dilluns, de desembre 12, 2005

Acceptant dimonis

Dues vides segades
:
Aquestes xifres impresentables de les morts en carretera que hem viscut en aquest llarg pont a Catalunya i en el conjunt d'Espanya tenen una crua versió, una propera plasmació, en dues persones de la mateixa ciutat, gairebé de la mateixa edat (joveníssims) i fins i tot del mateix club. Els accidents de trànsit són segurament el principal llast, l'epidèmia més mortífera, en què ens hem d'enfrontar. I fa fredat la normalitat amb què ens prenem les xifres, acda cap de setmana o cada període més o menys perllongat de festes. Fins que toca de prop.
:
Addictes al risc però temerosos de la mort, com escrivia fa poc Jaume Curbet, costarà tant, d'una banda, enfrontar-nos conscientment als límits d'aquest risc que tant apreciem (potser lligat a la llibertat), com, d'altra banda, a la mort sobtada de dues vides tendres en una societat que està eliminant les referències rituals al procés de la mort i a la seva interiorització (també potser lligat al valor de la llibertat). En algunes altres malalties que afecten bona part de la societat (encara amb menor quantia de morts), com en la sida, s'ha aconseguit moltes coses, en aquest sentit, malgrat que el perill de baixar la guàrdia apareix de tant en tant. Crec que cal invertir força en estendre-ho als accidents de circulació. Serà després del dol.
:
Bon dia, feiners *
:
Gil de Biedma deia en un poema que potser tenen raó els dies feiners. Les vacances són un bàlsam per fer de la quotidianitat en aquell pesat destí de tots els setembres, de tots els dilluns, i el cap de setmana, un breu record, potser feliç. Pascal Bruckner (La euforia perpetua, 2001) reflexiona sobre aquesta imperiosa felicitat sense la qual qualsevol cosa esdevé rebutjable, sobre el fet pervers de passar del dret a la felicitat al deure. Vivim, sembla, necessitant dosis permanents d’excitació i felicitat, sentir a cada moment "energia positiva" i les "bones vibracions"… Es pot ser feliç un divendres a la nit sense marxa? Podem "desconnectar" per vacances? Podríem riure sempre, viure sempre històries excitants i treure profit de tot? Podem fugir d’aquesta quotidianitat grisa, d’aquesta democràcia avorrida, d’aquest menú monòton, d’aquesta família trista? I, si no ho trobo en aquest món, que tal el món virtual? O els excitants químics? O els naturals? Per desgràcia dels qui fem vacances, l’escriptor Juan José Millás explicava recentment** que el problema de la felicitat és que no es pot aïllar, que som fets indistintament de felicitat i d’infelicitat i que ambdues han de conviure, com el bronze, que és coure i estany. Buscar la felicitat, aquesta "il·luminació sobtada" (T. S. Eliot), en la vida quotidiana plena de núvols. Buscar-la en els dies feiners, en una vida social i política potser poc èpica, enmig d’una família que potser no és exemplar, en una vida potser no tan excitant com moltes, però la nostra al cap i a la fi… La felicitat que no és en l’excepcional ni en el llunyà, sinó en el més quotidià i proper a tu, sí, en això del qual sovint no sempre estàs prou satisfet. Fora d’ells, no hi ha res.

* article publicat a El Full de Mataró, 7.10.2001
** en referència a la columna publicada a El País, el 7-9-2001 (?).
Foto: Pascal Bruckner.

:
Neumanies VIII
:
Si no aceptamos nuestros demonios, sólo podremos aspirar a ser pésimas buenas personas.
:
El bien merece más que la beneficiencia. El mal merece más que el desahogo.
:
Nadie toma en serio a quien lo admira demasiado.
:
La felicidad es un estado de gratitud
.
Andrés Neuman, El equilibrista, Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005, pp. 19-21.
Publica un comentari a l'entrada