proper 30 d’octubre).
Sopar amb diamants
- BIBLIOGRAFIA
Capote, Truman. Desayuno en Tiffany’s, Ed. Seix Barral, Barcelona, 1986.
dilluns, de setembre 13, 2004
Ritme, ritme, ritme
Diumenge al cine
diumenge, de setembre 12, 2004
De monges i fills pròdigs
Els vots
La Mª Àngels fa els vots com a monja a les Carmelites de Mataró. No hi puc anar, però faig arribar els meus records. Té si fa o no fa la meva edat, més jove potser, i m’imagino que deu ser conscient que el que fa és un acte contra-corrent, quasi mal vist, definitivament incomprès. Ella com ningú sap fins a quina dimensió. El lliurament total, les vinculacions "fortes", les renúncies, la pobresa, fer el que ningú fa, descobrir que hi ha vida més enllà de la banalitat, el silenci... totes aquestes actituds són sota sospita. Si el destí és Déu, i l’alberg l’Església, pràcticament podem parlar d’un fenomen alienígena. Però el que importa de veres és que ha fet una opció vital, ha decidit dedicar totes les hores de la seva vida a la felicitat, a relacionar-s’hi, a contemplar-la. L’alegria ha de ser immensa.
Elogi de la perdició
L’Evangeli d’avui és la paràbola del fill pròdig (Lc 15, 1:32), una de les més belles i fonamentals de la fe cristiana. Cada vegada que t’hi acostes descobreixes més coses. Diumenge passat, en Jordi Cussó, rector de sant Josep, comparava el "ningú de vosaltres pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té" (Lc, 14, 33, el de la setmana passada) amb el fill pròdig, que fou valent i que també ho va abandonar tot, ho va pedre tot. Una de les primeres imatges d’aquesta paràbola la tinc impresa al cervell en la versió d’Els Pastorets de Mataró. Quan era petit, m’emocionava i m’intrigava; era, per mi, una al·legoria del món adult, amb el Bé i el Mal debatent-se a través d’ell, però que només ell i tan sols ell podia triar. Ser adult és sofrir i triar, pensava (bé, no m’agrada haver tingut tanta raó...).
Més gran, el fill pròdig també em recorda els viatges a l’infern mítics (Orfeu que, com la dona de Lot, es perd si mira enrere) o els que descriu el monjo Silvà del Mont Athos referint-se a la seva vida abans de fer-se monjo, o la vida del propi Buddha. El pas per l’infern, pel mal atractiu ("el bell és vil, el vil és bell", dirà Hamlet), per les passions, fixeu-vos, no és condemnat. En fi, en això consisteix l’amor. En estimar sempre, passi el que passi, sigui com sigui. I en obrir-se sempre al retorn, al respecte pel procés intern de cadascú.
Darrerament s’ha publicat una curiosa reflexió sobre el quadre de Rembrandt "El retorn del fill pròdig", feta per Henri J.M. Nouwen, que és a L’Hermitage de Sant Petesburg. El recomano vivament, com a exemple de fascinació per la paràbola, per una de les seves representacions, per les actituds fonamentals dels personatges que hi actuen i, sobretot, per la seva capacitat sintètica d’allò que realment compta en aquesta vida.
BIBLIOGRAFIA
- NOUWEN, Henri J.M., El retorn del fill pròdig, Ed. Claret, Barcelona 2004 (trad. Miquel Estradé).
- SILVÀ del Mont Athos, Escrits Espitiruals. Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1982. (Trad. Oriol M. Diví).
dissabte, de setembre 11, 2004
La Diada
Potser haurem d’esperar trenta anys, o trenta-un, ara que es comença a veure alguna llum per esclarir les circumstàncies de molts desapareguts a rel del cop d'Estat a Xile i de la la mort d’Allende, un altre onze de setembre.
L’Onze de setembre a Mataró recupera un to més solemne: hi ha ordre en els intervencions i ofrenes prèvies a la institucional, hi ha continuïtat en l’ofrena convertint-se en un acte de relacions socials (que, de fet, ja ho era) amb una certa dignitat. Un esbart, una degustació de pastís, vi... Mica en mica, s’assemblarà a una festa nacional de to republicà, cívic, que és com s’hauria de celebrar la Diada. No volem ser un país normal? doncs comportem-nos com els països normals. Una mica, salvant les enormes distàncies, com el que la Generalitat ha volgut fer a Barcelona.
Els del PSC fem ofrenes florals a Mataró com a partit [només] des que en Remigi Herrero va ser elegit Primer Secretari, un de Valladolid que va "normalitzar" la presència del PSC en un acte d’afirmació nacional excessivament monopolitzat fins aleshores pel nacionalisme oficial, ideologia que ha acomplexat tant de temps la resta de formacions catalanistes. Avui ho hem fet amb el propi Remigi, ara President, i el company Francesc Tristany, President d’Honor. Gràcies a Tristany, fem sempre una ofrena "bis" a un monument proper al monòlit on es fa l’ofrena de l’Onze de setembre, un monument que commemora les Brigades Internacionals. És una manera d’agermanar la sang, d’agermanar també les aspiracions i els ideals, de mostrar la nostra manera d’entendre el capteniment de Catalunya.
Anem al súper
Aquí va la meva col·laboració modestíssima a Valors del mes d'octubre.
_______________
:
Super-Art
:
El més interessant d’aquesta mostra és també el més empipador: la diversitat. Dic que és el més interessant perquè, en acabat de veure-la, t’adones que l’Associació Sant Lluc per l’Art és capaç de donar un mosaic d’estils i de generacions realment considerable, i que és capaç de trobar-lo a la nostra ciutat o als sus entorns. A parer meu, encara podria ser més atrevida, introduint nous formats i, segurament, amb més noms de relleu. Perquè sí, el millor d’aquesta diversitat, és que acull veterans als quals no se’ls cauen els anells i, de tant en tant, alguna sorpresa realment destacable. Aquesta combinació et permet, doncs, burxar i remenar, com en un mercat o un súper, aquelles peces que destaquen.
:
Però també dèiem que la diversitat és també el més empipador. Es tracta, si no he comptat malament, de 119 autors! Això implica perdre energies en el tria i remena. Evidentment, hi ha peces absolutament prescindibles. En canvi, d’algun autor desitjaries conèixer més, que et continués proposant una aventura que tan sols intueixes. Implica també una absència de lectura, d’ordre, de criteri no tan sols d’admissió de les peces sinó també de penjar-les (bé, jo no l’he sabut trobar). Tant per evitar-ne algunes com per, sobretot, poder disfrutar millor de la majoria. Per exemple: és una mostra de "novetats"?, bé, doncs seria bo investigar una mica sobre tendències. L’Associació anuncia una segona exposició en la que segurament resoldran algunes d’aquestes mancances. Malgrat tot, aneu a veure aquesta primera i feu la vostra tria. Qui ha dit que no hi ha coses bones als súpers?
- Mostra col·lectiva Sant Lluc 2004, crítica de Pere Pascual a Capgròs.com
divendres, de setembre 10, 2004
Busca feina
Recomanacions d'avui
- L'amic Xavier Cugat escriu a capgròs.com una breu ressenya sobre els cent primers dies de l'Alcaldia de Baron.
- Un altre amic, en Francesc Amat em fa arribar, des de Londres (ara és a la London School of Economics) l'adreça del seu weblog, que m'ha agradat molt. Visiteu-lo.
- L'article d'avui és "Septiembre", de Juan José Millás, a El País. Bellíssim. Fragments: "Por alguna parte de su memoria debe estar aquel septiembre remoto en el que fue abandonado por su mamá o papá (quizá por ambos) frente a las fauces de un monstruo al que llamaban colegio. Y el septiembre en el que usted, tras espectaculares mutaciones, entregó a su hijo al mismo monstruo (...) Los editores de fascículos ponen su maquinaria a cien durante estos días fatales porque saben que necesitamos colocar nuestro afecto en algo que nos garantice un mínimo de continuidad, sean cursos de inglés o colecciones de novelas románticas (...) A veces, las noticias de primera página acentúan el carácter desabrido de este mes. Mañana, cuando se cumpla otro aniversario del día en que vimos saltar a la gente desde las ventanas de las Torres Gemelas, aún no habremos digerido el desastre de esa escuela rusa que inauguró el curso escolar con una lección magistral de espanto. No hay fascículo ni proyecto que alivie tanto desamparo."
El dia del Ple.
dimecres, de setembre 08, 2004
La pressió
- Controlar el teu temps, bé adoptant la "política de la taula ordenada" (no és la meva) o per les llistes diàries de coses a fer (aquesta sí).
- Prendre la iniciativa, veient pocs límits a la gestió pròpia, fent-te teu allò aliè.
- Conèixer els objectius clarament, tenir clares les metes.
- Trobar l'equilibri entre feina i vida (això ho tenim pendent, oi?).
- Trencar els hàbits de treball improductius, revisant el temps que dediquem a les coses, fugint de les excuses d'immobilisme...
- Prendre temps per l'aprenentatge personal i el canvi.
- No permetre que la pressió esdevingui estrés, sense témer demanar ajut als altres.
Dilluns, dimarts, dimecres
divendres, de setembre 03, 2004
La nova seu, Molsosa i el PP.
El portaveu socialista creu que "l'únic que passa és que sembla que el senyor López ha tornat de vacances".
El Portaveu del PSC a l'Ajuntament de Mataró, Ramon Bassas, ha respost avui a les crítiques que el PP ha formulat en roda de premsa per avaluar els primers mesos del nou Govern municipal amb Joan Antoni Baron al front de l'Alcaldia. "Tots els compromisos que el nou Alcalde va anunciar el dia de la seva presa de possessió s'estan complint escrupulosament, l'Ajuntament treballa a velocitat de creuer i ben aviat veurà la llum la proposta pressupostària pel 2005", ha dit.