dimarts, de març 27, 2007

No demanis un camí planer | La creu

No demanis un camí planer
:
L'altre dia a la nit, arraulit al sofà mirant el darrer concert de Llach, vaig pensar en moltes coses. En els compromisos més o menys reeixits que he pres en aquesta vida (què vol dir reeixits?). Un d'ells és el compromís polític i, concretament, el de formar part de la candidatura del PSC a les eleccions i, després, exercir la tasca representativa i de Govern que se m'ha encomanat amb una enorme confiança que altres han dipositat en mi. Ara, de nou, tinc l'honor (i les ganes del primer dia) de tornar-hi. Enguany he hagut de parlar amb tots i cada un dels companys i companyes que formen part de la candidatura per demanar-los que acceptessin de formar-ne part. Una de les coses que repeteixo, més quan més gran és el compromís (i més breu el número), és que l'immens honor que ens atorguen els companys per representar i servir la ciutat des de les nostres idees va acompanyat sempre d'un conjunt de servituds.
:
Per aquest i per la resta de compromisos (i també dels no-compromisos, que és una manera de comprometre's), cal dir que si véns amb mi, no demanis un camí planer. I que l'únic de bo que en treurem, personalment, és aprendre per saber-se desprendre. Vet aquí el vell secret. Sort de les cançons. Potser sense saber-ne, t'estimo. I gràcies. Foto: Pere Duran.
:
La creu
:
La cara dolenta del recital, òbviament, va ser l'escridassada que alguns dels assistents van proferir contra el President de la Generalitat, probablement els mateixos que demanaven la independència. Ja sé que no és massa políticament correcte, però la manca de respecte cap a la institució presidencial de la nostra nació diu molt poc del patriotisme de qui el profereix. I potser diu massa sobre les veritables intencions de l'anomenat sobiranisme i els seus succedanis. I potser la prova que les bromes d'ERC sobre el tema poden ser molt pesades pels que, com a Montilla li van dir alguns (consti que una minoria), ens volen fora.
:
En qualsevol cas, ja he dit més d'una vegada que em sembla una burrada la mitificació ideològica dels artistes. Et pot agradar Llach, com et pot agradar també el techno, practicar el budisme, ser de l'Espanyol i votar el PP, posem per exemple, en una societat oberta com la que tenim (i volem) contra la pretesa coherència Llach-cantautors-cumbaià-Barça-nacionalisme que pertany, diria, a un altre temps molt emnys interessant. D'altra banda, la politització dels fets artístics amb escridassada inclosa em produeix la mateixa tírria pel que li va succeir a Raimon fa anys a Madrid en un acte en record de Miguel Ángel Blanco. Vaja, ho havia de dir.
:
Publica un comentari a l'entrada