La ciutat s'ho val

Acabada la carrera d'obstacles comença una marxa gairebé de passeig. Acabats els tràmits urbanístics (incomptables), el 99% d'ells amb el vot desfavorable de CiU i els darrers amb un tàctic endarreriment del Govern d'Artur Mas; acabats els processos penals i bona part dels contenciosos, guanyats sense pal·liatius; enllestida bona part de l'obra pública complementària i els acords amb els comerciants; provada amb notable èxit l'estratègia d'ubicació d'una locomotora comercial a la ciutat d'aquestes dimensions i emplaçament... avui ha arribat el dia de la signatura del contracte entre l'Ajuntament i El Corte Inglés. Avui la premsa destacava la infografia que us he posat i que mostra quina podria ser la façana d'aquest nou centre comercial, que haurà de donar mil llocs de treball directes i indirectes i que significarà un important repunt del nostre PIB a partir que obri, segons sembla, a la tardor de 2014. Les conseqüències es començaran ja a veure en el moment de l'obra, amb centenars de professionals contractats i voltant per la zona.

No he pogut evitar tenir tot el dia d'avui a la memòria l'esforç dels dos alcaldes que hi han treballat a fons, Manuel Mas i Joan Antoni Baron, especialment aquest darrer, amb qui he compartit tambe moltes emocions al respecte. O les regidores que han trabat els consensos, com la Pilar Gonzàlez i l'Alícia Romero. O el meu predecessor a Urbanisme, company de penes i fatigues, Arcadi Vilert. O les del director general de la firma, Josep Miquel Abad (foto), qui sempre ens havia mostrat la seva confiança i suport. I dels ciutadans que s'hi han interessat i ens han ajudat, així com dels tècnics municipals que hi han treballat, amb molt esforç, amb molta il·lusió i també rebent una injusta querella. Tot això no s'improvisa no ve d'ara.

La feina dura està acabada. Però no tota. Atenció. Caldrà fer reformes urbanes encara, tant aquí com en altres eixos comercials, per fer que s'eixampli l'impacte d'aquesta inversió. Caldrà aprovar -si no s'ha fet- una llicència que inclogui un informe favorable dels experts sobre la qualitat arquitectònica de la façana, que serà molt visible, de forma independent. Caldrà aprovar definitivament (portem retard) les reformes urbanístiques als entorns del carrer Biada que CiU no volia fer. Caldrà reconstruir la nau de can Fàbregas i de Caralt, continuant els tràmits del concurs que vaig encarregar i que el nou Govern també deu haver aturat. Caldrà pensar, a més, en noves estratègies de recuperació econòmica amb el sector dels serveis, amb els sindicats i amb tothom qui es pugui, a rel d'aquesta implantació. 

Pel que he vist, hi ha una tendència molt acusada del govern de Mora en atribuir a l'herència tots els seus problemes. Per exemple, a Capgròs atribuïa el deute de Pumsa a inversions que Pumsa no ha fet o anteriors a 2007, és a dir, quan CiU les votava a favor. Bé. El primer que haurà notat la injecció dels 20 milions d'euros ingressats aquest matí és l'endeutament de Pumsa. Aquestes 'apostes estratègiques', de fa anys, desenvolupades en un temps posterior al previst (bàsicament, per la crisi i per les querelles dels que no volien El Corte Inglés), són les que avui es mengen la capàcitat inversora de l'Ajuntament. Però sense elles, recordem-ho, ni hi hauria Corte Inglés avui, ni Abanderado seria a Mataró, per exemple. Aquest és l'engany que no ens hem de creure quan el Govern vacil·li -si ho fa, com ha fet aquest temps que porta constituït- en aquests deures pendents.

Ironies de la vida, un dels seus detractors més prematurs, manifestant-se al carrer contra El Corte Inglés (més tard matisaria: contra aquest Corte Inglés) i -com deia- votant compulsivament en contra de tots els tràmits que l'han fet possible, des de l'inicial (el POEC) fins el darrer Pla de Millora Urbana (vot que modificà a darrera hora en plena contesa electoral), ha estat una de les parts signants. També tinc bastant clara la solidaritat que hem obtingut quan exercia de líder de l'oposició i altres havíem d'acudir als tribunals. Tant és. Ara, que vagi signant. La ciutat s'ho val. 

Fotos: Tot Mataró i Capgròs.

La persona inadequada

- Hemos tomado el camino equivocado y llegado a un mal sitio- observó el padre Brown (...)-. No importa, uno  puede hacer el bien siendo la persona adecuada en el lugar inadecuado.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, Ed. Acantilado, Barcelona 2009 (2), pp. 168-169.

Foto: Alec Guiness protagonitzant un film sobre el pare Brown.

Les mans molles

A la peixera dels dies

he ficat dues mans buides,

i n'he tret dues mans molles.

Jaume Subirana, fragment de "Per immersió", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 13.  

Vídeo de Veta visual.

Miracles

La imaginación moderna siempre confunde dos ideas distintas: el misterio en el sentido de lo maravilloso, y elmisterio en el sentido de lo complicado. Ahí radica el problema de los milagros. Un milagro es algo asombroso, pero sencillo.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, Ed. Acantilado, Barcelona 2009 (2), p. 157.

Nit de Reis o de rebaixes?

Aquesta d'avui és la Nit de Reis. L'aliança entre els economicistes de dreta, que troben que tot el que relaxa la productivitat és una nosa, i els laïcistes d'esquerra, obsessionats tant com els integristes en veure-hi casuística religiosa fins i tot quan es fan un pet, potser la posa en perill un dia o un altre. El nou despotisme il·lustrat vol esborrar festius entre setmana i "obliga" els ciutadans a "alliberar-se" del jou cultural al qual ignora estar aferrat. No, no el del consum desaforat, al contrari: l'angoixa del desig contínuament satisfet i insatisfet alhora ningú el considera cap jou cultural. "És clar, mana el diner, que ningú no podrà amagar que és un dels instrument més laics existents", va dir innocentment un reconegut laïcista de casa nostra quan celebrava l'acord de l'actual govern en "racionalitzar" les festes. Tot són rebaixes... de profunditat.

Efectivament, la Nit de Reis tradicional inclou alguns elements contra-culturals. Contra el que molts pensen, el seu origen no és estrictament 'religiós'. D'entrada, cap dels evangelis parla de reis, ni del seu nom, ni d'Orient; en tot cas d'uns 'mags' que, en el top ten dels agraciats per l'encarnació de Déu -en tot cas- van a darrere dels pobres i els desvalguts (aquí podeu veure'n tres interpretacions modernes).

La tradició, de mica en mica, hi ha afegit dos altres elements avui molt en desús: el misteri i l'espera. Contràriament també al que molts pensen, els dos elements ens seran molt útils a l'edat adulta. D'una banda, perquè l'aproximació a les coses i a les persones, enlloc de fer-nos-les més clares o descriptibles, ens les fa més misterioses. Descobrim que rera l'aparença amaguen molt més, fins i tot dimensions inefables. I aquesta descoberta, aquest nou espai per recórrer, ens omple de nou de desig. De l'altra, perquè cal aprendre que tot procés té maduració, tant per entendre les coses com per obtenir-n'hi resultats. Sense mastegar-les (Nietzsche recomanava que fóssim com vaques), sense perspectiva, sense silenci, sense temps, sense esforç... ni les digerim ni les entenem ni les disfrutem.

El misteri i l'espera s'han d'aprendre; el nostre instint, la nostra part del cervell encarregada dels petits estímuls, ens apressa a respondre-hi. Però una bona educació d'aquests estímuls (i els mites són, sobretot, educatius... quan la raó soleta no en té prou), sense negar-ne la resposta, la faran esperar, la faran madurar, hi trobaran camins encara més estimulants dels que ens proposaven saciar. O no és això, l'amor?

Doncs que les regals avançats el dia de Nadal amb la complicitat del pare Noel, o que la Santa Aliança ultraliberal i ultralaïcista, no ens ho acabin d'espatllar més.

[Si us interessa el tema dels festius, podeu seguir-ne el fil al meu bloc. N'he parlat aquí mateix a La dreta i la tradició, Contra el papanatisme o Calendari papanata, i en un debat a TV3; també podeu veure aquest altre debat]

Aquest article ha aparegut a Capgròs. En castellà, aquí.  A CatalunyaReligio.cat, aquí.

Les claus de l'Alícia

No hi entenc gens de música, o sigui que ja em perdonareu. Però m'ha fet gràcia que el grup Jan Z, on hi toquen almenys dos mataronins, en Dan i en Jesse,  acompanyi la vocalista americana Alicia Keys, que té una veu preciosa, a la cançó Empire State of Mind.

En parlen d'altres

La fantàstica estratègia de no tenir estratègia, o de tenir-la secreta -com els pactes- quan, amb un terç dels regidors has de governar una de les ciutats més importants de Catalunya és analitzada aquests dies per dos periodistes al número de gener del mensual Tribuna Maresme. Entre d'altres coses, em serveix per veure que no tot és cosa meva. Saül Gordillo traça un implacable retrat dels sis mesos de mandat súbdit cabrerenc que ens fa d'alcalde. I hi diu:

La propera primavera farà un any de les eleccions municipals. L’arribada, després de tres dècades intentant-ho, de CiU a l’alcaldia de Mataró haurà estat decebedora. Joan Mora, a diferència d’altres alcaldes convergents del Maresme, es desinfla. Zero lideratge supramunicipal. Zero connexió amb les elits locals. Zero projecte i discurs. Mataró és una capital decapitada, amb un govern reduït en efectius i incapaç de bastir ponts més enllà del tacticisme i la mirada petita. Mentre la figura de Mora perd força, altres alcaldes de la pròpia CDC acaben el 2011 reforçats i amb projecció clara. Miquel Buch, de Premià de Mar i flamant nou president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM). La proximitat i humilitat de Buch contrasta amb l’aire grandiloqüent d’un Joan Mora que no té les claus per interpretar el tipus de lideratge i govern que Mataró necessita de la mà d’una CiU que està sola i no connecta. Sembla que aquest alcalde faci tot el possible per aferrar-se al poder d’una investidura que sembla un miratge.

El segon és Joan Salicrú. I apunta:

De fet, el PSC, amb el mateix número de regidors que CiU –vuit-, era l’únic partit que, en solitari, podia permetre tirar endavant el paquet legislatiu bàsic. Inexplicablement, però, i sigui per culpa seva, del cap socialista Joan Antoni Baron o de tots dos, l’alcalde Joan Mora ha fet durant aquest temps totes les cabrioles hagudes i per haver abans de tornar al punt de partida, on els votants van situar-lo l’endemà de les eleccions. Primer flirteja amb la Plataforma per Catalunya i amb el Partit Popular per poder tirar endavant el cartipàs. Trencada la possibilitat d’acord amb la regidora Mònica Lora, que diu sentir-se enganyada, signa –en secret!- un pacte amb noms i cognoms, repartiment de carteres i terminis amb el líder popular a l’Ajuntament, Jose Manuel López, que havia d’entrar en vigor just després de les eleccions espanyoles. Un pacte, a més a més, fins a cert punt absurd perquè amb tretze regidors Mora seguia sense tenir majoria absoluta per a poder tirar endavant el seu ambiciós Pla de Mandat. Amb el suport del PP assegurat, Mora dóna un nou cop a la pilota –sempre endavant- i aprova, precàriament, les ordenances -de forma inicial- amb els populars, l’abstenció de la CUP i el seu vot de qualitat com a màxim responsable del ple. Finalment, quan el calendari apreta, es rendeix a l’evidència, arriba a un acord amb el seu antecessor Joan Antoni Baron i deixa sense validesa l’acord amb el Partit Popular, que molest i ofès, fa públic el pacte fins aleshores secret. Per acabar-ho d’adobar, quan se li pregunta per l’incompliment i el secretisme de l’acord amb el PP, l’alcalde Mora diu que deu tractar-se “d’un malentès”. Un despropòsit darrera un altre, francament.

Ja veieu.

N'he parlat aquí i aquí.

Fer caure el rei?

No m'agrada, no m'agrada gens, l'aire anti-monàrquic amb què es despatxa tant l'afer Urdangarín (un cas evident de judici paral·lel on tothom hi suca... i que ens oblidem que nasqué d'un sumari de l'antic president balear Jaume Matas) com la recent publicació dels comptes de la casa reial espanyola, probablement a rel del primer. No m'agrada perquè destil·la, aquest aire, més rauxa que seny, perquè ningú no ensenya les cartes de l'endemà (quina mena de república voldríem? amb quins consensos?), perquè ataca (de nou) el pacte constitucional i perquè atempta contra l'única institució que, precisament per mandat constitucional, té un paper moderador en una Espanya que havia desconfiat històricament dels moderats. No és estrany, doncs, que a més de l'esquerra més extrema i força despistats de la resta de l'esquerra, s'hi sumi amb èmfasi l'extrema dreta i algun molt interessat a la resta de la dreta. I, sobretot, no m'agrada perquè mentre estem parlant d'això se'ns escapen altres coses més importants.

Perquè -per descomptat- la qualitat d'una democràcia no es medeix per la presència o no d'institucions com la monarquia. Les monarquies constitucionals europees acostumen a formar part de països amb una sòlida i històrica tradició democràtica, on s'hi representa -simbòlicament- aquesta pròpia tradició i els seus consensos i on els seus titulars hi actuen -si en saben, és clar- en funció d'això. Tony Blair, que va proposar determinades reformes a la institució anglesa (la pròpia transparència dels comptes que ara es fa aquí) tenia molt clar que ho feia, precisament, per assegurar la seva continuïtat. En el cas espanyol, el primer consens que ens ve al cap és el de la Transició, a qui hem sabut veure tots els defectes potser perquè la seva principal virtut ens passa desapercebuda: que va funcionar. Avui sembla urgir un nou consens constitucional que vinculi -de nou- totes les forces en un projecte comú... però jo, francament, crec que obrir la caixa dels trons potser perjudicaria qui es pensa que el pot beneficiar. El Rei, quant a la seva persona com a la seva figura, en fou una peça clau. Sospito que també avui ho hauria de ser. O no creieu que és bo que hi hagi una institució moderadora al bell mig d'un país amb tendències maniquees? Un president de la república, elegit en una contesa electoral directament o indirecta, podria exercir millor aquest paper?

El meu país, Catalunya, bo i que hauria de reconèixer en l'actual titular de la Corona la continuïtat del seu sobirà aportada al tron d'Espanya per Ferran el Catòlic, prové d'una mala relació amb la monarquia espanyola i -més encara- amb la borbònica. La meva opció política -el socialisme catalanista i federal- prové de la tradició republicana, com també el socialisme (i el comunisme) espanyol. Encara que per motius molt més ambiciosos que no tan sols si el cap d'estat duu corona o no. Seria molt senzill, doncs, apuntar-se al carro demagògic de fer caure el rei, fent veure que 'escurcem distàncies i acostem persones' com diu amb casual ironia la foto que us he posat, d'un dia que Joan Carles va entrebancar-se. Però la història, feta 'de sang i semen' com diu Xavier Rubert de Ventós en referir-se a les dinasties règies, no passa endebades; l'esforç dels ponents constitucionals (penso tothora amb Jordi Solé Tura) fou titànic i l'exemple de bona convivència entre governants d'esquerres i monarquies europees ens hi ajuda. I de les claus de la transició, que van unides i no seria bo desunir-les perquè en pot sortir un ciri trencat de majors proporcions, de manera que és de savis treure'n lliçons.

Expectativa

Tenia tan poques expectatives sobre ell mateix que va trobar-se amb una vida plena d'èxits.

Rellotge antic

I si una mala nit em sents el cos inert

(és un rellotge antic, de vegades s'avança,
o s'atura i fa el mort), aviva l'esperança:
el meu amor no entén la paraula morir;
per estimar-te sempre, no em necessita a mi.

Pere Rovira, fragment de "Els dons", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 115.

Feliç 2012

Amor prohibit i turc

Llegia abans-d'ahir que la telenovel·la turca Amor prohibit, protagonitzada per una guapa Bihter i l'orfe Behlül, està fent forat a les televisions de l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica, arraconant l'hegemonia brasilera i amb la crítica mirada dels líders islamistes conservadors, que ha aconseguit el vet a la sèrie per part d'alguns governs, segons informava La Vanguardia. Deia, també, que la sèrie mostra l'atractiu del sistema de vida turc, sens dubte molt més avançat que altres països de tradició islàmica on, enguany, s'ha viscut un important moviment de canvi polític, amb guerres incloses, que veurem com i on acaba. Però que, d'entrada, té algunes eleccions a la vista on, segons sembla, l'islamisme moderat podria guanyar-les.

És obvi que un país, precisament governat per islamistes moderats, que pretén incrementar la seva influència, com és el cas de Turquia, als països del seu entorn (mirant de reüll a Europa), o incrementar-la a la que ja té en estats provinents de l'expansió otomana, utilitzi 'armes' de seducció com les que ofereix la cultura popular a través d'un mitjà encara prou poderós com és la televisió, que ha obert fronteres fa anys gràcies als satèl·lits i que avui pot reviscolar gràcies a internet. L'atractiu dels serials, una herència de les novel·les romàntiques per entregues del segle XIX, respon sobretot a la capacitat de tractar temes universals a partir d'històries molt concretes (que és com millor se'n parla) i a la incapacitat, també, de la cultura actual de fer-ho per la preeminència del llenguatge o bé abstracte o bé tècnic-racionalista. El propi títol 'amor prohibit', suggereix un doble sentit: que sorgeix malgrat les convencions, o que és proscrit com a tema en un món masculí i insensible. El poder de la narrativa, així, esdevé encara molt gran. És normal, doncs, que una potència que 'tingui narrativa', que tingui relat, pugui avançar molt millor si l'exporta bé. El cas més paradigmàtic és l'avenç internacional de la cultura popular nord-americana sobretot després de la II Guerra Mundial. França i Anglaterra, amb forts interessos a la zona, potser haurien de produir alguns serials...

A banda, a Turquia hi ha una veritable passió per les telenovel·les. Fa bastants anys m'hi vaig estar prop d'un mes. Als pobles, força gent es reunia al carrer al voltant d'un televisor encès quan era l'hora de la telenovel·la (o el futbol, l'altre gran relat de penetració cultural). A la ciutat, recordo que vaig haver d'anar a una farmàcia. Tot just entrar, i sense esperar què li demanava, el noi que atenia em va dir que m'esperés una estona, que era a punt d'acabar el capítol de la sèrie. I així va ser. Enganxat al televisor, no em va atendre fins que van començar els anuncis. Tot podia esperar.

T'ho puc explicar tot

L'estultícia de l'alcalde de la meva ciutat avança cada dia que passa. Després d'haver estat descobert amb un pacte secret amb el PP (vegeu el meu post de fa una setmana) aprofita les entrevistes de Nadal que li ofereixen els gratuïts locals (Capgròs i El Tot Mataró) bé per negar-lo o bé per responsabilitzar-ne la seva mà dreta ("el regidor Quim Fernàndez ho va creure convenient"). Vaja. És la famosa frase "carinyo, t'ho puc explicar tot, no és el que et penses" amb la qual molts covards han volgut fer passar per tonta la víctima d'un adulteri o una de similar a la qual Clinton va haver de donar explicacions a la seva dona quan aquesta li va descobrir un "pacte secret" amb una tal Mònica després d'haver-lo negat reiteradament.

Si ho poden explicar tot, que comencin ja. Ha passat una setmana i no sabem encara quants altres pactes secrets hi ha, si n'hi ha. Tampoc sabem el contingut de la 'lletra menuda' annexada a la que fa referència el pacte esmentat. I ningú ha donat cap explicació, ni al PP ni a CiU, respecte a que un document rellevant pels mataronins els fos amagat durant força mesos. I tampoc ha dimitit ningú, és clar.

En aquestes entrevistes hi ha més teca. Parla que va guanyar les eleccions, fent un símil futbolístic, per 3 a 2, quan tothom sap que hi ha un empat en el nombre de regidors amb el PSC, empat mai assumit per CiU. O per exemple, quan titlla d'"usurpadors" els socialistes tot i reconèixer que havia trobat l'ajuntament "net". I tots sabem que s'hi ha escarrassat força en trobar proves del contrari (amb auditories a dit incloses). O quan diu que l'anterior govern tractava l'arribada d'El Corte Inglés amb inèrcia. Ho diu qui va recolzar des del primer dia la plataforma responsable de les aturades judicials del procés (per cert ¿quant va costar i qui va pagar les accions judicials d'aquesta plataforma?). I qui obvia l'aturada, mai explicada, dels processos urbanístics i dels permisos oportuns que féu el Govern Mas fins que -ai las- Mora fos investit. Com passà també amb l'adjudicació de la Ronda de Mataró. L'estultícia de la primera autoritat de la ciutat ha arribat a límits inaudits.

Chesterton, de dretes?

La convocatòria, pel proper mes de febrer, d'un Congrés Internacional sobre G.K. Chesterton a Espanya acollit i finançat per diverses institucions de clara línia dretana i molt conservadora, encara que en principi orientat al conjunt de la seva obra, m'ha fet preguntar (retòricament, és que no ho sé) per quina raó la dreta espanyola més cavernària s'hi ha sentit atreta (una efímera revista d'aquesta corda en dugué el nom). Certament, l'escriptor anglès no era d'esquerres, almenys desconfiava del messianisme marxista tant com de les receptes habituals de la dreta. 

Aferrat a la idea del sentit comú, contrari a les 'solucions màgiques' i centrat sempre en els límits i possibilitats reals de la nostra espècie, Chesterton és un dels abanderats del "distribuitisme", una idea equidistant del socialisme i del capitalisme que abomina de la concentració de poder econòmic. El cert és que, des de la perspectiva distributista, tan es poden defensar idees llibertàries o cooperativistes com l'anomenat 'capitalisme popular' promogut per Thatcher i Reagan als anys vuitanta i, sens dubte, una de les claus de l'èxit de l'onada conservadora als darrers lustres del segle XX. No sé què hauria dit Chesterton, però, de la deriva que ha pres aquesta darrera tendència aplicada per governs conservadors: sobreendeutament familiar, degradació dels serveis públics, mercantilització de les relacions personals, allunyament de la presa de decisions (nova concentració en això que se'n diu 'els mercats')... de manera que, potser, avui els distributistes n'abominarien.

En canvi, probablement podria revisar-se la tesi distributista des del camp de l'esquerra. Deixant a l'estat l'eficàcia dels serveis públics a través de mecanismes de redistribució, eficàcia avui amenaçada pels nous governs conservadors, i promovent una major iniciativa més capilar, més lligada a la societat. No és senzill i no sembla que els aires vagin per aquí, però no seria mala idea.

De Chesterton, en tot cas, m'interessen les seves agudes (i actuals) reflexions sobre l'estupidesa humana i, alhora, la tendresa que li inspira tot ésser humà,(més enllà dels utilitaristes anglesos), m'agrada la seva capacitat per capgirar les coses que semblen 'evidents' i, sobretot, les raons que feren transitar, un típic anglès postvictorià, de l'evident anglicanisme dels seus congèneres fins al rar catolicisme que té, en el P. Brown, un dels seus millors exemples.

No les lleis, sinó tu

Pieter van Lint, Crist i la dona adúltera (s.XVII)

Anem tan perduts en aquesta cova, a vegades, que necessitem el lot de la raó, potser per comprovar que ja havíem passat per aquí. És l'agradable sensació que tinc quan llegeixo algú que m'explica què significa per ell ser cristià. Gairebé només m'interessa això, de la 'teologia': quin és l'impacte que ha tingut en tu Jesús perquè, en un món com el que compartim, decideixis anomenar-te dels seus. 

M'hi han fet pensar dues coses recents. Una, l'article que publicava diumenge el diari Ara del gran Gregorio Luri, a qui els lectors d'aquest bloc ja deuen trobar pesat perquè el cito tothora. Demano un darrer esforç que compensa de seguida. Luri parteix del passatge evangèlic citat a Joan 8, 1-11 en què Jesús salva una dona adúltera de ser apedregada. Contraposa el paper determinant les lleis, en el cas jueu i musulmà, a l'"anarquia" cristiana que no mira l'ésser humà com un fet objectiu sinó com aquell objecte i subjecte de l'amor que Déu és, segons el propi Joan (1Joan 4, 16). "El cristià que vol afirmar la seva fe més que obeir una llei ha d'imitar Déu mitjançant el goig de l'estima incondicional al proïsme", diu el filòsof del Masnou. I segueix així:

Òbviament, només es pot ser un cristià honest aprenent a conviure amb l'experiència del fracàs davant d'aquest projecte hiperbòlic. No es pot estar a l'altura del model, però per ser cristià no es pot renunciar al repte d'observar el món des de baix, que és la posició que permet entendre el patiment i la vergonya de l'altre i, d'aquesta manera, el singularitza davant el dit uniformitzador de la llei. El dolor és invisible per a la llei. En aquest sentit, l'escena evangèlica mostra la diferència radical entre la mirada política i la mirada cristiana. Al meu parer hi ha aquí dues maneres diferents d'interpretar el precepte bíblic que institueix l'home com a guardià del seu germà. La mirada de Crist no es dirigeix a "l'home", sinó a una dona concreta en una situació concreta. No és una mirada legal, sinó amorosa i, per això mateix, sensible al seu dolor i a la seva vergonya. L'amor és més clarivident que qualsevol imperatiu, legal o ètic, perquè és capaç de transformar l'experiència solitària del dolor en experiència solidària de reconeixement.

L'altre fet que m'hi ha fet pensar és la recent temportada del programa 'El convidat', conduït per Albert Om a TV3. No l'he vist tota, però sí quatre o cinc epidodis. Com sabeu, el programa es centra en fragments d'una llarga entrevista realitzada a l'hàbitat d'un personatge amb qui el presentador conviu un cap de setmana. Ja vaig comentar l'episodi dedicat a Teresa Forcades, que em va semblar una fita important quant al testimoniatge cristià als mitjans de casa nostra. M'ha fet pensar molt sobre el fet de ser cristià quan alguns dels protagonistes, com és obvi, van a missa el diumenge o, en tot cas, es condideren creients. El presentador (i potser tot l'equip, la religió és el gran absent de les redaccions) sembla veure-ho com una cosa estranya, antiquada (no us han dit mai si "encara" aneu a missa?) o de persones que ho deuen tenir molt clar tot. Això i que la gent parli en castellà a casa són dos elements que l'"star-system" de la nostra televisió nacional ignora, segons s'ha vist en aquest programa. Bé, no tan sols la normalitat del fet religiós ha estat la resposta a aquesta cara interrogativa i expectant, o escèptica, ho ha estat també algunes respostes que reconeixen les seves limitacions (els creients no tenim les coses més clares que els altres) però que expressen una vida més profunda que el que s'acostuma a veure a la televisió, i ho fan des de l'experiència personal, individual, la mateixa que Luri cita i a la que Jesús s'adreça. I és el que més m'ha agradat d'aquest programa.

Teresa Losada davant la mort

Mireu aquest vídeo, abans de morir-vos. Després ja no valdrà. El protagonitza una dona molt intel·ligent i preparada, que un dia ho va deixar tot pels altres, en aquest cas els immigrants. Ara, davant un càncer avançat, de nou, ens regala la seva vitalitat, la seva fermesa i el convenciment que, com tot, la mort també passarà.

Tu l'escombres

Cada cop més rapaç i més llunàtica,
em va al darerre amb una cama ranca;
la seva veu de serra, maniàtica,
murumura: "sóc la vida que se't tanca".

(...) ella em segueix, tossuda com les ombres,
però, amb una mirada, tu l'escombres
i és un renec de pols que el vent s'endú.



Pere Rovira, fragment de "Somni", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 101.
Il·lustració: fotograma d'El séptimo sello (1957), d'Ingmar Bergman

A aprendre de lletra

"La mare de Déu quan era xiqueta" Popular / Marina Rossell

Bon Nadal

'Los enamoramientos'

El suplement "Babelia" d'El País ha triat Los enamoramientos [vegeu Facebook], de Javier Marías, com a millor llibre de 2011. Vaig llegir la novel·la a l'estiu i em va agradar molt, com passa sempre amb els llibres d'aquest autor, l'estil del qual és tan a contra-corrent. Si bé és cert que valoro moltíssim el text depurat, sense frases de més, em sento també molt atret per la capacitat  i multifacetisme que desplega en el llenguatge un sol fet, un sol pensament, sense que la trama se'n ressenti. És una mica semblant amb que em passa amb el conceptisme i culteranisme barrocs. 

Diria que dec haver llegit un 80% de l'obra d'aquest autor. En aquest cas, vaig trobar dos elements nous, en aquest llibre, que potser pensareu que són molt secundaris. El primer, que el personatge principal, que parla en primera persona, és una dona. Marías, que té fama de misogin (crec que immerescuda, però no ho sé), alhora que li permet -aquest fet- una certa distància amb la protagonista, provoca. alhora, un endinsament molt interessant a la psicologia femenina. El segon és que la referència literària (i etimològica) que pren (o una d'elles), a diferència d'altres llibres on és anglesa i normalment al voltant de Shakespeare, és francesa i pren un conte de Balzac i Els tres mosqueters de Dumas. Però no són pas aquests els dos elements que valen la pena, n'hi ha molts més (l'humor, l'ambigüitat moral, la dissecció de l'amor, etc.). Potser sí que jo també el triaria com el millor del 2011, encara que em costaria triar.

Mora amaga i menteix

Clica a la imatge per veure-ho més gran

Aquesta setmana hem viscut un fet inaudit a Mataró i que, de passar en qualsevol altre lloc, hauria comportat alguna dimissió. El PP ha tret d'un calaix un pacte signat en secret amb CiU el dia 14 de juliol d'enguany segons el qual haurien acordat un govern de coalició passats uns mesos, s'entén que després de les eleccions generals i que va servir per aprovar el cartipàs de Joan Mora. L'acord inclou un annex on hi deu haver la part programàtica i (que jo sàpiga) no s'ha fet públic.

El fet s'ha conegut després que el Govern de CiU tanqués un altre acord, aquest públic i completament transparent, amb el grup del PSC, que permetrà al govern aprovar el pressupost i les ordenances fiscals per 2012 i que en cap cas significa un acord de govern. A continuació, en ple atac de banyes, el PP ha fet públic el document secret cosa, com dic, inaudita. I indignant. Els ciutadans hem estat enganyats des el mes de juliol, l'Alcalde ha mentit quan deia que no hi havia cap pacte i aquí no passa res.

Mora deia que el canvi de Govern que ell preconitzava es notaria sobretot en les formes. En això tenia tota la raó. Mentre que en el pla de mandat hi plana un absolut continuïsme de les polítiques anteriors, en la governabilitat destaquen dues coses: la 'caça de bruixes' de tècnics municipals que no són de la seva corda (a l'Escola de Música, a Tres Roques, al Centre de Normalització Lingüística...) i la tendència al pitjor de la política, és a dir, pactes secrets i repartiment de poder d'amagatotis. 

En això sí que hi ha diferència. He participat, en menor o major mesura, en moltes negociacions a l'Ajuntament de Mataró bé per pactes de govern o bé per pactes amb l'oposició. Sempre, i dic sempre, la premissa ha estat que tot el que acordàvem havia de sortir a la llum, havia de ser absolutament transparent i n'havíem d'informar els altres actors. I sempre s'havia complert. Són les mínimes regles del joc. Ja veiem que Joan Mora no respecta ni això.

També he participat en algunes negociacions amb el cabrerenc Joan Mora, que ve cada dia a Mataró a fer d'Alcalde. Com que no sóc com ell no explicaré el seu contingut, però sí que diré que ha estat incapaç d'aguantar cap acord, que ignora del tot els mecanismes de la negociació i que només l'obsessiona allò que en diu la 'visualització'. En el cas que ens ocupa, ja ho veiem fins on.

És inaudit i indignant. És impropi d'un govern d'una ciutat com Mataró i d'una institució com el seu Ajuntament.

Deia abans que seria bo conèixer la resta de papers amagats d'aquest pacte, els ciutadans hi tenim dret. Però hi ha més, conseqüència que el pacte CiU-PP encara no assoleix la majoria suficient per governar. En un debat emès ahir, la portaveu del grup d'extrema dreta PxC reclamava també que Mora complís un altre pacte que tenia amb ella a canvi d'una moció sobre el burka. També aquí es deduïa l'origen d'algunes votacions. L'altre partit extremista, representat pel seu portaveu, callava. Però, a la vista de la seva abstenció a les ordenances, estic segur que hi deu haver algun altre pacte secret. Que surtin tots els papers, si us plau. Que no els amaguin més, ni CiU ni els partits que li han fet aquest joc brut. Volem saber què volen fer amb nosaltres, els mataronins, per què ens ho han amagat i a quin preu ho vol fer el Govern de Mora amb els seus aliats extremistes i de dretes.

En parlen El Tot Mataró, Capgròs, i Joan Salicrú.

Sí a la Loteria

Conec algunes persones (no moltes) que es neguen a jugar a la Loteria. Ho respecto, com és obvi, cadascú es gasta els diners amb el que li sembla. Un dels motius que esgrimeixen és que els diners s'han de guanyar amb la feina de cadascú, no pas confiant a l'atzar. Jo, per contra, penso que l'atzar ja fa rics a molts pel sol fet de néixer en determinades famílies i que, per tant, no em sembla malament que l'atzar en pugui fer rics d'altres que no han tingut aquesta sort. No pot ser que l'atzar no sigui pels pobres, oi? És clar, ja m'agradaria que la riquesa estigués més redistribuïda (en això hi ha dedicat part de la meva vida), però mentre això no arriba, com deia, no em sembla malament que -de nou- confiem a l'atzar algunes dreceres, jugant-hi. I de passada, contribuïm a la redistribució (via Hisenda o via les entitats ciutadanes que emeten participacions).

Això em fa pensar que molt bona part de la nostra vida ve determinada per pur atzar. El del neixement, per exemple (o el de la concepció, nou mesos abans), el de les capacitats o malalties congènites, els accidents, bona part dels enamoraments (que neixen d'una espurna molt casual), etc... L'atzar, per dir-ho d'alguna manera, determina la nostra contingència i és a partir d'ella i de les seves condicions que podem ser lliures. Fins i tot desafiant-lo amb el joc, com és el cas.

Rafael Argullol diu, al seu darrer llibre (Visión desde el fondo del mar, Acantilado, Barcelona 2010), que el deure del jugador, com ell es confessa, "al igual que el nuestro como hombres, es el de renovar la apuesta de manera que la certidumbre de la fragilidad no impida la ilusión de la fortuna". Diu que quan es troba davant la ruleta, per exemple, pensa que "el destino posee treinta y seis casillas y la libertad sólo una, y eso sin contar con el cero, el número de la avariciosa banca que siempre pretende arruinarnos" i recorda que, l'atzar, "aunque desconcierta su brutal dominio, nosotros hemos aprendido a responderle con nuestros mitos". Així, "quien apuesta por la libertad trata de familiarizarse con el enigma" (pp. 66-67). La vida, doncs, com a joc, com a aposta. I la Loteria, una gran al·legoria cívica d'aquest joc ben a prop de l'enigma de Nadal.

Els Pastorets, la xarxa i el sentit

La Neus Pinart i en Ramon Radó, que són membres del gran exèrcit de Sala Cabanyes, i que tenen molta marxa i imaginació, ens van demanar a uns quants malalts del twitter que ens atrevíssim a piular in situ durant una representació d'Els Pastorets de Mataró, en aquest cas l'assaig general que es va fer diumenge passat. L'experiència va ser àmpliament satisfactòria (aquí en podeu veure una part de les piulades), va aconseguir atreure més piuladors fora de la platea i el segon trending topic del moment (el rànquing d'etiquetes a twitter). El resultat, com veureu, és molt propi del mitjà, un aiguabarreig d'espurnes, excessivament sincròniques (i, per tant, poc reflexionades), que sembla -doncs- un mica el que fa el cervell quan recull inputs, o aquells pensaments que tenim i que ens estalviem de dir (per exemple, crítiques). És bo com a experiment però no sé si se'n pot treure massa més suc. Cal pensar-hi.

Una de les obsessions de força gent de la Sala Cabanyes (i del teatre en general) és la pregunta sobre com es poden 'modernitzar' els Pastorets per fer-los més atractius als nous públics. En general, els espectadors tendim a desconfiar de les solucions que s'hi plantegen. Les que potencien alguns dels seus aspectes originals (els micròfons, per exemple) ens agraden però les que apreten per la via interpretativa (ara dos infants ho presenten com un conte, abans la creu era substituïda per una llum New Age, una mica abans es van substituir els dimonis per una mena de rates) no ens convencen gaire per no dir gens. Bo i que cal saludar que els directors s'arrisquin, mai no he entès per què una història que ja té tanta força, que està tan ben plantejada, ha de tenir girs que la distreguin, o que l'ensucrin, o que se'n faci un discurs paral·lel. Justament en aquesta mena d'obres del teatre popular on, sobretot, s'aprèn el fonament del teatre. En això sóc molt del que Gregorio Luri diu respecte a l'escola.

Però si en una cosa es pot modernitzar i atreure nous públics pot ser, segurament, per aquesta mena d'experiències mixtes i (això sí) un dia que no sigui una representació normal (que seria de molt mala educació). en aquest cas orientades -suposo- a la promoció. Dic experiències mixtes perquè un llenguatge interactua amb un altre, sí, però també perquè -amb l'excusa de la tecnologia i es xarxes, que per sí no són res- persones que són prop o lluny de l'espectacle i del seu univers hi fan com una mena de diàleg. Ni un ni dos dels piuladors de diumenge havien vist mai l'espectacle de Mataró. A mi això m'interessa molt.

I encara una segona cosa, voldria dir. Jo tenia un avantatge aquest dia. D'una banda, perquè sóc 'fan' dels Pastorets. Els he vist de petit, on actuaven oncles i cosins meus, i de més gran (l'adolescència és el període com de 'fill pròdig').  De l'altra, a més de passar-m'ho bé, no deixa de voltar-me pel cap l'enorme capacitat de transmissió de valors que té aquest espectacle. Des de la seva preparació (tres-centes persones con-vivint, qui diu que l'associacionisme és en crisi!), des de la seriositat dels seus plantejaments tècnics i artístics, fins a la potència del text de Ramon Pamias, de la música de Torra, Vilaró i Ferrer, de la successió d'escenes. Tot traspua relat, com en el millor teatre. El meu avantatge, doncs, és que en això hi he pensat moltes vegades, que ho tinc embastadament teoritzat i que -per tant- l'altre dia només havia de resumir en quatre frases el que penso. En vaig parlar una mica -d'això, en un escrit que em va demanar Toni Blanch fa uns anys (aquí) i del que n'extrec això:

Els Pastorets són un 'artefacte' perfecte per a la tramsissió de coneixements sobre el pas de fer-se adult. Compte, no de la fe -com segurament molts devien pretendre-, donat que la fe no es transmet, almenys tan fàcilment. Més aviat, i a través dels mecanismes narratius més propers aleshores (mites nadalencs, paràboles evangèliques, iconografia religiosa, música tradicional...), aquesta peça ens mostra el món adult sense cap mena d'engany, com es veu clarament en la història de Naïm, que és un dels seus fils narratius. Jo vaig aprendre que els homes fets i drets també ploren veient Naïm fer-ho. O que dubten. O que fan coses que se n'han de penedir. I que la generositat acompanya sovint una experiència de dolor i de pèrdua, però que allibera. Que els cants i les danses acompanyen les nostres emocions i anuncien el que no veiem encara. Que l'humor és sant. Que 'floreix la vara' davant l'elecció correcta entre un munt de noies maques (o verges, és a dir, on tot és per fer). Que la lluita neta entre el bé i el mal només existeix en un pla no humà; que la lluita real, humana, és menys evident, més barrejada, més equívoca, més feble. Que el dimoni és atractiu. Que la confiança salva.

Bé, sincerament, crec que aquest fonament també seria un bon tema a desenvolupar, tant per la Sala Cabanyes (al cap i a la fi, secció teatral del Cercle Catòlic), com pels seus fans que poden ser catòlics o no, com pels que ens agradaria treballar en una mena de 'pastoral de la festa' un dia o un altre. Sobretot perquè contrasta amb l'absència de relat (en tot cas, relats, o relatets via twitter), amb la raresa del llenguatge mític i simbòlic (potser per això el director ha de remarcar que 'és un conte') i, sobretot, amb l'enorme ànsia de sentit que té la nostra societat interconnectada i sobreinformada.

En parlen Joan Salicrú, Mataró Ràdio i Joan Antoni Baron.

Pere Navarro i el bon samarità

Vaig anar al 12è Congrés del PSC, ho confesso, amb una mica d'escepticisme. Sóc dels que pensa que calia, i cal, un nou PSC. Una renovació que passa per tres eixos, crec: un horitzó més clar i actual sobre el nostre projecte polític (que cal redefinir en el conjunt de l'esquerra europea, també), una millora evident del Partit com a expressió i referent de sectors socials als que volem servir (que han canviat força els darrers anys) i, també, un canvi a la direcció. Jo m'estimo i aprecio molts dels que dirigien i molts dels que dirigeixen el PSC, però és obvi que un Partit la raó de ser del qual és el canvi i la transformació, ha de ser capaç de fer aquests canvis sense traumes. 

Hi anava amb una mica d'escepticisme per la sensació, d'entrada, que l'abast i la profunditat del canvi no seria massa creïble. O, vist des d'un altre punt de vista, que la gran resposnabilitat que sempre ens embarga (consensos, etc.) potser no ens deixaria ser prou valents. Hi ha coses -com sempre- que no m'agraden, però -en general- trobo que el resultat del Congrés és esperançador. Que ara, a més, caldrà compartir aquesta esperança amb el conjunt de sectors que volem representar. Que caldrà guanyar-se la confiança del conjunt de la societat, de mica en mica, en un projecte com el nostre, que creu que per servir radicalment al país cal fer-ho des de la màxima llibertat i dignitat de tots els seus fills. I que hi ha molt per fer, encara. I que el pitjor que ens podria passar és que, per bé o per mal, ens penséssim que la feina a fer ja està feta al Congrés.

Sóc també -de tota manera- poc partidari de l'adamisme (ignorar l'herència o considerar-la abominable) i de l'edisme (pensar que tot el que és jove, o nou, és bo), dues de le característiques més idiotes que planen sobre nosaltres i que, per diverses raons, eren presents a la nostra generació anterior. El canvi és sempre una revisió, sovint lluny del rebuig i a vegades des del rebuig. El realista Pere Navarro crec que ho té clar.

Una darrera reflexió. Alguns critiquen que el nou Primer Secretari del PSC definís els socialistes com aquells que quan veuen un que pateix, s'aturen i se'n preocupen. Diuen que això és patrimoni de l'ètica, no d'una opció política. Potser sí, però també ho és del socialisme, ho és des del seu fons. Contra els que pensen que el socialisme és un sistema tancat de veritats o de processos, jo crec que aquests estan sempre subjectes a una pulsió central, sense la qual estem perduts. Que l'agnòstic Pere Navarro posi al centre dels seus valors la paràbola del bon samarità (Lluc 10, 25-37), com us podeu imaginar, m'omple de gran satisfacció. També és aquesta la raó de la meva militància.

De peus a terra

Lo único que sé es que odié a ese demonio amarillo en cuanto me di cuenta de que era un mago de pacotilla. Y le odiaré aún más si llego a pensar que es uno de verdad.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 155.

La llum del cos

L'enyor revifarà les fredes flors,
i una abraçada buida, fidel, llarga
encendrà la gelada lluna amarga,
i ressuscitarà la llum del cos.

Pere Rovira, fragment de "Final", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 93.
Il·lustració: Jaume Plensa, Enmig dels somnis (2009)

El líder del PSC

Ja sé que vaig parlar de Torralba fa escassament dos dies i ja sé, també (jo mateix ho defenso) que un debat precongressual abocat excessivament en el morbo de qui serà el Primer Secretari i no quina serà la primera idea és un mal començament. Però, malgrat tot, crec que en aquest breu comentari del filòsof català a CatalunyaReligio sobre com han de ser els lideratges l'hauríem d'aplicar des del Primer Secretari fins al Darrer Militant del PSC. I de qualsevol altra organització que sap perfectament que la seva 'ànima' és de carn i ossos.

Socialdemòcrates contra 'mètodes tous'

Us recomano que sentiu aquesta conferència, pronunciada el passat 15 de març pel Doctor en Filosofia Gregorio Luri a Tribuna Girona. En ella, inclou la reflexió autocrítica de la socialdemocràcia europea sobre els "mètodes tous" en educació i reivindica canvis molt concrets i realistes en aquest món. I elogia, en aquest mateix sentit, l'acció duta a terme pel conseller Maragall i el ministre Gabilondo, que s'han posat mans a l'obra en el poc temps que han tingut. No dic res més perquè no trigueu a veure el vídeo.

Morlans i Torralba

Per mi ha estat una magnífica notícia el nomenament de dos catalans més com a consultors de la Santa Seu, el capellà Xavier Morlans a Nova Evangelització i  el filòsof Francesc Torralba a Cultura. Com diu Jordi Llisterri a CatalunyaReligió, el nombre passa d'1 a 3, afegint aquest duet al monjo de Montserrat i rector del Col·legi Grec de Roma Manel Nin, consultor a la Congregació per a les Esglésies Orientals. Ell mateix fa un repàs als dos altres laics catalans en tasques d'assessorament, als que caldria sumar altres catalans presents al Vaticà. Oriol Domingo també en parla al seu bloc. Deia que ha estat una magnífica notícia, en primer lloc, perquè els admiro a tots dos. Els conec, al primer més que al segon, i els segueixo. 

De Morlans m'interessa molt el treball que porta a terme entre aquelles persones que, havent estat a la seva joventut més o menys lligats a l'Església, han viscut anys d'allunyament. Ell mateix em deia que la seva tasca, metòdica i pautada, es basa en un retrobament per la via de la seducció, com explicava jo mateix un dia aquí. A mi em va impressionar, em va agradar molt i sospitava ja aleshores que havia de ser un dels pilar, aquest, sobre el qual s'havia de sustentar una nova proposta de l'Església. El retorn a l'origen (i a la finalitat): Jesús. El Jesús nu. El del desig. El que deixa a banda -sense excloure-la- l'argumentació.

De Torralba, només un any més gran que jo i amb un currículum que empetiteix tothom, valoro moltíssim la seva capacitat divulgativa i, per tant, clarificadora. I la seva actitud oberta, positiva, davant el tremendisme en què sovint es presenten els trets culturals on vivim. El seu diàleg, doncs, amb el món laic, per exemple. Vindria a ser, en comparació amb Morlans, una línia argumentativa des d'una determinada actitud de respecte i de diàleg amb altres tradicions contemporànies.

Però la notícia no tan sols és bona des de la satisfacció que Roma es fixi amb dos personatges que admiro. No sóc massa vaticanista, però deixo a l'aire algunes reflexions per si algú ens en pot donar la clau, sabent que  sempre són provisionals i contradictòries les conclusions sobre Roma. En primer lloc, respecte a les preocupacions del pontificat i la manera com les afronta (vegi's precedents). Certament, el papat de Benet XVI es fixa molt encertadament en l'absència del fet transcendent (i no tan sols de la proposta cristiana) al món occidental actual i sospita que és des d'aquestes vies, la del retrobament lliure amb Jesucrist, que és possible atorgar avui aquest sentit transcendent.

En segon lloc, em pregunto si les oportunitats que sospitàvem al voltant de la visita del Papa a Barcelona, especialment les que respecten al paper de Catalunya a la Santa Seu, s'estan confirmant. La important presència catalana aquests mesos a la capital italiana a propòsit de la Sagrada Família i Gaudí n'és un altre exemple. No com una qüestió de pura influència o poder (que potser també) sinó, sobretot, quant a l'aportació pastoral i intel·lectual nascuda a la nostra societat. Diria que s'està perfilant, aquest, com el millor llegat del cardenal Martínez Sistach a Barcelona, qui ha corregut a "valorar positivament" la decisió papal.

I de retruc, constato (sense parlar massa alt) que les opcions 'més papistes que el Papa' en què part de l'Església espanyola (i catalana) es vol refugiar, tan resistent que fins i tot es resisteix a les llums que també hi ha al món que detesten, van quedant arraconades -potser- en la seva ràbia i en el joc de poder polític que ningú no entén. També crec, però, que en  una part considerable d'aquesta Església espanyola seria bo de trobar-hi aliances. Són possibles.

59 Herrera Street

El documental 165 Regent Street dirigit per Òscar Fernàndez i Jordi Rovira i produït per Clack resumeix molt bé el to vital que desprèn la colla castellera Capgrossos de Mataró, una de les experiències més interessants que ha donat aquesta ciutat que, sense tradició castellera pròpia, ha esdevingut una de les places més genuïnes d'aquesta curiosa activitat nascuda, sembla, a la Catalunya Nova o, potser, les les muixerangues -danses religioses- del País Valencià. El to vital que desprèn, dic. Hi tinc força amics i coneguts a la colla, he estat vàries vegades a la seva seu i he seguit amb certa distància la seva evolució per poder sostenir, sobretot, això. La generositat, la companyonia, l'emoció, la responsabilitat, a seriositat, l'empatia. Això desprèn la colla, la seva trajectòria i -molt especialment- els moments de glòria i dolor que el destí els havia reservat per viure amb la seu relativament curt trajecte.

També s'hi entreveu una de les 'funcions' implícites d'un projecte com aquest, el de l'assimilació (la interiorització, l'exteriorització, la canalització, l'experimentació col·lectiva, el nexe entre l'explicació i el que no es pot explicar...) del que ens passa a la nostra vida, aquesta mena de castell prometeic que mai no acabem de coronar del tot.  El cas de la mort de la nena Mariona Galindo (2006) és el més paradigmàtic. Però no l'únic . Atenció a com expressen, els testimonis, les seves vivències, amb 'miracles' inclosos. S'hi entreveu, però no és tan explícit com a mi m'hauria agradat. Probablement això seria matèria d'un altre documental  (o fins i tot -potser- d'alguna tesi) i, segurament, amb l'assistència de persones que, des de fora de la colla, s'ho miressin amb una mica de distància.

No parlo tan sols de gratar sobre el fet casteller, de conèixer quins són els elements del seu èxit i per quina raó perduren en ple segle XXI. No. Parlo, en tot cas, de fer-ho a partir de l'emocionant i interessantíssima experiència dels Capgrossos de Mataró. Proposo, modestament, tres línies de treball:

1. D'una banda, seria bo investigar -com deia- les claus de l'èxit i la vigència del fenomen, així com també la seva extensió territorial en un marc de certa regressió (o esclerotització) de la cultura popular d'arrel tradicional, allò que abans se'n deia folklore i que ara queda tan malament de dir.

2. De l'altra, valdria la pena reconèixer quin entrallat de relacions, endògenes i exògenes, s'hi generen; les capacitats de la colla per acollir com a grup de referència a un bon grapat de persones (moltes d'elles, amb experiències d'esplais i d'escoltes a la seva infantesa); les solucions emocionals que el grup aporta a les vicissituds personals... i tot això relacionat amb el propi fet casteller, el seu simbolisme (els rols, la força coordinada, la mirada enlarie, els objectius comuns), la seva pràctica (tocar-se, abraçar-se, plorar i riure junts...).

3. I, finalment, proposo que s'estudiï l'eficàcia ritual  i simbòlica de tot aquest artefacte per satisfer una certa dimensió transcendent que entrelluco. Ja sé que molts diran que no, però la veig. Noto com el ritu casteller (i el to vital, com deia) calma les incerteses del viure quotidià i que, a continuació, pretén dotar-les del sentit que la raó, sola, no pot donar-nos, a través d'una representació. Hi pensava en un funeral recent, el moment culminant del qual fou l'erecció d'un pilar. En aquest sentit, els castells són llenguatge que designa experiències que -si no- potser no podrien ser dites. Crec que en un moment de dèficit flagrant dels llenguatges mítics i un descrèdit evident de les institucions que els haurien de transmetre, aquesta és una de les principals claus del seu èxit.

A veure si algú s'hi anima.

Congrés del PSC: qui o què?

El partido socialista (...) no puede limitarse a agitar todos los días ante los ciudadanos un conjunto de obviedades, una lista de problemas que hasta el menos despierto de los analistas es capaz de recitar con los ojos cerrados: alejamiento de la política de las capas más jóvenes de la sociedad, burocratización de la vida parlamentaria, falta de gobernanza económica, sometimiento de la democracia a los mercados, injusto reparto de los sacrificios, injusta distribución de los recursos, aumento exponencial de la desigualdad, trato preferente de rentas del capital, autorización de paraísos fiscales, deterioro de la inspección fiscal, desprotección laboral, contradicción entre austeridad y ajuste y mantener un crecimiento económico necesario para atajar el desempleo... Bien, esos son los problemas, pero ¿tienen alguna solución que proponer? ¿Alguna alternativa concreta que sugerir? ¿Una serie de medidas que puedan ser asumidas por la socialdemocracia europea en la UE? Hasta que no puedan responder a estas preguntas, lo mejor sería que dejaran de molestar con candidatos, dirigentes, nombres y apellidos.

Soledad Gallego-Díaz, a El País, 11.12.2011

A favor de les coses 'dolentes'

Ara som en una època en què destaca el fracàs de tot compromís. Ja podem fer la gara-gara als emprenedors, que pertot sorgeix, com a paradigma de la 'veritat', un conjunt de fracassos que, cosits un a un, fan, de tot risc, un impossible. No parlo tan sols de les notícies econòmiques, de les macro, que ara més que mai se'ns escapen, o de les micro, amb un reguitzell d'exemples que desafien pel·lícules de por. Parlo també de moltes altres notícies. Els matrimonis, o les parelles -com ara es diu, visca la Guàrdia Civil- són el bressol de la violència masclista. Els partits i els sindicats un niu d'escurçons. Les eglésies, un reducte de febles a mercè de les sectes i de sacerdots pederastes. L'escola, una pèrdua de temps envoltada d'immigrants que cal compensar amb les acadèmies. La feina, quan n'hi ha, un joc d'egos. La ciutat, la ciutat sueca també, el lloc predilecte d'assassins narrats per Larsson.

Sospito que som a l'altre extrem d'un paradigma que -perdoneu-me- jo ja trobo molt antic. Em refereixo al del món on se n'amaga la seva cara fosca. És molt probable que això marqués una generació en forma de trauma perquè, si no, no ho entenc. Ara el qui defensa no un món més o menys ordenat sinó, precisament, un món on totes les coses contenen les mateixes possibilitats de bé com de mal, és vist com a tonto. Si, a més, creu que, davant d'aquesta disjuntiva, és bo promoure'n la part positiva i posar-la d'exemple, sense amagar res, però prenent partit, el tracten directament de bleda.

Les bledes com jo, una mica cansats de tant en tant de veure-li el cul al món, tenim ganes -també- de dir que els matrimonis (o les parelles amb tricorni o despullades), els partits, els sindicats, les esglésies, l'escola, la feina o la ciutat són llocs on és possible sentir-se feliçment humà. No quan un està sol, curiosament, sinó precisament perquè allà hi ha gent com jo. Alguns més bons d'altres més dolents, però més o menys com jo, també amb coses dolentes però, m'imagino, amb algunes de bones. Oi? I també descobrim que junts, que som capaços del pijtor (ja ho veiem), també som capaços del millor (que ens avergonyeix massa sovint). I del millor que sols ni ho somniaríem.

El millor de la novel·la negra (que a mi m'agrada molt) és que l'ombra reveli també el volum de les coses, de les coses on la llum descansa i creix.

Claredat que em salva

                 Però fas néixer l'alba
en el teu cos amant, i ets claredat que em salva,
miracle, diamant de tendresa i de pell:
un cel de veritat, el cel més bell.

Pere Rovira, fragment d'"Eros matinal", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 89.
Il·lustració: René Magritte, El futur de les estàtues, 1937.

Medicina

El pequeño médico le miró por vez primera con aire interesado.

-¿Alguna vez ha estudiado medicina?- preguntó.

-Ustedes tienen que conocer algo en el alma además del cuerpo- respondió el sacerdote-; nosotros tenemos que conocer algo del cuerpo además del alma.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 149.

Il·lustració: Goigs de sant Cosme i sant Damià (Sarral, 1971)

Moretti al Congrés

Si en alguna cosa no em va fer pensar l'explícita referència que Nanni Moretti fa al seu darrer film a les intrigues vaticanes és precisament en l'Església. Habemus papam té dues originals línies narratives, almenys. Una, el temps d'espera dels cardenals reunits en conclave amb la companyia inesperada d'un psiquiatre, que recrea elements comuns en tot grup humà (el joc, l'enveja, les misèries humanes, la companyonia), que produeix cert afecte cap a ses porprades eminències. L'altra, el fet insòlit que un d'ells, elegit papa "de consens" després de diversos empats amb altres dos, es resisteixi acceptar aquest nomenament. No cal dir que el papa és interpretat per un esplèndid Michel Piccoli, una de les darreres coses que recordo del qual és una intrerpretació magnífica del Rei Lear. Lear o el papa, dues de les mil facetes i possibilitats que té el poder en un home.

Deia que em costa de reconèixer-hi l'Església. No pas per la crítica subtil que s'hi fa, com podríeu pensar, sinó tot el contrari. Segur que hi ha moltes raons per criticar l'Església i el poder de la seva Cúria, i que donaria per molts trames 'negres'. La mirada que hi fa Moretti, en canvi, és profundament humana. I la lectura que fa sobre el poder, enormement original. No és gens normal expressar els dubtes quan reps un encàrrec, o quan se t'elegeix per quelcom o, senzillament, quan et toca exercir un tros (o molt) de poder. Tothom s'hi veu en cor. Jo mateix, a vegades, miro enrere i m'esgarrifo de les vegades que he dit que sí conscient, o no, de les meves evidents limitacions. Diria que aquesta, el respecte cap a la màxima encomana, el sentit 'original' el teu compromís, el reconeixement dels propis límits -inclosa la por-, el fet de dir 'prou' a la voràgine d'adulacions que et porten no-saps-on, és la reflexió de fons de la pel·lícula.

La setmana que ve el principal partit de l'oposició a Catalunya fa un Congrés. I la setmana següent el líder d'un altre partit  assumirà la presidència del Govern a Espanya. Vaig pensar més amb aquest fet, i amb tantes i tantes coses del 'poder' que exercim diàriament, que no pas amb el Vaticà, tan sols una al·legoria del món on som. Amb la banda sonora de Mercedes Sosa, Todo cambia.

Giragonses sàvies

 

 

Al principi, la Saviesa anirà amb ell fent giragonses,

li farà venir por i tremolor,

l'aclapararà amb la seva disciplina

i, fins al dia que li tindrà confiança,

el posarà a prova amb les seves exigències.

Però després retornarà tot seguit cap a ell,

l'alegrarà i li revelarà els seus secrets. 

 

Siràcida 4, 17-18

Il·lustració: Joan Miró, Personatge, estel (1978), Fundació Joan Miró, Barcelona.

Psicologia

-¿No sabe usted lo que significa psicología? -preguntó Flambeau con tono sorprendido y cordial-. Psicología significa no estar bien de la cabeza.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 125.

Il·ustració: Eduard Alcoy

Així vivim nosaltres

A J.T., in memoriam.

Recordo que, l'any passat, llegint Religió i comunicació, de Lluís Duch (un llibre imprescindible per orientar-te al món d'avui), em van impactar els darrers versos de la VIII elegia de Duino, de Rainer Maria Rilke que els vaig posar al bloc tal qual i que (en traducció de Jaume Medina), diuen això:

¿Qui ens ha girat de tal manera que,

fem el que fem, tenim el posat

d'un que se'n va? Com qui

des del darrer puig que li mostra un cop encara

tota la vall, es gira, s'atura, s'entreté-,

així vivim nosaltres, tothora prenent comiat.

Afegeix Duch que "des dels inicis de l'aventura humana, amb vocabularis, imatges i gestualitats molt diversos, molts homes i moltes dones han esdevingut conscients que llur presència en aquest món sempre es trobava acompanyada per la certesa que el viure humà sempre és un incessant acomiadar-se"*. Em van impactar perquè, si alguna sensació tinc en el moment que -desafiant el mite d'Orfeu- miro enrere és justament la de pèrdua. També de guany, és clar, d'esdevenidor (espero), però hi ha coses, o persones, que sé perfectament que mai més no tornaran. D'algunes quasi me n'alegro (Déu no em senti); d'altres me les miro amb la condescendència en què un acostuma a jutjar el seu propi passat; d'altres senzillament les he oblidat o en tinc un record molt feble; d'altres no han mort -potser- i, és clar, finalment hi ha que deixen un buit que comença entre un punt a l'estómac i un altre al pit i no saps on acaba.

Ja ens hi hauríem d'haver acostumat, a les pèrdues, i sabríem el pa que s'hi dóna. Però, de fet, és el que devem aprendre a mesura que madurem precisament 'a cops de pèrdua'. Si tot va bé i vivim anys, mireu quina contradicció, perdrem amics i potser persones molt estimades; perdrem oportunitats; perdrem pèl, agilitat, vista, oïda, virilitat, mobilitat, paciència; perdrem poder adquisitiu; perdrem amics com a amics; perdrem trens, vaixells, llibres, claus, estalvis, memòria. I quan ho haguem perdut tot potser perdem la vida.

I si no en vivim, d'anys? O no vivim els que més o menys esperàvem? Hi perdem el que encara no havíem guanyat, gairebé; o hi perdem de cop el que teníem atresorat, bo i dolent, sense massa temps a fer la tria. Hi perden molt, els altres, que amb aquest buit tan gros queden d'esma. Amb aquest immens esforç de convertir el pes de plom del buit en aire on tot respiri, de convertir la tristesa de l'enyor en anhel, en un anhel semblant del que hem gaudit en aquesta vida que s'ha escolat entre les rodes d'una freda tarda que augura un Nadal molt negre. Amb l'esforç de fer-lo, un dia, tan lluminós, tan fecund, que ni els incessants comiats, ni la mort, ja no puguin aturar-lo.

*op. cit. Fragmenta, Barcelona, 2010, pp. 201-202