diumenge, de març 18, 2007

Pastoral

És molt suggerent l'article d'Alfred Pastor, divendres passat a El País, en el que refelxiona sobre la quasi nul·la incidència que ha tingut la classe de religió a la societat espanyola, clarament una maria sense cap mena de valor acadèmic aparellada a una creixent secularització, per a la qual cosa ni la jerarquia ni els laïcistes haurien de concentrar-hi potser tantes energies. Pastor recomana a l'Església que aprofiti aquesta oportunitat per dissenyar un altre model de transmissió dels seus coneixements, tradició, creences i valors, i recomana al Govern que no plantegi l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en col·lisió amb els interessos de l'Església, si no vol acabar essent una assignatura amb un valor similar al que, segons ell, ha tingut la de religió fins avui.
:
És suggerent, dic, per la claredat i per les vies d'entesa que planteja. De tota manera, també cal dir-ho, són vies complexes. D'una banda, no resolen la presència del fet religiós a l'àmbit educatiu (encara que estic d'acord que la minimització del paper de l'Església en aquest àmbit resoldria moltes contradiccions i suspicàcies), el fet colateral del paper dels professors actuals de religió (un tema encara més complex) i topa amb les incerteses (i, per tant, les pors) d'una Església que no ha acabat de trobar el lloc a la societat actual, un lloc més normal, més positiu, més encaixat en el seu paper de testimoni actiu (i per tant contradictori) d'uns valors que valen més la pena que ella mateixa. En fi, la religiosa és una dimensió més de l'ésser humà i no la tancarem pas a l'armari ara que hem descobert que hi havia massa coses amagades... i que no era bo. Però vaja, ja m'agradaria que les aportacions a aquest debat (entre endimoniat, ple de fantasmes i de sexe dels àngels) tinguessin el to desapassionat i constructiu d'aquest catedràtic d'Economia.
:
nom
:
Avui diumenge, d'altra banda, en un recomanable article d'Enric Juliana a La Vanguardia, porta a parlar-li tangencialment del darrer film protagonitzat per Paz Vega i dirigit per Ray Loriga (i que encara no he vist) i m'apunto, aprofitant l'avientesa, el que en diu:
(...) Aun siendo ambigua, algo oportunista y en algún momento deslavazada, contiene una ambición importante (...) Teresa, el cuerpo de Cristo, no es una película fácil, poruque el público joven español carece, por regla general, de cultura religiosa. Hay una generación en blanco a la que resulta francamente arduo explicar que la Contrareforma, pese a su nombre antipático, tuvo un aliento modernizador.
:
Publica un comentari a l'entrada