Identitat, jo, nosaltres

Un parell d'articles d'El País d'ahir em remeten al que crec que és un dels debats més interessants de l'etapa política que estem vivint, encara que a vegades s'expressi abruptament. D'una banda, el debat sobre la identitat, relacionada amb el jo que vol ser protagonista del destí: un jo que s'expressa amb capes d'identitat no sempre lògiques, i que ho fa perquè és l'única manera d'afirmar-se. De l'altra, la dificultat per establir aliances entre els diversos jo, les crisis dels vincles i dels projectes i la irrupció d'aquest jo identitari a través de pautes de consum angoixants (i les seves conseqüències psicològiques). No en dubteu pas: aquest és el debat central de la política, dels projectes polítics, al qual caldrà donar-hi resposta (jo m'emporto deures pel PSC).

:

El primer dels articles el signa el meu admirat Daniel Innerarity, amb "El 'quién' también importa", on ens recorda el paper central del subjecte (qui) en tot projecte polític, i no tan sols de l'objecte (què), una cosa que a vegades, en l'ambient de competició electoral i mediàtica (o 'avantguardista', que ve a ser el mateix) de les formacions polítiques, o per un excés de confiança en un 'nas' que de cop no recoeix les 'olors'... s'oblida sense pensar en les nefastes conseqüències que té. O sovint es redueix els actors polítics als 'polítics'. La política surt i es resol amb allò contingent, no pas des d'un escenari desitjable. Diu, per exemple:

:

Diversos pensadores han sugerido que esta transformación del panorama político puede ser entendida recurriendo a la idea de reconocimiento. Los conflictos se han desplazado desde los escenarios de clase, igualdad y economía hacia el espacio de la identidad, la diferencia y la cultura. Se ha creado una nueva constelación en la que el problema de la redistribución -que fue el gran caballo de batalla a lo largo de los siglos XIX y XX- ha sido eclipsado por los problemas ligados al reconocimiento. (...) Las reivindicaciones que buscan el reconocimiento de una diferencia (de nacionalidad, cultura, género, tendencia sexual. . .) están hoy en el origen de muchos conflictos en el mundo, probablemente de los más dificiles de gestionar, para los que no valen las recetas del conocido compromiso social. (...)

:

La cuestión del sujeto se ha situado el centro de nuestras controversias. Los críticos de la paridad, los jacobinos y los unilateralistas coinciden en considerar que la cuestión del "quién" es secundaria, incluso innegociable. (...)

:

El mejor modo de defender lo universal es rechazando que sea que monopolizado por nadie (...). No hay peor particularista que el que es incapaz de reconocer su propia ciente particularidad: los varones sin género, los Estados que disfrutan el monopolio de las buenas intenciones, las religiones que administran la ley natural, los vigilantes del mundo sin necesidades petrolíferas.

:

El segon el signa Joan Subirats, i reflexiona sobre l'addicció consumista, l'afició per allò que 'no dura gaire' com diu la cançó de Gerard Quintana: el contracte matrimonial segons una diputada de la CDU alemanya, els aparells, els amics, la Second Life, els productes que anem 'elegint'... fins a promoure més aïllament, més vulnerabilitat, més dificultat d'establir vincles forts i saludables capaços de suportar els preus inevitables de llur existència. "Y no por el hecho de querer ser más nosotros mismos, lo conseguimos. A lo mejor, deberíamos empezar a pensar que solos, por muy nuestros que seamos, sin un cierto sentido colectivo de la existencia, no conseguiremos liberarnos de viejas y nuevas angustias", escriu.

:

I transcriu un tros del programa del Partit Socialdemòcrata suec del 2004, que deia "Todos somos frágiles en algún momento. Necesitamos a los demás. Vivimos aquí y ahora, con otras gentes, atrapados en un mundo que cambia. Queremos ser más ricos, pero quisiéramos que todos pudiéramos serlo y que nadie quedase fuera. Quisiéramos ser más fuertes si todos tuviéramos seguridad, y no sólo unos cuantos". (Per cert, vegeu l'excel·lent articlet sobre la solitud com a un dels trets característics del cinema català, que signa Judith Vives).

:

I conclou "Esperando que cambie el mundo, podemos empezar cambiando nuestro entorno, y buscar mecanismos de reducción de daños y de construcción alternativa de sociabilidad". Allò contingent, nois. I noies.

:

Foto: Per Barclay, Ashild (2005)

:

Debat

:

He convidat a fer un debat a diverses persones sobre aquest post. Us podeu animar a fer comentaris seguint-lo aquí mateix o a escriure la vostra reacció al bloc propi que tingueu, si és el cas. Aquí en teniu el resultat fins ara (extractes):

:

Joaquim Trenchs, psicòleg:

En relació al que assenyales del primer article , em sembla encertadissim la reflexió sobre la importància del qui i no nomès del què -i sobretot d' un "qui "que no sigui convertit en un "què" -objecte- què crec que és el "mal" d'avui.

Davant d'això, unes minories crìtiques que alcen la veu i una gran majoria que s'aboca a la societat de consum de manera acrítica, buscant en la marca, el producte, ... la seva identitat.

La frase "El mejor modo de defender lo universal es rechazando que sea que monopolizado por nadie" em sembla fantàstica .

Llegint el que apuntes en el segon article, he pensat amb el concepte de "liquid" que desenvolupa Zygmunt Bauman en els seus llibres i que crec recordar que alguna referència ja has fet al teu bloc.

Per altre costat, sobre el "nosaltres", no ho tinc hores d'ara, gens clar.

Si tinc clar que els "jos" dels homes avui s' estan reivindicant -per un costat- i sobretot i més significatiu , transformant de fons, sense que hi hagi o pugui haver qüestionaments -malament rai- i per aquí que a nivell col.lectiu no crec que vagin desencaminades aquelles veus que parlen de que si en el S.XIX estavem davant una societat neuròtica, ens endinsem cap el segle XXI configurant una societat psicòtica.

Un cert escepticisme, o estar previnguts sobre un "ésser humà" que pot ser més imprevisible en el seu comportament individual i col.lectiu, fruit d' un "lloc" (temporal, espaial, simbòlic...) cada cop subjectivament més efímer i que el porta a funcionar menys reflexivament i més per impulsos, modes, ... i de les que ni ell mateix se'n fa càrrec.

:

Núria Aguilar, administració pública:

Dius '...un jo que s'expressa amb capes d'identitat no sempre lògiques, i que ho fa perquè és l'única manera d'afirmar-se'. La meva opinió és que la identitat és un sentiment, entès com un combinació d'emocions en un entorn i un contexte. Així la identitat no és mai 'lògica', el el canal no és el de la raó, estem al terreny dels sentiments.

Perquè una persona trobi l'equilibri (o un grup de persones, o un partit...) cal que trobi l'equilibri entre el que pensa, el que sent i el que fa, que el cap, el cor i l'acció estiguin perfectament alineats. Només amb l'equilibri es poden desenvolupar actituds potenciadores, capaces de marcar objectius i portar-los endavant. Si no tenim equilibri l'actitud serà limitadora i els resultats nefastos.

: