dissabte, d’agost 26, 2006

Argullol a l'aurora | Sortim al carrer

Lectures d'agost - XXVI
:
nom Caricatura de Rafael Argullol, de Loredano.
:

Hi ha també llibres que són el súmmum de la condensació del coneixement en unes molt poques paraules, en breus frases en forma d'aforisme. És un gènere que, a tenor del que veig que es publica, deu tenir certa popularitat. Alguns autors n'han escrit expressament i d'altres se'ls ha publicat recopilatoris amb les seves frases més atinades. Acostumen a ser breus i se'n valora molt l'enginy i la capacitat de dir poc en molt, cosa que, en aquest temps de fast-food, entra bé. Confesso que en sóc lector. Les sentències poden llegir-se, com feia jo en el llibre que ara us presentaré, en els breus trajectes d'un metro, d'una passejada, d'una espera.
:
Breviario de la aurora, de Rafael Argullol (Ed. Acantilado, Barcelona, 2006), a més, és un llibre les dimensions del qual caben en una butxaca: la de l'abric o l'americana, potser fins i tot a la del cul dels pantalons. Argullol el va treure paral·lel a Enciclopedia del crepúsculo, un recopilatori dels seus articles (de la mateixa editorial, ciutat i any), que és un volum més gros i, òbviamnnt, amb peces més extenses. Comparteixen, però, una mateixa línia de fons, un joc al títol (diu que ell fa els articles per la tarda, però que les frases curtes li surten matinals), i la disposició alfabètica de l'entrada amb que encapçala els escrits. D'Argullol ja n'he parlat en moltes ocasions, especialment per coincidir-hi.
:
Es tracta de 360 definicions, que jo trobo encertadíssimes, i que, lluny del que sembla en un principi (text curt, enginyós), cada una d'elles et permet de deturar-t'hi i pensar en tu ("Yo: la sílaba superflua que siempre tenemos en la boca", p. 133), en les experiències o reflexions similars que has viscut, fins i tot per contrastar-les. Per compartir l'angoixa ("Angustia: la casa sin puerta y sin ventanas", p. 13), també, del que no acabem de definir del tot bé, de tot allò que ignorem a l'hora d'expressar el que anem trobant pel món però que se'ns fa present de forma inexorable ("Tragedia: el reconocimiento y ruptura de nuestros límites", p. 119). Una ignorància que volem calmar amb el coneixement, però que, de cop veiem que "saber vivir está por encima de cualquier saber", p. 109). Però per arribar a conclusions així, a vegades, convé el sacceig de llibres com aquest.
:
Sortim al carrer *
:
Quatre ratlles (sé que els textos llargs del polítics no es llegeixen, a veure si així me'n surto), tal sols per saludar els veïns del carrer Sant Ramon que, d'acord amb una centenària tradició, es disposen de nou a celebrar la serenata. Me la miro amb el respecte que mereix, i també, amb una enveja sana, potser la que ha fet que proliferin, al llarg dels anys altres festes de carrer o de barris.
:
Perquè no en tenim prou de quedar-nos a casa. O d'enviar-nos SMS o e-mails. O de mirar-nos de reüll. O de restar entotsolats veient com el sol surt cada dia. No n'hi ha prou. Volem sortir al carrer i respirar, tocar-nos i olorar-nos, compartir el temps i l'espai amb els nostres veïns, descobrir la utopia al costat de casa i dir al món que "aquí hi sóc jo".
:
Felicitats, doncs, als que ho ha fet possible: el civisme vol dir fer més carrer, del que és de tots, amb l'estimació que tenim del que és nostre, ben nostre. Bona Festa.
*article de pell butlletí de la Serenata del carrer de Sant Ramon de 2006, de Mataró.

Cap comentari: