De nou, Gil de Biedma
:
Una cosa et porta a l'altra i l'altra a una altra. Aquests dies he llegit un recull de les principals entrevistes que es van publicar a Jaime Gil de Biedma (Jaime Gil de Biedma. Conversaciones, edició i pròleg de Javier Pérez Escohotado, Ed. El Aleph, Barcelona, 2002) que m'ha tingut embaladit. Havia llegit ja (de molt jove) la poesia de Gil de Biedma, més tard el seu Diari de 1956 i també la recopilació de la seva obra crítica, que és com anar a uns quants màsters sobre literatura. No he llegit la biografia que en féu Miquel Dalmau, no em feu dir per què. Llegir-lo de nou, a través de les entrevistes (algunes més matusseres que altres) que li van fer, permet recuperar aquell personatge peculiar, cultíssim, dandi, contradictori, brusc i tendre. Segurament, aquestes entrevistes són, per sí soles, un tractat sobre poesia, una reflexió sobre el gènere que surt de la vida per comprendre-la (o no), o per ajustar-la, o per encarrilar-la en una maduresa absent de poesia. També és molt suggeridora sobre la seva pròpia obra, i les influències que s'hi observen. Ja havia dit que el personatge i la seva poesia m'entusiasmaven. Hi recorro de tant en tant.:
Bé, així que vaig llegir, a continuació, el llibret que li ha dedicat Luis Antonio de Villena (Retratos (con flash) de Jaime Gil de Biedma, Ed. Seix Barral, Barcelona, 2006) que, més enllà de les anècdotes més o menys picants, és un bon complement per aproximar-se al poeta català (o barceloní, pels que creuen que només s'es català si s'escriu en català...). Una cosa porta a l'altra... i total, que m'he vist rellegint l'obra complerta de Gil de Biedma, aprofitant que en vaig adquirir la versió de Las personas del verbo que la recull (Ed. Lumen, Barcelona 2002, pròleg de Carme Riera), substituint els dos o tres llibres que ja tenia massa usats i subratllats. Però ha estat, quasi, com el primer dia. L'obra recull poemes antics dedicats a Carlos Barral i els seus llibres, amb una selecció feta per ell mateix. No us espanteu, diuen que va escriure poc. L'amor (o millor, l'experiència de l'amor, com li agradava dir), la infantesa, el pas del temps, l'obsessió pel plaer estètic del text (i alhora, o justament per això, lluny dels cultismes), la fidelitat, un estil proper, quasi íntim, una visió externa d'un mateix... tot això, però dit (la poesia de Gil de Biedma, i potser tota, és per ser recitada) d'una manera com voldríem dir les coses, si les sabéssim dir.:
Com a exercici, us recomano aquesta triple (o sèxtuple) lectura. Però si voleu anar al gra, si voleu llegir o rellegir i assolir el plaer (a vegades sofrent) de la poesia, llanceu-vos directament als seus poemes.
:
Per fi, Fradera
:
Foto: Segio Ruiz.
:
Foto: Segio Ruiz.:
Ahir es va saber el que fa dies corria en boca de tothom. Finalment, el dramaturg i activista cultural Josep Fradera, mataroní i estimat amic de molta gent, veurà reconeguda la seva trajectòria amb la Creu de Sant Jordi, guardó que molts havíem demanat i que el Govern de Pasqual Maragall ha tingut a bé de concedir. Fradera, que va ser quatre anys regidor de Cultura de l'Alcalde Manuel Mas, és una d'aquestes persones que fou clau per la cultura catalana i cívica en temps de la dictadura i que serví de referent a les generacions que hem vingut després. Com qui no vol la cosa, féu obres de teatre, fundà una escola, col·laborà en la premsa local i en nombrosos premis. I no ha parat mai de fer això, posar-se al davant de les coses, no tenir mai un no, resoldre el dia a dia d'alcaldes i ministres, dedicar-se a la política (i aventurar-se a l'escrutini públic) i treballar, en el fons, per nosaltres. Amb la seva prudència, elegància i murrieria característics. T'ho mereixes, Josep, i tant!
:
...i Eidenbenz!
:
:
La notícia és doblement agradable pels mataronins, perquè la Generalitat ha decidit també atorgar aquesta distinció a l'infermera de la Maternitat d'Elna, la suïssa Elizabeth Eidenbenz, de qui us n'he parlat fa pocs dies un parell de vegades. Es fa després de la ingent tasca de recuperació de la memòria que han fet una sèrie de persones, amb el llibre d'Assumpta Montellà com a referent indiscutible i una colla de seguidors (amb Miquel Torner d'alma mater) als que l'Ajuntament ens hi vam sumar amb molt de goig.
:
5 comentaris:
Bassas,
entre tu i jo, Gil de Biedma és més català que les mamelles de la Ferrusola. Només poden pensar el contrari tots aquells tòtils que volen convertir la idiotesa en cim de l'existència humana.
Gran poeta, em trec el barret.
Ramon, t'he dit moltes vegades que el debat de Frankfurt és un debat molt complex en el que hi fots cullerada sempre que pots i pixes fora de test. El que em preocupa és que ja ho saps, el meu missatge ja l'has entès però fas veure que no.
Ningú ha dit que els que no escriuen en català no siguin catalans, ni tant sols l'Héctor Bofill ha dit això. El que sí que ha dit tota la comunitat científica és que els que no escriuen en català no formen part de la literatura catalana, sinó de la cultura catalana que és molt més extensa. Ho entens?
No és casual que alguns dels grans estudiosos de Gil de Biedma siguin persones com la citada Carme Riera.
- Vladimir,
Tans raó (si bé no tinc el gust de conèixer la comparació). Al llibre d'entrevistes parla sovint del català, de com el respoecta i de com li agradaria de dominar-lo per fer-hi versos, donat que és una llengua, segons ell, molt més adequada per la poesia, com l'anglès. També recordo la seva signatura contra el famós "Manifiesto".
- Pedro,
És que avui no he parlat ni de Frankfurt ni d'en López Bofill...
Cito:
"(o barceloní, pels que creuen que només s'es català si s'escriu en català...)"
- Pedro
A no ser que se sentin al·ludits, jo no he parlat de ningú en concret ni de cap Fira.
Publica un comentari a l'entrada