El Déu que serà

 Èxode 3, 1-8a 13-15

Avui, enlloc de l’Evangeli, vull fixar-me en la primera lectura, de l’Antic Testament. És un molt conegut passatge de l’Èxode en el qual Déu confia a Moisès la seva missió. Com passa en el cas de la Transfiguració, que parlàvem la setmana passada, l’escena és plena de matisos, símbols i detalls. Començant per una bardissa que crema però no es consumeix com a manifestació de Déu, una imatge que em sembla bellíssima. Déu, és a dir, el que està al capdamunt de tot el més important, diríem, s’identifica amb un tros d’herbots inútils. I tot allò que porta, aquest foc, aquest desig ardent, crema sense destruir. Aquest primer detall ens fa notar que la presència de Déu entre nosaltres només pot ser percebuda simbòlicament. I què és, un símbol? Un símbol és un objecte, o una acció, o un ritual, que, per la raó que sigui, fa present el que no podem veure. Per exemple: els casats porten un anell, que és un cercle que no té principi ni final, per simbolitzar el seu compromís, sobretot quan estan lluny de la seva parella. O les fotos o objectes dels nostres éssers estimats quan moren, als quals donem, segons es diu, un “valor sentimental”. Les banderes o escuts simbolitzen tot un país, perquè no sabríem com agrupar-lo. Etcètera.

Bé, doncs això que els creients anomenem Déu (i que en un context no creient assimilaríem a la màxima justícia possible, o a la màxima llibertat possible) no és a l’abast, és (literalment) u-tòpic, no és enlloc. O no ho és encara (després en parlarem). I, de ser a l’abast, no sé si la nostra petita existència el podria abastar. Però les persones, segurament des dels inicis de la parla articulada las nostres avantpassats homínids, hem descobert el llenguatge simbòlic: expressar el que sabem que hi és però no veiem. Com els cérvols pintats a les parets de les coves, com les constel·lacions reproduïdes en cercles de pedres. O les paraules que designen conceptes abstractes. De manera que el que diu que “parla amb Déu” o promet “paradisos” ens enreda si no admet que ho fa a través dels símbols: dels objectes que ens permeten designar el que no coneixem.

La primera lectura d’aquest diumenge ho expressa molt bé quan Moisès pregunta qui és el déu que li parla. El text s’hi està una estona. Aquesta veu que surt dels arbustos, dels marges, no té res a veure amb els déus a l’ús. La seva orientació, contràriament a l’entotsolament dels déus habituals, és la concreció humana, que la Bíblia exemplifica amb el poble d’Israel i aquest passatge acaba essent la crida que Déu fa a Moisès. I, curiosament, quan Moisès insisteix en preguntar el seu nom, déu diu “Jo soc el qui soc” i, a continuació, “Digues als israelites: "Jo soc" m'envia a vosaltres”.

Aquí també farem una breu reflexió, i de seguida acabo. Com que les conjugacions verbals en hebreu es veu que són molt complexes, el temps amb el qual parla Déu, tant podria traduir-se així, en present (“soc el qui soc”, o “sóc el qui és”) com en futur, és a dir, “jo soc el que serà” o “el que s’esdevindrà”). Perquè la missió que encarrega a Moisès és una missió que té objectius, que té futur, el futur que simbolitza “La Terra Promesa”. El judaisme, en realitat, contra les religions de l’”etern retorn” és l’inventor de la idea de progrés, que segles més tard recuperaria la modernitat. Les coses poden canviar.

Si Déu, doncs, és el que serà, és que encara no hi és o, millor dit, és que ens necessita a nosaltres per ser, cosa que tampoc s’assembla gaire a la resta de déus disponibles, pels quals som perfectament prescindibles. Pels déus d’ara, també. Tant els que d’entrada se’ls hi veu el plumero, i que Jesús ja denunciava, relatius a la nostra relació amb el poder o els diners, com d’aquells dés actuals diguem-ne més ben intencionats pels quals també podem ser un zero a l’esquerra. “L’important és l’objectiu, el projecte, no les persones”, de vegades es diu per perdonar errors humans. Doncs bé, és al revés. Sense posar primer les persones no hi ha objectius que valguin. I el Senyor dels Objectius, aquí disfressat de déu d’Israel, així li va fer saber al pobre Moisès.

Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat.

Rufián: tenen raó els «señoritos» de Junts

 

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic d'acord amb Junts quan s'enutja amb el seu soci, una vegada més, arran de les declaracions de Gabriel Rufián. Amb un to de solemnitat ridícula (repetint les frases), el portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats afirmava ahir en aquesta seu que els encarregats de l'entorn de Puigdemont (i ell mateix) de parlar amb les autoritats russes eren «señoritos» que «es creien ser James Bond». Jo més aviat ho havia comparat amb el sastre de Panamà de la famosa novel·la de John Le Carré (i la seva versió cinematogràfica). Però ja ens entenem: tot plegat sembla una pantomima i, si no fos per la tragèdia a Ucraïna, ens passaríem el dia rient-nos-en.

Els socis d'ERC al Govern, Junts per Catalunya, han agafat una bona emprenyada. En teoria, per l'aval que dona el diputat Rufián a les informacions que s'han publicat aquests dies. Per ells, és un invent més de les «clavegueres de l'Estat», tot i que hi ha proves que ho avalen. En el fons, crec, retreuen als seus socis que no s'acabin de creure la vigència de la lluita per la independència, encara que el retret podria ser mutu, esclar. En el que tenen raó és que, si de veres es vol la independència de Catalunya, un dels flancs a cobrir és el de la comunitat internacional. Ni un sol país, ni el més insignificant del món, va reconèixer la República Catalana. Diuen els d'ERC que al conseller d'Exteriors d'aleshores, Raül Romeva no se li hauria passat pel cap buiscar el suport dels russos. El que no sabem és si en va buscar cap més, perquè el resultat fou ben galdós. Zero.

Ara bé, l'únic precedent de la interpretació que l'independentisme fa del dret a l'autodeterminació (és a dir, al marge de les resolucions de l'ONU i del Comitè de Venècia) és el dels referèndums de Crimea, Donetsk i Lugansk (2014), precisament sota la dominació de facto russa. Si algú hagués jugat en sèrio per la independència, si realment valia tant la pena i era tan prioritària per Catalunya, potser sí que era una carta per jugar. Òbviament, en cas d'aconseguir-ho (cosa francament difícil), el preu hauria estat alt, també en termes de seguretat. Però quan un assimila la independència als grans valors, a les "divinas palabras" (la llibertat, la sobirania, etc.), és lògic que l'anteposi a una cosa tan sagrada com la integritat de la vida humana, com ha dit amb la sinceritat que la caracteritza la gèlida exconsellera Clara Ponsatí.

Tot això és lògic però, com ara comprovem amb la guerra d'Ucraïna, hauria estat un desastre descomunal. Per sort, cap dels actors del procés independentista culminat sense èxit la tardor de 2017 s'acabava de creure això de la independència. Ningú va fer cap "estructura d'estat", ningú va planificar l'endemà del Dia D, ningú va preveure cap procés d'ocupació (o desocupació, depèn de qui parli) dels centres de poder del Govern d'Espanya a Catalunya, ningú va preveure cap fons de resistència per la població catalana, ningú va pensar en cap mecanisme de defensa i, com es veu ara, ningú va aconseguir cap mínim suport de cap estat sobirà del món. Només van fer dues coses, i les dues han esdevingut un carreró sense sortida: l'ús de la independència com a mobilització política i electoral (com a promesa) i la pràctica de simulacions en forma d'actes administratius i polítics per poder-ho satisfer, actes que s'han identificat com a delictius, pels que n'han patit les conseqüències penals els seus inductors i que s'han intentat reciclar com a nou combustible polític i electoral. De moment, Pere Aragonès va poder ser investit president gràcies a les brases d'aquest combustible, poca broma.

La prova que l'energia sobrant va acabant-se és que les baralles entre els dos grans partits que es disputen l'hegemonia postpujolista (els símptomes de les quals ja les vam veure quan es negociava l'Estatut de 2006) animen (és un dir) la vida política catalana enmig d'una legislatura gris i sense horitzons clars. Si la cosa fos com d'un matrimoni mal avingut, també podria ser motiu de mofa. Al cap i a la fi, donaria per alguns programes del Polònia, si encara el fan, que no ho sé. Però els conflictes interns afecten de vegades projectes com el de l'ampliació de l'aeroport, o les negociacions amb el Govern Sánchez, i el resultat només pot ser la paràlisi.

I no, la independència de Catalunya, un projecte polític tan legítim com qualsevol altre, no pot ser l'única interpretació possible de les grans paraules, dels grans valors pels quals sacrificaríem una sola vida humana. La democràcia, al cap i a la fi, no és res més que això: reconèixer que cap dels projectes polítics, per més bonics que siguin, pot identificar-se amb valors comuns. I que, de fet, no pot imposar-se mai del tot: d'aquí els límits de l'estat de dret. Quan algú pensa que la vida humana està per sota del seu projecte polític, qui treu el cap és el totalitarisme. El mateix que critiquem ara, amb raó, a Putin, que enverina, empresona i assassina els seus contrincants. Per això no ens ha d'estranyar que algú dels nostres en busqués la complicitat, i hauríem de demanar a ERC que, si ara se n'escandalitza, hauria estat molt millor que es desmarqués del procés per imposar un model polític d'uns quants a tota la resta, més encara quan no se'l creia. O que no fes res que ens faci pensar que se'l creia.

No hi ha "allà dalt", sinó "aquí baix"

 Lluc 9, 28b-36

A l’Evangeli de diumenge que ve s’hi explica la Transfiguració, un relat ple de símbols, no sempre fàcils d’interpretar per als homes i dones d’avui. I també ric en matisos. Fem bé de llegir-lo i rellegir-lo, si podem, i anar-los descobrint. L’espectacularitat del relat també ha donat algunes obres d’art rellevants, com la de Rafael que hi ha al Vaticà.

Si llegim els versets que precedeixen el relat, potser n’entendrem millor el context. Jesús acaba de dir als seus deixebles, que estaven entusiasmats amb ell, que això acabarà malament, és a dir, els anuncia la Passió. Els fa baixar del núvol i els hi explica sense embuts que aquest camí que ell proposa, el de la llibertat i la joia, no és, ni de bon tros, un camí de roses. En fi, que hi ha raons molt poderoses que el món sigui com és, i que la nostra vida mandregi davant el repte d’alliberament que els anuncia. Que no n’hi ha prou amb les bones intencions, o amb les bones idees, amb els finals feliços. I això els desconcerta, com desconcertats i espantats estaran quan això vagi en sèrio i pengin Jesús al Gòlgota. Així, doncs, la Transfiguració sovint és interpretada com un anunci de la Resurrecció, ara en diríem “una demo”. Una mena de descobriment, un cop passats els dies i païda la notícia, que, malgrat tot, la cosa val la pena. 

O que, precisament per això és que val la pena. Precisament perquè el món va com va, i nosaltres amb ell, que cal fer el possible per canviar-lo, quan el canvi sembla impossible. Per això, la lògica reacció de Pere de “quedar-se allà”, en la celebració de l’impossible, és, com diu el narrador, que no ha entès res. No hi ha paradís possible, venen a dir-nos aquestes imatges, que no passi per l’assumpció de la pròpia vida i els seus límits. No hi ha Nadal possible que no sorgeixi que l’extrema vulnerabilitat d’un infant com el que adoràvem encara no fa un parell de mesos. No hi ha felicitat possible que no sorgeixi dels camps erms de felicitat, ni cap món que no comenci pels expulsats del món. Però Nadal, la Pasqua, la felicitat i el “món millor” (depèn de com ho formulis) són possibles, malgrat tot: la possibilitat és el que ens anuncia simbòlicament aquest relat de la Transfiguració.

I encara hi ha un tercer element que insisteix en aquest anunci, que és la figura de Jesús, el Crist, és a dir “Déu-fet-home”. Tots els profetes i símbols divins l’assenyalen: és ell i només ell “el Camí, la Veritat i la Vida”, com dirà més endavant. És a dir, Déu no és possible sense la realitat humana. 

Ara, la idea de Déu al nostre món és absolutament llunyana i segurament incomprensible. Ves a saber si també pels cristians, que no deixem de ser persones que vivim al segle XXI i que, per tant, compartim una determinada cultura en la qual la idea de Déu (compte, no Déu) és “un estrany a casa”, com deia Lluís Duch. Per això, com a molts de vosaltres, que vivim envoltats de tanta gent que la idea li és llunyana, si no hostil, acostumo a posar un exemple amb el qual em penso que ens entendrem una mica més. Si enlloc de “Déu” diem “justícia plena” o “llibertat plena” o “amor ple” (al cap i a la fi, Déu és com els creients anomenem a tot això, precisament perquè és inefable), la idea se’ns il·lumina (se’ns “transfigura”) una mica més, em sembla. Doncs sí, no hi ha justícia abstracta, ni possible, si no és a partir dels actes justos dels homes. Ni cap llibertat plena que inclogui la mínima submissió d’una persona a una altra. Ni cap amor platònic, és a dir, que no passi per la carn estimada (i imperfecta). I en la Transfiguració, és a dir, en la vivència d’aquestes plenituds, el que se’ns revela “des de dalt” és aquest poderós missatge: No hi ha “allà dalt”, sinó “aquí baix”. I ja pujarem.

Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat. Il·lustració: Rafaello Sanzio, La transfiguració (c. 1520), Museus Vaticans.

Immigració: menys plorera

 

Un dels grans temes de les properes dècades, en països com el nostre, serà la immigració. Més que ara. Si la població espanyola, i europea, manté el ritme actual de creixement vegetatiu i d’esperança de vida, algú haurà de fer les feines que les màquines encara no poden fer i algú haurà de finançar les pensions que les màquines encara no paguen. De fet, això ja està passant i haurà de continuar passant o això no s’aguanta. 

La pregunta és si els països europeus aguanten més immigració, però. El repte precisa de polítiques més clares cap a l’exterior, més ordre. Convenis per ajustar demanda i oferta, per exemple, o evitar l’ús de la immigració il·legal com a arma “diplomàtica”, com hem vist últimament que feia el Marroc, o ajudar a desenvolupar les economies d’origen. I també més clares cap a l’interior, també més ordre. Deixar clars els límits de l’estat de dret, intervenir per al repartiment més equitatiu dels escolars immigrats, conjugar la diversitat cultural i religiosa amb el respecte a la pròpia tradició. Res que no sapiguem i, desgraciadament, cap mesura prou definitiva per allunyar els fantasmes de l’extrema dreta, que en liderarà la resistència, sense oferir cap alternativa. Almenys tinguessin més fills…

No estic massa segur que els discursos i les accions ben intencionades de part de la societat, també força provinents de l’Església catòlica, de vegades amb el pes de la mala consciència de l’home blanc, hi ajuden gaire. No parlo de les imprescindibles iniciatives d’acompanyament i escolarització, per exemple, sinó de les inconscients proclames d’un “món sense fronteres”, d’una acollida sense límits i, en realitat, sense política migratòria. Intencions que, per més inri, culpen les democràcies occidentals de la mort al mar dels immigrants que expulsen règims autoritaris de l’Àfrica i l’Orient Mitjà. No sé si les conseqüències d’aquesta actitud incrementen la solidaritat amb les víctimes, com pretenen, o la por al caos que alimenta els esmentats fantasmes. Em temo que passa més això últim.

Als d’aquí i als d’allà, sobretot a les classes més baixes en tots dos casos, ens convé més ordre i menys sentimentalisme. Perquè amb ordre (a la feina, als serveis públics, a la “batalla cultural”) ens podrem plantejar altres objectius maslowianament menys bàsics i més nobles. I perquè molts desconfiem de la coartada sentimental dels blancs, ja em disculparan. S’adreça més al narcisisme de quedar bé que no la de resoldre problemes. I els que se’n volen aprofitar ho saben i hi compten, com bé sap Mohammed V.

Article publicat a Foc Nou (gener 2022)

La Quaresma, el camí cap a la llibertat

 

Lluc 4, 1-13

Aquest mes de març tindré el goig de reflexionar a Creure Avui* amb tots vosaltres a partir de les lectures que es llegiran a missa els quatre diumenges que inclou. Coincideix, ves per on, amb els quatre primers diumenges de Quaresma. Encara que, fora de tallar la pota a la Vella Quaresma, pràcticament han desaparegut tots els signes de la nostra cultura que ho indiquin, es tracta d’un període (en teoria) molt important per als cristians. Un temps de preparació, tant física com mental, o espiritual, si voleu, que acaba amb la joia de la Pasqua. En teoria, també, doncs, un canvi que acaba amb la joia de viure la vida amb el Crist ressuscitat, que és com dir amb l’esperança feta possible a la nostra vida. 

Però no fem Pasqua abans de Rams. Bàsicament el que pretén la Quaresma és una mirada a fons a la nostra vida, que les rutines i la mandra, o els milers d’impactes que rebem, sovint ens ho fan difícil. La nostra vida, en general, tant la “de dins”, com si diguessim, com la “de fora”. La nostra vida i la nostra circumstància, que diria Ortega.

De manera que l’Evangeli amb el qual comença aquesta aventura, aquest diumenge, parla del final dels quaranta dies que Jesús passa “al desert”, és a dir, a la seva particular Quaresma. En aquest passatge, Jesús parla amb el diable, són els famoses “temptacions”. A mi sempre m’ha sorprès que Jesús, enlloc de “lluitar” contra el diable, com si fóssim en una pel·lícula d’herois de Marvel, hi parli. És a dir, se situï al mateix pla. De vegades, fins i tot en faig un acudit. Quan algú diu “com és que et parles amb aquest, si és un indesitjable, o quan critiquen que un govern parli amb terroristes, sempre dic “mira, si Nostre Senyor va parlar amb el diable, a veure si jo, pobre de mi, no puc parlar amb aquests desgraciats”. 

També em sembla un exercici proper a la psicoanàlisi, aquesta tècnica per extreure del més fons de nosaltres els nostres dimonis, les coses que no hem resolt, les espines que tenim clavades o fins i tot les nostres tendències diguem-ne malèvoles. De reconèixer la “naturalitat del mal”, per entendre’ns. No hem de fer escarafalls a descobrir-nos, com fa Jesús, que també som capaços de fer mal, que també allotgem el que critiquem dels altres (més aviat el problema és que ens veiem al mirall impol·lutament, com a ciutadans exemplars o bons cristians: acostuma a ser un miratge). I no ens ha de fer por situar tot aquest aspecte més aviat fosc de nosaltres mateixos a l’alçada de la persona que som, sense amagar-ho ni reprimir-ho. Només així, cara a cara, podem fer que tot això no ens governi ni ens tingui lligat curt, el primer pas per la llibertat plena amb la qual Jesús ens proposa viure.

Sí, el camí que proposa Jesús en aquesta Quaresma, el camí de l’Evangeli, és un camí de llibertat, un camí de reconèixer els obstacles que ens impedeixen viure, a nosaltres i als altres, amb més dignitat i joia, i anar-los posant al seu lloc. Un lloc que no sigui el centre de la nostra vida. 

Com que la idea que la caricatura de la Quaresma, i a la que de vegades s’aferra l’Església, és exactament la contrària (un temps de prohibicions, de foscor, o d’entotsolament), em sembla que caldrà insistir en això. I sí, potser ens haurem de privar de coses, sobretot les que no ens permeten viure a fons, com deia, aquesta joia d’existir, aquesta celebració de sentir-nos vius, més enllà de tots els mals i totes les desgràcies, interiors i exteriors, que ens volen amargar la festa.

*Programa de TV Mataró emès el 4 de març de 2022. Aquest és el text de la meva intervenció.

Foto: Ary Scheffer, La temptació de Crist (1874), Walker Art Gallery. Liverpool.

Vint-i-cinc

Lectura dramatitzada de Testament, de Josep M. Benet i Jornet (fragment), secció dramàtica del Cercel Catòlic d'Olot (2021).

¿Han de demanar perdó?

Amb això de demanar perdó em passa com amb l’autocrítica. Una cosa és plantejar-s’ho personalment, que és el que realment costa, i l’altra demanar que ho facin els altres. Les dues coses són grans troballes de la humanitat en la possibilitat de reparar els danys sense fer-ne més. Els que hi entenen diuen que la llei del Talió va significar, al seu moment, un gran avenç per controlar les reparacions excessives. Si buides un ull, només hauràs de pagar un ull, i no tota la cara, com et surt de dins, com a mínim. D’altra banda, fins que un dany no és reparat satisfactòriament (i que la llei del Talió, de fet, eternitza) es manté la idea del deute. En l’edat antiga (de fet, també ara), el deute, i de vegades la mateix càstig reparador, eren heretats. El perdó, doncs, ho salda, bé gratuïtament o bé amb una reparació assumible o simbòlica.

Com en l’autocrítica, deia, demanar als altres que demanin perdó, em sembla poc responsable. El que hi ha d’haver és la crítica, això sí, i ja sabrà l’objecte de la crítica si li convé o no assumir-la, del tot o en part. En el cas del perdó és una mica més complicat. Demanar perdó ha de ser una iniciativa del que ha ocasionat el dany, després d’un camí personal d’assumpció i d’humilitat. Em sembla molt bé, de fet imprescindible, que el dany s’assenyali i que les seves víctimes parlin. I que la resta ens comprometem d’una manera o altra a la reparació. Però dir que tal o qual “haurien de demanar perdó” em sembla una mica infantil.

Encara m’ho sembla més en els casos on es manté el deute del qual parlàvem, almenys aparentment. Per exemple, aquest últim dia del Pilar, el president de Mèxic va demanar a Espanya que demanés perdó pel que fou, segons ell, el genocidi del descobriment d’Amèrica (segurament per part d’avantpassats seus, sigui dit de passada). Això va fer exaltar els més patriotes i, com és obvi, va fer badallar a la majoria. Esclar que el president de Mèxic no pretenia, per tant, un acte de reconciliació, sinó de situar-se com a creditor del deute, de reemplaçar la víctima, per objectius estrictament polítics (mentre fa això distreu del compliment o no de les seves obligacions). Ni els actuals ciutadans de Mèxic són les víctimes d’uns fets pretesament ocorreguts fa cinc segles ni els actuals ciutadans espanyols en som els responsables, d’altra banda.

Al debat posterior a la presentació del recent documental “Protestants”, a Mataró, el pastor Daniel Rodríguez, davant l’evident complicitat de l’Església Catòlica en la repressió que s’hi relata, va afirmar que no té cap rancúnia contra aquesta confessió i que no exigirà pas que li demanin perdó. Em va semblar molt bé. Primer, perquè els que van exercir aquesta repressió són morts i els seus successors no la practiquen, sinó tot el contrari. Segon, perquè el quei compta, de veritat, és el reconeixement a les víctimes: homes i dones empresonats i perseguits per defensar la llibertat religiosa. I tercer, perquè la grandesa no és la de demanar perdó, sinó la de concedir-lo, que és quan la víctima s’aixeca del seu lloc. Aleshores, s’allibera del tot deixa de ser-ho. I el pastor ens va donar aquesta magnífica lliçó: si tantes ganes tens que et demanin perdó, comença tu abans perdonant.

Publicat a la web de la revista Valors (novembre 2021)

El pessebre de Barcelona

Per evitar aglomeracions, diu l'Ajuntament de Barcelona, enlloc de tornar a posar el pessebre a la plaça de Sant Jaume, on l'any passat ja no es va arribar a instal·lar a causa de la pandèmia, s'han pres dues determinacions. La primera, encarregar a l'arquitecte Jordi Darder (que ja havia fet el pessebre de 2017) la instal·lació de figures al voltant de la plaça, repartides. Són uns perfils il·luminats amb leds, recuperats de la seva anterior intervenció de fa quatre anys. El bou i la mula s'han instal·lat a les façanes de l'Ajuntament i la Generalitat, respectivament. Una anècdota bastant divertida. La segona, s'exposaran pessebres en 23 llocs repartits per tota la ciutat "per mostrar versions diferents del pessebre tradicional". Aquest últim, el pessebre tradicional, manté les seves mostres habituals als museus Marès i el del Monestir de Pedralbes, almenys. 

Reconec que no hi he anat, encara, però a mi, la idea d'aquest pessebre dispers m'ha entusiasmat. I també la idea de "mostrar versions diferents" als 23 barris de la ciutat. Com que no hi he anat, puc parlar poc del resultat. Només n'he vist imatges, del primer, als mitjans. Però d'entrada crec que és un magnific plantejament. Fent aquesta dispersió, aquest embolcall, aquesta decoració urbana, en aquest pessebre, les figures som nosaltres. I això és exactament el que vol representar el pessebre tradicional: el naixement és un esdeveniment real, actual, s'esdevé entre persones normals, que passegem, anem a treballar o a buscar els nens a l'escola. També ho és, sigui dit de passada, per realitats d'entrada tan poc nadalenques com una família allotjada precàriament en una antiga caixa d'estalvis que acaba de morir sencera en un incendi, no gaire lluny d'algun d'aquests pessebres. De fet, és sobretot per ells l'esperança que acollim simbòlicament cada vint-i-cinc de desembre i que no volem que sigui "fum fum fum", mai més ben dit.

Jo, que soc un defensor dels pessebres i de la majoria de tradicions, trobo que la polèmica anual contra les propostes d'innovació que impulsa l'Ajuntament barceloní des de fa uns anys, en una teòrica defensa dels pessebres "de sempre", perjudica a aquests últims. Perquè els clava al passat. Sense voler, la polèmica en destaca un aspecte delicat i negatiu: en aquest moment l'estètica pessebrista no aconsegueix traslladar-nos l'actualitat (la sincronia amb nosaltres) del naixement de Jesús sinó la seva anacronia: paisatges que no són els habituals, pobles "d'abans", pastors amb barretina. Tot molt maco, sí, i sovint molt enginyós, això també. Però no estic massa segur que tingui la funció catequètica que, en canvi (i potser sense pretendre-ho) els que han de fer l'esforç per utilitzar referents estètics contemporanis en la seva reinterpretació del relat. De fet, aquest és l'objectiu que, sobretot, s'acaba perjudicant.

I hi ha un altre factor, amb els pessebres tradicionals. El que és un avantatge per l'expectativa és també un desavantatge. En el fons, tot i petites variants, tot és massa conegut. No sorpèn, ni indigna, ni fa pensar, ni fa cap epifania, ni planteja cap situació nova (com ho són tots els esdeveniments del relat nadalenc, que van presentant-se com a entrebanc, excepció o do inesperat). Segurament la reflexió és més global i abasta el conjunt de l'estètica catòlica: tot és massa repetit. El procés ens el mostren aquells quadres d'Andy Warhol en els quals la repetició d'una icona com Mao o Marilyn li treu tot el valor convertint-la en una mena d'etiqueta de sopa Campbell. La insistència i la repetició acaba desmuntant l'eficàcia.

De manera que acostar-se al relat de Nadal amb materials nous, amb llenguatge contemporani, amb referències de la nostra contingència, a banda de veure-ho amb nous ulls (com els bots nous que demanava Jesús, Marc 2, 22) i, per tant, redescobrir-lo, ens alerta del missatge principal que hi ha implícit, a parer meu, l'Evangeli: aquesta història que t'explico és la teva vida, aquest món que narro és el teu, aquest Déu fet home és aquí, avui, entre nosaltres, i l'esperança de la seva plenitud és a les teves mans.

En vaig parlar també a "Colau i els seus pessebres" (Foc Nou, desembre 2021)

'Condena' i 'El reino'

Quan llegeixin aquest escrit*, hi haurà en marxa una nova edició de la Mostra de Cinema Espiritual que, any rera any, ens sorprèn amb la quantitat i qualitat de films que es fan al món d’aquesta temàtica. Deu ser cert que la secularització avança impertèrrita, però les preguntes de fons, i les estratègies de la cultura per plantejar-les en la nostra quotidianitat, segueixen ben vives. No voldria despistar-los del programa que presenten, però goso afegir dues propostes més, en forma de sèrie de plataforma, totes dues molt bones.

La primera és l'anglesa Condena (Time, 2021, de la BBC, a Movistar +), de pocs episodis. Un home entra a la presó per homicidi involuntari. Un altre home, d’impecable trajectòria, és un dels funcionaris d’aquesta presó. Tots dos s’enfronten a dilemes morals en els quals totes les solucions tenen conseqüències dolentes. I han de triar. A més, plana un seriós debat sobre el perdó, sobre la utilitat del sistema penitenciari, sobre la duresa real que subjau al nostre món aparent. I el rol d’una monja, tan discret com decisiu.

La segona és El reino (2021, a Netflix), un thriller polític argentí que posa el dit a la nafra al fenomen dels predicadors evangèlics com a motor de moviments de dretes i d’obscurs interessos a Amèrica. Al marge del fil conductor de la trama, el més inquietant de la sèrie —de la qual s’entreveu una continuació— és l’ambigüitat del fenomen religiós i, concretament, del missatge cristià en aquell context. Tant serveix per estintolar el poder, el del predicador i el dels absents que el maneguen, com per proclamar l’alliberament contra aquest poder.

Una de les cançons de la banda sonora és el Sanctus de la Missa Luba, una adaptació que va fer un franciscà belga de la missa llatina als cants congolenys. La va popularitzar un grup que portava el nom de Les Troubadours du Roi Baudouin, el 1958. Aquí, a l’època kumbaià ens devia semblar el summum d’alliberador i potser no era més que un producte colonial.

Jo posaria les dues sèries els vespres del Sínode.

* Publicat a Foc Nou nov/des 2021

La segregació funerària

Ja em sap greu ser la nota discordant de l'aparent unanimitat amb la qual s'ha rebut el document La dignitat en les atencions funeràries a Catalunya, elaborat pel Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa de la Generalitat de Catalunya i presentat fa pocs dies a Barcelona. Els seus impulsors recomanen posar més atenció en les pràctiques funeràries de les tradicions religioses presents al nostre país, especialment les minoritàries, arran de les dificultats que han trobat durant la pandèmia. Dificultats, sobretot, per la lentitud i el poc abast en la dotació de cementiris als municipis de Catalunya que puguin admetre inhumacions segons el costum o preceptes d'aquestes confessions. Especialment, com es va veure a l'acte de presentació, la musulmana. Una referència ineludible és la Guia que la Direcció General d'Afers Religiosos va publicar el 2018 i, l'altra, un estudi anterior d'Ariadna Solé i Jordi Moreras (aquest, membre de l'esmentat Consell i coordinador del document del qual parlava), publicat pel Departament de Cultura el 2004.

La meva discrepància no prové exactament del document, ni del Consell, que ha fet la seva feina, sinó de la recepció acrítica que n'ha fet el Govern de la Generalitat assumint-lo com a propi sense entrar en més consideracions. És a dir, si hi ha dificultats, seria bo que analitzéssim quines són i proposéssim mesures concretes per resoldre-les. Un pla, en definitiva. Perquè ¿quins són en realitat els entrebancs que fan que els municipis catalans (que tenen les competències en serveis funeraris) no disposin de prou espai als cementiris per aquests rituals? Siguem pràctics: de metres quadrats i de cost. I siguem sincers: si els practicants d'aquestes religions fossin pocs (com ho eren als anys noranta, quan se signen els acords amb les comunitats religioses no catòliques), només tindríem un problema de cost. Però el creixement de la immigració nord-africana que ha tingut Catalunya en el que portem del segle ha fet que la població musulmana creixi exponencialment. I, amb els requeriments que disposa la seva tradició (compte, no pas l'Alcorà), és impossible d'atendre.

Els documents que he citat recomanen als ajuntaments acordar amb les comunitats islàmiques de cada municipi l'adaptació aquests requeriments per fer front al problema de l'espai i del cost (donat que la població musulmana a Catalunya acostuma a tenir unes rendes molt baixes). Doncs bé, un dels objectius del pla inexistent que hauria d'haver impulsat la Generalitat podria consistir en negociar aquests canvis a escala nacional. I un altre objectiu, òbviament, podria ser dotar els municipis amb més implantació de musulmans dels recursos suficients per a la transformació de part dels cementiris per poder-hi encabir espais per a la inhumació canònica de musulmans (i de les altres confessions, esclar, de passada).

Perquè aquí s'està reproduint el que ha estat un tret habitual de la Generalitat cap els ajuntaments. Jo regulo, jo disposo, jo et renyo, però tu pagues. I tu tens els problemes, esclar, quan n'hi ha. Amb les comunitats musulmanes quan no veuen satisfetes les seves demandes i amb el conjunt de ciutadans quan no entenen que es discriminin recursos públics (encara que sigui només en forma d'espai) en funció de la confessió religiosa del difunt.

¿A favor de la segregació?

Però hi ha una segona qüestió, per mi més profunda i greu. És la que dona per bo que hi hagi segregació religiosa als cementiris públics quan es recomanen espais diferenciats si les confessions així ho reclamen. D'entrada, no respon a cap precepte fonamental de cap religió, ni es desprèn dels seus llibres sagrats. Almenys en el cas de l'islam. És més: amb el temps i l'evolució territorial dels musulmans arreu del món, s'han anat modificant i adaptant. Sembla com si llancéssim la tovallola en la confiança amb el ple desenvolupament de l'islam en una societat democràtica i laica com la nostra. Segur que va ser un avenç que es dotés un espai per jueus als cementiris de Les Corts (1900) o Sant Andreu (1956). O que s'erigís el que va ser durant molts anys l'únic cementiri musulmà a Saragossa per enterrar soldats del bàndol nacional després de la Guerra. Però avui trobaríem anacrònic, per exemple, que es mantingués el "cementiri dels espiritistes" en el qual s'hi enterraven els protestants i tots els que creien que no mereixien sepultura catòlica a la meva ciutat fins fa ben poques dècades.

Aquesta em sembla una pregunta pertinent. Una pregunta madura. Si no ens cansem mai de lluitar contra les segregacions religioses, o de nacionalitat i gènere, a les polítiques democràtiques que engeguem des de les nostres institucions, inclosa la Generalitat, i a tot arreu ¿per què donem per bona la segregació als difunts? ¿Realment és més digne? ¿No es pot compatibilitzar tota la resta de preceptes que no presenten cap problema irresoluble com aquest?

Perquè una cosa és el respecte a les tradicions religioses i els seus rituals com a part de la dignitat humana, dignitat que s'allarga un cop mort, i una altra que les circumstàncies obliguin a revisar-ne les formes per fer-les més adaptables. Repte que l'islam, com qualsevol altra religió madura i responsable, i duradora, pot assumir perfectament. Sempre i qual deixem de tractar els seus fidels com a criatures, com a estranys "intocables" o qualsevol altre ésser amb el qual no suportem tenir al costat ni tan sols quan anem a Can Pistraus.

Foto: Acte de presentació del document | Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

500 focs

Aquest Foc Nou que teniu a les mans* és el que fa cinc-cents. Des del 1985 ençà, és a dir fa uns prop de 370 números, els guardo tots. El 1984 (devia tenir quinze o setze anys, potser el més jove) vaig assistir al I Fòrum Home i Evangeli, una esplèndida trobada del que en podríem dir el cristianisme progressista d’aleshores. Crec que vaig comprar els últims números i vaig decidir subscriure-m’hi i guardar-los. Primer, enquadernats i, des de fa molts anys, esperant de ser-ho. Hi ha escrit molta gent. Gent que admiro, gent que coneixia o vaig conèixer més tard. ¿Què hi buscava?, penso. Referents, reflexions més atinades i profundes que les meves intuïcions de marrec, un espectre més ampli i més fonamentat que el que havien significat fins aleshores les bastides de la meva fe: la transmissió familiar, l’escola pia o la catequesi.

M’he mantingut com a subscriptor i com a lector. De vegades amb més entusiasme que altres, segurament. Molts cops, amb l’ai al cor. ¿Què seria de la revista després de la mort de Roser Bofill?, per exemple. Sempre amb el neguit de saber si aquest instrument tan útil que m’ha acompanyat durant la meva vida adulta podrà sobreviure i adaptar-se als importants canvis l’afecten. Sobretot, dos. La crisi dels mitjans de comunicació, almenys els tradicionals i sobretot en paper. I la crisi de l’Església com a institució de referència. En aquest últim apartat hem d’afegir que, amb l’Església, encara és més forta la crisi d’aquell cristianisme progressista que era capaç de mobilitzar, encara a mitjan dels vuitanta, tanta i tanta gent que ara només omple obituaris.

Per això, i ja em perdonaran que personalitzi tant, avui, em va fer molta il·lusió que l’anterior director d’aquesta revista, l’Emili Pacheco, em demanés d’escriure-hi. També vaig pensar que devien anar molt malament de firmes, perquè jo soc l’últim mico (tot i que el meu ego m’ho va fer treure del cap). Ara, el que toca, penso, és saber com podem fer foc nou enmig d’aquestes crisis, amb l’entusiasme i la intuïció dels seus fundadors.

* escrit per a la revista Foc Nou (set-oct 2021)

La filosofia i l'ampliació del Prat

 

Si vostè no té prou clar que és molt convenient ampliar l'aeroport de Barcelona li recomano que escolti aquest discurs de la filòsofa Marina Garcés a la manifestació que s'hi oposava, aquest diumenge passat (que trobarà aquí), i se'n convencerà immediatament. La lletania de llocs comuns, l'apologia del ludisme i les cireretes antipolítiques, ho reconec, són incompatibles amb la meva sensibilitat. Però si vostè té més fetge que jo, li recomano que analitzi una mica les coses que s'hi diuen que, per més de moda que estiguin, desprenen un vintage evident. Aquí en faig un intent, a veure si puc.

Diu la filòsofa, amb una brillant carrera a les universitats públiques, que no es vol sotmetre "al dictat dels beneficis a curt termini per uns quants". Segons l'informe de la Universitat de Barcelona (UB) Impacto económico del aeropuerto Josep Tarradellas-Barcelona/El Prat, dirigit pels professors Jordi Suriñach i Esther Vayà, un resum del qual ha estat publicat en aquesta pàgina de l'ABC i ressenyat per Xavier Vidal-Folch fa poc a El País, només la recaptació faria sumar dos punts el PIB de Catalunya. L'ocupació directa pujaria unes 83 mil persones i l'impacte total faria trobar feina a més de 300 mil. La recaptació d'impostos aeroportuaris creixeria un 70% i arribaria a uns 13.000 milions anuals. Els beneficiaris d'aquesta operació, per ser només "uns quants", Déu-n'hi-do. De fet, una reducció com aquesta de l'atur i un increment dels ingressos fiscals (inclosos els de les rendes o els indirectes dels nous contractats, per exemple) és obvi que ens beneficia a tots. A la nostra capacitat adquisitiva i als nostres serveis públics, universitats incloses. 

Afegeixo, com diu Vidal-Folch a l'article citat, que els costos d'oportunitat de no fer la inversió no ens deixen tal com estem. És molt probable que altres conurbacions competitives (i competidores) com les de Barcelona facin inversions similars i s'emportin les inversions de capital associades, que són les que fan possible el dinamisme que hem descrit. I afegeixo també que el creixement econòmic del qual es parla no es deu, ni tan sols principalment, al sector turístic.

La pandèmia mil·lenarista

Segueix Garcés lamentant que "l'esforç col·lectiu que han suposat [els estralls de la pandèmia] no es mereix tornar al món que l'han provocat". Aquí hi va haver aplaudiments. A mi em sembla que, a hores d'ara, tots els profetes mil·lenaristes que acusaven l'aparició de la pandèmia als nostres pecats, i que esperaven un món sense taca després d'aprendre'n la lliçó, ja els hauríem d'haver desemmascarat. A les pandèmies medievals també s'atribuïa aquest poder als pecats. O als jueus, a qui se'ls delegaven tasques financeres que no embrutessin les cristianes mans. Bé, doncs a les ideologies mil·lenaristes del segle XXI els va faltar temps per culpar de la pandèmia als habituals. Si vostè és col·leccionista de samarretes, a la gran banca. Si vostè és alternatiu, a la conspiració de Google, Soros, les farmacèutiques i els gais. Etcètera. Cap mal sense culpable (i que no sigui jo, esclar). Que el nostre món no funciona, o no prou bé, és evident. Però fer-nos venir bé l'aparició d'una pandèmia per certificar els nostres aprioris ideològics, més aviat trobo que és un entrebanc per reformar-lo. Una distracció.

La cosa s'anima i, des de l'escenari, llegeix una de les enginyoses pancartes. "Més carbassons i menys avions". Com deia en Xavier Domènech a Regió 7, la frase destil·la una apologia del decreixement, a banda d'una mena de nostàlgia. Una nostàlgia similar com la que es desprèn d'aquests comentaris als grups de Facebook que publiquen fotos antigues de les nostres ciutats. Ciutats grises, plenes de merda (perdoni), sense serveis bàsics, avorrides, amb salaris baixíssims, de les quals hi ha força gent que diu "abans sí que era maco, això". Compte amb aquest fenomen, diguem-ne, cutre-conservador, perquè creix paral·lel al decreixentisme.

Garcés també rep aplaudiments quan es fica amb "els polítics": "Ens feu molta vergonya", etziba. "Gràcies, polítics, per no haver vingut a la manifestació. Feu la vostra feina i deixeu que les lluites siguin de qui se les creu", exclama. Vegem com l'altre corrent que ve a l'encontre del discurs contra l'ampliació del Prat és l'antipolític, també tant de moda entre l'extrema dreta i l'extrema Greta. Corrent que pressuposa un "nosaltres" autèntic i creient ("qui se les creu") i uns intermediaris vergonyosos. Sigui quina sigui la solució, però, i si no consisteix en no fer res, farà falta una mica d'aquesta vergonyant intermediació, em temo. Com passa quan les coses avancen. O com la que feia possible en el pla que va presentar Aena que multiplicava per deu (per deu!) l'àrea de reserva.

La nostra filòsofa deixa tot estoïcisme i s'anima a donar dues consignes finals. Primer, que estem davant "una guerra entre classes socials i els seus interessos", afirmació amb la qual no puc estar més d'acord. L'ocupació que pot generar i l'increment de recursos públics són el que més convé ara als interessos de les classes menys afavorides. I acaba amb la inapel·lable afirmació "diem no a l’ampliació de l’aeroport perquè diem prou a la destrucció de la vida". Inapel·lable, sobretot, perquè encara no hi he trobat la relació (deu ser cosa de la filosofia quàntica) i perquè quan algú utilitza arguments com aquests lo millor és callar, seguint el consell de Wittgenstein. A veure si al final resultarà, com avisava fa poc Germà Bel a Vilaweb, que el que portarà no sé si a la mort però potser sí a la fam, sigui no ampliar-lo.

Desvelar el significat

 

A les societats democràtiques occidentals acostumem a integrar la dissidència com a mètode d'eludir els conflictes. En el camp de les idees, o de la política, hi ha nombrosos casos i, probablement, són suficients per justificar-ho. Millor tenir els de l'Ira al Parlament que no matant, segur. D'altra banda, al capitalisme li va de perles perquè pot desviar-ho cap a la lògica del consum. Avui, per exemple, un dels grans propietaris dels mitjans generalistes de dretes d'Espanya ho és també d'una televisió de signe contrari. 

On es veu més clarament, em sembla, és el l'àmbit de l'estètica. Una peça de roba o un look determinat neixen com a disruptius i en molt poc temps acaben com una opció més d'un catàleg dels grans magatzems més poderosos o més clàssics. Els cabells llargs o les barbes progres dels anys seixanta. Els pantalons avall o els tatutatges de convictes, mariners sense pàtria i altres personatges dubtosos. Els piercings dels pirates i dels activistes gais. El cuir punk, les motos heavys, els recessos budistes, les corbates fora, la dieta vegana, el poliamor, els xàndals canis. Tot passa per l'adreçador i acaba a l'altar de la moda, això sí, ara via Instagram. Qui diu moda diu sistema, esclar. Els de dalt de tot, com sempre, xuclen als de sota, fins i tot amb l'estètica, no fos cas que se signifiquessin, diríem si ens poséssim crítics.

Aquesta mena d'autoengany, el de buidar el significat de tota estètica (feu la prova: pregunteu al vostre adolescent més a mà per què s'ha tatuat), fins ara ha anat relativament bé, o això ens pensàvem. Tot és una opció més i totes són compatibles. Fins que alguna cosa ens ha fet veure que no és ben bé així. Parlo del mocador o prendes de roba més invasives amb les quals s'atavien força dones de la immigració magribina que s'ha assentat a casa nostra. Ens pensàvem que el mateix mètode ho resoldria. "Si les noies volen anar amb mocador, o amb gorra, o sense res, és cosa seva; tant ens fa". Aquest autoengany, dic, crec que comença a ser desemmascarat sense por (aquesta por tan occidental, també) a ser titllats de xenòfobs, imperialistes o racistes.

Les presses de les noves autoritats afganeses, els talibans, per acabar de tapar el cap i el rostre de les seves súbdites, ja ens hauria de fer pensar. Però aquí tenim, per sort, alguns testimonis de pes. Persones com l'escriptora catalana Najat El Hachmi, amb la confiança que li atorga el seu origen magribí, han començat a posar el dit a la nafra. No només criticant aquesta imposició implícita (i implacable) d'una manera determinada (i segurament errònia) d'entendre l'islam, que assenyala, condemna i subjuga les dones. Ho fa, per cert, en tots dos sentits: si ho portes, i si no ho portes. També posa el dit a la nafra assenyalant el mal que fa l'aprovació silenciosa d'aquesta pràctica per una bona part de nosaltres, sobretot els més entusiastes de l'assimilació de tota dissidència. I proposa, per tant, re-significar-lo. Dotar el text (en aquest cas el mocador) d'un context, perfectament contemporani, narrar-ne el pretext, i a veure quina cara de còmplices se'ns posa. Per veure com cau sobre nosaltres això de no haver vist què amagava el vel. Si és que ens importa, esclar.

Bisbes novells

 

Quan haguem rigut del tot, ens haguem saciat de morbo, haguem tret tots els nostres tòpics episcopals a passejar —jo el primer, que no som de pedra— i retornem al nostre hemisferi cerebral fred i calculador, ens n'adonarem que la renúncia del bisbe Novell amaga, almenys, un repte important: hi haurà dues seus vacants (Solsona i Terrassa) i una amb prelat dimitit (Girona). El que estigui pensant en això, i no en les gracietes o les revenges que el personatge s'ha guanyat a pols (també fredes, que és com s'han de presentar), enganxarà a tots els altres amb els deures per fer.

Els que hi entenen diuen que no s'han de buscar lògiques, en aquests temes, que l'elecció de bisbes surt de vegades per on menys t'ho esperes. Però cobrir aquestes tres seus revelarà, si hi és, quina és l'estratègia de l'actual papat respecte les diòcesis catalanes. El primer que voldrà evitar, suposo, és repetir un risc com el que ha esclatat. Però el gran objectiu, si les coses es fan com s'han de fer, hauria de ser estrictament pastoral. El joc d'escacs no serà impermeable del tot als equilibris, segurament. Entre ells, els més polítics. De les seus citades, el biaix de dos dels cessants els podríem anomenar "conservador" i també dos d'ells (el de sempre, interseccionant), amb simpaties explícites al bloc independentista, si bé tots dos han fet explícita també la necessitat d'un cert replegament, els últims mesos. Fora de la Santa Seu, i parlant de mitrats, caldrà també estar atent a l'elecció del nou abat de Montserrat.

Aviat hi haurà canvis, doncs, al capdavant de tres diòcesis, almenys. Si alguna cosa de fons en podem treure de l'espectacle d'aquests dies, em sembla, és una reflexió sobre de quina manera l'Església és percebuda pel poble al qual diu servir (compte: no els feligresos i prou). Salvant les distàncies, passa com amb els negacionistes del virus que acaben emmalaltint (o morint) de covid. Els catòlics més genuins, més característics o més tòpics, són percebuts com a guardians d'una moral que la vida s'encarrega de qüestionar als seus morros. Especialment, en moral sexual, que no és precisament cap tema que entusiasmi Jesús a l'Evangeli, pel que sembla. Una cosa que podríem començar a fer, per exemple, és llegir el llibre digital (i gratuït) que en Josep Lligadas va penjar fa poc a la xarxa sobre aquesta qüestió.

El sexe dels àngels

Però, tot i la moral sexual catòlica és un bon símptoma del que vull dir, no ho és pas tot, ni molt menys. Encara acabaríem discutint sobre el sexe dels àngels. No ho és tot ni per frenar la important davallada de l'Església Catòlica com a referent a la nostra societat ni per transformar-la en una bona eina per transmetre i fer possible la Bona Nova a la Tarraconsense, almenys. Fins i tot el papa Benet XVI, a qui molts contraposen a Francesc, per bé i per mal, va captar molt bé cap on anaven als trets quan es va empescar el famós Atri dels Gentils. El món, aquest món ple de pecats i ateus, ha de tenir lloc al nostre temple. I viceversa. I si Ratzinger el va centrar en el món de la cultura, cosa que em sembla magnífica, la pudor de xais de Bergoglio crec que ens anima a estrendre'l pertot.

No, no podem anar de nets pel món. Haurem de fer pudor. Ja ho diu Jesús, ¿quin sentit tindria oferir el Regne als nets, als que ja són bons? No. La nostra Església, "els nostres", són els pecadors i les prostitutes. Les epifanies que hem de descobrir són als afores. Allò que fa un ateu, allò que diu un pecador, aquella vida perduda: allà hi ha Déu, ens diu el Crist. No en la rectitud. Jo hi afegiria: també on hi ha desequilibrats, joguines trencades, amors incorrectes.

Així que ja veurem com i amb quin bàcul proposen que caminem enmig d'un món estrany al nostre llenguatge i allunyat cada dia més de la nostra tradició, però enmig del qual hi ha encara el Regne i la seva promesa, i Jesús ressuscitat, que clamen per fer-se presents. I ho hauran de fer —amb això acabo— més enllà dels bisbes novells que ens triïn. El repte ens interpel·la a tots. Quan acabem de riure.

Les escultures d'en Pere Casanovas

 

És un pecat el que he fet, però la inèrcia del confinament fa que hagi reduït notablement, per exemple, la visita a exposicions. De manera que fins aquest agost no havia anat a veure la mostra Pere Casanovas, escultor i col·laborador d'artistes, a Can Palauet de Mataró, a tocar de casa. És un pecat perquè l'exposició mereix més visites. Meves i les de vostès, sigui qui sigui que hagi anat a parar a llegir això. Tenen temps fins el 31 d'octubre però jo m'afanyaria per si, després d'aquest escrit meu, hi ha cues.

En Pere Pascual, que sempre l'ha reivindicat contra l'oblit típicament mataroní de les nostres persones més insignes (i víctima de la seva pròpia discreció), l'explica prou bé aquí. També en parla en Ramon Casalé a El Temps, La Maria Palau a El Punt Avui i en Josep Playà a La Vanguardia, entre d'altres. Tot el que en digui seria sobrer o reiteratiu. Ara, descobrir les peces d'autor d'aquest artesà de les obres de grans escultors moderns és un autèntic plaer, és com descobrir una cortina (mai més ben dit, la majoria les tenia guardades ben tapades al seu taller, es veu) i trobar un tresor. Estem redescobrint un artista, perquè fora dels seus inicis, a principis dels setanta, no havia exposat mai. I un artista entregat al llenguatge contemporani (contemporani seu) per desenvolupar un ventall formal que no té res d'envejar als més grans. A més, esclar, de repassar alguna de les maquetes més rellevants d'obres de Tàpies, Brossa, Plensa o Llena. No s'ho perdin.

Apunto, però, alguns motius més per anar-la a veure, si són tan gasius que amb aquests que acabo de donar no en tenen prou. Primer: sense necessitat de descobrir el taller ni els processos de producció, hi ha una evident vinculació, com mai, entre el resultat artístic i el treball tècnic. Entre el que ens pensem que només és inspiració i el que hi ha al darrere, que és molt més: coneixement profund dels materials, del seu comportament a la intempèrie, de la seva relació amb altres materials, del càlcul de la física, de les textures. Jo què sé. Del treball ben fet, polit, conscient. I d'artista a artista, és a dir, sabent "fecundar" la matèria, com un dia deia, em sembla, Miquel Barceló.

Segon: perquè Mataró està despuntant en l'art dels que van començar a l'últim quart del segle XX, amb molts noms de casa, per cert. L'impuls del Museu d'Art Contemporani Bassat, que nodreix la Nau Gaudí, n'és el principal baluard. Però hi ha teca, molta teca, com veiem amb aquesta esplèndida col·lecció. Això no hauria de quedar com una casualitat. Diguem que ens identifica i en podríem treure molt de profit.

I tercer, perquè, si no m'erro, l'últim llibre d'en Manuel Cuyàs va ser el que dedicà a Pere Casanovas (aquí el llibre, aquí l'article que ho explica, i aquí un altre on es lamenta de la seva mala repercussió) i que per la pandèmia, la seva malaltia i la seva mort, no es va poder ni presentar (es presentava el mateix dia que es va decretar el confinament). Em sembla que ara és un bon moment per esmenar-ho i revindicar-los a tots dos, Casanovas i Cuyàs, fer-se amb el llibre (i el catàleg de l'exposició, que es publica aquest setembre), i deixar-se d'orgues. Som davant d'un gran artista, hi ha qui ens ho ha fet veure abans i no li podem ni agrair. Gaudim-lo, quedem-nos-el per escrit, agraïm-los-hi com sigui i, sobretot, tinguem-ho en compte quan diguem pestes de Mataró, l'altre costum típic que fem entre nosaltres quan els mataronins ens posem insuportables.

Foto: El Temps

Vídeo: Ajuntament de Mataró.

Visca la ciència!

Disculpeu, però soc entusiasta del procés de vacunació. No només per l'èxit que ha tingut, que contrasta amb els auguris i el blasme habituals cap a les nostres administracions públiques dels nombrosos epidemiòlegs —professionals i aficionats— que han sortit sota de les pedres aquests mesos. O la poca confiança amb la gent cada vegada que s’anuncia una fase de descalament (“ja veuràs d’aquí a quinze dies la nova onada!”). Sobretot, el que m’agrada és que il·lustra com cap altra cosa que és possible reconciliar, de nou, l’esperança amb la ciència.

Aquest era el somni de la Il·lustració, que es desenvolupa en el que en vam dir la Modernitat. Jo el primer, molts n’hem criticat el seu excessiu optimisme. El progrés també són les guerres mundials i la bomba atòmica, recordem sempre. L’oblit de la tradició ens fa més enzes i espiritualment més febles. I la dessacralització també deshumanitza aquest anthropos, en teoria centre del món. Però en aquest costat del pèndol hi creixen altres riscos. Per exemple, i per no sortir del món de la salut, l’assimilació —o superioritat— de la “medicina alternativa” a la basada en mètodes empírics. Sovint, al costat de les teories conspiratòries que amb més o menys fortuna i intensitat hem vist ressorgir en aquesta pandèmia. S’entén: són un refugi contra la incertesa, això que ens fa pànic però que és la nostra condició natural.

La vacunació, en canvi, posa de manifest la necessitat de la seva universalitat, que és el que la fa eficaç. O que hi ha encara moltes solucions a les nostres mans gràcies a l’esforç en la recerca científica, sovint relegada, als pressupostos públics. O que la vacunació de cadascú, així com els sacrificis que hem viscut, evita la infecció o la mort de persones més vulnerables que un mateix. O que acceptar que ens hem de morir un dia o altre no vol dir resignació. O que l’alternativa antivacunes no és més que una variant de la superstició. No, la ciència no és fredor, ni l’esperança és sobrenatural. Segur que al segle I, de tot això, en deien miracles.

____________

Article publicat a Foc Nou (juny-agost 2021) i reproduït avui a Catalunya Religió.

La memòria reconciliada

 

Fa dotze anys, a Mataró, vam acollir la beatificació de Josep Samsó, acte en el qual, en aquell temps com a regidor i per encàrrec de l'alcalde, em vaig implicar. Tant l'aleshores arquebisbe Martínez Sistach com l'alcalde mateix, Joan Antoni Baron, van voler imprimir l'acte amb la idea de la reconciliació i, per tant, fugir de tot intent de revenja, de polarització. Ben al contrari. Com vaig dir aquí, l'amic Josep Puig Pla establia una relació entre aquest nou beat, assassinat a principis de la guerra civil, l'1 de setembre de 1936, per un grup afí a l'anarquisme i esdevingut ben aviat un símbol, i Joan Peiró, també mataroní, cenetista, que arribà a ministre i fou assassinat pel bàndol vencedor en acabar el conflicte bèl·lic. Pensava, en aquell moment, i ho penso encara ara més, que queda pendent un relat comú de la nostra guerra.

El que més s'hi assembla és el nou llibre que acaba de publicar el mataroní Toni Cabré, Ombres de memòria, una peça teatral editada per Arola. Cabré beu, precisament, de l'assassinat de Samsó i de testimonis directes de familiars que van viure la guerra i, entre ells, de l'encarregat de la funerària familiar que va recollir i enterrar el cos del màrtir. Els testimonis de la guerra se'ns estan morint o, els que queden, eren massa petits. Cabré va aprofitar les converses amb els seus familiars perquè «quan ens expliquem, mostrem molt més que quan escrivim», com fa dir a l'arxivera de l'obra (p. 11). Em va fer pensar amb les converses amb els meus avis i en les que havia tingut amb vells militants socialistes. Eren versions diferents. Els primers, fruits d'un ambient social i polític que la mateixa arxivera descriu perfectament: «Molts es devien trobar en  aquella situació. D'una banda defensant els valors republicans i, de l'altra, callant les creences religioses [...]. Potser a casa també vivien aquesta contrarietat. I per això no en volien parlar» (p. 29). Els altres, amb la dignitat impressionant dels perdedors i represaliats. Tots, però, amb els seus silencis i la sensació que parlàvem d'un trauma. Tothom té un mort, o més, a casa.

El primer tret rellevant d'aquesta obra és donar veu a aquests testimonis, a les seves sensacions, a les seves pors, a les seves emocions, a les seves reflexions. El segon tret, a parer meu, és que precisament sigui un home d'esquerres i un ateu convençut (no ho revelo jo, ho diu ell en un magnífic postfaci), i des de la distància, el que reivindiqui la condició de màrtir de Josep Samsó i condemni els seus assassins (i reprengui a les autoritats —sí, els nostres—  per no fer més). I el tercer, que em sembla que obriria una altra reflexió més llarga, sobre el reconeixement del fet consubstancial, universal i humanitzador de les creences. «I què» —desafia Lola, un dels personatges— «No ens agrada el que predicava el rector, ni com feia el joc als rics... Però creiem. I tant que creiem! En la vida. I en la justícia. Res del que passa aquell espantós 1 de setembre» (p. 54).

Un excurs, a propòsit d'això. Excepte que ens vulguem refugiar a la closca (opció preferida per bona part), els creients ens veiem abocats a mirar de respondre les interpel·lacions dels nostres conciutadans sobre les nostres creences. I de fer-ho, opino, a través del llenguatge compartit i no de pressupòsits de part. És una tasca complicada, segons com, fracassada. Però si «Déu em va revelar el seu fill perquè jo l'anunciés al pagans», com diu San Pau d'ell mateix (Gàlates 1,16), caldrà procurar que els «pagans» ens entenguin, si volem imitar-lo. I el paral·lelisme entre Déu i la justícia, o la vida, com fa aquí Cabré, em sembla una bona manera de començar. Com Déu, la justícia no la tastem fins que no s'encarna en actes justos, i s'encarna sota la pell de les víctimes; com a Déu, la justícia plena no la veurem si no és «més enllà» de la condició humana que, malgrat tot, l'ha de fer possible, hi ha de «creure» practicant-la. «Déu és el que hi ha al final dels valors que diem que creiem», deia un dia, fa molts anys, Gaspar Mora. «Qui diu que creu en la justícia, és que creu en aquest Déu que proclama Jesús com a pare», repetia. També aquí hi ha feina de reconciliació.

Acabo. Si aquesta obra s'ha d'estrenar en algun lloc, ha de ser a Mataró. Hi tenim els referents a tocar, són al nostre imaginari, als explícits i implícits. A Mataró neixen generacions a les quals caldria llegar aquesta petita joia del perdó i el reconeixement, del valor de la vida per damunt de l'odi. Ara que està de moda, potser en algun escenari «natural»: el Cementiri dels Caputxins, una meravella neoclàssica on reposen els nostres avantpassats; o les àmplies instal·lacions actuals de la funerària familiar de Cabré. O on sigui. A la ciutat tenim bons actors, bons directors, bones escoles i bona falta que ens fa. I tenim un molt bon autor, en Toni Cabré. Enhorabona.

Article publicat a Catalunya Religió

Els pecats de la carn

Com si el govern espanyol no tingués prou fronts oberts, el ministre de Consum, Alberto Garzón, ha causat la polèmica amb un vídeo institucional en el qual insta els ciutadans a reduir el consum de carn en atenció a dos objectius: el combat contra el canvi climàtic i la salut pública. La polèmica, crec, és una mostra molt clara de com objectius molt nobles i ben intencionats acaben produint l’efecte contrari per no comptar que, entre la realitat i l’objectiu, hi ha un petit detall: el factor humà. Pensem-hi una mica.

En primer lloc, el sermó del ministre té més de religiós que de polític. Polític seria si anunciés mesures, per exemple, del govern al qual pertany. Vagament diu que n’hi ha, però insisteix, cap el final, en què els espectadors li enviïn propostes i opinions. Com que no coneixem quines mesures pensa portar a terme el govern en aquest sentit, i no les podem discutir, esmenar o aplaudir, això no és política. És religió. És a dir, col·locar els objectius nobles en l’àmbit sagrat (impenetrable i indiscutible, doncs) i justificar-ho tot a partir d’ells. Si del que se’n desprengui, després, no t’agrada, seràs considerat un heretge enlloc d’un adversari polític. Ara bé, per sort, com deia Ernst Bloch, el millor de les religions és que fan heretges.

En segon lloc, el to és més sacerdotal que profètic. Contra el que solien quan estaven inspirats, els comunitstes d’avui (Garzón és líder d’Esquerra Unida, una formació coaligada amb Podem) no ens parlen d’un model, d’una estructura política que per si sola supera els dèficits del capitalisme. No ho fan perquè ha fracassat estrepitosament, esclar. En tenen prou amb una política de capità Enciam (“els petits canvis són poderosos”). Una dieta equilibrada i va que xuta. Enlloc de preocupar-se que tothom pugui menjar, es conformen amb limitar què podem menjar (els que podem triar, esclar). Res, menja equilibrat, fes ioga i ves amb bici. Salvaràs el planeta perquè la societat no tinc ni idea de com resoldre-la. 

Així, com que no hi ha mesures polítiques a la vista i sí una urgent salvació del planeta, el recurs som nosaltres. Ha fet molt de mal una idea kumbaià de la qual sempre m’he malfiat, perquè justifica la inoperància, que diu que “per canviar el món primer hem de canviar nosaltres mateixos”. A mi em sembla, més aviat, que si el món ha de canviar deu ser per posar-lo més a prop de “nosaltres mateixos”, de fer-lo a escala humana (i, per tant, imperfecta). El recurs de responsabilitzar el consumidor, exclusivament, de les pautes de consum que preocupen un govern demostra que, en el fons, tampoc deuen preocupar gaire.

I, per últim, tot i que ho esmenta al vídeo, no sé el ministre si s’adona prou de la importància que té el sector carni a la nostra economia. La seva ocupabilitat, la seva territorialitat (és una de les poques coses que queda a l’Espanya buida), el seu creixement exportador, la seva qualitat, el seu atractiu turístic. Passa com en la indústria automobilística. Si s'està preparant una transició ecològica algú hauria de pensar en una reconversió eficient d’aquest sector. I això sí que és tasca, sobretot, dels governs.

Ara bé, Garzón deu tenir raó, segur. De fet, moltes religions inclouen restriccions de carn als seus hàbits (segons Marvin Harris, per controlar el proveïment proteic dels seus contextos). A la nostra cultura, per Quaresma. Ves per on, les avantguardes polítiques se’ns han tornat tradicionals, amb pecats inclosos. Ara només caldria que els polítics fessin política.

Article publicat a la web de la revista Valors.