Us recomano de forma entusiasta un suggerent article de l'amic Francesc Grané que avui publica capgros.com. En primer lloc, perquè en el seu punt de partida (l'experiència del govern democràtic d'una generació formada en l'antifranquisme) aborda una crítica atinada, i no massa habitual, als prejudicis i les limitacions d'aquesta generació. Jo crec que és una de les herències del franquisme, també. Bo i que penso que arreu del món occidental hi ha experiències similars, fruit d'històries de cada un dels països, especialment els que han viscut situacions de ruptura generacional per la via de la cultura. Per exemple, els casos del maig francès, de l'experiència de l'esquerra llatinoamericana o del hippisme nord-americà.
:
En segon lloc, perquè alerta sobre les absències, o els tabús, en els quals ens hem anat instal·lant. I que després fan aparèixer abruptament, o desordenadament, els valors ocults o les necessitats (de sentit, de referències morals...) que, com ja he dit en alguna altra ocasió, poden ser determinants en unes eleccions, per exemple. Vegi's el cas de la victòria de Bush fa un any. I, en part, potser, de la e Zapatero fa un any i mig.
:
En tercer lloc, perquè, com diu ell mateix, malgrat que aquesta generació, almenys a Catalunya, ha estat bàsicament al voltant dels socialistes (recordo però els 23 anys de Govern de CiU, els 8 del PP, el paper preminent del PSUC en l'antifranquisme...), també és al voltant dels socialstes que hi pot haver el discurs de rectificació, de millora, de refundació. Ell remet a la consellera Tura i jo apuntaria altres referents, especialment de la relació entre l'esquerra i el fenomen religiós, com l'article de Jáuregui fa un any. O l'acte del PSC de dilluns.
:
Abans de callar (insisteixo: llegiu l'article), deixo anar la darrera reflexió. Crec que ens cal, també, la política del límit. Ho hem vist als debats sobre civisme i ho hem vist poc en la cridòria del pretès enfrontament Església-Govern per l'afer de la religió a l'escola. El límit del reconeixement de l'altre, sí, i també el límit del que cal i no cal fer, del que s'ha de permetre i el que no, de l'autoritat democràtica. De la mateixa manera que tenim molt clar que cal posar límits al creixement per evitar la destrucció del planeta, o límits a mercat per evitar els seus estralls quan intervé on no hauria d'intervenir, també hem d'incorporar el límit sobre les nostres actuacions privades i públiques, sense por. La llibertat no és l'absència de límits, sinó saber-s'hi moure, sovint agafant-s'hi per no caure sota la Llei de la Gravetat. L'absència de límits és la bogeria.
4 comentaris:
Un article brillant i clavat! No ho hauria dit millor! Necessitem construir un nou discurs per a la vida pública ( i també la privada)
que partint de la condició humana, tal com és,tingui un sentit moral.
Sense embuts.
Hi estic d' acord.
A grans trets, penso que l' absència de limits dilueix les responsabilitats personals i/o col.lectives dels nostres actes.
Tot aquell discurs que avala o qüestiona els límits o a aquell que en l' ús de les seves funcions les exerceix, potencia la intolerància, el dogmatisme, la prepotència,...la falta de respecte i la convivència.
Arribo tard, però em sembla un article atrevit que diu coses que a vegades és necessari dir. Per què hi ha tanta por de barrejar la moralitat (l'ètica) amb la política? Per què es banalitza tant la cultura ? (cultura de farts: la gastronomia i la bona cuina com a sinònims de creació cultural)
Caram... ningú no el critica?
(Més aviat crec que la tendència general és pensar el contrari...)
Publica un comentari a l'entrada