Els passos que no fas

Los pasos que no das
por miedo al juicio de ojos ajenos
son los que dejan huellas
más visibles en tu camino.

Rafael Argullol, poema "13-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 347.

Una de romans

--Una extraña actitud hacia quien te ha condenado a muerte --exclamé.

José se encogió de hombros y dijo:

--No hemos de devolver mal por mal, sino al contrario: perdonar a nuestros enemios y amarlos como Dios nos ama.

--Por Júpiuter, no sé quien te ha metido esta idea en la cabeza, pero venga donde venga, es una insensatez. Si no distinguimos al amigo del enemigo y al bueno del malo, ¿adónde irán a parar la virud y la justicia?

Eduardo Mendoza, El asombroso viaje de Pomponio Flato, Ed. Seix Barral, Barcelona, 2008, p. 90.

Els borratxos

Los gritos de los borrachos
en medio de la noche,
oscuros y siniestros,
transportan el sucio mensaje
que los sobrios temen:
carcajada, vómito, alarido, llanto.

Rafael Argullol, fragment del poema "13-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 344.
Il·lustració: Diego Velázquez, Triunfo de Baco o Los borrachos, 1628-1629, Museo del Prado, Madrid.

Religió a la taula

Aquest passat mes d'agost he fet una sèrie d'articles a Catalunya Religió sobre un conjunt d'exemples ben vius a casa nostra al voltant de la relació entre el menjar (la gastronomia, els àpats, les denominacions...) i la religió. Una experiència en la qual, a banda d'aprendre força coses, m'ho he passat molt bé. No és perquè sí que faig panxa.

Una part dels tabús, també els religiosos, tenen a veure amb el que entra i surt del cos, el que passa de ser "allò altre" al "jo", i viceversa, i en el seu origen hi ha motius ben diversos, que ara tan sols podem intuir (de salut, de reserves alimentàries, etc...). Enmig d'aquestes restriccions, hi apareix -com sempre que et posen límits- una imaginació desbordant. Compte, no és pas residual, això. El parenostre demana el pa de cada dia i Teresa d'Àvila assegurava que Déu era "entre los pucheros".

De tota manera, no té cap més pretensió que passar l'agost, aquesta sèrie (de fet, el tema dona per molts més casos), i ja veureu que és una barreja. En qualsevol cas, si us ho heu perdut, i si remotament us interessa, aquí ho teniu. Bon profit.

• Bernabé Dalmau: “Cal sentir-se molt responsables d’alimentar-nos sanament”
• Un vi fet de mans maristes
• Les apassionades receptes de L’Agulla
• Avui mengem barba de caputxí
• Galetes d’avellanes a les clarisses de Reus
• El Miracle dels formatges
• El torró de Sant Jordi a Santa Coloma de Farners
• Salvador Garcia-Arbós: “Jesús va declarar purs tots els aliments”
• Joies de neula al barroc mataroní
• El nostre mató de cada dia, a Montserrat
• Al camí del Rocío
• El cuscús dels divendres
• El sabor jueu, els porros farcits
• De Barcelona al Caelum
• Mà de monja amb la xocolata
• Vi de missa català al Vaticà
• Els “nevaditos”, de Vallvidrera a la Boqueria

És veritat?

En tot tema, la pregunta: "És veritat?" I aleshores buscar els motius que donarien peu a no considerar-ho veritat.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 265.
Foto: Karl Popper.

Narcís

¡Pobre Narciso, tú que tenías los dones de la vida
si hubieras aceptado el sacrificio de vivir!
No te mató el amor a ti mismo
sino el terror a lo que se hallaba,
como una amenaza insoportable,
más allá de tu propia piel.

Rafael Argullol, fragment del poema "11-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 342.

Incredulitat

Per a la majoria de gent, la incredulitat en alguna cosa es basa en la credulitat cega en una altra.

(...) No és estrany que als homes els agradi combatre per la religió, i els agradi tan poc viure segons els seus principis?

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 310, 316.

El joiós error

Se repite, como todo, otra vez:
la multitud ocupa las calles de la ciudad
porque --proclama-- quiere ser libre.
Un espectáculo magnífico:
el hombre, animal solitario,
convertido en fuerza telúrica,
en volcán adiestrándose para la erupción,
en mar que constituye agitadamente
la destructora columna del tornado.
Es contagiosa esa alegría desbordante
de la muchedumbre en su día de esperanza
¿Cuántas veces se ha repetido la Historia?
Innumerables ¿Y después?
Después: canto, llanto, sangre, nada.
pero, por fortuna, el hombre
no vive sólo del después
y, a menudo, se emborracha
con el gozoso error del presente.

Rafael Argullol, fragment del poema "11-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 281.

Tal dia farà un any

Atònits, milers de catalans vam veure els dies 6 i 7 de setembre de 2017, ara fa un any, en directe, com el Parlament de Catalunya vulnerava la Constitució i l’Estatut i els drets dels diputats de l’oposició, aprovant lleis que implantaven un estat sense separació de poders i força regressions democràtiques i garantistes. La degradació del Parlament, com sempre passa, anunciava un període degradació democràtica. Per sort, molts confiàvem en la fortalesa del nostre estat de dret, i en la feblesa de mitjans i suports de l’exígua majoria nacionalista per imposar-se, per revertir aquell immens error. Era el que dèiem als coneguts quan mútuament ens interpel·làvem, i ens mostraven la seva por. La por.

Dos mesos abans, encara no, el president Puigdemont va remodelar el Govern arran d’unes declaracions públiques d’un conseller que mostrava el seu neguit per les conseqüències penals del que anaven a fer, després d’uns quants advertiments del Tribunal Cosntitucional. Un per un, els consellers van confessar-se al president i tots aquells que compartissin el temor, que no estiguessin disposats a assumir penalment els seus actes, van ser cessats i susbtituïts. Tot i les revelacions que hem sabut després, segons les quals els col·laboradors del vicepresident Junqueras sabien perfectament que no hi havia absolutament cap mitjà ni estratègia ni suport internacional per portar a terme la secessió, hi havia motius per la por. Ens governava un equip de gent disposada a delinquir fossin quines fossin les conseqüències. Per ells i, òbviament, per nosaltres. Hi havia motius per la por, doncs.

Casualment, pocs dies més tard, per la Diada, vaig agafar el mateix autobús de línia que uns quants mataronins coneguts meus, gent que m’aprecio. Ells anaven a la manifestació, molt cofois i contents (la revolució dels somriures) i no em vaig estar de preguntar-los com era possible que, quatre dies més tard de la vulneració de la nostra democràcia, anessin tots ells a aplaudir i a riure’ls-hi les gràcies. Com que són molt educats i bons amics (i a Mataró tots ens coneixem) van deixar que m’esbavés fins que jo mateix ja vaig canviar de conversa. Abans, però, ja els vaig advertir que a mi no em dona la gana de callar-m’ho i d’empassar-me el gripau. No, no s’hi val a excloure la meitat de catalans de la nació. No s’hi val a fer por.

Vist amb la perspectiva d’un any, amb el munt de fets vertiginosos que s’han produït arran d’aquella funesta votació (amb els seus responsables empresonats i esperant un judici), no sé si els meus companys de bus creuen que va valer la pena. Si l’abandonament de la política per la imposició ens ha portat més mal que bé, com a mi em sembla, sobretot entre els ciutadans. Si seran capaços d’admetre que “una solució política del conflicte” significa, sempre, abandonar el propòsit d’imposar-se i, per tant, d’abandonar aquesta estratègia (per dir-ne d’alguna manera) suïcida, i explorar solucions parcials. Òbviament menys èpiques. Tan de bo, almenys, aquest dolor que viu Catalunya, els uns per una cosa, els altres per l’altra, com exemplifica el sainet grotesc dels llacets, serveixi a la llarga per teixir vincles més forts que els que hem desfet. A prova d’insensats. A prova de pors.

Article per a Capgròs

Camí

Voler trobar la veritat val la pena, encara que ens perdem pel camí que ens hi mena.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 310.

Corba

Si la recta fuera la distancia más corta
entre dos malditos puntos
la existencia sería monótona y atroz,
un pensamiento de burócrata
aplicado a la emoción de un capataz.
por fortuna, tenemos la curva
para complicarnos la vida
en pasiones improductivas
y sentimientos sin plusvalía.

Rafael Argullol, fragment del poema "25-X-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 325.

La saviesa dels vulnerables

A Joan Vinzo, ACS.

El mes passat, a la meva ciutat, va morir un regidor. És el segon que conec personalment i que, amb circumstàncies similars (malaltia terminal, família amb fills petits, dedicació exemplar) i en un interval de pocs anys, li passa. També l’anterior havia portat les responsabilitats que aquest desenvolupava, especialment les de Salut, Serveis Socials i Gent Gran. Si no fos tan trist semblaria una ironia. El regidor era si fa o no fa de la meva edat, però el que destacava la gent que anava parlant a l’acte d’homenatge a l’Ajuntament que vaig tenir la sort d’assistir, se’n destacava la seva saviesa, a banda del seu tarannà i el seu caràcter resolutiu i tranquil alhora. No em treia del cap, tot i la commoció, aquesta referència a la saviesa i la seva relació amb l’activitat pública. I vaig pensar que ell, almenys, en tenia de tres menes.

La primera és la saviesa diguem-ne acadèmica, per la qual ens formen des de ben petits i que en el seu cas -metge pediatre i gestor públic de la salut, després- requereix molts anys, una enorme inversió i tanta intel·ligència com vocació. La segona té a veure amb l’experiència, és la saviesa dels ancians de les tribus, la que s’acumula després d’èxits i fracassos si es té la mirada atenta i se sap recordar (re-cordar, etimològicament, tornar a passar pel cor). I la tercera és la intel·ligència de la vulnerabilitat, la que fa present els límits, la vacuïtat del poder, les víctimes, el dolor, la pobresa. Sense escarafalls ni victimisme, amb tota dignitat, amb totes les limitacions, el meu amic va incorporar aquesta experiència pròpia a la seva tasca de servidor públic.

Davant la il·lustració liberal, que l’excloïa, una de les coses més interessants que han aportat les ideologies sorgides del moviment obrer, penso, ha estat la incorporació activa de la mirada vulnerable. Els partits “obrers” i el sindicats, des de la segona part del segle XIX, per exemple, afegeixen a la construcció política una saviesa que ni l’acadèmia ni l’experiència de la vida abasten prou. No sé si som prou conscients tant de la necessitat d’aquesta incorporació (per exemple, quan parlem sobre legalitzar o no la prostitució sense la veu de les prostitutes) com de la seva visibilitat. Amaguem els tolits (excepte que siguin excel·lents atletes), els vells, les guerres no televisades, els barris on s’acumulen els problemes… o els malalts de càncer, aquesta paraula que ni jo, en aquest escrit, he gosat dir pel seu nom fins ara. Com si tancant els ulls, apel·lant a la solidaritat en abstracte i mirant que res d’això no ens embruti ja ens apanyéssim. No només ens enganyem, com qui amaga la pols sota l’estora. És que som més tontos. És que ens perdem una enorme saviesa, com ens etziba l’exemple d’algú en el seu últim alè.

Article per a la revista Valors (juliol 2018)

El Déu esfera

Segons explica Müller en la seua primera observació sobre la revolució copernicana, preguntaren a algú per una definició de Déu. I la resposta fou: "Una esfera, on el centre és a tot arreu i la superfície enlloc"

(...) ¿Què és, doncs, la nostra concepció de Déu, sinó la personificació d el'inconcebible?"

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 301, 319.

L'oceà

Lo improbable se manifiesta,
lo imposible se cumple,
acogemos el infinito
en la palma de la mano.
No somos únicamente una gota del océano,
somos el océano mismo.

Rafael Argullol, fragment del poema "11-X-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 311.

El llacet legítim

Ja és ben curiós que la legitimitat o no de posar i treure llacets grocs de l'espai públic sigui un dels temes polèmics d'estiu. Potser ho prefereixo. S'assembla més a la futilitat de les "serps" d'estiu, com aquelles polèmiques a les "cartes al director" de La Vanguardia que hi havia fa temps (sobre les estranyes aus que sobrevolaven Barcelona a l'agost, posem) que no a la batalla civil subjacent i de referència, la realització de la qual només beneficiaria els accionistes de la funerària (per cert, a Mataró, li diuen Can Junqueras). I també diu molt, aquesta polèmica, de les escorrialles dialèctiques on ha acabat aquest fiasco anomenat "procés".

Vull dir que mentre entretenim els friquis amb les seves batalles de llacet, la resta (excepte que se'ls passi pel cap fer-ne un calvari) podem anar a la platja tranquil·lament, o passar les vacances com ens doni la real gana. Després, si s'enganxen al vídeojoc de la seva República virtual, tot això que deixaran d'empipar. Quan una creença està molt arrelada, costa més d'arrencar que un queixal. Ja pot dir missa Aministia Internacional i l'associació d'expresos polítics, i la comunitat internacional, ells veuen presos polítics a Espanya (i exiliats) on el món real no n'hi veu. Com els que veuen extraterrestres al seu veïnat, o els que presagiaven la fi del món segons el calendari maia, per posar alguns exemples simpàtics i amables. Contra aquestes dèries em temo que no hi ha raons que valguin, per això tenen aquest posat moral que no aguantarien de ningú més.

Dit això, i com que en el fons som uns misericordiosos, també em sembla que podem fer una mirada asèptica sobre la legitimitat de treure o posar llacets grocs. Efectivament, la llibertat d'expressió és un dret fonamental, fins i tot per parlar d'extraterrestres. Per tant, el seu límit ha de ser, en principi, per servar-la, per ordenar les condicions que la fan possible i no el contrari, amb les excepcions que tots convenim (insults, insídies, etc...). Les autoritats, especialment els ajuntaments, tenen aquestes competències. Per ocupar equipaments o l'espai públic, o per penjar pancartes o banderoles, s'acostuma a demanar permís (i pagar-ne els tributs, si s'escau), i per enganxar cartells, sol haver-hi llocs reservats a tal efecte, per evitar l'embrutiment de les façanes o elements a la via púbica. Tot i això, estem cansats de veure com s'embruten les parets amb eslògans (generalment a l'extrem, mai he vist cap pintada federalista, per exemple), que són perfectament expressables a través d'altres mètodes. Els municipis ha tendit a limitar, o abolir, mitjans com els cotxes amb altaveu o el repartiment de propaganda en mà o als parabrises dels cotxes, en atenció a les conseqüències sobre la qualitat de vida que això provoca. Ningú ha entès que s'estigui reduint la llibertat d'expressió, més aviat em sembla que tothom ho agraeix.

En campanya electoral, i per evitar la sobreabundància i competència de propaganda a l'espai públic, molts municipis, amb el vist-i-plau de les juntes electorals de zona, limiten els llocs i sovint els sortegen. El seu incompliment pot generar una sanció, com passa amb la resta de situacions que he esmentat.

Tan senzill com demanar permís

Per tant, el primer que cal en promoure una acció de protesta que afecti l'espai públic és demanar permís. No per protestar, sinó per ocupar el que és de tots. Així, caldrà que diguin qui se'n fa responsable, com es preveu el servei d'ordre -si en convé-, quins elements de l'espai públic utilitzaran (per preveure que no es malmetin) i fins quin dia (per garantir-ne la neteja i que després un altre pugui fer el mateix en el sentit contrau, per exemple). En alguns llocs, s'hi fa dipositar fiança (per a possibles danys o incompliments). Així, el que penja llacets en una barana d'un parc, per exemple, té la legitimitat del permís municipal (que és com funcionen les societats, a diferència de les tribus), que haurà actuat no arbitràriament sinó seguint les normes que democràticament s'ha dotat. I el que n'arrenqui serà qui haurà de donar explicacions a les autoritats.

Però (i ara parlo del cas de Mataró), no deuen tenir permís els que malmeten el patrimoni artístic local (Laia l'Arquera, la creu de terme) o el patrimoni natural (claus clavats en palmeres al Passeig Marítim) amb els seus llacets grocs. En aquest cas, per exemple, treure'ls, a banda d'una proesa (sobretot per l'alçada), seria fer-nos un favor a tota la resta, a l'Ajuntament i als elements danyats.

Fixeu-vos que la qüestió rau no tant en el què com en el com. Ni l'Ajuntament ni ningú (insisteixo, a banda que es cometés una il·legalitat) pot discutir el que reivindiquin, encara que sigui una creença absurda i segons com perillosa. Però sí que té tot el dret a fer respectar les ordenances que ell mateix ha aprovat. Fins i tot el deure. Quan algú es creu legitimat per saltar-se-les i per ocupar el que no és seu, però, també diu força coses sobre el que reivindica, en realitat. I és això, sobretot això, el que fa emprenyar els que volem una Catalunya de tothom, i no "dels nostres".

Per últim: és molt més eficaç, legal i senzill denunciar que treure. Aquí deixo la idea.

Foto: Capgròs.

Angoixa

Donar-hi voltes i angoixar-se sobre el que s'hauria pogut fer és el pitjor que es pot fer.

(...) Sovint se'ls fa retret, als poderosos, que haurien pogut fer moltes coses bones que no han fet. Hi podrien respondre: "Penseu el mal que podríem haver fet i no hem fet"

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 293-299.

El general

Cuando un general proclama
que pasarán por encima de su cadáver
antes de que se haga esto o aquello
--toda esa retórica, ya sabéis--
en realidad piensa en un campo de batalla
cubierto de cadáveres mutilados,
ninguno de los cuales pertenece a un general.

Rafael Argullol, fragment del poema "16-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 286.

La història

El que no m'agrada de la manera de tractar la història és que es veu un propòsit en totes les accions i tots els esdeveniments es deriven de propòsits. Això és completament equivocat. Els grans esdeveniments passen sense cap propòsit; la casualitat comet errors feliços i desbarata l'empresa més ben planificada. Els grans esdeveniments mundials no són produïts: simplement ocorren.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 287.

Poble enganyat

Sin algún tipo de embuste
el pueblo dejaría de ser el pueblo
--esta palabra que tanto gusta a todos--
para convertirse en torrente de desesperación.

Rafael Argullol, fragment del poema "3-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 273.
Il·lustració: Fotograma del film Una jornada particular, d'Ettore Scola (Itàlia / Canadà, 1977)

La monarquia constitucional

Que n'és d'interessant, la constitució anglesa, que ha combinat ja fa temps la llibertat republicana amb la monarquia, tot evitant així el tomb sobtat d'una democràcia a una pura monarquia, o al despotisme!

(...) L'assumpte no és si es pon el sol o no en els dominis d'una monarquia --com es vantava en temps passats Espanya--, sinó quines coses durant el seu curs s'arribava a veure en aquells dominis.

(...) La instauració d'una llibertat i una igualtat com la que molta gent avui s'imagina significaria promulgar un onzè manament que deixés sense valor els altres deu.

(...) En les discussions mirem de fer fora una opinió sense tocar el cap; a França ara es tira pel dret: s'elimina l'opinió juntament amb el cap.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 285-286.