dilluns, de setembre 18, 2006

Catalunya: quatre crisis | Més Benet

Catalunya i les crisis de Ramoneda
:
nom
:
A la revista Claves del mes de setembre hi ha un parell d'interessants articles sobre la situació en què es troba la política catalana abans de la cita electoral de Tots Sants. Hi ha un estudi sobre els resultats del passat referèndum sobre l'Estatut a càrrec dels professors Julián Santamaría i Joan Marcet. I també una brillant crònica-resum de Josep Ramoneda que acaba amb una frase molt maca: "de tanto preguntarnos quién somos algún día nos olvidaremos de vivir". Us els recomano tots dos (i com que no trobo cap linc, us haureu d'espavilar).
:
Ramoneda apunta moltes coses, totes elles d'interès (i discutibles, és clar). Però al·ludeix a quatre qüestions d'àmbit global que entren en crisi amb la política catalana en les quals m'hi voldria aturar. Resumint: (1) dificultats del discurs de l'esquerra després del Mur i de la dreta catalana als nous aires del liberalisme europeu (de l'Est), (2) desconcert davant la globalització i "pel canvi de noves pautes culturals referencials -immigració, feminisme, noves guerres-" a les que l'esquerra no s'hi sap posar al front, (3) la crisi actual de la UE deixa sense horitzó europeu el catalanisme i (4) l'obsolescència europea del discurs Estat-nació ("on és la sobirania, avui?") tan recorrent a Catalunya i Espanya.
:
Pel que es refereix al discurs de l'esquerra, certament sempre aflorant les contradiccions i posant-nos l'ull els uns als altres, des de la meva modesta opinió crec que estem fent els deures prou bé. Ni que sigui a base de realisme (els problemes globals apareixen sempre en forma contundentment local), les propostes polítiques de l'esquerra catalana (i espanyola) adopten un discurs d'aquestes noves pautes referencials, i uns horitzons (o paradigmes) que tenen més a veure amb els avanços (partint d'allò contingent) que no amb els ideals a assolir (partint d'una idea molt ben dibuixada a la que assemblar-se). Però vaja, és un bon debat. I no tan sols català.
:
Benet XVI: reaccions
:
nom
:
Una de les millors anàlisis que he llegit fins ara, de la reacció desmesurada de l'islamisme (no l'Islam, almenys no tot) a un discurs del Papa tret de context (per cert, vegeu-lo aquí i en traducció no oficial al català, aquí), és la que publica avui Hermann Tertsch a El País. Tertsch critica que cap veu del món islàmic sorgeixi "con el coraje de decirles a los suyos que su indignación es gratuita, inducida o hipócrita" i deixar de dir que la culpa la tenen els de sempre, els croats, ara a través de la figura del Papa bavarès. Continua dient que el discurs del papa contenia una alta dosi d'autocrítica vers l'exercici de la religió, però que "los ofendidos carecen de autocrítica". Però també carrega contra aquells qui, des de les societats obertes i democràtiques, no surten ara a defensar la llibertat d'expressió del Pontífex.
Pagamos hoy también la muy indigna reacción de la mayor parte del mundo occidental en la crisis de las viñetas de Mahoma, cuando quedaron en evidencia las dudas y fisuras sobre nuestros principios en Occidente. El ejército de caricaturistas, intelectuales y políticos que se prodigan en guasear sobre un Cristo o el papa se abstuvieron de solidarizarse con los daneses y de paso les tacharon de ultraderechistas. (...) Es el islam el que debe dejar de amenazar, quemar y matar por el hecho de que alguien hable, escriba o dibuje.
Jo pensava si la mateixa moguda pro-Rubianes la podríem muntar pro-Ratzinger (avui a El Club m'han copiat la idea) qui, segons Tertsch, ens fa "el primer gran favor (...) desde su pontificado a todos, al islam y a Occidente".
:
No comparteixo, en canvi, ni la visió pessimista (o determinista) de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, ni la cínica del parell de perdonavides que prenen el relleu de Castro en el discurs maniqueu al que ells i Bush ens volen fer portar a la resta del món.
:
En canvi, trobo molt encertades les paraules de José Montilla, dient clarament que "no tenen raó els que critiquen Benet XVI" i ressaltant "el paper important que té l'Església Catòlica per cohesionar la nostra societat" ja que "és portadora de valors que són necessaris, com la justícia social o la solidaritat i és un factor d'integració". O l'atinada reflexió, com sempre, d'en Cinto Amat. I també els dos posts que ha fet Jordi Llisterri (gràcies per la cita), una primera reacció molt reveladora dels equívocs que hi ha sobre la taula i una segona reflexió sobre el fenomen que hem viscut i unes primeres conseqüències.
Publica un comentari a l'entrada