Tresserras a Cambridge (amb Wittgenstein)

Lectures d'agost - XII
:

:

Vaig saber de Wittgenstein fullejant els primers números d'una revista efímera que es deia Saber, a la prestatgeria d'una llibreria que hi havia al carrer de casa i que visitava gairebé cada dia. El primer que em va sobtar va ser el seu retrat, els seus ulls. Hi publicaven uns fragments inèdits de les seves sentències, en alemany i en català. Dels textos, em va sorprendre també el seu estil, primer, i el que entrellucava sobre la seva dèria per entendre el que diem a través de com ho diem. Més tard, vaig comprar un llibre (que el vaig deixar i ja no el tinc) que es deia De la certesa, ple dels famosos aforismes, i que vaig subratllar. En guardo les fitxes. Sobreviure l'adolescència amb Wittgenstein em va permetre començar a posar distància entre la veritat i el llenguatge, i a començar a sospitar que, en el fons, relatem la veritat a través de sistemes tancats, lingüístics, que tan sols s'hi acosten per analogia o, com a molt, amb un sistema propi que té sentit només dins d'ell mateix. Així, per mi, el relat religiós, per exemple, quadra en ell mateix però no fora d'ell mateix, bo i que és fora d'ell mateix que adquireix sentit. Per això costa tant que ens entenguem, a vegades.

:

Repasso sovint un parell de sentències del libre citat, sobre el dubte (ja us dic que era adolescent, l'etapa del dubte). La primera diu que "Qui vulgués dubtar de tot no arribaria tan sols ni a dubtar. El joc mateix del dubte pressuposa ja la certesa" (115). I la segona diu "El nen aprèn creient l'adult. El dubte s'esdevé després de la creença". Diria que aquestes dues frases han estat fonamentals per llançar-me de ple a la creença acompanyat de dubtes que no fan més que fer-la fecunda, fer-la meva. No sé si m'explico.

:

Vaig voler saber més de Ludwig Wittgenstein, he llegit biografies, altres llibres, etcètera. La seva vida és molt atractiva, un personatge tendre, contradictori, generós, apassionant. Us recomano que en llegiu qualsevol cosa.

:

Aquest punt de vista, el de la reflexió del fet transcendent en un filòsof que no era religiós, obsessionat amb el llenguatge, és el que pren el professor Miquel Tresserras al llibre Wittgenstein: integritat i transcencència (Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003), que repassa la'arició de les reflexions del pensador austríac sobre el llenguatge. Especialment, a rel de les reflexions fetes a Cambridge fugint d'Àustria després que aquesta fos incorporada al III Reich. L'estudi inclou una breu contextualització sobre el positivisme, corrent en el que emmarcaríem d'alguna manera el nostre filòsof, una altra sobre el seu pensament i una concreció de la matèria transcendent en algú que deia que hi ha temes dels quals no es pot parlar, perquè el llenguatge, el llenguatge racional vull dir, no els pot abastar. De manera que aquí s'obre el món de l'analogia, de la significació, de la poesia, de l'art, i que ell , senzillament, no hi entrava. O no hi feia entrar el motiu d'estudi pel qual creia que servia la filosofia: el llenguatge.

:

I la tesi de Tresserras rau aquí: no ho podem explicar, o ho fem amb un gir lingüístic no racional que difícilment n'abasta l'experiència donat que el que compta és l'experiència i no explicar-la. No és en el llenguatge que es resol l'experiència religiosa, sinó en la vida. No és en el sí o no dels fills (Mt 21, 28-32) sinó en el que finalment un acaba fent. O sigui que no feu massa cas del que dic. I, si no ho veieu clar, us recomano aquest llibret.

: