:
:
Sóc partidari dels llibres d'autoajuda. Crec que, de fet, és una de les coses que constantment fem, també amb els llibres: ajudar-nos a nosaltres mateixos, ajudar-nos a discernir en les contínues cruïlles de decissions que prenem a cada instant, aclaparats pel misteri de les conseqüències. O que també llegim en funció del nostre estat d'ànim, de les nostres expectatives. Llegim per fugir, potser, per evasió. Però fugint entrem en nous móns que, de nou, ens menen a aquells nodes poc resoltos de la nostra xarxa vital, a les ferides i les absències, als dubtes i les angoixes, al record i les íntimes esperances. La literatura té força d'això, com ho té el cinema, el teatre o es xafarderies.
:
I de tant en tant, volem anar al gra, tenim ganes que algú que en sap més ens guiï. Sense ficció, sense analogia, sinó anant de pet a la reflexió. La filosofia (i les seves filles, com la psicologia) ha anat a la recerca d'aquest perquè, amb l'ús de l'abstracció com a matèria primera, combinada amb una mica de contemplació i d'experimentació. Però, com passa en tot, seguint l'estela fragmentària i quasi ocultista del coneixement, la pròpia abstracció i el seu llenguatge, tendent a l'endogàmia i l'hermetisme, precisa de temps, de fases introductòries, de lectures transversals i de certa capacitat intel·lectual. Com el bon conyac, que repel al primer moment, la filosofia és un plaer (o sofriment, potser) que assaborim després de moltes lectures, reflexions, converses i introspeccions. I predisposició, si no entra, no entra. Diria que aquest viatge, entre d'altres problemes, té el de la inaccesibilitat. Per això com a un digne succedanni de la filosofia (i no diguem de la psicologia o de la medicina), crec que l'autoajuda és una mena de democratització filosòfica.
:
A mig camí, hi ha esforços de filòsofs que creuen que, en primer lloc, convé que la filosofia tingui un caràcter pràctic. I, en segon lloc, no els fa res, ans al contrari, fugir de l'exclusivitat. Justament sembla que són feliços quan arriben al gran públic, encara que sigui a força de mullar-se de tant en tant. Vaja, que han entès que la filosofia és enmig de nosaltres i no a l'Olimp. Jostein Gaarder és un exemple del que dic, especialment per al públic adolescent. A Espanya destaquen Fernando Savater i José Antonio Marina.
:
D'aquest darrer he llegit aquest estiu la seva última obra, Aprendre a conviure (Ed. Columna, trad. Mercè Ubach, Barcelona, 2006), una reflexió sobre les dificultats i algunes idees sobre la convivència, en tres direccions: la convivència íntima, la convivència pública i la convivència amb un mateix. Marina advoca per la voluntat, per l'esforç individual i la intel·ligència emocional com a motor d'una vida més feliç, per a la qual, necessàriament, hem de conviure amb aquest tres actors, inclosos els "jo" de nosaltres mateixos que lluiten per imposar-se. Una convivència que, lluny de "suportar", es tracta que sigui fructífera per nosaltres. L'autor utilitza fonts diverses: des de la psicologia infantil fins la pedagogia, des de la filosofia clàssica fins la sociologia moderna, i dóna pautes per qui vulgui seguir el camí d'aprendre'n més. Però allò bàsic, allò que vol dir amb tota claredat, està tot molt ben dit i endreçat. I és que la seva professió de mestre es nota, favorablement, a tot el llibre. No sé, però, si al final aprovarem el curs.
:
Dominique Wolton
:
:
:
El suplement cultural de l'ABC de dissabte passat (osti, a veure si m'hi estaré enganxant...) publica una interessant entrevista amb un dels pensadors més rellevant sobre el fet comunicatiu a l'era global, l'investigador francès Dominique Wolton. El conjunt de l'entrevista és molt interessant, prova d'això és aquesta impagable resposta sobre els problemes actuals de la comunicació fast-food que, sigui dit de passada, alimentem tots plegats amb eines com aquest bloc. Wolton creu que, com a resposta a la immediatesa i al discurs soft, s'imposarà la recerca de nous relats i discursos hard (jo crec que ja hi som). Vegeu:
El drama de la sociedad es que la velocidad del discurso, la velocidad de la política, la velocidad de la técnica es muy superior a la lentitud de la evolución social. Vivimos cada vez más en una cultura del instante, donde no hay suficientes raíces, donde hay demasiado presente y donde no hay representación del futuro. Para que una sociedad exista son necesarias raíces históricas, una valorización del presente, y una anticipación del futuro. Somos una sociedad que ya no cree en las utopías. Hay una especie de repliegue sobre el presente, a través de la inmediatez; y al mismo tiempo, no olvidemos que nadie quiere envejecer. Pienso que el tiempo nos va a alcanzar. Después de la religión del instante en la que estamos en los últimos cuarenta años, creo que volverán la metafísica y los grandes relatos religiosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada