Em va agradar el repportatge que diumenge publicava el quadernet central d'El País en la seva edició catalana en el que feia un repàs a quatre centres educatius públics de secundària que tenen un alt índex d'èxit escolar, alhora que publicava alguna de les pràctiques que avalen aquest rendiment.dimarts, de setembre 30, 2008
Èxit escolar
Em va agradar el repportatge que diumenge publicava el quadernet central d'El País en la seva edició catalana en el que feia un repàs a quatre centres educatius públics de secundària que tenen un alt índex d'èxit escolar, alhora que publicava alguna de les pràctiques que avalen aquest rendiment.dilluns, de setembre 29, 2008
El color de transmetre
::
diumenge, de setembre 28, 2008
Vicky, Cristina i Antonio
::
"Porque al final", conclou, "el problema es haber cerrado el horizonte a la trascendencia, olvidando que lo que hace verdaderamente bella la libertad es la posibilidad de comprometerla. Que lo que hace verdaderamente hermoso el conocimiento es la aceptación del misterio que lo trasciende y lo funda. Que lo que hace verdadero amor al amor es su gratuidad y, como decía Balthasar, hasta su inutilidad (...)".
dissabte, de setembre 27, 2008
S'obre la Nau Gaudí
Aquest vespre s'ha obert al públic el nou equipament resultat de la restauració de la nau de la cooperativa "La Obrera Mataronense", un dels primers treballs de l'arquitecte Antoni Gaudí, després de moltes vicissituds. Aquest espai acull un telecentre i un punt d'informació sòcio-laboral per millorar l'accés dels joves a la feina. La factura de la restauració, com vam veure en una recent visita pública, és excel·lent.P.S. del diumenge 28
: 
Llegeixo avui l'article al Magazine de La Vanguardia que ahir anunciava el seu autor, Daniel Giralt-Miracle, a la inauguració de la Nau. L'il·lustren unes magnífiques fotos de Ramon Manent i, sense res més a dir, us convido a llegir-lo [aquí]. També podeu veure unas fotos molt aconseguides al flickr de Quico Melero clicant aquí.
:
divendres, de setembre 26, 2008
Madrid se'n va de les inversions
L'Ajuntament de Madrid, el més endeutat d'Espanya, paralitzarà el conjunt del pressupost d'inversions del mandat. Diu l'Alcalde Ruiz Gallardón (PP) que no tindrà recursos suficients. Certament, la situació econòmica del país i, de retruc, la financera dels ajuntaments, no es troba per gaires pressupostos expansius. De manera que tothom haurà de revisar el seu programa d'inversions, d'ajustar el seu pressupost corrent i d'afinar les prioritats que, en temps de crisi, han de ser diferents que en temps de bonança.dijous, de setembre 25, 2008
Nostàlgia del sentit
Llegeixo una entrevista que ahir feia El Periódico a Fernando Trias de Bes, prolífic autor -des de fa no massa- d'assaigs d'assessoament personal i empresarial (per no dir autoajuda, que sembla que el menystinguis) i de ficció. No n'he llegit cap, però segueixo de tant en tant els seus articles. S'inscriu en un corrent molt actual, penso, que acostuma a confondre les estratègies amb les tàctiques, de manera que amb una sèrie de tècniques per anar vivint més bé (més saludable, amb menys estrés, amb més temps, amb més gaudi del moment, "sentir-se bé", etc.) assoleixis les fites més importants de la vida. No és que no hi estigui d'acord del tot, és clar. Però penso que és clarament insuficient: una mirada excessivament fixada en el jo i uns horitzons que es presenten com a inútils (l'existència "només és present d'indicatiu" diu Trias de Bes. Uf). Tampoc defenso el massoquisme, és clar, però crec que no podem pretendre una vida sense dolor, sense angoixes, sense inquietuds (en el doble sentit), sense tristesa, o sense vicis si em permeteu. Sovint són el millor indici d'oportunitat de canvi, com quan tenim febre i ens indica un desequilibri corporal. I fan l'experiència vital molt més completa, el gaudi molt més valorat.:-Una cosa que és dificilíssima: aprendre a dir no. Tal com vaig llegir una vegada, dir que no et perfila. A mi m'ha costat molt aprendre a dir no. Quan tens 40 anys aprens a dir no; fins als 20 creixes; dels 20 als 40 agafes experiència i, a partir dels 40, inicies una etapa bonica, perquè ja saps el que vols a la vida. Quan a partir dels 40 no ets capaç de dir no, llavors tens un problema, perquè tens 20 anys per endavant molt interessants, tens més experiència, saps més el que vols i has de dir que no a moltes coses. I, en altres àmbits, del que es tracta és de delegar. Si delegues, desbloqueges temps.
En la nostra societat, tendim a encasellar les persones. I, en realitat, la força creativa més gran prové de la intersecció de disciplines. És fonamental. (...):La societat moltes vegades no et demana que innovis. (...) La societat actual busca l'especialització i l'eficiència, i ha generat marcs molt específics per a la innovació i l'experimentació. El que sol passar és que tu estàs en un camp, el de la investigació, o estàs en l'altre. I si estàs en l'altre, arriba un moment en què la rutina et pot.:L'altre dia, el meu germà, que és arquitecte, em deia que la creativitat la pots aplicar a tot, a la ciència i també a molts altres camps. Però la ficció s'ocupa dels sentiments, i no hi ha restriccions. (...) El que té l'art és que els límits els poses tu (...). Però els límits són molt amplis i pots explorar límits que estan més enllà d'on arriba la ciència. L'art va un pas més enllà de la ciència.
dimecres, de setembre 24, 2008
Fortes creences
::
dimarts, de setembre 23, 2008
L'alzheimer i l'afectivitat
Foto: Luis Sevillano
dilluns, de setembre 22, 2008
Unitat contra ETA

La unitat contra Eta és la millor resposta que avui ha donat la societat a l'assassinat al brigada Luis Conde a Cantàbria, aquest matí. La de les forces polítiques al Congrés (foto de la dreta) i la dels grups a Mataró (esquerra). Unitat que caldrà orientar cap el compliment de la Llei i cap a l'acció policial, els principals instruments que -junt a la unitat política- poden enllestir l'acció de la bèstia, delerosa de sang i bombes aquests dies. Fotos: R. Gallofré, EFE.diumenge, de setembre 21, 2008
"Se da cuenta de su alma"
dissabte, de setembre 20, 2008
Somriure
:El somriure: la cara positiva del món, la intuïció d'un camí que s'obre, l'indici d'un desglaç, la direcció vers un oasi, el ferment d'una salvació, l'expressió d'una felicitat. No tots els somriures són tan positius: n'hi ha que expressen desdeny, amargor o escepticisme. Preguntar-nos pel somriure ens posa al davant de la vida i de la societat: quina presència hi tenen els ponts, les promeses, les esperances, les expectatives? Neurobiologia, psicologia i sociologia n'han explorat les arrels biològiques més bàsiques i els significats comunicatius més diversos. Filosofia i religió, tan sovint seriases i circumspectes, s'obren de vegades a l'encís d'una rialla que salva o que revela. La música i l'art, la literatura i el cinema han tingut en l'alegria un estímul menys abundós que en el drama, però també fecund i seductor. Demòcrit, Epicur, imatges de Buda o d'àngels gòtics i verges del Renaixement, Mozart, Darwin, Freud, Chagall, Berger són algunes referències en el calidoscopi expressiu i conceptual del somriure que, entre l'alegria, la serenitat, la seducció i el misteri, mereix estar més present en el nostre món, dominat sovint per foscors aclaparadores.
Les sessions s'imparteixen durant sis dimecres, de 19.00 a 21.00 hores, la inscripció és gratuïta (però obligatòria ...i amb places limitades) i ja veureu quin panorama tan suggerent, tant en els temes com en el professorat.
- 8 d'octubre. Cervells riallers i alegres, per Adolf Tobeña, Catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona.
- 15 d'octubre. El riure i el somriure en la filosofia, per Jaume Casals, Catedràtic de Filosofia de la Universitat Pompeu Fabra.
- 22 d'octubre. El somriure en música: entre la ironia i el drama, per Xavier Antich, Professor titular d'Estètica de la Universitat de Girona.
- 5 de novembre. Somriures de l'ànima. Del Buda a Marc Chagall, per Eduard Cairol, Professor lector d'Història de l'Art de la Universitat Pompeu Fabra.
- 12 de novembre. Narradors i poetes davant del somriure, per David Jou, Poeta i Catedràtic de Física de la Matèria Condensada de la Universitat Autònoma de Barcelona.
- 19 de novembre. El somriure generador de lligams, per Sebastià Serrano, Catedràtic de Lingüística General de la Universitat de Barcelona
Foto: Joan Miró, El somriure d'una llàgrima (1973), Fundació Miró, Barcelona.
divendres, de setembre 19, 2008
Olé, Xesco
Aquest que veieu a la foto és el meu amic Xesco Gomar. Aquests dies és notícia perquè fou nomenat nou Delegat per a les Comunitats Andaluses de Catalunya, València i Balears de la Junta d'Andalusia, en substitució de Francisco Hidalgo. En aquesta nova tasca, té les funcions d'assessorament a les comunitats andaluses assentades fora de territori andalús i depèn de la Direcció General d'Andalusos al Món, adscrita a la Conselleria de Governació de la Junta, la titular de la qual és Clara Aguilera García.dijous, de setembre 18, 2008
Contra la crisi, contra el fonamentalisme
Ahir al matí em despertava am la notícia de les intervencions massives de les reserves dels bancs centrals occidentals al sector financer per evitar estendre més la seva crisi, especialment als Estats Units, i pensava que en moments com aquest els que diuen que l'Estat s'ha d'aprimar, que ha de fer la mínima intervenció, que el mercat ho pot resoldre tot són els mateixos que aplaudiran aquesta intervenció. Home, si haguessin fet bé els deures, probablement les injeccions de fons públic podrien tenir destins més productius, però val la pena veure com cauen els mites del neoliberalisme (el liberalisme clàssic mai ho hauria admès... és antidogmàtic fins i tot amb els seus propis dogmes) quan van mal dades. Ho pensava i em trobo amb un eloqüent article de l'expresident del Govern espanyol, Felipe González, a El País. Diu:Es una crisis extraña, incluso para reaccionar con una mínima coherencia. Por el momento ha liquidado la extendida creencia de que el mercado lo arregla todo y solo. Es decir, la teoría dominante desde los años 90 del "todo mercado", con un rechazo fundamentalista a la intervención regulatoria.
También ha mostrado que la globalización del sistema financiero plantea problemas de gobernanza que escapan a la capacidad de los poderes establecidos en el viejo Estado nación y en los organismos internacionales tradicionales.
(...) En Estados Unidos vemos acciones como la nacionalización encubierta de las sociedades que controlaban casi la mitad del mercado hipotecario, con una intervención de 200.000 millones de dólares y las reclamaciones de más intervención porque las quiebras continúan.
Así podríamos seguir poniendo ejemplos de actuaciones al menos dispares para enfrentar la misma crisis. La paradoja es que el comportamiento pragmático, chocando con la ideología neoliberal, se da en la cuna doctrinal de esta teoría, en tanto que en la UE, tan crítica siempre con ese neoliberalismo, hay una renuencia muy fuerte a la intervención para contrarrestar la sintomatología de la crisis. (...)
Subyace a la crisis actual una situación nueva, inducida por dos factores: la evolución de los precios de las materias primas, sobre todo energéticas, que han trasladado masivamente el capital a los países productores y a los que han mostrado capacidad de generar riqueza y ahorro como nuevas potencias emergentes (China o la India). El llamado Occidente desarrollado tiene que pagar en el futuro lo que ha gastado ya, en tanto que las zonas productoras de energía y los grandes emergentes han ahorrado lo que podrán gastar o invertir en ese mismo futuro.
Y en todas partes la fuerte tensión inflacionista es el factor más preocupante.
(...) Si las consecuencias no fueran tan duras, e incluso dramáticas, sería divertido contemplar al sistema triunfante sin saber qué hacer consigo mismo, sin poder compararse a otros como peores y sin poder encontrar culpables. Pero no da la situación para divertirse y hay que actuar.
Primero con el mayor pragmatismo posible y sin pérdida de tiempo, porque las teorías tradicionales no nos ofrecen soluciones a la nueva realidad que aparece fuera de libreto. Esto vale para los Gobiernos europeos y para la propia Unión Europea y su Banco Central, porque es muy peligroso y arriesgado seguir esperando con estos tipos de interés y esta falta de liquidez.
Segundo, intentando buscar un papel para la política con mayúsculas, capaz de hacer más previsible la evolución futura de este mercado global que escapa a los poderes establecidos en la sociedad industrial (...).
Cargada de paradojas y plena de contradicciones la situación en que nos encontramos, pasamos de pedir a los responsables políticos que no interfieran, que no regulen, que dejen libertad a los mercados, a reclamar que arreglen los desaguisados a los que den lugar, incluso cuando la crisis, por sus causas y consecuencias, está más allá de sus competencias y capacidades locales-nacionales.
:
dimecres, de setembre 17, 2008
Els referents per edats
Crec que el periodisme local va perdre plomes quan en Xevi Galceran va decidir dedicar-se a guantar-se millor la vida. Hi ha algun cas recent similar que espero rebroti també algun dia. Els blocs permeten que les recuperi i ens brindi alguna perla, en Xevi. Ja n'he parlat en alguna altra ocasió. A mi m'entusiasma com escriu, aquest noi. Ara, per exemple, porta tres posts identificant quines són les pel·lícules, els llibres o els llocs emblemàtics de la seva vida any a any. Han de sumar sempre vint-i-un (un homenatge a 21?) amb una simple llista que ja t'emociona. A mi m'han agafat ganes de fer-ho, ara que sóc a punt d'una edat crítica i començo a comptar els anys de vint en vint. I començo a identificar clarament referents que fa poc ni tan sols sospitava. Em falla la memòria, però. En tot cas, i com si això fos un meme, us animo a imitar-lo, a veure si caic irremisiblement a la moda que som a punt d'imposar a la blocsfera. Au, animeu-vos.dimarts, de setembre 16, 2008
Absència i paisatge

:
:
dilluns, de setembre 15, 2008
Més sobre 'Mamma Mia!'
:Me quedé atónita. Un local con baile y con ¡catarsis! No había escuchado la palabra desde que se usaba también el término autocrítica. ¿Cómo que catarsis?
-Sí, mujer, eso que sales con un micrófono y te pones a cantar mientras vas leyendo la letra...
¡Karaoke!, traduje para mis adentros, que estaban tan asombrados como yo. No hice nada por corregir a mi vecina de restaurante porque me pareció uno de los hallazgos lingüísticos más acertados desde que Julio Iglesias bautizó como Hey a uno de sus perros. (...)
Aquella noche me hice una katarsis. Yo sola, aunque fue una doble limpieza, porque aparte de chamullar las canciones de Abba me puse un viejo mono y bailé pasillo arriba, pasillo abajo, hasta que se me soltó el fémur.
Cuando terminé, amaba más al humano género.
Maruja Torres, "Mi katarsis (con k)", a El País Semanal, 13.9.2008. vegeu anterior post.
:
diumenge, de setembre 14, 2008
L'origen de l'art
::
Los humanos somos aquello que de nosotros dicen nuestras imágenes. La constelación de imágenes que determina nuestra inserción en el mundo es lo que marca inflexiblemente aquello que podemos ver y lo que para siempre será invisible.
Una vez traspasada esa frontera, una vez admitida la impiedad original (...) en el acto mismo de ser representados en imagen? Quienes convivieron desde la infancia con imágenes de los dioses, ¿cómo iban a creer en ellos y reconocerlos si alguna vez se cruzaban con una figura asombrosa y espléndida?
dissabte, de setembre 13, 2008
Benet al país de Bruni
Només per aquestes dues fotos valia la pena el viatge del papa Benet XVI a França. La cantant i model Carla Bruni, esposa del president de la República Nicolas Sarkozy n'esdevé el centre, sigui enmig d'aquests monseyors o sigui en plena audiència: lluny del regal, els dos homes d'Estat es rendeixen seduïts per la bellesa del món. Anava a dir mundana, però no. Bruni té una bellesa poc mundana, poc d'anar per casa. Però encarna com ningú el desig, tan a prop del poder i dels diners, tan sensual, tan plena de tot allò que acostuma a posar nerviosos els bisbes més carques: divorcis, passarel·les...:
:
:
divendres, de setembre 12, 2008
Diada de la unitat
Aquest Onze de Setembre ha estat una Diada presidida -potser més que mai- per la unitat de les forces polítiques catalanes davant l'escenari de negociació del nou model de finançament autonòmic, després de l'aprovació d'una llei orgànica, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que així ho reclama. A rel que l'Alcalde de Mataró acompanyava els Armats a la seva audiència papal, he hagut de substituir-lo en dos actes. El primer, en la presentació de la declaració unitària del municipalisme català per reclamar una millora del finançament local. També amb el suport dels partits catalans i davant el President de la Generalitat. El segon, a l'acte acadèmic amb Jaume Sobrequés a l'Ajuntament (foto).
L'endemà, de nou amb el barret de Primer Secretari del PSC, he presidit l'ofrena floral dels socialistes de Mataró al monòlit de la plaça de Rafael Casanova. Ens havia d'acompanyar en Remigi, el President del PSC de Mataró, però ha enviat el seu text -que vaig llegir- per trobar-se indisposat. També ens hi acompanyaven els veterans Leocàdia Bellavista i Francesc Tristany, així com una delegació de la JSC de Mataró amb el seu Primer Secretari, Javier Naya. després, vam fer l'ofrena institucional (a la foto, jo sóc amagat darrere Joan Mora, que no serveixi de precedent...).
A la tarda s'emeté el debat enregistrat a Mataró Ràdio, en el que hio vaig participar junt amb els portaveus de les altres formacions polítiques a l'Ajuntament. M'agrada aquest format i deu ser molt més efectiu que els mil debats que fem als plens de matinada. Ens convocaven per parlar sobre els relacions de Catalunya i Espanya, partint del context actual sobre el finançament. Alguns lectiors del bloc, que són entusiastes seguidors de la ràdio local, ja m'han dit que el van sentir. De manera que espero que facin ells la seva avaluació.dijous, de setembre 11, 2008
A les nostres mans
Firmamos este artículo un increyente y un creyente. Ambos estamos de acuerdo en que, tanto si Dios existe como si no, el mundo está en manos de los hombres. Hace ya siglos, el salmista intuía algo de esto rezando: "El cielo pertenece al Señor, la Tierra se la ha dado a los hombres" (Salmo 113). Ambos compartimos el aviso de la tradición teresiana: "Dios no tiene otras manos que las nuestras", aunque el creyente pueda añadir que nuestras manos no tienen más maña ni más fuerza que la de Dios.dimecres, de setembre 10, 2008
Estimar l'instant
Al bloc d'en Jaume Subirana em trobo un fragment d'un llibre de Paulina Crusat sobre l'obra de Josep Carner. Bellíssim, com qui no vol la cosa, ens desgrana el pas vital, moral, essencial que hi ha entre descobrir que "tot passa", intel·ligentment, al "tot queda", sàviament. I que som en relació a un entorn, en un temps, que cal comprendre mentre l'abastem. El copio.Tres líneas le bastan a Carner para hacernos saber lo que es un ciruelo, otras tres para fijar el carácter de un almendro en particular. Serán, almendros y demás, como Manent nos advierte, árboles antropomorfistas, ya que el hombre se toma siempre por medida de todo; mas es una justa medida, puesto que en la Tierra no hay otra, y hasta el día en que algo pueda inducirnos a creer que un manzano se piensa a sí mismo, habremos de aceptar como sentido suyo auténtico y único el mensaje que su presencia irradie hacia el alma del hombre. Si es cierto que los hombres les prestan sus sentimientos a las cosas, no es menos cierto que a menudo los han aprendido de ellas. Los tallos han enseñado a decir “gracia” y las fuentes “pureza”. Carner es recopilador y descifrador maravilloso de esos signos, que son como el alfabeto de la felicidad.:El objeto elegido, pulcramente disecado de toda fibra inútil, su mano, más ligera que la de un cirujano ilustre, nos lo alarga intacto, sin que haya sufrido un filamento o el polvillo de plata de una hoja. Y no sólo los seres de toda especie dicen en Carner, con brevedad de oráculo, su modo y su razón de ser, su esencia y su quintaesencia. Lo dicen el aguacero fino y el plenilunio de otoño, el mes de noviembre y el día de marzo. Lo dice el instante más veloz. Nadie amó más que Carner el instante; pero los poetas del instante y el color del tiempo suelen decir sin palabras: “Todo pasa”, y Carner dice “Todo queda”. Eterniza el momento, no sólo salvándolo del olvido, sino convirtiéndolo en modelo de sí mismo.
dimarts, de setembre 09, 2008
Per créixer, l'esquerra
El crecimiento también tiene que ser inclusivo: debe verse beneficiada al menos una mayoría de los ciudadanos. (...) El crecimiento estadounidense de los últimos tiempos no ha sido ni económicamente sostenible ni inclusivo. (...)
Una economía moderna también requiere que se asuman riesgos. Los individuos están más dispuestos a arriesgarse cuando existe una buena red de seguridad. (...).
La última diferencia puede parecer un tanto extraña: la izquierda ahora comprende los mercados, y el papel que pueden y deben tener en la economía. La derecha, especialmente en Estados Unidos, no. (...).
No son libertarios. Creen en un Estado fuerte, con importantes poderes ejecutivos, pero utilizados en la defensa de intereses establecidos, sin prestar demasiada atención a los principios del mercado. (...) Pero la falta de coherencia entre la teoría y la práctica viene de lejos: el proteccionismo aumentó con Reagan, entre otras cosas, mediante la imposición de limitaciones supuestamente voluntarias a la exportación de automóviles japoneses.
La nueva izquierda, en cambio, intenta que los mercados funcionen. Los mercados sin trabas no funcionan bien por sí solos, una conclusión que se ve confirmada por el actual desastre financiero. (...).
Hoy en día, la izquierda, a diferencia de la derecha, tiene un programa coherente, que ofrece no sólo un mayor crecimiento, sino también justicia social. Para el electorado, la decisión debería ser sencilla.
:
dilluns, de setembre 08, 2008
Palin, la normal
Esta telenovela lo tiene todo: maridos infieles, adolescentes embarazadas, la mujer pobre que se enfrenta y derrota a los caciques de su pequeño pueblo y que decide tener un quinto hijo aun sabiendo que tendrá síndrome de Down. También está la joven blanca de 18 años que se enamora de un atractivo negro africano que pronto la abandona dejándola con un pequeño hijo. A este hijo —uno de los actores principales de la historia— el destino le depara sorpresas inimaginables. El otro personaje principal de la telenovela es el descarriado descendiente de una prestigiosa familia de militares que termina por ir a una remota guerra donde es capturado y salvajemente torturado por el enemigo. El héroe se salva, regresa a la vida civil y deja a su esposa para casarse con la bella heredera de una enorme fortuna. Tienen varios hijos y además deciden adoptar una niña huérfana de Bangladesh. Esto último permite que hasta la madre Teresa de Calcuta haga una breve aparición en la historia (la niña adoptada proviene de su orfanato) (...).La lista de situaciones determinantes para el futuro de la humanidad que se verán afectadas por las decisiones del próximo inquilino de la Casa Blanca es larga y causa temor (...). Además, y como reflejo de estos tiempos, muchos de estos problemas son nuevos. Y esto último es en sí mismo un problema: con demasiada frecuencia están pasando cosas nuevas y excepcionales para las cuales el pasado no nos ha preparado. Esta permanente avalancha de situaciones nuevas y difíciles ha creado en todas partes un gran apetito por lo ya conocido, por lo normal. Esto quizá explica el sorprendente entusiasmo que ha suscitado la candidatura de Sarah Palin a la vicepresidencia [pel Partit Republicà]. Según la columnista republicana Peggy Noonan, Palin atrae porque irradia “el poder de lo normal”.
Moisés Naím, La telenovela más importante del mundo, a El País, 07/09/2008 .
:
diumenge, de setembre 07, 2008
Verdet obert
Si cliqueu a aquesta nota veureu les característiques de la intervenció urbanística, quasi de cirurgia, que s'ha fet en una zona de Mataró que es diu El Verdet. No ha estat gens senzill, però és una intervenció de la que, de moment, en podem estar prou orgullosos. S'ha netejat, literalment, un tros de la ciutat la major part del qual era obsolet. S'ha obert un carrer, que enllaça molt millor la ciutat que l'envoltava. L'any que ve hi comenárem a veure com s'hi fa un aparcament, un local i habitatges protegits. Més endavant, la iniciativa provada ha de fer un altre aparcament, una plaça i més habitatge. Vaja, més vida. En una situació com la que vivim, a més, respecte a la construcció i a l'economia en general, aquestes intervencions, més petites o més grans, ajuden a fer el pas que cal fer per recuperar-nos. (En parla l'Alcalde aquí).:
dissabte, de setembre 06, 2008
Bernal i Xina
::
divendres, de setembre 05, 2008
Joseph Biden
:dijous, de setembre 04, 2008
Més art xinès *

En aquest cas es tracta d'art contemporani realitzat per xinesos fora del país, i respon al concepte 'Yi', que vindria a ser 'contemplació', a l'hora de definir-lo. Si en les altres dues mostres que vam citar el pes recau sobre la figura, i així s'expressa majoritàriament l'art actual del país asiàtic, aquesta es centra en les peces que fugen de la narració amb la idea d'assolir una mena de símbol universal (obert a tothom) però que s'hi arriba exlcusivament des de l'experiència meditativa personal ('yi'). Hi ha dues influències evidents de llenguatges artístics que reforcen aquesta idea aparentment contradictòria: les dels corrents internacionals de l'art abstracte (expressionisme, conceptualisme, minimalisme, etc.) que confereix a aquestes obres un caràcter global, d'una banda, i la dels elements de l'art tradicional xinès (materials, temes, traços....), que enllaça amb una llarga història de producció artística lligada també a la contemplació.
Potser és aquest diàleg el que fa genuïna l'escola Yi, considerada en les èpoques més ortodoxes del maoisme com a burgesa. Una mena d'obertura amb arrels profundes, una aparença de global que és alhora una revisita a les constants de l'art xinès al larg dels segles, allò més modern i trencador en què es disfressa el lligam (plaent o no) a la tradició. Curiosament, aquest diàleg era present també a les dues exposicions prèvies quie he citat. I, alhora, una ironia brutal i tendra alhora damunt la realitat contemplada, no pas projectada, ni captada, ni analitzada. Contemplada.
:
:* article publicat a la revista Valors (setembre 2008)· Il·lustració: "Ciutat natal" de Zhang Hao (2007)
· L'exposició L'escola Yi, trenta anys d'art abstracte xinès restarà oberta fins el proper 21 de setembre a Caixaforum (Av. Marquès de Comillas, 6-8, Barcelona).
:
dimecres, de setembre 03, 2008
La ficció per entendre el món
:Il·lustració: Herbert James Draper, Ulisses i les sirenes (1909).
dimarts, de setembre 02, 2008
Fracassar millor
::
Entrevista a George Steiner, per Juan Cruz, a El País Semanal (24.8.2008).
Foto de Gloria Rodríguez.
:
dilluns, de setembre 01, 2008
La missió de la poesia
:
: