Fa unes setmanes vaig assistir a la presentació del llibre La distribució de la sal, el darrer poemari del mataroní Joan Carles González Pujalte (Ed. Moll, Palma de Mallorca 2006). Després he llegit el llibre i us he de dir que m'ha agradat força, amb metàfores i imatges impactants i una constant reflexió sobre l'ambivalència de la natura i el seu impacte a les nostres vides. M'ha fet recordar, no sé per què, David Lynch i la famosa primera escena de Blue Belvet, on passem d'una imatge idíl·lica d'un home regant el seu jardí fins que, fent zoom, arribem a una orella tallada on entren i surten formigues. Aquesta ambivalència és de la que parlo.:
De la presentació em vaig quedar amb algunes idees que no se m'en van del cap. Primer, em va sobtar el seu passat de performer. Segon, amb el que dèiem, l'autor va reconèixer que, de fet, la natura no li agrada, especialment quan fa fer coses com que el peix gran es mengi el petit, però que només ella ens pot salvar. Jo aquí no dissociaria natura amb societat (o cultura). I, tercer, va comentar que se sorprenia quan rellegia coses que un mateix havia escrit fa temps, que a vegades li costava reconèixer-s'ho i simplement se n'admirava. Tot flueix, diríem. I, si fes un bloc, encara tindria més evident aquesta sensació.
:
Va, perquè sortiu cuita-corrents a comprar-vos el llibre, i llegir-lo, us en transcric un tast i, qui sap, si d'aquí a uns dies algun més. El tast és absolutament recomanable:
:
Amb gran soroll. Prop de tu i de mi,
palaus que cauen en el passat,
violents com un esclat de sol,
fent vida de la mort, llum de la foscor,
com un meteorit, masses de carn
les unes damunt les altres, batallons.
S'agita tot.
:
"Palaus que cauen", p. 26.
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada