Pere Martí, Un altre novembre sense René (Galeria Carme Espinet), Barcelona, 2005.:
Avui
:
Per una qüestió que ara nlo ve al cas, aquest matí havia de ser d'hora a Barcelona i havia de tornar tard. Entemig, tenia algunes estones lliures. Aprofitant que era prop d'allà, he estat visitant les galeries d'art que hi ha més o menys agrupadetes al tros de Consell de Cent entre Balmes i Rambla de Catalunya i entorns. No totes, però, tampoc tenia tant de temps. Hi ha una exposició altament recomanable de
Pere Salinas (un dels premiats del
premi Torres Garcia de Mataró) a
Eude. Pur
Turner del segle XXI. També recomano la de la peruana
afincada a Mèxic
Milagros de la Torre, a la
Llucià Homs, amb unes fotos molt interesants sobre la censura als llibres de la Biblioteca de Salamanca i que em fan pensar si l'abstracció, efectivament, no és, de fet, la censura, l'abolició de la realitat descrita. I, per últim (ja no la podreu anara veura, s'acabava avui), la de
Pere Martí a la galeria de
Carme Espinet, ja una mica més amunt, una mirada sobre l'ordre i el caos. També a Balmes he visitat la
Galeria Joan Prats on s'hi exposen unes peces molt interessants de Fernando Prats, de tècniques molt variades, i que em sembla segurament, dels que he visitat, el més polièdric, el més interessat en la tècnica i unes finestres molt obertes a totes les possibnilitats de l'art.
:
Però la
mostra que us recomano amb tot el cor és la que, comissariada per Carme Riera, ha organitzat la
Fundació Caixa Catalunya sobre
Jaime Gil de Biedma. És una meravella. S'avaba demà, o sigui que us vull veure a tots fent cua al matí a La Pedrera. Us regalaran un opuscle amb peces seleccionade si un pròleg de la comissària. És com si entressis als seus poemes, convertits en una mena d'habitacle entreobert, amb un joc de llums i de veus, de fotos i records, de les seves referències més importants (Ferrater, Auden, Cernuda, Gil-Albert, Elliot). La veu que se sent, és la d'ell. I se'l pot veure també recitant algun dels seus poemes a la seva casa d'Ultramort (com de l'ultramort voldríem que ens narrés què tal s'hi està). Hi ha anat just després de dinar i abans de tornar amb tren. Hi havia només una persona més, un senyor gran que, emocionat, recitava amb veu baixa un dels poemes transcrits en una de les parets. Quan me n'he anat avall, veia a la finestra d'aquest magma gaudinià com la figura de Gil de Biedma somreia. Uma Thurman, més avall, als finestrals de Luis Vuitton, no li arribava a la sola de la sabata.
:
Ahir
:
Com ja vaig dir-vos, ahir va ser el dia que ens vam trobar, al vespre, un grup de
malalts del blog per parlar sobre aquest fenomen que ara és tan de moda a la xarxa i que jo en sóc un dels seus
enganxats. Va ser a la seu de Capgròs (vegeu
crònica) i va servir perquè conegués algunes pesones de les quals només sabia el seu blog o que, segons vaig vure, em coneixien a mi però jo no a ells/elles. En
Mia Font, que era un dels convidats a la taula rodona, està una mica emprenyat perquè la presència de Ramon Pedrós, d'
ElDebat.com, va desvirtuar (pel temps usat i el tema) el sentit de l'acte. La sort és que, malgrat això, en vaig aprendre molt, d'aquest ex-assessor de Pujol. El tercer era
Oriol Domingo, de
Periodistes Digitals, que també em va caure molt simpàtic. I el quart jo, ves. En Mia va dir des del principi una cosa que comparteixo força: això té èxit perquè és molt fàcil. L'Oriol va afegir que, a més, l'absència d'intermediaris és un altre incentiu.
:
La lliçó que jo portava apresa de casa (és que em semblava que havia de dir alguna cosa, que per això m'havien convidat, encara que realment sóc dels més llecs en la matèria...) són, de fet, dues idees(resumint: el debat va durar més de dues hores!!!) no exactament sobre els blogs sinó sobre els trets culturals en què se suporta, crec, el seu èxit. La primera és la de la "crisi de les mediacions" o de la desconfiança amb els intermediaris (diaris, esglésies, partits), que no amb el seu contingut (els sms de l'11-M, el Papa o la independència, posem per cas), fenomen similar a a invenció de la impremta i la posterior reforma protestant (volem llegir nosaltres la Bíblia,vull ser jo qui parli amb Déu...). Això presenta un panorama un pèl caòtic (el "fraccionament" postmodern?) , segurament més democràtic i enormement creatiu. De retruc, la segona idea té a veure amb la intimitat, l'àmbit de construcció de la identitat més reivindicat (sortim de l'armari, parlem de sexe, mirem El Gran Hermano) però massa "a la intempèrie", poc eficaç pel seu sentit originari (íntim és el meu espai més proper, més amagat, on sóc realment lliure). Els blocs són també això, doncs. Llocs on sembla que no hi ha límits i una extensió -massa sovint- de la vida íntima de la gent que malda per fer-se present a tot arreu (Diario de Patricia, aquesta tarda en un bus que he agafat on m'he assabentat de la vida sentimental d'un grup d'adolescents, etc..). Segurament amb raó (les raons del cor que el cap ignora, diria Pascal). Però també amb molts riscos.
:
Osti, no sé pasi si ho vaig dir, tot això. En fi, serveixi com a complement dels balbuceigs que has de proferir en un lloc on tothom et mira i has de ser breu.
