L'u em multiplica

(...) Lluny
de tu, de l'amor dos, l'u em multiplica
per l'isolament.

Màrius Sampere, fragment del poema 33, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 46.
Foto: Las Provincias.

Carregant imatges als carrers de Mataró

Aquests dies de processons a Mataró, una de les preguntes que podríem fer-nos és com és que aquest fenomen compta amb la participació de tants joves. Sí, en alguns passos més que en altres, potser, i cal comptar amb les vinculacions familiars i grupals, i lúdiques, abans de pensar que es tracta d’un retorn en massa de la joventut a la religió. Però sobta, precisament, perquè l’adscripció, la participació o el simple coneixement de tot el religiós són els grans absents a les vides de la immensa majoria dels joves, almenys a Catalunya. No sé si passa (encara) entre els musulmans, però sí molt àmpliament en les famílies de cultura catòlica. En aquest desert religiós, doncs, on fins i tot els actes litúrgics de l’Església en la seva setmana més important de l’any passen completament desapercebuts i dins dels temples, que uns joves decideixin vestir-se de costalero, assajar durant moltes nits, i fer un exercici enorme de força uns dies de festa escolar, ens hauria de fer pensar.

Jo, modestament, tinc dues hipòtesis molt simples, que se m’han acudit llegint L’exili de Déu, el nou llibre de Lluís Duch (Fragmenta, 2017), de qui manllevo alguna idea. La primera parteix de la premissa que el desig de transcendència, la crida espiritual, veure el “més enllà” de les coses o com en digueu és constitutiu dels éssers humans. Que, com tot el que ho és, no es pot suprimir sinó -com a màxim- reprimir. I que el món secularitzat, on el pensament correcte limita tot això a l’àmbit privat, deixa sense recursos als qui desenvolupen aquest desig. Així que una antiga tradició barroca interrompuda en plena fase del desencantament weberià, estocada pel Concili Vaticà II i per l’actual aversió a tota tradició (ergo memòria), sembla útil als millenials àvids de reencantament. Amb la característica important que la seva iconografia remet directament al relat inicial del cristianisme, cultura de la que som fills i religió (encara) viva a casa nostra. I en expansió a l’hemisferi sud.

La selfie del Crucificat

La segona hipòtesi té a veure amb l’imperi de la imatge com a forma de comunicació actual, en detriment de la paraula, un tema molt antic que dóna per molt: la inconofília contra la iconoclàstia, la cultura catòlica contra la protestant, etc. En aquests temes, aquest conflicte es basa en la següent contradicció: el déu amb què creguem (o la ideologia, o el seu substitut) és inabastable, irrepresentable, però només el podem explicar a través de l’abastable i representable. I això darrer, la imatge, serà sempre ambígua i insuficient ja que, si no ho fos, cauríem en la idolatria, en el paradís retrobat sota el qual s’amaguen els totalitarismes, per exemple.

Bé, doncs, en temps, com deia, de l’imperi de la imatge, exactament com si fóssim barrocs de la Contrareforma, omplint de milions de selfies (de “jos”) les amplíssimes xarxes socials, lliurats als nous relats a través de les sèries, amb tot el món en imatges, o somnis, a l’abast d’un clic… no em digueu que carregar imatges a les pròpies espatlles sigui extemporani. I fer-ho en un record (etimològcament, tornar a passar pel cor) que és sempre -de nou Duch- una re-creació, en el doble sentit de tornar a crear i de jugar, amb la base del relat de la Passió de Jesús que narren els evangelis.

L’home contemporani sembla dir: “no entenc massa ni de què va la religió, ni per què coi han de matar Jesús i encara menys la Ressurrecció, i tampoc tinc temps de llegir l’Evangeli, però entenc perfectament aquestes imatges de l’apresament a l’hort, de Maria amb tots els pathos pels quals em medico (angoixes, solitud, dolors, davallament ...i esperança!) o dels soldats romans. És més”, afegirà, “aquestes imatges les entenc perquè són modernes, perquè això (em) passa”.

Fer-se càrrec

Finalment, mentre que el text sempre demana un cert esforç i temps, que es veu recompensat per la comprensió (no existeix, aquesta, sense els primers), les imatges tenen l’avantatge de fer sempre un bon paper simbòlic. Símbol és allò que fa visible el que no ho és, és una trobada entre els dos móns. La imatge és sempre una trobada. Hem trobat una foto de l’avi, diem, i d’alguna manera, hem “trobat” l’avi, l’hem re-cordat, l’he re-creat, com dèiem. Així s’esdevé també amb aquests passos que desfilen aquests dies. Simbolitzen el més profund, alguna cosa que té a veure amb els fonaments i amb les vicissituds de la nostra vida (ja he parlat dels atributs marians). I tot símbol és també una icona, un signe, una indicació per no quedar-se absort en ell mateix.

L’acusat realisme de les talles fa que la icona de la Setmana Santa sigui molt clara: l’atenció màxima de les persones s’ha de fixar en qui pateix i a qui maten, a les víctimes, als nostres veïns, familiars o companys dels que passem olímpicament quan les passen magres. Una atenció que vol dir compadir-se, és a dir “patir junts”; que vol dir fer-se’n càrrec, és a dir “carregar” junts. El que et passa a tu em passa a mi. I tan sols així, no pas amb cap fet miraculós de cap Déu (“Eli, eli…”), hi ha la sortida, l’esperança, la Pasqua. Que des d’aquí us la desitjo ben bona.

Article per al digital Capgròs.com, d'on manllevo la foto, reproduït també a Catalunya Religió.

¿Volem que torni Serrallonga?

Ara fa quaranta anys, el grup Esquirols va compondre una cançó que se situava en el llunyà 12 de febrer de 2017 on es critiquen els excessos de la tecnologia en la vida quotidiana. I això que no comptaven amb els smartphones! Bé, per celebrar-ho, van fer-los un concert d’homenatge a Manresa, el mateix dia que la cançó profetitzava. Els que hi van participar destacaven l’actualitat de les denúncies que aquestes entranyables cançons kumbaiàs que estaven de moda entre els meus monitors d’esplai quan jo hi anava. Sí, ja fa quaranta anys. El clímax de la trobada va produir-se quan tothom va corejar la coneguda “Torna, torna, Serrallonga”.

La cançó evoca el conegut bandoler de Viladrau, font de nombroses llegendes romàntiques, davant “l'alzina” que “ens cremaran”, “les pedres” que “ens arrencaran” o “la terra” que “ens robaran”. Sense els eufemismes actuals, el text demana el retorn del bandoler, del seu “esperit”, en diríem, en forma d’espetecs, trabucs i de guerra. No vull semblar un esgarriacries o un idiota que no entén la metàfora, si fos el cas parlaríem d’enaltiment de la violència i faríem força riure. Les úniques armes dels fans dels Esquirols han estat les guitarres i els fulards.

Aquesta diferència, però, sempre m’ha inquitetat una mica. Penso si no ens estem enganyant en això que n’hem dit utopies, combat, o lluita. Un engany que ha passat, per exemple, per idealitzar els guerrillers mexicans o palestins des de les nostres còmodes fronteres. O per introduir excessiva emoció com a antídot de l’avorrida, complexa, tecnificada i limitadíssima democràcia. Em passa, per exemple, quan pregunto a alguns partidaris de la desobediència (per la qüestió de la independència, o dels refugiats, o dels peatges…), fins on estarien disposats a sacrificar-se per la causa que tant val la pena, segons ells. Quants béns, quanta seguretat o quanta llibertat. Quantes renúncies com les que Serrallonga va fer, i va pagar amb la vida. També els pregunto si acceptarien que això ho fes un altre (“torna, torna…” tu), si realment aprovarien l’us de la força senzillament “perquè tenim raó”. Amb el risc, esclar, que la resta dels que també creuen tenir raó hi responguessin. Potser millor ho cantem i prou, oi? Piquem de mans i ens emocionem. I cap a casa.

I segurament fem bé. El coratge que cal per resoldre els complexos problemes de casa nostra, em temo que no és ben bé el dels bandolers i, m’atreviria a dir, el del Romanticisme. Ni el de les “frases solemnes”. I molt menys el de l’enyor d’un cabdill “del poble” al que demanem que torni per salvar-nos… sense embrutar-nos les mans, esclar. L’avantatge del de veure-ho des del 2017, és que d’algunes experiències encara en tenim els cossos calents. Ho dic per si un idiota, que n’hi ha, fa una lectura literal de l’amable cançó xirucaire.

Article corresponent al mes de març a la revista Valors.

Processons de panxes

A les destinacions festives, més que processons sacres, hi haurà processons contra el colesterol. A pas lent o ràpid, els paladins de la salut es castigaran la panxona amb el mateix afany que els vells penitents es masegaven els turmells i s'encadenaven, descalços, en compliment de promeses pietoses.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 155.

La veritable aventura, per tant, consisteix en passar calamitats, anar en bicicleta a països inhòspits, o renunciar als progressos tècnics que no considerem prou chic. Anem massa farts. A certes clíniques paguem per no menjar: un luxe decadent de prime rordre, que conté un considerable paral·lelisme amb els preparats vomitius que es prenien els romans per poder continuar menjant.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2016, p. 56 (comentari, aquí).

Il·lustració: Juan Carreño de Miranda, La monstrua desnuda (1660), Museo del Prado, Madrid.

Les cadires es buiden

Qui és que diu
que la realitat no pot ser?

que les cadires es buiden de vosaltres?,
que els misteris no surten de rondar?,
que el raig de lluna interromp la nit?,
que cada matí és més d'hora
i no calia pas?


Màrius Sampere, poema 32, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 45.
Il·lustració: Antoni Tàpies, Gran cadira (1989), Fundació Antoni Tàpies (Barcelona).

Ferran Adrià i el mal de cap

De la mateixa manera que la música i l'art contemporanis ja no pretenen complaure els sentits sinó fonamentalment dialogar amb les neurones, (...) la cuina de Ferran Adrià s'adreçava a la ment, no pas als estómacs. (...) Un eco tardà de les avantguardes artístiques, que van expulsar el plaer per entronitzar la raó. Des d'aleshores, l'art contemporani tendeix al mal de cap.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 173

Foto: El País.

El sentit i la cosa

No busco el sentit
trobo la cosa.

Màrius Sampere, fragment del poema 31, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 44.
Il·lustració: Salvador Dalí, La cistella de pa (1945), Fundació Gala-Salvador Dalí (Figueres).

Segueu Arran

L'atac contra la seu del PP de Catalunya de la banda juvenil Arran, una organització de la Cup (els dirigents més visibles de la qual acompanyaven amb condescendència paternal), si ho mirem bé, és ben lògic. Lògic amb la ideologia (diguem) de la Cup, que no només no ha descartat ni condemnat mai la via violenta per accedir als objectius polítics, sinó que sovint convida destacats dirigents que pensen exactament així a predicar a la nostra terra. Sí, a la Catalunya dels somriures unes cent-cinquanta mil persones van votar Batasuna en unes europees després dels atemptats de Vic o d'Hipercor, de manera que no és d'estranyar que tinguin parròquia. I dins d'aquesta lògica ideològica, esclar, a la veneçolana o a la russa, s'hi inclou proscriure tots els partits que impedeixin el pas al nou règim de felicitat. Ara li toca al PP, demà a qualsevol dels altres que diàriament blasmen. Són més efectives les faves que els arguments.

És un atac lògic, també, amb l'atzucac actual de l'anomenat procés, que el conjunt de forces independentistes confien desllorigar saltant-se el nostre marc jurídic vigent, la famosa "desobediència". L'endemà de saltar-se la llei, excepte que vulguem viure sense ella, n'hi ha d'haver una altra (aquesta que ara cuinen en secret al Parlament la pròpia Cup amb el Govern en minoria, m'imagino). Però una llei, ho saben bé els nois d'Arran, que no són tontos, a banda d'aprovar-la, s'ha de tenir força per poder-la fer complir. A l'exèrcit, se li haurà d'exigir que abandoni Catalunya o es posi a les ordres del nou ministre català de Defensa (no rigueu); a l'administració de l'Estat que cobrarà l'IVA o l'IRPF se li ha d'impedir que ho faci; als bancs, que aturin possibles embargaments de qui no ho faci; als jutges, que jutgin segons la nova llei; a la policia, autonòmica o no, que l'acati, així com els altres dos-cents mil funcionaris. I els milions de catalans, alguns dels quals, necessitarem alguna amenaça per deixar de complir amb les nostres obligacions fiscals i ciutadanes per complir-ne unes altres que no considerarem legítimes.

Fins ara, en les converses informals, al Facebook o on sigui, he demanat insistentment quina serà, aquesta força, com convenceran, millor, com obligaran, a tota aquesta llarga llista de persones a sotmetre's a una llei que -com dic- no consideren legítima, ni ells, ni l'Estat al que molts d'ells han promès servir, ni la comunitat internacional. Si ningú me'n presenta cap altra (fins ara ningú no ho ha fet), només hi ha una manera, com poden imaginar-se. La violència. Per això, joves àvids de mili, dolces ànimes compromeses amb la pàtria, nebots avantatjats de Fernàndez i Gabriel, ens ho han assenyalat molt clarament. Ni no és un cas aïllat; fa pocs dies, un altre dels grupúsculs de la Cup ho feia també ben evident. Esclar que, la propera vegada, hauran de proveir-se d'armes un pèl més sofisticades.

Però la reacció del Govern en minoria, que s'aguanta gràcies a la Cup, ha estat políticament correcta: "No, nois, així no que ens feu quedar malament". No sé si em produeix més rebuig constatar que tenim l'embrió d'una milícia patriòtica pròpia dels anys trenta o la indiferència amb què els "germans grans" d'aquest procés tracten un fet així. Indiferència o, el que és pitjor, amagar els veritables plans, negar-se dir-nos d'una punyetera vegada quina serà la força que m'amenaçarà a mi, per exemple, el dia que em negui a pagar els meus impostos a un govern il·legítim. Però no es preocupin, si la força és contundent, em convenceran aviat. Són més efectives les faves, segades arran, que els arguments.

Foto: El Periódico.

Ni els guillats

Als bojos clàssics, als entranyables bojos de tota la vida, els agradava ser Napoleó. Jo encara n'he conegut algun, i eren un gran espectacle, generalment inofensiu. Els nous tarats, en canvi, en tene prou a sortir per la tele, que és un altre mètode de transformació eficaç i amb més prestacions. Resulta interessant constatar que ara ni tan sols els guillats opten, en les seves fantasies, per ser alguna cosa.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 45 (comentari, aquí).
Il·lustració: Chaim Koppelman, Napoleó nu, 1980.

Alfa i Omega

L'impossible va partir d'una remota possibilitat.

Aquesta possibilitat inicial sorgí

de la inexistència anterior.

Crec en Déu Pare,

en el Déu Pare Capicua.

Màrius Sampere, fragment del poema "Capçal", a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 13.

De funerals

En aquests moments, un dels escassos contactes que la majoria de gent té amb l’Església Catòlica, a banda de veure el papa a la tele o del generós tractament mediàtic de les obsessions amb el sexe d’alguns bisbes, es redueix a assistir als funerals. No sé si els nostres clergues són prou conscients de la responsabilitat que tenen i, perdonin, de la preparació específica que caldria per atendre aquest repte. És un moment delicadíssim, completament desaconsellat per al proselitisme o l’argot propi dels creients. O per recórrer a l’imaginari premodern, tan sofert en imatges del cel, els àngels, el consol de la vida eterna i altres excentricitats incomprensibles a l’home secularitzat, que ni tan sols se sap el parenostre. Tanmateix, d’un funeral catòlic -com de qualsevol altra litúrgia-, se n’espera que sigui genuí, que aporti el seu llegat cultural perquè, creients o no, els assistents “emparaulin” el buit i el dol d’una pèrdua sentida. És tot un repte i goso dir que hauria de ser una prioritat pastoral de primer ordre.

Ho ha de fer, també, en un moment en què molta gent aprofita les exèquies, o encara més els comiats laics, per retre un breu homenatge al finat. Amb una mica d’estupor, veig com s’adrecen als morts com si fossin vius, al·ludeixen a “allà on siguin”, es consolen refugiant-se en la memòria (“seràs viu mentre et recordem”) i s’exhibeixen els llaços afectius. En fi, anhel de religió quan desapareix la religió, diríem, o quan les institucions que l’han de proveir són poc creïbles. Aquest anhel és una primera dada a tenir en compte pel repte que dèiem.

Però hi ha una segona dada, més complicada de resoldre. El protagonista, per dir-ho així, d’un funeral no és el finat, sinó Déu i el seu misteri. La litúrgia s’adreça a Déu perquè l’aculli. Al mort no se li canten les gràcies sinó que més aviat es prega perquè siguin perdonats els seus pecats. Per mi, és bastant més realista que no el que veig ara, i que té més a veure amb l’apoteosi del jo que ocupa incansablement tot el nostre estil de vida. El protagonista dels comiats actuals és el jo, sense adonar-nos que, precisament, el jo ha estat completament despullat, mort, vençut. I que aquesta actitud, qui la tingui en vida, ja haurà guanyat el cel. Qui mori, viurà.

Publicat a la revista Foc Nou (març 2017). Foto: fotograma de Quatre bodes i un funeral (Mike Newell, RU, 1994)

Beguda i civilització

Hi ha una relació evident, objectivament indiscutible, entre la tradició reglada i codificada de consumir alcohol i el progrés de la civilització. Els anglesos, els alemanys, els francesos, els japonesos: pobles de grans bevedors.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 44 (comentari, aquí).

Et fa mal i no entens

EL PENITENT

Hi ha una cosa latent
de la vida o el món
que et fa mal i no entens
quan t'aferres a un cos
que no té el nom que dius,
quan al vers niuen corbs,
quan al semen hi ha sang,
quan els jorns són un mur,
quan orgasmes i plores.


Ponç Pons, Fragment del poema "Dos aiguaforts", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 103.

Il·lustració: Mark Rothko,  No. 14, 1960, 1960, San Francisco Museum of Modern Art (SFMOMA), San Francisco.

El pensament màgic no cura

Un xicot sense cap mena d’estudis mèdics m’explica que pot curar no sé quina malaltia. Amb les mans, sense tacte, només imposant-les com si fos una benedicció. I diagnostica una mala influència familiar que convindrà posar a ratlla com a origen del mal. La gent se’l creu i ningú el denuncia. Això passa avui a Catalunya, mentre els estudiants de medicina dediquen uns nou anys a formar-se, molts d’ells havent de marxar a l’estranger. No és  cas aïllat, i molt menys en l’àmbit de la medicina, on molta gent sosté teories conspiratòries, alternatives i no sotmeses al sedàs de la crítica com a irrefutables.

Una de les característiques que distingeix el temps que vivim és la bona salut que té el pensament màgic. Conviuen, a casa nostra, una descreguda distància amb l’herència religiosa, que duu les seves conseqüències morals i lingüístiques, amb una desconfiança, o pèrdua d’autoritat, del criteri intel·lectual, o merament empíric. I aquesta incredulitat, contrasta amb multitud de tendències crèdules en fenòmens sobrenaturals, o semblants. La crisi del simbòlic arrossega amb ella el seu principal enemic, el científic, de manera que s’imposa, com hem dit altres vegades aquí, un reencantament.

Sovint, el discurs del pensament màgic és tan bonrotllista com ineficaç. No et donaré medecines, però et donaré amor i la teva fortalesa interna (o les ones, o els esperits, o el que sigui) t’ho farà superar. No t’enviaré cap exèrcit que m’embruti les mans, país en guerra, però si vols t’envio pallassos sense fronteres. No aniré a votar la Hillary, però després muntaré moltes manifestacions contra Trump, a veure si li arriba la meva ràbia. No em mouré del sofà, però faré tots els clics solidaris que em sigui possible. Si ens donem les mans, tot serà possible. Si tots som més bons, el món serà millor. I així.

L’angoixa per mirar de cara a la realitat, plena d’obstacles i límits, però també la que alberga les úniques solucions viables a l’ombra d’aquests, ens aboca a crear-nos mons paral·lels amb final feliç, com si diguéssim. L’anhel prometeic de l’home totpoderós, o d’un Deus ex machina que ens ho resolgui tot després de fer-nos patir una mica, no pot admetre que, la realitat, molt sovint, no té solució per tot. D’això se’n diu finitud i és la condició instínseca de la nostra humanitat.

Jo ho entenc, sincerament. Quan un pateix una malaltia terminal, una fonda depressió, la pèrdua d’un ésser estimat… o se li fa agra aquesta vida d’anar fent, la paraula finitud és insuportable i l’atracció per la seguretat fictícia, irresistible. No us puc dir pas què faria, jo. Però mentre no arriba, almenys, preparem-nos i espavilem-nos. Fem l’humil gest d’admetre els nostres límits, d’estimar aquest cos que es degrada, aquest món que ens incomoda, aquesta ciència que no ho cura tot perquè darrere d’ells, i no al damunt rebutjant-ho com a deixalla o imperfecció, hi ha el que val la pena de la vida.

Article per a la revista Valors (febrer 2017)

La vulgar dictadura dels gatets

Allò que uneix la figura de Hitler amb la d'Stalin, o la de Franco amb la d'Enver Hoxha, no és res més que la vulgaritat. El més rellevant de la biografia de Franco no és tant la seva proximitat al feixisme com la seva afecció a les travesses. (...)

La part més obscura de les conseqüències socials de la digitalització es tradueix en la creació d'una nova massa global. (...) Aquesta nova massa mira els mateixos vídeos de gatets de Youtube, respon a les mateixes consignes globals, riu a partir dels mateixos acudits, plora a partir de les mateixes sèries de televisió i, sobretot, depèn d'un petitíssim grup d'empreses privades: Google, Microsoft, Facebook, Twitter...

(...) L'única justificació de l'intel·lectual és la seva suposada capacitat de dirigir la mirada cap a territoris poc transitats, fins i tots desolats, incòmodes, pertorbadorament minoritaris.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, pp. 23 i 20 (comentari, aquí).

L'escriptura que em cus

L'escriptura que em cus feta vers les ferides
té el ressò d'altres veus i el color d'altres vides.

Ponç Pons, Fragment del poema "Fuga", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 70.

La Transfiguració

Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús:--Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol:--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo.Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. 7 Jesús s'acostà, els tocà i els digué:--Aixequeu-vos, no tingueu por.Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol.Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre:--No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts.

Mt 17, 1-9 

Si la setmana passada vèiem la rotunda humanitat de Déu amb les temptacions de Jesús al desert, en l’episodi de la Transfiguració que llegirem aquest diumenge podem dir que “es tasta” la Ressurrecció i la Glòria. L’evangelista narra, d’una banda, un complex sistema simbòlic (Moisès i Elies, la llum, les túniques...) i, de l’altra, una mena d’excitació i desconcert dels pocs deixebles que acompanyen Jesús. Amb Jesús, sembla que diguin aquests deixebles anys més tard de la mort del seu amic, i amb llenguatge d’ara, vam tastar directament la plenitud dels nostres anhels més profunds, el veritable sentit de la vida. Sí, aquell que van matar i del que ens avergonyíem, aquell que va penjar d’un pal com la despulla d’un gos, aquell que de barrejar-se amb la púrria en deia “banquet”... va arribar al més fons que tenim i és com si tot, de cop, d’il·luminés. Es transfigurés.

Però encara hi ha més. Aquesta escena ens assenyala que aquella experiència no és tan sols un memorial, un recordatori, una commemoració o, encara menys, una nostàlgia de l’amic perdut. En assenyalar els profetes “del passat” i en anticipar el “futur”, Jesús se situa al mig del temps. Jesús no és tan sols l’esperança que la humanitat és capaç de Déu sinó que la seva interpel·lació s’adreça a cadascú de nosaltres al temps i el lloc on vivim. Contra el que demana l’apòstol Pere, clarament entusiasmat, de construir “una cabana” per cadascun dels profetes i pel propi mestre, el “lloc” de Jesús és la nostra realitat prosaica i quotidiana, la nostra vida a vegades tan mediocre.

Una de les reflexions que podem fer, avui, a l’Església i fora de l’Església, correspon a la nostra relació amb la tradició. En dos sentits. En primer lloc, si estem disposats a prescindir de l’enorme cabal teològic, moral, cultural, artístic i tot el que vulgueu -els nostres “Moisès i Elias”- en la nostra vida actual, tan secularitzada com, perdoneu-me, inculta tantes vegades. L’oblit d’aquest bagatge és un luxe que no ens podem permetre. 

Però, en segon lloc, encara que sembli contradictori, poter també cal reflexionar sobre les “cabanes” que a vegades construïm sobre aquest llegat, com si el món no hagués canviat, com si Déu fos una cosa “antiga”, un ordre que cal recuperar. Algú, en definitiva, que no sembla pas encarnat a la realitat que vivim. Sigui per una litúrgia de guitarres hippies o d’ultramontans, sigui per una moral massa sovint de manual i extraterrestre o sigui per mirar-nos excessivament el melic. No, no. No farem cap cabana i deixarem fer el camí a Jesús amb nosaltres. De fet, això és la Quaresma.

Comentari llegit avui al programa Creure Avui, del canal m1tv, per l'Evangeli d'aquest diumenge.Il·lustració: Teòfanes el Grec (atribuït) "la Transfiguració del Salvador", icona aproximadament del segle XV a la Galeria Tretyakov, Moscou

Els buròcrates

¿Qui governa els Estats? -em demanaven (...)-. ¿Jo, que voto i pago la contribució, o els meus funcionaris que m'administren la felicitat pública? El resultat fou que la gent descobrí que ningú no és amic a casa seva i que la vida la riquesa i la felicitat del poble depenen de l'humor dels funcionaris de l'Estat organitzats en casta. Es descobrí, en un mot, que el buròcrata, amb les seves traces i manyes, governa el polític i a través del polític governa el poble. Entre l'estat i el poble hi ha un element aïllador irresponsable i sinistre, que és la burocràcia.

(...) L'home liberal i conservador (...) es lliura en braços de la burocràcia i viu tota la màgia hipnotitzadora del funcionari. El socialista, en canvi, considera el buròcrata com una necessitat que cal combatre, o almenys que cal controlar.

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 580-581. 

És evident que, en simples termes numèrics, hi ha més mediocres que persones creatives i lluminoses; però, a la vegada, les institucions modernes no poden assumir la jerarquia intel·lectual, la diferència delatadora, l'elitisme. La burocràcia és el gran ribot de l'igualitarisme en institucions on aquesta diferència pot arribar a ser extrema.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 48 (comentari, aquí).

Abraçat a un cos humà

L'Esperit s'ha cansat d'habitar núvols freds com un fruit saborós que no es cull ni es gaudeix regalimant pels llavis.

L'Esperit s'ha abraçat a un cos humà i ha vist el tacte la llum que envolta el paradís.

Ponç Pons, Fragment del poema "Retaule de Biniaede", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 57.

Il·lustració: El Bapstisme de Crist, al Baptisteri dels Arrians. Rávena.

Les temptacions

Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. 2 Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. 3 El temptador se li acostà i li digué:
--Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.
Però ell li va respondre:
--L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.
Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple 6 i li diu:
--Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.
Jesús li contestà:
--També diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.
Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria 9 i li diu:
--Et donaré tot això si et prosternes i m'adores.
Li diu Jesús:
--Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.
Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien.
Mt 4, 1-11

A mi sempre m’ha inquietat l’episodi de les temptacions de Jesús. Déu fet home, tot un Déu, mirant de cara el mal. La humanitat de Déu, indefectiblement, ha de passar per les temptacions, que són tan humanes. A diferència de nosaltres, i potser és això el que m’inquieta, Jesús hi parla de cara. Enlloc d’esquivar-les, de dissimular-les, de fer veure que no hi són, o d’amagar-les en la nostra vida, o de disfressar-les, o de fer-les fora de qualsevol manera, l’opció de Jesús en la seva solitud és la de mirar-les de front. El primer que fa, doncs, és tenir el diable d’interlocutor, una “davallada als inferns” en tot ordre. El primer que ens ensenya aquest Evangeli, així, és que totes les nostres ambicions i infidelitats les hem d’assumir com a pròpies i ens hi hem d’enfrontar cara a cara.

Les persones sense contradiccions, sense “temptacions”, no existeixen. Els humans som així. Som, a vegades, la mateixa persona capaç del servei als altres i capaç de trepitjar qui sigui pel poder, el que estima i odia amb la mateixa passió, el que vol ser lliure i acaba encadenat a qualsevol de les seguretats fugisseres a les que ens aferrem “perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”, com recita de l’Escriptura el diable en aquest Evangeli de diumenge. Jesús mostra com Déu, fet home, assumeix aquesta mateixa condició i és des d’ella, no pas fora, que hi lluita.

Sovint els llocs on som (la nostra família, la nostra feina, les entitats on participem, els partits que votem o l’Església que som fidels) ens desagraden per les seves contradiccions, pels seus “pecats”, i voldríem marxar-ne. Jesús, en canvi, els mira de cara i els desafia allà mateix, amb el seu testimoni i la seva presència.

I el segon que fa Jesús, crec, és advertir-nos de la naturalesa de Déu. Déu ja no és qui treu les castanyes del foc, el que evita els camins difícils, i tampoc el que farà guanyar el Barça, lamento dir-vos. Déu no és, ja, un mag els prodigis del qual ens faran més feliços, si està de bon humor o ens portem bé. No, Déu “només” depèn de la nostra resposta. Per això Jesús ens advertia que el seu Regne ja és entre nosaltres. L’haguem merescut o no.

Comentari a l'Evangeli de diumenge, per al programa Creure Avui, a la cadena m1tv, d'avui.

Il·lustració:  Briton Rivière - The Temptation in the Wilderness (1898),  Guildhall Art Gallery & London's Roman Amphitheatre, Londres.

Podem

Sosté Byung-Chul Han: així com la societat discplinària produïa criminals i bojos, la societat que abraça l'eslògan "Yes, we can" produeix individus esgotats, fracassats i depressius"

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 77.
Il·lustració: Fotograma de "La taronja mecànica" (USA, 1971), de Stanley Kubrik, 

Aquesta creu

                                     Aquesta creu,
al final serà el símbol del que hem predicat.
Confondran l'alegria de ser amb la tristor
i en faran del que dius regles, normes i càstigs.

Ponç Pons, Fragment del poema "Visions d'Història Sagrada", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 49.
Il·lustració Gilbert & George

Com si fóssim dones de fer feines

¿Per què serveix un editor? Entre d'altre coses, per fer el que L'Altra ha fet amb Lucia Berlin: descobrir-la al públic català amb l'esplèndid recull Manual per a dones de fer feines (Barcelona, 2016). Es tracta de dir "ep, aquí hi ha una meravella i no en sabíeu res". ¿I escriure, per què serveix? També, entre d'altres coses, per explicar-se a un mateix i als altres el fil narratiu, inexistent a simple vista, i sovint inexplicable en el fons, que agrupa els fets més diversos, atzarosos i inversemblants que marquen la nostra vida. La vida, especialment la vida de Berlin, en té molts. Sospito que tant la clara vocació per narrar, com la seva especial destresa en penetrar en el món quotidià, sovint lleig, lletgíssim, o de situar-se en una determinada perspectiva no sempre pròpia, fan la vida més suportable. No tan sols suportable sinó, encara que sembli tot el contrari, digna de ser viscuda. "Les males olors poden ser agradables", diu Berlin (p. 25). O "no em sap greu dir coses terribles i les puc transformar en divertides" (p. 388). O "he tancat la porta de l'aflicció del penediment de la recança" (p. 466). La fascinació per Mèxic en comparació amb la vida als Estats Units, la diversitat entre els baixos fons i la vida burgesa o, fins i tot, entre el catolicisme i el protetantisme tenen aquest so de fons.

Hi ha força varietat, als contes, però no me n'he trobat amb cap de prescindible. Alguns, són sublims. El llenguatge combina el realisme, sovint amb una ironia brutal ("No suportava la paraula amor. La pronunciava com la gent pronuncia bandarra", p. 368), amb una poètica molt particular ("Podia veure-hi nens, homes i jardins, a les meves mans", p. 32), diu, des d'una convicció en què la realitat que ens envolta ja ho explica, de fet, tot, com quan va apuntant-se els cartells d'avisos de botigues, per exemple, com si fossin premonicions profètiques. "¿Us imagineu que el nostre cos fos transparent com les tapes de les rentadores?", es pregunta (pp. 135-136); efectivament, els contes de Berlin són com si el nostre cos, la nostra vida real, fos tan transparent i alhora enigmàtica com el que es veu a través la tapa d'una rentadora. O la vida vista com si fóssim dones de fer feines (p. 289). Aquesta, contra tot manual d'autoajuda, és la proposta de Lucia Berlin. I em temo que té raó.

Gestió cultural

Res d'autèntic. Els uns volen continuar gestionant el parc de les excentricitats i els altres restaurar el parc de les antiguitats.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 77.
Il·lustració: André Malraux sel·leccionant fotos per al seu museu imaginari.

Vint

Tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu.

Lc 15, 31

Fer-se vell

M'he fet vell i record amb nostàligia, perduts,
tots els dies, Raquel, que no et vaig fer l'amor.

M'he fet vella i record agraïda, amb passió,
tots els dies, Jacob, que vam fer l'amor junts.

Ponç Pons, Fragmentt del poema "Visions d'Història Sagrada", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 39.
Imatge: Palma el Vell, Jacob i Raquel (1520); Gemäldegalerie, Dresde, Alemanya.

Religió contra fanatisme

Sorprèn que molts dels terroristes islamistes tinguin una formació religiosa tan mediocre, si és que la tenen, així com encara sorprèn també que siguin reclutats a les nostres ciutats més occidentals. La formació majoritària entre aquest col·lectiu, per cert, és la d’enginyer. En general, si us hi fixeu, els més fanàtics de totes les colles no són mai els millors formats en allò del que són fanàtics. Una bona formació va descobrint el caràcter instrumental, i provisional, de tota religió o ideologia, sap desgranar el gra de la palla, contextualitar, etc. No és cap garantia de res, hi ha gent molt ben formada fent de criminal, però segur que ajuda a posar distància, a avaluar molt millor la tradició que reps i a no perdre mai el respecte a la realitat, complexa i tossuda.

Més aviat sembla que la religió, en molts d’aquests casos, ve a cobrir un buit del que sí que són conscients. Un buit de sentit que no és massa diferent del que té tanta i tanta gent. O del que tenim els que representa que “ja creiem” quan veiem que aquesta pretensió no resol en absolut cap de les coses importants de la vida. Que Déu té sovint lloc al buit, o en el silenci, o precisament en aquell qui es veu “sense Déu” ja ens ho diuen teòlegs i místics. I que amb el “jo crec” no és ni de bon tros suficient és una constant en l’Evangeli. De manera que no ens hauria d’estranyar que qui cerqui amb més virulència Déu (o, si voleu, el sentit de la seva vida) sigui qui està més conscient de la seva absència, qui el veu més lluny. Això és un perill, sí, i una oportunitat, també.

Els que insisteixen en treure la classe de religió, o en devaluar-la, haurien de ser conscients d’aquests casos. Quan un és a l’entrada d’aquest buit necessita eines, pistes. Necessita omplir-lo com aquell escalador que va clavant pitons per subjectar la corda del seu propi camí. La formació religiosa serveix per això, de la mateixa manera que l’educació sexual als preadolescents els prepara per un repte que ni s’imaginen que tindran. Les persones formades no s’empassen el primer sopar de duro. I serveix per qualsevol fanatisme.

Foto: ExpansiónArticle per a la revista Foc Nou (desembre 2016)

L'herència catòlica de la modernitat

Els dos grans valors de la modernitat són esqueixos de la tradició cristiana.

En primer lloc, la fraternitat: creadora de l'ideal d'igualtat.

(...) El segon gran valor qu el catolicisme regala a la modernitat és el racionalisme, present en aquesta religió des de Pau de Tars, Agustí d'Hipona, Anselm de Canterbury i Tomàs d'Aquino. (...) La fraternitat i la raonabilitat cristianes són matriu de la modernitat.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 75.
Il·lustració: Eugène Delacroix, La llibertat guiant el poble, Museu del Louvre, París.

Entre gemecs i besos

Com feres enzelades
en l'univers dels símbols,
vagam un temps que dura
la flama d'un miratge
pel món i àavids de sexe,
enquimerats pel sexe,
desficiats pel sexe,
furgam en la ferida
del cos cercant atàvics,
entre gemecs i besos,
el sentit de la vida.

Ponç Pons, "L'origen del món - Courbet", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 23.
Foto: L'origine du Monde (Alben).