Això és un Govern

El President Maragall amb els consellers Del Pozo; Figueras, Nadal i Sabaté.
:

Un parell de notícies enmig de Les Santes ens han impedit, potser, de copsar amb prou exactitud la importància que l'acció del Govern de la Generalitat té per la nostra ciutat. Em refereixo, per exmeple, a l'ampliació de places de dia de la residència Municipal de Sant Josep, d'acord amb un conveni amb el Departament de Benestar i Família, al front del qual i ha la consellera Carme Figueras. Un pas, potser petit, però un pas més, en fi, cap a la política d'ampliació de drets i d'atenció personalitzada a les persones grans, preparant-nos pel desplegament de la llei espanyola de Dependència i la llei catalana de Serveis Socials (lleis que mereiserien per sí soles tot un mandat).

:

La segona és un important conveni subscrit entre el Departament el titular del qual és el conseller Joaquim Nadal i els municipis de la segona corona metropolitana, entre ells el nostre, per ampliar progressivament el finançament del transport públic en aquesta zona, fora de l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM), però amb clara vocació metropolitana. Justament a Mataró ja s'havia anunciat aquesta mesura tan important. D'aquesta manera, es complementa l'esforç municipal per dotar de qualitat el transport públic urbà i en integrar-lo a la mateixa xarxa de l'ATM. Això ha de significar atendre el creixement de la dotació actual del Mataró Bus (que es multiplicà per tres des de l'inici de la concessió actual) per donar millor servei a una ciutat que el necessita, com la nostra, i a un sistema geogràfic, econòmic i de mobilitat que se n'ha de sortir beneficiat. Especialment, és clar, aquells qui més necessiten el transport públic.

:

Aquestes dues notícies posen de manifest que el canvi a favor dels serveis de proximitat que ha imprès el nou Govern no pot quedar-se aquí, que ha de seguir. Els seus resultats, d'entrada, els veurem a mig termini i, de fet, encara hi ha molta feina a fer. Pensava en casos com el del nou sistema de trasport sanitari urgent, un canvi que clamava el cel: les conseqüències nefastes de l'anterior model encara les estem patint. En aquests canvis es veu per què caram volem un Govern d'esquerres i no un de CiU. Penseu per un moment qui són els beneficiaris d'aquestes polítiques i ho entendreu en un segon.

:

I també desmenteixen algunes crítques que, per justificar la seva injustificada oposició a un Pla d'Infrastructures del Transport (que és el que els municipis, el país i els seus agents socials reclamen amb insistència: amb el pa no s'hi juga), diuen que no hi ha una aposta decidida pel transport públic. Obliden aquest conveni. Obliden el pla ferroviari orbital. Obliden les noves línies de transport interurbà, tramvia o metro. O, senzillament, no ho deuen conèixer.

:

Kimberly i l'Odissea

Les vacances són també una punxada a la vena amb dosis de sensacions, algunes que fan reviure la memòria, d'altres que desperten camins insospitats, il·lusió i certa angoixa. No, no vull desconnectar, com es diu erròniament. Res, que visito alguns llocs plens de bons records, que menjo perfectament, que enyoro ja abans que faci falta, que pujo i baixo campanars, camins, carrers, que desafio l'aire calent, que assisteixo a una missa davant un retaule barroc magnífic, que escolto música fantàstica en un cotxe, que entro i surto dels segles, i que ara m'emociona la Kimberly de Nip/Tuck reconnectant-se a ella mateixa, sortint del segrest de la seva imatge per retrobar-se perquè, com citava el pare Kolvenbach de Pascal avui a La Vanguardia, "l'home és més que l'home".

:

Giorgio de Chirico, El retorn d'Ulisses (1968), col·lecció privada.
:

I això també és el que penso llegint avui Mario Vargas Llosa en un article que ha fet sobre L'Odissea amb motiu de l'estrena de l'espectacle basat amb un text seu, a Mèrida, i que publica El País. Us deixo amb les seves paraules:

La Odisea es, más todavía que La Ilíada, el texto literario y la fantasía mítica que funda la cultura occidental. (...)

Con el soberano de Ítaca, navegante esforzado o palabrero simulador, la vida mediocre en la que estamos inmersos se abre de par en par y otra la reemplaza, de proezas y mudanzas inusitadas, de color y violencia, de delicadeza y maravilla, de ternura y pasiones desatadas. (...)

El de La Odisea es un mundo de cuentos y de apetitos en libertad. Hombres y mujeres gozan comiendo, bebiendo, danzando, amándose, tanto como oyendo a los aedos o bardos contarles historias verídicas o fabulosas, ayudados con una cítara. En ese mundo no hay una frontera impermeable entre el cuerpo y el espíritu, ambos son el anverso y el reverso de lo humano y, por eso, los seres que han alcanzado a realizarse de manera más cabal, como el héroe del poema, viven sumergidos en ambos, gozan de ambos como si esos dos mundos fueran inseparables, uno solo.

Entre las muchas cosas que ha sido, hay una constante en la cultura occidental: la fascinación por los seres humanos que rompen los límites, que, en vez de acatar las servidumbres de lo posible, se empeñan, contra toda lógica, en buscar lo imposible. (...)

Y en todo caso, aun cuando aquello fuera una quimera, siempre queda la estratagema del viaje a la ficción -la mentira que se vive de verdad-, donde se pueden infringir todos los límites, porque no hay límites o porque, en ella, un ser mortal y fugaz, como el rey de Ítaca, puede incluso derrotar a los dioses todopoderosos.

:

Darrer dia de Santes | Sergio

Només tinc uns minuts perquè, certament, no tinc massa temps de posar-m'hi, avui, el darrer dia de la Festa Major. Després de tenir el rècord de parelles, ahir, al Ball de Requisits, que em permet treure un cop l'any la meva vocació frustrada de ballador d'envelats (ho deuria ser en una altra vida, això...), també em toca tocar ballar amb la lletja i desfer algun malentès. Les Santes són, per molta gent i per mi també (i abans de ser regidor també) una barreja de plaer i de tensió, d'intensitat i de relax, de soroll i silenci, de festa i de feina, una mena de teràpia de resistència del sistema muscular, coronari i nerviós alhora. Però no em queixo: així ho he triat i deu ser fruit d'una altra vocació frustrada, ara no sé en quina vida era, bé de surfista o d'alguna altra cosa menys confessable. Agafem-nos-ho amb humor. (Foto: Sergio Ruiz)

:

Deixeu-me unes ratlles, però, per un elogi desmesurat al fotògraf Sergio Ruiz, que enguany exposa (i fins demà) a l'Ateneu Caixa Laietana la seva particular visió de Les Santes, amb el material de l'any anterior. Fins fa poc no vaig poder acostar-m'hi i trobar-me amb un treball interessantíssim tant de les experiències personals (els primers plans, per exemple, amb cares, peus, mans o dits que ho diuen tot) o experiments estètics propers a l'expressionisme (la llum, el cel, el foc...). En Sergio, que el coneixem bàsicament en la seva faceta de reporter gràfic, amplia notablement els seus registres i ens confirma el que molts temíem: que tenim un gran artista. Només us queda demà per acabar-ho de disfrutar. I val la pena de fer-ho presencialment, ni que sigui per gaudir de l'aire condicionat patrocinat per la nostra genuïna Caixa d'Estalvis.

:

Tripartit? | Mònica | 2 anys

No al tripartit
:
Catalunya no ha tingut menys ambició, menys empenta i menys polítiques adrreçades a resoldre els problemes concrets que quan va patir un dels governs tripartits que hi ha hagut a la Generalitat. Em refereixo al tripatrit urdit en un pacte majèstic, que unia Convergència, Unió i el PP en un destí fatal, amb un repartiment de papers impecable: Els dos primers governaven sols a Catalunya, només amb una condició: no tocar l'Estatut. I el darrer governava sol a Espanya, primer amb alguna condició (llegeixi's Vidal-Quadras) i després amb tota impunitat. Aquest nefast tripartit, o trident, va fer-se després que els dos primers partits, Unió i Convergència, s'esgargamellessin de prometre que "mai pactarien amb el PP". De moment, Piqué i Rajoy ja han compromès el seu vot a favor de Mas. Sembla que, finalment, Duran també. O tripartit o Montilla, està clar.

:

La mirada de la Mònica

:

Aquesta mirada incisiva de la periodista Mònica Terribas presideix la portada de la revista Valors del mes de juliol, donat que el tema central del número, els mitjans de comunicació, va il·lustrat amb una entrevista a la conductora de l'informatiu diari nocturn de la cadena autonòmica catalana. L'entrevista té força interès, reconeix que no té opinió per tot (i això és bo de reconèixer-ho) i defensa una professió més responsable.

:

A banda de més articles, hi ha una segona entrevista al periodista Joan Barril, conductor radiofònic a COM Ràdio i articulista a El Periódico. També val la pena de llegir-se-la, amb calma, ara que som estiu. Allà hi trobo una frase que, no per òbvia, sembla que la gent tingui massa clara: "Els poders fàctics no són ni l'Església ni l'exèrcit, sinó els grans anunciants". Posats com estem a denunciar la pressió dels poders fàctics sobre la nostra vida personal i pública, encara no he trobat cap moviment que, davant la propera campanya de rebaixes d'uns grans magatzems, li diguin: "Jo no t'espere".

:
Dos anys de bloc
:

El que va començar amb certa emoció, discreció i aventura exactament fa dos anys avui ja és com una cosa més de mi, cyborg com més o menys tothom, que tenim el repte de ser més que la màquina, just allò que la màquina que hem inventat ens ha permès de ser, a més del que ja érem. El balanç és enormement positiu. Em dóna la sensació que em permet d'explicar-me millor, de compartir coses que no em vull quedar només per mi (show-man), de dialogar amb gent que no coneixia de res, etc. També m'ha portat algun malentès, i una certa sensació de despullament, especialment perquè he volgut donar un caràcter menys especialitzat, menys fragmentari, i més global obre el que, ves per on, tinc ganes de dir-li al món. I el món sou, en aquest cas, vosaltres. Gràcies.

:

Glòria a Les Santes

Juliana i Semproniana
:

:

Les Santes de Mataró, les famoses Santes, són dos espectres de devoció molt realista (malgrat que els racionalista Vaticà no ho acani de veure clar), d'un realisme romàntic, és clar, anomenades Juliana i Semproniana, l'encert de les quals és múltiple. Primer, perquè, en una ciutat industrial, van fixar l'onomàstica el dia que les fàbriques plegaven per vacances. La llàstima és que, a causa de la immigració i de la democratització de les vacances (que va arribar abans que la real, sempre l'economia va per davant), la ciutat quedava deserta. També són un encert perquè, finalment, la ciutat trobava un patronatge nostrat, encara que fos posant-hi molta imaginació a l'imaginari ja construït després de segles de devoció més o menys tímida. Allò més nostre, més genuí, ens ho hem d'inventar. La realitat és molt menys pura que la puresa que les pobres màrtirs volen encomanar-nos.

:

Són també una gran excusa, la gran excusa, per fer una de les tradicions intangibles més belles de Catalunya (la Missa cantada de Mossèn Blanch, el dia 27), per concentrar la majoria d'elements característics del llenguatge festiu des de l'Edat Mitjana fins ara (i, amb ell, anar-hi afegint elements), per fer la festa col·lectiva i massiva que mai havíem tingut (el més a prop: Canet Rock els anys 70) i per canviar el concepte de democràcia. La seva icona ja no és anar-se'n per Santes sinó quedar-s'hi, viure-ho a fons i que, en aquests dies que, de fet, no passa res (alguns diuen que mai no canvia res, de Les Santes), passi tot.

:

Quim Puig | Capella restaurada

Estic enamorat [de les fotos] d'en Quim Puig

:
Ahir, la Missa de Sant Jaume, la Crida, el Desvetllament i l'Escapada (94 assistències i tres trasllats, tots lleus; molt bona feina) d'unes Santes que ja fa dies que van, que van com una moto. La gent surt al carrer, en massa, amb entusiasme, amb més civisme que mai. Això deu ser el missatge que tothom busca al cartell d'enguany, potser, fet per Ita Puig, esplèndid. El seu germà, en Quim, em permetrà que li robi aquesta foto de la dreta, publicada avui a El Punt, per declarar-la, com vaig fer l'any passat també amb una de seva, de moment, la millor publicada de la festa major d'enguany. Vaja, a parer meu. En Quim, que avui fa el sant, és un gran fotògraf i les seves fotos m'enamoren.

:

Recuperem una joia

:
Una tècnica restaurant una imatge de la capella de Sant Jaume (Foto: Sergio Ruiz).

:

La Missa de Sant Jaume, celebrada a la petita capella barroca erigida a la cantonada de l'Antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, fruit d'una deixa de Mossèn Jaume Sala el segle XVII. de manera que, el conjunt arquitectònic inclou peces originals del primer hospital i l'esmentada capella, posterior. Enguany, l'empresa municipal PUMSA ha restaurat aquest darrer element i ahir podríem veure els treballs enllestits, dirigits per Manuel Salicrú, un arquitecte tèncic mataroní expert en l'etapa barroca de la ciutat. A mi m'ha agradat molt, la intervenció, que és respectuosa amb els elements de valor, funcional (és una capella oberta al culte i on s'hi fan altres activitats), i fa que, en el seu conjunt, els elements recobrin la vida un pèl apagada pels anys. Han restaurat alguns quadres, per exemple, un magnífic davallament anònim, i encara en queden alguns per restaurar, com una verge de Guadalupe portada d'Amèrica, del s. XVIII, i una Santa Getrudis del pintor Antoni Viladomat, del mateix segle, un autor amb la joia principal de la corona barroca mataronina.

:

Allà em vaig trobar amb el pare Carles Arrufat, escolapi que ha tingut cura de la capella i n'ha dit les misses fins ahir. Després de més de trenta anys a Mataró, d'on és fill, Arrufat se'n va a una comunitat que tenen a sant Pau del Camp, a Barcelona, a treballar amb diversos programes socials. A Pare Carles el conec des que anava als escolapis de Santa Anna, ell estava més gras i jo més prim, i m'ha agradat la seva deferència en venir-m'ho a dir. I també que, lluny de pensar en jubilar-se, prengui nou compromisos segurament amb reptes més complexos que els que tenia a Mataró. Molta sort.

:

Ell i en Ramon Reixach són els co-autors d'un opuscle documentadíssim sobre la Capella, la seva història i els seus elements, que podeu trobar per un euro allà mateix. Per un altre euro, us podeu emportar sis postals.

:

Candidat Montilla

El propi president Pujol ha reconegut avui que la candidatura de José Montilla és un èxit de Catalunya, i té raó. De la Catalunya que hem fet entre tots, també el propi Montilla des de Cornellà, per exemple, o des del Ministeri d'Indústria més sensible als interessos de Catalunya com ha estat sota la seva titularitat. El periodista Manuel Cuyàs venia a dir això mateix a l'interessantíssim article que va publicar dissabte passat a El Punt, en el que, crec, Cuyàs intenta transmetre, d'una banda, la normalitat del fet que José Montilla sigui candidat a la Presidència de la generalitat co, d'una altra, la novetat que significa segurament per molts aquesta normalitat. I posa el dit a la llaga del missatge equívoc dels nacionalistes, especialment dels que han descobert que ho són, com diu Iceta, quan van rebre la primera nòmina pública, quan diuen que no diuen el que diuen sobre el seu origen, per exemple. O amaguen les seves vinculacions (o els seus "sucursalismes" per dir-ho en l'idioma que parlen) amb l'Espanya que diuen denostar i, especialment, amb els interessos que tan catalanament amaguen. (Foto: Albert Olivé - Efe)

:

Cuyàs fa una anàlisi molt pertinent. Copsa també la idea, per exemple, que l'agenda política del moment precisa solucions concretes a problemes concrets i ben reals, lluny del relat mític al que estàvem convocats cada quatre anys. I també el fet que, finalment, si realment som una nació, cal que ens comportem com a tal. Que tots els catalans ens posem en marxa i que ens comportem com un país modern. En destaco un paràgraf paradigmàtic:

La pregunta que molta gent es fa diu: «és catalanista, Montilla?» Ell, l'interessat, diu que sí. No se n'ha de dubtar. Sobretot perquè, ho digui o no digui, ho ha demostrat. Hi ha gent que tot el dia proclama de viva veu el seu catalanisme, el seu nacionalisme. Grans, estimulants i necessàries paraules. Ara bé: n'hi ha gaires, entre aquests que parlen, que hagin construït o reconstruït una ciutat? I no una ciutat qualsevol. Una ciutat catalana que ocupa un espai molt important en el país i acull un tant per cert apreciable de la seva població. Si jo me n'anés a Andalusia i arribés a ser alcalde d'una ciutat d'aquella terra i després de dedicar anys a aquesta ciutat i a la seva gent i a l'enriquiment general algú em digués que no sóc un bon andalusista, jo m'ofendria molt, i vostès també si es trobessin en el meu lloc.

En fi. Que Pujol i Duran Lleida (o Cuyàs) parlin urgentment amb Artur Mas (Arturo, fa només 6 anys).

:

Emília de Torres

:

Aquesta senyora que pren un quadre és Emília de Torres, una pintora molt vinculada a la nostra ciutat, encara que aquí se la veu al seu estudi de Barcelona, on fa poc vaig anar amb uns amics comuns. Mostra d'això és la foto de més avall.

:
Coneixia l'obra de la senyora de Torres perquè m'ha cridat sempre l'atenció, en cases conegudes, donat que durant molt de temps va tenir cert èxit entre les llars mataronines, donat que el seu pare s'havia instal·lat a mataró després de recórrer mitja Catalunya per raons professionals. La seva família és molt àmplia i això també hi ha contribuït, a banda de les seves poquíssimes i discretes exposicions.

:

Els seus quadres són molt expressius, quasi expressionistes. La forma de tractar el volum, una mena de moviment que s'aprecia malgrat la quietud dels seus temes i una vivíssima manera de tractar el color la fan reconeixible. Les seves etapes, malgrat no existir avui per avui cap arxiu ni massa manera de datar les obres (ella no ho fa), també diuen molt de les influències que ha anat recollint.

:

Veure els seus paisatges (jo només n'he vist uns poquets, tots al seu estudi), els seus retrats de persones o els nus (pràcticament només dones) i els seus característics bodegons, amb el subgènere de les flors, m'ha servit per copsar tots els matisos possibles de les opcions que l'art va prendre quan va aventurar-se per aquests gèneres abans anomenats "menors". La pintura que pretén representar allò que ara és viu, de la manera com cadascú entén què vol dir això, de viu, fa possible que un instant, que un raig de llum aplicat a una matèria fugissera i esplèndida, romangui davant nostre per sempre. Unes llimones o uns braços, uns cossos plens d'energia o unes fotografies fosques damunt la taula, la mimosa presidint la fragància i el color d'una estança o una pell plena de colors inversemblants que malda per expressar tot allò que desitja. Tot se'n va, sí, però deixa'm-ho almenys pels ulls.

:

No cal dir que, potser per haver-me interessat de ben petit per la seva obra, en sóc un admirador i tinc molta alegria quan em trobo amb algun dels seus quadres, de manera que entrar en aquell estudi va ser com entrar en un santuari. A l'Ajuntament en tinc detectats un parell, el retrat d'Antoni Puigblanch, a la galeria de Mataronins Il·lustres, i un retrat de dona, al despatx de l'Interventor (que és de família). Sé que el llegat Ubach té alguna peça més i podria ser que en el Fons d'Art del Museu en trobéssim més. No ho sé. Li vaig fer unes fotos del que conec i li vaig enviar.

:

Vam estar parlant una estona de tot això, de com s'ho feia per pintar (darrerament, el seu estat de salut no li ho permet), dels temes que tractava, de la seva constància (cada dia anava a la Llotja i copiava les models al natural) i de la seva vastíssima obra repartida arreu. Si coneixeu algú que en tingui a casa seva, feu-m'ho saber. la seva família voldria recollir la informació de cara a catalogar-la. Jo ja els vaig fer una feineta, ara tocaria als abnegats lectors. Us animeu?.

:

Julianes, sempronianes i enquestes

Baron amb julianes i sempronianes

:
Foto: Albert Clavell (2005).
:

L'Alcalde Baron sorprèn aquestes Santes amb la recepció que farà dimecres que ve a les mataronines que es diuen Juliana i Semproniana, les patrones de Mataró a les quals és dedicada la festa major, sempre citades elípticament i, sovint, sense fer-ne massa esment. Aquest fet, en altres poblacions, es deu a la voluntat d'honorar el nom local i, de passada, mirar si la gent s'anima a posar aquests noms. Entenc que Semproniana, especialment, fa de mal dir. Però l'acte és simpàtic.

:

En tot cas, em serveix per dir que un dels trets diferenciadors del nou Alcalde és justament la seva aposta per la cultura popular i per intervenir activament en la festa major, amb una intervenció no intervencionista, valgui la redundància, però conscient del seu paper, aportant el sentiment, el tremp i la presència que hi vol imprimir com a màxima autoritat local. No cal dir que les suspicàcies contràries (a ell i a Montilla, per exemple) fan pensar que segons qui no pot entusiasmar-se amb els trets identitaris locals, com si formessin part de la genètica i no de l'elecció. Bé, ho amaguen, parlen que no poden ser catalanistes i en realitat, volen dir això que vostè i jo pensem. Doncs no, Les Santes són la festa de la suma, de la identitat que ens uneix perquè o bé l'hem mamat o bé l'hem elegit. I no sempre el primer és característic del segon.

:
Enquesta i entrevista
:

:

Nova enquesta pre-electoral a La Vanguardia, amb anàlisi inclosa aquesta vegada sobre Catalunya que, com diu avui Miquel Iceta (de qui trec els links, gràcies), dibuixa un escenari obert. Si la setmana passada, la del Centre d'Estudis d'Opinió mostrava un lleuger avantatge del PSC, ara en mostra un d'idèntic de CiU, amb una oscil·lació que, de moment, porta a l'empat. CiU obtindria 34.2% i 51 escons, (30.9% i 46 el 2003); el PSC, 32.4% i 44 escons, (31.2% i 42 el 2003); ERC, 12.3% i 17 escons, (16.4% i 23 el 2003); PP, 10.2% i 13 escons (11.9% i 15 el 2003); ICV-EUiA, 8.3% i 10 escons (7.3% i 9 el 2003). Artur Mas seria el candidat preferit com a president pel 39% i José Montilla pel 36%. Uns números, doncs, que podem millorar a mesura que avanci la campanya, en la que el moviment de fons a favor del candidat socialista, que avança i sorprèn a mesura que és conegut per l'electorat. Vegeu què en diu Ferran Monegal, a rel d'una recent entrevista, en un article a El Periódico que acaba així: "Després d'espumes, piruetes, i artistes, sembla que ha tornat l'esquerra. Benvinguda."

:

Per cert, avui Montilla concedeix una entrevista a La Vanguardia que mostra el seu caràcter convençut, clar i de política amb ambició de país. M'ha fet gràcia una dada que sovint oblidem de l'aspirtant (que no candidat) Artur Mas: ell és un catalanista de darrera hora, de despatx a la generalitat; quan tocava defensar-lo al carrer, Montilla hi era i Mas, no. Però no es queda en aquesta anècdota, proposa algunes iniciatives i objectius de llarg abast, de resolució dels problemes reals que té el país i la seva gent. I es mulla. Contra els 23 anys sense línia a les Gavarres, i contra una visió, diem-ne, de masia a l'Empordà els caps de setmana, el candidat socialista defensa que la línia d'alta tensió arribi a Catalunya, a la que ha de desenvolupar una oferta econòmica i turística de gran valor afegit si vol fer un pas endavant.

:

Propostes | Detencions | Absències

Proposem Consol i Santi
:
Rosa Herrero, David Bote i jo mateix (foto: Q.M.)
:

Dijous vam tenir assemblea del Partit a Mataró i vam votar una llista de propostes per formar la candidatura del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor. Jo vaig intervenir defensant la proposta que havia fet la direcció local i que, resumint, a banda d'altres companys i companyes d'altrees comarques, figuren els noms de Consol Prados i de Santi Fontbona. La primera, diputada en aquesta legislatura, ara és al front de la Secretaria d'Immigració de la Generalitat. Al seu esforç em d'atribuir molts dels avenços en matèria escolar, de centres de salut, de planificació d'ifrastructures o en seguretat que ha vist la nostra comarca en aquests 30 mesos de Govern d'esquerres. Rera la proposta de Santi, arenyenc i Primer Secretari del PSC al Maresme, hi ha la personificació de centenars i centenars de militants treballadors i sensibles als problemes de la gent. Els millors col·laboradors de Montilla i del seu projecte. Crec que, al PSC del Maresme, seran rebuts força bé.

:

Mentretant, ahir vam reunir els representants socialistes de tota la comarca en un Consell a Pineda de Mar, per parlar dels temps que vénen. Hi va intervenir la consellera Montserrat Tura, que després ens en vam endur a una sardinada a la platja. Nois, anem com una moto.

:
Més detencions
:

:

Els Mossos d'Esquadra confirmen noves detencions pels successos relatius a l'entrada en uns òptiques de Mataró, després d'altres que ja vaig explicar i després també d'un operatiu en el què hi hem participat activament des de l'Ajuntament. I també la d'una banda que falsificava documentació i a la que s'acusa de diversos delictes en matèria laboral i d'estrangeria, apresada després de l'entrada en un establiment a la nostra ciutat. Un cas que fa esfereir, si grates una mica, que et remet a pràctiques de tràfic humà absolutament execrable. Les detencions són fruit de temps d'investigació, i remeten a l'esforç conjunt dels diversos cossos policials i altres serveis públics contra aquestes pràctiques que sovint s'amagaven darrera tallers clandestins, i que tene en la població d'origen xinès bona part de les seves víctimes directes. Un esforç que va assolir importants èxits amb operacions múltiples especialment entre 2002 i 2003 i que després, a la vista dels èxits policials, s'han fet més selectives però, com es pot veure, de gran envergadura. Convé no abaixar la guàrdia.

:

Segona absència

:

Vinc d'un funeral, el segon d'un agent de la Policia Local de Mataró durant aquest 2005, l'agent Leno, un actiu i veterà del cos, molt estimat i apreciat pels seus companys. El ciberespai, també, com a prec, com a crit, com a silenci. Per dir no sé com que el dolor escriu el misteri, i que descansi en pau.

:

Montilla fa avançar el PSC

Aquests dies s'han conegut noves enquestes que revelen un increment del vot decidit a favor del PSC a les properes eleccions, coincidint amb l'elecció de José Montilla com a candidat socialista a la Presidència de la Generalitat. Després que diverses enquestes en mitans de comunicació advertissin del corrent de fons que s'està mobilitzant afavor del PSC, el Baròmetre d’Opinió Pública de la Generalitat publicat aquesta setmana indica un lleuger avantatge del PSC (del 18.6% del baròmetre de març passa al 21.8%, mentre CiU passa del 22.5% al 20.2%).

:

En Saül Gordillo fa un breu esment a la guerra al ciberespai contra Montilla que estan fent de forma descarada (i amagada, ja se sap, tires la pedra..), en la qual, òbviament, el factor clau és l'origen del candidat socialista, tractat amb la sorna del seu accent a l'hora de parlar. El propi Duran ha hagut de sortir per demanar a Mas i els seus que no mensytinguin el seu adversari. També seria bo que pensessin en l'efecte que pot tenir la befa amb aquesta mena de coses. El món es ple de candidats menystinguts, motius de burla per molts enteradillos, i que després resulta que la majoria de gent se sent identificada amb la víctima més que el botxí. El corrent de fons. No ho oblidem.

:

Contra foc i lladres

Contra el foc
:

Una de les coses quefa un regidor de Seguretat i Prevenció és atendre les polítiques preventives i, en el seu cas, de coordinació dels equips contra els incendis. Això vol dir que, durant tot l'any, cal netejar els boscos (a Mataró, 2/3 parts del terme ho són), formar els equpis, coordinar-los (ADF, Creu Roja, Bombers, policies locals i mossos, operaris del servei municipal de Manteniment, voluntaris, agents de la Diputació, guaites...), i, especialment, refiar-se dels professionals. Aquest any, a la visita que vam fer dimarts amb els periodistes per explicar-los-hi, vam fer balanç, a més, de les primeres feines que fan les persones que commuten penes judicials o sancions municipals de l'Ordenança de Civisme, cosa de la que n'estic molt orgullós. Tot plegat, ara es posa a prova, de forma contundent, perquè som en època de molt alt risc. Fotos: Vern Bueno (capgros.com)

:

Els lladres no se'n surten

:
Foto: R. Gallofé (capgros.com)

:

Els Mossos han fet públic avui el resultat d'una investigació feta a Premià de Mar i a Mataró contra una banda que robava ciclomotors i que ens havia fet patir una mica, saldant l'operació amb onze detinguts, molt joves. També, aquests dies, i gràcies a operatius conjunts amb la Policia Local de Mataró, es van detenint els pressumptes responsables de quatre robatoris i una temptativa a tres òptiques mataronines, un fet puntual que va generar inquietud i que s'ha resolt amb certa rapidesa. I és que han de saber, els lladres, que no se'n sortiran, amb la seva. Que tard o d'hora cauran. Almenys, a Mataró.

:

120 aniversari del PSC de Mataró

Isidre Molas i Ramon Salicrú.
:

Ahir vam fer l'acte commemoratiu del 120 aniversari de la primera agrupació socialista de Mataró. Us passo les notes que tenia escrites (perdoneu l'estil) i que em van servir per recolzar-me en la presentació d'aquest esdeveniment, que va comptar amb un nombrés grup de gent i que ja ha estat glossat per una magnífica crònica de Toni Rodon a capgros.com i pels respectius posts dels blocs de Manuel Mas, Joan Antoni Baron i Javi Naya.

La primera fila

• Benvinguda
• 18 de juliol agredolç:
  - data fatídica (70 aniversari de l'aixecament feixista contra el Govern democràtic de la República)
  - i data de celebració (120 aniversari de la constitució de la primera agrupació socialista de Mataró, una de les més veteranes d'Espanya)
• El PSC és deutor d'una llarga història
  - La que comença aleshores i potser més enrera i tot (ciutat industrialitzada, la primera comunicada per tren amb BCN, gresol de l'incipient moviment obrer català i espanyol)
  - La que ha estat després,
  · el fil conductor d'aquesta primera i veterana Agrupació Socialista
  · la de la tasca sindical germana
  · la de les generacions que s'hi han anat incorporant (a través de la memòria, a través dels processos migratoris, a través de la incorporació de sectors socials diversos, a través dels nous partits socialistes ara finalment reunits...)
  · la de l'etapa esplèndida de la democràcia posterior al règim franquista, el gran Partit que som i els avenços que ha introduït al nostre país, amb la gent atreta per aquests avenços
• La història la fan les persones
  - que viuen en un lloc (Mataró...) i s'hi arrelen, no pensen en una utopia evasiva sinó que parteixen de la ciutat i de la realitat que viuen
  - que assumeixen les seves contradiccions i els seus anhels
  - que transmeten a les següents generacions (ex: família Tristany o Bellavista, presents a la sala) el seu esforç i la seva memòria (i l'honorem: sopars, llibres, homenatges, actes, etc..): saben que el resultat del seu esforç no el veuran ells, reprendre el relleu és la garantia de la continuïtat
• Que ningú no hi vegi tres peus al gat
  - El PSC de Mataró no neix del no res; som el partit més antic de la ciutat, la tradició política amb més història
  - El comptador ens comença el dia que uns quants obrers socialistes van decidir organitzar-se, posar-se mans a l'obra; i n'assumim la història esfilagarsada, plural, de suma... que no s'ha acabat. Assumim-ho sense complexos.
• Nota d'Alfonso Guerra, President de la Fundació Pablo Iglesias
• Presentació de Ramon Salicrú (som un partit d'historiadors... i convé sortir de tant en tant de les urgències quotidianes a les que estem massa avesats), mestre, ens parlarà sobre “Els orígens del socialisme a Mataró”.
• Presentació d'Isidre Molas, senador de l'Entesa Catalana de Progrés, Vicepresident primer del Senat, historiador del pensament polític català i a amic.

La sala es va omplir de gom a gom
Jo sóc el de l'esquerra de la taula. Fotos: QM

:

Cultura popular, cultura plural *

Foto: Óscar Rojano.

:
Mataró ha estat i és un referent de cultura popular, tenim un paisatge cultural ric i variat. Des de Les Santes, que aquest mes celebrem, fins la Romeria del Rocío celebrada al mes de maig, des de les festes de carrer o de barri fins la irrupció d’un fenomen com el casteller, amb la Colla Capgrossos, la ciutat viu abocada a manifestacions culturals on la gent és la protagonista, i on l’espectador mai n’és un actor passiu.

:
Les festes de barri, per exemple, apleguen la col.laboració i l’esforç de veïns i entitats dels barris. Els Capgrossos de Mataró, en l’any del seu desè aniversari i entre un bon grapat d'activitats per commemorar-ho, van organitzar una exposició que resumia, mitjançant un espectacular muntatge, l'esplèndida trajectòria de la colla castellera, que aviat estrenarà seu. Sense oblidar la Setmana Santa mataronina, síntesi cultural popular. I tants d’altres. Un munt de persones treballen per aconseguir fer que l’acte en qüestió sigui lluït.

:
Baron: "cultura de primer ordre"
:

L’Alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, , ha dit en més d’una ocasió que "la cultura popular és de primer ordre", tant pel nombre de persones que mobilitza com del protagonisme que adquireix la gent, alhora que "s’aprofundeix en la trobada entre diferents persones". Aquest intercanvi cultural entre uns i altres "és enriquidor, cal que ens coneixem per entendre’ns i respectar-nos i això és l’embrió de la tolerància", conclou Baron.
:

Cal recolzar totes aquestes manifestacions, ja que de la síntesi de tradicions, originàriament diferents, surt el model propi de Mataró que aglutina gent molt diversa, però que és un element de cohesió ciutadana, de xarxa ciutadana i de projecció externa de Mataró. Actualment s’està fent un esforç important per donar a les entitats de cultura popular el suport institucional que mereixen.
:
* article publicat al butlletí municipal MésMataró (juliol 2006) com a Portaveu del Grup Municipal Socialista

:

M'he quedat amb la teva cara *

:

Un senyor veu que, al morir, no sabrà cap destí millor del seu petit tresor que el de les seves passions: l'aprenentatge de l'art i la seva ciutat, i algunes altres no tan públiques però lloables igualment. I, com que això no passa massa sovint, la ciutat el correspon amb un magnífic centre d'exposició i creació artística que portarà el seu nom. Bé, el seu cognom, el d'ell i el del seu germà Jaume mort anys enrere. Parlo d'en Jordi Arenas i de la magnífica possibilitat en què s'ha convertit aquest casalot eclèctic d'Emili Cabañes, arquitecte contemporani i d'obra veïna de Puig i Cadafalch, recentment inaugurat com a centre d'art a Mataró.
:
Però el que avui m'interessa ressaltar és la programació amb què ha començat a caminar. Fins d'aquí a un any veurem un conjunt de propostes dedicades al retrat, aquest gènere que viu ara a Espanya una reivindicació gràcies a importants exposicions i treballs publicats. D'una banda, hi haurà una exposició de llarga durada amb peces extretes del fons d'art del Museu de Mataró (que s'ubica a les golfes de l'edifici nou), amb una petita idea de les diferents possibilitats i intencions del retrat, amb mostres principalment del segle XIX. A continuació, a l'antic menjador de la casa, on visqué Arenas fins el final, fa vuit anys, es mostra l'obra dels germans artistes vinculada amb el gènere. Ara, amb una curiosa mostra cara a cara amb el també recentment finat Manuel Cuyàs. Les altres dues sales aniran mostrant autors locals, veterans o ja traspassats en una, contemporanis en l'altra, amb una idea de diàleg, de cruïlla de llenguatges, que trobo enormement suggeridora.
:
El retrat és un gènere molt apreciat, en el que històricament s'hi ha notat molt bé l'evolució de la pintura des que, un bon dia, algú va decidir objectualitzar el subjecte, que diríem. Bé mostrant-ne la part del cos més intransferible i definidora, bé suggerint un món interior, enllà de la mirada, amb molta més força que el que aparentment es veu. A l'Espanya de la Contrareforma, va prendre gran volada, davant un protestantisme iconoclasta i, posats a fer, poc amant de les imperfeccions humanes que denoten els rostres. En canvi, la cultura que hem viscut aquí des d'aleshores, influïda per aquell esperit catòlic del barroc espanyol, ha tingut en el retrat l'expressió dels valors més genuïns i diferenciats d'aquell ideal protestant: la compassió, la precarietat humana, la carnalitat a través de la qual tot s'explica, la capacitat de redempció dels més pobres, etcètera. Pensar com ha evolucionat, i com ho fa en aquest indret tan concret vora del mar, tan barroc i tan calvinista alhora, és el que us convido a fer aquestes vacances.

• * Publicat a la revista Valors (juliol 2006)
• Ca l'Arenas és al carrer d'Argentona 64, Mataró (tel. 93 741 29 30)
• Bibliografia:
  Calvo Serraller, F., Los géneros de la pintura, Ed. Taurus, Madrid, 2005
  VV.AA. Jordi Arenas i Clavell, Ed. PMC, Mataró, 2003.

:

L'hora dels catalans

:

Sí, vaig ser un dels consellers nacionals que va votar a favor de Montilla com a candidat socialista a la Presidència de la Generalitat, en una sessió històrica, emotiva, en la que els socialistes vam mostrar que, quan ens unim, quan anem a totes, la nostra força esdevé imbatible. Montilla i Maragall, fantàstics a l'acte posterior, amb clima d'optimisme. (Vegeu vídeo de presentació) Obiols, al Consell, contundent i memorable. Estem en marxa, tenim candidat, tenim un projecte, més diàfan que mai, i tenim moltes ganes de fer, a Catalunya, les polítiques de progrés que permet el nou Estatut. Montilla és el millor President per aquesta etapa que comencem, en la que la política catalana hauria de canviar de cara. I de cares. Com diu el lema, gairebé parafrasejant l'Himne Nacional, "ara és l'hora dels catalans". Doncs això. L'ambient que vam viure l'explica en Toni Batllori com mai a La Vanguardia d'avui:

:

Enquesta

Justament aquest diari publica avui una enquesta que confirma un important aval a la política del Govern Zapatero, una distància de set punts enre els socialistes i el PP, que va a la baixa junt amb ERC. La resta, es mantenen.

López Bulla, per Montilla

Comença, potser, l'etapa de les paraules clares, de la política sense embuts ni subterfugis. I, per això, clar i català, l'exdiputat d'ICV i ex-Secretari General de CCOO a Catalunya, Josep Lluís López Bulla ("metiendo bulla", diu), ha llançat una crida per fer una plataforma de suport electoral a José Montilla. De moment, recull adhesions i pel setembre la vol constituir. La política de les paraules clares, dic, i del moviment de fons de la Catalunya real, dels catalans, que es posen en marxa il·lusionats perquè el canvi, la continuïtat del canvi, té molta vida per davant.

:

Despullar-se

"Desnudarse implica a la vez deslumbramiento y horror, velar y desvelarse; es una experiencia que te deja literalmente hecho polvo".

:

Francisco Calvo Serraller, Los géneros de la pintura, Ed. Taurus, Madrid, 2005, p.114.

Evan Penny, Murray: Colour (1998) i Ali (1984), escultures.

:

(Vegeu post El despullament)

:

Eleccions i oposició | Rànquing

Eleccions convocades i oposició coordinada
:
Foto: Joaquim Molins ("mai pactarem amb el PP") i Álvarez Cascos, en primer pla, amb Francesc Homs i Rodrigo Rato, fa uns anys (Pedro Carreño).
:

No han estat baixant de l'Aneto, sinó en seu parlamentària, com s'havia compromès el President. I són a la tardor, of course. Però l'aspirant Artur Mas, conseller en cap mentre el PP governava a Espanya, ha decidit criticar-ho tot. Més o menys com un aspirant del PP de Mataró que surt cada dia dient que està en contra d'una cosa sense dir què faria ell a canvi (cap problema: ell mateix ja ha reconegut que no va a les eleccions del 2007 per governar...). CiU i PP, coincideixen amb això i amb moltes coses, amb masssa coses. Rebuig al Govern d'esquerres (òbviament, són de dretes...). Suport al candidat de CiU a la presidència de la Generalitat. I, emntre tant, van coincidint amb els arguments, i amb la seva llarga experiència d'entesa. Una d'elles, iniciada el 1996 al Majestic quan encara se sentia ressonar la veu d'un pobre fill que deia "mai pactarem amb el PP".

:
Rànquing blocs socialistes
:

El diputat socialista José A. Donaire (foto) fa, al post Ciberpolítica (III), un estudi sobre el fenomen bloc al PSC, el partit que té més aficionats al tema. Se'n fa ressò en Saül Gordillo, el ompilador de blocs polítics per excel·lència i el més cospicu cronista de la política catalana, entesa aquesta d'una manera una mica peculiar, això sí. Tots dos valoren aquesta eina dins la comunicació informal dels reponsalbes polítics i la resta de ciutadans i ciutadanes. I tenen raó, però segurament són molt menys (hi ha encara molts més comunicació, moltíssima més vida, fora) i molt més (que no tots els gens, ni els bits, són política).

:

Certesa

La creació de la llum, John Martin (1824):

:

"La verdad revelada es la intuición. Conocemos la belleza intuitivamente, no por la razón; nos enamoramos sin saber por qué; sabemos dónde se oculta el mal por una corazonada. Todo ello con suma certeza" . Joan Perucho.

:

Els avortaments creixen amb el PP

:

No ho dic jo i no es tracta d'un titular demagògic. Abans d'ahir, llegia a El País que, en el període comprès entre 1996 i 2004, el nombre d'avortaments ha crescut, i més encara entre mares menors d'edat, en què s'ha quintuplicat. Els experts atribueixen en molt bona part aquest relaxament a la manca d'una educació sexual adequada. De fet, [Pere] "Pont [de l'Institut d'Estudis de la Sexualitat i la Parella] también observa que 'hace una década en los institutos había más militancia e implicación' en cuanto a educación sexual, y que ahora la temática 'se ha relajado'. [La sexòloga Carme] Freixa atribuye esta relajación a la influencia que han tenido los gobiernos de Convergència i Unió (CiU) y el PP, que han optado por 'esconder' la sexualidad en las aulas. Esta actitud obedece al tópico que atribuye el hecho de tener acceso a información sexual con promiscuidad y empezar antes las relaciones sexuales", diu el reportatge.

:

Curiosament, en el període en el què ha governat una dreta que precisament s'oposava a la despenalització de l'avortament ha estat el més mancat d'alternatives i de polítiques preventives. Fa poc, en una conversa privada amb una persona del PP en la que se'm demanava la meva opinió respecte a la Llei de Despenalització de l'Avortament que va fer el primer Govern socialista (de la qual en sóc favorable), li preguntava, ja que em deia que hi estava en contra, per quina raó el PP no es va atrevir a tornar-la a penalitzar. No em va saber què dir. És obvi que es van quedar amb el mal menor, per sort. Però que tampoc van avançar en cap altre àmbit per reduir-ne el risc. (Si entrem en el terreny moral, com els agrada tant, no sé què és més pecat...)

:

El reportatge ve al cas per il·lustrar el manual d'orientacions poedagògiques que portarà a terme la Generalitat al curs que ve, un instrument preventiu als centres escolars. Front als qui pensen que el que cal és reduir l'educació sexual a un conjunt de coneixements més o menys tècnics, els experts consultats opinen el contrari. "'No se puede separar sexualidad y afecto, y mucho menos en la adolescencia', expone Cristina Ramírez, profesora de psicología de la sexualidad en la Universidad de Barcelona. 'Educación sexual no es dar información sobre técnicas y mecánicas. Hay que incluir talleres que trabajen la construcción de la intimidad, la autoestima, y la expresión de los sentimientos', propone Ramírez. 'No se trata de prohibir la sexualidad, sino de aprender a razonar' dando en todo momento 'una visión en positivo de la sexualidad'".

:

Assemblea a Mataró | Bomba a Bombai

Ahir, Assemblea a Mataró
:

Als socialistes vam celebrar ahir una Assemblea local, tant per avaluar els resultats del passat referèndum com per avaluar la situació política actual, important pel PSC, és clar, però, sobretot decissiva per Catalunya. La primera part de l'Assemblea va consistir en un informe meu (foto de la dreta) i la segona part, en un altre de Joan Rangel, Secretari de Política Institucional del PSC i Delegat del Govern a Catalunya (al mig de la foto de l'esquerra).

:

En trec dues conclusions, de les anàlisis fetes. La primera, que el PSC va per totes. Que, després de l'aprovació d'un Estatut que amplia notablement la capacitat de l'autogovern, ara convé prioritzar les decisions polítiques que abasta. Decisions que afecten la vida de la gent (en matèria d'immigració, de política social, d'educació, de seguretat, de justícia...) i que els socialistes posarem al debat polític en la línia del nostre projecte, en una línia clara, potser més clara que mai.

:

La segona conclusió és que tenim un bon punt de partida. L'Estatut ha obtingut un sí clar i rotund dels votants. El Govern, malgrat el soroll, malgrat els debats que desdibuixaven la seva acció, malgrat els errors, ha fet molt bona feina: més escoles, més mestres, més centres de salut, més metges, més policies, més ajuts per reformes integrals de 43 barris, més places d'escola bressol, més habitatges protegits, Pacte Nacional per l'Educació, aposta per les infastructures viàries i pel transport públic, més carreteres, més inversió en Cultura, més presons... I tot fa pensar que tindrem el millor dels candidats dels que es presentaran a les properes Eleccions. Fotos: QM.

:

Bomba a Bombai

:

No se sap encara qui són els autors, però sí les víctimes: els de sempre.

:

Mas, Montilla i Iceta

Artur Mas menysté els alcaldes

:

Em diuen que aquest matí, a Catalunya Ràdio, l'aspirant de Convergència Artur Mas ha menystingut l'experiència de José Montilla com a Alcalde i, de fet, la del conjunt d'alcaldes i alcaldesses de Catalunya. Com deia fa uns dies, es posen nerviosos amb Montilla i intenten atacar el punt més fort, de fet, que pot presentar l'actual Ministre davant el repte que li tocarà assumir: la seva innegable capacitat de gestió, demostrada, entre d'altres, al front de l'Ajuntament de Cornellà. Deu trobar que una cosa així, alcalde i de Cornellà, és poca cosa per tot un senyoret com ell, delerós de trepitjar les estores de vellut i concedir audiències amb canapès. Deu pensar que, això dels ajuntaments, no és res davant la immensa glòria d'haver estat nomenat conseller en cap i candidat pel sistema digital. No en té ni idea. Tenir una responsabilitat municipal vol dir guanyar-se cada dia la confiança de la gent, trobar-se'ls pel carrer, resoldre problemes d'una casuística impressionant, alguns de resolució fàcil i propera, d'altres de més feixuga i d'escala mundial, però que no pot servir d'excusa.

:

Llàstima, com va dir el propi Montilla, que no hagi tingut mai l'oportunitat de fer ciutat, de trepitjar-se-la i treballar-hi a fons. El País d'ahir relatava el pas de José Montilla per Cornellà. Tot un exemple. Tot un presagi.

:

Iceta parlant clar

:
Foto: Oriol Duran.
:

A la política catalana, i espanyola, i mundial, hi ha un excés de verborrea, sobreentesos i floritues que, crec, són el principal motiu de descrèdit. Diria que més que d'altres. Parlar poc clar, donar evasives, parlar amb argot, parlar fins i tot quan un no té res a dir, és un cercle viciós del no-res i de la buidor. Per això crec que m'agrada com parla en Miquel Iceta, les mostres del qual aquest cap de setmana hem pogut comprovar. Divendres, a El País, publicava un article de resposta a Miquel Caminal i una mica a tots aquells que miren amb certa condescendència (i aires de superioritat) la candidatura de Montilla, enfangats amb aquesta contínua teoria de la conspiració (i d'altres que corren) que tapa tota altra anàlisi possible. I ahir, l'entrevista a El Punt, en la que queda clar, per si algú no se n'havia adonat, que les condicions pel proper Govern les comença a posar el PSC i que aquest posa prioritàriament per davant els interessos del país i d'un Govern resolutiu i eficaç. Per això, Pepe Montilla és molt millor que la resta de candidats dels altres partits, us ho ben asseguro. D'eficàcia provada.

:

El que el Papa no diu | Nous blocaires

El que el Papa no diu
:
Botticelli, probable retrat del cardenal Roderic de Borja, després Alexandre IV, de la família Borja. Capella Sixtina, vers 1483.
:

El segon i darrer dia de la visita del Papa Benet XVI a València tanca un episodi, com deia ahir, estrany però, sens dubte impactant. Se'n parla a la televisió i als blocs; en aquests darrers, certament, predomina la visió crítica de l'esdeveniment i del missatge (hiperpolititzat, recordo) que s'ha volgut donar. No així el Papa, em sembla, sinó els més papistes que el Papa, com avui recordava Enric Juliana a La Vanguardia, amb una evocació significativa dels papes Borja. El mateix diari, per exemple, inclou una crònica d'Antoni Puigverd, destacat també a la ciutat llevantina en el que adverteix els qui pensen que aquesta mobilització de l'Església té una importància diem-ne política, obviant que es tracta d'un cert miratge: "los valores católicos están en bancarrota en España: ha perdido la Iglesia su capacidad de interpelar a la sociedad. ¿Prefiere, pues, buscar el calor de una facción política y ponerse al servicio de una idea patriótica?" I ell mateix respon: "No parece ser éste el camino que recomienda el Papa en sus sugestivas reflexiones sobre la deriva contemporánea. Para hacer frente a las esclavitudes modernas, Ratzinger pretende una revolución moral, una defensa de la persona globalmente considerada. Un rearme espiritual".

:

No sembla aquesta la versió que pretenen donar els mitjans de comunicació, sedegosos de conflicte polític i no massa interessats en les interpretacions profundes del missatge papal. Un missatge que, bo i no criticar en cap moment la llei que permet el matrimoni homosexual, tothom sembla haver-ho sentit, per exemple. Unes idees que, posant l'èmfasi en la importància del vincle amorós en les famílies, tothom entén un anatema condemnatori de les formes jurídiques no tradicionals d'entendre aquest vincle. No crec que sigui (només) per la banalitat imperant als mass media o perquè ningú s'hagi llegit a fons els discursos i sermons de Benet XVI, certament. Sectors quasi ultres de l'Església, barrejats amb interessos polítics molt determinats al voltant del PP (com Navarro Valls sembrant zitzània entre Zapatero i Ratzinger), intenten fer aquest discurs excloent i insultant obviant que, si aquest fos un problema, el matromoni homosexual no seria la principal amenaça del vincle amorós al si de les famílies.

:

Se me n'acuden més, tots coneixem els problemes amb què es troben les famílies. Benet XVI se'n fa ressò. N'hi ha d'ordre intern (la necessitat de reforçar el vincle) i n'hi ha de caràcter extern. Quan el Sant Pare demana més suport de l'Estat a les famílies penso "mira, com els del PSC: lleis contra la dependència, més recursos, més drets laborals per les mares, més capacitat de conciliació...". No se m'acut pensar que s'està ficant en cap matrimoni gai, o en la mena de relacions sexuals que mantenen els cònjuges, com sí semblen pensar els de l'Opus i els que cauen en la trampa.

:

Per cert, un atent Jaume Subirana troba a la xarxa la foto que ho diu tot sobre les contradiccions que la dreta espanyola vol imposar a la nostra societat, en una València tant catòlica com pecadora, a l'estil borgià, o en la seva pitjor versió zaplaniana.

:

Nous blocaires

:

Del viatge del Papa també en parla en Jordi Llisterri, nou blocaire que s'estrena i incorporo ja a les meves recomanacions. En Jordi, director de Foc Nou, serà una de les poques veus, no ja catòliques progressistes, no ja cristianes, sinó que parlin de l'Església o de la religió en aquesta mena de pràtria blocaire en la que aquests temes brillen per llur absència.

: :

I fa dies que corre un altre bloc, el de l'Antoni Cuadras, mataroní, històric dirigent del PSUC que ara milita al PSC i que ha començat apretant amb reflexions molt atinades (com sempre fa) i que presagien un bon camí de bitàcora.

:

Benet a València

Si algú dels que llegeix això ha tingut el valor de llegir-me alguna altra vegada, sabrà que tinc certa simpatia pel Papa Benet XVI. Potser la paraula no és simpatia, sinó una mena de resignació, o d'esperança continguda. D'una banda, ho admeto, perquè vaig trobar plenes de prejudicis les crítiques que va rebre en el seu nomenament, especialment influïdes per la seva (mala) fama com a responsable de la Congregació per la Doctrina de la Fe en temps del seu antecessor. I sóc molt reactiu als prejudicis. Però, de l'altra, perquè he vist com emergia aquell personatge culte, preocupat i molt ben informat, també sensible, que posava el dit a la llaga del que, segons crec, un líder com ell ha de posar. La prova és en la seva primera encíclica, boníssima. I el precedent, els seus diàlegs amb Habermas i alguns dels seus discursos, basculant entre les oportunitats d'Europa (inclosa el marxisme) i un cert pessimisme de la deriva actual de la globalització. Bé, ho he dit altres vegades i cada dia que passo m'hi reafirmo. La premsa se'n fa ressò (avui, a El País, per exemple), alguns perplexos, i d'altres, com l'ex eurodiputat Carlos María Bru, impressionats favorablement i citant les lloes de Ratzinger al socialisme democràtic davant el Parlament italià. (Foto: Zapatero saludant el Papa, EFE)

:

La primera visita pastoral del Papa a Espanya, a València aquest cap de setmana, és una cita estranya. L'aposta assossegada i intel·lectual del nou Pontífex recau en un escenari barroc (no podia ser d'altra manera, potser, és València!), agredolç després del dolorós accident del metro d'aquesta mateixa setmana. I contaminat per l'hiperpolitització dels missatges (és l'emissor, el canal o el receptor l'hiperbòlic?), per la burda manipulació que les autoritats locals en volen fer pel seu favor polític, per un sa debat sobre els costos de la moguda (bo i que m'agradaria que també ho fessin en altres esdeveniments, com en el Mundial, per exemple), pels tímids passos de Monsenyor Blázquez davant els contundents falcons que l'envolten, per uns moviments (Legionaris, Opus, kikos) més forts que mai però també, per primer cop, cridats a l'ordre pel Papa... Voldria aquí recomanar el recent article de l'amic Carlos García de Andoín a El Correo, fa uns dies.

:

Enmig d'aquesta estranyesa, sobresurten alguns elements que voldria detacar. El primer, l'interès del missatge pastoral, més enllà de si toparà o no amb Zapatero (amb qui, crec, avança un reconeixement mutu). El segon, la capacitat de mobilització i d'interès que hi ha al voltant d'una visita papal, en un país que ha baixat ostensiblement la seva adscripció catòlica però que, com bé argumenta Enric Juliana (aquests dies enviant excel·lents cròniques a La Vanguardia des del Túria), hi ha un substrat difús que es manifesta de tant en tant. I, el tercer, com a bon amat del barroquisme, la gràcia que em fan (en això em mataran tots els progres, inclosos els de missa) aquests resos col·lectius del Rosari, les monges amb paraigües de colors vaticans, aquestes famílies vestides de Port Aventura (o Terra Mítica) cantant a la Mare de Déu dels Desemparats (potser som això, Benet, uns desemparats), el sol que cau sobre tants caps i pensar que malgrat tot, tot, val la pena prendre's les coses de manera festiva. Fins i tot davant un alemany investit Summe Sacerdot.

:

El Ple d'ahir

Ahir, al Ple de l'Ajuntament, va prendre possessió un nou regidor d'ERC, Francesc Teixidó, que substitueix Genís Bargalló, qui cessà per motius de feina fa un mes. De veres que li desitjo molta sort i espero trobar el company eficient i col·laborador que m'han dit que és. (Foto: R. Gallofré/capgros.com)

:

Els temes tractats eren de gran importància, encara que diria que, a més importància, menys xerrameca. Vam aprovar importants actuacions al barri de La Llàntia (polisportiu, nou CAP, nou Pla de Millora Urbana), el desplegament territorial de les competències de Salut amb el nou Govern que incorpora decissivament els municipis o, per exemple, la constitució d'una societat que gestionarà les bases de dades de Salut, que tindrà seu a Mataró. El desenvolupament de nous sectors ara obsolets (Colon/Toló), també, o la posada en marxa de Mataró Audiovisual. Vaja, moltes coses.

:

L'oposició, ahir molt migrada, va fer un parell de coses que em semblen una mica fora de to (bé, alguna més, però ara només en diré un parell). Una, la proposta quie presentava el PP per ampliar l'horari del servei del DNI que, malgrat les bones intencions (suposo), es ficava en berenjenals competencials i de convenis col·lectius. La llàstima és que, quan el PP governava, deixés el Cos Nacional de Policia tan migrat de recursos, amb la irresponsabilitat que això va suposar. Dues, el sectarisme que va mostrar la regidora de CiU, Mª José Recoder, a l'hora de parlar d'un dels nom que ahir aprovàvem per una Plaça, el de José López Miravete. Un dia que reconeixíem la vàlua de Marta mata, o de Josep Puig i Cadafalch, o de Mossè Plandolit (ja veieu, ideologies diverses), no se'n va poder estar d'interntar relegar aquest estimat dirigent veïnal i esportiu "a una placa al camp de futbol", ignorant el que tothom sap: que ja hi és.

:

El Parc de Marina

:Infografia aèria del sector

Dimarts passat va presentar-se el nou Parc de Marina, al sector del Rengle, a Mataró, que començarà a contruir-se d'aquí a poc i que, amb una superfície que ve a ser la meitat del Parc Central, recorrerà els 750 metres linials de front de mar que, finalment, la ciutat ha recuperat per al seu gaudi, després d'anys i panys amagat i amb usos obsolets. Ho farà en un sector de gran dimanisme econòmic, social i de coneixement, donat que allà s'hi ubicarà un nou barri (amb una forta dotació d'habitatges de protecció oficial) amb els seus equipaments, una zona d'activitat terciària dedicada especialment a sectors punters en tecnologia i innovació i, evidentment, la seu del TecnoCampus, un conglomerat d'empreses, universitats, centres de creació i de suport empresarial que ha de permetre posar Mataró en els primers llocs de l'economia catalana. El Parc, que és el primer que tastarem de tot això, fa molt bona pinta. I acaba d'arrelar una de les entrades que ha tingut més canvis, en positiu, els darrers anys. Una nova Via Europa, vaja, fins i tot m'atreviria a dir que molt millor.

:

CiU també tem Montilla

A l'ex-conseller que va prendre les decisions sobre el túnel del Carmel, per entendre'ns, Felip Puig, el fan sortir de tant en tant a fotre's amb Montilla. Encara no és candidat a la Presidència de la Generalitat, ni tan sols s'han convocat eleccions, i tiren dos dardos. El primer, negant el catalanisme del Ministre d'Indústria (han decidit no parlar de l'origen, o sí, però busquen subterfugis...) perquè ha dit el que, de fet, ja va dir el Parlament: cap exclusió d'autors en llengua castellana que escriuen a Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt, malgrat el suport explícit i claríssim a la llengua catalana. (I malgrat les que barregen sempre la política amb tot). I el dia que el Ministeri del que n'és titular signava una quantiosa aportació a l'esdeveniment literari de la ciutat alemanya, que té la cultura catalana com a protagonista (si l'exposició fos de pintura... quina seria la sacrificada?). Per cert, ahir s'anunciava la participació d'autors balears a la Fira. Justament, Puig blasma el ministre que més ha fet pel català, molt més que CiU en la seva supeditació al PP els darrers vuit anys de l'etapa Pujol/Aznar (amb Mas d'escolanet...), és ara el blanc de crítica d'un partit anomenat nacionalista. En fi.
:

I la segona crítica que li han llançat és perquè volen que plegui de Ministre ja, quan, com deia, ni és candidat ni s'han convocat comicis. En tot cas, no van tenir cap problema en utilitzar la figura del conseller en cap, amb atribucions que després van haver de canviar per una sentència, per convertir-la en una plataforma de promoció personal d'Artur Mas, fins l'últim dia. Recordo algunes persones que treballaven en departaments de la Generalitat, que rebien ordres d'adequar les agendes i els actes en funció de la promoció del Sr. Mas, l'oficina del qual centralitzava el conjunt de les activitats susceptibles de promoció. Que no es preocupin tant de Montilla, no farà això. Ell, com sempre ha fet, governarà, és el que sap fer millor i ho ha demostrat arreu on ha estat. Després, si és designat candidat, farà campanya quan es convoquin les eleccions. I, en acabat, així ho espero, governarà de nou com a President.

: